Mutacions

Ella era una noia moderna, amb treball, volia viure fora casa els pares i no volia ni parlar de tenir fills, ell era un xic més pragmàtic, si se’n pot dir així, estava disposat a passar pel jutjat si això feia que les famílies no s’esvalotessin i dels fills ja n’hi hauria temps de parlar.

Van trobar un pis i el banc els hi va donar la benedicció per comprar-ho, això sí, després d’haver revisat fins i tot les calces i calçotets que portaven. Van entrar al seu niu, assumint que els canvis de la casa els farien a poc a poc, a mida que poguessin.

Al principi feien junts les tasques de casa, planxar, fregar, els plats, la rentadora i el que calgués. No en tenien cotxe, i quan el sogre els hi deixava el portaven per torns, malgrat el sogre sempre li donava les claus en ell.

Al llarg del temps ella comença a no voler agafar el cotxe. – Tu l’entens millor. És massa gran. Estic cansada, porta’l tu... – Fa feines de casa abans ell s’hi pugui posar. – Jo vaig més ràpida. – O s’aixeca a mig veure una pel·lícula i les fa malgrat ell es queixi de la seva actitud.

Un dia, sense solta ni volta s’entesta en explicar-li com s’ha de posar la rentadora, després d’un any sencer fent-lo i recriminant-li que no ho vol fer quan ell li exigeix que el deixi fer, que no l’hi ha d’ensenyar res, que sempre l’ha posada i no hi ha problema.

Comencen les discussions estúpides. – Què faig per sopar? – Qualsevol cosa. – Uns ous ferrats? – Sí, ja va bé. – Una truita de patates? – El que sigui menys feina. – Un bistec amb patates fregides? – No havies dit ous de primer? Doncs uns ous– És que és poc. – Jo en tinc prou. – No en tens prou. – Deixa-ho que ja em faig un entrepà. – No aprecies la meva feina! – No aprecio que et vulguis passar hores a la cuina en comptes d’estar amb mi.

Un dia arriba la frase fatídica. – Podríem tenir un nen. – Però si no en volies. – Però ara vull. – T’acabes de quedar sense feina, esperem una mica. – Tu no m’estimes. – Si t’estimo, però si el tens sense tenir feina desprès et costarà més de trobar-ne. – Així en podré tenir cura. – I jo?

La criatura arriba, ell intenta implicar-se al màxim, biberons, bolquers, el metge, però la casa depèn ara del seu sou, i ella es sempre a casa i quan ell arriba ja queden poques coses a fer, la majoria auxiliars i sempre les que mai li han agradat. – Que has planxat la roba i m’has deixat per netejar la pols? Saps que no tinc problema a planxar i em rebenta passar un drap on ja està net. – Però jo planxo més ràpid que tu. – No és veritat, però i què? A tu et rebenta planxar.

A poc a poc ell deixa de fer coses a casa, si arriba i estan fetes què pot fer? I discutir cada dia és un avorriment. Sense voler-ho està fent d’home de la casa, no planxa, no posa rentadores, neteja la pols i arregla endolls, penja quadres i canvia la bombona de Butano. És ell el que porta el cotxe sempre i el que te cura de l’economia familiar.

Quan ella li pregunta ell tracta d’explicar-li, però fora del – quin saldo hi ha? – Mai no pot anar més enllà. – Hauries de tenir un sou més alt, t’hauries de canviar de feina. – I per què no hi treballes tu? – I qui s’estarà pel nen? – Hi han escoles bressol, hi han cangurs. – Ni parlar-ne!

Un dia es desperta en nit fosca. Sap que no és feliç, sap que no era allò el que volia. En aixecar-se prepara el cafè, el posa pels dos, se’l pren, es dutxa i es planxa la camisa i el pantaló. –Què fas? Això l’he de fer jo. – Per què? – Per què ho faig millor. – I? – Com què i? – Què no necessito que em planxis res.

Ella no se sap avenir, encara es considera una dona moderna i això xoca de front amb el sentiment que el seu home li està fent la feina. Quan ell torna a la nit es troba tota la roba planxada fins i tot te preparat el que es posarà demà, jersei, pantaló, camisa, mitjons, calçotet.

En aixecar-se fa el cafè pels dos, se’l pren, es dutxa, agafa un calçotet i mitjons del calaix, planxa el pantaló del dia anterior que és net, sols l’ha portat un dia. En aixecar-se ella s’enfada. – Per què no has agafat la roba que t’he deixat preparada? – Perquè jo ja sé fer-ho. – No em respectes gens! – Sí et respecto, però no sóc un incompetent a qui se li hagi de donar tot fet. – Ets un desagraït. – Potser.

Ella sembla feliç si més no fins on arriba l’economia, si el seu home li fes cas i es busqués una altra feina la cosa canviaria, te la casa lluent, el sopar és a punt quan ell arriba, la roba neta i planxada. Ell cada dia triga més en arribar, fa temps abans de sortir de la feina, a la fi és més feliç allà que a casa.

Un pesat sentit de la responsabilitat l’allunya d’un cop de porta, com s’ho faria ella sense el seu sou? Ha passat tant de temps des de l’última feina d’ella! Però cada vegada se sent més sol, més deslligat de la casa on viu, més arraconat per la seva realitat, uns dies s’aixeca volent canviar-ho tot, i d’altres llença la tovallola sense més, sense desig de lluitar.

Els dies passen sense aturador, i res fa presagiar cap canvi a millor, ja no pensa en ella amb desig, ja no espera sentir-la al seu costat. Al seu cap es dibuixa una fantasia, sap que mai no s’acomplirà però ell la viu en silenci mentre mira la televisió, quan s’allita, quan deixa refredar el cafè al bar de sota la feina.

Sirenes

El cos surava a l'aigua, empés per les onades s'apropava cadenciosament a la platja fins que una darrera onada el va deixar a la sorra. Ens vam apropar encuriosits, tot i que en un principi hauria semblat un cos humà van haver-hi uns quants detalls que cridaven l'atenció.

La pell estava formada per una mena d'escates, disposava de dues protuberàncies, si fa no fa, on nosaltres tenim els braços, però vistes de prop semblaven unes aletes llargues que recordaven les de les balenes, si bé als extrems hi havia uns palmells que recordaven les nostres mans.

La diferència estava en la cua, indubtablement no eren cames, la similitud amb la cua d'un tauró era absoluta, fins i tot en la seva orientació vertical, no pas horitzontal com la dels mamífers aquàtics.

Respecte al cap, tot i tenir unes dimensions semblants a les nostres i un aspecte homínid no disposava d'un nas i d'orelles sinó d'agalles. Quedava clar que es tractava d'un peix, un peix que podria ser el responsable del mite de les sirenes.

Mentre arribava la gent de salvament d'animals marins, vaig explicar als presents el que em semblava, descartant en absolut que fos un “humà marí”. Quan van arribar es van fer càrrec de l'espècimen. - Tota una troballa. - Li vaig comentar al cap. - Sí, de tant en tant el mar ens sorprèn amb una nova espècie. - Vull ensenyar-li una cosa.

El cap em va mirar sorprès però en comptes de donar-li més explicacions m'hi vaig encaminar cap a unes roques de la platja, ja lluny de a gent li vaig explicar. - Hi ha un altre cos. - Què diu! - Una cria. - On? - Ara arribem, però això no és el més sorprenent.

Darrera les roques li vaig ensenyar el cos de la cria, ja sense vida. - Quan la vaig trobar encara bellugava, no va durar gaire però li puc assegurar que se'm va abraçar, com si fos un nen humà. - Què vol insinuar? - No res, sols tracto d'explicar el que va passar.

M'hi vaig apropar a un racó i vaig agafar un objecte. - Com diria d'això? - Vaig dir brandant l'objecte. - Sembla ... Per tot el que es belluga! Sembla una espasa! - Jo diria que ho és, però no és de metall, això sembla fet a partir d'una espina, de tonyina? Tauró? - Li vaig lliurar l'espasa. - Jo no hi entenc gaire d'animals, entenc que l'han d'estudiar però els hi demanaria que ho fessin amb molt respecte, potser no estem tan sols com pensàvem.

L'home em va agrair la col·laboració, va avisar alguns del seu equip i se'n van emportar el cos de la cria i l'espasa. Un temps després vaig rebre un correu, no havien pogut esbrinar de quin peix era l'espina de l'espasa i havien constatat que el cervell de l'ésser era prou desenvolupat com per correspondre a un animal social complexe, com els simis.

Àngels

Relats conjunts: Àngels

Els vaig conèixer ja fa molt de temps, quan encara era un nen, deien que pertanyien a una organització religiosa, però mai no els havia vist a les misses de mossèn Carles, el cura del barri. He d’aclarir que en aquell temps jo anava a missa, si fa no fa, cada diumenge.

Ahir, després de molts anys, Mossèn Carles em va trucar, ella, la Pepita, havia mort. En arribar al tanatori vaig trobar el Manel, abatut, amb els ulls envermellits, en veure’m es va aixecar i se’m va abraçar, no sé com però m’havia reconegut després de tant de temps.

En tota l’estona no va dir ni paraula el vaig ajudar a seure i em vaig retirar una mica. – Gràcies per venir. – Em va dir algú, em vaig girar, era Mossèn Carles. – No res. La Pepita i el Manel van ser sempre un exemple per a mi.

Vam parlar llargament sobre la història de la parella, de la seva dedicació als altres, dels problemes que van tenir amb el règim anterior, de la seva presència constant allà on hi havia problemes.

Llavors va ser quan se’m va acudir. – El que no he sabut mai és quina era la seva religió, catòlics no eren, oi, mossèn?. – Al mossèn se li va dibuixar un somriure. – Han estat sempre la meva prova de foc. Són absolutament ateus.

Tot i que jo en sóc em vaig quedar palplantat, mentalment vaig repassar els meus records de la parella, efectivament mai no els hi havia sentit parlar de possibles déus, ni fe, ni res semblant. – I com t’ho vas fer? Perquè recordo que eres molt taxatiu en aquestes coses. – Vaig aprendre la lliçó.

Mai no hauria pensat que mossèn Carles digués allò. – Què vols dir? – Vaig aprendre d’ells que no cal creure en cap Déu per ser una bona persona. També em va ajudar El Seguí. Te’n recordes d’ell? – No gaire, la veritat.

Mossèn Carles va començar una dolorosa explicació. - Era el més fervorós dels creients, les seves almoines eren fins i tot ostentoses, no va fallar a cap ofici de diumenge o festes assenyalades, semblava un cristià modèlic.

Mossèn Carles va callar, arrossegat per ves a saber quins pensaments. – I? – Li vaig preguntar traient-lo del seu silenci. – Tot es va trencar el dia que la policia el detenia per abusar dels seus fills. Quan vaig parlar amb ell i exclamava que ell estava en el seu dret, que ho deia la Bíblia.

Vaig fer un esforç per recordar quin passatge podia ser interpretat així. – Ja em perdonaràs però d’on va treure aquesta conclusió. – Hi ha uns quants passatges de l’antic testament que, convenientment barrejats, li donen la raó. Aquell dia em vaig plantejar de deixar els hàbits.

Aquella confessió em va esglaiar. – Això sí és una sorpresa. I per què no ho vas fer? – Aquell home. – Va dir assenyalant al Manel. – Em va venir a veure, li vaig explicar el que pensava fer i em va deixar anar: “I què farà la gent sense tu? Ja em perdonaràs, al teu Déu que li donin, però a tu la gent et necessita, no els pots fallar.”

El mossèn tornà a enfonsar-se durant una estona, desprès continuà. – Vaig escriure al bisbat explicant-los el que pensava, donant-los opció a canviar-me per un altre. Et juro que era un escrit que em podia portar de dret a l’excomunió. Mai no vaig rebre resposta.

Francament mai no m’hauria pensat que un sacerdot fos capaç de dir-me el que em deia el mossèn. – Llavors, per què segueixes? – Vaig entendre que la meva missió no era estendre la paraula d’un Déu.

- I doncs? – Crec en un ser anomenat Déu? No, ja no, però no importa, mai no ha importat, Déu no importa, importa la gent, la resta són bajanades. – Estàs segur que els hi va arribar la carta? Amb el que dius podrien fer-te fora d’una volada. – Va arribar, vaig preguntar al Bisbe, sols em va dir que l’havia llegit i que tenia fe en mi.

- No sé si dir que són uns poca-soltes o que t’estava donant la raó. – Importa? – No, de fet no. – Ara se’ns en va la Pepita, i això vol dir una sols cosa, arriba la nostra hora, la del Manel, la meva ... però és que queda tant per fer!

El que molts esperaven com un respons va ser el discurs d’un amic en el comiat. Algú, a la sortida em va preguntar. – Tu creus en els àngels? – Amb ales i espases flamejants? No.

Els grups que odio.

La veritat és que sóc molt permissiu amb la música, dic amb la música, no pas amb el soroll, i em rebenten els babaus que van al cotxe amb allò que diuen música a tope i amb els vidres abaixats. Que tots ens quedem a gust quan ens tirem un pet, però això no vol dir que als altres es hi agradi ensumar-ho.

Però el meme va de grups i/o cantants que odio. Tot i que el meu criteri musical és prou ample com per que m'agradin el Beatles, el Rolling Stones i fins i tot Elvis, Algunes coses d'U2, Pink floid, Oldfield, Oasis, etc ... etc ... etc ... I he de reconèixer que n'estic enamorat d'Enya, sí tinc uns quants que no suporto:

Las Ketchup: I el seu aserejé dels collons, vaig tenir l'oportunitat d'escoltar una altra cançó del disc, i com em sospitava dir que canten com el cul és un eufemisme, i no és que tinguin pronunciació accent andalusos, no. El problema és que desafinen cosa mala i les lletres semblen fetes per un nen (o una nena) de tercer de primària.

Hombres G: Aquests són més propers a la meva època, eren dolents llavors i ho són ara, i com descobreixi el capoll que els va contractar per que cantessin al Palau de la Música més val que comenci a còrrer perquè vull posar en pràctica la cançó dels pica-pica.

Los Pecos: Dir que cantaven malament és elogiar-los, he escoltat portes desengreixades sonar millor que ells. Vaig vomitar el dia que vaig sentir que executaven, sumarialment, Mediterraneo.

Enrique y Ana: Ves per on la nena la perdonaria, a la fi els executats haurien de ser els pares, però al Enrique del Pozo, donava ganes de llençar-lo al seu cognom. Afortunadament avui per avui, fa de crític de famosos de carrera, com ell (Sóc a la tele perquè sóc famós i sóc famós perquè surto a la tele).

I en l'últim lloc vull reunir els incomentables: El Koala, Georgy Dann, La piltrafa abans anomenada Àmbar, més abans anomenada Tamara, King Africa, Tata Golosa i segur que me n'oblido d'un munt que de bon segur estaran a la SGAE i els haurem de mantenir sols perquè han editat un disc.

Em perdonareu però en comptes de dir a qui li passo us proposo que el feu si us ve de gust.

Armagedon

Mare? Hola mare ... Em sembla que no hi podrem comptar, mare, ell no voldrà, està disposat a acabar amb tot abans d’escapar ... No mare, no puc deixar-ho anar, no puc impedir que faci mal però puc impedir que se’n vagi. Mare, sols volia acomiadar-me ... Mare, no ploris, tu saps millor que jo que l’he de fer. T’estimo mare, t’estimo.

L’home penja el telèfon, amb el dors de la mà s’eixuga una llàgrima furtiva. La televisió emet proclames incitant a l rebel·lió i informant de la caiguda progressiva del centres de repressió del règim.

L’home apaga la televisió i surt de la cambra fent una ullada general, una ullada de comiat, sap que no tornarà en aquesta cambra. Tanca la porta i camina pel passadís cap al despatx de sa Santedat.

Sa Santedat està remenant documents. – Benvolgut Salim! Sort que has arribat, en un moment estic, destruïm tot això i escampem la boira. Això és sols una batalla, ens refarem i acabarem guanyant la Jihad.

Salim tanca la porta i tecleja alguna cosa al forrellat electrònic. – No cal home! Ningú no entrarà ja aquí. – Tampoc no sortirà ningú. – Què dius? – Que no sortirem d’aquesta sala, si no és que desactives el sistema de destrucció de la ciutat. – Ni parlar-ne, les ciutats santes no cauran mai en mans dels ateus.

Salim s’asseu en una cadira davant la mirada inquisidora de sa Santedat. – No m’hauries de demanar permís per seure? Ja saps que te’l dono sempre. – No el necessito. Desconnecta la bomba. – Au va! Que no és hora de bromes. – No bromejo.

Salim clava la mirada en sa Santedat, una mirada profunda, angoixant. – Saps? Des del principi he volgut acabar amb tu. Tota la meva vida l’he dedicada a sabotejar-te. Sinó com penses que han pogut arribar fins a la base i llençar el coet sense cap resistència?

El màxim sacerdot, para i s’asseu davant de Salim. – Per què? – Vas matar els meus pares quan em vas allistar a la Madrassa principal, vas fer servir la meva germana per al teu plaer personal fins que et vas atipar i la vas matar. Clar, tu no en sabies que érem germans, els meus pares havien intentat salvar-la de les teves urpes allunyant-la de mi.

En Salim s’aixeca i se li encara. – Sols t’ha salvat de la mort la mare, ella no vol que moris, però si fos per mi fa anys que hauries mort. – Has parlat amb la puta vella bruixa? – Mare! És la mare! Fill de puta! I sí, he parlat amb ella, he plorat com un nen amb ella, com el nen que no em vas deixar ser.

Salim s’aparta del patriarca donant-li l’esquena. – No pots arribar a saber quants comdemnats he enviat a l’altra banda fent-vos creure que els havia ajusticiat. I encara així quants no he pogut salvar. – Heretge! – Heretge no, simplement enemic, el teu enemic. Desconnecta la bomba i sobreviurem.

El Sant Pare s’aixeca i agafa en Salim per la camisa sacsejant-lo. – Obre la puta porta, traïdor! – No Abderramà, no ho faré, o desactives la bomba, que sols tu pots fer-ho, o morirem tots dos aquí. – Què creus que les altres ciutats santes no seran destruïdes? He donat ordres d’activar les bombes, i tots els majors em són fidels.

Salim riu mentre es desempallega de sa Santedat. – El problema és que no han rebut les teves ordres. Jo controlo els canals de comunicació i han rebut l’ordre de rendir-se. I tens raó, t’eren fidels i no s’han cregut l’ordre, però no els hi ha arribat la contrasenya, i d’altres han obeït i hores d’ara lliuren les ciutats sense oposar resistència.

El Sant Pare torna a seure. – Què he de fer per què obris la porta? – Desconnecta la bomba. – No! Però que t’ha promès aquella vella? – Això és el més divertit, saps? No m’ha promès res, fins i tot m’ha demanat que m’oblidés de tu, que fugis, que em salvés de l’explosió.

Sa Santedat s’acomoda al sofà i amb prepotència es dirigeix a Salim. – Així que t’has cregut totes aquestes històries de la puta vella! Fill meu. No te n’adones què el meu poder la supera? Quan sortim d’aquí reuniré els meus fidels i marxarem sobre les ciutats, netejant-les d’ateus, bagasses i maricons.

Salim somriu. –Has perdut, s’ha acabat, sols tens dues opcions, morir o afrontar el judici que t’espera. I jo sé que tens por a morir. – Jo no tinc por a morir! Jo dono la vida i la trec! Sóc el teu salvador! Sóc el teu Déu!

Salim esclata a riure. – Al final l’has dit! No saps quant de temps esperava que ho diguessis. El meu Déu! – Era això volies que t’ho confirmés? Ja sabia jo que no em podies fallar. Au va! Anem. – T’equivoques. Sabia que la teva supèrbia t’ho faria dir, però no t’ho reconec. Tu no ets cap Déu, ets un homenet, curt de gambals, degenerat i barroer. Desconnecta la bomba! Ja!.

- Així que t’han alienat els Fills de la Terra, aquest servidors del diable. – Salim riu. – I ara! Jo sóc el Fill de la Terra, jo vaig crear l’organització. A més si tu ets el Déu d’aquesta tragèdia jo no en sóc el servidor del diable, sóc el diable, sóc el teu enemic, el que vol acabar amb tu i la teva obra.

Els ulls de sa Santedat es claven en Salim plens d’ira. – Ara l’entenc! Què cec he estat! Em recordo de Pere, em cridava des de la foguera, t’estan enganyant! T’estan enganyant! I jo pensava que realment era ell el traïdor.

La cara de Salim s’enfosqueix. – T’equivoques, a Pere no el vaig traïr jo, estava amb mi, no lluitava però em donava suport. A qui temia era d’Abraham, era ell qui et volia trair, volia anar més enllà d’on tu havies anat volia fer l’única religió i exterminar jueus, cristians i musulmans que s’hi neguessin.

– Perdona, però Abraham era cristià! – Era un fanàtic, educat com a cristià a la seva infància, convertit al judaisme de jove i acabant a l’Islam. Tenia el pitjor de totes tres religions. Es creia Déu, com tu.

Encuriosit el Papa li diu. – I com és que no el vas trair? O perquè no vas deixar que acabés amb mi? A la fi és el que vols. Ah, no, Abraham va morir al front, en una emboscada dels ateus. – Tornes a equivocar-te. Vaig ser jo, amb els meus homes, qui va acabar amb ell, jo vaig fer l’emboscada, vaig valorar que seria més perillós que tu, bàsicament perquè no es refiava de mi.

El Sant Pare, neguitós, s’apropa a l’ordinador, engega el monitor i activa el visor de temps. – Sols queda un minut. Va, obre la porta, si ho fas allargaré el termini i encara podrem fugir. – No l’has entès, no fugirem, no fugiràs.

Els dos homes queden en silenci, un enfront l’altre, el temporitzador va minvant inexorable. Cinc, quatre, tres, dos. –Què n’ets de cabró! – Diu el sant pare mentre s’aixecà en un intent desesperat de parar el compte enrere. Zero. El fong atòmic s’eleva sobre la Meca, l’ona expansiva destrueix tot al seu pas, els cossos cremats per la radiació es fonen amb la superfície. El palau Papal ja no és més que un munt de pols radioactiva.

Punt i final (1.0)

El camí fins al poble va ser inusualment tranquil, ni tan sols els sorolls del bosc, que sols s’escoltaven en dies de poc tràfec, arribaven a les nostres orelles. Tanmateix ningú no va fer cap observació, no sé si ningú no es va adonar o si no gosaven dir-ho. Jo, personalment no m’atrevia a parlar.

Un tossal era el límit del bosc, i des d’allà es veia el poble sencer i més enllà les runes d’un castell. Res no semblava estrany fora de l’absència de moviment. Un poble com aquell, amb plaça gran i encreuament de camins acostumen a ser un batibull de gent.

Vam baixar el pendent fins l’entrada del poble, delimitada per un parell de cases petites, segurament de pastors donat que al darrera en tenien un tancat.

Res no indicava que hagués ningú al poble, el silenci sols es trencava pel soroll de les nostres botes trepitjant el terra. Les finestres i portes eren tancades i les xemeneies no treien fum.

Ens vam parar davant de la casa gran, em va tocar a mi picar a la porta. – Hi ha algú a la casa? – Vaig cridar mentre colpejava la fulla de la porta amb la culata del meu fusell. Ningú no va respondre.

Vaig mirar el caporal que em feu un gest amb el cap, vaig donar un cop al pany fent que la porta s’obrís. Atemorit vaig fer les primeres passes endins l’edifici, res no semblava estrany, fora d’algunes peces de roba tirades a terra.

Rera meu entraren tres soldats més, un parell van pujar les escales mentre un altre m’acompanyà per les diferents estances de la planta baixa. Res d’estrany, fora que no hi hagués ningú i aquelles peces de roba que semblaven estar per tot arreu.

Vam sortir de la casa quan els altres dos soldats baixaren. – Ni una ànima caporal, sols roba a terra. – Roba a terra? Això no és una vivenda, examini la roba, digui’m quin tipus de roba és.

Amb els tres soldats i un parell més tornarem a entrar per inspeccionar els diferents manyocs. – Aquí hi ha un pantaló i una camisa ... a dins la camisa hi ha una samarreta i a dins el pantaló hi ha la roba interior, sembla d’home. – Uns calçotets. Qui més?

- Aquest d’aquí sembla de dona, hi ha una faldilla i ... és un uniforme, com d’uixer. – Te roba interior a dins? – Sí. – Vull que mireu si hi ha restes de sang, o de cossos.

Els soldats varen remenar les piles de roba, sols roba, sense sang, sense cossos, sense cap pista del que hagués pogut passar. Vaig observar un dels pilons que no s’havien tocat, la roba semblava caiguda, però el fet que els peces estiguessin unes dins les altres...

Mentre els soldats seguien fent la cerca vaig sortir a parlar amb el caporal, li vaig explicar el que estàvem trobant. – I quina conclusió en treu? – Cap que no sigui absurda. – Provi. – Tal com estan les peces de roba, fora de l’absurd que sembla, jo diria que els cossos s’han evaporat.

Vaig esperar que el caporal m’escridassés per la bajanada que acabava de dir, però no ho va fer, sols va rumiar un llarga estona. – No s’han evaporat, han estat desmaterialitzats.

Vaig estar a punt de riure’m. Una bajanada com aquella, en boca d’un altre soldat hauria estat suficient perquè tothom rigués, però ho deia el caporal. – Perdoni’m senyor, però no l’entenc. – Ara us ho explicaré. Crida els que estan a l casa.

Ens va fer seure a terra, en cercle, allò no era usual, menys en aquell caporal, amant de les normes i de les formes militars. Es va posar de peu entre dos soldats i va començar un discurs totalment heterodox.

- Nois, noies, - Mai no havia començat així una arenga. – el que ha passat en aquest poble és la prova fefaent que la guerra ha canviat de nou. Per molt que busqueu al poble no hi trobareu cap ésser humà ni cap animal fora d’alguns insectes i les plantes.

- No us faré ara una explicació científica per a la que no tinc prou coneixements i la majoria de vosaltres no acabaria d’entendre. A partir d’ara hi ha una nova arma, que funciona amb no sé quins collons d’ones, que pot desmaterialitzar quasi tots els éssers vius dins la zona d’atac.

- A partir d’ara som un possible blanc per al enemic sense possibilitat de defensa, l’única manera de lliurar-nos, pel moment, de ser eliminats és disgregar-nos. Us hauria de dir que ens separéssim en grups de menys de quatre i que tornéssiu a la caserna.

El caporal va callar durant una estona abans de tornar a parlar. – Torneu a casa. – Una remor s’estengué entre la tropa. - No aneu més de tres junts, tampoc no tingueu gaires esperances de trobar ningú a casa vostra. Res més.

El caporal em cridà. – Que s’organitzin per destí, màxim tres junts, i que vagin sortint esglaonadament, deu minuts entre cada grup. – Les armes? – El caporal pensà un moment. – Tan és, d’aquí a poc no quedarà ningú.

Si el discurs del caporal m’havia trasbalsat aquelles paraules em van esglaiar directament. Vaig organitzar els soldats perquè anessin, si més no, de dos en dos i els vaig repartir encarats a les sortides del poble que més s’esqueien als seus destins.

El caporal enviava un missatge xifrat per la ràdio mentre feia sortir els grups, ja es ponia el Sol quan tan sols quedàvem el caporal i jo. – Senyor, crec que és el nostre torn. – Han sortit tots? – Sí. – Doncs anem.

Anava a agafar l’aparell de comunicacions per portar-lo quan em va parar. – Deixa-ho. Ja no cal. – I si ens donen alguna ordre? – Qui? – Vol dir ... – Vull dir. Anem.

Vam caminar una llarga estona esperant que la nit ens protegís, en silenci. Temia fer cap pregunta, encara així al cap d’unes hores em vaig atrevir a parlar. – Això vol dir que hem perdut la guerra? – Si fos això ... – Què vol dir?

El caporal deixà de caminar. – Potser podríem parar i dormir aquí. Et sembla noi? – Sí, senyor. – Vam treure els sacs de la bossa i unes llaunes. Vam seure a terra i vam menjar el contingut de les llaunes.

El caporal, amb la mirada perduda, començà a parlar. – Ja fa uns mesos va caure una nau extraterrestre. – No em digui que ens volen envair. – El caporal esbossà un somriure. – No ho crec. Va ser un accident, sols passaven.

- Llavors? – La nau portava un regal inesperat, un sistema de transport per no sé quins collons de infra espai o quelcom semblant. El cas és que, quan els científics el van saber fer funcionar van informar d’un lamentable accident.

- Què vol dir? – En una de les proves havien desmaterialitzat un voluntari i ja no el varen poder recuperar. Van informar de quin era l’error que havien comès sense adonar-se que estaven cometent un altre.

- Ja em perdonarà però quin error es pot cometre al informar d’un accident? – Ja has vist el poble. L’alt comandament va oblidar la idea de transportar tropes amb allò i va dedicar tots els recursos a convertir-ho en l’arma més letal.

Em vaig quedar rumiant. - Vol dir que el poble l’han atacat els nostres? – No pas. D’alguna manera l’enemic, que estava patint els nostres atacs, va aconseguir l’arma, l’únic problema és que ningú no ha pensat en les conseqüències.

– Llavors s’ha acabat tot? – Tot. Ves per on els extraterrestres podran colonitzar el planeta sense gaires problemes si els hi ve de gust. Si no t’importa vull dormir. Bona nit. – Bona nit caporal.

Big Brother XXV (2/2)

En arribar es treu la identificació li torna a fer la cantarella – Bon dia, Mossos, homicidis. Voldria fer-li unes preguntes? – Ai mira! Ara m’interrogaran. Em posarà les manilles també? – Li diu mentre li ofereix les mans juntes pels canells.

El policia somriu. – No senyora. Em permet? - Pregunti, pregunti, encara que ja m’imagino el que em preguntarà, el share oi? Doncs sí, s’ha disparat i a la mateixa velocitat que la bala que s’ha carregat el maricó del Ramon. – Era un problema que fos homosexual? – El problema és que no feia el seu paper, havia de ser un macarra ionqui, fins i tot l’havíem d’enxampar foten-se un xut.

El policia es sorprèn. – Pensaven facilitar-li el què? – Res, home, demani a atrezzo la xeringa ja veurà que és de pega. El problema és que el Ramon tenia més ploma que el magatzem de la Montblanc, havia de forçar una de les noies, simulat es clar, doncs havia de veure l’escena amb la noia tirant d’ell per fer veure que se la estava ficant.

El policia pren notes a l’agenda mentre li deixa anar una altra. – Perdoni’m però on queda la realitat? – La Merceditas riu. – Al carrer, això és un xou, una pantomima, són una colla d’arreplegats que fan d’actors. – Ja, però el Ramon és mort. – Sí.

La Merceditas es mira el policia esperant. – Em deia que el share havia pujat. – Si, la mort d’aquest babau ens ha salvat, començaven a parlar de tancar el programa, ja no és el mateix ... Quins temps aquells del “¿Quién me ha puesto la pierna encima?”. Érem tan innocents!

La Merceditas es queda pensant en ves a saber quantes coses d’edicions passades. – Qui podria pensar en donar l’arma a l’acusat? – Jo mateixa. Altra cosa és portar-ho a terme. De fet la idea que havia donat jo era donar-li una pistola d'atrezzo i simular una ferida greu. Sarasa a l’hospital i macarra nou.

El semblant de la Merceditas s’ha enfosquit. – Però algú ha preferit que fos més real. – Senyora, tot i agrair-li la sinceritat li recomano que no digui segons quines coses. – La Merceditas riu. – Em podria estar inculpant. oi? – Exactament. – Estic segura que algú va rajar més del compte.

El policia no dona crèdit al que escolta. – A qui es refereix? – Ai no! Això és més difícil, qualsevol dels babaus d’amunt. – El Senyor Marazzotti? – La Merceditas riu. – Sí, és un mafiós, però no crec que sigui tan babau. Ha de ser un dels que estaven a la reunió, desprès parlarien amb algun dels productors o de la gent de control i aquest el va entendre com una ordre. - Em donaria els noms? - Doncs, de fet li hauria de dir que no puc, però són uns paparres.

La Merceditas escriu en un paper la llista amb els noms dels presents a la reunió i la hi lliura al policia, ell li fa una ullada. - Tots peixos grossos, algú d'ells li sembla tan agosarat? - Babau, la paraula és babau, i sí, els que li he posat un segon nom al costat, els primers estaven a la reunió, els segons són els empleats amb qui tenen contacte. - Li agraeixo la informació, ja no la molesto més. - Magnífic perquè entro en antena ara mateix. Quedi's a veure'l si vol. Parli amb la ... la nena aquesta d'allà fora. - La Carme? - Sí, ella.

Qui no es quedaria a veure com es fa un programa si més no una estona? El policia parla amb la Carme que, no gaire contenta per haver de preocupar-se d'invitats li assenyala una cadira. - Sobretot no faci cap soroll. - Ell seu i roman en silenci, esperant l'espectacle. La Merceditas seu al sofà que hi ha davant les cambres mentre esbronca a tort i dret.

Quan el regidor fa el senyal es produeix la més sublim de les metamorfosis, la Merceditas està compungida, amb unes bosses als ulls degudes al temps que porta plorant pels desgraciats fets. - Benvolgut públic, sóc la primera, i amb mi tots els que fem el programa, que estem trasbalsats per la mort del nostre estimat Ramon.

La Merceditas fa un llarg sospir. - I de la sort que ara correrà el Gumer, pobre. Què deu haver passat pel seu cap per fer aquesta barbaritat? - Deixa anar quatre llàgrimes recent sortides del pot que amaga al mocador. - Però la vida continua, hem de fer el cor fort i seguir endavant. Això és el que els hi hem dit als habitants de la casa.

La gravació es va realitzant progressivament, amb talls on la Merceditas alterna retrets injustificats amb lloances immerescudes i les bosses dels ulls són retocades per una maquilladora. En un dels talls el policia aprofita per acomiadar-se de la Carme i indirectament de la Merceditas.

Pel camí sona el mòbil, és el jutge encarregat del cas. - Sí senyoria, porto una llista de gent ... Què vol dir amb que ha cantat? ... La idea era anar a casa però si vostè és a la comissaria ... Sí senyoria en un tres i no res hi arribo.

A la comissaria es reuneix amb el seu cap i el jutge. - Així que te una llista de gent? - Sí, me l'ha donada la senyora Mercedes aquesta. Tot i que jo, hauria apostat que estaven tots a l'all, fins la dona de la neteja si m'apuren. - Interessant, però trobo a mancar tres noms, el senyor Marazzotti, La Merceditas i la seva filla.

- Senyoria, si us plau, no hauria de dir la senyora Mercedes. - Al judici serà la senyora Leandra Gómez, però ella és la Merceditas de la tele de sempre – No es diu Mercedes? – I ara! Mercedes Milà es deia la primera presentadora del programa fins al 2010. Al que anàvem, el Gumersind Porras ha tingut a bé col·laborar amb la justícia.

El policia es mira als altres dos desconcertat. - Per què? - Molt senzill, el Ramon Casases era un pinxo, de fet havia aconseguit lliurar-se d'anar a presó, per un delicte de robatori sense força, al estar al programa. Qui està a la garjola és el nuvi, un armari de dos cossos afeccionat al culturisme. - I ? - Que estava a dues cel·les de la del Gumersind Porras. Dues hores, en sols dues hores el teníem cantant òpera.

Desprès de riure tots una estona el policia es plany. - Així potser aquesta llista no ens servirà de res. - S'equivoca, com va dir vostè mateix estan tots en l'all. A la reunió, a més del de la llista eren en Marazzotti, Merceditas i la seva filla la Carme Artigues, a més del Gumersind a qui van explicar el que havia de fer, li van assegurar la defensa jurídica, un examen psiquiàtric explicant que s'havia trastocat i deu milions de’euros.

- Perdonin però és la paraula d'ell contra la dels altres. - I la llista. Em sembla que tindrà molts interrogatoris aquests dies, si algú se li resisteix em truca i tindrà una ordre de detenció al cinc minuts. - I Marazzotti? - He enviat un requeriment per que es presenti en vint-i-quatre hores, sinó el detindrà la Interpol. - El policia es queda pensant. - I que passarà amb el programa? - Sospito que ja no hi haurà Gran germà vint-i-sis.

Acabada la reunió el policia torna a casa, la seva companya està mirant el programa. - Vine a veure que diu la Merceditas. - Ja sé el que dirà vaig veure la gravació. - Que no, que és en directe. Mira quins ulls que porta. - Si i ara dirà que estan trasbalsats per la mort del Ramon. - Les paraules de la Merceditas repeteixen la cantarella. - I ara sospirarà – Un sospir surt de la gola de la Merceditas – I ara dirà que també els preocupa la sort del Gumer, i li cauran quatre llàgrimes.

La dona apaga l'aparell. - Com es que ho saps tot? - És gravat, es ficció, aquesta nit les dues lesbianes es follaran la beata, semblarà una violació però no és més que un muntatge. L'única realitat és la mort d'un gai perquè no sabia fer de macarra. - Quin gai? - El Ramon era gai. - Però si era un xulo putes! - Ell li somriu. - Au! Mira-ho, ja em diràs si tinc raó o no, o no m’ho diguis, ja sé que és així.

Ella se’l mira una mica decebuda. – Llavors? – Llavors el xou començarà demà, quan tots els directius inclós en Mazzarotti i la Leandra, passin per les meves mans abans d’entrar a la garjola, això si que serà veritat. – La Leandra? – Sí, se’n diu Leandra, això de Merceditas el van fer per aprofitar la tirada de la presentadora anterior una tal Milà. – Doncs quina merda, no? – Sí, una merda autèntica.