El llarg camí de tornada (4t lliurament)

Vaig aprofitar per passejar pel parc, els nens havien sortit de l’escola i jugaven, mares, pares, avies, avis, potser tiets i tietes xerraven a prop d’ells. A l’altre bàndol no existien els parcs, havien estat abolits, eren centres de perdició. Veient el que veia em costava entendre on era la perdició.

El sol es ponia, i les famílies es recollien a casa seva, llavors apareixia el jovent, cridaner, esbojarrat, algunes parelles es perdien en la foscor. Sí em va sobtar que n’hi havia parelles d’homes i parelles de dones i parelles mixtes.

Sí, era el que em sospitava, potser era això el que perseguíem a l’altre bàndol, aquelles parelles haurien estat capturades i condemnades a la foguera, per sodomia unes, per fornicació les altres. Tot i que em xocava la imatge, no era capaç de veure el mal en allò. Tant havia canviat? En arribar a casa vaig fer la trucada al capità. – Quan? – Li vaig preguntar. – Nosaltres estem preparats. Demà? – Em va sobtar que tot estigués tan avançat. – Demà. – Vaig respondre.

Al matí em va venir a buscar un cotxe, em van portar ràpidament a l’aeroport. Enllà m’esperaven els trenta tècnics i científics de l’operació, entre ells el seu cap, el capità i quatre soldats. – Capità, m’havia dit que en serien cinc soldats. – Jo també vaig, senyor. – Em va sobtar tant la resposta com el tracte rebut. – Perdoni. – Li vaig dir en veu baixa. – Del soldats tres són dones. Anem a una operació d’alt risc. – Són els millors soldats, senyor. Em disculparà però no veig el problema. – Vaig rumiar. – Sí, el problema és al meu cap, disculpi’m, encara em queda molt per aprendre.

En aquell moment va arribar la dona de la biblioteca, acompanyada d’un parell d’ajudants. – Senyor, queda un tràmit. – Quan em vaig girar vaig veure que el capità s’havia tret els galons i me’ls oferia. – No entenc. – Vostè és ara el capità. – Però no és un càrrec oficial ser capità? – No senyor, és l’únic grau de l’exèrcit, i sempre és temporal.

La dona va dir. – Capità. – És a vostè, em va dir ell. – Una mica desorientat m’hi vaig dirigir a ella – Senyora? – Diguem Gea, fill. – Gea? Quin nom més estrany, però em resultava agradable, Gea. – Si us plau fill meu, fes el possible per portar-me’ls tots de tornada. – No li puc assegurar. – Ho sé, però sé que ho faràs.

La dona va aprofitar que li havia estes la mà per, estirant-me cap a ella, fer-me una abraçada i un munt de petons a la galta, allò em va fer recordar la mare el dia que se me’n van emportar a l’exèrcit. Poc desprès ella i el pare tenien un tràgic accident i morien. De sobte al meu cap se’m van acumular els records. Tots, absolutament tots els soldats havíem perdut la família de manera tràgica.

Vaig apartar aquell pensament del meu cap. No em volia carregar d’odi. Un grup de persones s’acomiadava de tots, vaig veure el capità, qui havia conegut com a capità, abraçat amb un home. Al veure’m el va agafar de la mà i me’l va presentar – És el meu company, Arnau. – Molt de gust. – Vaig respondre. – Me’l tornarà capità? – em va preguntar l’home amb llàgrimes a la cara. – Farem el que podrem, no li puc assegurar.

Vam pujar als helicòpters, durant el viatge la gent parlava i reia com si anessin a un excursió. No es feia cap comentari sobre el que havíem de fer. Mika, l’ex-capità, em va parlar. – M’ha sorprès vostè, pensava que es sentiria violent amb la meva parella. – Home, encara m’hi estic acostumant, però ja no m’espanto per res. Se m’han caigut tantes coses ja que lo seu és pura anècdota. - Tots dos vam riure.

Vaig aprofitar per preguntar-li per la dona de la biblioteca – digui’m, qui és Gea? Quin càrrec té? – Gea! És una de les investigadores més importants, a més té un caliu especial, tothom que l’ha tractada l’admira. De la seva història sé que va viure en un camp de refugiats, que va entrar a la universitat i en va fer no sé quantes carreres, Física, Matemàtiques, Història, Filologia. Jo l’he escoltada parlar en més de deu idiomes, casa seva és una immensa biblioteca i és admirada i respectada per tothom. Sap, molta gent li diuen mare, i és que quan ets amb ella t’hi sents com un nen als braços de la seva mare.

Els ulls d’en Mika espurnejaven. – Potser la consideren una deessa? – Ella no ho permetria, vol enteniment, vol diàleg, vol estimació, no vol adoració. Mai no ha permès que se li fes cap homenatge, ni tan sols al fer els cent anys. Cent anys! Se n'adona? L'esperança de vida són els seixanta anys.

Arribàvem al punt de destí, una clariana a la selva de l’antiga Guyana Francesa, el complex era a una hora de camí si no ens trobàvem cap escamot, cosa bastant improbable, la selva era molt temuda pels habitants de la zona, inclosos els militars.

Vam fer la marxa per un camí abandonat, encara apareixien parts de l’antic asfaltat que, hores d’ara, ens servien per saber que no ens apartàvem del camí. Una hora desprès ens trobàvem davant una antiga porta de les instal·lacions, sols empènyer-la amb la mà va caure estrepitosament.

Una vegada recuperats de l’ensurt vam entrar dins l’edifici que hi havia a l’entrada, ja hi contàvem que hi seria, el que no teníem tan clar era si els vehicles hi serien i si funcionarien. Hi eren, la majoria amb les rodes desinflades, vaig demanar que es comprovés quins s’engegaven. Cap ni un no funcionava.

Un dels tècnics, va sortir d’una sala cridant – L’he trobat! – Deia. – Què ha trobat? – El tren, senyor, el tren subterrani, i funciona! – El cap dels tècnics em va explicar. – No estàvem segurs que existís, no en teníem documentació, sols referències, però, si es confirma tot, ens portarà a l’Ariane directament.

L’aparell era un andròmina atrotinada que emetia un brunzit agut. – És un motor elèctric. – Em va dir el tècnic. Vam pujar tot el material i el personal a l’aparell, no anàvem gaire còmodes, però sempre seria millor que cobrir els deu quilòmetres a peu i carregats.

L’Andròmina avançava més ràpid del que esperava per aquells rails rovellats. En algun punt vam trobar aigua estancada que els cobria, però no va ser cap problema, el que més em preocupava eren els trams on no hi havia llum, tanmateix no vam tenir cap incidència fins a un punt on els rails havien estat arrencats.

Vaig mirar al tècnic. – No podem seguir, oi? – No, senyor. Ho sento. – Vaig demanar-li al Mika que s’avancessin per veure que hi havia més enllà. Va fer tornar una soldat, exultant. –Senyor, Hem arribat! – No vaig tenir temps d’ordenar que agafessin les coses, un riu de gent s’abocà a portar el material quasi a la carrera. Vaig pensar que ara ja no era la meva feina.

Una noia petita i prima, s’afanyava a portar parell de caixes que feien tres d’ella. – No podràs amb tanta cosa. – Li vaig dir. – L’he de portar, i no penso fer dos viatges. – Va respondre sense mirar-me. Li vaig agafar una de les caixes. I vam abandonar aquell tren.

El llarg camí de tornada (3er lliurament)

Uns dies desprès de la xerrada a la biblioteca, quan tornava de la feina, em va sortir al pas un individu. – Bona tarda. Sóc del departament d’intel·ligència, voldríem parlar amb vostè. – Una esgarrifança em va recórrer l’espinada, a l’altre bàndol això significava desaparèixer per sempre més.

L’home m’atansava una targeta, amb la mà tremolosa la hi vaig agafar. Hi havia el seu nom, el seu número d’identificació i uns números de telèfon. – I si no vull anar? – Estem molt interessats en parlar amb vostè, però no podem obligar-lo.

Altra resposta que venia a fer saltar pels aires idees preconcebudes, no podien obligar-me! Vaig accedir, m’obrí la porta del cotxe que ens esperava, ell entrà per la del conductor. El camí no va ser massa llarg però l’home s’afanyava en parlar de nimietats. Suposo que no volia sentir-se en un silenci tens.

Vam arribar a un edifici oficial, perfectament identificat, Direcció de defensa, departament d’intel·ligència. Una vegada aparcat el cotxe vam caminar cap a l’edifici. – Són militars? – Alguns, jo treballo a l'administració. – Ja, i de què es suposa que hem de parlar? – Ja li ho diran, jo sols havia d’anar a buscar-lo. – I com puc estar segur que tornaré a dormir a casa? – L’home em va mirar sorprès. - No sé quant durarà la reunió, però no pateixi que li portaran.

Em va acompanyar a una mena de sala d’espera i es va acomiadar. Una senyora va entrar poc desprès, portava un terminal, em va demanar la targeta d’identificació, la va passar pel terminal i aquest va escopir un paperet. La dona va posar el paper dins d’una funda amb una pinça. – Pengi’s això a la solapa, si us plau. Ara vindran a buscar-ho.

En pocs moments entrava un home d’uniforme, un capità pels galons. Em va saludar. – Bona tarda, m’acompanya? – Si, es clar. – Vam entrar a una sala on hi havien varies persones, una d’elles era la dona de la biblioteca. Desprès de fer les presentacions i demanar-me que m’assegués, la dona va començar l’explicació. - L’altre dia em va sorprendre la informació que ens va donar a la biblioteca, voldríem fer-li unes quantes preguntes al respecte. – Tot el que sigui capaç de respondre.

– Fa quant que va veure l’Ariane? – uns tres anys. – Ens podria descriure l’estat de conservació? – No puc donar-li detalls tècnics, els desconec, però l’aspecte semblava bo, era dins d’un edifici tancat, no massa net però no es veia corrosió.
El capità em preguntà. – Quines defenses te l’edifici? – Defenses? Tot el complex està rodejat per un filat de filferro amb punxes, una única entrada vigilada per un soldat i ja està. La gent no s’apropa si no és per obligació, allò està marcat com un temple del mal. – La dona torna a preguntar. – Sabria dir-me si hi han els ordinadors? – No li puc assegurar, però ens van dir que no s’havia tocat res.

El capità va començar a parlar de la possibilitat d’enlairar l’Ariane. – Seria un cop d’efecte brutal. Ell ho va dir, era l’arma per matar Déu, si l’Ariane s’enlaira Déu serà mort per ells. – un home, que m’havien presentat com cap tècnic del projecte, li responia – No ho veig tan clar, Per enlairar-lo fa falta un equip de trenta persones mínim, incloent els dos astronautes.

La discussió es va allargar, semblava que s’havien oblidat de mi. En un moment en el que semblava que quasi tot estava decidit – Sols queda una nimietat- - Va dir el capità en un to que volia ser irònic. - Portar la gent, els nostres transports poden arribar a pocs quilòmetres del lloc, si fos una batalla no dubtaria, però es tracta d’arribar-hi tots, necessitem algú que es sàpiga moure en el terreny.

Les mirades es van girar cap a mi. – Vostè seria capaç de fer-ho? De portar trenta persones fins a l’Ariane sense que les interceptessin? – Alguna cosa es va estrènyer al meu interior, vaig rumiar una estona. – És difícil, potser amb uns quants soldats ... quatre o cinc que ens cobrissin ... Si, és possible portar-los, però no puc assegurar la tornada, haureu de considerar-ho una missió suïcida.

Es va fer un silenci dens, les mirades caigueren cap a les taules. El cap del projecte preguntà. – En un càlcul optimista, quanta gent podria tornar? – Se’m va encongir el cor per la pregunta. – Suposant que enlairem l’Ariane, suposant que l’enlairament faci l’efecte que esperen ... tres, quatre, cinc persones com a molt.

El capità mirà el cap de projecte. – Quants voluntaris podem tenir? – No ho sé. Segurament tots, la meva gent està cansada d’aquesta guerra, faran el que els hi demanem. – No conec ningú que no estigui cansat. – Digué el capità, tombà cap a mi. – Ha dit cinc soldats. Necessita més? – No. – Vaig respondre. - No cal arriscar més de l'imprescindible.

Gent civil disposada a donar la vida a canvi d’una possibilitat remota d’aturar una guerra, sense adoctrinament, sense promeses d’un paradís després de la mort, sols l’esperança de posar un punt i final. – He passat molts anys lluitant, crec que els hi puc preguntar. Saben el que estan fent?

La dona de la biblioteca em va respondre. – Jo he conegut la pau, no era un paradís però podíem fer alguna cosa, tenir projectes de futur, jo tenia onze anys. La guerra ens ho va treure tot, vaig passar deu anys de la meva vida en un camp de refugiats. Vull que això acabi, l’única raó per la que jo no aniré és perquè seria una càrrega, tinc cent dos anys i el meu cos està lligat a una cadira de rodes. No sap el que donaria per poder anar.

Els hi vaig demanar uns dies per pensar-m’ho, portar un grup de gent a una mort segura començava a ser un càrrega molt pesada. Aquesta idea em feia riure amargament, fa uns anys hauria enviat cent persones a llençar-se a un precipici sense dubtar, i ara se m’encongia el cor per portar trenta-cinc.

Al dia següent, abans de sortir cap a la feina, vaig rebre una trucada, era el meu cap, em va donar el dia lliure, que el necessitaria per pensar, em deia. – Què li han dit? – Dir-me? Qui? Jo no sé res. – No vaig insistir, li vaig agrair, ell em va respondre amb un – A tu. – diàfan.

Vaig decidir donar una volta, prendre un cafè a la plaça, i rumiar. – Bon dia. – Era el mossèn. – Com et trobes fill? – Atabalat pare, però m’haurà de perdonar, no li puc explicar. – No cal. – Per un moment se’m va acudir que ell també hi era al corrent. - Què és el que sap, pare? – No res, fill, ningú no sap res. – Pare, dir mentides ha deixat de ser pecat? – Vaig preguntar amb ironia.

El mossèn va riure. – Això, en tot cas serà el meu problema. Fill. El que has de fer és bo. – És molta gent la que no tornarà. – Algú anirà sense saber el que li espera? – Ningú. – Llavors? – I la meva responsabilitat, pare? – La teva responsabilitat és portar-los a fer la seva feina, desprès ell proveirà. – Vostè no sap el que anem a fer! – Trencar una mentida.

Però com podia ser? No es suposava que era un secret? – Pare, jo he perdut la fe, però m’agradaria que pregués per mi. – Ja ho pensàvem fer. – Vaig riure. – Perdó, pare, és que se m’ha acudit la beneiteria de pensar que ja ho sap tothom el que he de fer. – El mossèn va somriure – Tothom és amb vosaltres. Adéu – És va aixecar i se’n va anar. No recordo haver vist que el mossèn fes cap senyal als dependents de la cafeteria, però quan vaig voler pagar em va dir que ja estava pagat.

El llarg camí de tornada (2on lliurament)

Durant el període de recuperació encara vaig rebre una visita inesperada – Bisbe! – No, ja no, fa temps que vaig deixar de fer-ho. – Vaig intentar besar la seva mà però no em va deixar. – Senyor, el donaven per mort. – Sí? Doncs quasi l’aconsegueixen. – Ells? Els ateus?

El bisbe, ex-bisbe, hauria de dir, va somriure benèvolament. – No, els nostres, els creients, els sants. Sento donar-te tan nefastes noticies, però, si hi a un cel, a tu i a mi ens costarà molt d’entrar. Hem comès molts crims en nom de Déu. – El que m’acabava de dir em va gelar la sang.

Vaig parlar amb ell durant hores, em va confessar tot el que ell, com a bisbe havia viscut, els bordells privats pels prelats, amb nens i nenes de menys de quinze anys. Les orgies sàdiques on es sacrificaven criatures desprès de sotmetre-les a turment sense cap motiu, l’atresorament de bens de primera necessitat ...

El cap em feia molt mal, i no era per la ferida. – Però això és el que suposa que fan aquí! – vaig exclamar en un moment. – No sé si algú s’atreveix, l’últim que se sàpiga que va tocar una nena petita encara resta a presó. Es perdona abans a algú que hagi robat que aquesta gent.

Desprès de rumiar vaig deixar anar. – Doncs hem de tornar per dir-ho! - Per què creus que ningú no torna? – Em va replicar compungit. – Si decideixes tornar ningú no t’ho impedirà, aquí, allà et mataran, però és la teva decisió. Si vols quedar-te digues-ho, vindrà un assessor, et buscaran una feina i un lloc on viure, els temps no estan per grans festes, però s’hi pot viure.

- I si vull combatre? – Què vols dir? – Sí, unir-me al seu exèrcit, lluitar contra els nos... contra els creients. – No, és l’únic que no et deixaran fer, l’odi que trauràs serà tan brutal que mataries innecessàriament. Volem guanyar per captures, no per morts. Volem guanyar la pau, no la guerra.

Quan vaig estar restablert vaig decidir quedar-me, van ser molts morts els que vaig veure arribar de la frontera. Em van facilitar una feina de comptable, sí, jo havia estat comptable en un temps, em va costar acostumar-me, tot havia canviat molt, però la paciència dels companys em va ajudar a posar-me al dia.

Un dia, en un passejada per la ciutat, vaig passar davant d’un temple catòlic. Feia molt de temps que no havia anat a missa. Per què? Vaig decidir a entrar, unes poques persones pregaven i un mossèn llegia l’evangeli. Vaig seure a escoltar.

Quan va acabar la missa el mossèn se’m va apropar. – Bona tarda, fill. – Bona tarda, pare. – No t’havia vist abans, ets de viatge? – No, no havia vingut abans. – Ja, et van ferir, no? – Com ho sap. – Sempre passa. Vols reconciliar-te amb les teves creences? – No ho sé, pare. – Entenc. Ets lliure de fer-ho, o no fer-ho. – Quan vulguis, si tens dubtes, em tens aquí, com a sacerdot o com amic, si és que no vols tornar a creure.

Em vaig quedar rumiant. – Pare, I les normes del Sant pare de Roma? – Fill, això, aquí ja és història, sí, hi ha un president per qüestions administratives. Però res més.

- Pare, no entenc res, tot el que em van ensenyar, aquí hauríem de caminar en carrers plens de meuques i lladres, orgies, violacions, perversió. Pare, fora de la falta de fe, tot el que veig de bo supera amb escreix el que vivíem allà, les cares sols s’enfosqueixen quan hi ha un atac o al parlar de la guerra. On és la trampa pare?.

El mossèn em va mirar amb una barreja de dol i compassió. – Allà, la trampa és allà, fill. Saps, jo allà no era mossèn, me’n vaig fer aquí. Vaig descobrir coses que allà no s’expliquen. T’han explicat què és el principi d’impossibilitat? – No, la veritat és que no. – Doncs és el que s’ha d’acceptar per inscriure’t en qualsevol creença, i diu textualment que qualsevol creença és respectable si no condemna als no creients, que no es pot demostrar que existeixi un ésser anomenat Déu i que creure o no creure és una opció personal.

Me’l vaig mirar incrèdul – Això vol dir que l’apostasia no és delicte? – Això vol dir que és delicte declarar apòstata a ningú. – Vam seguir parlant una llarga estona. Em va explicar que la gent havia acordat el respecte, que les religions havien perdut les seves estructures jeràrquiques i que per ser sacerdot, pastor, rabí o imam s’havia de passar per un tribunal que impedia qualsevol bri de fanatisme.

Em vaig acomiadar del mossèn. Al meu interior sentia com s’enfonsaven les meves darreres creences. Sense autoritat eclesial tot allò no tenia sentit, al menys per a mi. Fins i tot em rondava pel cap la idea que aquell a qui havia adorat potser no existia, sinó com es podia entendre que deixés que les forces del mal lluitessin en el seu nom?

Aquella idea se’m repetia al cap constantment. Vaig visitar temples catòlics, evangelistes, luterans, sinagogues, mesquites. Fins i tot vaig descobrir els budistes, sense un déu pròpiament dit, reconec que em van agradar ells, la seva pau interior. Però les seves creences no m’encaixaven.

Un dia, al anar a la biblioteca, vaig veure a la sala de discussions, un grup de gent que parlava de ciències, vaig seure a escoltar. Escoltava explicacions que, al meu passat, haurien constituït delicte d’heretgia.

Vaig perdre el sentit del temps mentre discutien sobre la possibilitat de viatjar a la Lluna, algú deia que ja s’havia fet, abans de la guerra, altre replicava que, amb la tecnologia actual era inviable. Llavors se’m va encendre una llumeta. – Què puc dir una cosa?

Tots es van girar cap a mi. – És clar. – Em perdonaran, no sóc científic, però recordo unes instal•lacions abandonades. Ens les van ensenyar com a temple del diable. – Es va sentir algun riure. – Calla. – Va renyar una dona major a un noiet. – Segueixi, si us plau. – Doncs hi havia grans cilindres, acabats en una mena de cons.

Algú em va preguntar – Quina llargada? – No ho sé, cent metres? Sóc molt dolent per les mides. El que sí recordo era que, segons ens explicaven era l’arma que els ateus havien fet per matar Déu.

Em van demanar un dibuix, amb la meva poca traça els hi vaig fer un gargot. – recordo que havia un anagrama: E.S.A., i un altre aquí. – Vaig dir assenyalant la punta de l’objecte. – I.S.S.T.

La dona es va portar les mans a la cara, plorava. Quan es va calmar, va dir. – Són les sigles de l’agència espacial europea, i de l’estació espacial internacional, la T segurament correspon a transport. Era l’Ariane 36. Havia de portar subministraments a la I.S.S., llavors va començar la guerra i l’Ariane va quedar en mans dels fanàtics. Dues-centes persones van morir a la I.S.S. Jo era una nena llavors.

Vaig sortir d’allà commocionat. si em faltava una peça per completar el trencaclosques ja l’havia trobada. Ara sé que no pot existir un ésser anomenat Déu, perquè d’existir sols pot tractar-se d’un ésser cruel, despòtic i egoista.

El llarg camí de tornada (1er lliurament)

Qui m’havia de dir que aquella seria la meva darrera batalla. Desprès de tant de temps lluitant i matant enemics, una tifa al terra em va fer relliscar i, del cop al cap, vaig quedar inconscient.

Quan vaig tornar en mi era a una sala de parets blanques, sol. Vaig intentar aixecar-me però el cap em ballava, a més tenia enguixada una cama. Algú, fora, va mirar per la porta – S’ha despertat, avisa al director. – Aquella frase em va fer saber que havia caigut en mans de l’enemic.

Com podia ser que no m’haguessin mort? Totes les informacions que teníem ens indicaven que ningú no tornava viu de les mans de l’enemic. Un home major d’uns seixanta anys entrà a la sala. – Com es troba? – I què importa, a la fi em mataran. No importa si em trobo bé o malament. – Ja, però abans del seu desitjat final, voldríem parlar amb vostè, i si no es troba bé ...

L’home feia un somriure sarcàstic mentre em deia allò. – Em fa mal el cap, molt mal. Però no esperin que els hi digui res d’important. – L’home em mirà el clatell. – No m’estranya, és viu de miracle. Provi d’aixecar-se, si us plau.

Em va sobtar la manera de parlar-me. Al nostre bàndol, si volíem interrogar algú no ens estàvem amb delicadeses. Una guerra no és una competició amistosa. Em vaig aixecar, el cap em ballava, però podia mantenir l’equilibri malgrat el guix. – Faci un parell de passes. – Vaig intentar un primer pas però perdia l’equilibri – Encara no pot caminar. Porteu una cadira!

Un altre home va entrar amb una cadira de rodes, m’agafà del braç i m’ajudà a seure. Llavors vaig adonar-me, portaven bates, no pas uniformes. – No són militars, vostès? No sóc un presoner? – Vaig preguntar. – Jo sí en tinc un càrrec militar, per culpa d’aquesta merda de guerra, però fora d’un petit grup de soldats que defensen l’edifici la resta som sanitaris, metges, infermers, auxiliars ... ah i un grup d’excel·lents cuiners.

Vaig deduir que estava en un hospital, la qual cosa encara em desconcertava més. – No entenc, no hauria d’estar en un camp de presoners? – I haver de vigilar-ho dia i nit? No, ja fa temps que vam decidir canviar les regles. Vostè s’estarà aquí fins que estigui en condicions, desprès, si vol, se’n tornarà.

Me’l vaig mirar. – Ningú no torna viu de mans de l’enemic. – Ja ho sabem, però no pas perquè nosaltres el matem. – Què vol dir? – L’home no va respondre, quasi sense adonar-me havíem sortit al jardí, en aquell moment arribava una ambulància. – Un retornat, Tant de bo podem salvar-ho.
Quan el van treure del vehicle el vaig reconèixer. – Hakim! – Vaig cridar. Ell es va girar – Senyor. – Va dir amb un fil de veu – Que t’han fet? – Els nostres senyor, els nostres. – Què vols dir? – Se’l van portar cap a dins. – Si es salva podrà parlar-ne.

Què havia volgut dir? No, no podia ser, l’enemic és terrible, són servidors del diable, nosaltres som els bons, adorem i servim a Déu, l’únic, des de la Gran Comunió del cristianisme i l’Islam i la guerra santa contra els ateus, la Gihad.

Els dies següents van ser un seguit d’explicacions, negaven Déu, els creients que quedaven havien d’acceptar l’article d’impossibilitat. Utilitzaven un sistema d’elecció de governants que al nostre bàndol es considerava satànic, elecció directa, a més hi havia una mena de conclau que fiscalitzava totes i cadascuna de les decisions dels governants.

A les meves oïdes tot sonava com un món diabòlic, on la voluntat divina havia estat totalment apartada, proscrita. Al mateix temps el contacte amb aquells homes, els que ja havien nascut en aquell sistema i els que havien estat “alliberats” del nostre bàndol em feia sentir un gran dol intern. Tots semblaven bones persones, ningú no volia la guerra.

Un dia, encara no estava prou restablert, vaig aixecar-me d’hora, em vaig vestir i vaig sortir de l’hospital, vaig passar per davant del soldat que vigilava l’eixida exterior. – Bon dia, a fer una volta? – em va preguntar. – Sí, vull caminar una mica. – Esperi un moment. – El soldat va entrar a la garita i va sortir amb un aparell. – Si es perd, o si no es troba amb forces per tornar, premi el botó, l’aniran a buscar.

Me’l vaig mirar incrèdul. – I si decideixo tornar-me, fugir? – Fugir? Vol dir si decideix no tornar! Cap problema, a la frontera hi ha tot de llocs de vigilància, els hi dona l’aparell, ells li diran per on pot passar sense que li disparem des d’aquesta banda. – No entenia res. Li estava dient que m’escapava i li era el mateix. – Perdoni, però entre els meus, si un soldat deixa escapar un presoner l’afusellem. – Ja, però vostè no és un presoner.

Vaig optar per no discutir. El camí se’m va fer dur, em creuava amb gent que ni tan sols es giraven a mirar-me. Fins que una dona se’m va apropar. – Es troba bé? – Per què? – La cama, va coixejant. – Si, no es preocupi, gràcies.

Havia de ser molt evident, doncs ara la gent sí em mirava i molts m’oferien ajuda. Vaig arribar a un punt de vigilància. – Soldat! – Vaig cridar treien forces d’on podia. – Queda molt per la frontera? – Sí senyor, però tal com va no arribarà, vol que cridi l’Hospital? Senyor? Senyor! – No sé si va ser el meu món que va acabar de caure i em va arrossegar o va ser la maleïda cama.

Vaig despertar de nou a l’hospital. Una cara em mirava des de la boira que envaïa la meva vista. – Bon dia senyor! – Era la veu de l’Hakim. – Què m’ha passat? – Ha perdut el coneixement i l’han portat de nou. – Merda! Quasi l’havia aconseguit! – No senyor, encara li quedava la meitat del camí. – Vaig recordar la conversa amb el darrer soldat, era cert, no havia arribat.

Estava clar que hauria d’esperar un temps més a guarir-me, però ara que estava amb l’Hakim podríem preparar la fugida. – Escolta’m el prepararem tot, així quan m’hagi recuperat tornarem. – No, senyor, jo no torno. – Què dius? – Senyor, no hi ha tornada, em van crivellar. – Per això mateix. Quan tornem ens venjarem del que t’han fet. – No l’entén senyor? Van ser els nos... els seus, senyor. No hi ha tornada, el mataran així el tinguin a tret.

Vaig mirar-lo als ulls. D’altre no m’hauria cregut un borrall però l’Hakim era la noblesa en persona. – No entenc res. – És molt fàcil, senyor. Estàvem al bàndol equivocat. A l’altra banda de la frontera regna el fanatisme. Potser el decebo, senyor, però el que no vaig voler veure amb les paraules l’he vist amb els fets.

Vaig riure histèricament. – I ara em diràs que aquí deixen anar a la gent a pregar! – Lliurement. – Au va! – Són adoradors del diable. – Si vostè ho diu. senyor ... – Aquella resposta em va gelar. – Senyor, demà em donen l’alta, m’han ofert una feina de manyà. Vostè sabia que jo era manyà? Quasi no el recordava. Sap, em van fer una prova ara fa dos dies i demà així que surti d’aquí començo.

De sobte em vaig enfurismar – I la guerra? No recordes que estem en guerra? – La puta guerra, com no oblidar-la, ahir van arrasar un poble sencer. Sap ni tan sols hi havia una garita, el centre militar més proper era a cent quilòmetres, cent! No va ser un error, va ser un crim. – I com saps tu això? – perquè hi vaig passar quan havia decidit tornar-hi. M’havia perdut, un home em va portar fins la frontera. Ara és mort. Era un bon home.

Al dia següent l’Hakim es va acomiadar, portava un vestit senzill però net, els ulls li espurnejaven. Era feliç. – Que tingui sort senyor. – Igualment Hakim. Segueixes creient en Déu, no? – El meu Déu va morir sota les bales l’altre dia. No, no puc.

Eurovisió 2008

Encara recordo l’any que Massiel va guanyar el concurs, jo tindria uns sis anyets i llavors no entenia res de dictadures i putrefacció, anava a una acadèmia davant de casa on ens feien cantar el “Cara al sol” cada dia al tronar del pati, i jo llavors el veia normal. Amb el criteri d’avui tindria un ranquing d’expulsions molt honorable.

Amb el pas del temps, a mida que els meus coneixements m’anaven indicant que allò feia pudor vaig aïllar-me del pútrid concurs. De fet, han passat anys sense saber quan el feien.

Aquest any hi ha hagut dues efemèrides que m’han porta a pensar en ell, i començo per la més petita. Un tal Cliff Richards (o alguna cosa així) està mirant que li treguin el premi a la Massiel perquè els vots havien estat comprats.

Sr. Richards: Els seus també estaven comprats, no s’engany.

Mr Richards: Your votes were buiyng also. Don’t believe yours are not guilty.

I ara passem a Chikiliquatre.

D’acord, la cançó és una merda, D’acord no és un cantant és un actor. D’acord l’hi ha tret el lloc a algú que es podria promocionar al món de la cançó.

Però d’altres vegades s’han enviat bodris (recordeu les Ketchup com cas més recent), a més aquesta promoció la paguem entre tots i no estem parlant d’un projecte cultural, ni d’una acció humanitària, ni d’una aposta que ens pugui generar un rendiment propi.

Així doncs, els que vulguin que els hi pagui la promoció que parlin amb mi directament.

No vull oblidar que, ja fa anys que no guanya cap país que no sigui de l’est, que Itàlia ja no es presenta per voluntat pròpia, i no em crec l’excusa que ja tenen Sant Remo.

També vull tenir un record pels organitzadors, per pensar que som eixerebrats, i perquè els hi ha sortit el tret per la culata. Hores d’ara algú deu estar escrivint amb sang “Amb Internet no s’hi juga.”

I com que sóc un acèrrim Eurovisió-excèptic, i malgrat tot el suc que li han volgut treure al fenomen, que ja era d’esperar, vull donar el meu recolzament a l’engendre.

Per què? Doncs, perquè així perdrem, quedarem fora i ens podrem plantejar no tornar-hi, perquè en cas de guanyar, que no crec, tota Europa s’haurà de plantejar que cony estem fent, tots.

I, sobretot, perquè riurem de mala manera, com vam riure, en família, amb el “Salvemos Eurovisión”. Apa macos, a veure com la salveu ara!

Escac i mat

Pilota, cuc, miserable, traïdor. Aquesta era l’opinió que en tenien els seus companys. Entestat en servir fidelment els seus amos realitzava les seves feines curosament. Portar la caixa, fer les entrades i sortides dels bancs, informar puntualment dels que arribaven tard i o s’anaven d’hora. Fer informes exhaustius del que lligaven en hores de feina.

La seva presència a la màquina de cafè provocava corredisses pels passadissos. Ja feia temps que no es parlava amb ningú, els caps tampoc no se l’estimaven, recordaven aquell que es tirava la recepcionista i com s’ho va fer per que l’informe arribés a dalt de tot.

Ningú no sabia com s’ho feia, però sabia tot el que passava a l’empresa. Res no escapava de la seva observació. Fins i tot va arribar a informar de les dones que feien servir tanga, cosa que al número ú, catòlic fonamentalista, no li feia gens ni mica de gràcia.

Aquell dia no va aparèixer. A primera hora tots van pensar que potser estava malalt, però ningú no va trucar fins que un dels caps, va ordenar que ho fessin. Les trucades van resultar infructuoses. Llavors, el cap en qüestió va demanar algú que fes una operació de pagament. Rera una llarga estona per recuperar les claus d’accés a l’ordinador, al programa del banc i a l’apartat de pagaments, el sistema va emetre una denegació per manca de saldo.

- Què collons m’està explicant! – Va escridassar el cap. – Aquest compte te una pòlissa d’un milió d’euros! I ahir hi havia saldo positiu! – El cap es va anar a l’ordinador, va entrar en el detall del compte, de sobte la cara li va canviar de color, primer vermell, desprès blanc. –Senyor, es troba malament? – un moviment indecís de la mà intentava dir que no.

Va apagar l’ordinador de cop amb l’interruptor, s’aixecà i entrà al seu despatx a corre cuita, al tancar la porta van tremolar tots els envans. Al cap d’una estona havien entrat al despatx tots els caps, del més petit fins al número ú. S’escoltaven crits inintel·ligibles. Llavor sortí un altre dels caps.

- Vostè! – va dir a un noiet que feia poc que havia entrat. – Surti cagant llets a casa d’aquest home, agafi un taxi si cal, vull saber si és a casa seva, ens truca tan bon punt arribi. Tingui. – li atansà un mòbil de darrera generació i un plec de bitllets de cinquanta i cent euros. Si fa no fa uns cinc-cents en total. – A que espera, Ja! Ja!

El noi va sortir corrents, no estava segur del que passava, però sentia tanta por que no es va adonar que no tenia l’adreça fins haver baixat a la porteria. Intel·ligentment, en comptes de pujar de nou va trucar a un dels companys per que li donés.

Al despatx esperaven amb ansietat la trucada. Les mirades ballaven entre el monitor i els Rolex, alguns imitacions barroeres. Al final va sonar el telèfon. – Sí? Com que no hi ha ningú? Què vol dir? Segur que no s’ha equivocat d’adreça? No, no pot ser! Està segur? D’acord. Torni’s, gràcies. – La cara de l’home era un poema. – Algú, alguna vegada, ha anat a casa d’aquest individu? – Ningú no va respondre.

– Senyors, ens ha ensarronat, aquest mal parit s’ha anat amb tots els cèntims de l’empresa. L’adreça, segons el noi que he enviat, és un edifici tapiat de dalt a baix, ha preguntat i fa més de deu anys que no hi viu ningú. Pel que hem vist fins ara se’ns ha rifat més de cent milions d’euros.

- Truquem a la Policia, l’enxamparan aviat. – Va dir un d’optimista. – Sí, truquem, però aquest bandarra ja deu estar a l’altra banda del món. Definitivament, senyors hem begut oli.

El noiet torna al despatx, un batibull de gent el rodeja. – Què passa? què has vist? – No res, no hi era, l’adreça és un edifici abandonat. – Algú des de darrera un monitor s’exclama. – Collons! – Tots es giren. - Què? Què? Què? Què? – Que s’ha portat la pasta! Quin mal parit! No queda un euro enlloc!.

Un silenci sepulcral envaeix la sala. De sobte una veueta gossa preguntar. – Però això vol dir que ens hem quedat sense feina? – Les cares de pànic és multipliquen. Una dona major arrenca a plorar. – Tinc 55 anys, on vaig ara?

El correu electrònic salta a totes les màquines. Tothom se’n va a mirar, el mateix correu per a tots, empleats o caps.

Senyor gran cap “jo me la casco al bany.”, senyors caps de departament “No sé fer res però algú altre ho farà.” Senyor empleats “Mentre pugui em tocaré al figa, o la polla, respectivament.”

M’he portat exactament 10.370.123,00 €. Hores d’ara serè, amb la morterada, a un país idíl·lic on penso viure sense fotre brot. Però, com que no sóc rancuniós, he deixat una declaració signada fent-me responsable d’aquest magnífic desfalc.

M’oblidava, no cal que em busquin, m’he canviat la identitat, i com que sóc molt moderat en les meves despeses no em detectaran.

Arriba l’hora dels comiats. Que us donin pel cul a tots!

El silenci regna en tots els racons, les cares compungides, les mirades perdudes, els ulls amarats de llàgrimes. El noiet recull les seves coses, es treu de la butxaca els cèntims que li ha donat el cap i el deixa sobre la taula. Els caps surten del despatx, en silenci, bandejant el cap. – Sisplau baixin tots a la nau. – Diu un d’ells.

A la nau tots els treballadors esperen escoltar el que ja saben. El número ú, agafa un micròfon d’un sistema de megafonia obsolet que encara rodava per l’empresa. – Amb la veu tallada, explica els fets i enllesteix amb una arenga, prometent l’impossible. – Amb l’ajut de tots sortirem d’aquesta. – Insuflant un optimisme injustificat. – Sols hem perdut el “cash” els actius de l’empresa son superiors, molt superiors al deute. – Mentint descaradament. – l’”Staff” seguirà al peu del canó fins al final.

Al dia següent el nombre de baixes era exactament igual a l’”staff”, cap dels caps no va tornar, els treballadors es miraven uns als altres sense saber que fer. El noiet s’adonà que els cèntims seguien a sobre la taula. Va fer una ullada al voltant i se’l va embutxacar. – Aquí no fem rés. Jo me’n vaig. Apa siau. – Va dir sense esperar resposta.

El primer pas

La veia tots els dies darrera la barra, a l’hora d’esmorzar. El cabell negre, curt excepte per una cua al centre del clatell que li recorria l’esquena. Els ulls negres, profunds, suggeridors i el somriure constant. Esperava amb delir que les mans llargues de dits prims servissin la tassa per poder admira-les.

La somiava etèria, escorredissa entre les seves mans, inabastable, translúcida. La somiava xiuxiuejant, abraçant-lo un instant per després fugir sense ni tan sols trepitjar el terra. Es somiava ell perseguint-la entre rialles, en prats desconeguts, fins atrapar-la i abraçar-la.

Aquelles hores del matí des de que arribava a la feina fins que era l’hora de l’esmorzar es feien eternes. Després, al demanar-li el cafè, angoixat per l’espera i tractant de trobar un petit contacte amb els dits d’ella, quan li ho atansava.

Aquell dia ella el mirava insistentment, no somreia, quan li va demanar el cafè va deixar anar un – i res més? – No, res més, gràcies. – Li va servir el cafè sense donar-li temps a agafar-ho, remugant entre dents alguna cosa. Ell es prengué el cafè i acotà el cap, l’havia fet sentir-se malament, s’havia acabat.

Al matí següent la rutina el va portar de nou a la cafeteria, de nou a demanar un cafè, sense mirar-la, sense intentar tocar els seus dits quan li apropava el cafè. Ni es va adonar de la mirada d’ella, no va saber veure que la tassa va romandre a l’aire mes temps que no calia, no va sentir un sospir ofegat quan ella s’anava.

Va pagar el cafè i es va aixecar, estava a punt de travessar la porta que una mà li agafà el braç. – Espera. – Era ella. – A quina hora acabes? – Ell va envermellir. - A ... a les cinc. – Quina porta? – eh? – Que en quina porteria t’espero? – Ah ... la C. – Allà seré. – Li va plantar un petó als llavis i se’n va tornar darrera la barra.

Quan es va trobar davant la taula de la feina no recordava haver fet el camí de tornada. Algú va fer conya amb la cara de babau que portava, ell no s’immutava, el seu cap estava a la porta a les cinc.

Els darrers minuts es feien eterns, semblava com si totes les agulles dels rellotges s’haguessin entrebancat a les quatre cinquanta-nou. Al final, el gran rellotge de l’oficina va saltar de minut. Va apagar l’ordinador, entaforà els papers al calaix i agafà la jaqueta mentre saltava de la cadira. Amb prou feines va dir adéu.

La gent s’amuntegava davant l’ascensor, va enfilar les escales, baixant-les com mai no ho hauria fet, amb prou feines no havia arribat a eixir que la va veure, radiant, somrient. Per un moment s’espantà. Què li diria? Què havia de fer?

Ella, al veure’l, se li atansà es penjà del seu coll i li va fer un petó llarg i profund. – Me’n dic Anna. I tu? – Pe pe Pere. – Pe pe Pere? O sols Pere? – va dir ella rient. – Sols Pere. – Anem? – Sí ... on? – No ho sé, per variar podries fer alguna cosa tu, com decidir on anem. – Ja ... a prendre alguna cosa? – Per començar està bé, però a la cafeteria no, que la tinc molt vista.

Van agafar el bus cap al centre i es van perdre pels carrers de la ciutat abraçats, parlant, petonejant-se, somiant-se l’un a l’altre, fins que la nit els va desdibuixar.