Cada dia

La veia cada dia al sortir de la feina, els cabells negres esquena avall, els malucs arrodonits, el pas ferm que la portava cap a la parada de l’autobús.

La veia cada dia, sense poder seguir-la, (A qui se li acudeix d’anar a la feina en cotxe?) perdent-la de vista quan tombava cap al carrer on estava la parada. Era l’únic moment, instant fugaç, en que podia veure-la d’una altra manera en la llunyania.

Mai no vaig saber d’on sortia, semblava que estigués esperant a que jo sortís per començar la seva caminada. Mai no me la vaig trobar de front.

I un dia ja no hi era. Al sortir el carrer era buit, alguna cosa es va moure dins meu, però no vaig voler pensar, vaig obrir el cotxe i me’n vaig anar.

La vaig veure cada dia, sense fer un pas per saber més d’ella, ara ja no la veig mai, ara ja no cal fer cap pas.

Carta de l'Ada

Estimada Lídia:

Primer de tot volia disculpar-me per el comiat tan dur que et vaig fer passar. He estat pensant d’ençà que he arribat aquí i he aclarit les meves idees. Sé que necessito estar lluny una temporada, que se’m passi aquest enamorament, també sé que no vull perdre la meva amiga, no vull tirar per terra la nostra amistat.

M’agradaria saber que no estàs enfadada amb mi i que quan torni podrem parlar i riure com ho fèiem abans. Potser fins i tot per fer alguna festa com la que vam fer amb el Joan, la veritat és que m’ho vaig passar molt bé, encara que desprès m’entrés la beneiteria amb tu.

Des que vaig arribar m’estic a la fonda del poble, aquí els hi diuen Gasthaus, la mestressa és una dona d’entre trenta i quaranta anys, molt maca, però com totes les alemanyes, enorme, alta i corpulenta, amb una bona pitrera i uns malucs, alguna vegada l’he vista fregant, saps? Aquí no fan servir el pal de fregar, freguen de genolls a terra!

Doncs, el que et deia, estava fregant i se li veien les cames fins al límit. Uf! M’hauria llençat a aquell entrecuix! El seu marit és molt educat, m’ha sobtat que ni tan sols em miri; no sé però tinc la sensació que alguna cosa no quadra.

I la feina no està malament, estic a una petita empresa que s’ha instal·lat a Köln, que és la ciutat del costat de Rommerskirchen, i es dedica a fer traduccions en el meu cas del castellà a l’anglès i de l’anglès al castellà. El que no acabo d’entendre és que fa aquesta empresa a alemanya.

M’he apuntat a un curs d’alemany per estrangers un parell de tardes a la setmana encara que pel moment ja se dir una paraula “Arsch”, és l’únic que se li entén a la directora de la feina, quan remuga. (Vol dir cul).

Pel moment res més, espero que estigueu bé i que ens veiem aviat.

Un petó.

Alarma Skorbuto Eros

Uns fills de la grandíssima puta han redireccionat l'adreça skorbuto-eros.blogspot.com cap a una pàgina de venda de dominis, per això m'he vist obligat a canviar el nom del bloc, a veure quant dura

Una xerrada entre amics

A l’escena en Josep (Jo), la Mireia (Mi) i la Malena (Ma) prenent una beguda i fent-la petar.

Jo: Digues si m’equivoco, Malena, però de tots els amants fortuïts i perdurables que t’he conegut, no n’he vist mai ningú amant del gimnàs.

Ma: Bello! És clar que no te equivocás. Veuràs pel que fa al sexe hi ha heterosexuals, bisexuals, homosexuals i onanosexuals, es a dir que s’agraden ells, tant els hi fa si el company és home, dona o nina inflable, ells, o elles, fan l’amor amb si mateixos.

Mi: Ja, però això no vol dir que una persona que vagi al gimnàs cada setmana sigui ... Com has dit? Onanosexual?

Ma: No mi amor! Però una persona que fa, cada dia, hores de gimnàs, que el primer que fa quan entra a cas teva és mirar-se la musculatura al mirall, que, fins i tot s’atreveix a dir-te que no l’interesses perquè no se’t marquen els abdominals, que primero hagas deporte, aquest ho és.

Jo: De totes maneres, encara ara, em costa de creure que t’ho volguessis fer amb mi, no em coneixies de res, estic gras, em vas acollonir d’entrada; res, que si algú m’hagués explicat una història així li preguntaria on l’ha llegida, o quina pel·licula és.

Ma: Si és que sois tan tendres els tímids! Em deleixo per les cares que se enrojecen quan els hi parlo!

Mi: Ja, a tu el que t’agrada és que fas amb ells el que vols.

(riuen)

Ma: ¿Y a ti no cariño? Què se’t veu el llautó, que vas d’esclava, però no vegis com manes.

Jo: Ja ho pots ben dir, molt meu senyor, meu senyor, però el dia que no la tinc contenta ...

Mi: Ah, però no es tracta d’això?

Jo: Sí, amor meu, però de vegades he de fer uns esforços d’imaginació! I a més que mai no estic segur de sortir-me’n.

Ma: Què bello! I tant que te’n surts! La festa d’aniversari va ser genial. Hauries d’haver vist el guió detallat que ens va passar, no es va oblidar ni un detall.

Jo: Si, però al final tu t’ho vas saltar i vas fer el que vas voler, com sempre.

Ma: Ja, però és que em vas inspirar.

Mi: No cal que ho jureu, jo al final no sabia que tenia ni a on.
Ma: ¿Pero te la pasaste bien?

Mi: Genial! Un dia hem de repetir-ho, però invitem a la Lídia i el Joan també.

Jo: De fet els vaig invitar, però la Lídia em va dir que encara no estaven preparats per una festa així. Això sí em va costar molt explicar-li, a tu t’hauria agradat veure’m, estava vermell com un semàfor.

Mi: I què va passar amb l’Ada, que es va presentar a darrera hora?

Jo: Pobra! Penso que no em vaig explicar bé, li vaig dir que primer fèiem la festa allà i desprès anàvem a sopar, però no em va entendre que quedàvem al restaurant.

Mi: Es va quedar amb una cara d’espant, la pobra. El que no entenc és perquè s’ha anat a Alemanya.

Jo: Això no l’escampeu gaire, però em va dir que s’havia enamorat de la Lídia.

Ma: També li agraden les dones? I per què no m’heu avisat?

Jo: Crec que sense el també. Com et podia avisar, si m’ho va dir el dia abans de marxar.

Mi: Em pregunto com li deu anar per la terra de la cervesa. Haurà trobat una Fraüen que li ompli el cor?

Ma: ¡Seguro que si! Amb lo bonica que és! Igual em faig una volta per Alemanya a veure si la trobo.

Jo: Alemany és molt gran.

Ma: Però algú ha de saber on para.

Mi: Jo sé que en un poblet a prop de Sttugart, no, Düsseldorf, sempre m’equivoco.

Jo: Deu ser perquè es pronuncien tan semblant!

Mi: Au! Ves a pastar, carallot!

(Tornen a riure)

Ma: Jo no sé vosaltres però tinc gana.

Mi: Voleu que anem a sopar?

Ma: No exactament, l’altre tipus de gana. Ens fem un trio?

Striptease

La vaig veure per primera vegada una nit d’estiu, les finestres obertes per airejar les cases, jo sols mirava, ni tan sols era conscient de què estava mirant.

La persiana era baixada sols fins al punt que quedaven aquells forats entre lama i lama que permeten passar l’aire. Això ho vaig saber quan es va encendre el llum, però no em va sobtar, jo sols mirava per mirar, per deixar que l’aire de la nit alleugerís la calor que sentia.

La silueta femenina, alta, amb corbes ben marcades, es va deixar veure pels forats de la persiana, - Una mica de moviment per variar – vaig pensar divertit pel fet d’endevinar innocents moviments més enllà d’una persiana que m’impedia la visió.

Obre l’armari, agafa alguna cosa que deixa a sobre ... el llit? Sí, segurament ho deixa al llit, es treu alguna cosa de la part d’amunt, la brusa suposo, es baixa els pantalons, han de ser pantalons doncs ja se li veien les cames abans, si fos una faldilla no veuria la forma de les cames, es baixa alguna cosa més, les calces, no crec que porti dos pantalons un a sobre de l’altre, menys amb aquesta calor.

Durant una estona, segurament curta, però per a mi eterna, es movia davant de l’armari, deu tenir un mirall, i jo devia tenir febre, quina calor! L’espectacle s’acabà en posar-se el que havia deixat a sobre el llit, una possible brusa i un possible pantaló, tots dos possibles components d’un pijama, i la silueta que sortint de l’habitació i el llum que s’apagava.

Després d’haver vist tantes dones nues, absolutament nues, fent les mes obscenes accions que es puguin imaginar i vaig i trempo veient a través d’una persiana un silueta que es canvia de roba, en aproximadament dos minuts!.

Equivocats

Es van conèixer amb vint i tants, ningú dels dos no va enganyar l'altre, però es van enganyar, s'enganyava ell quan pensava que les reticències d'ella eren cosa de l'edat, i que amb el temps s'obriria a tot el que ell li podia oferir.

S'enganyava ella quan pensava que ell deixaria de ser un somiador, que podria viure en un treball normal, amb un sou normal, amb una vida normal.

Ell mai no li va dir que volgués una mestressa, si fins i tot rentava els plats, escombrava, planxava i posava la rentadora. L'únic que ell demanava era sexe, sexe imaginatiu, descarat, divertit.

Ella mai no li va dir que volia un marit responsable, preocupat de portar un sou a casa, somiant en fundar una família, i ser ella la que tingués cura de la llar, el menjar a taula i la roba planxada. Del sexe el just per tenir fills, tradicional i avorrit.

Van passar els anys, tots dos es pansien en una lluita per creure's que estaven enamorats, que els problemes venien de fora, que ells anaven a un en tot.

Ell va renunciar als somnis de geni (geni en minúscules es clar), a deixar empremta, i s'oxidava en una oficina grisa i avorrida. Ella va haver de trobar feina, el sou de les oficines ja no són el que eren, no pot tenir la casa “Como los chorros del oro”.

Cada dia sortien de casa alleugerits d’anar a la rutina de la feina, cada dia sortien de casa a contracor, quina seria la discussió, quina excusa trobarien per recriminar-se?

Aquell dia, ell es va aixecar disposat a canviar les coses, ella es va aixecar pensant que no podien seguir així. L’esmorzar va ser més tens que de costum, ell buscava, amb por, les paraules per obrir la xerrada, ella buscava dins seu que era el que li estava passant.

“Volia dir-te ...” Comença amb veu tremolosa. “Crec que hem de solucionar això, tu no ets feliç amb mi, t’ho noto, i jo no sóc feliç amb tu, les poques vegades que fem l’amor ... que tenim sexe, es per complir, no ho sents, jo no ho sento. Crec que hem de canviar això.”

Ella se’l mira sobtada, els ulls se li omplen de llàgrimes. “Em vols deixar, és això, oi?” “Vull que siguis feliç, vull ser feliç, i així no l’estem aconseguint. No vull que ens barallem, no vull que no ens tornem a dirigir la paraula, però no crec que allargar això ens porti enlloc.”

“En què t’he fallat? Tens la roba planxada, el menjar a taula, la casa el millor arreglada que puc. És això? No t’agrada com tinc la casa?” Li diu ella desfent-se en plors.

“De fet, és això, però no com ho penses. M’importa un rave que la roba sigui planxada, que la casa estigui neta, que t’hagis estat hores fent-me el menjar. Voldria arribar a casa i que em demanessis sexe, que abans de poder dir hola tingués la teva llengua ficada a la gola, que t’hagués de recordar al matí que faig tard al treball i que no podem fotre un altre.”

“Però sé que això no me’l pots donar tu, perquè no és el que t’agrada. Mira-ho així, ens hem equivocat l’un amb l’altre, no ens vam voler creure el que veiem i ara mira’ns...”

“Hi ha una altra, oi? És això? Des de quan tens una bagassa?” “No, no és això, no hi ha ningú, de fet el problema és que no hi ha ningñu, ni tan sols tu, ni tan sols jo.”

Ella es calma, s’asseca les llàgrimes i el mira. “Si el que vols és sexe, t’ho puc donar. Què vols, fel·lacions? Per darrera? Agafa el que vulguis, m’ho deixaré fer tot.”

“Veus? T’ho deixaràs fer tot, no ho faràs tu, l’acceptaràs com a preu per fer ... pel que vols, però jo no vull que t’ho deixis fer tot, voldria que volguessis fer-ho... o que no volguessis, però que vulguis... com t’ho diria? Voldria que fossis activa.”

“Sé que no serà així, perquè llavors ja no series tu. Demà vindré a buscar les meves coses, avui ja no tornaré.”

Ell s’aixeca, agafa la bossa i se’n va cap a la feina, ella es queda plorant. Truca a la feina per dir que no anirà, que es troba malament. Passarà el dia fent-se preguntes, segurament sense resposta.

Somio

Somio la nostra trobada, arribar al sabor dels teus llavis, a la carícia de la teva mirada. Somio sentir el teu calor, el teu tacte, la teva veu. Somio no saber com posar una pausa per respirar. Somio els nostres somriures nerviosos, somio el no saber que fer.

I pateixo, pateixo per la por de no agradar-te, pateixo per no trobar-te, pateixo per no saber com fer per que em vulguis al teu costat. Voldria saber que no fugiràs, voldria estar segur de no decebre’t.

Rellegeixo els meus escrits i penso que potser dono una imatge mes agosarada del que sóc, i que t’he entabanat, que quan em coneguis no arribi ni a la meitat que els meus escrits suggereixen.

Tanmateix somio trobar-te, besar-te, parlar, acaronar-te, sentir la teva presència, el teu alè, la teva veu. I tornen els dubtes i la por, l’angunia de l’espera, la por al arribar el moment. I tracto de fer-me a l’idea que no serà, que em rebutjaràs, que preferiràs no fer-ho, no viure aquesta història, i tindràs raó, i l’hauré d’acceptar.

I em retiraré trist, pensant que no ha estat el que somiava, però que tanmateix l’havia de fer, t’ho havia de dir, l’havia d’intentar. I llavors torno als somnis, i somio que sóc amb tu, que ens trobem, que ens fonem en una abraçada i un petó... Somio de nou amb tu.