Adopció, drets i obligacions

M'he llegit un article del senyor Albert Esplugues Boter a la web del Instituto Juan de Mariana, l'enllaç és aquest: Adopción. En ell fa una proposta prou agosarada, permetre la venda, per part dels pares, dels fills.

No, no heu llegit malament, ni jo tampoc, però no ens tirem al coll de ningú encara. El senyor Esplugues, fins a on he vist, i reconec que és poc, sembla defensar una línia lliberal – llibertària (a alguns anarquistes els hi deu haver fet arcades això hores d'ara ), es a dir, i simplifico, no calen estats ni governs si tot és en mans privades.

En el seu escrit Esplugues defensa que la mida permetria de donar els fills a famílies que els volguessin o orfenats privats que els cercarien aquestes famílies, evitant així l'abandó de nadons i els avortaments excloent uns estranys, el govern, de dites operacions . Sé que les seves explicacions són més llargues però ja em perdonareu que no les repeteixi totes, en l'enllaç en podeu llegir tot.

Senyor Esplugues, el que vostè proposa com una mida moderna i alhora solució de problemes és la prehistòria del sistema d'adopcions actual. Des d'antic els orfenats recollien criatures abandonades que acaben sent esclaus de famílies adoptants, llegeixi una mica d'història i veurà que és així.

A més, tal i com el planteja vostè no sols no solucionaríem el “problema de l'avortament” ni l'abandó a peu d'escala (per cert cas que no es repeteix tant com vostè sembla suposar, i accepto que un sol cas ja és massa), sinó que afavoriríem l'esclavisme i la prostitució infantil i el tràfic d'òrgans.

No s'enganyi senyor Esplugues, el sistema que proposa ja s'aplica, i amb èxit, a països de sud-est asiàtic, on els pares venen les seves filles a orfenats privats, altrament dits prostíbuls, on són explotades sexualment.

Hi ha un altre concepte que voldria discutir-li: El dret dels pares. Ja em perdonarà però els pares no en tenim drets respecte els fills, més aviat en tenim deures, el deure d'educar-los, vestir-los i alimentar-los, de defensar-los, d'estimar-los. Drets? No, drets no en tenim, com a molt certes prerrogatives per a poder exercir els nostres deures, prerrogatives que es perden a mida que els fills deixen de ser dependents, prerrogatives lligades a la llei, una llei pensada per a ells, no pas per als pares.

El sistema d'adopció actual, tot i les seves falles, que en té, es bo, molt bo, tant que fins i tot fora interessant d'aplicar-ho a la paternitat natural, ens estalviaríem molts casos que ara no nomenaré però que tots podem tenir al cap.

I això l'ha de fer l'estat? Primer aclariré que és molt simplista parlar d'estat, l'estat no és el govern, ni tan sols el parlament, l'estat som tots i cadascun de nosaltres. I per tant sí, sí som tots els que hem de fer-ho, escoltant o deixant decidir el tècnics, psicòlegs, psiquiatres, sociòlegs, etc. Que seran els que valoren tècnicament la capacitat de ser pares d'aquells que en volen ser-ho.

Si us plau, senyor Esplugues, si vol jugar al capitalisme salvatge amb els pous de petroli faci-ho, però els nens no els toqui.

Un transport poc agradable

Voldria iniciar aquesta història dient que es relaten els viatges interplanetaris de la nau ST-1347, explorant móns nous i descobrint noves civilitzacions, però la veritat és que es tracta de la nau de transport anomenada Bella Lola, de matrícula ST-1347, dedicada a fer transports de tot tipus per a la Corporació Espacial del Sistema Solar.

En arribar a la base frontera del nostre sistema ja ens esperava una altra feina, el comandament de les S.F. ens feia portar un passatger especial a la nau insígnia, la SSF-0101, en altres paraules, l'exercit ens havia encolomat un presoner per portar-li al comandant en cap.

Ja d'entrada a Salem no li va fer gràcia, afortunadament van autoritzar que aprofitéssim el viatge amb un lliurament de material per a una colònia que quedava a prop del punt de trobada. Tot i que m'havia encarregat del emmagatzematge de la càrrega, encara no havia arribat el nostre convidat. M'hi vaig assegurar de prepara-li una cabina a ell i una altra a l'agent que l'havia d'escortar.

En arribar el presoner i l'escorta, un caporal, aquest segon va demanar de lliurar la documentació directament al navegant. - Tinc ordres explícites de fer-ho així. - El vaig acompanyar al pont i sense donar-me temps a res es va presentar. - Senyor Gòmez, sóc el caporal Karenski, de la SSF-0101. El comandant m'ha ordenat de lliurar-li la documentació a vostè, junt amb aquesta carta.

Salem va agafar la documentació, va obrir la carta i la va llegir, mentre ho feia la seva cara va canviar d'expressió. Llavors es va mirar la documentació del presoner. - Caporal, els hi han mostrat ja les seves cabines? - Encara no, senyor, el detingut espera a ser embarcat. - Quines ordres te respecte el ... detingut? - S'ha d'estar a la seva cabina tot el viatge, excepte per esmorzar, dinar i sopar si no hi ha servei d'habitacions.

Salem em va mirar. - Se li podria portar els menjars a la cabina? - Als dos? - Sols al presoner. - Suposo que sí. - Es va tornar cap al caporal. - Fiqui'l a la cabina i que no surti d'allà, no el vull veure en tot el viatge. - Així es farà, senyor. - El caporal va sortir, i jo darrera d'ell, l'havia d'explicar on eren les cabines. - Com veurà no són habitacions d'hotel però s'hi pot estar, aquesta, la set és la seva, la vuit és la del presoner.

El caporal es va mirar les cabines com qui fa una inspecció. – No hi ha finestres. – No, la paret del fons no dona a l’exterior, dona a la bodega. – On podria lligar el detingut si causa problemes? – La pregunta em va fer córrer esgarrifances. – L’estructura del llit es prou pesada. Serà necessari? – Esperem que no.

Per la ràdio va avisar que portessin el presoner, el portaven sense emmanillar, això acostuma a ser un senyal que el detingut no és conflictiu. Era un home relativament jove, trenta tants, malgrat el seu aspecte era molt descurat. – Que teniu? Capità? – Em va preguntar, vaig mirar al caporal per si no volia que en parlés amb ell però estava parlant amb els altres i no em va fer cap senyal. – Navegant. – Vaig respondre. – Com es diu? – Salem Gòmez. – el detingut va riure. – És curiós, li preguntava pel seu nom, senyora, però m’ha donat una informació molt important. – disculpi’m, Mariah, em dic Mariah. Però no l’entenc, quina informació?. – Ara entendrà. No em vol veure, hi seré tancat en aquesta cabina tot el viatge, i si per ell fos viatjaria lligat al casc, per la part de fora.

No sé perquè però em vaig sentir ofesa per les paraules d’aquell home. – És veritat que no el vol veure, però crec que el conec prou bé per saber que no li voldria cap mal. – L’home em va mirar amb un somriure. – Com sempre, Salem conquista els cors sense moure un dit. No, no el coneix prou, però no pateixi, jo en el seu lloc seria pitjor. – Que vol dir? – No li ha explicat res, oi? – Res de què? – Li ha parlat de la Nàdia? – No, qui és la Nàdia?

L’Home va seure al llit. – Suposo que la meva presència a la nau farà que li expliqui. Li pot portar un missatge de part meva? - No sé si voldrà escoltar-ho. – Segur que no, però si pot, li diu Peó, quatre, reina. – Com a sortida és una mica dolenta, no? – L’Home va riure. – Totes les meves sortides són dolentes. – Bé, li portaré el missatge. Aquí esmorzem a les set, dinem a les dotze i sopem a les sis. Jo li portaré mitja hora després. Voldrà tenir beguda a la cabina?

La veu del caporal va ressonar profunda i amenaçadora. – Res d’alcohol. Aigua o sucs de fruita, ni most ni cervesa. – L’home va encongir les espatlles. – Aigua anirà bé. – Em va dir, els vaig deixar allà, el caporal va tancar la porta de la cabina del presoner i jo me’n vaig anar a assegurar la porta de la nau i fer els controls rutinaris.

El viatge seria curt, unes vint hores, en acabar les feines vaig anar al pont. – Hola Salem, el detingut ... – Li dius que no. – Perdona’m però encara no he acabat de dir-te res. – Peó, quatre, reina. Oi? – Em vaig quedar parada, i una mica malament, em semblava estar en mig d’una batalla. – Potser m’hauries d’explicar alguna cosa més en comptes d’escridassar-me.


Salem es va girar. - Disculpa’m. Tens raó. Sisplau, et demano que no em portis cap missatge d’aquest indesitjable. Quan estigui una mica més tranquil t’explicaré més coses. A qui li toca cuinar avui? – A l’Isis, demà et toca a tu, així que farem dejuni. – Li vaig dir bromejant per apaivagar els ànims.

Salem va riure. – No sé de que et queixes, faig uns plats exquisits. – El problema no són els plats, és el contingut, que és immenjable. – Mira-la, com si ella cuinés tan bé, si cada vegada que cuines tu fas el mateix plat! – Això no és veritat! – li vaig dir mentre li donava una manotada al braç. – Apa ja t’has fet mal amb el ferro! – No és res.- Vaig dir mentre airejava la mà.

Ell es va girar i me la va agafar. –Deixa’m mirar. – Ja t’he dit que no és res. – Sols se t’ha envermellit una mica. Això et passa per voler pegar-me. – Em deia rient. En aquell moment entrava l’Isis. – Si molesto vinc després. – Em vaig acalorar una mica, en Salem va deixar anar la meva mà i va respondre-li. – No molesta inspectora, digui. – L’informe de la càrrega està enviat i en una hora hauré fet el sopar. – Gràcies inspectora. - L’Isis se’n va anar i jo vaig córrer darrera d’ella. – Isis, espera. – Sí? – El presoner soparà a la seva cabina, li portaré jo després que sopem. – Molt bé, alguna cosa més? – La pregunta anava amb segones. – Res, potser vols saber alguna cosa? – I ara, al meu germà també li agraden les estructures metàl·liques articulades.

En un altre moment li hauria fet menjar-se les seves paraules, però al sentir-la vaig sentir com se m’encongia l’estómac. L’Isis va seguir camí de la cuina i jo em vaig quedar allà palplantada, no puc explicar el perquè però vaig anar de dret a la meva cabina i em vaig tancar, volia plorar i no volia que ningú em veiés.

Per sort la presència del caporal va fer que el sopar no fos tan tens, malgrat tenia ganes d’agafar-la apart per dir-li quatre de fresques. A diferència de quan va arribar, el caporal xerrava pels descosits, explicava les darreres missions en les que havia estat i el que li havien impressionat els huggans, una espècie coneguda per la seva afició a les lluites.

En acabar li vaig portar el sopar al presoner, el caporal em va acompanyar per obrir-me la porta. – Caporal, hi ha cap problema que em quedi parlant amb ell? – Ja pot fer-ho, però seré a la porta. - Vaig entrar amb la safata i la hi vaig posar a la taula. – Si no l’importa voldria fer-li algunes preguntes mentre sopa. – No sé si li respondré totes, per cert, li va donar el missatge?. – Sí, o no, de fet no em va deixar, ell ja ho sabia.

Desprès de seure li vaig preguntar. – Per què? – Per què que? – Salem no és una persona que sembli rancuniosa. Què va passar? – Poca cosa, un valent va salvar la vida d’un munt de gent donant la seva vida i un covard no va salvar la vida d’una criatura quan no tenia res a perdre.

- M’ho podria explicar millor? – Sap? Hi ha una persona que m’odia més encara que Salem. Jo. – Potser no s’ho creurà però salem i jo érem molt amics, un parell de bandarres sense remei quan estudiàvem i quan vaig entrar a l’exèrcit ell va entrar al projecte de colonització de Mart. Es van ajuntar amb la meva germana, i van tenir una criatura. – La Nàdia. - Va assentir. – La Nàdia, el somriure més captivador de l’univers, el meu angelet.

Desprès d’un silenci va seguir. - Tot anava bé fins el dia de la catàstrofe. No sé explicar molt bé perquè però va haver un fort terratrèmol, tant que l’edifici on érem ens va caure a sobre, la meva germana era uns pisos amunt, era una dels enginyers, no van sobreviure, nosaltres vam quedar a la planta baixa, miraculosament el sostre va suportar el pes de la runa que se li va venir a sobre.

- En mig de la bogeria general en Salem, amb la nena en braços va cercar una sortida, era un pas creuat per una biga que amenaçava amb caure, Salem va deixar la Nàdia a terra, i va agafar un tros de biga per apuntalar-la, llavors un sotrac va fer baixar la biga inicial i sobre l’altra, inclinada contra Salem, la nena se li havia agafat a la cama i la gent passava al seu costat corrents, sense escoltar quan ell demanava que agafessin la nena. Ningú, ni tan sols jo.

Va callar una estona, la mirada se li perdia en el no res. Vaig fer el gest d’aixecar-me però va moure la mà per dir-me que seguia. – Havíem sortit tots quan va arribar un vehicle de socors, una bomber es va llençar a córrer cap a ells, va intentar agafar la Nàdia però en aquell moment es va venir tot avall. La nena i la bomber van morir, de Salem ja en saps com va quedar.

Li vaig agrair l’explicació i el vaig deixar, quedaven sols unes hores i necessitava dormir. L’endemà va ser molt rutinari fins arribar al punt de trobada, vam arribar abans que la SSF-0101, En Salem ens va convidar a veure com arribava. – Fixeu-vos en aquest punt d’aquí. – Va dir assenyalant una estrella a la finestra. – Aquesta llumeta és la SSF-0101, en cinc minuts deixarà de ser una llumeta.

Tal com havia dit als cinc minuts es veia un punt bastant més gran, a partir d’aquell moment es va anar engrandint a l’hora que començàvem a veure la seva silueta, una estructura central i dos estructures als costats. Ve girada 180 graus. – Va dir el caporal. – Cert, però el corregiran a mida que s’apropen. – Va respondre Salem.

Per moments la nau es veia créixer fins ocupar tot el nostre camp de visió, llavors va parar a l’hora que girava per posar-nos en el mateix sentit. Una vegada totalment parada en Salem va posar en marxa la nostra nau. Una veu va sonar al canal de comunicació. – ST-1437, bon dia. – Bon dia, SSF-0101. – Tenen obert el moll quatre, a estribord. – Gràcies, ens desplacem ara.

Salem va moure la nau cercant el costat d’estribord de la nau militar, quant més a prop menys nau vèiem, semblava que anéssim a ser engolits per aquella massa. Una obertura en el costat, que a mi em va semblar insignificant, era el moll quatre, la Bella Lola va entrar sense problemes, una vegada a dins els sistemes d’ancoratge del moll la van immobilitzar i Salem va parar tota la maquinària.

El presoner va sortir, escortat pel caporal. – Acomiadi’m del navegant i li dona les gràcies, si us plau. – Em va dir el caporal. – Així ho faré. Vaig enllestir la descàrrega del material i vaig tornar al pont. – Ja se n’ha anat, el caporal m’ha demanat que et donés les gràcies. – He estat poc diplomàtic amb el caporal, ell, a la fi, no en te cap culpa. He de sortir, he de fer una visita. Aprofita per visitar la nau, paga la pena.

La inspectora també se'n va anar, tota empolainada talment com si anés a veure un estimat. Jo vaig fer cas del Salem i vaig perdre el temps en veure les instal·lacions públiques de la SSF-0101.

Meme agost 2008

La Núr m'ha passat aquest Meme per contestar:

1. Una pel·lícula.

Hi han moltes, però si m'he de quedar amb una: Alien l'octau passatger.

2. Una cançó.

Hi han tantes! I tan diferents! Però per dir una, la darrera que m'ha agradat: Eugene, dels Pink Martini.

3. Un llibre.

El senyor dels anells.

4. Una cosa que et faci ràbia.

Que no em deixin explicar-me, que em tallin quan estic parlant.

5. Una cosa que t'agradi molt.

Les nits de tempesta seca, amb els llamps il·luminant-ho tot.

6. El teu plat preferit.

També hi ha molts, masses diria. L'arròs, a la paella, fregit tres delícies, o en quasi totes les formes de cuinar-ho, això sí, arròs bomba, el de sempre. L'arròs llarg, el que es suposa que no es passa, el detesto.

7. Una beguda que t'agradi.

No sóc massa donat a les begudes, m'agrada el Whisky, però en bec una copa de tant en tant, també m'agraden els còctels, excepte el blody Mary.

8. Una col·lecció.

Mai no he tingut prou paciència per les col·leccions, si no és la de tots els meus errors.

9. Una raresa.

Sols una? La meva companya en te una llista llarga, de rareses meves. Odio anar a comprar roba, mai no he entès el concepte “No / (Sí) et queda bé.”

10. Un desig.

Veure com els meus fills s'obren pas a la vida.

Ara que l'he contestat el passo a les següents persones:

La Caliope

L'Striper

El Cesc

La menta Fresca

Tenerife

L'he de reconèixer, d'aquest planeta el que més m'agrada són els volcans, i aquesta setmana n'he fruït d'un, en la mida que el permet anar amb la família, el Teide.

De l'arxipèlag canari en conec sols dues illes, Lanzarote i Tenerife. Lanzarote, tot i tenir el volcà de la Corona és una illa eminentment plana, plena de petites boques, o cràters, és un paradís per als vulcanòlegs sobretot per la seva varietat de tipus. Fins i tot en la darrera gran erupció, la de Timanfaya que va augmentar la superfície de l'illa, s'hi van produir diferents tipus de cràters, tots ells petits.

Tenerife és una altra història, una illa de poc més de cent quilòmetres de llarg amb una immensa muntanya que quasi arriba al quatre mil metres. No tindrà més de deu boques, la darrera erupció va ser a el Chivero a principis del segle vint, d'aquesta he tingut el plaer de passejar, en cotxe, pel seu mar de lava, una planaria abrupta, semblant a pilons de fang barrejat amb pedres a uns mil metres d'alçada.

Però on l'espectacle de lava va ser esfereïdor va ser a la gran planaria de laves negres, travessada per una carretera mig excavada mig penjada sobre els pilons de lava, sols la seva llargària fa que hom s'imagini l'espectacle d'aquella massa desplaçant-se, bullint, i l'incapacitat de l'ésser humà per detenir-la.

I tot això mentre pugem camí del telefèric. El darrer espectacle des del cotxe és quan la carretera passa vorejant la llengua de lava del Teide, allà on va parar, sense més raó. Sóc molt dolent per les mides però em va semblar que tenia uns deu metres d'alçada, potser més. Imaginar que per on passaven l'aire havia de bullir de tal manera que fora impossible fer-ho sense morir cremat, immediatament, com un llumí.

Una vegada a la part alta del telefèric hi han tres camins, mirant al con principal un a la dreta que porta al Pico Viejo, és el que vaig fer, amb una criatura petita, adormint-se, vaig estar de sort que pogués alliberar-me per fer el camí, un camí dur, porteu vambes, com a mínim, afegit al fet que en aquelles alçades respirar no és un acudit.

El camí acaba en un mirador davant del pico Viejo, una boca profunda, amb una petita escletxa, durant molt de temps va ser un llac de lava que a voltes vessava i llavors la lava queia a la vall. Acostumats a l'espectacle de veure volcans expulsar la seva càrrega amb violència havia de ser tot un espectacle veure com la lava vessava com si fos un got massa ple d'aigua.

No m'he pogut documentar, però mirant la vall que teníem al davant, una vall immensa i àrida, em va fer pensar que potser es tractava d'una caldera anterior a tots els cràters i puigs actuals.

L'he de reconèixer, si un dia hi hagués una màquia per veure el passat m'encantaria veure la formació d'aquesta illa, totes i cadascuna de les seves erupcions, tots i cadascuns dels seus mars de lava.

Diuen que s'espera que hi hagi una nova erupció, que “toca” segons el calendari d'erupcions conegudes del Teide. He de dir que ho sento per la gent que hi viu, quan passen coses d'aquestes hi ha gent que hi perd molt, alguns fins i tot la vida. Però poder veure les imatges del crater escopint foc, la lava de roig intens baixant parets avall és un espectacle que frisaria per veure.

A la fi, els humans tenim una certa tendència, suïcida? A ficar-nos a la gola del llop, i no és una crítica cap als canaris, aquí, a Catalunya, hi tenim el sant costum de ficar-nos en mig de les rieres.

Decisions

Francament, no crec que el futur estigui escrit, si més no amb aquella fatalitat amb que te'l presenten: “Si t'has de morir d'una pedrada t'hi moriràs d'una pedrada.”.

El que sí crec, i no vull ser el mesíes de ningú, es que el temps, la nostra història, les nostres històries, és semblant a un riu, cadascuna de les nostres accions ens empenyen en un sentit o en altre, mantenint-nos a la llera del riu o traient-nos fora, potser obrint un altre camí.

Milions de litres d'aigua fan que, amb el temps, s'obri una nova via, però sempre hi ha una primera gota que és la que acaba d'obrir l'escletxa. I el problema neix aquí, ens enlluernem per la proesa d'aquella gota, d'aquell que ha canviat alguna cosa, sense adonar-nos que sense totes les anteriors que van colpejar la paret i sense totes les que li han anat al darrera el riu seguiria pel mateix camí.

Crec que estem predestinats a obrir nous camins, no fatalment sinó potencialment. Podem formar part de l'ona que empeny els canvis o podem seguir el curs i deixar-nos portar. Però encara així ens podem trobar que el corrent ens empeny i ens aboca a ser dins l'onada, llavors quin sentit té lluitar per no formar-hi part?

Ser un mateix, dins l'onada, a favor de l'onada o en contra d'ella, lluitant contra corrent o empenyent endavant, lluitant per no sortir del corrent o per sortir-ne.

Aquesta lluita personal i intransferible és la predestinació, no podem prendre la decisió total, no som més que una gota però podem provocar-la, ara si hi han més que a l'hagin fet o més endavant quan algú aprofiti la nostra empenta i la de molts altres per acabar de fer-ho.

Per això crec que el nostre destí és prendre decisions, prendre-les de manera personal, conscients del que decidim malgrat en el moment en que decidim no suposi cap canvi.

I què passa quan no decidim? Que el corrent ens portarà on vulgui, que serem arrossegats, fins i tot expulsats i que no ens podrem queixar. Si hom no decideix no pot exigir. Deixar passar la vida, deixar arrossegar-se per el corrent sense decidir és la pitjor decisió que es pot prendre, és renunciar a encertar i a equivocar-se, és passar la responsabilitat als altres, és desentendre's, és no viure.

Runnià

Voldria iniciar aquesta història dient que es relaten els viatges interplanetaris de la nau ST-1347, explorant móns nous i descobrint noves civilitzacions, però la veritat és que es tracta de la nau de transport anomenada Bella Lola, de matrícula ST-1347, dedicada a fer transports de tot tipus per a la Corporació Espacial del Sistema Solar.

A la base hi havia un Runnià que cercava transport, per alguna raó que no volia explicar s’havia discutit amb la tripulació de la nau que el portava a una de les seves colònies i l’havien deixat allà.

Els Runnians són una espècie esquerpa, per alguna raó que desconeixem no volen que les altres espècies sàpiguen res de la seva biologia, història ni idiomes. La comunicació amb ells es realitza a través d’un ordinador molt bàsic que no permet gaires explicacions.

Com que sóc la representant de la Corporació a la nau, el navegant, Salem Gòmez, em va demanar que parlés amb la nau que el va deixar. Les explicacions van ser molt concises, s’havia enfadat perquè un membre de la tripulació va entrar a la bodega que l’hi havien reservat. Pel que sembla exigiria tenir accés exclusiu a la seva càrrega.

Això em creava un problema, com a inspectora estava obligada a revisar el carregament de la nau. Vaig fer una consulta a la Corporació amb les dades que ens havia facilitat el runnià i li ho vaig comunicar al navegant. La resposta va trigar més del compte, però malgrat tot van autoritzar el transport indicant-me que no inspeccionés la càrrega en base a un acord diplomàtic que desconeixia.

Així les coses van procedir a l’embarcament de la càrrega mentre jo intentava omplir la paperassa patint l’enutjós traductor del runnià. La feina burocràtica se’m va allargar tant que vaig acabar unes hores desprès d’iniciar el viatge.

Em vaig apropar al pont per informar el navegant que la documentació estava en ordre. Allà me’l vaig trobar, acompanyat de la Mariah, ell estava explicant el que sabia dels runnians, i ella feia veure que estava molt interessada mentre se’l menjava amb la mirada. No entenc com li pot atreure un home en la seva situació, ara, d’ella es pot esperar qualsevol cosa.

El navegant em va convidar a parlar amb ells, però vaig declinar l’oferta, excusant-me per estar esgotada i voler descansar, el fet és que no tenia ganes d’estar més temps de l’imprescindible amb ella, i menys si estava bavejant amb el Salem.

A mig camí va saltar una alarma a la bodega, com m’havien indicat vaig anar a buscar al runnià i el vaig informar, els runnians, pel que sembla, no tenen una oïda com nosaltres i no escolten els senyals acústics. Quan vam arribar a la porta la Mariah ja era allà.

El runnià es va esverar – Prohibit accés a humans – Va dir amb el traductor. – Com li dic que això és un extintor? – Em va preguntar la Mariah. La veritat és que no se m’acudia com, dirigint-me al traductor i assenyalant l’extintor li vaig dir. – Humans no entrar, humans transport aparell apagar foc.

El runnià es va calmar. – No necessari aparell. Agraïment. – El runnià va entrar a la bodega, la porta va quedar oberta i vam poder veure com s’apropava a una de les caixes, obria una escletxa i mirava endins. De la bodega sortia una forta escalfor, segurament era això el que havia provocat que saltés l’alarma.

Quan va sortir, després de tancar la porta, em va fer un gest per parlar sense la Mariah, li vaig demanar que s’anés i ho va fer però no li va fer massa gràcia. – Vostè representant Terra en nau? – Malgrat la resposta hauria estat bastant complicada, jo sols represento a la corporació i és el navegant qui te les atribucions diplomàtiques, vaig dir-li que sí, que era jo.

El runnià, que es veia afectat em va mig explicar la situació. – Viatge massa endarrerit, càrrega a prop final procés, eclosió en cinc-cents clocks. – Clocks era la paraula que s’havia acordat per definir les unitats de temps d’aquelles espècies on no s’havia pogut establir una traducció, en el cas dels runnians, tot i que no era exacte una hora eren uns cinquanta clocks, així que estaven parlant de deu hores.

Desprès de dir-li que parlaria amb el navegant per tal d’accelerar el viatge el vaig deixar sol, va entrar de nou a la bodega i va tancar per dins. Me’n vaig anar al pont, Salem era sol. – Crec que tenim un problema. – Li vaig deixar anar. – Ja ho sé, la càrrega s’està escalfant, m’ho ha comentat la Mariah, i això vol dir que el que portem està fent algun tipus de procés que desprèn calor, com ara una fermentació. – Em va sobtar la tranquil·litat amb que parlava. – Ha fet servir la paraula eclosió.

El navegant va somriure. – Era el que sospitava. – Què vol dir? – Fa temps que es sospita que els runnians són ovipars, a l’estil de les granotes o les tortugues. Mai no posen problemes a inspeccionar la càrrega quan es tracta de material. Crec que portem una nova comunitat de runnians a la colònia.

Em va sorprendre que n’estigués al corrent d’una informació que jo no tenia. – Potser te raó, però això ara no importa, m’ha parlat de cinc-cents clocks, unes deu hores. – Nou hores, cinquanta quatre minuts i tres segons exactament. Li pot comunicar al nostre convidat que arribarem al planeta en ... quatre-cents noranta-sis clocks. – Molt just, no? – No hi puc fer més, aquesta nau no té més velocitat.

Me’n vaig atansar de nou a la bodega, vaig cridar el runnià per l’intèrfon, llavors em vaig recordar que no tenen oïda, vaig pensar que el traductor potser si havia recollit la meva crida, però no hi havia resposta, així que vaig tornar al pont i li vaig comentar al navegant. – Piqui a la porta. – Què vol dir? – Sí, dona que colpegi la porta amb els artells. – em va dir mentre feia el gest amb la mà. – Els runnians són sords, però senten les vibracions a través de la pell.

M’hi vaig tornar, vaig picar a la porta i va sortir el runnià – Viatge final quatre-cents noranta-sis clocks – Li vaig dir, de fet era segur que ja havia passat un maleït clock però no vaig voler posar-m’hi en explicacions – Viatge final? Mort? – Llavors em vaig recordar que l’ordre de les paraules havia de ser estricte. – Disculpes sol·licitades, error ordre, no viatge final, si final viatge. – Humans llenguatge poc ordenat. – El runnià va fer un gest que vaig voler entendre com un somriure. – Important avisar runnià qualsevol incidència. – Humà entendre.

El runnià s’hi va tornar dins la bodega. El viatge va durar una mica menys que no pas el que havia dit el navegant, tanmateix, cap al final del viatge se sentia una remor especial dins la bodega, al arribar al planeta ens esperava un nombrós grup de transbordadors runnians que van demanar permís per acoblar un moll a la porta exterior de la bodega.

Una vegada acoblat el moll i oberta la porta els transbordadors van anar entrant i sortint fins buidar la bodega. Quan l’últim transbordador era al moll el runnià va sortir de la bodega. – Càrrega transportada amb èxit. Agraïment col·laboració i discreció. Jo en transbordador, moll desacoblat en mig clock. – Nosaltres alegres haver ajudat tu. – No m’havia inventat la resposta, estava al document de protocol que m’havien enviat.

Quan va acabar l’operació de desacoblament vaig anar al pont, el navegant ja havia posat en marxa la nau. – Missió acabada. – Li vaig dir. – I amb èxit. Per cert, Isis, quan vulgui fer funcions diplomàtiques en aquesta nau, faci-m’ho saber abans. – Crec que em van pujar els colors. – Sí, ho sento, però vaig creure que era el millor. Potser m’he equivocat. – Sols en el fet de no dir-m’ho, la seva actuació va ser correcta, els runnians no acaben d’entendre que s’hagi de parlar amb més d’una persona.

Em vaig retirar a la meva cabina, vaig fer el meu informe i el vaig enviar esperant una nota de recriminació des de la Corporació, però el que va arribar va ser tot el contrari, l’ambaixador runnià havia agraït efusivament la meva actuació com a cap de la nau i l’informe del navegant indicava que havia delegat en mi les funcions diplomàtiques per facilitar la comunicació.

La meva ficada de pota, que a d’altres els hi havia costat la carrera, es va dissoldre en el no res. Ara sols quedava arribar a la base més propera, que, si no m’equivocava seria la base frontera del nostre sistema. Vaig decidir descansar una mica, estava esgotada amb tota la feina que havia fet.

Avorriment

La música omplia el seu cor aquella tarda d’estiu. Sol a l’oficina, esperant la dubtosa trucada d’un client despistat. A voltes els ulls se li tancaven i llavors feia una escapada a la màquina de cafè.

La sala, com tot l’estiu, era buida, sols el que omplia les màquines i ell trencaven el silenci, i la major part de les vegades ni hi coincidien. La dona de la neteja arribava una hora desprès que ell se n’anés a casa.

A l’entrada la recepcionista mirava a la televisió un culebrot sud-americà mentre, desacuradament, mostrava els peus descalços al enganyós recer de la taula i unes cuixes gruixudes, amb aspecte molsut sols cobertes per una faldilla que havia relliscat més enllà d’on es pretenia. De tant en tant algú es movia al pis de dalt, però, com que, orgànicament pertanyien, a empreses diferents, ni tan sols es veien.

Les hores passaven tedioses, deixant-se comptar minut a minut, l’explorador d’Internet feia dies que era el programa més utilitzat, fins i tot s’havia avorrit de seguir la cotització del Dòlar.

De tant en tant algú passava pel carrer, trencant la monotonia de la jornada, de vegades un missatger amb el casc posat a mig crani, li feia despertar la tirada gore imaginant-se que d’un cop al casc aquest feia les vegades de guillotina obrint-li el crani amb un tall polit i definitiu. Definitivament estava avorrit.

Encara recordava la vegada que passava una noia amb una faldilla més aviat curta amb un vent important i la feinada de la noia per no quedar amb el cul a l’aire, sospitant que darrera els vidres foscos podia haver-hi un exèrcit de tafaners gaudint de l’espectacle. I és que per molt que s’esforcés l’orientació de la taula feia que sols aixecar els ulls la seva vista enxampés al primer que passava pel carrer.

Recordava la darrera trucada d’un client, era un vell conegut, a més devia estar tan avorrit com ell ja que li va demanar la més estúpida llista de preus mai demanada. Havia de reconèixer que aquelles dues hores de conversa anodina va ser el més divertit que li va passar aquell dia.

De vegades la seva imaginació el portava a imaginar-se un clau amb la recepcionista, cosa bastant improbable, se la tirava el que omplia les màquines. Ho sabia perquè els havia enxampat en plena feina als lavabos d’homes una setmana enrere, la recepció buida, el carro amb entrepans i refrescos a la porta de l’ascensor i els gemecs dins un dels retretes li feien estar convençut dels fets.

Ells mai no es van adonar, la recepcionista no devia entendre com a aquell pallús que pujava cada hora a prendre un cafè, se li escapava el riure cada vegada que passava.

El mes d’agost s’acabava, en uns quants dies sortiria d’allà per no tornar fins trenta dies desprès i quan arribés les taules tornarien a estar ocupades i el tedi es convertiria en nervis i tensió, en crits i remors. A l’entrada el recepcionista de sempre miraria pel·lícules porno sense só i despullaria mentalment totes i cadascuna de les dones que creuessin la porta.

I ell tornaria a escoltar, com una agressió, el só del telèfon a l’altra banda del qual hi hauria un client desesperat perquè li manca genero, esverat perquè no li ha arribat o bé perquè li ha arribat en mal estat.

I tornaria a tenir al davant la companya, més interessada en parlar del seu nuvi, l’actual, i en pintar-se les ungles que no pas en treballar, “total per la merda que li paguen”. Al fons el fanàtic del futbol entestat en explicar-li cada dilluns fil per randa l'alineació que havia fet l'entrenador del seu equip, equivocada, i la que hauria fet ell, perfecta, sense escoltar-li mai quan li insistia que a ell el futbol l'interessava menys que la migració anyal de les escopinyes del mar Mort.

A la fi l'avorriment te moltes cares, i potser és que forma part d'un mateix i no és res que vingui de fora.