Tio Miro

Sé que voldria dir moltes coses i que no sé ni per on començar. Per aquelles coses que passaven als pobles temps ençà el seu nom no era Edelmiro ni Delmiro, sinó Dalmiro, tanmateix per a tots, germans, fills, nebots i amics era Miro, o Tio Miro com li dèiem els nebots.

Va néixer a Galícia fa setanta i tants anys, el segon dels germans que jo he conegut, tots ells van haver d’emprendre el camí de l’emigració, sent nens, poc temps després de la mort de la mare, el pare havia mort temps abans. A diferència dels germans, que van venir a Barcelona, ell va anar a la veïna Asturias on va acabar treballant, com no, a les mines de carbó.

Allà en va fundar la seva família, convertint-se en un més, lluitant per tirar endavant els seus i per no perdre el somriure, i ara al final fruint de la seva neta, la primera.

El recordo dels meus pocs viatges a Asturias i dels seus molts viatges a Barcelona, sorneguer com el primer, fent broma amb la mare, la meva mare. Podria fer una llista de virtuts, però no és el que vull, vull dir que s’estimava els seus, que millor o pitjor feia les coses pensant en tots i que sols somiava en reunir la família.

I ara se’ns ha anat. No va voler flors, ni missa, ni discurs, ni tan sols sé si estic fent bé d’escriure això. Se’n va anar amb la consciència tranquil·la, havent fer el que havia de fer el millor que va saber, sabent que havia viscut la seva vida deixant un bon record. És un punt i final, d’acord, poc importa el que hi hagi a una hipotètica altra banda, ell va deixar la seva llavor aquí, en la seva família, en els seus germans, en els seus nebots.

De vegades sols es pot dir una cosa:

Fins sempre Tio Miro, t’estimem.

Disculpes

Us he de demanar disculpes doncs aquest tres dies enrera no he pogut atendre el bloc per motius familiars, durant el dia d'avui penjaré la història que hauria posat ahir i tornaré a agafar el ritme que m'havia propossat.

El llarg camí de tornada (6è llirament i final)

Encara no havíem partit va sonar el telèfon. Ningú no s'ho esperava pas. Ens vam quedar tots muts mirant l'aparell mentre sonava. Al final vaig agafar-ho. - Sí?. - Capità? - Jo mateix. - Sóc el capità del tercer regiment, havíem d'obrir camí fins trobar-los però tenim problemes.

Entre sorprès i alleugerit li vaig respondre. - Tenen molta resistència? - Armada cap ni una, però hem hagut de canviar els plans, els soldats els tenim fent de policia, i estem desplegant sanitaris i bombers per tot el camí, això és un caos. - L'entenc, intentarem arribar pels nostres mitjans. - Per si els interessa, Roma i Jerusalem han estat alliberades, sols manca la Meca. - Ja, el Papa és allà oi? - Sí, és l'únic lloc on queda resistència armada.

Vaig voler fer un darrer parell de preguntes. - Perdoni'm capità, què vol dir que no han trobat resistència armada? I altra cosa, com han aconseguit anular les forces aèries? - Capità, en una sola resposta, els avions no han sortit i els soldats no ens fan front perquè s'estan matant entre ells. Hem estat en tres casernes on havien mort tots. - Entenc. Nosaltres sortim ara capità.

Vaig fer una explicació a tota la gent insistint en que ens podríem trobar qualsevol cosa. Vam sortir de les instal·lacions i vam començar a caminar, el noi que havíem capturat li vam tornar la roba i el vam deixar anar. Amb cara de no entendre res ens va indicar com anar a la ciutat més propera. Li vam preguntar que faria – Tornar a casa, això s'ha acabat, no? - Això sembla. T'espera la família? - No pas. Van morir tots, el pare, la mare i la meva germana petita. Un accident de trànsit, van dir.

El camí no va suposar cap ensurt, l'entrada a la ciutat ens va encongir el cor, els cossos d'antics membres de la Congregació destrossats, amb signes evidents d'haver estat martiritzats sense compassió. - Qui era aquesta gent? - Em va preguntar la noia. - Membres de la Congregació per la Fe, la policia moral, la Santa Inquisició.

Alguns ciutadans intentaven de posar ordre, reorganitzar els hospitals i un servei bàsic de seguretat, alguns dels nostres se'ls hi van unir. Més tard vam saber que se n'havien sortit bastant bé. Des de la ciutat vam anar a trobar-nos amb el tercer regiment. I d'allà a casa.

Quan vam arribar, estaven els familiars dels que tornàvem i Gea. Ens van explicar que hi havia hagut una explosió nuclear a la Meca, que havien mort molts soldats de la Unió i molts civils dels voltants i que es donava per fet que no quedava ningú viu a la Ciutat Papal. - Deu milions de persones - Vaig pensar.

Definitivament Abderramà tercer, fill d'Aderramà segon i net d'Aderramà primer, Papa de la cristiandat reunificada, Califa de l'Islam i Gran sacerdot dels jueus, com els seus precedents, havia acabat amb la seva vida de la mateixa manera que l'havia viscut, assassinant innocents.

Dies desprès Gea ens deixava. Per desig exprés d'ella sols uns quants vam anar al seu funeral, vam pujar a la seva muntanya estimada, la que l'havia vist néixer i des d'allà vam deixar volar les seves cendres. Sé que és una bajanada, la percepció d'algú emocionat, però juraria que, per un moment les cendres van dibuixar el seu rostre somrient.

Tots els territoris del desaparegut imperi pontifici van començar un procés de reconstrucció, molt lent, difícil, i de vegades dolorós. Per voluntat pròpia, alguns grups religiosos intransigents van optar per aïllar-se. Se’ls hi va delimitar un territori on estar i, amb limitacions, aplicar la seva llei.

No van trigar gaire temps en arribar el problemes. Es van separar musulmans de cristians i jueus. Desprès els jueus es van separar dels cristians, desprès va ser dins de les mateixes creences es va disgregar, barallant-se per, al nostre entendre, bajanades.

Mentre, el projecte Ariane va avançar fins l’Ariane quaranta, on va ser substituït pel projecte Afrodita, amb un objectiu clar, arribar a Mart, la Lluna havia estat descartada com habitable, les reserves d’aigua eren tan minses que sols es podia mantenir una expedició científica de no més de cent persones.

La noia d’aquesta història, va convertir-se en la meva companya, el Mika i el seu company van enllestir el somni de tots dos, una petita empresa dedicada a muntar jardins. Un dia vaig trobar l’Hakim, ell i la seva companya passejaven rodejats dos sorollosos i entremaliats marrecs. De la resta de l’expedició no he sabut res més, espero que hagin estat feliços.

Tinc vuitanta-tres anys, tot això va passar fa més de cinquanta anys, he omès el meu nom expressament, no intenteu esbrinar-ho, si una cosa vaig aprendre de Gea va ser el no desitjar la glòria. He viscut en l'anonimat tot aquest temps i ara que s'apropa el final vull morir així, en silenci.

Feu-me cas quan us dic que el pitjor enemic de l'home és el fanatisme, el creure en les coses per indicació divina. Res que no suporti un per què no es pot abraçar com veritat. Res que contradigui el raonament ha de ser cregut. Allà on les explicacions raonades donin per resposta un “no ho sé” no instal·leu un Déu gratuïtament.

Podeu creure en minúscules, que hi ha vida darrera la mort, que hi ha un regidor universal, potser, però no creieu mai en majúscules, no intenteu imposar les vostres creences, per bones que siguin es podriran al fer-ho. No hi ha cap paradís pel que mata en nom del seu Déu o dels seus ideals, no tindrà recompensa aquell que s'escudi en la seva fe per odiar els altres. Si creus que estàs en possessió de la veritat no hi ha cap dubte que vas errat.

Sols una cosa més, no enceteu cap guerra, el pitjor d'una guerra és que no la guanya ningú i haureu perdut la pau. Allò que no es soluciona amb diàleg no el soluciona la guerra, sols aplaça el problema.

El llarg camí de tornada (5é lliurament)

Al final del túnel s’obria la gran volta que cobria l’Ariane, fora de vuit tècnics que s’afanyaven a revisar la nau, tots els altres havien desaparegut. – I on hem d’anar ara? – Vaig preguntar. – La noia, va somriure. – Per aquí. – i seguí caminant cap a una porta com si hagués estat abans allà.

La porta donava accés a una sala plena de monitors amb una pantalla central com si fos un cine. – On som? – vaig preguntar. – A la sala de control. – Em va respondre el cap dels tècnics. Vaig deixar la caixa a terra, em trobava descol·locat. – Com és que saben on som, on és tot? - Vaig preguntar al cap. - Portem anys estudiant aquestes instal·lacions, anys somiant amb aquesta possibilitat. - desconcertat i a l'hora encoratjat vaig pensar en dedicar-me a la seguretat. - Algú sabria dir-me on para el Mika? – Estan fora vigilant. – Va respondre algú.

Vaig sortir de la sala, s’escoltaven els motors de les grans portes però encara no s’obrien. Vaig veure els dos astronautes, amb els vestits ja posats. M’hi vaig apropar, potser no els tornaria a veure. No vaig poder dir res. – Senyor, gràcies per portar-nos. – I ara! Voldria desitjar-vos sort, és molt arriscat el que fareu. – Més arriscat ho és per tots vostès, nosaltres allà a dalt serem a raser.

Els vaig deixar i continuà fins trobar els soldats. Havien capturat el soldat de l’entrada, li havien tret l’uniforme i un se l’havia posat. Era un noi jove, el tenien en un racó, emmordassat i amb un trau al cap que li curava una de les soldats. – Perdona el cop, nen, però no podia deixar que em disparessis. – Li deia somrient.

En Mika se’m va apropar. - Està tot en calma m’he pres la llibertat de posar-hi dos punts de vigilància. Però no sembla que s’hagi produït cap alarma. – Vaig mirar el rellotge. – Si no ha canviat el costum tenim quatre hores de marge pel canvi de guàrdia, Anem a assegurar-nos.

Li vaig indicar al Mika que portessin el presoner a dins, vaig buscar una sala on hi haguessin cadires. Ens vam seure. – deslligueu-li la mordassa. – El noi estava espantat. Vaig recordar els interrogatoris que fèiem. No m’estranyava gens que tingués pànic.

Vaig fer un posat dur. – Mira, soldat, tenim poc temps i poques ganes de perdre’l, sols necessitem una cosa de tu, si ens la dius acabarem ràpid i ningú no patirà. – La cara d’en Mika va canviar per moments, li vaig fer un gest indicant-li que no s’esverés.

Vaig tornar a mirar al noi. – Digues, quan toca el canvi de guàrdia? – A les dotze, senyor, abans d’anar a dinar. Em va dir amb veu tremolosa. – No m’enganyes oi? – Saps que si apareix el canvi de guàrdia abans hi haurà problemes? – A les dotze, senyor, li ho juro. – Em va respondre plorant. – Et crec.

Vaig deixar el noi, en Mika, en veu baixa em va dir – Quins problemes pot tenir el noi? – El canvi de guàrdia és un grup de vint soldats, tots tindrem problemes si ens enxampen, i si passa això ell pot donar-se per mort, el mataran per traïció. – Mentre parlaven les portes es van començar a obrir, quan l’espai era el suficient va fer el seu recorregut l’Ariane.

Era impressionant veure aquella massa de metall avançar per les vies fins al punt de llançament, però molt més enlluernador va ser com la posaven dreta, vertical, apuntant al cel. Els tècnics van córrer cap a nosaltres. – Ens hem de posar a raser, si tot va bé hi haurà una fumarada impressionant. – Va dir un d’ells. – I si va malament? – Vaig preguntar. – Llavors no tindrem de que preocupar-nos.

Vam entrar tots, inclosos els soldats que estaven vigilant. Les portes es tancaren darrera nostre. Vam agafar el presoner i ens vam ficar tots a la sala de control. A la pantalla principal es veia alternativament l’Ariane i la cabina amb els astronautes.

El cap tècnic, ordenà l’engegada de motors, una fumarada negra va sortir per sota la nau, les respiracions havien quedat suspeses, poc a poc el fum es va tornar blanc i la tensió va baixar. – Cinquanta segons per l’enlairament. – Va dir algú. – Per què tant de temps? – vaig preguntar al Mika. – No sé què d’una finestra o alguna cosa així. – Ah! - Vaig respondre, assumint que no ho sabríem fins desprès d’enlairar-se.

Van ser els cinquanta segons més llargs de la meva vida, l’Ariane restava immòbil, jo patia per si algú decidia fer una volta. Afortunadament un parell de monitors mostraven els extrems de la carretera. Vaig sentir una mà que fregava la meva, no sé perquè la vaig agafar, al mirar era la noia del túnel, em mirava envermellida i els seus ulls espurnejaven.

De sobte és va fer el silenci. –Desprès vinc. – Va dir deixant anar la mà, se’n va anar al seu lloc de treball. – Inici del compte enrere. Deu, nou, vuit, set, sis, cinc, quatre, tres, dos, un. Enlairament! .- El terra va tremolar sota els nostres peus, la torre que sostenia l’Ariane va caure de costat i una fumarada blanca va cobrir la imatge de la nau.

Per un moment vaig pensar que havíem fracassat. Vaig sortir de l’error quan tots van començar a aplaudir. L’Ariane es separava de terra i iniciava un majestuós enlairament, amb una acceleració progressiva, deixant enrere el núvol blanc.

Uns minuts desprès l’Ariane solcava l’atmosfera camí de la I.S.S. Un tècnic va encendre un monitor on apareixia en emissió de televisió. Era el president de la Unió. Anunciava que l’Ariane havia estat enlairat i que en unes hores arribaria a l’Estació espacial.

Vaig demanar un altre monitor per sintonitzar la televisió pontifícia. Pensava que veuria sa santedat fent una arenga demonitzant el fet. La meva sorpresa va ser veure el més moderat dels presentadors del noticiaris, celebrant el fet i cridant a la desobediència civil.

També vam veure com el travessava una ràfega de bales. L’Emissió es va tallar un moment, al cap d’una estona, una noia, visiblement ferida en una espatlla llegia un comunicat on informava que l’exèrcit havia estat derrotat a la Televisió.

Vam fer una recerca de totes les emissores, tant de televisió com de ràdio. Informacions confuses i noticies contradictòries. Era impossible saber que estava passant allà fora, però fos el que fos el caos s’havia fet amb tot el territori.

Un altre comunicat de la televisió pública de la Unió, informava que s’havia iniciat una incursió en totes les fronteres i que s’estava trobant molt poca resistència, fora de les ciutats sagrades, Roma, Jerusalem i la Meca i alguns nuclis menors.

Vaig sentir un braç a sobre les meves espatlles, al girar-me m’hi vaig torbar la seva cara, els ulls li espurnejaven, no em va donar temps a reaccionar que vaig sentir els seus llavis als meus. Davant el somriure còmplice del Mika ens vam petonejar i abraçar, em sentia transportat, per moments m’oblidava d’on érem. – Potser si deixem les celebracions per mes tard. – Va dir el Mika rient. – Alguns no tenim la parella aquí. – Perdoneu, sí, tens raó. – Vaig respondre tractant de tornar a la realitat.

El recorregut per les diferents emissores de ràdio i televisió feia pensar en aldarulls en tot l'imperi pontifici. Una emissora de ràdio donava una llista de noms d'agents de la Congregació. Una televisió mostrava el Vaticà, seu de la Congregació, en flames. - I tot l'art que hi havia allà? - Es va preguntar en Mika en veu alta. - Art? Aquell edifici de parets nues, art? - I les pintures de Miquel Àngel? - Vaig recordar. - Van ser destruïdes farà uns quaranta anys. Van ser considerades pornogràfiques.- La cara d'en Mika es va enfosquir. - No sabem el que hem perdut. - va dir.

La feina dels tècnics va acabar quan, un bon grapat d’hores desprès, l’Ariane s’enganxava a la I.S.S.. Van passar el control a un altre centre de control i vam començar a recollir per fer el camí de tornada.

El llarg camí de tornada (4t lliurament)

Vaig aprofitar per passejar pel parc, els nens havien sortit de l’escola i jugaven, mares, pares, avies, avis, potser tiets i tietes xerraven a prop d’ells. A l’altre bàndol no existien els parcs, havien estat abolits, eren centres de perdició. Veient el que veia em costava entendre on era la perdició.

El sol es ponia, i les famílies es recollien a casa seva, llavors apareixia el jovent, cridaner, esbojarrat, algunes parelles es perdien en la foscor. Sí em va sobtar que n’hi havia parelles d’homes i parelles de dones i parelles mixtes.

Sí, era el que em sospitava, potser era això el que perseguíem a l’altre bàndol, aquelles parelles haurien estat capturades i condemnades a la foguera, per sodomia unes, per fornicació les altres. Tot i que em xocava la imatge, no era capaç de veure el mal en allò. Tant havia canviat? En arribar a casa vaig fer la trucada al capità. – Quan? – Li vaig preguntar. – Nosaltres estem preparats. Demà? – Em va sobtar que tot estigués tan avançat. – Demà. – Vaig respondre.

Al matí em va venir a buscar un cotxe, em van portar ràpidament a l’aeroport. Enllà m’esperaven els trenta tècnics i científics de l’operació, entre ells el seu cap, el capità i quatre soldats. – Capità, m’havia dit que en serien cinc soldats. – Jo també vaig, senyor. – Em va sobtar tant la resposta com el tracte rebut. – Perdoni. – Li vaig dir en veu baixa. – Del soldats tres són dones. Anem a una operació d’alt risc. – Són els millors soldats, senyor. Em disculparà però no veig el problema. – Vaig rumiar. – Sí, el problema és al meu cap, disculpi’m, encara em queda molt per aprendre.

En aquell moment va arribar la dona de la biblioteca, acompanyada d’un parell d’ajudants. – Senyor, queda un tràmit. – Quan em vaig girar vaig veure que el capità s’havia tret els galons i me’ls oferia. – No entenc. – Vostè és ara el capità. – Però no és un càrrec oficial ser capità? – No senyor, és l’únic grau de l’exèrcit, i sempre és temporal.

La dona va dir. – Capità. – És a vostè, em va dir ell. – Una mica desorientat m’hi vaig dirigir a ella – Senyora? – Diguem Gea, fill. – Gea? Quin nom més estrany, però em resultava agradable, Gea. – Si us plau fill meu, fes el possible per portar-me’ls tots de tornada. – No li puc assegurar. – Ho sé, però sé que ho faràs.

La dona va aprofitar que li havia estes la mà per, estirant-me cap a ella, fer-me una abraçada i un munt de petons a la galta, allò em va fer recordar la mare el dia que se me’n van emportar a l’exèrcit. Poc desprès ella i el pare tenien un tràgic accident i morien. De sobte al meu cap se’m van acumular els records. Tots, absolutament tots els soldats havíem perdut la família de manera tràgica.

Vaig apartar aquell pensament del meu cap. No em volia carregar d’odi. Un grup de persones s’acomiadava de tots, vaig veure el capità, qui havia conegut com a capità, abraçat amb un home. Al veure’m el va agafar de la mà i me’l va presentar – És el meu company, Arnau. – Molt de gust. – Vaig respondre. – Me’l tornarà capità? – em va preguntar l’home amb llàgrimes a la cara. – Farem el que podrem, no li puc assegurar.

Vam pujar als helicòpters, durant el viatge la gent parlava i reia com si anessin a un excursió. No es feia cap comentari sobre el que havíem de fer. Mika, l’ex-capità, em va parlar. – M’ha sorprès vostè, pensava que es sentiria violent amb la meva parella. – Home, encara m’hi estic acostumant, però ja no m’espanto per res. Se m’han caigut tantes coses ja que lo seu és pura anècdota. - Tots dos vam riure.

Vaig aprofitar per preguntar-li per la dona de la biblioteca – digui’m, qui és Gea? Quin càrrec té? – Gea! És una de les investigadores més importants, a més té un caliu especial, tothom que l’ha tractada l’admira. De la seva història sé que va viure en un camp de refugiats, que va entrar a la universitat i en va fer no sé quantes carreres, Física, Matemàtiques, Història, Filologia. Jo l’he escoltada parlar en més de deu idiomes, casa seva és una immensa biblioteca i és admirada i respectada per tothom. Sap, molta gent li diuen mare, i és que quan ets amb ella t’hi sents com un nen als braços de la seva mare.

Els ulls d’en Mika espurnejaven. – Potser la consideren una deessa? – Ella no ho permetria, vol enteniment, vol diàleg, vol estimació, no vol adoració. Mai no ha permès que se li fes cap homenatge, ni tan sols al fer els cent anys. Cent anys! Se n'adona? L'esperança de vida són els seixanta anys.

Arribàvem al punt de destí, una clariana a la selva de l’antiga Guyana Francesa, el complex era a una hora de camí si no ens trobàvem cap escamot, cosa bastant improbable, la selva era molt temuda pels habitants de la zona, inclosos els militars.

Vam fer la marxa per un camí abandonat, encara apareixien parts de l’antic asfaltat que, hores d’ara, ens servien per saber que no ens apartàvem del camí. Una hora desprès ens trobàvem davant una antiga porta de les instal·lacions, sols empènyer-la amb la mà va caure estrepitosament.

Una vegada recuperats de l’ensurt vam entrar dins l’edifici que hi havia a l’entrada, ja hi contàvem que hi seria, el que no teníem tan clar era si els vehicles hi serien i si funcionarien. Hi eren, la majoria amb les rodes desinflades, vaig demanar que es comprovés quins s’engegaven. Cap ni un no funcionava.

Un dels tècnics, va sortir d’una sala cridant – L’he trobat! – Deia. – Què ha trobat? – El tren, senyor, el tren subterrani, i funciona! – El cap dels tècnics em va explicar. – No estàvem segurs que existís, no en teníem documentació, sols referències, però, si es confirma tot, ens portarà a l’Ariane directament.

L’aparell era un andròmina atrotinada que emetia un brunzit agut. – És un motor elèctric. – Em va dir el tècnic. Vam pujar tot el material i el personal a l’aparell, no anàvem gaire còmodes, però sempre seria millor que cobrir els deu quilòmetres a peu i carregats.

L’Andròmina avançava més ràpid del que esperava per aquells rails rovellats. En algun punt vam trobar aigua estancada que els cobria, però no va ser cap problema, el que més em preocupava eren els trams on no hi havia llum, tanmateix no vam tenir cap incidència fins a un punt on els rails havien estat arrencats.

Vaig mirar al tècnic. – No podem seguir, oi? – No, senyor. Ho sento. – Vaig demanar-li al Mika que s’avancessin per veure que hi havia més enllà. Va fer tornar una soldat, exultant. –Senyor, Hem arribat! – No vaig tenir temps d’ordenar que agafessin les coses, un riu de gent s’abocà a portar el material quasi a la carrera. Vaig pensar que ara ja no era la meva feina.

Una noia petita i prima, s’afanyava a portar parell de caixes que feien tres d’ella. – No podràs amb tanta cosa. – Li vaig dir. – L’he de portar, i no penso fer dos viatges. – Va respondre sense mirar-me. Li vaig agafar una de les caixes. I vam abandonar aquell tren.

El llarg camí de tornada (3er lliurament)

Uns dies desprès de la xerrada a la biblioteca, quan tornava de la feina, em va sortir al pas un individu. – Bona tarda. Sóc del departament d’intel·ligència, voldríem parlar amb vostè. – Una esgarrifança em va recórrer l’espinada, a l’altre bàndol això significava desaparèixer per sempre més.

L’home m’atansava una targeta, amb la mà tremolosa la hi vaig agafar. Hi havia el seu nom, el seu número d’identificació i uns números de telèfon. – I si no vull anar? – Estem molt interessats en parlar amb vostè, però no podem obligar-lo.

Altra resposta que venia a fer saltar pels aires idees preconcebudes, no podien obligar-me! Vaig accedir, m’obrí la porta del cotxe que ens esperava, ell entrà per la del conductor. El camí no va ser massa llarg però l’home s’afanyava en parlar de nimietats. Suposo que no volia sentir-se en un silenci tens.

Vam arribar a un edifici oficial, perfectament identificat, Direcció de defensa, departament d’intel·ligència. Una vegada aparcat el cotxe vam caminar cap a l’edifici. – Són militars? – Alguns, jo treballo a l'administració. – Ja, i de què es suposa que hem de parlar? – Ja li ho diran, jo sols havia d’anar a buscar-lo. – I com puc estar segur que tornaré a dormir a casa? – L’home em va mirar sorprès. - No sé quant durarà la reunió, però no pateixi que li portaran.

Em va acompanyar a una mena de sala d’espera i es va acomiadar. Una senyora va entrar poc desprès, portava un terminal, em va demanar la targeta d’identificació, la va passar pel terminal i aquest va escopir un paperet. La dona va posar el paper dins d’una funda amb una pinça. – Pengi’s això a la solapa, si us plau. Ara vindran a buscar-ho.

En pocs moments entrava un home d’uniforme, un capità pels galons. Em va saludar. – Bona tarda, m’acompanya? – Si, es clar. – Vam entrar a una sala on hi havien varies persones, una d’elles era la dona de la biblioteca. Desprès de fer les presentacions i demanar-me que m’assegués, la dona va començar l’explicació. - L’altre dia em va sorprendre la informació que ens va donar a la biblioteca, voldríem fer-li unes quantes preguntes al respecte. – Tot el que sigui capaç de respondre.

– Fa quant que va veure l’Ariane? – uns tres anys. – Ens podria descriure l’estat de conservació? – No puc donar-li detalls tècnics, els desconec, però l’aspecte semblava bo, era dins d’un edifici tancat, no massa net però no es veia corrosió.
El capità em preguntà. – Quines defenses te l’edifici? – Defenses? Tot el complex està rodejat per un filat de filferro amb punxes, una única entrada vigilada per un soldat i ja està. La gent no s’apropa si no és per obligació, allò està marcat com un temple del mal. – La dona torna a preguntar. – Sabria dir-me si hi han els ordinadors? – No li puc assegurar, però ens van dir que no s’havia tocat res.

El capità va començar a parlar de la possibilitat d’enlairar l’Ariane. – Seria un cop d’efecte brutal. Ell ho va dir, era l’arma per matar Déu, si l’Ariane s’enlaira Déu serà mort per ells. – un home, que m’havien presentat com cap tècnic del projecte, li responia – No ho veig tan clar, Per enlairar-lo fa falta un equip de trenta persones mínim, incloent els dos astronautes.

La discussió es va allargar, semblava que s’havien oblidat de mi. En un moment en el que semblava que quasi tot estava decidit – Sols queda una nimietat- - Va dir el capità en un to que volia ser irònic. - Portar la gent, els nostres transports poden arribar a pocs quilòmetres del lloc, si fos una batalla no dubtaria, però es tracta d’arribar-hi tots, necessitem algú que es sàpiga moure en el terreny.

Les mirades es van girar cap a mi. – Vostè seria capaç de fer-ho? De portar trenta persones fins a l’Ariane sense que les interceptessin? – Alguna cosa es va estrènyer al meu interior, vaig rumiar una estona. – És difícil, potser amb uns quants soldats ... quatre o cinc que ens cobrissin ... Si, és possible portar-los, però no puc assegurar la tornada, haureu de considerar-ho una missió suïcida.

Es va fer un silenci dens, les mirades caigueren cap a les taules. El cap del projecte preguntà. – En un càlcul optimista, quanta gent podria tornar? – Se’m va encongir el cor per la pregunta. – Suposant que enlairem l’Ariane, suposant que l’enlairament faci l’efecte que esperen ... tres, quatre, cinc persones com a molt.

El capità mirà el cap de projecte. – Quants voluntaris podem tenir? – No ho sé. Segurament tots, la meva gent està cansada d’aquesta guerra, faran el que els hi demanem. – No conec ningú que no estigui cansat. – Digué el capità, tombà cap a mi. – Ha dit cinc soldats. Necessita més? – No. – Vaig respondre. - No cal arriscar més de l'imprescindible.

Gent civil disposada a donar la vida a canvi d’una possibilitat remota d’aturar una guerra, sense adoctrinament, sense promeses d’un paradís després de la mort, sols l’esperança de posar un punt i final. – He passat molts anys lluitant, crec que els hi puc preguntar. Saben el que estan fent?

La dona de la biblioteca em va respondre. – Jo he conegut la pau, no era un paradís però podíem fer alguna cosa, tenir projectes de futur, jo tenia onze anys. La guerra ens ho va treure tot, vaig passar deu anys de la meva vida en un camp de refugiats. Vull que això acabi, l’única raó per la que jo no aniré és perquè seria una càrrega, tinc cent dos anys i el meu cos està lligat a una cadira de rodes. No sap el que donaria per poder anar.

Els hi vaig demanar uns dies per pensar-m’ho, portar un grup de gent a una mort segura començava a ser un càrrega molt pesada. Aquesta idea em feia riure amargament, fa uns anys hauria enviat cent persones a llençar-se a un precipici sense dubtar, i ara se m’encongia el cor per portar trenta-cinc.

Al dia següent, abans de sortir cap a la feina, vaig rebre una trucada, era el meu cap, em va donar el dia lliure, que el necessitaria per pensar, em deia. – Què li han dit? – Dir-me? Qui? Jo no sé res. – No vaig insistir, li vaig agrair, ell em va respondre amb un – A tu. – diàfan.

Vaig decidir donar una volta, prendre un cafè a la plaça, i rumiar. – Bon dia. – Era el mossèn. – Com et trobes fill? – Atabalat pare, però m’haurà de perdonar, no li puc explicar. – No cal. – Per un moment se’m va acudir que ell també hi era al corrent. - Què és el que sap, pare? – No res, fill, ningú no sap res. – Pare, dir mentides ha deixat de ser pecat? – Vaig preguntar amb ironia.

El mossèn va riure. – Això, en tot cas serà el meu problema. Fill. El que has de fer és bo. – És molta gent la que no tornarà. – Algú anirà sense saber el que li espera? – Ningú. – Llavors? – I la meva responsabilitat, pare? – La teva responsabilitat és portar-los a fer la seva feina, desprès ell proveirà. – Vostè no sap el que anem a fer! – Trencar una mentida.

Però com podia ser? No es suposava que era un secret? – Pare, jo he perdut la fe, però m’agradaria que pregués per mi. – Ja ho pensàvem fer. – Vaig riure. – Perdó, pare, és que se m’ha acudit la beneiteria de pensar que ja ho sap tothom el que he de fer. – El mossèn va somriure – Tothom és amb vosaltres. Adéu – És va aixecar i se’n va anar. No recordo haver vist que el mossèn fes cap senyal als dependents de la cafeteria, però quan vaig voler pagar em va dir que ja estava pagat.

El llarg camí de tornada (2on lliurament)

Durant el període de recuperació encara vaig rebre una visita inesperada – Bisbe! – No, ja no, fa temps que vaig deixar de fer-ho. – Vaig intentar besar la seva mà però no em va deixar. – Senyor, el donaven per mort. – Sí? Doncs quasi l’aconsegueixen. – Ells? Els ateus?

El bisbe, ex-bisbe, hauria de dir, va somriure benèvolament. – No, els nostres, els creients, els sants. Sento donar-te tan nefastes noticies, però, si hi a un cel, a tu i a mi ens costarà molt d’entrar. Hem comès molts crims en nom de Déu. – El que m’acabava de dir em va gelar la sang.

Vaig parlar amb ell durant hores, em va confessar tot el que ell, com a bisbe havia viscut, els bordells privats pels prelats, amb nens i nenes de menys de quinze anys. Les orgies sàdiques on es sacrificaven criatures desprès de sotmetre-les a turment sense cap motiu, l’atresorament de bens de primera necessitat ...

El cap em feia molt mal, i no era per la ferida. – Però això és el que suposa que fan aquí! – vaig exclamar en un moment. – No sé si algú s’atreveix, l’últim que se sàpiga que va tocar una nena petita encara resta a presó. Es perdona abans a algú que hagi robat que aquesta gent.

Desprès de rumiar vaig deixar anar. – Doncs hem de tornar per dir-ho! - Per què creus que ningú no torna? – Em va replicar compungit. – Si decideixes tornar ningú no t’ho impedirà, aquí, allà et mataran, però és la teva decisió. Si vols quedar-te digues-ho, vindrà un assessor, et buscaran una feina i un lloc on viure, els temps no estan per grans festes, però s’hi pot viure.

- I si vull combatre? – Què vols dir? – Sí, unir-me al seu exèrcit, lluitar contra els nos... contra els creients. – No, és l’únic que no et deixaran fer, l’odi que trauràs serà tan brutal que mataries innecessàriament. Volem guanyar per captures, no per morts. Volem guanyar la pau, no la guerra.

Quan vaig estar restablert vaig decidir quedar-me, van ser molts morts els que vaig veure arribar de la frontera. Em van facilitar una feina de comptable, sí, jo havia estat comptable en un temps, em va costar acostumar-me, tot havia canviat molt, però la paciència dels companys em va ajudar a posar-me al dia.

Un dia, en un passejada per la ciutat, vaig passar davant d’un temple catòlic. Feia molt de temps que no havia anat a missa. Per què? Vaig decidir a entrar, unes poques persones pregaven i un mossèn llegia l’evangeli. Vaig seure a escoltar.

Quan va acabar la missa el mossèn se’m va apropar. – Bona tarda, fill. – Bona tarda, pare. – No t’havia vist abans, ets de viatge? – No, no havia vingut abans. – Ja, et van ferir, no? – Com ho sap. – Sempre passa. Vols reconciliar-te amb les teves creences? – No ho sé, pare. – Entenc. Ets lliure de fer-ho, o no fer-ho. – Quan vulguis, si tens dubtes, em tens aquí, com a sacerdot o com amic, si és que no vols tornar a creure.

Em vaig quedar rumiant. – Pare, I les normes del Sant pare de Roma? – Fill, això, aquí ja és història, sí, hi ha un president per qüestions administratives. Però res més.

- Pare, no entenc res, tot el que em van ensenyar, aquí hauríem de caminar en carrers plens de meuques i lladres, orgies, violacions, perversió. Pare, fora de la falta de fe, tot el que veig de bo supera amb escreix el que vivíem allà, les cares sols s’enfosqueixen quan hi ha un atac o al parlar de la guerra. On és la trampa pare?.

El mossèn em va mirar amb una barreja de dol i compassió. – Allà, la trampa és allà, fill. Saps, jo allà no era mossèn, me’n vaig fer aquí. Vaig descobrir coses que allà no s’expliquen. T’han explicat què és el principi d’impossibilitat? – No, la veritat és que no. – Doncs és el que s’ha d’acceptar per inscriure’t en qualsevol creença, i diu textualment que qualsevol creença és respectable si no condemna als no creients, que no es pot demostrar que existeixi un ésser anomenat Déu i que creure o no creure és una opció personal.

Me’l vaig mirar incrèdul – Això vol dir que l’apostasia no és delicte? – Això vol dir que és delicte declarar apòstata a ningú. – Vam seguir parlant una llarga estona. Em va explicar que la gent havia acordat el respecte, que les religions havien perdut les seves estructures jeràrquiques i que per ser sacerdot, pastor, rabí o imam s’havia de passar per un tribunal que impedia qualsevol bri de fanatisme.

Em vaig acomiadar del mossèn. Al meu interior sentia com s’enfonsaven les meves darreres creences. Sense autoritat eclesial tot allò no tenia sentit, al menys per a mi. Fins i tot em rondava pel cap la idea que aquell a qui havia adorat potser no existia, sinó com es podia entendre que deixés que les forces del mal lluitessin en el seu nom?

Aquella idea se’m repetia al cap constantment. Vaig visitar temples catòlics, evangelistes, luterans, sinagogues, mesquites. Fins i tot vaig descobrir els budistes, sense un déu pròpiament dit, reconec que em van agradar ells, la seva pau interior. Però les seves creences no m’encaixaven.

Un dia, al anar a la biblioteca, vaig veure a la sala de discussions, un grup de gent que parlava de ciències, vaig seure a escoltar. Escoltava explicacions que, al meu passat, haurien constituït delicte d’heretgia.

Vaig perdre el sentit del temps mentre discutien sobre la possibilitat de viatjar a la Lluna, algú deia que ja s’havia fet, abans de la guerra, altre replicava que, amb la tecnologia actual era inviable. Llavors se’m va encendre una llumeta. – Què puc dir una cosa?

Tots es van girar cap a mi. – És clar. – Em perdonaran, no sóc científic, però recordo unes instal•lacions abandonades. Ens les van ensenyar com a temple del diable. – Es va sentir algun riure. – Calla. – Va renyar una dona major a un noiet. – Segueixi, si us plau. – Doncs hi havia grans cilindres, acabats en una mena de cons.

Algú em va preguntar – Quina llargada? – No ho sé, cent metres? Sóc molt dolent per les mides. El que sí recordo era que, segons ens explicaven era l’arma que els ateus havien fet per matar Déu.

Em van demanar un dibuix, amb la meva poca traça els hi vaig fer un gargot. – recordo que havia un anagrama: E.S.A., i un altre aquí. – Vaig dir assenyalant la punta de l’objecte. – I.S.S.T.

La dona es va portar les mans a la cara, plorava. Quan es va calmar, va dir. – Són les sigles de l’agència espacial europea, i de l’estació espacial internacional, la T segurament correspon a transport. Era l’Ariane 36. Havia de portar subministraments a la I.S.S., llavors va començar la guerra i l’Ariane va quedar en mans dels fanàtics. Dues-centes persones van morir a la I.S.S. Jo era una nena llavors.

Vaig sortir d’allà commocionat. si em faltava una peça per completar el trencaclosques ja l’havia trobada. Ara sé que no pot existir un ésser anomenat Déu, perquè d’existir sols pot tractar-se d’un ésser cruel, despòtic i egoista.