Sopar de Nadal

Atia el foc sense forces, feia temps que les seves mans ja no podien fer bufar el bufador prou fort com per revifar el foc d'una bufada. A voltes i sense voler parar-s'hi, mira el calendari de La Caixa, Encara no hi havia anat pel proper i el darrer full ja estava marcat.

Pel seu cap passen, melangiosos tots els nadals d'anys passats, amb els fills primer, fent-los patir amb el tió, mes tard amb els nets, com cridaven, totalment esvalotats, com els mes grans es pujaven a l'escala per veure-hi més enllà de la cortina, i els fills apartant-los i fent-los una aclucada còmplice perquè no diguessin res.

El temps, però, passa més lleuger a mida que un es fa vell, i els nets ja són grans, algú li ha portat un besnét, però no tots venen ja per nadal, malgrat van passant, tots tenen sogres i pares per atendre.

El fill gran, que es va separar, ha de fer cabrioles per poder ser amb totes dues famílies, com ell diu, fent broma, està maleït per haver acabat amb la primera parella com amics, sort d'això la que fora la seva jove encara li porta els nets de tant en tant.

Potser hauria de sentir-se feliç de tenir una família així, però es troba sol, sol i trist, ella ja fa anys que ja no hi és. Recorda totes les bones estones, i també en recorda de dolentes, perquè serà que fins i tot aquestes les troba a faltar?

Un cotxe para a l'exterior de la casa, dues ombres s'apropen en silenci, el gos no borda, fins i tot es diria que plora, quin protector per la casa! Pensa mentre s'apropa a la porta.

El gos salta mentre gemega, rodola, corre d'una banda a l'altra, una veu li crida. - Au! Para que ets un bestia! Que em tacaràs el vestit! - Son la neta i el net més grans. - Què avi? Estàs preparat? - Què encara no t'has vestit? Vinga home! Que ens esperen. - Estic en un moment, però he d'apagar el foc i posar menjar al gos. - Ves a vestir-te ja ens fem càrrec.

Puja per les velles escales de cargol, arriba a la cambra i es vesteix lentament per sortir, sent com el net canvia l'aigua del gos mentre li fa manyacs, la neta apaga el foc de la llar. Recorda quan eren petits, els dos primers, entremaliats, belluguets, galifardeus. Se li dibuixa un somriure a la cara en recordar aquells temps.

El viatge en cotxe li fa recordar quan sortien els caps de setmana, els nens al darrera, feia poc que s’havia posat la norma de portar cadiretes, recorda els peatges, per sort ja no existeixen, tanmateix ja no és el mateix, ara ja no es condueix, es navega, poses l’adreça on vols anar i el vehicle fa tot el recorregut, ja ni semàfors no calen, volar els cotxes no volen però el pilot ja no fa gaire més que intervenir en decisions de ruta.

En arribar es troba la família sencera, l’esperen tots, els ulls se li amaren, tots, els fills, els nets, el besnét dins el cotxet, fins i tot la ex del fill gran. Tots seuen a taula, després de saludar-lo, tots seuen a taula parlen de com ha anat tot, de la situació política, de les darreres, tristes, noticies que venen d’Espanya on un cop d’estat ha portat el país a la dictadura.

Un dels nets li pregunta a l’avi. – Però qui és aquest que s’ha proclamat president? – És el net d’un polític nefast de quan Catalunya encara era part d’Espanya. Va ser el primer ex-president de govern condemnat a presó. – Tan de mal va fer? – Molt de mal fill, molt de mal.

El net més gran també comenta. – El meu soci, fins ara a Espanya, va arribar ahir, diu que estaven obligant a batejar-se als que no ho estan. – Res de nou, fill, jo estic batejat, quan vaig néixer també era obligatori. – I el govern de la Unió no farà res? Ells també hi pertanyen. – Ves a saber, en aquestes coses Europa encara va coixa.

Un dels fills, que en treballa al govern de l’estat, intervé. – No és oficial, però sembla que ja s’ha donat ordre a l’exèrcit d’entrar, en un parell de dies hi veurem aquest pendó a la presó. – O hi haurà guerra. – Intervé un altre. – Els militars espanyols semblen estar amb ell. – Esperem no veure-ho, qualsevol guerra es una desgràcia. – Acaba ell.

La resta de la nit passa entre xerrades més informals, amb rialles i records. – Pare, recordes quan la mare preparava aquells sopars que no ens podíem aixecar? – I tant! I mira que quan anàvem a comprar jo la hi anava frenant. Però és que era un problema de família, sempre cuinaven “sobrer”, que volia dir que hi quedava teca per tres dies. – Tots riuen. – Però eren boníssimes, i tot i queixar-nos-en de la quantitat menjàvem fins ja no poder.

El net torna amb la política. – L’altre dia ens van explicar a classe com ens vam fer independents, però no el vaig entendre. – es fa un silenci profund. Fins que l’avi comença a parlar. – Va ser amb el referèndum per a la formació de la Unió, una consulta feta a tota Europa i que es confirmava per circumscripcions, a Espanya pel que llavors es deien autonomies.
- El resultat va ser decebedor pels nacionalistes espanyols, Andalusia, Extremadura, Castella i València votaven en contra, la resta de comunitats a favor. Això implicava que s'havia de fer un segon referèndum i aquelles comunitats que votessin afirmativament passarien a formar part de la Unió, les que votessin en contra no, Espanya moria de totes totes.

El net, insisteix. - Però va haver-hi guerra, no? - Sí, desgraciadament sí. Va morir molta gent durant els cinc dies, molts innocents, molta gent desarmada i, al final de tot, tot va acabar a la taula de negociacions, les guerres no es guanyen mai.

El llarg sopar acaba, l’acompanyen a la seva cambra, mentre no es dorm va recordant tot el que ha viscut, tot el que ha patit perquè els seus nets tinguin un país, imperfecte, com tots, però lliure. Els pensaments encadenats el porten al somni, un somni llarg i profund.

Meeting

M’havia sorprès aquella invitació, jo, que ni tan sols sortia a l’organigrama de l’empresa, que era un absolut desconegut per a la majoria de gent i que els pocs que em coneixien sols sabien de mi per correu electrònic o alguna visita esporàdica, havia estat invitat a un esdeveniment, un meeting que en diuen, de l’empresa.

Com que la meva lucrativa feina, per a ells no per a mi, es desenvolupa a casa del client, que és qui més en coneix tot i que em te en la mateixa posició dins l’organigrama (enlloc), vaig suposar que es tractava d’una reunió de tot el personal, tanmateix vaig treure el vestit d’anar a les entrevistes de l’armari, el vaig desenfundar i me’l vaig posar.

Encara m’hi entrava, tot i que ja feia més de deu anys que me l’havia comprat d’oferta al meu proveïdor habitual, una gran superfície plena de productes per comprar amb preus cars que semblen barats. Vaig agafar el metro i me’n vaig anar a la reunió o el que fos allò.

Tan bon punt vaig entrar una hostessa degudament uniformada i amb el somriure reglamentari em va demanar el meu nom per comprovar la llista, efectivament hi era, m’hi van acompanyar a una sala on ja hi havia algú deixant anar un soporífer discurs sobre l’estat de l’empresa, els reptes de futur i lo bones i bons que estàvem totes i tots.

Cinc discursos del mateix calibre més tard qui feia de moderador de la taula va donar per acabada la tortura, perdó el meeting i ens convidava al còctel posterior, per cert encara no entenc que cony s’ha de moderar quan hi ha cinc persones que fan cinc discursos seguits i no se’ls hi impedeix.

La sala on es feia el còctel era un espai obert, enorme, amb varies taules amb menjar repartides estratègicament, una taula que feia les vegades de barra lliure i tot de tauletes amb tovallons de paper i uns objectes decoratius de forma indefinible.

Donada la meva fama en aquell ambient, vaig anar passejant dissimuladament tastant tot el que m’oferien els cambrers que s’hi passejaven amb safates. Tot i que no sóc gaire donat a la beguda també m’hi vaig administrar un parell de gots d’alcohol aromatitzat, un darrera l’altre, que tan sols tinc dues mans i a l’altra portava el menjar.

Pel que fa als convidats vaig veure que, tot i que parlaven entre ells també s’estaven pel tema, així doncs no era difícil veure una executiva tractant de parlar a l’hora que s’empassava un tall de formatge d’un sol cop. També em vaig adonar que alguns s’estaven servint més coses que no pas les que hi havia a les taules, feia molt de temps que no veia tantes mans a sobre de tants culs.

En el moment que vaig voler fer ús dels serveis, tenia pipí, vaig poder observar com una parella passava d’estar perfectament nuada a estar separats un metre l’un de l’altre i observant el magnífic blanc de les parets, oposades, vaig entrar al lavabo i, per la cua de l’ull vaig veure com entraven al de dones i es tancaven.

Si no fos perquè jo no em sentia estrany, vull dir que no sentia que estigues borratxo, diria que el menjar o la beguda havien de tenir alguna cosa, sinó no s’explica que el nombre de mans als culs hagués augmentat ostensiblement tot i que moltes mans ja no hi eren al cul sinó que exploraven altres racons.

També vaig poder comprovar que els serveis estaven mal insonoritzats, ho vaig saber quan els gemecs de la parella d’abans van inundar la sala. He de dir que aquell fet va ser com el tret de sortida, les converses havien anat minvant i es podia observar algunes parelles, no sempre mixtes, que feien servir la boca per altra activitat.

Em va sorprendre notar que el volum de gent de la sala anava minvant, simulant desconeixement m’hi vaig apropar a una de les hostesses i li vaig comentar. – Sembla que la gent se’n va cap a casa. – L’hostessa, fent un somriure trapella va respondre’m en veu baixa. – Estan visitant els despatxos. – Ja. – Li vaig dir sabent de que parlava.

Veient el caire que prenia la reunió vaig decidir fer una darrera volta per acabar de sopar i anar-me’n. Mentre feia la volta encara m’hi vaig trobar la cap de recursos humans enfeinada amb algú que no coneixia i el cap de vendes també enfeinat amb algú que tampoc no coneixia.

La darrera persona que em vaig trobar va ser una de les secretàries que ja s’havia enfundat en l’abric i anava cap als ascensors. – Hola. – Vaig saludar, ella es va girar i es va quedar parada. – Hola. T’han invitat? – Sí. Què no havien de fer-ho? – De fet, no, era una reunió per l’alt staff, jo sols vinc a controlar que tot funcioni. – Doncs es veu que funciona. – Ella va envermellir una mica. – Això ja no depèn de mi.

Vam agafar junts l’ascensor i vam sortir del meeting. Abans d’acomiadar-se em va demanar. – Sisplau, no comentis que has estat aquí, em sembla que va ser un error a les llistes i si se n’assabenten qui haurà begut oli seré jo, no pas el cap. - I a qui li hauria d’explicar? No pateixis, ningú no ho sabrà. - Ens vam acomiadar i no vaig saber més fins el dia d’anar a recollir el lot de Nadal, junt amb el sobre amb la felicitació hi havia una nota anònima que em pregava silenci i un taló de tres zeros.

Al principi (2/2)

Quan vaig acabar l’escola, dos anys després, amb els meus germans a cura de l’escola fins que jo tingués on viure i amb que mantenir-los. En mig d’una guerra, que a més semblava que seria prou llarga, les opcions de trobar una feina que no fos vinculada a l’exèrcit havien de ser minses.

Un dia em van trucar de l’escola, volien tenir una reunió amb mi. A la reunió em van presentar una parella, s’oferien a mantenir els meus germans en acollida mentre no em podés fer càrrec. – Perdré la custòdia? – No pas, no et traiem els teus germans, tractem d’ajudar-te. – Amb el cor en un puny vaig accedir, l’historial d’aquella parella era exemplar.

Vaig trobar una feina ajudant a un transportista mentre intentava seguir els estudis, a la fi, volia tenir una professió que em permetés mantenir els meus germans. Un dia, el que era el meu cap, em va recomanar que entrés a l’exèrcit. – És arriscat, d’acord, però aquí també en cauen bombes i jo no et puc pagar el que et pagarien ells, a més, podries seguir els estudis, la NU està entestada en tenir gent preparada per quan acabi la guerra.

Li vaig fer cas i vaig entrar a l’exercit de les Nacions Unides, he de dir que en cap moment no em van dir que allò serien flors i violes, de fet el primer que em van dir va ser. – Saps que si entres en combat les possibilitats que tornis sa i estalvi són d’u entre deu mil? Saps que si caus en mans de l’enemic no seràs fet presoner? – Que vol dir? – Que et mataran allà mateix, el Papa no vol presoners.

He de reconèixer que vaig estar a punt de sortir corrents, però una foto a la taula em va frenar. – És la seva filla? – No, la vaig conèixer mentre escapàvem dels atacs del Papa. Era l’únic somriure en aquell munt de gent. – En quin vaixell va anar ella. – Vaixell? A nosaltres ens van rescatar al mig del desert, quan ens perseguia l’exèrcit islàmic. La vaig veure per darrera vegada des de l’helicòpter, absolutament sola al mig del desert. Vaig entrar a l’exèrcit per ella.

No vaig preguntar més, vaig signar el document d’enrolament i vaig entrar a l’exèrcit, un exèrcit format amb l’objectiu d’acabar una guerra estúpida, preparat més per a la defensa que no pas per a l’atac. Amb el temps vaig acabar els estudis i vaig anar ascendint, tot i que no van ser els estudis que havia pensat en un principi.

Vaig estudiar astrofísica, el nostre sant Grial era tornar a la ISS, L’estació espacial on havien perdut la vida dues-centes persones quan el llançament de l’Ariane va ser estroncat per l’entrada dels exèrcits evangelista, mormó i dels guerrers de Jehovà a la Guyana. Durant anys vam preparar tot per poder fer el viatge, fins i tot vam experimentar algun llançament. Tot ens deia que fins que no acabés la guerra no podríem fer res.

Un dia va aparèixer de nou, jo en tenia quaranta i tres anys, un acord entre les universitats i l’exèrcit va fer que uníssim esforços. En un dels descansos entre xerrades per posar-nos al dia dels nostres coneixements vaig poder parlar amb ella. – Tenies raó, els vaixells van arribar. – Ella va somriure. – Penso que et confons de persona.

Em vaig quedar astorat, aquella cara era la d’aquella noia sense cap dubte. – Disculpa’m potser tens una germana? – No. – Una cosina que s’assembli molt a tu? – No, i no insisteixis. Em confonen molt. – Et van rescatar en algun lloc? – No, vaig fugir d’un camp de concentració de l’exèrcit hebreu i vam poder passar a l’altra banda de la línia de foc de pur miracle. – Et prego que em disculpis però hauria jurat ... – No cal, em faig el càrrec. Era de nit, feia mal temps i estaves esgotat de carretejar dues criatures, Segurament era una al·lucinació.

Allò era una d’incoherència manifesta. – Si no estaves allà com saps que era de nit? Com saps que feia mal temps? Si sols t’he dit que els vaixells van arribar, com saps que tenia dues criatures amb mi? – Ella em va mirar amb un somriure, el mateix somriure d’aquella nit. – Això ja no importa. – Vaig pensar una estona llarga mentre li mirava als ulls. – Tens raó, segurament era una al·lucinació.

Vam treballar colze amb colze durant molts anys, les arrugues anaven envaint la meva cara i les meves mans començaven a tremolar, ella es veia més gran però molt menys envellida que jo. Fos com fos la meva vida s’apagava. Ara ja fa uns anys que no treballo, tinc seixanta-sis anys i no he vist acabar la guerra.

Durant aquests anys hem assistit a l’assassinat d’Aderramà primer a mans del seu fill, Abderramà segon, i el d’aquest a mans d’Abderramà tercer, actual Papa de la cristiandat reunificada, Califa de l'Islam i Gran sacerdot dels jueus. Hem vist com els soldats que fèiem presoners, en intentar tornar eren crivellats.

La guerra està estancada, l’exèrcit Papal no te prou força per trencar les nostres línies, però el nostre exèrcit avança molt poc a poc i sovint evitem prendre-li posicions civils, hem vist massa vegades l’aviació Papal arrasant les seves pròpies ciutats abans de retrocedir.

Ella, hores d’ara, ella és una de les assessores més carismàtiques del govern de la NU tot i els seus problemes de mobilitat, vuitanta anys són molts anys per a qualsevol. Es diu que és la cap de la xarxa d’espionatge i que el Papa ha emès una fàtua condemnant-la per bruixeria. Davant de tantes bestieses sols espero que un dia acabi aquesta guerra i que els meus nebots puguin viure en pau.

Al principi (1/2)

Les onades xocaven contra els penya-segats fent una remor densa, la humitat amarava els vestits fent que el fred s’obrís pas en les nostres carns. En algun racó algú lluitava amb un aparell de ràdio atrotinat cercant alguna emissora que encara funcionés. Una dona plorava a prop meu amb el cos del seu nadó als braços.

Va ser allà quan la vaig veure per primera vegada, ella tenia, potser, vint anys, jo en tenia setze. Se’m va apropar amb un somriure a la cara. – Com esteu? – Com podem estar? Malament, i tu? – Els vaixells arribaran d’aquí a poc i ens anirem. – Amb aquesta mar? Seria un miracle, a més com baixarem a la platja?. – Malgrat tot vindran. – se’n va anar cap a un altre grup sense dir més.

En aquell moment vaig pensar que feia el cor fort amb esperances vanes, a la fi sempre cal alguna cosa que t’empenyi a viure. Entre la remor de les ones va sorgir un soroll, un soroll que ja havia escoltat altres vegades, un soroll que sempre havia significat mort i destrucció.

Vaig abraçar els meus germans i vaig tancar els ulls, aquesta vegada no sortiríem corrents, ja no ens quedaven forces, deixaríem que l’exercit vaticà acabés amb les nostres vides. Mentre el soroll dels helicòpters es feia més fort i els llums ens enfocaven vaig recordar el dia que vam perdre els pares.

Era un dia laborable qualsevol, com qualsevol dia havíem anat a escola i els pares a la feina, el dia anterior m’havia discutit amb el pare per una fotesa i no ens havíem demanat perdó. Recordo que quan vam sortir de casa els pares miraven les notícies, El Sant Pare havia declarat la Gihad contra els laics, representats per les Nacions Unides.

Per a mi, en aquell moment allò era una bajanada, poc sabia que unes hores després ens ficarien a tots en autocars i ens traurien a tota velocitat de la ciutat, poc sabia que pocs minuts després escoltaríem el soroll dels bombardeigs, poc sabia que els ulls enrogits del pare i els plors de la mare no eren per les meves entremaliadures, poc sabia que el missatge que havien rebut els pares mentre jo estava a la meva habitació, maleint la meva dissort com a bon adolescent, eren indicacions per a l’evacuació del matí.

El govern havia preparat una evacuació imminent dels menors des de les mateixes escoles, els adults sortirien ordenadament rera nosaltres en els vehicles propis, els que en tenien i amb passatgers d’entre els que no tenien. L’exèrcit vaticà va atacar molt abans de l’esperat, transgredint, violant els acords per protegir la població civil.

Més tard ens van reunir a tots en un camp de refugiats, alguns es van retrobar amb la seva família, nosaltres no. A mida que s’anaven els més afortunats els altres miràvem d’establir-nos per passar la nit. Els meus germans e preguntaven pels pares. Com se li diu a una criatura de cinc anys que els pares no tornaran?

Aquella nit va ser la primera que vaig sentir aquell soroll, un nombre indefinit d’helicòpters del Vaticà van metrallar sense compassió el camp de refugiats, vaig tenir la sort de poder amagar els meus germans fora de la zona d’atac. No vaig dormir, crec que des d’aquell dia no vaig tornar a dormir. Amb les llums de l’alba l’atac va acabar, la ràdio vaticana donava la noticia que les forces laiques havien atacat els camps de refugiats, però l’escut vaticà lluïa fluorescent en aquells helicòpters.

Vaig obrir de nou els ulls, el soroll seguia però no havien trets, vaig mirar un dels aparells, era nit fosca i no es distingia cap marca, em va semblar que alguns aparells aterraven a prop nostre, no entenia res. Per què no disparaven?

Un soroll diferent es va sentir provenint d’on havien aterrat. Vaig pensar que aquesta vegada ens atacarien des de terra. Vaig veure les ombres apropar-se, traient les forces d’on no les tenia em vaig aixecar i vaig començar a cridar. – Estem aquí! Dispareu d’una puta vegada! No ens feu patir més! Cabrons!

Una figura es va plantar davant meu a contrallum. – Pots caminar? – Sí. – La veu era de dona, va agafar el meu germà en braços. – Agafa la nena i agafat a mi. – Sense saber com ni perquè vaig obeir. Vam arribar a un dels helicòpters, portava l’anagrama de les Nacions Unides i el de la Creu Roja.

Encara no havíem pujat a l’aparell vam sentir més motors. – Merda! Ja arriben. Pugeu, ràpid! – Mentre acabàvem de pujar un caça va passar per sobre els nostres caps. – Per fi! – Va dir la dona mentre feia pujar més gent. Vaig veure la dona amb el nen mort. En veu baixa li vaig dir a la dona que ens havia portat. – Ja ho sabem.

L’helicòpter va aixecar-se, des de l’alçada la vaig poder veure de nou, enmig del camp, sola, em va semblar que saludava amb la mà. Més lluny vaig veure com els caces feien passades sobre un punt on deixaven anar ràfegues que sovint acabaven en una explosió. Més tard sabria que aquell punt era una divisió de l’exèrcit vaticà que avançava per evitar l’operació de rescat.

Després d’una llarga estona volant vam poder aterrar en un vaixell on, com van poder, ens van acomodar, ens van donar de menjar i beure i, per torns ens van fer una revisió mèdica d’urgència. El cadàver del nen el van posar en un taüt i d’acord amb la mare, el van incinerar. La veiés on la veiés sempre portava el gerro amb ella.

Vaig aprofitar durant tot el trajecte per cercar aquella nena, potser no vam coincidir, potser anava en un altre vaixell, el cas és que no la vaig trobar i, tot i que tothom sabia de qui parlava, ningú no sabia res d’ella.

Després de l’arribada al port ens van portar a una escola amb dormitoris a tots els que no hi teníem els pares. Les famílies que hi eren juntes els hi van buscar pisos, sovint molt petits, però on podien, si més no, ser a resguard del mal temps.

Oblit i perdó

Senyor Rouco. Vostè ens crida a que oblidem i perdonem el que va passar, no tan sols durant la guerra sinó també després. Curiós, curiosa posició d’un ens, el que vostè representa, que no va perdonar ni una acabada la guerra. Tanmateix podria estar d’acord, a la fi, quan dos es barallen la solució està en el pacte i en oblidar la rancúnia. Però hi ha un parell de coses que ballen, un parell en genèric, no anem a numerar ara.

Una d’elles és que normalment un conflicte acaba quan tots dos bàndols perden, es a dir quan s’ha de pactar el final del conflicte en el convenciment que no hi ha altra sortida. Altre punt important, senyor Rouco, és el fet que, quan s’oblida s’ha d’oblidar tot, i aquí tenim un problema.

Com podem oblidar quan cada vint de novembre hi ha gent que recorda a un criminal anomenat Francisco Franco Bahamonde? Com hem d’oblidar quan a les afores de Madrid n’hi ha un monument a la barbàrie anomenat El Valle de los caidos?

Hem d’oblidar els escamots venjadors que, acabada la guerra, es passejaven en la nit per eliminar aquells que algú havia denunciat, sense proves, sense ni tan sols un judici, sols un tret al cap com a justícia divina?

Aquells quins familiars van ser “executats”, han d’oblidar-los? Oblidaria vostè al seu pare a la seva mare, al seus avis? O mouria cel i terra per saber on són enterrats?

Hem d’oblidar que vostès, a dia d’avui, ens neguen el dret a desfer allò que era obligat durant la dictadura? Perquè, senyor Rouco, jo no vull ser declarat apòstata, que vol dir que renego del que creia, sinó que vull ser esborrat del llibre dels cristians, doncs no vaig ser batejat en llibertat sinó obligat pel sistema polític.

Així doncs, senyor Rouco, si vol oblidar alguna cosa, oblidi’s de nosaltres, calli senyor Rouco, calli per sempre. Oblit mai, mai oblidarem totes les bestialitats dels vencedors i perdó, mentre quedin deutes pendents, tampoc. Ni oblit ni perdó.

Mutacions

Ella era una noia moderna, amb treball, volia viure fora casa els pares i no volia ni parlar de tenir fills, ell era un xic més pragmàtic, si se’n pot dir així, estava disposat a passar pel jutjat si això feia que les famílies no s’esvalotessin i dels fills ja n’hi hauria temps de parlar.

Van trobar un pis i el banc els hi va donar la benedicció per comprar-ho, això sí, després d’haver revisat fins i tot les calces i calçotets que portaven. Van entrar al seu niu, assumint que els canvis de la casa els farien a poc a poc, a mida que poguessin.

Al principi feien junts les tasques de casa, planxar, fregar, els plats, la rentadora i el que calgués. No en tenien cotxe, i quan el sogre els hi deixava el portaven per torns, malgrat el sogre sempre li donava les claus en ell.

Al llarg del temps ella comença a no voler agafar el cotxe. – Tu l’entens millor. És massa gran. Estic cansada, porta’l tu... – Fa feines de casa abans ell s’hi pugui posar. – Jo vaig més ràpida. – O s’aixeca a mig veure una pel·lícula i les fa malgrat ell es queixi de la seva actitud.

Un dia, sense solta ni volta s’entesta en explicar-li com s’ha de posar la rentadora, després d’un any sencer fent-lo i recriminant-li que no ho vol fer quan ell li exigeix que el deixi fer, que no l’hi ha d’ensenyar res, que sempre l’ha posada i no hi ha problema.

Comencen les discussions estúpides. – Què faig per sopar? – Qualsevol cosa. – Uns ous ferrats? – Sí, ja va bé. – Una truita de patates? – El que sigui menys feina. – Un bistec amb patates fregides? – No havies dit ous de primer? Doncs uns ous– És que és poc. – Jo en tinc prou. – No en tens prou. – Deixa-ho que ja em faig un entrepà. – No aprecies la meva feina! – No aprecio que et vulguis passar hores a la cuina en comptes d’estar amb mi.

Un dia arriba la frase fatídica. – Podríem tenir un nen. – Però si no en volies. – Però ara vull. – T’acabes de quedar sense feina, esperem una mica. – Tu no m’estimes. – Si t’estimo, però si el tens sense tenir feina desprès et costarà més de trobar-ne. – Així en podré tenir cura. – I jo?

La criatura arriba, ell intenta implicar-se al màxim, biberons, bolquers, el metge, però la casa depèn ara del seu sou, i ella es sempre a casa i quan ell arriba ja queden poques coses a fer, la majoria auxiliars i sempre les que mai li han agradat. – Que has planxat la roba i m’has deixat per netejar la pols? Saps que no tinc problema a planxar i em rebenta passar un drap on ja està net. – Però jo planxo més ràpid que tu. – No és veritat, però i què? A tu et rebenta planxar.

A poc a poc ell deixa de fer coses a casa, si arriba i estan fetes què pot fer? I discutir cada dia és un avorriment. Sense voler-ho està fent d’home de la casa, no planxa, no posa rentadores, neteja la pols i arregla endolls, penja quadres i canvia la bombona de Butano. És ell el que porta el cotxe sempre i el que te cura de l’economia familiar.

Quan ella li pregunta ell tracta d’explicar-li, però fora del – quin saldo hi ha? – Mai no pot anar més enllà. – Hauries de tenir un sou més alt, t’hauries de canviar de feina. – I per què no hi treballes tu? – I qui s’estarà pel nen? – Hi han escoles bressol, hi han cangurs. – Ni parlar-ne!

Un dia es desperta en nit fosca. Sap que no és feliç, sap que no era allò el que volia. En aixecar-se prepara el cafè, el posa pels dos, se’l pren, es dutxa i es planxa la camisa i el pantaló. –Què fas? Això l’he de fer jo. – Per què? – Per què ho faig millor. – I? – Com què i? – Què no necessito que em planxis res.

Ella no se sap avenir, encara es considera una dona moderna i això xoca de front amb el sentiment que el seu home li està fent la feina. Quan ell torna a la nit es troba tota la roba planxada fins i tot te preparat el que es posarà demà, jersei, pantaló, camisa, mitjons, calçotet.

En aixecar-se fa el cafè pels dos, se’l pren, es dutxa, agafa un calçotet i mitjons del calaix, planxa el pantaló del dia anterior que és net, sols l’ha portat un dia. En aixecar-se ella s’enfada. – Per què no has agafat la roba que t’he deixat preparada? – Perquè jo ja sé fer-ho. – No em respectes gens! – Sí et respecto, però no sóc un incompetent a qui se li hagi de donar tot fet. – Ets un desagraït. – Potser.

Ella sembla feliç si més no fins on arriba l’economia, si el seu home li fes cas i es busqués una altra feina la cosa canviaria, te la casa lluent, el sopar és a punt quan ell arriba, la roba neta i planxada. Ell cada dia triga més en arribar, fa temps abans de sortir de la feina, a la fi és més feliç allà que a casa.

Un pesat sentit de la responsabilitat l’allunya d’un cop de porta, com s’ho faria ella sense el seu sou? Ha passat tant de temps des de l’última feina d’ella! Però cada vegada se sent més sol, més deslligat de la casa on viu, més arraconat per la seva realitat, uns dies s’aixeca volent canviar-ho tot, i d’altres llença la tovallola sense més, sense desig de lluitar.

Els dies passen sense aturador, i res fa presagiar cap canvi a millor, ja no pensa en ella amb desig, ja no espera sentir-la al seu costat. Al seu cap es dibuixa una fantasia, sap que mai no s’acomplirà però ell la viu en silenci mentre mira la televisió, quan s’allita, quan deixa refredar el cafè al bar de sota la feina.

Sirenes

El cos surava a l'aigua, empés per les onades s'apropava cadenciosament a la platja fins que una darrera onada el va deixar a la sorra. Ens vam apropar encuriosits, tot i que en un principi hauria semblat un cos humà van haver-hi uns quants detalls que cridaven l'atenció.

La pell estava formada per una mena d'escates, disposava de dues protuberàncies, si fa no fa, on nosaltres tenim els braços, però vistes de prop semblaven unes aletes llargues que recordaven les de les balenes, si bé als extrems hi havia uns palmells que recordaven les nostres mans.

La diferència estava en la cua, indubtablement no eren cames, la similitud amb la cua d'un tauró era absoluta, fins i tot en la seva orientació vertical, no pas horitzontal com la dels mamífers aquàtics.

Respecte al cap, tot i tenir unes dimensions semblants a les nostres i un aspecte homínid no disposava d'un nas i d'orelles sinó d'agalles. Quedava clar que es tractava d'un peix, un peix que podria ser el responsable del mite de les sirenes.

Mentre arribava la gent de salvament d'animals marins, vaig explicar als presents el que em semblava, descartant en absolut que fos un “humà marí”. Quan van arribar es van fer càrrec de l'espècimen. - Tota una troballa. - Li vaig comentar al cap. - Sí, de tant en tant el mar ens sorprèn amb una nova espècie. - Vull ensenyar-li una cosa.

El cap em va mirar sorprès però en comptes de donar-li més explicacions m'hi vaig encaminar cap a unes roques de la platja, ja lluny de a gent li vaig explicar. - Hi ha un altre cos. - Què diu! - Una cria. - On? - Ara arribem, però això no és el més sorprenent.

Darrera les roques li vaig ensenyar el cos de la cria, ja sense vida. - Quan la vaig trobar encara bellugava, no va durar gaire però li puc assegurar que se'm va abraçar, com si fos un nen humà. - Què vol insinuar? - No res, sols tracto d'explicar el que va passar.

M'hi vaig apropar a un racó i vaig agafar un objecte. - Com diria d'això? - Vaig dir brandant l'objecte. - Sembla ... Per tot el que es belluga! Sembla una espasa! - Jo diria que ho és, però no és de metall, això sembla fet a partir d'una espina, de tonyina? Tauró? - Li vaig lliurar l'espasa. - Jo no hi entenc gaire d'animals, entenc que l'han d'estudiar però els hi demanaria que ho fessin amb molt respecte, potser no estem tan sols com pensàvem.

L'home em va agrair la col·laboració, va avisar alguns del seu equip i se'n van emportar el cos de la cria i l'espasa. Un temps després vaig rebre un correu, no havien pogut esbrinar de quin peix era l'espina de l'espasa i havien constatat que el cervell de l'ésser era prou desenvolupat com per correspondre a un animal social complexe, com els simis.