dilluns, 30 de juny del 2008

Un dia d'aquests

Un dia d’aquests faré la bogeria mes desbarrada de la meva història, buscaré la manera d’apropar-me a tu, de dir-te que t’estimo, que m’és el mateix si tu no em vols, però que t’ho vull dir.

Un dia d’aquests em plantaré davant teu, espantat com sempre estic, i et robaré un petó.

Un dia d’aquests seguiré la teva ombra per trobar-me amb tu, per demanar-te que m’estimis, per sentir-te a prop.

Aquell dia serà el millor, hauré fet el pas en el buit, i no m’importarà estavellar-me contra la crua realitat.

Aquell dia serà el que em portarà a sentir-me ple de vida o a enfonsar-me en la tristor.

Aquell dia deixaré de tremolar cada vegada que et veig, sabré si ets amb mi o si t’he d’oblidar.

Potser mai no arribarà aquest dia, perquè quan hi penso em tremola tot.

Potser mai no faré el que penso perquè tinc la sensació de perdre’t així m’apropo a tu.

Potser mai coneixeré el sabor dels teus llavis ni el tacte de la teva pell.

divendres, 27 de juny del 2008

Metròpolis, apocalipisi

http://relatsconjunts.blogspot.com/2008/06/metrpolis.html

M'havien trucat sent negra nit, alguna cosa havia fallat, qui em parlava no em va saber donar detalls. Ja abans d'obrir la porta s'escoltava la veu del meu cap escridassant tothom. - On és aquell pallús? Ja l'heu trucat? - Ja sóc aquí Senyor. - Ja era hora! Què collons has fet amb el programari dels androides?


La veritat és que no entenia el que em preguntava. - Res que jo recordi, fora d'afegir el mòdul nou d'aprenentatge avançat, però sols li hem posat al prototip. - Sols? Llavors com t'expliques això? - Em va mostrar un monitor del magatzem d'androides.


Hi havia cossos d'androide desballestats per tot arreu, alguns lluitaven entre ells, altres intentaven obrir les portes del magatzem. - Quan ha començat això? - Vaig preguntar – Fa unes tres hores. - Em va dir un soldat. Em vaig girar cap a ell, el fet que abaixés la mirada em va fer malpensar. - I què va passar fa unes tres hores, soldat?


El soldat es va posar vermell. - No estic autoritzat. El comandant m'ha donat ordres. - Ja hi som! On collons és el comandant? - Al magatzem. - Va respondre el soldat. Vaig moure totes les càmeres del magatzem cercant el comandant, i al final el vaig trobar, bé el que quedava d'ell. - Vine soldat.


El vaig posar davant del monitor. - Reconeix el cos? - Sí, és el comandant. - Llavors com que el comandant ja no pot donar-li ordres em pot explicar que ha passat fa tres hores? - El soldat es va quedar parat un moment, però al final va optar per parlar. - El comandant va donar ordre de posar alguna cosa als androides.


Vaig buscar la unitat d'instal·lació. - Quelcom així? - Sí. - A tots? - a tots. - Vaig mirar al meu cap. - Molt em sembla que haurà d'avisar que el mòdul d'aprenentatge te un petit problema. - Quin? - Això que te aquí són éssers intel·ligents. - Què vol dir? - El que veu. Prenen decisions, encertades, equivocades, racionals, irracionals, encerten, s'equivoquen ... Fins i tot diria que en tenen por.


El meu cap, un geni en l'art de donar ordres però poc avesat a comprendre els problemes, em va mirar com si parlés una llengua estranya. - Torni-m'ho a explicar. - El mòdul d'aprenentatge, és en realitat un mòdul de presa de decisions. Era el que em vaig imaginar al llegir la documentació, cosa que no va fer el comandant, o si el va fer no va fer cas.


El meu cap es posava nerviós. - No entenc un borrall del que em diu. - És senzill senyor. Els androides, fins ara “aprenien” a partir de la informació que els hi donaven, sabien elegir un martell per clavar un clau perquè hi tenien una base de dades que els hi ho deia. El mòdul d'aprenentatge es bassa en el sistema de prova i error. - i?


Li vaig senyalar el monitor. - Estan provant, dins d'una estona segurament acabaran les lluites, bé perquè algú perdrà bé perquè aprendran que no arriben enlloc. Però els que em preocupen són els que intenten sortir. El seu ritme d'aprenentatge és milions de vegades més ràpid que el nostre, en qualsevol moment obriran les portes i sortiran.


El meu cap es posava blanc per moments. - Què hem de fer llavors? - El botó vermell. - Està boig? S'ha begut l'enteniment? Sap quants milions hi ha invertits en cada trasto d'aquests? - Sí, però ja no importa, són incontrolables, els milions ja estan perduts.


Vaig deixar el meu cap i em dirigí a l'armari amb el botó vermell, vaig posar la meva clau i vaig obrir. En prémer el botó uns canons van sortir de les parets del magatzem i van ruixar amb nitrogen líquid tots els androides, en qüestió de segons van quedar congelats, paralitzats, llavors van moure's les parets de premsa, escombrant tot el que trobaven al seu pas i destrossant els cossos dels androides.


El cap estava parlant amb algú per telèfon, algú del govern, jo sabia el que passaria a continuació així que vaig anar al taller vaig formatar la memòria estàtica de l'androide prototip, vaig recollir les coses i em vaig anar cap a casa, al dia següent tocaria anar a fer els papers de l'atur.


Poc abans de sortir vaig sentir un tret, no vaig fer cas, al dia següent vaig saber que el meu cap s'havia entaforat una bala al crani, incapaç d'assumir el desastre davant dels accionistes. Ara he trobat feina en una petita empresa de programari de gestió, lluny dels grans projectes d'androides on l'exercit sempre està esperant donar una petita empenta.

dilluns, 23 de juny del 2008

Impresentables

M’agraden les rambles perquè són un poti-poti de gent singular, d’éssers estranys fora d’aquella riuada, i a cada element se li pot assignar una història més o menys encertada, i sense adonar-te acabes formant part del mosaic vivent, acabes sent un ésser més dins el batibull de colors i aspectes.

Però de vegades tota la poesia del lloc es perd. Es perdia quan alguns babaus s’entestaven a fer manifestacions i uns altres babaus vestits de gris s’entestaven a dissoldre-les, sense parar cura de la gran majoria que hi passejava, aliens a les pretensions d’uns i d’altres.

Me’ls vaig creuar tot passejant per les Rambles ja fa molts anys, jo era un adolescent llavors, però sols veure’ls vaig saber que allò no era el que semblava. Ell podia passar pel veí tros de pa que tots tenim, orgullós omplia el pit i somreia, ufà, li passava el braç per les sobre espatlles, sabia que ella no s’hi oposaria.

Ella podia ser la veïna que no coneixem, que no ens mira quan ens creuem, que acota el cap avergonyida. Ella somreia tremolosa, es minvava al costat d’ell, el braç sobre les espatlles es convertia en una càrrega feixuga que acceptava en silenci, la seva mirada sols deia una paraula i l’ull de vellut posava el crit ofegat.

La por als ulls d’ella se’m clavava produint-me una angunia insuportable. La impotència em feia prémer els punys fins a fer-me mal, hauria volgut tenir el do del càstig, fuetejar-lo amb la mirada, fer-li sentir el dolor i la por d’ella.

Però, en aquella època, més encara que ara, s’hi passejaven orgullosos del seu poder, de la seva impunitat, del seu menyspreu per l’ésser posseït, sí, posseït, no pas estimat. Gaudiria de veure’ls humiliats, acovardits, tremolosos.

Perquè, a la fi i com a home, ells no sols fan mal a la “seva” companya. Ens humilien a tots, ens avergonyeixen amb el seu orgull injustificat i barroer. Són una lacra que patim tots els que, humilment, volem ser estimats, no pas propietaris de ningú.

Enyoro els pronoms i adjectius, inexistents, de proximitat, directament enfrontats als possessius, poder dir la (meva) companya, i que quedi clar que no és la meva possessió sinó l’ésser que m’estimo, què és amb mi i sóc amb ella perquè ambdós volem, lliurement.

Sí, he desbarrat una mica, però oi que així, aquests babaus quedarien sempre en evidència?

M’Aixeco avui amb la noticia de l’assassinat d’una dona a mans del seu marit, aquí, a casa nostra. Potser no acabarà mai aquesta disbauxa?

Altres d’impresentables.

Veus per on avui toca partida doble d’impresentables, i és que ahir me’n vaig assabentar, demà és el “dia de l’orgull dels amants dels nens”. No es tracta d’una associació de mares i pares que es desviuen pels seus fills sinó d’una colla de pocavergonyes que ens volen fer combregar amb rodes de molí.

Segons aquestes paparres es poden tenir relacions sexuals respectuoses amb infants. Tenint en compte que, sobretot si es juga a determinats jocs, s’ha d’anar amb peus de plom en les relacions entre adults, com podem pensar que es pot establir una relació responsable amb una criatura?

Ells argumenten que els nens ja tenen una vida sexual, no sóc un especialista però segurament és cert, però el que tinc segur és que no té res a veure la sexualitat d’unes criatures en formació amb la sexualitat dels adults.

Aquests monstres s’entesten en comparar-se amb homosexuals i transsexuals, com si lo d’ells fos el mateix. Quan aprendran que les relacions home - dona, home – home, dona – dona, es basen, sempre en la igualtat i en la llibertat, i un nen mai no serà lliure en una relació de caire sexual.

A més hi ha la vessant d’atracció, jo em perdo amb una criatura als braços, però els sentiments que em produeixen no són, ni de lluny, sexuals. Francament fan amb mi el que volen, excepte quan decideixo que he d’exercir de pare, o quan sento que hi ha un perill per ells.

Però mai no han produït en mi un desig sexual com si em produeix una dona atractiva o com una imatge de sexe. De fet em repugnen fins i tot els concursos aquest de bellesa infantil que deixen fer a U.S.A. francament fan pudor a pederàstia.

I tornant al principi, el que més ràbia em fa és que els molt fills de la gran puta agafin el primer dia de l’estiu (24 de juny) per fer onejar la seva bandera.

La pederàstia és sempre un acte de dominació sobre un ser indefens, per tant un acte de violació. Els pederastes són i seran sempre uns delinqüents, una herència de les èpoques fosques de la nostra història, on el dret era diví i no humà.

Pederastes, us feu dir com us feu dir, no sou més que escòria, no volgueu orgull, no en teniu dret a ell, no esteu oprimits, sou opressors, no sou víctimes, sou botxins.

divendres, 20 de juny del 2008

Mig any i Dos premis més.

Qui ho hauria de dir, dilluns vinent farà sis mesos que vaig néixer com a blocaire allà al blocat, divendres passat es van acomplir quatre mesos des que em vaig instal·lar al blogger i avui (20/6/08) farà quatre mesos que vaig començar a seguir les estadístiques d’entrades.

No us donaré una explicació detallada de la quantitat de visites, el seu origen, etc. ... Sí vull dir una cosa aquest sis mesos escrivint per a mi i per a vosaltres han estat un plaer. No, no m'acomiado, sols vull fer una petita celebració.

En aquest temps he establert llaços d'amistat amb tots vosaltres i això m'encanta, també he vist com alguna gent desapareixia d'aquest mitjà, l'Hagime, l'Atup, la Miona, la Mia, l'Ebrenca exiliada. Algú que en un moment s'anava però ha tornat (Peperines). Però la vida continua i els blocs em donen la possibilitat de fer allò que m'agrada, escriure.

Aprofito per explicar que preparant el reciclatge del Cantó al bloc.cat, la idea és dedicar-ho a la feina que va fer un marrec des dels 12 als 20 anys, aquest marrec, com tots a la seva edat, tenia un gran somni, esdevenir un escriptor de fama.

En aquell temps, on Madame Olivetti era l'eina més avançada, sols havia la possibilitat de sortir a la llum publicant en paper, i això significava o cèntims o trobar un editor.

Com molta altra gent aquell nen no va poder acomplir el seu somni, per això vull fer-ho realitat ara. Seleccionaré els seus poemes, el seus comptes i els aniré publicant a poc a poc indicant-vos la data aproximada de creació. Com suposo que haureu imaginat el nom del marrec és Josep Benet, per això el títol del bloc serà “Quan em volia menjar el món”, i l'obriré en tornar de vacances, a l'agost.

A més se m’ha girat feina.

L’Eli em va donar el premi “Que te la pique un pollo” (19/05/2008 perdona’m pel retard) i el Gatot_x (17/06/2008.) i l’Striper (18/06/2008) m’han donat tots dos el premi Pedraforca, tots tres pel bloc eròtic. A tots tres agrair-los els premis, no negaré que m’ha fet sentir bé, molt bé. De totes maneres els premis els penjaré al racó doncs l'eròtic està separat de la resta per una sola raó el tipus de contingut de les històries que explico.

El premi: “Que te la pique un pollo”.

Li dono a:

Mossèn i el seu confessionari mental
Glamboy i les seves Reflexions d'un arqueòleg glamurós

Em perdonareu però fora d’aquests dos catxondos mentals, que me’ls aprecio molt, encara no conec prou gent per donar-los un premi com aquest.

El premi Pedraforca, per a bloc en la nostra llengua.



Li dono a:
Aquest premi potser li donaria a molta més gent, pràcticament a tots però no vull excedir-me.

Per acabar vull donar-vos les gràcies a tots perquè si tinc ara més ganes d’escriure que quan vaig començar és perquè sé que esteu aquí.

Abraçades i petons per a tothom.

dilluns, 16 de juny del 2008

Un mal dia


Aquell dia havia sortit a donar una volta, em sentia aclaparat pels esdeveniments. La dona amb la que sortia havia conegut algú altre i em deixava, a la feina veia com tots els que havien començat amb mi pujaven de categoria mentre jo em moria de fàstic al mateix lloc.

Vaig entrar en aquell bar com podia haver entrat en el que hi havia dos carrers abans. La decoració era penosa, pretenia ser un local d’aspecte modern, amb música i racons per les parelles, però havia aconseguit semblar-se a una barra americana. M’era el mateix el meu objectiu era emborratxar-me.

Per acabar d’adobar-ho aquell dia hi havia futbol, i el cambrer, possiblement no era l’amo, havia apagat l’equip de música i havia posat la televisió. Vaig demanar una cervesa, desprès de recitar-me tots els tipus que en tenia vaig optar per la de tota la vida.

La cara del cambrer mostrava un desgrat cap algú tan poc posat en cerveses com jo. Jo sols tenia calor i no estava per collonades. M’estava enfonsant en els meus propis pensaments, amanits per la fastigosa veu del comentarista esportiu, quan vaig sentir una veueta digna de la més delicada de les models de moda. – Com collons t’he de dir que al meu local no es posa futbol?

Insisteixo, la delicadesa del timbre de veu era exquisida, el vocabulari no admetia discussió. Del televisor va desaparèixer la veu histèrica del comentarista i les imatges de vint-i-dos garrulos barallant-se per una pilota.

Així doncs vaig poder fruir dels meus negres pensaments amenitzat per la més hortera col·lecció de música, rectifico, de soroll de xiringuito de platja. Com que la cervesa s’acabava i jo no perdia el coneixement vaig optar per demanar una altra beguda. – Què voldrà? – em va preguntar ella. Sense mirar-la vaig respondre. – Whisky de garrafa, si us plau. – No ens queda, Si vol un Joanet... – Un Joanet? – Sí home, el que camina.

He de reconèixer-ho, em va fer riure. – Doncs, si, que sigui un Joanet. – Li vaig respondre, llavors m’hi vaig fixar en ella, dir que no era massa alta seria un eufemisme. Però, com totes els dones petitones, tenen la hipotètica virtut de necessitar molt menys pit que les altres per que sembli que en tenen molt més.

Aquesta, a més en tenia molt, i l’acompanyava un escot absolutament generós. He d’admetre que em va costar mirar-li a la cara. Em va servir el Joanet i es va dedicar a arreglar coses darrera la barra. El cambrer havia desaparegut i no entrava ningú al bar.

De tant en tan la sentia remugar. Va trucar algú amb el mòbil. – Hola xata. ... Jo? Ja veus, perdent el temps, coi, estic desesperada ... No, que va! Avui? Avui comparat amb ahir és un èxit, tinc un client! Estic que trenco! ... No, si ja, però és que no sé què és el que falla ... La música? Ja saps, la que m’agrada, i la decoració és ideal, a més em va costar un ull de la cara... Val ... Sí ... ens veiem maca.

En una altra situació hauria valorat les possibilitats de fotre un clau amb ella i m’hauria dedicat a adular-la i entabanar-la assegurant-li que la decoració era divina i que el “El tiburón.” Era la millor cançó de la història.

Però ves per on estava creuat. – Això que sona t’agrada de debò? – Li vaig deixar anar de sobte. Per sort les mirades no maten però us asseguro que aquella em va travessar com un ganivet. – Sí, és divertida i fa ambient. – Vaig riure. – Perdona, però estàs equivocada.

No, no em perdonava. – Ah sí? I tu quina posaries? – Per aconseguir què? – Que s’ompli el bar. – Per la decoració que has posat, el “hilo musical”, i a la barra unes quantes meuques. – Què insinues? – No insinuo, afirmo, la decoració sembla de bar de putes, la música és de ... no, dir que això és música és com dir que una tifa de gos al carrer es una obra d’art.

Tenia la sensació de estar llaurant una “amistat” eterna, i el pitjor de tot és que m’ho estava passant d’allò més bé, malgrat el risc de no sortir viu d’aquell bar. La dona va callar, se’n va anar a dins. Em va semblar escoltar que plorava. Llavors em van envair els remordiments.

Pobre dona, havia rebut tota la meva mala llet del dia, sols per no tenir bon gust. M’hi vaig apropar al quartet. – Perdona, he estat un groller, però és què ... no, excuses. He estat un groller i tu no tens cap culpa.

La dona va sortir, tenia els ulls envermellits. – I tu què faries per arreglar-ho? – Em vaig quedar palplantat. Amb la mà li vaig indicar una taula. –Seiem? – Ella va dubtar. – Val, total no crec que entri ningú. – vam seure i vam començar a parlar sobre el tipus de local que volia. – Jo voldria parelletes pels racons, nois i noies lligant. No sé si m’explico.

La veritat, em va semblar una mica ximple l’objectiu, però més ximples havien estat alguns dels més importants negocis. – Li vaig fer veure que aquella decoració no s’esqueia pel tipus de clientela que volia, que la música que posés hauria de ser la que li agradés a la clientela, no pas a ella.

Vaig pensar que potser havia de veure-ho amb els seus ulls. – Tens algun problema en tancar per avui? – Ella va dubtar un moment. – No crec, ja compraran el tabac a d’altres bars. – Doncs, tanca que ens anem a donar una volta.

Vam agafar el seu cotxe i ens vam anar al primer punt, la discoteca de moda, un antro ple de gent suant la cansalada, amb un soroll maquinero total, capaç de destrossar els timpans a qualsevol. Ens hi vam estar una estona llarga, deu minuts per ser exactes. Quan vam sortir vam estar un quart fins que poguérem parlar sense cridar. – És aquesta gent la que vols? – Li vaig preguntar. – I hauré de posar aquesta música? – No, pots posar Chill out, que és el mateix però baixant el volum. – Ah!

Li vaig proposar de buscar un públic una mica més adult. Vam anar a un bar musical. Allà vam seure, i observàrem el personal. Música ambiental, gent xerrant, llum suau, sense excés, però llum. Vam anar comentant el que veiem, desprès la conversa va derivar cap a nosaltres, no ens havíem adonat i ja formàvem part del paisatge.

No sé en quin moment ni de quina manera va començar a preguntar-me per mi. El que sé és que em vaig descobrir explicant-li la meva vida, de com la meva núvia m’havia deixat, de com la feina em feia fàstic, de com havia sortit amb l’objectiu clar d’agafar un coma etílic.

No recordo haver-li preguntat per la seva vida, però al cap d’un estona sabia com es deia, l’edat que tenia, que s’havia divorciat d’un home encantador que li posava les banyes amb qualsevol cosa que portés faldilla, que havia muntat el bar amb els cèntims que li havia tret al seu darrer cap per no explicar-li a la seva dona que feia amb el director comercial...

Potser havia begut més del compte i no m’havia adonat, perquè quan em vaig voler adonar estàvem de nou al seu bar, amb la persiana metàl·lica baixada i fent un clau. Juraria que la meva intenció era explicar-li “in-situ” els canvis que jo faria.

La cosa no va acabar aquí, de fet no ha acabat encara, ara som socis, vaig deixar la feina, vam tornar a decorar el bar, vam posar música i es va omplir de gent. De tant en tant queia algun polvet, de tant en tant sortíem junts, i així, amb el temps el de tant en tant es feia més sovint.

De vegades penso, que aquell dia vaig acabar obtenint el coma etílic que buscava i que tot això que us explico l’estic vivint com un vegetal a ves a saber quin hospital. Però, la veritat, no tinc cap interès en canviar-ho.

divendres, 13 de juny del 2008

Qüestió de vista


A una distància uns trenta metres potser, distingeixo perfectament de dreta a esquerra, uns pantalons rosa, un rosa cridaner que fa mal als ulls, pel tipus de tela pertanyen a un pijama.

Al costat un jersei o samarreta, sospito de pijama, amb mànigues llargues i d'un color carbassa o pastanaga, segons es miri, penjada per la cintura. Tot seguit una samarreta imperi de color blanc penjada pels tirants, Fa anys que no en faig servir, d'ençà dels 12 anys si no recordo malament.

Al costat un objecte de tela, principalment blanc, una mica més curt que la samarreta, a la cantonada superior té un triangle rosa, sembla mig tapat per una bossa de la casa del triangle verd, podria ser una màniga. En vertical un dibuix que no acabo d'esbrinar que és, podria ser una silueta, però és massa exagerat i el canvi de tonalitat del color no acompanya.
Els tons de blanc del dibuix ballen a la meva vista, el meu cervell s’escarrassa per identificar aquelles línies, aquells degradats. Però què és el que porta dibuixat aquella samarreta?

Sols són uns segons durant els que el meu cap tracta d'identificar el maleït dibuix, de sobte el passeig erràtic de la veïna del balcó de baix em distreu de la meva estúpida cabòria. Apareix per la porta i camina, dubitativa, fins l'extrem, gira cua i es para just abans de l'entrada.

D'una de les cordes d'estendre agafa alguna cosa, una mena de bossa grisa, ves a saber, ni tan sols l'havia vista. Entra, potser per deixar-la, i torna a sortir, es mou com perduda en el minso espai de la balconada. Al final desapareix per la porta de la mateixa manera que havia entrat.

Sempre que la veig em pregunto qui deu ser, de que treballa? Sé que passa dies en que no és a casa, sé que viu sola, sé que és alta, rondant la meva edat, els cabells lleugerament arrissats, castanys, avui porta ulleres, alguna cosa li ronda pel cap.

La meva vista, i la meva ment tornen a l'objecte misteriós, de sobte, la realitat deixa anar una rialla, davant la meva incredulitat inicial. No estic segur si he d'anar a l'oftalmòleg (altrament dit òptic) o bé al psiquiatra.

El misteriós dibuix cobra volum, separant-se físicament del blanc de la peça del darrera, dues copes amb tires, d'un color blanc més brillant s'identifiquen ara com un sostenidor penjat d'un dels costats, el triangle rosa és clarament un tanga que cobreix just la cantonada del que segurament és un llençol o una funda de coixí.

Em sento estafat per la meva mirada, hauria volgut identificar un paisatge, una figura, un dibuix babau i em trobo que el meu cervell s’ha creat una història amb dues peces de roba i un llençol.

Veig la veïna de baix plegant roba al costat de la finestra, somio anar a la seva porta, presentar-me, seure amb ella a fer un cafè i xerrar hores i hores. Però acabo fent el de sempre, acabo de penjar la roba, aixeco l’estenedor i me’n torno a dins, ha sonat el mòbil, algú m’ha deixat un comentari al bloc.

dimarts, 10 de juny del 2008

Tio Miro

Sé que voldria dir moltes coses i que no sé ni per on començar. Per aquelles coses que passaven als pobles temps ençà el seu nom no era Edelmiro ni Delmiro, sinó Dalmiro, tanmateix per a tots, germans, fills, nebots i amics era Miro, o Tio Miro com li dèiem els nebots.

Va néixer a Galícia fa setanta i tants anys, el segon dels germans que jo he conegut, tots ells van haver d’emprendre el camí de l’emigració, sent nens, poc temps després de la mort de la mare, el pare havia mort temps abans. A diferència dels germans, que van venir a Barcelona, ell va anar a la veïna Asturias on va acabar treballant, com no, a les mines de carbó.

Allà en va fundar la seva família, convertint-se en un més, lluitant per tirar endavant els seus i per no perdre el somriure, i ara al final fruint de la seva neta, la primera.

El recordo dels meus pocs viatges a Asturias i dels seus molts viatges a Barcelona, sorneguer com el primer, fent broma amb la mare, la meva mare. Podria fer una llista de virtuts, però no és el que vull, vull dir que s’estimava els seus, que millor o pitjor feia les coses pensant en tots i que sols somiava en reunir la família.

I ara se’ns ha anat. No va voler flors, ni missa, ni discurs, ni tan sols sé si estic fent bé d’escriure això. Se’n va anar amb la consciència tranquil·la, havent fer el que havia de fer el millor que va saber, sabent que havia viscut la seva vida deixant un bon record. És un punt i final, d’acord, poc importa el que hi hagi a una hipotètica altra banda, ell va deixar la seva llavor aquí, en la seva família, en els seus germans, en els seus nebots.

De vegades sols es pot dir una cosa:

Fins sempre Tio Miro, t’estimem.