La meva pedra

Heus aquí que són murmuris, què l'evidència no és més que la maledicència dels dolents. Heus aquí que hem de perdonar els pobres pecadors. Heus aquí que em d'acotar el cap i oblidar l'ofensa amagada voluntàriament per tots ells des de fa temps. El Papa diu que no es faci cas als que mormolen, però resulta que no és la remor de fons, són les proves, les evidències, és el secret a veus, és la veritat trepitjant fort.

Ara els legionaris demanen perdó pel mal que va fer el seu fundador, però l'ordre no es dissol, simplement davant de la impossibilitat de fer recaure les culpes en els acusadors accepten i segueixen, d'aquí a un temps saltarà la merda que s'amaga a l'Opus i tota la que s'està generant en altres grupúsculs fanàtics.

Però estem acostumats, d'aquí a uns dos-cents o tres-cents anys hi haurà un Papa que sortirà a la balconada de Sant Pere i demanarà perdó pels pecats comesos, com van fer amb, per exemple, Galileu, sí, van demanar perdó, però no va haver-hi més que una anul·lació, i no ja Urbà VIII sinó cap dels jutges va ser degudament condemnat, se'ls hi havia de perdonar, pobrets pecadors. Així doncs dins d'un llarg temps sortirà un Papa demanat perdó, però oblidarà condemnar Benet XVI ni cap dels seus bisbes del moment, se'ls perdonarà, pobres pecadors.

Aquest Papa està preocupat per la corrupció de l'església, per això va acabar amb tots aquells que van voler canviar les coses sota l'aixoplug del Concili Vaticà II, concili que estem a punt de veure condemnat, fins i tot apostaria per una excomunió per a Joan XXIII; però en la seva lluita contra la corrupció de l'església i de la societat no pensa en els que s'aprofiten dels seus hàbits, no posa ordre a casa seva i als altres ens recorda allò de no tirar la pedra si no s'és lliure de culpa.

Doncs, senyor Ratzinguer, alias Benet XVI, sortit de la foscor del sant ofici, no ens vingui amb històries, no ens demani el perdó, no hi ha perdó, hi han pedres, senyor fosc, aquelles pedres que ens reclama no llençar, pedres que no van al cap d'una trista prostituta, pedres que van contra vostès, pedres morals que s'estavellen contra tos vostès enfonsant-los més i més en la brutícia sobre la que heu construït la vostra església.

Faci's la seva voluntat

No va plorar, de fet ningú no es va molestar en donar-li el copet al cul amb que es rep a tothom en aquest món, Sor Misericòrdia va deixar-ho a sobre la taula. - Un nou àngel per Nostre Senyor. - Va dir en veu alta sense importar-li que la mare ho sentís. - Però si belluga! - Va dir ella amb la veu ofegada per l'angúnia i l'esgotament.

Sor Misericòrdia es va girar cap a ella, i amb una condescendència ofensiva li respongué. - Però filla, no veus que és millor per a tots així? Imagina't passejant pel carrer amb un mongòlic, a més mare soltera, totes les mirades aniran a tu i al nen, acabareu per tancar-vos a casa, per amagar-vos. Filla és millor que no vegi la llum d'un nou dia, per a ell, per a tu.

Dit això, sense parar atenció en el plor de la dona, girà cua i sortí de la sala, hores després un metge confirmava la mort del nadó. - Com és que no se m'ha cridat abans? - Preguntà a la jove infermera. - La monja, ella digué que no hi havia res a fer i que no el molestéssim a vostè. - Mala puta! - Doctor! - No, vostè no, disculpi'm. Si us plau, mai, mai més faci cas d'aquella bruixa, m'entén?

La infermera, trasbalsada, respongué. - Doctor, em van dir que ella manava. - Mano jo, i després vostè, aquest nen estaria viu hores d'ara. Encarregui's que la mare el pugui tenir una estona. - La destrossarà. - Està ja destrossada, si més no que pugui dir adéu al seu fill. - El metge deixà la sala, la infermera agafà el cos del nadó i li portà a la mare que l'abraçà com si intentés tornar-lo dins seu.

El metge obrí la porta de la capella d'un cop. - Qui s'ha cregut què és vostè? - Sor Misericòrdia es persignà i s'aixecà. - Si us plau, Doctor, això és la casa de Nostre Senyor. - M'importa un rave! No vull ... Escolti'm bé ... no vull que torni a intervenir en cap part, vostè no està qualificada ... - Fins ara ho fèiem nosaltres i ho fèiem bé. - Com avui? Ha matat un nadó! - Ha nascut mort, l'informe l'especifica clarament.

El doctor sortí tancant la porta d'un cop, una creu caigué a terra i Sor Misericòrdia la recollí i la posà dempeus. - Ai senyor! Quins temps! Ja no hi ha respecte. - Sor Misericòrdia tornà a les seves pregàries segura que havia fet la voluntat de Déu.

Van passar trenta anys, Sor Misericòrdia després d'arreglar-se l'hàbit agafà el bastó que l'ajuda a caminar, aquell dia era especial, aniria a una manifestació. Qui li hauria de dir que faria manifestacions com els rojos anys enrere, com havien canviat els temps. - Una monja més jove entrà a cercar-la. - Ja està preparada? - Sí Sor Hortènsia, quan vulgui. - S'agafà del braç de Sor Hortènsia i caminaren fins la propera plaça on començava la manifestació.

Pel camí les dues dones parlaven. - Filla, aquest país s'està perdent, on hem hagut d'arribar! Haver de manifestar-nos contra una llei criminal. - Si Sor Misericòrdia, te raó, jo no entenc com poden permetre-ho. - Permetre-ho! Si sols fos això! El promouen! Si Franco aixequés el cap!

Encara no havien arribat a la plaça quan una dona se li posà al davant. - Sor Misericòrdia? - Sí. - Vostè va treballar fa trenta anys a la maternitat? - Sí, filla, vaig ajudar a néixer el teu fill? Com està? - El va matar, el va deixar morir. - Filla! - No em digui filla! No ho sóc! - El só de la bufetada feu que alguns vianants giressin el cap, Sor Hortènsia s'interposà entre la dona i Sor Misericòrdia. - Què fa? S'ha tornat boja? - La dona, amb els ulls negats de llàgrimes s'anà sense dir res més.

Sor Hortènsia ajudà Sor Misericòrdia a aixecar-se. - De que parla aquesta dona? - I jo què sé filla, deu estar mal del cap. - Sor Misericòrdia, però, recordà el cos d'aquella criatura, perdent la vida davant els seus ulls, recordà el metge enfurismat, recordà els plors de la mare. - Els camins del senyor son inescrutables. - Sí, Sor Misericòrdia, però a que treu cap això ara? - Res, filla, cabòries meves.

Seguiren el camí fins a la manifestació esperant trobar un exèrcit de gent amb prou feines eren dues-centes o tres-centes persones. - Arribem d'hora? - Sor Hortènsia mirà el rellotge de polsera. - No, mitja hora que han començat. - Aquest país s'està podrint. - A pas lent es volgueren perdre dins la minsa manifestació, alienes al que trobarien en tornar al convent.

La presència de cotxes de policia al cap del carrer, davant la porta del convent va frenar el pas de Sor Hortènsia. - Què passa, filla? - No ho sé, però tinc un mal pressentiment. - Au! No em diràs que ara creus en aquestes coses? - Ai! No! Sor Misericòrdia, parlo de la sensació de veure allò. - Digué assenyalant el final del carrer. Una altra monja baixava el carrer a pas lleuger, No parà fins trobar-se amb les dues monges. - Sor Misericòrdia, si us plau, la venen a buscar.

Sor Misericòrdia la mirà espantada. - A mi? Per què? - Diuen no sé què d'uns assassinats de nadons. - Sor Misericòrdia! - Cridà Sor Hortènsia espantada. - Dos policies s'havien apropat i sense cap mirament li llegien els drets i la ficaven dins el cotxe. - Hores després sortia en llibertat condicional, l'edat la salvava de dormir a la presó i segons l'advocat malgrat una més que possible condemna, mai no aniria.

Sor Misericòrdia, sense hàbits, en un asil d'ancians acaba els seus dies en solitud. Els primers dies encara passava Sor Hortènsia, tot i que a mida que es feien públics els fets el tracte es feia més distant, la darrera visita va ser ja fa més d'un any. Sor Hortènsia, vestida de seglar, s'havia vingut a acomiadar, tenia ordres clares de no tornar a veure-la i sols li havien concedit el poder acomiadar-se.

Rendint pleitesia

Relats conjunts: EL XA KHUSRAU JURA LLEIALTAT A BABER, fragment del Baburnama Anònim 1500

Em mirava el quadre una i altra vegada, no coneixia la història d'aquells dos homes però estava clar que algú, un Xa es rendia a un tal Baber, algú amb preponderància s'agenollava davant algú altre que tenia nom de dibuix animat.

Sí, segur que al mil cinc-cents ningú no sabia que eren els dibuixos animats, però segur que aquell xa no ho feia per convicció, ho feia per obligació, per necessitat, per supervivència.

De fet estava a punt de fer el mateix que aquell xa, rendir pleitesia a algú a qui mai no li hagués dedicat ni cinc minuts, si no fos perquè les coses es van girar en contra meva, i ara, tot un alt executiu, tot un tauró blanc de les finances havia de rendir pleitesia a un peixet, una piranya, que amb prou feines m'hauria pessigat les escates ... en un altre temps.

Em seguia mirant el quadre, m'imaginava al xa dirigint-se amb pas ferm, tractant de mantenir les darreres restes de dignitat abans de clavar el genoll a terra i acotar el cap enfront un homenet, algú que de ser un trist lacai havia arribat a ser el senyor dels senyors.

Coneixent l'època era segur que les diferències les van solventar a cop d'espasa, tanmateix, ben mirat no és tan diferent el que passa ara. Sí, d'acord, ara és bastant difícil que algú no ho compti desprès d'una batalla, ja sigui comercial o legal, però puc assegurar que el món comercial és ple de cadavers vivents, de gent que ha perdut tot en la batalla diària.

I d'altres, com jo, com el xa, que han de clavar el genoll a terra i rendir pelitesia, jurar lleialtat a aquell que temps enrera era el teu enemic, aquell a qui es menyspreuava, aquell a que consideraves l'objectiu natural dels teus atacs.

I hagués guanyat, sí, igual que segurament el xa hauria guanyat en Baber si no l'haguessin traït els seus aliats. Els meus aliats, cabrons, els hi vaig prometre de tenir un bon tall del holding de'n Baber, serien els reis i senyors, per sota meu, això sí, de les empreses auxiliars, les empreses grans eren per a mi, per alguna raó jo sóc el xa, l'emperador, el representant de Déu a la terra. I ara hauré d'abaixar el cap, agenollar-me i reconèixer Babar com el meu emperador, el mey senyor, el meu Déu.

La secretària; una dona esbelta, madura, de formes lleugerament rodones, enfundada en un vestit xaqueta blau fosc i faldilla just per sobre del genoll, cabell recollit en un monyo just a l'alçada del clatell i ulleres de llegir penjant d'un fil sobre el pit; em feu acompanyar-la fins al despatx, m'obrí la porta però ella quedà fora, com els antics lacais ella s'abstingué de gaudir de la imatge de la claudicació.

I allà era, el meu antic enemic. - Endavant. - Digué amb veu templada. - Segui, amic, perquè a partr d'ara som amics. - Quin remei, o sóc el teu amic, o soc el teu esmorçar. - Sí, senyor director, ja sap que sóc a la seva disposició en cos i ànima. - Ho sé, i no vull desaprofitar les seves qualitats, vostè sap que podriem haver-lo destruït, però algú tan lluitador com vos es mereix ser part del meu exèrcit.

Ara ja no sóc el xa, sóc un guerrer al servei del meu senyor. - I quina és la misió que m'encomaneu, senyor? - Dirigirà la nostra empresa de serveis auxiliars, sé que no tindreu massa oportunitats d'entrar en batalla, però la importància d'aquesta tropa és vital per donar suport a les altres empreses. - Queda clar, sóc el cap dels cuiners, dels que remouen cadavers al camp de batalla, dels que netegen els fems dels cavalls, sóc el senyor dels prescindibles.

Vaig deixar el desatx amb un nus a la gola, les forces em van acompanyar fins arribar al garatge però ja dins del cotxe sols vaig poder plorar en silenci, desitjant que ningú no em veiès.

Un cadàver a les vuit

Inspirat en:

(Primera part: La conferenciant)
(Segona part: La conferenciant a la ciutat de l'amor)
(Tercera part: Praga i Kafka)
(Quarta part: Ànima bessona) 

(Cinquena part: Nadal a Roma)

de: Coses sense sentit 2

Crec que m'he pres el meu Cinquè gin tònic quan sona el mòbil. - Inspector Galtieri. - Giancarlo? - Jo mateix ... crec. - Sóc en Filipo. - Sí, ja t'he reconegut, no estic tan borratxo com per no reconèixer-te. - Escolta que has de venir, tenim un assassinat doble! - Merda! - Com què merda? Dos cadàvers ja de bon matí! - Ja, mira m'he d'aclarir les idees primer, ves passant tu. - T'envio l'adreça al mòbil. - D'acord.

Desprès de penjar li demano a la dona grassa de la barra que em posi un expresso, no crec que em tregui la sensació d'estar flotant entre dos noms que tinc en aquests moments. El Filipo és collonut, li encanta veure cossos, jo ... que voleu que us digui ... preferiria esmorzar quelcom diferent de dos morts, de fet preferiria anar a dormir la mona.

Li demano a la cambrera que em posi una ampolla amb cafè, molt cafè, m'ho prendré pel camí. No m'havia fixat lo grassa que està aquesta dona, un sol dels seus pits serien suficients per asfixiar qualsevol, i el cul, juraria que té un cul d'un metre d'amplada, deu necessitar dues cadires per seure.

Surto del bar i enfilo cap a l'escenari del crim, miro de beure'm tot el cafè abans d'arribar-hi, L'hotel, a la via Firenze és un d'aquells de quatre estrelles on s'estan els turistes que voldrien ser als de cinc estrelles però no s'ho poden permetre, l'habitació, la típica habitació doble amb moble bar, televisió i caixa forta, era prou diferent de la meva habitació a la pensió, habitació que comparteixo amb una família de paneroles rosses aficionades, com jo, al gin tònic.

Els cossos són estesos a terra, a tocar de la finestra, ella, morena, mitja melena, ulls negres, un bon pitram, te lligada al coll una corda, les marques indiquen què es tracta de l'arma homicida, ell, cabell curt, lleugerament canós i entrades poc pronunciades, s'ha estalviat el tràngol de veure's convertit en una bola de billar, el tall horitzontal just per sota de les costelles ha deixar de manar sang fa poc, ho sé perquè les restes vermelles encara no són eixutes.

Un ganivet a la mà d'ella d'uns deu centímetres de llargada, tacat de sang és sense dubte l'arma homicida, les mans d'ell encara tenen algunes marques de les cordes. Veig el Filipo, el crido. - Hola Giancarlo, què? Gaudint de l'espectacle? - No, això t'ho deixo per a tu, jo preferiria fotre-li un clau a la forense. - Pot posar-s'hi fulles, inspector. - La borratxera se m'ha passat de cop, és la veu de la forense.

Em giro i la veig, la molt puta, marcant tetes al jersei, amb un pantaló ajustat que li dibuixa perfectament la figa, i tanmateix no traga. Creia que era lesbiana, però s'està tirant l'Stefano ... - Disculpi senyora ... jo ... - Ja el conec a vostè, inspector. Què tenim? - Dos cossos, un home i una dona, ella estrangulada, ell esbudellat. - I? - Crec que està clar, ell la va escanyar a ella i ella li va obrir la panxa.

En Filipo ha parlat amb el responsable de l'hotel. - M'ha donat les dades de tots dos, l'habitació és a nom d'ella però ningú no recorda haver fet la recepció, a ell sí, sembla que és un escriptor famós. - Doncs, ja no escriurà res més. Bé aquí la feina és seva, senyora, i del jutge, quan arribi, jo me'n torno als meus assumptes. - Ja, te reunió amb Johny Walker. - No, de fet m'espera el senyor Hendrick. - Sap? Seria un magnífic policia si deixés el mam. - Ja sóc un bon policia, de fet l'alcohol em fa ser un bon policia, d'altra manera ja m'hauria fet passar una bala d'orella a orella. Apa, Filipo, fes tu l'informe.

Els deixo, la forense posa cara d'estar emprenyada, ja que no puc cardar amb ella si més no la foto. Camino sense esma cap al primer bar que trobo obert, el cambrer sembla més borratxo que jo, li demano el meu gin tònic reglamentari

Mentre el bec penso en la parella, tracto d'imaginar-me l'escena ella mirant per la finestra, ell s'apropa acaronant-li els braços, a poc a poc puja fins les espatlles, li fa un petó al coll mentre li xiuxiueja que la estima, en un moviment sobtat li volta el coll amb la corda i estreny, ella es sorpren però en comptes de tirar les mans a la corda com seria d'esperar el que fa és girar-se fent un tall al cos d'ell mentre li apropa els llavis per fer-se un darrer petó. L'amor, l'amor! quant  de bo dóna l'amor! - Cambrer, aquest got està buit.

Darrera oportunitat

La nau va aterrar sense grans problemes a la plana, l'androide va parar els motors s'aixecà de la cadira de comandament i s'encaminà a la cabina de sortida. Una vegada es tancà la porta interior obrí l'exterior, l'aire de la cabina es barrejà amb el del planeta, a ell no li afectava però calia assegurar-se que els components permetrien respirar el passatge.

Els seus sensors confirmaren la viabilitat, ells no ho sabien però hauria hagut d'aplicar-los la dosi letal si no fos viable habitar allà. Tanca la porta exterior i accedí a l'interior de la nau, a la taula de comandament premé els botons de la seqüència de revifament, en menys d'una hora tot el passatge hauria despertat del seu somni de vint anys.

Dins la cabina de passatge els porticons dels nínxols s'han obert, dels lentament van sortint la gent, encara entumits i desorientats, comencen a agrupar-se per origen, dones i homes soldats, combatents en la darrera guerra de la Terra, es miren amb un cert recel, dins el seus caps no fa gaire eren enemics.

La porta de la cabina s'obre i entra l'androide. - Bon dia, senyors, els comunico que hem arribat al nostre destí, sé que estan encara desorientats, és normal, han estat més de vint anys en suspensió vital. - On som? - A uns cinc anys llum de la Terra, a la seva nova casa. Suposo que tindran gana pel passadís a la dreta arribaran al menjador, si us plau passin en ordre i no intentin combatre, els collars que porten els immobilitzaran.

Una remor s'estengué entre la gent, alguns intentaren treure's l'andròmina sense aconseguir-ho. - Si us plau, espereu, es una mida temporal, una vegada a cent quilòmetres de la nau podreu treure-vos-les. - I llençar-les? - No, bé no us ho recomano, la nau quedarà com zona neutral, mai que hàgiu de negociar aquesta zona serà neutral, però caldrà que us poseu els collars per entrar-hi.

L'androide esperà en silenci mentre la gent parlava entre ells, molts adreçant-se als que havien estat els seus caps. Un dels caps preguntà. - I les normes fora de la zona neutral? - Això si us sembla bé el parlem després, i ara, si voleu passeu al menjador.

En ordre, sense mirar-se entre els antics enemics, sortiren de la cabina per darrera vegada, l'androide feu un repàs als nínxols, no s'havien adonat però disset cossos romanien al seu lloc, comprovà que no hi haguessin constants vitals, anotà les identitats i tancà els nínxols ocupats, Aquestes eren les primeres baixes i la cabina de passatge s'havia convertit en el primer cementiri del planeta.

Abandonà la cabina i s'encaminà al menjador, a mig passadís, però es trobà, front per front, els dos líders, en silenci, semblaven descol·locats, sabia que el metrallarien a preguntes. - M'acompanyeu? - Encara no li hem dit res. - No estic programat per endevinar però és previsible que vulguin saber més. - L'androide obrí una porta i accediren a una sala.

Tots tres van seure. - Potser si pregunten ... - Indicà l'androide. - On som? - En un planeta habitable lluny, molt lluny de la Terra. - Per què? - Tots vostès sou soldats especials, humans manipulats per ser totalment destructius, incapaços de sentir el més mínim respecte per la vida. - Ja, però no es tracta d'un valor moral aquest respecte? - Em resulta difícil d'explicar, però sou psicòpates, elegits acuradament entre els més brutals criminals, amb un excés d'adrenalina constant, no sé si l'enteneu.

Tots dos homes quedaren callats assentint amb el cap. - No recordo haver estat a la presó. - Amnèsia induïda, us van esborrar tots els records. Ambdós bàndols van arribar a la conclusió que éreu, més enllà d'armes de destrucció massiva, elements incontrolables, vau devastar poblacions senceres fins i tot aliades. - I s'ens van treure de sobre. - Sí. Tanmateix el fet d'haver de fer una treva per solucionar el problema va suposar el primer pas per acabar amb la guerra. - Ja però això ja no va amb nosaltres.

L'androide seguí l'explicació. - Com us haureu adonat ja no disposeu d'armament inserit al cos, s'han respectat però les pròtesis que substituïen ossos. A partir d'ara l'únic armament del que disposareu serà clàssic, armes blanques i de foc, totes de mà, a més disposareu de vehicles, els suficients. - Ja, i què es suposa que hem de fer?

L'androide respongué - Això és el vostre problema, podeu sortir i matar-vos entre vosaltres sense miraments, podeu intentar crear dues societats aïllades o una de sola. - Tenim mapes del planeta? - L'androide tragué un parell de llibres electrònics. - Aquí hi és tota la informació del planeta, si més no de la que disposem, com podeu veure hi ha un sol continent, afortunadament hi ha prou rius l llacs, desconeixem el tipus de fauna que trobareu, també hi ha un immens oceà.

Els dos homes miraren la documentació sense parar boca, una bona estona després un d'ells proposà. - Crec que intentar anar tots junts hores d'ara és una bajanada, proposo fer una línia divisòria, l'est per uns l'oest pels altres. - Crec que hauríem de tenir algun mitjà de comunicació directe, una línia vermella. - proposà l'altre. - Quin costat voleu? - A la Terra nosaltres érem a l'oest. - Això depèn des d'on es miri. - A l'oest de l'Atlàntic. - D'acord, el vols l'oest? - Sí, ja m'està bé.

Tots tres s'aixecaren, els grups es reuniren el els seus molls, recolliren armament i vehicles i iniciaren camins oposats, el Sol d'aquell planeta s'estava ponent provocant que els núvols es mostressin d'un blau intens, a l'est la foscor començava a cobrir les muntanyes. L'androide tornà al lloc de control, esperà pràcticament hora i mitja fins que els dos grups quedaren fora del radi de seguretat.

A la consola de la nau desactivà tot el sistema de manteniment vital i sols deixà l'ordinador de vigilància en marxa, entrà al seu cubicle es connectà a l'endoll i es posà en mode repòs. Sols l'arribada d'algú a la zona de seguretat el tornaria a activar.

Preguntes

Si et faria l’amor? Em preguntes si et faria l’amor, així, sense previ avís. M’ho preguntes sabent que tinc parella, i m’ho preguntes amb aquells ulls entremaliats que esperen que em posi vermell, que m’atrafegui, que em posi nerviós.

Em pregunto per què fas preguntes de les que ja saps la resposta. Saps perfectament que potser em resistiré en un principi, que intentaré pensar en ella i que no s’ho mereix, però saps que tan sols depèn de tu, de la teva insistència, de la teva perseverança, que al final cauré als teus braços.

Els homes tenim aquest problema, se’ns posa en marxa el cervell petit i el cervell gran, aquell que és semblant al vostre, les passa magres per mantenir el control i sovint acaba perdent-lo. És per això pel que no entenc com és que no domineu el món.

Saps perfectament que cardarem tantes vegades com vulguis, totes les que m’ho proposis, però no t’enganyis, no et faré l’amor, tan sols cardarem. I sí, estaré desitjós d’anar a tu, però no serà més que això, el desig desenfrenat que permetis accedir a tu, però no pensis en amor, en companyonia, és sexe, sols sexe.

No esperis que mai la deixi a ella, amb ella hi tinc la vida, amb millors i pitjors estones, però tu mai no seràs el motiu per deixar-la. Què potser un dia ens separarem ella i jo? Sí, és possible, però la raó serà perquè assumim que lo nostre no funciona, perquè pensem que ens enganyem quan volem tirar endavant, que ja no volem compartir les nostres vides, no pas perquè estiguis tu. Si m’he de separar serà independentment de si tu i jo acabem al llaç.

Ho sento, mai no seràs la primera, si més no mentre ella sigui a la meva vida, i no em reclamis que ho faci, acabaré dient-te que sí que m’aniré amb tu, però sempre hi haurà una excusa per esperar una mica més, per no acabar allò que de fet no vull acabar.

Així doncs, si de debò ho penses, si no em vols aixecar la camisa més val que pensis en un clau o dos o tres o cent i un adéu, que sigui perquè et ve de gust cardar amb mi, no pas perquè t’hagis enamorat, no pas perquè somiïs compartir la teva vida amb mi, a dia d’avui aquesta plaça està ocupada.

Si et faria l’amor? No, fer-te l’amor no, però si et ve de gust un clau ja saps on trobar-me.

Decisió

Aquell matí em vaig aixecar disposat a canviar la meva vida. Havia de ser dolent, volia ser dolent, trencar les normes i ser capaç de dir al meu cap que ja n'estava fins al capdamunt de les seves impertinències, de la seva incompetència i de les seves apropiacions.

Com que imaginava el resultat, liquidació i al carrer, vaig optar per vestir-me de diumenge, es a dir, texans esquinçats, camisa de quadres, jersei de llana amb els colzes desgastats i unes bambes amb restes de pintura de la darrera vegada que vaig pintar a casa, em vaig mirar al mirall avui pintava bandarra total.

Vaig enfilar carrer avall fins arribar al metro, tip de ser l’únic que picava la targeta, vaig saltar per sobre les barres entrebancant-me amb un peu i anant a parar a terra, sort que vaig poder posar les mans sinó hores d’ara la meva cara formaria part del terra de l’estació.

Sense defallir per l’incident vaig baixar a l’andana, el tren va parar deixant just davant meu l’espai entre els dos vagons, vaig apropar-me a la porta i sense esperar a la sortida de la gent vaig entrar-hi. No sé si l’heu viscut mai, però us puc assegurar que els colzes de les iaies s’haurien de classificar com armes letals.

Vaig cercar els seients reservats però estaven tots ocupats i després del cop de colze no estava com per barallar-me amb ningú així que vaig seure en un altre lloc. Quan estava a punt d’arribar a la meva parada em vaig dirigir a la porta, vaig veure el pom d’emergència, vermell com un semàfor, no m’hi vaig poder resistir. El tren es va parar amb tota normalitat a la parada mentre jo em mirava el pom a la meva mà deslligat del sistema d’emergència.

Em va treure del tren d’una empenta un manso que feia tres com jo, no pas perquè en critiqués la meva acció sinó perquè no li deixava pas. Una vegada a l'andana vaig esperar que tothom hagués pujat a les escales mecàniques i, dissimuladament, vaig prémer el botó d'emergència, l'escala es va parar i va fer marxa enrere, aquell botó no era per parar sinó per canviar el sentit, vaig acabar sota un munt de gent que era literalment vomitada per l'andròmina.

Amb el cos adolorit per la pressió de ves a saber quantes tones d'humanitat vaig decidir seguir el meu camí, a la fi el que volia era enviar a pastar al meu cap. Vaig sortir al carrer i després de cinc minuts caminant arribà a l'entrada de l'edifici, hauria de passar la targeta que m'identifica com a treballador perquè el torno girés, vaig passar la targeta i vaig saltar sobre el torno, no recordava que ja havia comprovat que no era una habilitat meva això de fer salts.

Després de deixar-me una part del nas en forma de taca vermella al marbre del vestíbul, aquella vegada no vaig estar a temps de parar el cop amb les mans, m'aixecaren de terra el guarda de seguretat i la recepcionista, llàstima que no pogués enfocar, era la primera vegada que hauria tingut una visió en profunditat del seu pitram.

Després d'assegurar-los que estava bé, cosa evidentment falsa, vaig seguir fins l'ascensor, entrà i esperà l'arribada de la meva planta, la vuitena, ... segona, entraren dues dones xerrant, cinquena sortiren les dues dones, entraren dos comercials dutxats amb perfum d'home; em preguntava si no s'havien adonat que olora igual que quan has cagat i no t'has netejat bé; novena ... I la vuitena? Merda, m'havia oblidat de prémer el botó. Els dos comercials sortiren deixant un rastre podent, entrà una noia que ensumà i em feu una mirada condemnatòria.

Vuitena. Vaig sortir embalat cap a la porta del meu cap, la secretària no hi era, vaig fer un amag de picar la porta, per sort em vaig adonar, vaig baixar la ma fins al pom i obrí la porta. - Estic fins als coll... - Llavors em vaig adonar que no hi havia ningú al despatx, em vaig girar i vaig veure un company que s'entestava en solucionar un solitari.

M'hi vaig apropar. - Coi nano! Que t'ha passat? - Res, un entrebanc. - Doncs t'has deixat mitja cara! Més val que vagis a que et curin. - Després. On és el cap? - El cap? Enlloc, no tenim cap, si més no pel moment. - No t'entenc, què ha passat? - Ahir, després que et clavés l'esbronc, va entrar la secretària, i una mica després el director. - I? - diguem que no li estava dictant cap carta.

De sobte em vaig sentir malament, jo ja sabia de temps ençà el que passava, a la fi, vaig conèixer l'anterior secretària, una gran professional de l'administració, per contra aquesta ... francament, crec que el meu ex-cap la portava posada quan va entrar per primera vegada. - Llavors ara? - Ara ha de venir el nou cap, no sé quan, però ha de venir. - Doncs me'n vaig a que m'arreglin això. - Vaig dir assenyalant el meu nas. - Si avui vingués el nou cap m'excuses, sisplau.

Vaig agafar l'ascensor, premé el botó, sortí de l'edifici passant la meva targeta, baixà al metro marcant el viatge, esperant a que tothom sortís per poder entrar, arribà a casa, em posà roba menys destralera i anà al centre de salut per veure si em feien res. Sovint les coses roden soles i tractar de sortir-te'n del propi paper no serveix de res.