Aquell dia havia sortit a donar una volta, em sentia aclaparat pels esdeveniments. La dona amb la que sortia havia conegut algú altre i em deixava, a la feina veia com tots els que havien començat amb mi pujaven de categoria mentre jo em moria de fàstic al mateix lloc.
Vaig entrar en aquell bar com podia haver entrat en el que hi havia dos carrers abans. La decoració era penosa, pretenia ser un local d’aspecte modern, amb música i racons per les parelles, però havia aconseguit semblar-se a una barra americana. M’era el mateix el meu objectiu era emborratxar-me.
Per acabar d’adobar-ho aquell dia hi havia futbol, i el cambrer, possiblement no era l’amo, havia apagat l’equip de música i havia posat la televisió. Vaig demanar una cervesa, desprès de recitar-me tots els tipus que en tenia vaig optar per la de tota la vida.
La cara del cambrer mostrava un desgrat cap algú tan poc posat en cerveses com jo. Jo sols tenia calor i no estava per collonades. M’estava enfonsant en els meus propis pensaments, amanits per la fastigosa veu del comentarista esportiu, quan vaig sentir una veueta digna de la més delicada de les models de moda. – Com collons t’he de dir que al meu local no es posa futbol?
Insisteixo, la delicadesa del timbre de veu era exquisida, el vocabulari no admetia discussió. Del televisor va desaparèixer la veu histèrica del comentarista i les imatges de vint-i-dos garrulos barallant-se per una pilota.
Així doncs vaig poder fruir dels meus negres pensaments amenitzat per la més hortera col·lecció de música, rectifico, de soroll de xiringuito de platja. Com que la cervesa s’acabava i jo no perdia el coneixement vaig optar per demanar una altra beguda. – Què voldrà? – em va preguntar ella. Sense mirar-la vaig respondre. – Whisky de garrafa, si us plau. – No ens queda, Si vol un Joanet... – Un Joanet? – Sí home, el que camina.
He de reconèixer-ho, em va fer riure. – Doncs, si, que sigui un Joanet. – Li vaig respondre, llavors m’hi vaig fixar en ella, dir que no era massa alta seria un eufemisme. Però, com totes els dones petitones, tenen la hipotètica virtut de necessitar molt menys pit que les altres per que sembli que en tenen molt més.
Aquesta, a més en tenia molt, i l’acompanyava un escot absolutament generós. He d’admetre que em va costar mirar-li a la cara. Em va servir el Joanet i es va dedicar a arreglar coses darrera la barra. El cambrer havia desaparegut i no entrava ningú al bar.
De tant en tan la sentia remugar. Va trucar algú amb el mòbil. – Hola xata. ... Jo? Ja veus, perdent el temps, coi, estic desesperada ... No, que va! Avui? Avui comparat amb ahir és un èxit, tinc un client! Estic que trenco! ... No, si ja, però és que no sé què és el que falla ... La música? Ja saps, la que m’agrada, i la decoració és ideal, a més em va costar un ull de la cara... Val ... Sí ... ens veiem maca.
En una altra situació hauria valorat les possibilitats de fotre un clau amb ella i m’hauria dedicat a adular-la i entabanar-la assegurant-li que la decoració era divina i que el “El tiburón.” Era la millor cançó de la història.
Però ves per on estava creuat. – Això que sona t’agrada de debò? – Li vaig deixar anar de sobte. Per sort les mirades no maten però us asseguro que aquella em va travessar com un ganivet. – Sí, és divertida i fa ambient. – Vaig riure. – Perdona, però estàs equivocada.
No, no em perdonava. – Ah sí? I tu quina posaries? – Per aconseguir què? – Que s’ompli el bar. – Per la decoració que has posat, el “hilo musical”, i a la barra unes quantes meuques. – Què insinues? – No insinuo, afirmo, la decoració sembla de bar de putes, la música és de ... no, dir que això és música és com dir que una tifa de gos al carrer es una obra d’art.
Tenia la sensació de estar llaurant una “amistat” eterna, i el pitjor de tot és que m’ho estava passant d’allò més bé, malgrat el risc de no sortir viu d’aquell bar. La dona va callar, se’n va anar a dins. Em va semblar escoltar que plorava. Llavors em van envair els remordiments.
Pobre dona, havia rebut tota la meva mala llet del dia, sols per no tenir bon gust. M’hi vaig apropar al quartet. – Perdona, he estat un groller, però és què ... no, excuses. He estat un groller i tu no tens cap culpa.
La dona va sortir, tenia els ulls envermellits. – I tu què faries per arreglar-ho? – Em vaig quedar palplantat. Amb la mà li vaig indicar una taula. –Seiem? – Ella va dubtar. – Val, total no crec que entri ningú. – vam seure i vam començar a parlar sobre el tipus de local que volia. – Jo voldria parelletes pels racons, nois i noies lligant. No sé si m’explico.
La veritat, em va semblar una mica ximple l’objectiu, però més ximples havien estat alguns dels més importants negocis. – Li vaig fer veure que aquella decoració no s’esqueia pel tipus de clientela que volia, que la música que posés hauria de ser la que li agradés a la clientela, no pas a ella.
Vaig pensar que potser havia de veure-ho amb els seus ulls. – Tens algun problema en tancar per avui? – Ella va dubtar un moment. – No crec, ja compraran el tabac a d’altres bars. – Doncs, tanca que ens anem a donar una volta.
Vam agafar el seu cotxe i ens vam anar al primer punt, la discoteca de moda, un antro ple de gent suant la cansalada, amb un soroll maquinero total, capaç de destrossar els timpans a qualsevol. Ens hi vam estar una estona llarga, deu minuts per ser exactes. Quan vam sortir vam estar un quart fins que poguérem parlar sense cridar. – És aquesta gent la que vols? – Li vaig preguntar. – I hauré de posar aquesta música? – No, pots posar Chill out, que és el mateix però baixant el volum. – Ah!
Li vaig proposar de buscar un públic una mica més adult. Vam anar a un bar musical. Allà vam seure, i observàrem el personal. Música ambiental, gent xerrant, llum suau, sense excés, però llum. Vam anar comentant el que veiem, desprès la conversa va derivar cap a nosaltres, no ens havíem adonat i ja formàvem part del paisatge.
No sé en quin moment ni de quina manera va començar a preguntar-me per mi. El que sé és que em vaig descobrir explicant-li la meva vida, de com la meva núvia m’havia deixat, de com la feina em feia fàstic, de com havia sortit amb l’objectiu clar d’agafar un coma etílic.
No recordo haver-li preguntat per la seva vida, però al cap d’un estona sabia com es deia, l’edat que tenia, que s’havia divorciat d’un home encantador que li posava les banyes amb qualsevol cosa que portés faldilla, que havia muntat el bar amb els cèntims que li havia tret al seu darrer cap per no explicar-li a la seva dona que feia amb el director comercial...
Potser havia begut més del compte i no m’havia adonat, perquè quan em vaig voler adonar estàvem de nou al seu bar, amb la persiana metàl·lica baixada i fent un clau. Juraria que la meva intenció era explicar-li “in-situ” els canvis que jo faria.
La cosa no va acabar aquí, de fet no ha acabat encara, ara som socis, vaig deixar la feina, vam tornar a decorar el bar, vam posar música i es va omplir de gent. De tant en tant queia algun polvet, de tant en tant sortíem junts, i així, amb el temps el de tant en tant es feia més sovint.
De vegades penso, que aquell dia vaig acabar obtenint el coma etílic que buscava i que tot això que us explico l’estic vivint com un vegetal a ves a saber quin hospital. Però, la veritat, no tinc cap interès en canviar-ho.
