Mars Royale, Capítol 5: Alternativa zero

Amuntegats, rebregats, defensant-se del fred de la nit amb les dues flassades que la Sakura agafà abans de deixar la casa, ningú no se n'adona que al monitor del radar s'han il·luminat cinc punts.

La Martha, estesa al seient del mig, era plorant entre somnis, de vegades pronunciava alguna cosa acabada en “on”. La Nereida i la Sakura s'havien posat esquena contra esquena al darrere del vehicle, el Sigfrid i el Romeu dormien mig asseguts a la part de davant.

El só sec de les bales colpejant insistents les parets dels vehicles els despertaren sobtats. - Hummard ens ajudi! - Crida la Martha, el Sigfrid intentà tancar els petits finestrons. - Romeu! Treu-nos d'aquí, ràpid! - Cridà la Nereida mentre pujava a la torreta i començava a disparar contra les Elianors. El Sigfrid, que va mirar de tancar els petits finestrons de la dreta se n'adonà que el Romeu era sobre el seient del conductor amarat de sang. - No puc ... No puc moure'm. - Digué amb una fil de veu.

La Sakura va intentar tancar els finestrons de l'esquerra però també li va tocar una bala i havia caigut a terra. - Ho sento, nano. - Deia el Sigfrid mentre treia al Romeu del seient d'una estrebada. - Sakura! Estàs bé? - Li cridà. - Ferida, però puc moure'm. - Tanqueu els finestrons que queden! - Li digué mentre engegava el motor

El vehicle es posà en marxa enmig de la pluja de projectils, no ho sabien però un dels pneumàtics s'havia desinflat, una Elianor s'interposà en el camí del vehicle, el vehicle va seguir el seu camí mentre un projectil sortia de la torreta volatilitzant l'Elianor frontal. - Tens més d'aquests? - Preguntà el Sigfrid. - Sí, un, però el necessitarem. - Respongué la Nereida mentre disparava contra les altres quatre Elianors.

Uns minuts després eren fora de l'abast de les Elianors, la Nereida baixà i feu una ullada a la situació, la Martha pregava en el seu seient, la Sakura, encara amb la ferida oberta, mirava de tapar l'hemorràgia d'en Romeu. - I tu com estàs? - Preguntà al Sigfrid. - He tingut sort ... on parem? Juraria que tenim algun problema amb les rodes. - Podem aguantar? - Ni idea. - Doncs segueix, encara ens poden atrapar. I tu què? Amb el teu Hummard, no? - Gràcies a Hummard ens hem salvat. - I una merda! Si de debò ens protegís hi seriem tots sans i estalvis, i te'n recordo que el teu Horton ha palmat i tenim dos ferits ... dins un blindat.

La Nereida tornà a pujar a la torreta. - O no existeix, o passa de nosaltres, o està de costat de les Elianor, elegeix. Sigfrid, a la meva pantalla ja no apareixen. - A la meva tampoc. Parem? - Parem. - La Martha seguia amb les seves oracions simulant no haver escoltat la Nereida. La Sakura s'estava embenant la seva ferida. - T'has tret la bala? - Li preguntà el Sigfrid. - Ha passat per sobre, és una cremada, una puta cremada. - I ell? - La Sakura abaixà la veu. - No crec que ho superi, l'únic que he fet és evitar que perdi més sang.

El Sigfrid, després d'assentir amb el cap, sortí del vehicle i mirà l'exterior, amb prou feines s'iniciava el dia. Feu una ullada a les rodes del darrere, totes estaven bé, mirà les de davant, l'esquerra estava destrossada. - En algun lloc hem de tenir una de recanvi ... espero – Pensava mentre cercava algun calaix on fos la roda. La Nereida sortí, la seva vista però repassà l'entorn, alguna cosa li deia que no estaven sols. Aixecà la vista al que hauria de ser el cel, un quasi indefinit punt grisenc enmig de l'aire li cridà l'atenció, no acabava d'identificar-ho. - Tu saps on porta això la roda de recanvi? - Li preguntà en Sigfrid.

Del vehicle sortí la Sakura empenyent la roda. - És això el que busques? - Sí! On era? - A dins, al terra. - M'ho podies haver dit, ja l'hauria agafat jo, tu estàs malferida. - No passa res. - Calleu! - La Nereida mirà fixament cap a un turó una mica allunyat. Encanonà alguna cosa que es movia. - No dispareu. - Digué una Elianor apropant-se al vehicle. - No us atacaré. - El Sigfrid, després d'amagar la roda també apuntà a l'Elianor.

L'Elianor es parà a una distància prudencial. - Primer de tot lamento ... lamentem tot el que està passant però ... - Menys excuses, què voleu? - Volem acabar amb tot això, ahir vam perdre un company. - Nosaltres també. - Sí, el nostre es va suïcidar, no suportava més el saber que estem col·laborant en un crim. - Molt bonic, però encara no heu dit que voleu. - Aquesta nit tindreu un altre atac massiu, cinquanta Elianors, volen ... el cap vol un cadàver.

Tots tres es miraren. - Quin cadàver? - Preguntà la Nereida. - és el mateix, vol una nova víctima. - Com és que heu canviat el programa. - Sembla que hi ha algun problema legal, volen acabar abans canvií la llei. - O es descobreixi que som a la Terra. - L'Elianor trigà en respondre. - No t'ho puc confirmar això. - I què es suposa que hem de fer? - Preguntà el Sigfrid. - Als vestits teniu un sensor, és el que ens diu si sou cadàver, no puc dir més. - L'Elianor es girà i s'allunyà del vehicle. La Sakura aixecà l'arma per disparar-li però la nereida l'aturà. - Si no ens ha enganyat convé que no la descobreixin. - Li explicà. - I si ens enganya? - Creuran que se n'han sortit. Tens ganes de disparar? - Sí. - Allà amunt. - Digué la Nereida assenyalant el punt grisenc. - És una càmera.

Mars royale, Capítol 4: L'amo del calabós

Els guionistes són a la sala de reunions, parlen d'altres programes, d'altres idees, d'altres probabilitats fins que escolten uns crits ben familiars. Tots queden en silenci fins que s'obre la porta i entra ell, amb jaqueta Rosa, camisa hawaiana i pantalons pirates texans, sabates de vestir, sense mitjons. L'acompanya una hostessa de la productora amb el cap cot.

El presentador seu a la seva butaca i li fa un senyal a la noia, aquesta s'agenolla davant d'ell fins desaparèixer sota la taula. - I bé senyors? Quines noticies tenim del nostre bestiar? - S'han rebel·lat. - Diu un dels guionistes després d'una estona de silenci. - Què has dit? - Que s'han rebel·lat, senyor, han destrossat l'Elianor 1 i s'han escapat de la casa. - Vols dir que no han matat ningú? - De fet no, però les Elianor 2 i 5 sí ho han fet. - El presentador es queda en silenci una estona ... - Bé, no era el que havíem planejat ... però l'hem aconseguit. Tenim un nou cadàver!.

Davant el silenci dels guionistes se'ls mira i pregunta. - Què? - senyor, s'han escapat, van camí de la paret ... - Ja ... I digueu-me ... Qui collons els hi ha permès! - Diu mentre s'aixeca deixant al descobert el seu membre flàccid. - Qui estava de guàrdia? - Un guionista aixeca la mà tímidament i amb veu tremolosa respon. - Vaig enviar les Elianors darrere d'ells però van ser més ràpids ... aquella puta és molt intel·ligent i l'havia preparat tot. - Quina puta? - La Nereida.

El presentador riu mentre s'asseu i acota el cap de la noia amb la mà. - Així que ja tenim un líder ... m'agrada. - Queda rumiant una estona per acabar dient: - Activeu les Elianor del dipòsit més proper on estiguin, avui ha de morir un altre d'aquests babaus, i si és ella qui de vosaltres estigui de guàrdia tindrà una paga extra. Ah! Espero el guió d'avui d'aquí a una hora. - Dit això queda en silenci, emet un soroll gutural mentre es contreu en una ganyota i s'aixeca mentre es guarda el membre dins el pantaló.

El presentador surt de la sala davant el silenci dels guionistes i el plor amagat de la noia que resta agenollada davant la cadira. Un dels guionistes se li apropa i l'ajuda a aixecar-se. - El bany és en aquella porta. - Ella fa un gest d'agraïment amb el cap i se'n va. - Quin fill de puta. - Remuga el guionista.

Tres hores després el presentador entra a l'estudi. Saluda al presidiari. - Què li va atendre bé l'hostessa? - Sí, va ser genial, no sap la de temps que no em follava una dona. - Ja li vaig dir ... - A continuació li presenten l'ex-núvia d'en Sigfrid i l'actor que farà de pare del Horton. - Ja li han explicat que el seu fill és mort? - Sí, prefereix un pare colpit per la desgràcia o què passi de la sort del seu fill? - Quin se li dóna millor? - He fet de tot, però el paper de persona abatuda és el meu fort. - Doncs ja em va bé.

El presentador es gira cap al seu equip. - Com van? - Estan dormint, dins el blindat. - Respon un dels regidors. - Caldrà despertar-los, no? - El presentador deixa anar una rialla malèvola mentre es gira. Es mira el rellotge, una andròmina de mig quilo de pes fet en platí expressament per a ell. - És l'hora. - Cerca la càmera i li dóna l'esquena. Un regidor fa el compte enrere. - I quatre i tres i dos i ... - Benvinguts a una nova edició de Mars Royale! - Diu una veu prèviament gravada. - Quines noticies rebrem avui dels nostres herois? Quina sort hauran corregut? Amb tots vostès ... Carlo Cesburloni!

El presentador va un giravolt mostrant un ample somriure mentre sona el seu nom. - Hola! Hola! Hola! Benvinguts al meu programa. Avui veurem com els hi ha anat als nostres conillets ... shh ... ara dormen i no els volem despertar, no encara. - Tanca la frase amb una mirada i un somriure trapelles.

De sobte, es desplaça a tota velocitat cap a l'ex d'en Sigfrid - Hola maca. - Hola. - T'han dit mai que tens unes mamelles impressionants? - Sí. - I són teves? - Totes meves, que les vaig pagar molt cares. - Sonen aplaudiments de llauna. - Molt bé. Així tu havies estat núvia d'en Sigfrid? - Sí. - I que tal era? - Doncs era el típic nen de papà, amb molta pasta i poques responsabilitats. - Ah ... I digues, com el vas conèixer? - Doncs a la VIP's & Scorts, jo hi treballava de relacions públiques. - Voldràs dir púbiques. - Perdó? - Va nena, n'he estat molt sovint a la VIP's i allà o ets VIP ... - Digué assenyalant-se amb la mà d'amunt a avall. - O ets una scort, una meuca, una mama polles.

Sense donar temps a la noia a respondre salta cap al pare del Horton, el mira, i mou el cap negant, segueix fins trobar-se amb el presidiari. - Què? Encara vol matar en Romeu? - No, he reflexionat, ara el que vull és torturar-ho, sotmetre-ho a totes les vexacions possibles, amputar-li els dits un darrere l'altre després les mans, els peus, els ... - Se'm fa la boca aigua. Que dic! M'estic posant catxondo. - Diu mentre s'agafa l'entrecuix.

Llavors salta al centre del plató i mira a càmera. - Però anem a pams. Aquells que heu seguit el programa al canal temàtic haureu vist com s'han rebel·lat els nostres conillets, per a aquells que no l'heu vist ... suposaré que se us ha mort la mare i per això no l'heu vist ... doncs això s'han rebel·lat, en comptes de matar en Sigfrid, que va ser qui havia elegit l'Elianor, s'han posat a rumiar, han destruït l'Elianor i han fugit de la casa.

Una exclamació enllaunada acota l'explicació. - Però no patiu, tenim més Elianors, cent noranta-nou, per ser exactes, i totes armades i amb un sol objectiu: acabar amb tots ells menys un, el guanyador. - Un estrepitós aplaudiment acompanyat de crits i visques s'insereix en el monòleg. El presentador fa un gest per demanar silenci que es produeix quan el tècnic de só abaixa el volum. - Però abans vull parlar amb algú. - Llavors se'n va cap al pare d'en Horton.

Es para davant d'ell, l'home el mira amb els ulls enrogits i la cara humida per les llàgrimes. - No sap quant ho sento. - Gràcies, és molt dur per un pare saber que el seu fill és mort. - Sí, ho és, però m'ha d'acceptar que el seu fill una mica curtet si que ho era. - Mai no va ressaltar als estudis, per això vaig considerar una sort que es fes futbolista. - Sí, ho sabem. Què li devia passar pel cap per ficar-s'hi a l'armari de les Elianor? - El menjar, era el seu punt feble, per menjar feia qualsevol cosa, de petit els nens del barri se'n reien d'ell oferint-li menjar a canvi que es despullés que es deixés pixar a sobre, de més gran va ser pitjor, sort del seu entrenador que el va corregir.

El presentador, després d'escoltar atentament la història, saltà cap al centre de nou. - Doncs sí, un autèntic babau que ha perdut la vida perquè els seus companys es mengessin la carn que ell havia recuperat. - Riures en conserva. - I l'única que s'ha mostrat dolguda ha estat la Martha, sembla que els claus que hem pogut veure al canal de pagament no eren polvets per passar l'estona. - Riures escandalosos. - Bé, és el mateix, ara haurà de tornar als treballs manuals. - Riures. - Però això serà si te temps perquè just ara, cinc Elianors s'apropen al blindat. Els convido a veure-ho.

Amb la palma de la mà el presentador assenyala un gran monitor al fons del plató que s'encén i després d'una falca publicitària mostra una imatge zenital del blindat i com les cinc Elianors s'han repartit estratègicament per atacar-ho. El presentador, en silenci aixeca una mà amb els dits estesos i separats, plega el polze, l'índex, el mig, l'anular i l'auricular. Les Elianors comencen a disparar sobre el blindat, el sistema barreja el só dels trets i els crits dins el vehicle, s'obre una pantalla a l'esquerra, on es veu l'interior del blindat i com s'aixequen esverats, sense acabar de fer-se a la idea del que està passant, es pot veure la Nereida com seu a la torreta i comença a disparar contra les Elianor mentre crida al Romeu perquè arrenqui.

De sobte s'apaga el monitor. El presentador es gira cap a la càmera. - Si volen veure més, ja ho saben, al nostre canal de pagament! Sóc en Carlo Cesburloni i això és Mars Royale! - Les càmeres deixen d'emetre, el regidor avisa. - Ja no som a l'aire. - El presentador crida – Sóc el puto amo! Genial! Genial! - Dient això abandona el plató sense dir res més.

Mars Royale, Capítol 3: Lladre!

En Sigfrid obre els ulls, mig en somnis veié l'Elionor deixant restes de menjar al seu armari. - Què fas? - Pregunta encara mig adormit. - Felicitats, ets el proper de la llista, et toca córrer perquè no et matin. Sort. - Dit això i sense respondre els crits d'en Sigfrid sortí de la cel·la i es tornà al seu armari.

Sonà l'alarma i tots sortien de les seves cel·les, tot menys en Sígfrid. - Què passa? - Preguntà en Horton. - En Sígfrid, blanc sortí de la seva cel·la. - Fill de puta ... - Digué mentre es passava la mà pel cap neguitós. - Què et passa? - Li preguntà la Sakura. - L'Elianor ... m'ha parat una trampa. - Què dius ara! - exclamà el Romeu. - En Sígfrid obrí la porta i veieren les restes de menjar a terra. - L'acaba de deixar.

Un silenci profund s'apropià de l'ambient, durant uns segons ningú no parlà fins que la Martha corregué cap a la seva cel·la. - On vas? - Li preguntà la Nereida. - A buscar les meves armes, aquest lladre golafre ho pagarà. - Espera, jo m'ho crec. - Tu ets una crèdula, una beneita. - Escridassà en Horton mentre enfilava cap a la seva cel·la. - Un tret el va parar de cop, la Nereida havia disparat el seu Colt. - Vull veure l'Elianor abans de condemnar-ho.

Remugant la Martha i el Horton seguiren al grup fins l'armari de l'Elianor, la Nereida trucà a la porta i l'Elianor sortí. - Voleu fer alguna consulta? - Sí. - Digué la Nereida. - Qui ha robat menjar aquesta nit? - Sígfrid. - Com ho saps? - Perquè el te a la seva cel·la. - Quan ho ha fet? - Fa vint minuts. - Gràcies. - L'Elianor es tornà al seu armari.

La Nereida mirà a Sígfrid. - Quant menjar hi ha a la teva cel·la? - Una ració de carn dessecada. - Us sembla que anem a veure com està el rebost? - Tots seguiren a la Nereida, en obrir el rebost van poder observar que mancaven totes les racions de carn. - Ja em perdonareu però si en Sígfrid s'hagués cruspit vint-i-nou racions de carn en menys de vint minuts no caldria matar-lo, seria mort.

- Llavors, l'Elianor no és de fiar. - Sentencià el Romeu. - Què us sembla si li preguntem? - Digué de nou la Nereida. Tots la seguiren mentre en veu baixa el Horton li digué a la Martha. - Semblem un ramat darrera la pastoreta. - La Martha somrigué i ningú més feu senyal d'haver escoltat però fins i tot la Nereida la més allunyada s'assabentà del comentari. - Ja ens trobarem, parella, ja ens trobarem. - Va pensar.

Una vegada més feren sortir l'Elianor, aquesta, programada per fer comentaris fora de to, preguntà. - Sembla que no teniu clar el joc, què voleu ara? - Quant temps fa falta perquè una sola persona es cruspeixi vint-i-nou racions de carn dessecada sense morir en l'intent. - L'Elianor realitzà els càlculs durant una estona. - No tinc informació sobre la probabilitat de mort, però per menjar tot això fan falta entre quatre i sis hores. - I com pots explicar que en Sígfrid l'hagi fet en menys de vint minuts? - Impossible. - Ja, però a la cel·la te una sola ració, suposem que s'ha cruspit ... dues? En manquen vint-i-set. Les tens tu?

L'Elianor callà davant la pregunta, el seu programa no contemplava la possibilitat de respondre-la. Amb una actitud quasi humana respongué. - No ... No tinc resposta per a aquesta pregunta. - No tens resposta o no pots respondre? - Pregunta massa complexa ... Replantegi-la. - No cal. - Dit això la Nereida intentà accedir a l'armari. - No està autoritzada per accedir a aquesta zona. - Digué l'Elionor apartant la Nereida agafant-la pel braç i tirant-la a terra.

La reacció de l'Elianor provocà que tots se li llencessin a sobre, la batussa va servir per comprovar que aquella androide tenia més força que no pas semblava, tot i així van poder amb ella en el moment en que la Sakura li separà el cap de la resta del cos. - Això que em feu no és correcte. - Digué l'Elianor. - Haver col·laborat. - Respongué la Nereida. - El Romeu obrí la porta de l'armari. - Merda! - Cridà tancant la porta de cop. - Què passa? - N'hi han unes deu Elianors aquí a dins. - I la carn? - Preguntà el Horton.

El Romeu, espantat va mirar l'Elianor que va deixar anar. - Més val que us prepareu, les meves germanes us perseguiran i eliminaran tan aviat s'activin. - I quan ho faran? - Quan rebin l'ordre. - El Horton tornà a preguntar. - La carn! On és la carn! - A dins. - Va respondre l'Elianor. - Lluny de les vostres mans. - La Martha d'un cop de mall va aixafar el cap de l'Elianor enmig d'un munt d'espurnes i restes de circuits. - Veurem qui elimina a qui, puta!. - És una màquina, Martha. - Digué el Sígfrid. - Són els cabrons del programa els que haurien de rebre el cop de mall.

El Horton va obrir de nou l'armari i entrà a la recerca del menjar, la porta es tancà darrera d'ell, intentaren obrir de nou però fou impossible, semblava tancada des de dins i tot i els cops de mall desesperats de la Martha no arribaven a fer més enllà d'uns minsos bonys. Tots, a excepció de la Nereida quedaren esperant la sortida de Horton.

Nereida va anar al garatge, comprovà que la porta, tot i haver-hi una mica de runa era practicable, el blindat disposava d'espai per als sis i bona part dels queviures si renunciaven a la munició pesada. - Amb portar munició per la metralladora tindrem prou. - pensà. Revisà el dipòsit de combustible, omplí un parell de bidons que eren arraconats i els posà en un compartiment que va trobar adient.

Acabà la feina i tornà amb la resta del grup. - Senyors, mentre torna en Horton podríem carregar els queviures al blindat i, quan surti ell, escampar la boira. - Jo em quedo aquí a esperar-lo. - Digué la Martha. - Com vulguis, però no sortirà abans, si surt. - Sortirà! M'escoltes? Sortirà! - Millor per ell ... i per a tu segons sembla. La resta, veniu?

Tots els altres seguiren la Nereida, recolliren el menjar i alguns materials i l'encabiren al blindat. No fou fins que quasi havien acabat al feina que escoltaren els crits de la Martha. Quan arribaren varen poder veure el Horton als braços de la Martha, ensangonat i agonitzant, amb un sac d'on sortien algunes de les racions de carn. - És tot el que he pogut rescatar ... les Elianor porten armes blanques ... i no fan broma.

El Horton va tenir un espasme i morí. La Sakura aixecà la Martha ajudada pel Romeu, El Sígfrid aixecà la bossa i tots anaren cap al blindat deixant el cos inanimat del Horton estès a terra. El Romeu agafà el comandament del vehicle i arrencà el motor, en el mateix moment sonà una alarma i la porta del garatge baixà de cop. - Merda! - Cridà el Sígfrid. - Tira endavant! - Ens mataríem. - Digué en Romeu, i dit això premé l'accelerador a fons. - Agafeu-vos! - Cridà mentre el blindat corria marxa enrere fins estavellar-se amb la paret que es trenca en mil bocins.

Una vegada fora girà i posà una marxa endavant sortint a tota velocitat d'allà. - I ara, on anem? - Preguntà. - Què us sembla anar a l'origen de l'onada de runa? - Preguntà la Nereida. - A falta d'una alternativa tots van estar d'acord. - El Romeu encarà el vehicle. - Collons! - Cridà la Sakura mentre mirava per la minsa finestreta del darrere. - Què passa? - Això no són deu Elianors, són prop de cinquanta! - Un míssil caigué uns metres per darrer del vehicle. - Ens em salvat per poc. - Digué la Nereida. - Per molt poc.

Un dia.

Fins sempre.

Mars Royale, Capitol 2: Benvinguts al Show

El presentador, amb un vestit amb jaqueta blava metàl·lica i pantalons verds pistatxo es mou descontrolat pel plató preguntant bajanades als convidats, tots ells suposadament relacionats amb els sis darrers concursants. - Digues Shery, tu ets amiga de la Nereida, creus de debò que està convençuda de estar a la Terra? - Ais! I jo que sé, ella era la intel·ligent a classe, jo cardava amb els tipus i ella els hi cobrava el servei.

El presentador amb un riure traïdorenc li etziba. - Així tu eres la puta i ella la madame. - Doncs ... sí, crec que sí. - I us ho fèieu? - Què vols dir? - Si sou lesbianes, si cardàveu. - Ai! no! I ara! a mi on hi hagi una bona salsitxa que es treguin les figues.

El riure enllaunat del públic permet al presentador deixar la dona amb la paraula a la boca i anar-se'n a l'altre extrem. - Cardaus. Tu ets jugador de Hard Football. Havies jugat amb en Horton al Cornellà H.F. Club, un equip de primera divisió mundial i que és l'equip capdavanter amb diferència d'un petit estat europeu, cert? - Er ... sí ... Cantalunia, Catalona, Canteronia ... No sé ... alguna cosa així. Vaig estar tres mesos fins que em vaig lesionar, en Horton m'ajudà molt. - Digues no era en Horton qui et facilitava l'Spinarol? - ... El compràvem junts ... Tothom el pren, sinó com penses que aguanten els impactes de les bales de plàstic ... aquell cabró del Leganés sabia que tenia el braç tocat ... fill de puta! ... va acabar amb la meva carrera.

En Cardaus comença a plorar, un lament general, evidentment enllaunat, sona al plató. Impertèrrit el presentador s'acosta d'un salt a un convidat una mica especial, porta un mono blau amb un número sobre el pit, està encadenat i al seu costat hi ha un androide de la policia. - Vostè va compartir cel·la amb en Romeu, cert? - L'home somriu diabòlicament. - Sí, era un merdós, gràcies a ell d'una condemna de tres anys vaig passar a cadena perpètua. - Creu que guanyarà el concurs? - I a mi que m'importa! Més li val que el matin a dins, perquè si surt el mataran els meus amics. - L'home s'esvera s'aixeca i crida. - M'escoltes Romeu? Et mataran! I serà una mort lenta i dolorosa! Ah - El dromaid li ha aplicat una descàrrega elèctrica que l'ha tombat a terra.

El presentador, amb cara d'estar parlant seriosament, es dirigeix a la càmera. - Com heu pogut veure, estimat públic, hem canviat les regles del joc, ara, amb sols sis concursants, menjar per un més ... bé, del menjar ja en parlarem ... perquè hi haurà sorpreses. - Una exclamació general sona pels altaveus. - Com deia, creuen que hi ha hagut un cataclisme, felicitats a l'equip d'efectes especials, per cert.

Una ovació aclaparadora inunda el plató. - Bé, tenim una malfiada, la Nereida, que sospita que està a la Terra i que és molta casualitat que el menjar sigui per a un mes i sis persones. - El presentador aixeca una cella. Riures enllaunats. - Bé en el tema del menjar te raó, però us puc assegurar que són a Mart, el que no saben és que hi són en l'escenari més gran mai creat per l'home, on es reprodueix la gravetat de la Terra i on, si volguéssim, podrien respirar tranquil·lament.

La gravació d'un lament general sona de nou. - Però no patiu, el show continua, l'única diferència és que farem que es matin, sense punts, sense proves, sense votacions, per pura supervivència, perquè ... Mentre dormen la nostra estimada androide Elianor accedirà a l'avituallament i farà desaparèixer una part, de manera aleatòria deixarà una part a una de les cel·les i així tindrem el proper objectiu. - Crits d'entusiasme. - Segueixo, segueixo. El despertarà i l'acusarà, tindrà el temps just de sortir cames ajudeu-me abans no es desperti la resta, i la resta ja us la podeu imaginar. - Riures i crits.

Sense solució de continuïtat s'acosta a un altre convidat. - Vostè és el marit de la Martha. - Ex-marit. - Ex-marit. És veritat que la seva dona és caníbal? - La veritat és que no li se dir, home, el seu profeta, en Hummard va intentar cruspir-se la seva dona abans no el matés un policia infiltrat a la secta. Ara ella, fanàtica ho és però menjar carn humana ... No ho crec. - Això l'haurem de veure quan no tinguin res de menjar. - El presentador deixa l'home i corre cap a altre convidat. - Aquí tenim ... Aquí tenim la mamà de la Sakura. Què li sembla la possibilitat que la Martha es bereni la seva filla? - Si us plau! Aquestes coses ni es pensen! - Deixant la dona esgarrifada va dient. - Es pensen i es diuen, senyora, que la seva filla ja sabia on es ficava quan va entrar, que porta deu morts a les espatlles, que no es perd res si mor una assassina com ella. - La dona, amb llàgrimes als ulls respon a crits. - Fill de puta! Són les normes del concurs! Ella és com un soldat! Ha de fer la seva feina! La seva puta feina!

El presentador, ignorant els crits de la dona, s'apropa a un altre convidat. - I vostè? Ah, sí, vostè era soci de del Sigfrid. Quants cèntims li va robar? - dos milions d'eurodòlars. - Ja, i encara així és el seu amic. - Amic? No, però de tant en tant em dona uns cèntims que em serveixen per menjar. - Ja i per alguna dosi de Juppie, no? - L'home abaixa el cap. - El necessito, a més em permet parlar amb Déu, ell m'ha dit que no mati al Sigfrid ... Em pagareu al final, oi? - Si, tranquil, nosaltres paguem ... quasi sempre. - Riures electrònics.

El presentador torna a dirigir-se a la càmera. - Segur que tots vostès desitgen saber més, i això serà d'aquí a unes hores, ara deixarem pas a la publicitat i a l'informatiu esportiu on ens parlaran de la mort de l'atleta d'escalada extrema Jake Smith, pel que he entès ha caigut al intentar fer caure el seu adversari a la competició d'aquest matí ... Bé, unes vegades es guanya i altres es perd, algunes definitivament. - Ovació i riures. - Fins d'aquí a unes dues hores! No se'n vagin, els esperem.

El regidor fa el senyal. Ja no som a l'aire! - El presentador llença amb ràbia els papers i s'encara amb la mare de la Sakura. - Vostè qui s'ha pensat que és? No em torni a cridar o li trenco la cara davant de tota l'audiència! - Es dirigeix a l'equip amb mala llet. - A veure! A quin bordegàs se li ha acudit portar-me un ionqui de merda? Havia dit un actor que ho semblés, no un de veritat! Encara sort que ha sabut dir que era el soci ... però lo de parlar amb Déu. - És que era el soci. - respon un dels col·laboradors. - Ho era? - Sí. - Collons!

El presentador s'apropa al presidiari mentre aquest es desfà del cadenat. - Magnific! Ha estat vostè magnífic ... Ha pensat en fer-se tertulià quan acabi la condemna? - Ja m'agradaria, però és una perpètua, i amb la llei actual vol dir que sortiré en una caixa de fusta. - No pateixi, ara els nostres advocats parlen amb vostè i en quatre dies està fora. - Ja, i això a canvi de què? - El presentador es gira assenyalant-ho tot amb la palma de la mà amunt. - A canvi d'això, a canvi de poder comprar tot el juppie que vulgui, a canvi de cardar amb les hostesses del programa, a canvi de ser famós ... i a canvi d'un contracte de per vida amb aquesta productora. - Cardar! Fa temps que no cardo amb una dona! - Vol? - Sí!

El presentador fa un senyal a una de les hostesses, aquesta s'apropa i ell li xiuxiueja alguna cosa, la dona mira el presidiari amb cara de fàstic, tot i així se li apropa i se'l porta, el presidiari es gira i li pregunta al presentador. - I podré matar el Romeu si guanya? - Això no li puc respondre sense l'autorització dels nostres advocats. - Li diu mentre li acluca un ull.

Un tècnic entra esverat. - Senyor! senyor. - Sí? - Veurà és que el terrabastall ... no era fictici. - Què vols dir? - Ha caigut una part del mur exterior, ara poden respirar fora de l'edifici. - Merda! ... Bé ells no ho saben, pel moment és com si no poguessin. - Però és que hi ha més, l'estructura està danyada, si cau veuran el cel terrestre i sabran que no són a Mart. - Collons! Vull una solució, ja! - Hi ha un equip de cent persones tractant de reconstruir la part esfondrada, si l'aconsegueixen si més no seguiran pensant que són a Mart. - Més val, sinó anirem tots a la presó.

El presentador es retira a la seva cambra, pel camí veu un dels ajudants, un jove musculat, de cabell curt i faccions dures, un caramel del seu gust. El mira i el jove el mira amb ell, amb la mà li fa un gest, el jove el segueix i entren a la cambra del presentador, ningú no diu res, ningú comenta, tots segueixen la seva feina i un altre ajudant fa la feina del que ara aten al presentador i cap del programa.

Mars Royale, Capitol 1: Battle Royale

El cor estava a punt d'esclatar-li, la suor se li acumulava dins les botes fent-li recordar la sensació que tenia quan es mullava les sabates els dies de pluja. Va deixar de córrer per amagar-se darrera una roca i mirar si encara el seguien.

Va mirar el ganivet suís que duia, aquella ronda havia esta pèsima, ni armes ni menjar ni punts. Va mirar el rellotge, encara quedaven tres hores del dia terrestre, tres hores que podien suposar la vida ... o la mort. Tornà a mirar per un costat de la roca, el blindat semblava allunyar-se, potser l'havia aconseguit.

Va sentir un xiulet, el següent va ser un copet a l'esquena i un altre al pit, mirà i veié la fletxa ensangonada sortint del seu pit i l'aire escapant del vestit. Va caure d'esquena i quedà mirant cap al cel, s'ofegava, el verí de la fletxa l'havia immobilitzat i sols podia esperar fins que la mort l'alliberés, havia perdut. - Perquè no el remates? - Preguntà Sigfrid. - Amb què? Sols tinc les fletxes. - Respongué la Sakura. - Si vols el remato jo. - Una merda, és meu, jo l'he matat, si li dispares et portaràs els punts.

Sigfrid rigué. - La saps llarga tu. - Sakura agafà la fletxa i tirà d'ella per recuperar-la, com que no sortia la remogué esperant alliberar-la de ves a saber quin organ de la víctima. - Sí, sí, tu fes-lo patir, no sigui que es mori sense dolor. - Vols callar? Sols vull recuperar la fletxa. - Amb una darrera estrebada la fletxa sortí del cos de l'home amb el seu últim alè i un tros de ves a saber què. - Mira! El teu sopar. - Cabró! - Puta!

Sakura, ignorant l'insult d'en Sigfrid, netejà la fletxa fregant-la contra el cos del cadaver, en acabar li agafà la polsera que l'identificava. - Anem. - Va dir i tots dos caminaren cap a la base. En arribar ja hi era el blindat. - El Romeu ja ha tornat, estarà cabrejat, li has deixat sense punts. - Que es foti.

A la sala hi eren el Romeu i la Nereida. - Felicitats! - Digué el Romeu, poc convençut. - Gràcies respongué la Sakura de manera rutinària. Tots dos segueren, al poc entraren la Martha i el Horton. - Què us ha passat? - Preguntà el Sigfrid. - Que alguns es mediquen massa. - Digué la Martha visiblement emprenyada.

En aquell moment entra Elianor, la presentadora. - Felicitats Sakura, ets la guanyadora de la ronda. La veritat és que l'estratègia que heu fet servir ha estat molt efectiva, llàstima que alguns perdin el temps en activitats no recomanables. - Digué mirant cap a Horton.

Elianor, picà de mans per indicar que passava a un altre tema. - Bé, demà tocaria fer la prova amb premi, però us he de comunicar que farem un dia de descans. - Tots sis es miraren sorpresos. - Sí, resulta que d'aquí a catorze hores ha de passar un asteroide molt a prop de la Terra, vosaltres esteu a raser allà a Mart, però aquí hem d'anar als refugis, una simple mida de precaució, Així doncs aprofiteu a descansar que dins de vint-i-quatre hores tornaré per explicar-vos la prova.

Dit això Elianor tornà al seu armari. No era estrany que més d'una parella mantingués relacions abans d'anar a dormir, fins i tot alguna vegada s'havia muntat una orgia, lògicament això havia disparat l'audiència del programa però portaven vint-i-una hores sense dormir així que tots sense excepció es varen anar a dormir, cadascú a la seva cel·la.

Es van aixecar tretze hores després, per l'explicació de l'Elianor no van malpensar però la Martha va descobrir la finestra de d'on es veia la Terra. - Algú sap quina estrella és? - La més brillant. - Va dir el Romeu. - Però no la veuràs encara. - Va seguir mentre mirava el rellotge.

Una mena de ronc de fons es va anar incrementant, de sobte van veure una onada grisa que venia a gran velocitat cap a ells. El Horton premé el boto que baixava la protecció de la finestra i sort d'això l'onada no s'estavellà contra el vidre que, de ben segur no hauria resistit l'impacte.

El terratrèmol els va fer caure a terra i tot el mobiliari es desplaçà anàrquicament. Uns minuts després tornà la calma, a poc a poc aixecaren el cap. - Què collons ha passat? Què era allò? - Preguntà la Sakura? - Que Hummar em protegeixi, és el final dels temps! - Exclamà la Martha. - Au! Ves! És un terratrèmol marcià. - Digué el Horton.

El Sigfrid obrí de nou la finestra, davant els seus ulls van poder observar un munt de runes i una boira intensa, fosca i bruta. - Això no ha estat un terratrèmol. Quina hora és? - Tots van mirar els rellotges. - Merda! Ho sospitava. - Digué la Nereida. - M'estranyava que haguessin fet unes instal·lacions tan grans a Mart, a més, teòricament la gravetat de Mart és més petita que la de la terra però jo peso el mateix i no m'he engreixat. - Què vols dir? - Preguntà el Sigfrid. - Que som a la Terra i que l'asteroide ha impactat contra el planeta.

Horton rigué histèric. - No ens prenguis el número, Nereida! Què collons estàs dient? - El que has escoltat... Crec que s'ha acabat el concurs, hauríem de plantejar-nos sortir d'aquí i anar a buscar on arrecerar-nos. - Espera! A mi una tia no em diu el que he de fer, jo em quedo aquí. - Digué Horton mirant els altres dos homes. - En Romeu, ignorant el Horton, preguntà. - Estàs segura? L'edifici ha resistit, potser estem més segurs aquí? - El Horton remugà de manera inintel·ligible, la Martha pregava a Hummar en un racó, la Sakura, eixugant-se les llàgrimes, preguntà. - I si ha mort tothom?

El silenci envaí la sala. Les mirades es cercaren neguitoses, ningú gosava parar boca. En Sigfrid trencà la tensió. - Nereida ... com expliques que la gent s'ofegués al perdre l'aire de les bombones? - No ho sé, però segur que hi ha una explicació. - De sobte s'obrí l'armari de l'Elianor i aquesta sortí i els parlà. - Benvolguts concursants, això que escolteu és una gravació i vol dir que heu perdut la connexió amb l'exterior, Hi ha una cambra frigorífica al soterrani amb queviures per un mes, esperem que tot es resolgui i podem restablir la connexió.

Sakura preguntà neguitosa. - Som a la Terra? - No. Sou a Mart. - I la gravetat? - Preguntà la Nereida. - El cert és que la diferència d'atracció entre Mart i la Terra no són massa diferents a ulls humans. - L'atracció de Mart és un terç respecte a la de la Terra. - Però tu no el notes. - Ja. - Conclogué Nereida. - Alguna preguna més? - Sí, jo. - Digué la Martha. - Ha arribat la fi del món? - Ho sento no tinc informació al respecte. - Dit això l'Elianor es retirà de nou al seu armari.

Tos guardaren silenci, un silenci sepulcral, tens, com si esperessin res. Nereida ho trencà. - Bé, siguem a la Terra o a Mart estem sols, sols enmig d'un munt de runes. Jo no sé que penseu però em dona que no tindrem més contacte amb el programa. - Tots assentiren, Horton, més que preguntar, proposà. - No creieu que hauríem d'elegir un cap. Si m'ho permeteu, penso que sóc la persona més adient. - Tu? - Digué Sígfrid – Què passà? Penses que ho faràs millor que jo? - Qualsevol ho farà millor que tu. Som sis persones, no cal un cap, penso que és preferible parlar-ho tot, i si cal en alguna situació que algú es faci responsable per alguna cosa ho decidim llavors.

Tots, a excepció de Horton es mostraren d'acord. Passaren la resta del dia arreglant la trencadissa i revisant els queviures. En Horton, però, es va perdre a estones. Efectivament hi havia el menjar just per a un mes i sis persones. - Curiós que siguin tan acurats. - Comentà el Romeu a la Nereida. - Sí, moltes coses que no quadren, o que quadren massa bé.

Arribà la nit i es retiraren, la Martha però decidí visitar en Horton a la seva cel·la, les càmeres poderen captar una sessió de sexe més aviat tradicional seguida d'una xerrada xiuxiuejant fins a altes hores de la nit.

Una bona idea llençada a les escombraries

Pels que no veuen la televisió mai us diré que parlo d'un programa, auto-definit, d'humor que ha emès Cuatro aquest estiu. L'equip és bàsicament el de “Camera Cafe” i el director de totes dues en Luis Guridi, qui després de fer el genial “Justino, un asesino de la tercera edad” i alguns spots publicitaris amb certa gràcia sembla ser que se li ha fet malbé la punta.

Si “Camera Cafe” era un producte importat i es podia excusar la seva falta de qualitat per això (no som xinos, no sabem copiar, sinó feu una ullada a la versió americana de “Matrimonio con hijos” i el subproducte que es va fer aquí a despit dels actors amb que contava), el cas de “La isla de los nominados” no compta amb aquesta.

De fet la idea és genial, dona per fer una sèrie sarcàstica, dura, irreverent, polèmica, fins i tot a la web de quatro diuen: “La parodia de Perdidos o de Supervivientes es sólo una excusa para bucear en los entresijos de la convivencia. El mecanismo de nominaciones, expulsiones y normas, vacío de sentido, deja al aire lo que de ridículo tiene siempre nuestro comportamiento. Así que es mejor olvidar las referencias y sumergirse en el espectáculo que ofrecen los ejemplares de este peculiar zoológico.”

Doncs és exactament això que diuen el que no es troba en la sèrie. Els personatges no són plans, són, en el millor dels casos un esbos i en el pitjor un batibull, l'argument de la sèrie no existeix, cada mini-capítol és totalment inconnex amb qualsevol altre, reduint la gràcia del mateix a l'acudit ocasional, l'escatologia barata, i la frase genial dins d'un diàleg absurd (recordeu la frase aquella de milers de micos escrivint a màquina?).

Dels personatges més presents, no m'atreveixo a dir principals, cal destacar el personatge representat per Arturo Valls, perdó, Vals, que a l'anunci del xampú el deixen molt clar. Potser algú els hi hauria de dir, a ell i a qui el contracta com actor, que es dediqui a una altra cosa. El personatge no deixa de ser, amb tots els ets i uts, el venedor impresentable de “Camera Cafe”, ara amb pantalons curts. Dels altres actors millor llegir la pàgina de Cuatro, i dic millor perquè és, efectivament el millor.

Estic d'acord que fer una sèrie és una feinada però aquesta més que una sèrie és un refregit dels acudits de la primera amb l'afegit d'anar fent malbé bones idees per inserir acudits fàcils a dojo. Resumint, torbo a faltar “Plats Bruts”, fins i tot, si m'apureu, els productes de l'Emilio Aragón i l'Antonio Mercero.