Qui li ho hauria de dir! Aquell home que semblava tan amable i respectuós, al que havia sentit dir-li el nom del porc al poca-solta del comercial quan aquest deia allò de “totes són unes putes”.
I vés per on l’havien enxampat entrant en un puticlub, un d’aquells que no s’anuncien amb neons, de timbre pintat, usualment de vermell, perquè no hi hagi confusió.
Ho comentava tothom, l’havia enxampat el comercial, li ho havia dit en tota la cara, davant de tothom, amb un somriure venjatiu. I ell havia callat, amb la cara envermellida s’havia assegut i s’havia endinsat en els seus pensaments.
Totes estaven esverades. Qui ho havia de dir! Totes el miraven amb menyspreu, amb fàstic, algunes amb ira. A poc a poc i van començar a fer el buit, ningú no li tornava la salutació, ningú no li parlava més que l’imprescindible.
Mai no havia parlat gaire, tampoc anava als sopars de companys de feina, tenia obligacions, o això deia. Ara ja no li deien res, qui havia de voler algú com ell al costat?
Com cada dia recollí els papers de la taula, es posà l’abric i se n’anà. De camí cap a casa passà pel super, comprà quatre coses pel sopar i llet. Abans d’arribar encara va aprofitar per agafar uns medicaments a la farmàcia.
Arribà a casa, va saludar en entrar-hi. – Bona tarda. – Hola, bona tarda, arriba d’hora. – Sí, a la feina hi havia mala maror. Com està? – Com sempre, la he banyat i li he donat el sopar. – D’acord, si vol ja se’n pot anar a casa l’esperen. – L’assistenta agafa l’abric i se’n va, ell penja el seu i entra al menjador.
Se la mira amb ulls tristos. – Hola carinyo, com estàs? – No hi ha resposta, fa deu anys que no hi ha resposta, deu anys des d’aquell dia que va tenir l’atac, deu anys de silenci.
Li havien recomanat que la fiqués en un centre, que refés la seva vida, que la considerés morta. Ell s’havia negat, al principi s’estava de tot, l’atenia i es sentia bé, un heroi anònim. Més tard va arribar la depressió.
Va començar a entendre tot el que havia perdut amb ella i tot el que li comportava tenir-la allà. Recordava les converses del matí amb el primer cafè. Recordava quan s’abraçaven, quan es petonejaven, quan feien l’amor.
Ara recordava el primer dia que va sentir la necessitat de sexe, al principi va optar per masturbar-se quan ja no podia més, però amb el temps li va resultar insuficient.
Un dia va provar amb una línia eròtica, sabia positivament que la noia que gemegava a l’altra banda molt probablement s’estava fent les ungles a l’hora que l’atenia, a la fi ell faria el mateix al seu lloc. En acabar es va sentir físicament alleujat però moralment enfonsat.
Amb el temps va assumir que no li quedava altra i el fet de fer una trucada estúpida de tant en tant, a raser de la mirada dels altres era un preu acceptable per seguir dedicant-li la vida a la dona que estimava.
Havien passat potser tres o quatre anys i les trucades ja no li omplien, trobava a faltar la sensació de sentir-se abraçat, el frec dels cossos excitats.
Va intentar anar on la gent es coneixia, on podia, en principi, trobar alguna dona amb qui poder passar una estona, sense més pretensions, volgut per tots dos. I podia haver funcionat, llàstima que sempre acabés apareixent ella a la conversa. – Si estàs casat que fas aquí? – És difícil d’explicar, però és que ella no m’ho pot donar? – Doncs separat primer. – No puc.
En alguna ocasió va arribar a explicar amb detall el problema i el resultat va ser pitjor. – Mira, si ja se’m feia difícil pensar que tenies parella, saber el seu estat encara ho complica més. Ho sento.
Va deixar d’intentar-ho, va deixar de trucar a línies eròtiques, va deixar de sortir de casa. Sols de tant en tant, i d’acord amb l’assistenta, anava a veure alguna pel·lícula, a passejar, a veure els aparadors.
Va ser en una passejada que se li va apropar una dona. – Vols passar una bona estona nen? – Nen! Li havia dit nen! – Perdoni? – Que si vols cardar? Maco. – De sobte es va sentir dins una tempesta. Quan temps havia passat? Com era possible que estigués valorant la possibilitat de ... No! Ell no era així, ell respectava les dones, ell ... Feia tant de temps!
Ella no estava malament, i aquell somriure, sí potser tenia més a veure amb el somriure del venedor de sabates que no amb el de la noia que esperava ser petonejada sota les estrelles. – Va nen! Total per trenta euros i et deixo content per una setmana.
Aquella primera vegada va ser com un d’aquells somnis on ets l’espectador i no el personatge principal, no va sentir que fos ell qui pagués aquella dona per tenir-ne sexe. Tot i així ho va fer i era conscient que havia estat ell.
Va passar un temps fins que es va decidir a provar de nou, la por, però, de ser descobert li va fer evitar les prostitutes de carrer, a més sabia que moltes d’elles ho feien coaccionades, esclavitzades i dins del mal preferia fer-ho amb alguna que, si més no, ho fes per decisió pròpia.
Va cercar algun lloc on les dones que hi treballessin semblessin lliures d’anar i tornar, on la raó que les portés a deixar-se magrejar i follar fos exclusivament per motius econòmics. - A la fi molta gent hi treballa en feines de dubtosa qualitat moral, farmacèutiques i químiques que aboquen porqueria sense gaire control, alimentàries que mal paguen les matèries primeres per després vendre-les a preu d’or ...
No anava gaire sovint, una vegada cada, un, dos, potser tres mesos, una vegada cada quant l’angunia li ho demanava. El lloc que havia trobat era molt reservat, en una escala d’antics tallers i magatzems ara tancats, sense veïns, procurava passar desapercebut quan hi anava, feia un ullada al entrar al carrer i si hi veia algú i sols picava al timbre quan ell era l’únic al carrer.
Mai no s’ho hauria esperat, trobar-se cara a cara en baixar les escales del bordell amb el comercial de la feina, sabia que allò significava el final, l’havia criticat prou vegades per la seva manca de respecte i ara l’havia enxampat fent el mateix.
Aquella ferum sols volia dir una cosa, va empènyer la cadira de rodes fins l’habitació, li va passar els braços sota les aixelles i la va estendre al llit. De l’armari va treure tovalloles humides i un bolquer, li va obrir la bata, li va treure les calces i va descordar el bolquer, la va netejar completament, assegurant-se que no quedés res de brutícia.
Va veure que hi havia una nafra nova, va anar a buscar el desinfectant i una gasa per posar-li, després va treure la pomada i li va estendre arreu, posà el bolquer net i les calces, tancà la bata i l’agafà de nou per posar-la a la cadira, encara era d’hora i a la tele hi feien aquell programa que a ella li agradava, creia.
La deixà de nou al menjador, recollí el bolquer brut i les tovalloles humides fetes servir i el llençà tot a la bossa de les escombraries, mes tard ho baixaria tot.
Hauria de buscar una nova feina, una feina on ningú no el conegués, on ningú no sabés res d’ell i si algú es vanagloriava d’anar de putes no parar boca, no cridar-li l’atenció, no cridar l’atenció.
divendres, 4 de desembre del 2009
Incongruències
dimecres, 25 de novembre del 2009
Punt i final (2.0)
Tota una divisió, érem tota una divisió no fa ni dos anys, dos mil soldats, dos mil homes i dones que havíem sobreviscut a l’explosió, i ara sols quedo jo.
Ens havíem repartit el món per cercar supervivents, a mi m’havia tocat el nord d’Àfrica, la part est, el que havia estat Canàries, Sàhara, Marroc, Algèria, ... Disposàvem, disposo d’eines per detectar vida, i del rastrejador dels que foren els meus companys.
Els llums, els dos mil punts que es van encendre a la base europea de Fiumicino, que s’havien escampat per tot el globus, es van anar apagant, una darrera l’altra van desaparèixer del panell, havien mort.
L’objectiu era trobar vida, humana principalment però també vida animal, qualsevol cosa que ens demostrés que no érem els darrers, qualsevol cosa que fes menys feixuc el pensar en el nostre final.
Ningú no hauria donat dos duros per cap d’aquells dos dictadors de mig pel, ningú va sospitar que, Xina per una banda i L’Índia per una altra, els hi havien facilitat armament de fusió de quarks, de fet eren molt pocs els que sabien de l’existència d’aquell tipus d’armament.
Ens ho va explicar un professor de física, segons vaig entendre el concepte “fusió de quarks” no s’avenia amb l’energia utilitzada per l’armament però s’havia trobat en un experiment lligat a la recerca d’aquest fet. Es tractava d’un tipus d’energia molt senzill d’obtenir pel que fa als materials però que produïa una reacció en cadena que resultava devastadora.
Si algú es creu immortal res no l’impedeix d’atacar el seu enemic amb les armes més mortíferes i aquells dos babaus es creien déus, immortals, intocables, totpoderosos.
Per què vam sobreviure? Ni idea, una de les característiques d’aquella reacció era tenir “llacunes”, capaç de volatilitzar un edifici en micro segons podia “Perdonar” l’edifici del costat.
M’havia establert a la que fou la capital de Canàries Est, Santa Cruz, bàsicament perquè hi havia prou menjar, l’explosió havia respectat les estructures, no així la vida, la roba de les víctimes s’estenia pels carrers buits de vida, alguns cadàvers mig desintegrats ocupaven els llocs “segurs”.
Era curiós veure que les poques restes d’antics éssers vius no es podrien, l’explosió havia destruït tot el món microscòpic, virus, bactèries, fongs, àcars i per suposat animals superiors, cucs, mosques, aranyes, escarabats, paneroles, ocells, bestiar, feres...
Sol, m’havia quedat sol, tots els altres havien anat morint. Vaig anar a la cerca d’alguns, sobretot quan veia el nostre nombre minvava inexorable. Vaig torbar el seu cadàver, estès a terra, sense cap senyal de violència, sense cap senyal de malaltia, no va ser fins que vaig tocar el seu cap i la meva mà s’enfonsà al seu crani sense resistència.
És curiós, ens passem la vida sense pensar que morirem, creient-nos eterns, fins que arriba un dia que ens assabentem que ens queda poc. Jo sé que no em queda gaire, sé que hi ha un núvol, per anomenar-ho d’alguna manera, d’aquell coi d’energia que es passeja portat pel vent amunt i avall.
Hores d’ara, d’acord amb els satèl·lits meteorològics ha d’estar a sobre l’Antàrtida, pot semblar que és prou lluny, però el seu pas per Austràlia fins on és ara va ser increïblement ràpid. Estic preparant-lo tot per escampar al boira així s’apropi, però a voltes em pregunto per què, a la fi sóc l’últim ésser viu.
Aquest matí el núvol s’ha mogut, ha entrat a l’Atlàntic, afortunadament es desplaça cap a Amèrica, si tot segueix igual en un parell d’hores passarà per Buenos Aires, després per Brasília, Mèxic ... Si tot segueix igual s’allunyarà de mi, però hi ha un front que podria desviar-ho, llavors hauré de sortir corrents.
Quin sentit te? Potser el que hauria de fer seria anar al seu encontre, a la fi ja no puc fer res més, no és que la meva espècie hagi desaparegut, són totes, no queda res, res. Hem aconseguit allò que tothom pensava que podíem fer. Hem assassinat la Terra.
El núvol ha girat, ve cap a mi, no he esperat més, he muntat al meu planador i he començat a córrer. En un principi he anat cap la península Ibèrica, la idea seria anar fins a Rússia, però no sé perquè he girat cua cap al núvol, m’estic apropant a ell a tota velocitat, el puc veure, una massa grisa que avança a gran velocitat. He parat el planador i l’he dipositat a sobre l’aigua, la massa grisa s’apropa cada vegada més, és el final, temut i alhora desitjat final.
Ens havíem repartit el món per cercar supervivents, a mi m’havia tocat el nord d’Àfrica, la part est, el que havia estat Canàries, Sàhara, Marroc, Algèria, ... Disposàvem, disposo d’eines per detectar vida, i del rastrejador dels que foren els meus companys.
Els llums, els dos mil punts que es van encendre a la base europea de Fiumicino, que s’havien escampat per tot el globus, es van anar apagant, una darrera l’altra van desaparèixer del panell, havien mort.
L’objectiu era trobar vida, humana principalment però també vida animal, qualsevol cosa que ens demostrés que no érem els darrers, qualsevol cosa que fes menys feixuc el pensar en el nostre final.
Ningú no hauria donat dos duros per cap d’aquells dos dictadors de mig pel, ningú va sospitar que, Xina per una banda i L’Índia per una altra, els hi havien facilitat armament de fusió de quarks, de fet eren molt pocs els que sabien de l’existència d’aquell tipus d’armament.
Ens ho va explicar un professor de física, segons vaig entendre el concepte “fusió de quarks” no s’avenia amb l’energia utilitzada per l’armament però s’havia trobat en un experiment lligat a la recerca d’aquest fet. Es tractava d’un tipus d’energia molt senzill d’obtenir pel que fa als materials però que produïa una reacció en cadena que resultava devastadora.
Si algú es creu immortal res no l’impedeix d’atacar el seu enemic amb les armes més mortíferes i aquells dos babaus es creien déus, immortals, intocables, totpoderosos.
Per què vam sobreviure? Ni idea, una de les característiques d’aquella reacció era tenir “llacunes”, capaç de volatilitzar un edifici en micro segons podia “Perdonar” l’edifici del costat.
M’havia establert a la que fou la capital de Canàries Est, Santa Cruz, bàsicament perquè hi havia prou menjar, l’explosió havia respectat les estructures, no així la vida, la roba de les víctimes s’estenia pels carrers buits de vida, alguns cadàvers mig desintegrats ocupaven els llocs “segurs”.
Era curiós veure que les poques restes d’antics éssers vius no es podrien, l’explosió havia destruït tot el món microscòpic, virus, bactèries, fongs, àcars i per suposat animals superiors, cucs, mosques, aranyes, escarabats, paneroles, ocells, bestiar, feres...
Sol, m’havia quedat sol, tots els altres havien anat morint. Vaig anar a la cerca d’alguns, sobretot quan veia el nostre nombre minvava inexorable. Vaig torbar el seu cadàver, estès a terra, sense cap senyal de violència, sense cap senyal de malaltia, no va ser fins que vaig tocar el seu cap i la meva mà s’enfonsà al seu crani sense resistència.
És curiós, ens passem la vida sense pensar que morirem, creient-nos eterns, fins que arriba un dia que ens assabentem que ens queda poc. Jo sé que no em queda gaire, sé que hi ha un núvol, per anomenar-ho d’alguna manera, d’aquell coi d’energia que es passeja portat pel vent amunt i avall.
Hores d’ara, d’acord amb els satèl·lits meteorològics ha d’estar a sobre l’Antàrtida, pot semblar que és prou lluny, però el seu pas per Austràlia fins on és ara va ser increïblement ràpid. Estic preparant-lo tot per escampar al boira així s’apropi, però a voltes em pregunto per què, a la fi sóc l’últim ésser viu.
Aquest matí el núvol s’ha mogut, ha entrat a l’Atlàntic, afortunadament es desplaça cap a Amèrica, si tot segueix igual en un parell d’hores passarà per Buenos Aires, després per Brasília, Mèxic ... Si tot segueix igual s’allunyarà de mi, però hi ha un front que podria desviar-ho, llavors hauré de sortir corrents.
Quin sentit te? Potser el que hauria de fer seria anar al seu encontre, a la fi ja no puc fer res més, no és que la meva espècie hagi desaparegut, són totes, no queda res, res. Hem aconseguit allò que tothom pensava que podíem fer. Hem assassinat la Terra.
El núvol ha girat, ve cap a mi, no he esperat més, he muntat al meu planador i he començat a córrer. En un principi he anat cap la península Ibèrica, la idea seria anar fins a Rússia, però no sé perquè he girat cua cap al núvol, m’estic apropant a ell a tota velocitat, el puc veure, una massa grisa que avança a gran velocitat. He parat el planador i l’he dipositat a sobre l’aigua, la massa grisa s’apropa cada vegada més, és el final, temut i alhora desitjat final.
dilluns, 2 de novembre del 2009
Manilles
Fa uns dies; no recordo quants, sóc un desmemoriat per les dates; el senyor Basté; Conductor de El món a RAC1; es preguntava si estàvem fent un gra massa en el cas Millet. No reproduiré tot el que va dir perquè segur que m’equivocaria, però pensava en la família dels imputats i en la valoració del cas. El que si voldria fer és tractar de respondre la pregunta.
Quant a la família el tinc clar, tot i sospitant que tots estaven al cap del carrer del que feia el pare vull mantenir la premissa que un fill pot ser excusat de denunciar el pare, sols per això voldria deixar-ho apart, pel que fa a la parella, la dona, no puc, no crec que no estigués assabentada, no crec que no li donés suport, a la fi és la primera beneficiària, si comparteixes el benefici, comparteixes el càstig. Això, per suposat, val per ambdós acusats, Millet i Montull.
Quant als acusats, hem tingut la sort de veure com han estat detinguts antics consellers de la Generalitat i dos càrrecs d’un ajuntament, i dic que hem tingut la sort perquè amb això podem saber que si el jutge del cas Millet no ha posat a la garjola dos delinqüents confessos als que hem vist gravats emportar-se documentació d’amagat no és pas perquè la llei li ho impedeixi sinó per una; penso; poc justificada por a cometre l’error d’engarjolar un innocent.
Per acabar, lamento en part les imatges dels acusats de cas Pretòria però després de veure com dos senyors que s’han portat, segons ells, dos o tres milions d’euros; molt probablement jo no en veuré un de sencer al meu compte en la vida; veure que per altra banda altres que seran processats per delictes similars van de pet a la gàbia m’alleuja, em fa sentir que potser la justícia fa honor al seu nom i que al final Millet i Montull seran condemnats.
Estem fent un gra massa amb els senyors Millet i Montull? No pas, al contrari, se’ls hi està respectant fins i tot el que no mereixen. Es excessiu el tracte rebut pels acusats del cas Pretòria, pel que fa a la presó i a les fiances no, pel que fa a la imatge diàfana esposats sortint del furgó, ho sento per ells però no posaré el crit al cel, sinó cada dia sí cada més veiem algú igual.
Altre tema és Super Garzón. És excessiu? És sempre ell el què ha de sortir com venjador justicier? Potser la pregunta hauria de ser al revés. Què no hi ha més jutges disposats a ser el blanc de l'ira dels corruptes? No hi ha cap altre jutge que valori el seu lloc com a deure envers la societat en comptes de ser una vaca sagrada, intocable pel seu càrrec i poc donat a ficar-se en problemes?
Garzón es pot equivocar, sí, però prefereixo els errors d'acció que els d'inacció, i darrerament veig molts senyals de jutges massa amics dels seus amics i massa acomodats al seu tribunal. Potser va sent hora de passar comptes.
Quant a la família el tinc clar, tot i sospitant que tots estaven al cap del carrer del que feia el pare vull mantenir la premissa que un fill pot ser excusat de denunciar el pare, sols per això voldria deixar-ho apart, pel que fa a la parella, la dona, no puc, no crec que no estigués assabentada, no crec que no li donés suport, a la fi és la primera beneficiària, si comparteixes el benefici, comparteixes el càstig. Això, per suposat, val per ambdós acusats, Millet i Montull.
Quant als acusats, hem tingut la sort de veure com han estat detinguts antics consellers de la Generalitat i dos càrrecs d’un ajuntament, i dic que hem tingut la sort perquè amb això podem saber que si el jutge del cas Millet no ha posat a la garjola dos delinqüents confessos als que hem vist gravats emportar-se documentació d’amagat no és pas perquè la llei li ho impedeixi sinó per una; penso; poc justificada por a cometre l’error d’engarjolar un innocent.
Per acabar, lamento en part les imatges dels acusats de cas Pretòria però després de veure com dos senyors que s’han portat, segons ells, dos o tres milions d’euros; molt probablement jo no en veuré un de sencer al meu compte en la vida; veure que per altra banda altres que seran processats per delictes similars van de pet a la gàbia m’alleuja, em fa sentir que potser la justícia fa honor al seu nom i que al final Millet i Montull seran condemnats.
Estem fent un gra massa amb els senyors Millet i Montull? No pas, al contrari, se’ls hi està respectant fins i tot el que no mereixen. Es excessiu el tracte rebut pels acusats del cas Pretòria, pel que fa a la presó i a les fiances no, pel que fa a la imatge diàfana esposats sortint del furgó, ho sento per ells però no posaré el crit al cel, sinó cada dia sí cada més veiem algú igual.
Altre tema és Super Garzón. És excessiu? És sempre ell el què ha de sortir com venjador justicier? Potser la pregunta hauria de ser al revés. Què no hi ha més jutges disposats a ser el blanc de l'ira dels corruptes? No hi ha cap altre jutge que valori el seu lloc com a deure envers la societat en comptes de ser una vaca sagrada, intocable pel seu càrrec i poc donat a ficar-se en problemes?
Garzón es pot equivocar, sí, però prefereixo els errors d'acció que els d'inacció, i darrerament veig molts senyals de jutges massa amics dels seus amics i massa acomodats al seu tribunal. Potser va sent hora de passar comptes.
dijous, 29 d’octubre del 2009
Visita guiada
Tres-cents euros! M'havia gastat tres-cents euros enviant SMS per aconseguir anar gratis en aquella visita guiada. Tres-cents euros que m'obrien les portes a allò que havien de ser els escenaris de la major i més espectacular producció cinematogràfica que s'havia fet mai.
La BBBB (Bed & Breakfast Bastards Broadcasting) havia llogat mig Monegros per fer-ho servir pels escenaris, per cert l'Aragó no va treure ni cinc cèntims, però van ser feliços (com ho hauríem estat tots) mentre va durar, i va engegar una campanya prèvia per fer una única visita guiada per les instal·lacions abans d'encetar el rodatge.
Els afortunats havien de ser elegits entre els que enviessin la paraula BBAU al 5555 a deu euros el missatge. Però es que era una oportunitat única, visitar uns escenaris que serien destruïts una vegada acabat el rodatge. De fet la BBBB s'havia compromès a deixar la zona en les mateixes condicions en que l'havien trobat.
Doncs, després d'enviar els quinze SMS vaig tenir la sort de ser un dels elegits. Uns dies abans vaig rebre un SMS que m'identificava com agraciat al sorteig i m'indicava un número on havia de trucar el 805 555 555 per donar les meves dades personals, em va atendre una senyoreta que, evidentment, no parlava català, - Aquí en Chile sólo hablamos español, señor, lo siento, si no le importa le pasaré a nuestro chat de espera y le atenderemos inmediatamente.
Creia saber què significava “inmediatamente” en espanyol, però estava equivocat, tot i així vaig parlar amb els que serien els meus companys a la visita durant una hora llarga, per cert hi havia una noia que de tant en tant anava cridant algú per passar-ho a una altra línia i donar les dades. Quan em va tocar a mi vaig parlar amb algú que tampoc no parlava català, de fet encara dubto que parlés espanyol. Tot i així li vaig donar les dades en mode Job (de Job el pacient).
Al final del llarg i tediós procés d'identificació l'interlocutor em va informar que ens havíem de presentar a l'estació d'autobusos de Saragossa un dia i hora determinats, allà trobaríem un “stand” de la BBBB on es donarien les credencials i un magnífic regal.
El dia i hora assenyalat estava jo a l'estació d'autobusos de Saragossa més content que un gínjol, l'”stand” em va costar trobar-ho, potser perquè esperava un mostrador enorme amb un gran rètol amb les lletres BBBB i tot de senyoretes amb somriure d'anunci de dentifrici. Al final el vaig trobar, be, de fet, en vaig trobar un conductor d'autobús amb la burilla apagada penjant del costat dret de la boca i un full DIN A4 apaïsat amb les lletres BBBB escrites amb un retolador de la seva filla, com ens va explicar després.
Quan vam estar tots al davant del conductor amb cara de no entendre que estava passant, aquest va deixar anar. - Ya tamos toos, apa pal coxe. - el “coxe” era un autocar atrotinat amb tants anys que era incapaç de reconèixer la marca. Una vegada a la porta el conductor ens va fer el primer discurs. - Señoreh, loh de la BBBB ehta man dixo que loh yebe a loh Monsergo, - Monegros – Si, ezo, Mononegroh. Er regalo lo he dejao en lah butacah, que cada cuá ze zirba. Zi to ba vien taremoh en loh Monzuergoh daqui a treh horah. - Pero si estamos a menos de una hora. - Ezo zerá con avion aqui el tonito – va dir palmejant l'autocar. - tardara treh horah, zi arguno no quiere venir que no zuba.
Dit això va pujar i tots darrera d’ell, tanmateix el malestar de tothom era evident, tothom menys un parell que ens estaven filmant des del primer moment. L'autocar es posà en marxa al mateix temps que sentíem unes vibracions tan brutals que ens aixecàvem de les butaques constantment. Per amenitzar-nos el conductor va tenir el detall de posar-nos la discografia complerta de clàssics com El Fary, Chiquetete i “moderns” com Georgy Dann.
Vaig mirar el magnífic regal, un barret amb visera de color vermell i les lletres BBBB en blanc, una samarreta blanca amb les lletres BBBB en vermell i una ampolla d'aigua de 33 cl. En aquell moment sonava “¡El negro no puede!” - I jo tampoc. - Vaig dir accidentalment en veu alta. - va riure tothom excepte el conductor. - Joer, lla tenemoh ar polaco caxondo.
Després de fer tres llargues hores a cop de “Torito bravo” i d'altres clàssics vam arribar al lloc on es faria el rodatge, els Monegros. Allà no es veia una sola instal·lació, ni tan sols indicacions, res. El conductor va baixar de la tartana i, amb un plec de papers rebregats a les mans va dir. - Pueh vamoh a comensar la vijita. Ziganme. - I va anar cap a una pedra que hi havia uns metres enllà de la carretera. Durant dues llargues hores ens va anar explicant un munt de suposades escenes sense sentit ni encaix.
Seguí caminant fins un camp on no s'havia cultivat res per anys. - Aquí zencontrá con la tia, queztà mu buena ... a no, quez mu buena, bueno seguro queztà mu buena tambien, paece que zerà la Billet llons eza, ahora que yo onde ehté la Lola Floreh que ze quiten lah demah. - Continuà fins un altre lloc indeterminat i deixà anar. - Aqui ze morrearan i pinicula acabá. Apa, toos al coxe.
Va ser un llarg camí, amenitzat pels clàssics, el CD de Georgy Dann s'havia espatllat i va oferir posar el “No cambié” de la Tamara. – Valla peaso de tia! - però vam declinar l'oferta, ningú no volia ser detingut per assassinat i tots estàvem a un pas d'esclatar. Després de tres llargues hores fins l'estació d'autobusos tots amb cap cot vam anar a buscar el camí de tornada a casa.
Estava clar que ens havien estafat, vaig intentar trucar al número per queixar-me però el missatge “El número al que llama no existe o ha sido dado de baja” va ser l'única resposta. Per una d'aquelles casualitats m'havia arribat la factura del mòbil, i quasi em dóna un infart. Vaig parlar amb la unió de consumidors, però em van dir que ells portaven avisant d'aquesta operació des del dia següent a l'anunci, que si volia posar una denúncia contra la BBBB ho fes, però que no tingués moltes esperances.
Uns mesos després un amic que hi viu a Londres em va enviar un correu electrònic amb el títol d'una pel·lícula, me la vaig baixar, i vaig reconèixer-ho tot de bon principi. Érem nosaltres, tots els que havíem trucat, que havíem anat a veure els escenaris del rodatge. No tan sols ens havien pres els cèntims sinó que a més ens havien convertit en protagonistes de la seva pel·lícula: Babaus.
Fa uns dies vaig recordar la història, va ser al veure al metro una cara coneguda, m’ho vaig quedar mirant, al principi no estava segur, ben afaitat, ben vestit, parlant en català ... – Perdoni’m però jo diria que ens coneixem. – L’home em va mirar, primer va debutar, després es va posar blanc. – Collons! – Va dir sense moure’s. – Jo no tinc la culpa, sóc actor, em van pagar per fer de conductor. – Ja. I què em diu del Fary i el Chiquetete? També li ho van dir? – Sí, li ho juro! A més, si pogués li diria on trobar-los. – eren els que anaven amb la càmera de vídeo oi? - Sí. – Li van pagar molt? – Pse, però no tenia feina. – Sabia que els altres anàvem enganyats? – De debò que no, M’havien dit que volien aprofitar-se de les subvencions al cinema. – Bé, molt de gust.
El vaig deixar allà astorat, pensant si m’hi tornaria per deixar-li caure una mà d’hòsties, i la veritat és que al principi en vaig tenir ganes, però vaig comptar fins a deu i em vaig conformar en veure la seva cara de por i desconcert mentre m’anava. Ara, si hagués torbat els bandarres de la càmera ...
La BBBB (Bed & Breakfast Bastards Broadcasting) havia llogat mig Monegros per fer-ho servir pels escenaris, per cert l'Aragó no va treure ni cinc cèntims, però van ser feliços (com ho hauríem estat tots) mentre va durar, i va engegar una campanya prèvia per fer una única visita guiada per les instal·lacions abans d'encetar el rodatge.
Els afortunats havien de ser elegits entre els que enviessin la paraula BBAU al 5555 a deu euros el missatge. Però es que era una oportunitat única, visitar uns escenaris que serien destruïts una vegada acabat el rodatge. De fet la BBBB s'havia compromès a deixar la zona en les mateixes condicions en que l'havien trobat.
Doncs, després d'enviar els quinze SMS vaig tenir la sort de ser un dels elegits. Uns dies abans vaig rebre un SMS que m'identificava com agraciat al sorteig i m'indicava un número on havia de trucar el 805 555 555 per donar les meves dades personals, em va atendre una senyoreta que, evidentment, no parlava català, - Aquí en Chile sólo hablamos español, señor, lo siento, si no le importa le pasaré a nuestro chat de espera y le atenderemos inmediatamente.
Creia saber què significava “inmediatamente” en espanyol, però estava equivocat, tot i així vaig parlar amb els que serien els meus companys a la visita durant una hora llarga, per cert hi havia una noia que de tant en tant anava cridant algú per passar-ho a una altra línia i donar les dades. Quan em va tocar a mi vaig parlar amb algú que tampoc no parlava català, de fet encara dubto que parlés espanyol. Tot i així li vaig donar les dades en mode Job (de Job el pacient).
Al final del llarg i tediós procés d'identificació l'interlocutor em va informar que ens havíem de presentar a l'estació d'autobusos de Saragossa un dia i hora determinats, allà trobaríem un “stand” de la BBBB on es donarien les credencials i un magnífic regal.
El dia i hora assenyalat estava jo a l'estació d'autobusos de Saragossa més content que un gínjol, l'”stand” em va costar trobar-ho, potser perquè esperava un mostrador enorme amb un gran rètol amb les lletres BBBB i tot de senyoretes amb somriure d'anunci de dentifrici. Al final el vaig trobar, be, de fet, en vaig trobar un conductor d'autobús amb la burilla apagada penjant del costat dret de la boca i un full DIN A4 apaïsat amb les lletres BBBB escrites amb un retolador de la seva filla, com ens va explicar després.
Quan vam estar tots al davant del conductor amb cara de no entendre que estava passant, aquest va deixar anar. - Ya tamos toos, apa pal coxe. - el “coxe” era un autocar atrotinat amb tants anys que era incapaç de reconèixer la marca. Una vegada a la porta el conductor ens va fer el primer discurs. - Señoreh, loh de la BBBB ehta man dixo que loh yebe a loh Monsergo, - Monegros – Si, ezo, Mononegroh. Er regalo lo he dejao en lah butacah, que cada cuá ze zirba. Zi to ba vien taremoh en loh Monzuergoh daqui a treh horah. - Pero si estamos a menos de una hora. - Ezo zerá con avion aqui el tonito – va dir palmejant l'autocar. - tardara treh horah, zi arguno no quiere venir que no zuba.
Dit això va pujar i tots darrera d’ell, tanmateix el malestar de tothom era evident, tothom menys un parell que ens estaven filmant des del primer moment. L'autocar es posà en marxa al mateix temps que sentíem unes vibracions tan brutals que ens aixecàvem de les butaques constantment. Per amenitzar-nos el conductor va tenir el detall de posar-nos la discografia complerta de clàssics com El Fary, Chiquetete i “moderns” com Georgy Dann.
Vaig mirar el magnífic regal, un barret amb visera de color vermell i les lletres BBBB en blanc, una samarreta blanca amb les lletres BBBB en vermell i una ampolla d'aigua de 33 cl. En aquell moment sonava “¡El negro no puede!” - I jo tampoc. - Vaig dir accidentalment en veu alta. - va riure tothom excepte el conductor. - Joer, lla tenemoh ar polaco caxondo.
Després de fer tres llargues hores a cop de “Torito bravo” i d'altres clàssics vam arribar al lloc on es faria el rodatge, els Monegros. Allà no es veia una sola instal·lació, ni tan sols indicacions, res. El conductor va baixar de la tartana i, amb un plec de papers rebregats a les mans va dir. - Pueh vamoh a comensar la vijita. Ziganme. - I va anar cap a una pedra que hi havia uns metres enllà de la carretera. Durant dues llargues hores ens va anar explicant un munt de suposades escenes sense sentit ni encaix.
Seguí caminant fins un camp on no s'havia cultivat res per anys. - Aquí zencontrá con la tia, queztà mu buena ... a no, quez mu buena, bueno seguro queztà mu buena tambien, paece que zerà la Billet llons eza, ahora que yo onde ehté la Lola Floreh que ze quiten lah demah. - Continuà fins un altre lloc indeterminat i deixà anar. - Aqui ze morrearan i pinicula acabá. Apa, toos al coxe.
Va ser un llarg camí, amenitzat pels clàssics, el CD de Georgy Dann s'havia espatllat i va oferir posar el “No cambié” de la Tamara. – Valla peaso de tia! - però vam declinar l'oferta, ningú no volia ser detingut per assassinat i tots estàvem a un pas d'esclatar. Després de tres llargues hores fins l'estació d'autobusos tots amb cap cot vam anar a buscar el camí de tornada a casa.
Estava clar que ens havien estafat, vaig intentar trucar al número per queixar-me però el missatge “El número al que llama no existe o ha sido dado de baja” va ser l'única resposta. Per una d'aquelles casualitats m'havia arribat la factura del mòbil, i quasi em dóna un infart. Vaig parlar amb la unió de consumidors, però em van dir que ells portaven avisant d'aquesta operació des del dia següent a l'anunci, que si volia posar una denúncia contra la BBBB ho fes, però que no tingués moltes esperances.
Uns mesos després un amic que hi viu a Londres em va enviar un correu electrònic amb el títol d'una pel·lícula, me la vaig baixar, i vaig reconèixer-ho tot de bon principi. Érem nosaltres, tots els que havíem trucat, que havíem anat a veure els escenaris del rodatge. No tan sols ens havien pres els cèntims sinó que a més ens havien convertit en protagonistes de la seva pel·lícula: Babaus.
Fa uns dies vaig recordar la història, va ser al veure al metro una cara coneguda, m’ho vaig quedar mirant, al principi no estava segur, ben afaitat, ben vestit, parlant en català ... – Perdoni’m però jo diria que ens coneixem. – L’home em va mirar, primer va debutar, després es va posar blanc. – Collons! – Va dir sense moure’s. – Jo no tinc la culpa, sóc actor, em van pagar per fer de conductor. – Ja. I què em diu del Fary i el Chiquetete? També li ho van dir? – Sí, li ho juro! A més, si pogués li diria on trobar-los. – eren els que anaven amb la càmera de vídeo oi? - Sí. – Li van pagar molt? – Pse, però no tenia feina. – Sabia que els altres anàvem enganyats? – De debò que no, M’havien dit que volien aprofitar-se de les subvencions al cinema. – Bé, molt de gust.
El vaig deixar allà astorat, pensant si m’hi tornaria per deixar-li caure una mà d’hòsties, i la veritat és que al principi en vaig tenir ganes, però vaig comptar fins a deu i em vaig conformar en veure la seva cara de por i desconcert mentre m’anava. Ara, si hagués torbat els bandarres de la càmera ...
divendres, 23 d’octubre del 2009
Un instant
Ves a saber perquè però la vaig mirar directament als ulls, semblava endinsada als seus pensaments, navegant per ves a saber quines aigües, amb un lleu somriure als llavis. Vaig gaudir de la seva visió durant uns minuts, potser tres o quatre, no ho sé.
Sols sé que vaig sentir com si entrés en els seus somnis, allà ens vam trobar cara a cara, no ens vam dir els noms, sols les mirades van parlar, la remor de les ones acaronant la sorra era l’únic que sentia.
No sabria dir on érem, tampoc no m’importava, tan sols el desig de sentir el tacte de les seves mans, tan sols el desig de besar els seus llavis, tan sols el desig de sentir la calor del seu cos.
Quant de temps havia passat? Què més donava, sentir la calidesa dels seus ulls encarats amb els meus, sentir la frescor del seu somriure, imaginar-nos enllaçats, abraçats, acaronats, petonejats.
Podia veure a sota el vestit florejat les llargues cames, molsudes, cridant per les carícies de les meves mans, i l’escot obert que permetia mesurar el volum del seus pits, fins i tot veure la mínima frontera d’una de les seves arèoles sortint per sota el límit del sostenidor.
De sobte es trencà l’encanteri, s’aixecà de la cadira i s’agafà a la barra. El metro parà en una estació més enllà de la meva, ella, abans de sortir, es girà per darrera vegada i em llençà un petó. Vaig mirar a un costa i l’altre per si hi hagués algun candidat més a receptor d’aquell petó, però era sol. Ella també s’havia enfonsat en els meus ulls, ella també havia somiat amb mi.
Vaig baixar una parada més enllà, i vaig haver de fer dues estacions enrere, vaig haver de donar explicacions, obviant molts detalls, al meu cap pel fet d’arribar tard, i vaig haver de quedar-me a la feina per recuperar el temps perdut. Però tot això va ser un preu molt acceptable pel record de la seva mirada, del seu somriure, del seu cos voluptuós i suggerent, pel seu record.
Sols sé que vaig sentir com si entrés en els seus somnis, allà ens vam trobar cara a cara, no ens vam dir els noms, sols les mirades van parlar, la remor de les ones acaronant la sorra era l’únic que sentia.
No sabria dir on érem, tampoc no m’importava, tan sols el desig de sentir el tacte de les seves mans, tan sols el desig de besar els seus llavis, tan sols el desig de sentir la calor del seu cos.
Quant de temps havia passat? Què més donava, sentir la calidesa dels seus ulls encarats amb els meus, sentir la frescor del seu somriure, imaginar-nos enllaçats, abraçats, acaronats, petonejats.
Podia veure a sota el vestit florejat les llargues cames, molsudes, cridant per les carícies de les meves mans, i l’escot obert que permetia mesurar el volum del seus pits, fins i tot veure la mínima frontera d’una de les seves arèoles sortint per sota el límit del sostenidor.
De sobte es trencà l’encanteri, s’aixecà de la cadira i s’agafà a la barra. El metro parà en una estació més enllà de la meva, ella, abans de sortir, es girà per darrera vegada i em llençà un petó. Vaig mirar a un costa i l’altre per si hi hagués algun candidat més a receptor d’aquell petó, però era sol. Ella també s’havia enfonsat en els meus ulls, ella també havia somiat amb mi.
Vaig baixar una parada més enllà, i vaig haver de fer dues estacions enrere, vaig haver de donar explicacions, obviant molts detalls, al meu cap pel fet d’arribar tard, i vaig haver de quedar-me a la feina per recuperar el temps perdut. Però tot això va ser un preu molt acceptable pel record de la seva mirada, del seu somriure, del seu cos voluptuós i suggerent, pel seu record.
divendres, 16 d’octubre del 2009
Mons paral·lels (Relats conjunts)
Una distorsió! Havíem trobat una distorsió! Per primera vegada a la història l’ull humà podia veure en directe una distorsió d’espai i temps.
Què lluny van quedar els temps en que les pel·lícules de ficció ensenyaven les distorsions com un punt lluminós, com una explosió parada en el temps, com un estel minúscul, lluminós i fred sense gravetat o com un núvol, com boira.
Però la realitat sempre ha estat més complexa i ara vèiem diàfana i a l’hora complexa una distorsió d’espai i temps, veure a l’hora dos moments i dos espais en, per dir-ho d’alguna manera, el mateix lloc. Qui no va ser allà li pot costar entendre’l, així que m’explicaré.
Imagineu la sala del laboratori, un laboratori vell, de parets groguenques amb una taca d’una antiga humitat ja resolta a l’espera d’una mà de pintura que amagui els seus mals antics i moderns.
Imagineu una altra sala, de parets blanques i joves, lluminosa i càlida, amb prestatges negres, d’un negre brillant, recent penjats i on comencen a amuntegar-se llibres, arxivadors i documents.
Imagineu ara totes dues imatges a l’hora, al mateix temps i en el mateix espai, perfectament definits i distingibles una de l’altra però complexament entrecreuades. Dues imatges, dues realitats, un sol espai i temps.
La majoria dels presents vam sentir un fort mareig produït pel curt circuit que es va produir als mostres cervells, alguns van haver de sortir corrents, fins i tot un es va desmaiar.
Però una vegada el nostre cervell es va aclimatar no vam poder fer més que celebrar-ho amb crits i riures, incrèduls del que encara vèiem. Tots menys un, tots menys l’autor material. – I a tu que et passa? – Em pregunto ... Som davant d’una finestra o d’una porta?
El silenci va omplir la sala. – Què estem veient? Un moment del nostre passat, del nostre futur o d’una altra realitat? - Dit això començà a caminar cap a la distorsió. - On vas? - Es va girar cap a qui li preguntava. - Penses que m'he passat els darrers vint-i-cinc anys de la meva vida intentant obrir una porta per quedar-m'hi?
Dit això tornà cap a la distorsió, alguns li avisaven. - No és segur que puguis passar. - És molt arriscat, no entris. - Estàs boig? - Alguns ens manteníem en silenci, admirant i envejant aquell home i maleint no tenir el valor de seguir-lo.
Va posar un peu dins la distorsió. - Pel moment no m'estic volatilitzant. - Va dir amb un somriure sorneguer. Seguí traspassant aquella porta a ves a saber on i quan i quan ja era a l'altra banda es girà, saludà amb la mà i sortí de la nostra vista.
No sé perquè, no sé d'on em va sortir tot però em vaig veure dient. - Doncs no m'ho penso perdre. - No recordo haver caminat, o potser sí, sols sé que en acabar la frase era a l'altra banda amb ell. En aquell moment la distorsió es va difuminar, ja no vèiem res a l'altra banda.
M'hi vaig girar cap a ell i li vaig preguntar. - Bé, i ara? - Ell, traient-se la bata i desant-la a sobre una cadira va deixar anar. - Tenim tot un univers per descobrir. Anem?
Què lluny van quedar els temps en que les pel·lícules de ficció ensenyaven les distorsions com un punt lluminós, com una explosió parada en el temps, com un estel minúscul, lluminós i fred sense gravetat o com un núvol, com boira.
Però la realitat sempre ha estat més complexa i ara vèiem diàfana i a l’hora complexa una distorsió d’espai i temps, veure a l’hora dos moments i dos espais en, per dir-ho d’alguna manera, el mateix lloc. Qui no va ser allà li pot costar entendre’l, així que m’explicaré.
Imagineu la sala del laboratori, un laboratori vell, de parets groguenques amb una taca d’una antiga humitat ja resolta a l’espera d’una mà de pintura que amagui els seus mals antics i moderns.
Imagineu una altra sala, de parets blanques i joves, lluminosa i càlida, amb prestatges negres, d’un negre brillant, recent penjats i on comencen a amuntegar-se llibres, arxivadors i documents.
Imagineu ara totes dues imatges a l’hora, al mateix temps i en el mateix espai, perfectament definits i distingibles una de l’altra però complexament entrecreuades. Dues imatges, dues realitats, un sol espai i temps.
La majoria dels presents vam sentir un fort mareig produït pel curt circuit que es va produir als mostres cervells, alguns van haver de sortir corrents, fins i tot un es va desmaiar.
Però una vegada el nostre cervell es va aclimatar no vam poder fer més que celebrar-ho amb crits i riures, incrèduls del que encara vèiem. Tots menys un, tots menys l’autor material. – I a tu que et passa? – Em pregunto ... Som davant d’una finestra o d’una porta?
El silenci va omplir la sala. – Què estem veient? Un moment del nostre passat, del nostre futur o d’una altra realitat? - Dit això començà a caminar cap a la distorsió. - On vas? - Es va girar cap a qui li preguntava. - Penses que m'he passat els darrers vint-i-cinc anys de la meva vida intentant obrir una porta per quedar-m'hi?
Dit això tornà cap a la distorsió, alguns li avisaven. - No és segur que puguis passar. - És molt arriscat, no entris. - Estàs boig? - Alguns ens manteníem en silenci, admirant i envejant aquell home i maleint no tenir el valor de seguir-lo.
Va posar un peu dins la distorsió. - Pel moment no m'estic volatilitzant. - Va dir amb un somriure sorneguer. Seguí traspassant aquella porta a ves a saber on i quan i quan ja era a l'altra banda es girà, saludà amb la mà i sortí de la nostra vista.
No sé perquè, no sé d'on em va sortir tot però em vaig veure dient. - Doncs no m'ho penso perdre. - No recordo haver caminat, o potser sí, sols sé que en acabar la frase era a l'altra banda amb ell. En aquell moment la distorsió es va difuminar, ja no vèiem res a l'altra banda.
M'hi vaig girar cap a ell i li vaig preguntar. - Bé, i ara? - Ell, traient-se la bata i desant-la a sobre una cadira va deixar anar. - Tenim tot un univers per descobrir. Anem?
Fortor
A gat mort, un terrible ferum a gat mort envaïa les nostres pituïtàries, ningú no sabia d’on emanava aquella fortor que ens feia venir basques als més posats en ambients pudents, però aquell dia la ciutat sencera es despertà sota els seus efluvis.
El cap de la policia local, en la seva qualitat de coordinador d’emergències, ens havia convocat a una reunió a l’ajuntament. El fet d’arribar-hi va ser ja tota una odissea. Amb un mocador lligat al clatell per cobrir-me el nas i la boca i amb prou feines minvar fins a un límit poc raonable la pudor que corria arreu, m’hi vaig llençar a l carrer.
La primera idea va ser agafar el cotxe, però els carrers estaven bloquejats pels vehicles, camions, furgonetes, autobusos, cotxes i motos, mig abandonats per conductors i passatgers que treien tot el que no havien menjat en dies.
Així doncs, vaig arribar fins el carrer Major i, tractant de no unir-me a la vomitada comunitària, vaig arribar fins a l’ajuntament, després de pujar per les escales del les oficines m’hi vaig atansar al mostrador d’informació, un soroll inconfusible em va fer identificar al funcionari de torn abocat a la paperera, incapaç de demanar-me ni tan sols que esperés. Un paper escrit a mà amb unes taques sospitoses indicava que la reunió es faria al setè pis.
Vaig cridar l’ascensor però l’espectacle que va mostrar en obrir-se les portes em va animar a pujar els vuit pisos, entresol inclòs. A qui se li va acudir de dir-li entresol a un pis que és a quatre metros d’alçada? Teòricament la pudor havia de minvar així pujava però jo tenia la sensació que augmentava exponencialment.
Vaig veure el cap de la policia local córrer com un esperitat cap als lavabos en el moment que entrava a la sala. Vaig seure fent-me a la idea que la reunió trigaria a començar, el cap de la local va tornar cinc minuts després. – Ja em disculparà. – Va dir amb la cara descomposta. – Em faig el càrrec. Tampoc no passa res, sóc el primer, després de vostè. – de poc no arribo, des de l’edifici de la comissaria fins aquí he hagut de parar cinc vegades.
Després d’evitar un no accés el cap de policia em preguntà. – Ja sap de què es tracta? – Aquest tipus de pregunta són una plaga, la gent deu creure que els tècnics, d’allò que en siguem, som endevins, arribem i encara no hem pogut analitzar el problema que ja ens pregunten pel veredicte. – Doncs francament sembla que hagin mort un gat de dimensions descomunals. – Li estic fent una pregunta seriosa. – No pas, una pregunta seriosa seria preguntar-me pel primer que faria.
Visiblement emprenyat el cap de policia recollí la proposta. – I així? Què faria vostè? – Revisar les fàbriques dels voltants, especialment les químiques i aquelles que facin servir productes corrosius. – En aquell moment arribà el director de l’hospital amb el vestit tacat de vés a saber què. – Bon dia senyors, si en podem dir així. No ha arribat l’alcalde? – No encara. – respongué el cap de policia.
El director de l’hospital va seure tragué una carpeta i d’ella un full. – En sortir de l’hospital m’han informat que tenim les urgències col·lapsades a més del problema que suposa atendre la gent amb aquesta pudor. Em pregunto si això no vindrà d’alguna indústria química dels voltants. – És el que parlàvem quan ha entrat. – Li digué mentre el cap de policia intentava evitar una altra glopada. – Si els hi sembla em posaré ara mateix.
Abans no em responguessin m’aixecà i entrà a una saleta on hi havia un dels ordinadors de l’ajuntament, un aparell tan desfasat que encara tenia una disquetera de cinc i quart. Em vaig identificar i vaig obrir el llistí d’empreses, afortunadament el programa em permetia d’enviar la selecció via Internet. M’ho vaig enviar al meu telèfon l’obrí i començà a trucar, una per una totes les empreses químiques.
Després d’una hora llarga, tothom trigava en contestar per la pudor, vaig descartar les quinze empreses, amb tot la pudor havia minvat, això o ja ens hi estàvem acostumant, vaig tornar a la sala de reunions, l’alcalde ja havia arribat, també el representant de la policia autònoma i el cap dels bombers. – Alguna cosa? – Res. – Llavors se’m va acudir. – I l’escorxador? – Si fa anys que és tancat! – Això no significa res. – El cap de policia va fer que un cotxe anés a fer una comprovació.
Algú va dir també de comprovar els mercats. – No sigui que en algun s’hagin espatllat les cambres frigorífiques. – No crec, per aconseguir aquesta pudor a tota la ciutat haurien de portar ja uns mesos. – I les ciutats veïnes? – La pudor les hi afecta sols en les zones limítrofes, el problema és nostre. – Va dir el representant de l’autònoma.
Em vaig aixecar i vaig fer l’intent d’anar-me. – On va? – Aquí no fem res, vaig a mirar de trobar la font. – Com? – Ensumant. – I ara! Què farà, anar fent de gos pel carrer? – Quelcom semblant. – Dit això vaig baixar a la recepció i enfilà el carrer. Tots em van seguir.
Vaig anar a un extrem del carrer i després a l’altre, vaig tornar enrera, la pudor era més forta al primer extrem, aquí teníem un carrer que creuava i la continuació del carrer, vaig decidir seguir pel carrer però a mig camí vaig fer enrera, la pudor minvava. Els altres em seguien com un ramat.
Vaig girar pel carrer que portava a la plaça de la vila, però la pudor també minvava així que vaig fer enrera, a més del grup inicial alguns curiosos s’uniren al grup. Vaig seguir baixant carrer avall però per a sorpresa meva la pudor també minvava.
Vaig retrocedir fins l’encreuament, parà el nas fins que em vaig adonar que la pudor venia de l’edifici de l’ajuntament. – Però on va? – A la font. – Quina font? – La font de la pudor. Quina si no?, pujà de nou les escales i parà el nas. – Juraria que la pudor ve de l’edifici vell. – Però si allà sols hi ha la sala de plens! Ens hi vam arribar, en obrir la sala una onada d’aire pútrid ens va colpejar, la majoria dels que em seguien van patir arcades.
Quan ens vam recuperar vam poder veure com els mobles tenien un tel color verdós per sobre, i que l’aire era totalment viciat. El cap dels bombers va fer una trucada, una mitja hora després teníem un camió de bombers disposat a ruixar tota la sala. Per sort m’havia fet amb un pot de vidre on vaig ficar una mostra d’aquell tel podent.
Dies després em van arribar les anàlisis del laboratori. Es tractava d’un fong rar, originari d’alguna illa caribenya però que mai no s’havia aclimatat al nostre medi, fora d’aquesta vegada en la que s’havia convertit en una plaga. El que mai no vam poder esbrinar va ser quin regidor havia portat la mostra inicial, les mànegues dels bombers primer, i el pesticida del jardiners després van acabar amb la possibilitat d’esbrinar-ho.
Per als mitjans de comunicació l’explicació a la fortor va passar per un núvol després per un vessament no controlat al riu, al temps que s’informava d’un petit ensurt a l’edifici vell de l’ajuntament i la decisió de renovar la sala de plens per haver trobat corcó a les butaques. La meva recomanació de dir la veritat va ser rebutjada de ple. – És més fàcil de l’altra manera. – Va dir l’alcalde.
El cap de la policia local, en la seva qualitat de coordinador d’emergències, ens havia convocat a una reunió a l’ajuntament. El fet d’arribar-hi va ser ja tota una odissea. Amb un mocador lligat al clatell per cobrir-me el nas i la boca i amb prou feines minvar fins a un límit poc raonable la pudor que corria arreu, m’hi vaig llençar a l carrer.
La primera idea va ser agafar el cotxe, però els carrers estaven bloquejats pels vehicles, camions, furgonetes, autobusos, cotxes i motos, mig abandonats per conductors i passatgers que treien tot el que no havien menjat en dies.
Així doncs, vaig arribar fins el carrer Major i, tractant de no unir-me a la vomitada comunitària, vaig arribar fins a l’ajuntament, després de pujar per les escales del les oficines m’hi vaig atansar al mostrador d’informació, un soroll inconfusible em va fer identificar al funcionari de torn abocat a la paperera, incapaç de demanar-me ni tan sols que esperés. Un paper escrit a mà amb unes taques sospitoses indicava que la reunió es faria al setè pis.
Vaig cridar l’ascensor però l’espectacle que va mostrar en obrir-se les portes em va animar a pujar els vuit pisos, entresol inclòs. A qui se li va acudir de dir-li entresol a un pis que és a quatre metros d’alçada? Teòricament la pudor havia de minvar així pujava però jo tenia la sensació que augmentava exponencialment.
Vaig veure el cap de la policia local córrer com un esperitat cap als lavabos en el moment que entrava a la sala. Vaig seure fent-me a la idea que la reunió trigaria a començar, el cap de la local va tornar cinc minuts després. – Ja em disculparà. – Va dir amb la cara descomposta. – Em faig el càrrec. Tampoc no passa res, sóc el primer, després de vostè. – de poc no arribo, des de l’edifici de la comissaria fins aquí he hagut de parar cinc vegades.
Després d’evitar un no accés el cap de policia em preguntà. – Ja sap de què es tracta? – Aquest tipus de pregunta són una plaga, la gent deu creure que els tècnics, d’allò que en siguem, som endevins, arribem i encara no hem pogut analitzar el problema que ja ens pregunten pel veredicte. – Doncs francament sembla que hagin mort un gat de dimensions descomunals. – Li estic fent una pregunta seriosa. – No pas, una pregunta seriosa seria preguntar-me pel primer que faria.
Visiblement emprenyat el cap de policia recollí la proposta. – I així? Què faria vostè? – Revisar les fàbriques dels voltants, especialment les químiques i aquelles que facin servir productes corrosius. – En aquell moment arribà el director de l’hospital amb el vestit tacat de vés a saber què. – Bon dia senyors, si en podem dir així. No ha arribat l’alcalde? – No encara. – respongué el cap de policia.
El director de l’hospital va seure tragué una carpeta i d’ella un full. – En sortir de l’hospital m’han informat que tenim les urgències col·lapsades a més del problema que suposa atendre la gent amb aquesta pudor. Em pregunto si això no vindrà d’alguna indústria química dels voltants. – És el que parlàvem quan ha entrat. – Li digué mentre el cap de policia intentava evitar una altra glopada. – Si els hi sembla em posaré ara mateix.
Abans no em responguessin m’aixecà i entrà a una saleta on hi havia un dels ordinadors de l’ajuntament, un aparell tan desfasat que encara tenia una disquetera de cinc i quart. Em vaig identificar i vaig obrir el llistí d’empreses, afortunadament el programa em permetia d’enviar la selecció via Internet. M’ho vaig enviar al meu telèfon l’obrí i començà a trucar, una per una totes les empreses químiques.
Després d’una hora llarga, tothom trigava en contestar per la pudor, vaig descartar les quinze empreses, amb tot la pudor havia minvat, això o ja ens hi estàvem acostumant, vaig tornar a la sala de reunions, l’alcalde ja havia arribat, també el representant de la policia autònoma i el cap dels bombers. – Alguna cosa? – Res. – Llavors se’m va acudir. – I l’escorxador? – Si fa anys que és tancat! – Això no significa res. – El cap de policia va fer que un cotxe anés a fer una comprovació.
Algú va dir també de comprovar els mercats. – No sigui que en algun s’hagin espatllat les cambres frigorífiques. – No crec, per aconseguir aquesta pudor a tota la ciutat haurien de portar ja uns mesos. – I les ciutats veïnes? – La pudor les hi afecta sols en les zones limítrofes, el problema és nostre. – Va dir el representant de l’autònoma.
Em vaig aixecar i vaig fer l’intent d’anar-me. – On va? – Aquí no fem res, vaig a mirar de trobar la font. – Com? – Ensumant. – I ara! Què farà, anar fent de gos pel carrer? – Quelcom semblant. – Dit això vaig baixar a la recepció i enfilà el carrer. Tots em van seguir.
Vaig anar a un extrem del carrer i després a l’altre, vaig tornar enrera, la pudor era més forta al primer extrem, aquí teníem un carrer que creuava i la continuació del carrer, vaig decidir seguir pel carrer però a mig camí vaig fer enrera, la pudor minvava. Els altres em seguien com un ramat.
Vaig girar pel carrer que portava a la plaça de la vila, però la pudor també minvava així que vaig fer enrera, a més del grup inicial alguns curiosos s’uniren al grup. Vaig seguir baixant carrer avall però per a sorpresa meva la pudor també minvava.
Vaig retrocedir fins l’encreuament, parà el nas fins que em vaig adonar que la pudor venia de l’edifici de l’ajuntament. – Però on va? – A la font. – Quina font? – La font de la pudor. Quina si no?, pujà de nou les escales i parà el nas. – Juraria que la pudor ve de l’edifici vell. – Però si allà sols hi ha la sala de plens! Ens hi vam arribar, en obrir la sala una onada d’aire pútrid ens va colpejar, la majoria dels que em seguien van patir arcades.
Quan ens vam recuperar vam poder veure com els mobles tenien un tel color verdós per sobre, i que l’aire era totalment viciat. El cap dels bombers va fer una trucada, una mitja hora després teníem un camió de bombers disposat a ruixar tota la sala. Per sort m’havia fet amb un pot de vidre on vaig ficar una mostra d’aquell tel podent.
Dies després em van arribar les anàlisis del laboratori. Es tractava d’un fong rar, originari d’alguna illa caribenya però que mai no s’havia aclimatat al nostre medi, fora d’aquesta vegada en la que s’havia convertit en una plaga. El que mai no vam poder esbrinar va ser quin regidor havia portat la mostra inicial, les mànegues dels bombers primer, i el pesticida del jardiners després van acabar amb la possibilitat d’esbrinar-ho.
Per als mitjans de comunicació l’explicació a la fortor va passar per un núvol després per un vessament no controlat al riu, al temps que s’informava d’un petit ensurt a l’edifici vell de l’ajuntament i la decisió de renovar la sala de plens per haver trobat corcó a les butaques. La meva recomanació de dir la veritat va ser rebutjada de ple. – És més fàcil de l’altra manera. – Va dir l’alcalde.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)