L'Ada torna a escriure

Hola Lídia i Joan.

Com esteu? Jo estic aquí tractant d’aprendre aquesta llengua, la veritat és que m’està costant, no tant el entendre-la escrita, que déu n’hi do, sinó pronunciar-la, de vegades se’m fa un nus a la llengua quan he de pronunciar mes de tres consonants seguides. I ells ho fan!

Te’n recordes que m’havia donat la impressió que alguna cosa no anava a l’hora? Doncs l’altre dia me’n vaig assabentar. De fet va ser fortuït, vaig arribar una mica mes d’hora a la casa i tot entrant m’hi trobo a herr Kolh (se’n diuen igual que el polític però no són família.) magrejant-se amb un jovenet, d’uns vint i tants anys.

M’hi vaig quedar de pedra, no sabia on ficar-me, i ells tampoc, fins que ell va reaccionar, va somriure i em va dir “Don’t worry” llavors va cridar la seva dona i m’ho van explicar tot.

Ella és lesbiana i ell gai, però, com que al seu moment, i en un poble tan petit, el tenien molt malament per sortir de l’armari, es van fer nuvis “formals” i es van casar per alegria de les dues alleugerides famílies (això son paraules d’ells).

Els hi vaig preguntar que perquè no aclarien tot ara, que els temps havien canviat. Em van dir que ja ho sabien, però ara s’havien acostumat l’un a l’altre, que eren amics i que s’avenien, i, a més, aquesta situació els hi venia bé per no lligar-se amb ningú.

Ara ja entenc moltes coses, i ja posats els hi he explicat lo meu, a frau Kolh se li han il·luminat els ulls. No, pel moment no ha passat res, però ja veurem, ella és una dona madura, però molt maca, i des que vam parlar està molt dolça amb mi, i a mi em fa pessigolles la panxa!.

Res més per ara, espero carta vostra, com sempre.

Se la Vie

(Es nota que no sé francès?)

Un no és perfecte, diria més, un moltes vegades és un autèntic totxo. Per què dic això? Bé, la història la heu pogut llegir, si més no a retalls, als comentaris del text anterior.

Sí, reconec que vaig fer un comentari desafortunat, on volia fer una lloança, amb una mica d’humor, vaig ferir una persona, la Blogigiosa. Suposo que això és un tret característic de l’espècie, sobretot quan les coses es fan per escrit, quan l’altre no et pot veure la cara i entendre que fas broma.

I és que tenim exemples clars (permeteu-me que em vagi de tema una mica) com la frase “t’has cobert de glòria”. El seu significat hauria de ser totalment positiu, i malgrat tot és un retret, dels més durs per cert. (I ara torno al tema)

Doncs, quan un fot la gamba, el que ha de fer, és demanar disculpes i explicar-se, i això és el que he fet, i el que faré tota vegada que algú em faci saber que he fet mal, perquè un pot fer mal sense voler, és inevitable.

Dit això, ve la segona part. El primer comentari que apareix, i així el sento, és dur, digne d’algú que ha demostrat una voluntat total de no rectificar, que ha estat clarament i directament ofensiu.

Francament no crec que m’ho mereixés, cosa que l’autora, Nervis al punt, si ho considerava. Hi havia un punt que em va fer més mal que els altres quan deia ”Potser es dedica a comentar totes les novetats ...”, i és com el vaig interpretar jo m’estava acusant de fer “autobombo”, en altre comentari em dona a entendre que no era així, acceptat, les interpretacions són perilloses de mena.

Altra cosa que apuntava era el fet que no entenia els seus articles i que l’havia dit en varies ocasions, lògicament vaig mirar quants comentaris havia fet al bloc, en vaig trobar tres, el primer sobre el tema “Post” versus article, on simplement comentava que jo no en feia servir la dita paraula.

El segon, un text que semblava, m’ho semblava a mi, buscar una certa sensació de que s’escapés alguna cosa, ja m’estava bé, m’agradava, malgrat el text s’entén perfectament. Doncs així vaig comentar, això sí fent servir la paraula “opac”.

L’autora el va entendre en el sentit que jo no buscava. En aquest cas no va haver ofensa involuntària, suposo, però alguna cosa va contar en contra meva, doncs, al seu comentari el va argumentar. Altra vegada les interpretacions ens distancien de l’objectiu.

Bé, la història acaba amb paraules conciliadores per part de Nervis al punt, i una invitació oberta de la Blogigiosa per que segueixi fent comentaris, fent referència als premis que hi tenen preparats.

Com sempre, jo procuro informar-me de tot (no sempre l’aconsegueixo), vaig mirar el bloc de referència, fins trobar els articles referents als dits premis, el primer pertany a la Blogigiosa, entenc que l’objectiu era que la gent digués la seva, no entraré a discutir-ho, (bàsicament per que no hi ha res a discutir)

Sols un petit comentari, ja fa molts anys que no lluito per premis, el meu premi és saber que hi ha gent que li agrada el que faig, la resta, si venen benvinguts però no em fa enveja que els hi donen als altres. (Per cert la Núr em va posar en el compromís [Gràcies maca :) ] de repartir premis, i així ho faré).

Hi havia un a continuació sobre el mateix tema de Nervis al punt, reclamant si no hi havia gent que fes “crítica”. Si una cosa tinc clara és que jo no faré mai crítica d’alguna cosa que pretengui ser artístic, puc dir que m’agrada, que no m’agrada, o puc abstenir-me. Altra cosa són els temes polítics, aquí sí faig crítica, de vegades molt dura.

Per altra banda, posa't al meu lloc, Nervis, faries comentaris a un lloc on has sortit apallissat? No sé si és que estic ressentit, potser sí, o és que sóc un orgullós, potser també, o és que tinc por, també pot ser.

El que tinc molt clar és que tot això ha suposat un abans i un desprès, i que una vegada acomplerta la meva obligació moral (de la que no em penedeixo en absolut) de rectificar, no sé si faré molts més comentaris, ho sento, però els comentaris els feia perquè em sentia proper, hores d’ara no ho sento així.

Nervis al punt, Blogigiosa i Sortida d’incendis (A tu, especialment, dir-te que ho sento, però estàs al mateix bloc) Espero que tingueu sort, i, amb paciència, trobareu els crítics que voleu. Fins sempre.

Plou

Avui plou, la desperto com cada matí fent-li pessigolles a la panxa. “Au vida! Que hem d’anar al cole”, com cada matí rondina amb un somriure amagat. “Va, que avui podràs portar el paraigües.”

Això li sona millor, tant de temps esperant a que plogués per poder portar el seu paraigües! No ha volgut ni anar al lavabo, passeja per la casa amb el paraigües a la mà, neguitosa, esperant que acabi d’agafar les coses per anar-nos.

Tracta d’obrir el paraigües però les seves petites mans no poden prémer el botó que allibera la molla. Cada dia la he d’agafar a coll per arribar a temps a la feina, avui, però, no vol. “Vull caminar.” Camina amb passets curts al meu costat, agafant el paraigües obert amb les dues mans i encara així se li tomba cap als costats.

Arribem a la porta de l’escola i, amb tota la seva innocència, torna a prémer el mateix botó, això hauria de tancar el paraigües! Sort que el pare és aquí per solucionar aquestes incongruències. La seva petita figura es perd passadís a dins, avui arribaré, tard, a la feina amb un somriure.

Era tan bonica

Com cada divendres a la nit vaig sortir a donar una volta, prendre una copa, amb sort trobar algun conegut i parlar. Mai no havia entrat en aquell bar, era d’aquells locals on posen música, la gent seu a xerrar a les taules, alguns juguen a escacs o a daus per passar l’estona.

Estaven fent una exposició de pintures, no és que em cridessin gaire l’atenció, però està be aixó de poder prendre alguna cosa mentres escoltes música i veus quadres.

La vaig veure al fons de la barra, cabells rossos, els pits no massa grans, amb un escot una mica més que suggerent, faldilla curta que deixava veure unes cames llargues, ben contornejades. Em va mirar i va somriure, li vaig tornar el somriure, seria l’únic que en trauria d’ella.

Vaig tornar al meu whisky, fent rodar el cap en altres pensaments. “Hola” Vaig sentir al meu costat, al girar-me me la vaig trobar de cara, era més maca que no pas de lluny, amb ulls verds i pestanyes llargues, llavis prims retocats amb un pintallavis d’un color suau.

“Eh, hola.” Vaig respondre sense saber molt bé que fer, feia molt de temps que no se m’apropava una dona tan maca, rectifico, feia temps que no se m’apropava una dona. Vam estar parlant una llarga estona, tenia la sensació que cada vegada la tenia més a prop, cosa que vaig confirmar quan vaig notar el seu pit fregant el meu braç.

Havia començat a prendre’s algunes llicències, em va passar la mà pel serrall (el ‘flequillu’ que en diuen), em parlava a cau d’orella, afalagant-me, dient-me lo maco que era, que li agradava molt ... No m’ho podia creure! Hauria de repassar que havia fet aquell dia per que passés això.

En una de les vegades em va plantar un petó als llavis, tot seguit una altre de més llarg i més profund. Estava al cel. Llavors va acostar-se a la meva oïda i em va dir “Vols que cardem?” “Si tu en vols es clar que sí!” li vaig respondre totalment emocionat, en tots els sentits. “Doncs et costarà tres-cents.”

“Què?” El cap em rodolava, no, no havia pogut sentir el que havia sentit. “Què has dit?” “Què si em vols et costarà tres-cents euros, carinyo.”
Vaig comptar mentalment fins a deu. Vaig tornar a comptar fins a deu. Vaig comptar fins a deu, deu vegades.

Em vaig separar una mica d’ella, me la vaig mirar a la cara. “Saps, potser és veritat que m’ofereixes sexe a canvi de diners, o potser és una broma pesada que em fas per riure amb les teves amigues. No m’importa, però m’acabes de fer molt mal. Saps? Si haguessis vingut amb aquesta història d’entrada, el resultat per a tu seria el mateix, però no et veuria com et veig ara.”

“Les hi tinc molt respecte a les prostitutes, fan el que fan perquè no han trobat una altra sortida, i no vull jutjar-les. Però tu m’has fet creure que t’agradava, m’has fet somiar per després fer-me caure. Ves a pastar, porca!”

Vaig sortir del bar abans que els ulls se m’omplissin de llàgrimes. Idiota! Beneït! Però que no veies que no podia ser? Ets més innocent! Això et farà estar al cas la propera vegada. Gamarús!

Cada dia

La veia cada dia al sortir de la feina, els cabells negres esquena avall, els malucs arrodonits, el pas ferm que la portava cap a la parada de l’autobús.

La veia cada dia, sense poder seguir-la, (A qui se li acudeix d’anar a la feina en cotxe?) perdent-la de vista quan tombava cap al carrer on estava la parada. Era l’únic moment, instant fugaç, en que podia veure-la d’una altra manera en la llunyania.

Mai no vaig saber d’on sortia, semblava que estigués esperant a que jo sortís per començar la seva caminada. Mai no me la vaig trobar de front.

I un dia ja no hi era. Al sortir el carrer era buit, alguna cosa es va moure dins meu, però no vaig voler pensar, vaig obrir el cotxe i me’n vaig anar.

La vaig veure cada dia, sense fer un pas per saber més d’ella, ara ja no la veig mai, ara ja no cal fer cap pas.

Carta de l'Ada

Estimada Lídia:

Primer de tot volia disculpar-me per el comiat tan dur que et vaig fer passar. He estat pensant d’ençà que he arribat aquí i he aclarit les meves idees. Sé que necessito estar lluny una temporada, que se’m passi aquest enamorament, també sé que no vull perdre la meva amiga, no vull tirar per terra la nostra amistat.

M’agradaria saber que no estàs enfadada amb mi i que quan torni podrem parlar i riure com ho fèiem abans. Potser fins i tot per fer alguna festa com la que vam fer amb el Joan, la veritat és que m’ho vaig passar molt bé, encara que desprès m’entrés la beneiteria amb tu.

Des que vaig arribar m’estic a la fonda del poble, aquí els hi diuen Gasthaus, la mestressa és una dona d’entre trenta i quaranta anys, molt maca, però com totes les alemanyes, enorme, alta i corpulenta, amb una bona pitrera i uns malucs, alguna vegada l’he vista fregant, saps? Aquí no fan servir el pal de fregar, freguen de genolls a terra!

Doncs, el que et deia, estava fregant i se li veien les cames fins al límit. Uf! M’hauria llençat a aquell entrecuix! El seu marit és molt educat, m’ha sobtat que ni tan sols em miri; no sé però tinc la sensació que alguna cosa no quadra.

I la feina no està malament, estic a una petita empresa que s’ha instal·lat a Köln, que és la ciutat del costat de Rommerskirchen, i es dedica a fer traduccions en el meu cas del castellà a l’anglès i de l’anglès al castellà. El que no acabo d’entendre és que fa aquesta empresa a alemanya.

M’he apuntat a un curs d’alemany per estrangers un parell de tardes a la setmana encara que pel moment ja se dir una paraula “Arsch”, és l’únic que se li entén a la directora de la feina, quan remuga. (Vol dir cul).

Pel moment res més, espero que estigueu bé i que ens veiem aviat.

Un petó.

Alarma Skorbuto Eros

Uns fills de la grandíssima puta han redireccionat l'adreça skorbuto-eros.blogspot.com cap a una pàgina de venda de dominis, per això m'he vist obligat a canviar el nom del bloc, a veure quant dura