El fumador

Relats conjunts: El fumador, Juan Gris, 1913

És que ja n'estic tip! No puc fumar a la feina, no puc fumar al bar, no puc fumar a l'habitació, ni a la cuin, i al menjador! Al final han guanyat la batalla aquests poca-soltes! Ara ja tan sols puc fumar al mig del carrer, faci un fred àrtic o una calor sahariana, plogui a gots i barrals o passi un huracà.

Recordo aquella època daurada, entraves a qualsevol lloc, treies el paquet i l'encenedor, agafaves una cigarreta i, si ningú no hi fumava ja, demanaves permís, un permís que, per bona educació, sempre t'era concedit.

Després van començar a prohibir fumar a les habitacions dels hospitals i els fumadors, llavors legió, vam accedir-hi a canvi d'una zona, sovint la sala d'espera, on fer la cigarreta de rigor, ens ho hauríem hagut de pensar, en hauríem d'haver negat, exigir el nostre dret a fer amb els nostres pulmons el que volguéssim, però van cedir magnànims, pensant-nos amos de la situació.

Arribà la prohibició de fumar al transport públic, i no sols era qüestió de multes, que poques vegades queien, sinó les cares que ens posava la gent, fins i tot algun renegat, i al final algú t'acabava increpant fins que apagaves la cigarreta, amb prou feines encetada.

Més tard van començar a no deixar fumar als llocs de treball, de nou a canvi d'un cau on fumar-nos-en. I de nou vam cedir, de nou ens vam deixar aixecar la camisa, de nou vam beure oli. Més tard ja no vam poder fumar a les andanes del metro ni del tren, als hospitals ja no es podia fer una calada enlloc, ni tan sols a la cantina, i si en demanaves permís per fumar en algun lloc, ja t'ho negaven sense cap mirament.

Han canviat les normes, abans fumar estava ben vist, socialment acceptat, fins i tot aquell que no fumava era qui havia de donar explicacions. Ara ja no podem fumar enlloc, ni a casa, que si el nen, que si mentre mengem no que fas malbé la olor del menjar,com si els ous ferrats o la coliflor oloressin a roses!

I ara el metge! Ves què em diu aquest ara, que si segueixo fumant no duraré ni tres anys, però si sols fumo trenta cigarretes al dia! Abans en fumava dos paquets i mig al dia, si no sortíem perquè si ho fèiem queien els quatre. Abans entraves a la reunió i si algú es queixava del fum tothom el mirava malament, ara no se t'acudeixi de posar el paquet de tabac a sobre la taula.

I el meu cap? El molt cabró es fumava uns cigarros d'aquells caríssims i que ningú no li tossís al costat que era capaç de posar-ho al carrer. Ahir mateix va amenaçar de fotre fora al que fumi als lavabos i que s'ha acabat lo de sortir a fer la cigarreta al carrer que es perd molt temps i que és una injustícia pels no fumadors. Serà barrut!

Però què hi farem! La guerra està perduda, d'aquí a poc ja m'imagino als pocs fumadors que quedem amagats en un racó, amb un vigilant que no vingui ningú i compartint una cigarreta, com quan érem nens! Em pregunto si al barri ens vendrà el tabac el mateix camell que ven coca? Fins no fa gaire volia que el fessin fora, però tal com raja la cosa, si ven tabac ja m'estarà be que n'estigui.

Clar que potser no em farà falta, si el metge te raó hauré de deixar-ho jo també, i no és per res però aquesta tos matinera, amb tots els mocs que em surten em preocupa. A més m'ofego al pujar les escales i no estic gras, però l'altre dia vaig haver de veure com el veí del cinquè, que sembla una baldufa i segur que pesa més de cent quilos, em passava pujant les escales.

A més la parenta també em collava, ara em feia sortir al balcó a fumar, quan no hi eren ells es clar perquè si ho eren m'enviava al safareig, això sí després quan sortia a fer rentadores no parava de remugar. “Ja m'has atofat això! Però tu no te n'adones de la pudor que fa això.” Perquè per a ella, com per a quasi tothom el tabac ja no es tabac, és això, o aquesta porqueria, és innombrable, tabú.

L'he d'assumir, més tard o més d'hora hauré de deixar-ho, a la fi és el que l´hi he promès a la meva dona. Ves, que havia de fer, si plorava desconsolada mentre el metge ens ensenyava aquella radiografia, jo no veia res, però ell assegurava que allò eren els meus pulmons i que els tenia negres, jo no veia res, però ella es va posar a plorar i que havia de fer jo? Dir-li, prometre-li que deixaria de fumar.

I ja em veus, aquí, al carrer, fent una cigarreta lluny de la mirada de la parenta, després a comprar no sé quines bajanades que vol, sort que el supermercat és lluny i entre que vaig i torno en puc fer dues calades i no fer massa pudor a fum. Des que vam anar al metge l'única manera de poder fumar és anar a comprar, ves jo que arribava de la feina i seia al sofà ara a fer la compra com una dona i tot per una merda de cigarreta, per dues misseres calades.

I pensar que abans érem els amos del mon! Però això s'ha acabat , que si molestem, que si el fumadors passius, coi! Doncs que siguin fumadors actius! No et fot? Com canvia el món, qualsevol dia veurem un parell de mossos traient un paquet de cigarretes de la butxaca d'un detingut i dient-li allò de “I això què?” I l'altre responent “És per ús personal! Puc portar fins a cinc cigarretes!” i els altres “Aquí n'hi ha deu com a mínim, se't caurà el pel, gamarús!” Quin món! Quin món!

Doble joc

Va treure’s la bata blanca i la llençà a un racó amb un gest de fastig. – Mal dia? – Preguntà el company que s’estava acabant de vestir. – Depèn. Si es tracta de resultats avui ha estat un dia rodó, però ... – Però? – No m’agrada, sento que l’estem enganyant ... Sí, ja ho sé, és tan sols una màquina, però sempre tinc la sensació de tractar amb una persona.

Mentre treu un cafè de la màquina el company li respon. – Ja saps que és un prototip, es tracta de comprovar com respon davant suposades situacions anòmales. Quan estiguem allà fora dependrem en quasi bé tot del que facin aquestes màquines. – Preferiria que fossin com els ordinadors, teclat, monitor i adéu, però aquest té ulls. Saps el que ha estat mirar els seus ulls quan li hem dit que s’havia cremat el port de comunicacions?

La dona s’eixuga una llàgrima fugissera amb un dit. – Va posar la mateixa cara que el pare quan li van dir que es moria... No puc. És superior a mi. – Dona! No sent, és tot un munt d’algorismes. – I per què preveiem que es puguin generar algorismes defectuosos? – Degeneració de hardware, és el problema que més por ens fa, recorda que són ordinadors quantics, un error al hardware, una sola posició de memòria que perdi la informació de tal manera que el sistema de comprovació l’accepti i podem tenir una màquina assassina, de fet ja l’has vist això.

La dona s’esvera. – Però li ho vam provocar! Li vam treure els algorismes de seguretat en aquell pobre desgraciat, i encara així sols va respondre amb ordres, ni un sol atac físic, ni quan el vam desconnectar ... i aquells ulls ... t’ho juro! Tenia la mirada d’algú que no es reconeix a si mateix, els seus ulls no deien el mateix que les seves paraules! – Va, calma’t, m’estàs convencent que necessites uns dies de descans, parlaré amb el cap. – Sí, potser, necessito aire fresc.

La dona surt de la sala i enfila el passadís fins arribar a l’andana de la llançadora, l’home l’ha mirada com marxava, la seva mirada delata la seva preocupació, quan la noia ha desaparegut més enllà de la porta de l’andana enceta el camí cap al despatx del coordinador amb pas ràpid. – Senyor!. – Diu abans d’entrar al despatx. – Passi, passi. – Senyor, tornem a tenir problemes. Està veient sentiments a la mirada dels prototips. – Ja, però no era això el que esperàvem? – Sí, si observa la mirada d’un humà però no en la d’un androide.

El supervisor mira les dades al seu ordinador. – Segons consta aquí es tracta d’un prototip de companyia, pensat com a confident, algú a qui la tripulació li pugui transmetre totes les seves angunies, que sigui capaç de simular comprensió, compassió, amistat, fins i tot amor. No veig el problema. – Senyor, està interpretant sentiments en androides que no estan programats per tenir-ne. – I com ho sap? – Què vol dir?

El supervisor l’invita a seure amb un gest. – Ella està preparada per interpretar canvis en els músculs facials a la recerca de canvis d’estat en l’individu, vostè diu que ha interpretat sentiments a la mirada i el programa ja ho preveu que l’expliqui així. S’imagina, de petit, quan vostè estava trist que la seva mare li hagués dit “Els teus músculs m’indiquen que penses en alguna cosa trista.”? No, la seva mare hauria dit “Se’t veu amoinat.” Aquest és l’objectiu.

L’home replica. - Però els androides no en tenen de reaccions facials. – S’equivoca, tot i que no són tant expressius com un humà tenen un mínim de reaccions facials, ens vam adonar que ajudaven a la comunicació entre humans i androides. – Ja, però ella dóna senyals d’esgotament. – Sí, això si que és un problema ... Manca de memòria? – No crec, jo pensaria en una saturació d’alguna variable.

El supervisor seu de nou davant de l’ordinador i revisa la fitxa de la dona. – On és ara? – Va camí de la seva cabina, deu ser a punt d’entrar. – D’acord, he preparat la cabina per que la posi en espera tan bon punt entri, quan li arribi el senyal faci’l un volcat de memòria i revisi si hi ha algun punt de saturació. Informi’m del que trobi. – D’acord senyor.

L’home surt del despatx, el supervisor espera a deixar de sentir les seves passes i fa una trucada. – Senyor director? ... Sí, és per informar-li que els androides funcionen dins els paràmetres esperats ... Sí l’androide tècnic és capaç d’interpretar anomalies en qualsevol androide sense necessitat d’una connexió directa, l’androide de companyia interpreta a la perfecció qualsevol sentiment encara que sigui simulat, sols necessita un petit ajustament i l’androide de gestió ha estat capaç d’assumir que ja no pot ser reparat des de fora ... Sí senyor, crec que en dues setmanes podrem crear les tripulacions per les naus i abandonar aquest planeta mort.

Records

La seva mirada repassà tots els racons de la sala, la recordava més atapeïda, trobava a faltar les carpetes A-Z dels prestatges i el garbuix de papers que amagava la superfície de la taula. Els aparells de telèfon també havien desaparegut i ara hi havia un monitor hologràfic amb só incorporat.

Havien passat molts anys i moltes coses. En aquella època encara existia Espanya i res no feia pensar que hagués de passar el que va passar. Aquell onze de setembre, tot just havent acabat els actes oficials les televisions van emetre la notícia, Una part de l'exèrcit havia pres la Moncloa i la Zarzuela, les emissores de la televisió i ràdio nacionals, espanyoles, i l'aeroport de Barajas.

Per la televisió anunciaren la presència del nou president de l'estat en poca estona i quasi tothom esperava la imatge d'un militar. La sorpresa va ser majúscula quan qui es va presentar va ser l'anterior president del govern del mateix partit que ara governava. Visiblement i sospitosament eufòric va encetar un discurs on declarà dissoltes les corts, derogada la constitució i els estatuts de les autonomies i ordenava la detenció de la família reial i els diferents governs autonòmics no corresponents al seu partit.

La següent sorpresa va se veure una ombra al seu darrera, tot seguit sense temps d'entendre res un só estrident i una taca vermella que s'estavellava directament a l'objectiu de la càmera i a les pantalles de tots els televisors.

La connexió es va tallar, el fet que el cap colpista estigués mort no va suposar la retirada de l'exèrcit però si l'aixecament en contra de l'exèrcit lleial al govern. Davant de la desaparició del govern de Madrid, després es va saber que els membres que no havien fet costat al cop havien estat assassinats, els governs autonòmics van prendre les regnes de la situació. A Catalunya el comandament de l'exèrcit va donar suport al cop però una part important d'oficials i sub oficials s'hi van negar i es van posar a les ordres del govern de la Generalitat.

Ell recordava les reunions en aquella sala, els intents de comunicar-se amb els diferents governs de les altres autonomies. Recordava la cadira on havia dormit poc més de quinze minuts després de quasi dos dies sense dormir. Recordava com anaven arribant les notícies, la majoria a través d'Internet on es podien veure els combats als carrers de les principals ciutats.

Van se tres mesos d'incertesa, tres mesos d'angúnia. Llavors va haver-hi una treva, els colpistes havien aconseguit Madrid, Castella La Mancha, València i part de Castella Lleó, Andalusia, Extremadura, Múrcia i havien creat una mena de confederació, Galícia va demanar ajut al veí Portugal amb qui al final es va fusionar, Les Canàries s'havien declarat independents al veure que l'exèrcit colpista va ser traslladat en bloc a Madrid deixant-los a la seva pròpia sort.

Ceuta i Melilla van ser envaïts pel Marroc, la resta de comunitats van quedar sota control autonòmic, la treva va servir de poc, a la zona colpista es va establir un govern dictatorial que va caure uns anys després portant al desmembrament final. La resta van campar cadascú per la seva i, fora d'alguns acords bilaterals, el que s'havia conegut com Espanya va desaparèixer per sempre.

Recordà les negociacions amb la Unió Europea per tenir representació, les reunions pels acords amb les Balears, i posteriorment amb València per crear un acord de reconeixement mutu, l'intercanvi d'ambaixadors amb Euskalherria i amb Portugal. Recordava les negociacions per ser reconeguts per la majoria de països i el dia que l'ambaixador de Catalunya es va presentar a l'ONU oficialment.

I avui, de nou un onze de setembre, rebrien al flamant ambaixador de Castella i Aragó, el país veí amb qui feia un munt d'anys que no es parlaven tot i haver-se reconegut mútuament feia ja un munt d'anys. Recordava tot dins una boirina, se li feia difícil assumir que ell havia viscut tot allò.

Va veure entrar un vell company, tan vell com ell. - Quan de temps! - Ja ho pots ben dir. - Quantes coses vam viure en aquesta sala, oi? - I tant! - Saps, si algú m'hagués dit al 2009 que avui seriem un país independent, una república li hauria dit que no m'aixequés la camisa. - Jo li hauria dit que tant de bo tingués raó. - Saps? L'altre dia em vaig assabentar pel meu net, que treballa a Nova York, que el Felip de Borbó encara ronda per allà, és un assidu dels programes del cor. - Encara en fan aquestes bajanades? - Sembla que allà sí.

Canvis

A voltes i revoltes, pensant i repensant el que vull fer el que vull ser m'he perdut en els meus pensaments i no he donat amb la sortida. Arriba un moment en que et planteges què és el que estàs fent, on vols anar a parar i com vols que et coneguin.

Quan vaig començar vaig posar-me un àlies, un sobrenom que havia de ser un personatge, al poc em vaig adonar que el personatge no era altre que jo, qui s'inventava històries, qui volia explicar el que sentia el que pensava el que somiava, era jo.

Durant tot aquest temps he mantingut el sobrenom però cada dia em sentia més i més allunyat del que hauria hagut de ser. Quin sentit te posar-se un sobrenom quan poses la teva imatge real, quan poses el teu nom i el teu cognom, quan tothom que et coneix sap que escrius un bloc (de fet dos).

Per això avui he decidit fer canvis, canvis potser no tan importants, però definitius. Skorbuto passa a la història, no tronaré a signar res amb aquest nom, no te sentit, no és Skorbuto qui escriu, és el Josep Benet, amb tots els seus ets i uts. Encara no canvio el nom del bloc, no n'estic segur de quin nom posar-hi, però ho faré, també miraré d'escriure més regularment, potser no tant com ho feia, potser amb més cura del que escric.

Perquè aquesta és una altra, m'he adonat que a mida que escric m'exigeixo més, m'he proposat tenir un temps dedicat al dia per escriure, no gaire, una hora si fa no fa, una vegada acabat el temps d'estudi. D'altra banda m'he plantejat allò que mal diuen “monetizar”, es a dir obtenir algun guany pel que faig, com que no m'agrada “l'adsense” el que faré serà posar algun sistema de donació voluntària, així, a més de les estadístiques tindré la seguretat que a algú li ha agradat el que he fet prou com per fer una petita aportació.

Això de obtenir beneficis per quelcom que hom fa de gust és un tema que sovint sembla controvertit però no és el primer cas que ho fa, i, si hi han uns centimets sempre és més defensable dedicar un temps al dia. Tot i així no serà un tema vital, afortunadament visc d'un sou.

Pel que fa al que escriuré a partir d'ara no crec que canviï massa, hi han algunes històries que em volten pel cap, tant de caire eròtic com de fantasia, també penso posar-m'hi més en opinió sobre actualitat, tot i que alguns temes em resulten tediosos, com ara la perillosíssima grip A que ha matat més gent que ... el refredat comú?

No m'embolicaré més i ja aniré avisant dels canvis, sols una afirmació, he vingut pe quedar-m'hi.

Amnèsia

Em vaig despertar amb la terrible sensació de no ser al lloc adequat. Aquella sala, amb una lleu il·luminació quin focus no vaig saber identificar, m’era del tot desconeguda. Em vaig aixecar del llit, un llit bàsic, amb matalàs, llençols i una estructura inferior tancada que devia suportar el pes de tot.

Vaig fer una inspecció de tot el que em rodejava fins trobar un mirall que quedava al costat del que devia ser un armari. Em vaig mirar, res d’estrany e la meva imatge, tret de la roba, una mena de túnica o de camisa de dormir de color blanc sense botons, cremalleres ni cordills.

Dins l’armari vaig trobar roba interior, uns quants vestits de cos complert i diferents tipus de calçat. Vaig obrir la porta i vaig fer una ullada, el passadís era buit, a mà dreta al fons hi havia algú assegut a una taula en actitud de veure passar les hores. Em vaig fixar que la roba que portava era pràcticament idèntica a la meva.

La veritat és que em feia una mica de vergonya sortir tal com estava, així que em vaig vestir amb un d’aquells uniformes. Sortí de l’habitació i m’apropà a l’home. – Bon dia. – Vaig dir abans de preguntar-li res. – L’home, en veure’m va saltar de la cadira i es va quadrar fent una salutació que semblava militar. – A les seves ordres, senyor!.

Em vaig quedar garratibat, jo era una mena de cap d’alguna cosa, però de quina? La situació s’havia complicat més del que m’esperava, si hagués estat un company d’aquell home, un hoste, un desconegut o, fins i tot, un presoner m’hauria pogut sincerar immediatament. Però sent un comandament la cosa canviava, la meva situació era molt delicada i no li ho podia explicar a qualsevol.

Així doncs, vaig optar per simular que em trobava malament. – Si us plau, cridi al servei sanitari de guàrdia, estaré a la meva cambra. – L’home em va mirar estrany, tot i així va obeir sense fer més comentari. Em vaig tornar a la cambra, vaig seure al llit i esperà a que arribés algú. – Permís per entrar. – Va cridar algú des de fora. – Endavant.

La porta s’obrí i entrà una dona uniformada amb un distintiu sanitari, si més no aquell símbol el reconeixia. – Vostè dirà comandant. – Em va dir havent tancat la porta. – Comandant ... – Vaig repetir en veu alta. – Ella es va quedar sobtada. – Perdoni’m, ara m’explico, crec que tinc algun problema d’amnèsia. – Amnèsia? Vol dir que no recorda qui és? – No exactament, no recordo aquesta cambra, el passadís, l’home que hi ha al fons, a la taula, a vostè, el meu càrrec, però tinc consciència de qui sóc i com em dic.

La dona, no estava segur si era metgessa o infermera, va treure un aparell i em va inspeccionar els ulls. – Res d’estrany aquí. Comandant, si em fa el favor anirem al taller. – Taller? – Sí ... no diu que te consciència de qui és? – Vostè no és metgessa? – No pas, sóc enginyera. – Perdoni’m però no entenc res. – Li ho explico pel camí.

Vam sortir de la cambra i vam recórrer els llargs passadissos fins arribar al taller, ella, durant el recorregut em va anar explicant. – Primer de tot, vostè és el comandant d’aquesta nau, vam sortir de la Terra ara fa sis-cents trenta-dos anys a la recerca d’un planeta que ens pogués acollir. – Vostè té més de sis-cents anys? – Va riure. – No! I ara! Tinc vint-i-quatre, he nascut dins aquesta nau.

Va seguir explicant. – Vostè sí en té més de sis-cents anys, de fet, voreja els sis-cents cinquanta. El consell d’evacuació va creure convenient que determinats càrrecs fossin en mans d’androides, tots ells amb el programa Messies, un programari que era capaç d’avaluar d’una manera justa els riscos, avantatges i inconvenients i prendre la decisió correcta en el moment adequat.

Vaig interrompre l’explicació. – Llavors dedueixo que no sóc humà sinó un androide, un robot. – Això mateix. – I perquè em resulta dolorós assabentar-me d’això? Si sóc un androide no hauria de sentir. – Bé, això és part del problema. – Problema? – Sí, deixi’m que acabi d’explicar.

L’enginyera seguí la narració. – Vora els primers tres-cents anys els androides van fer la seva feina perfectament, però va haver-hi un incident que ens va posar en alerta, alguna cosa va fallar ... el sots comandant va ordenar l’execució d’un humà. – Inclou la pena de mort, la llei? – No. De fet la pena de mort no existeix des de fa dos mil anys en cap de les cultures humanes.

Allò em va fer sentir una esgarrifança. – Vol dir que Messies fallava? – Això vam pensar. Afortunadament vostè no va semblar afectat, va revocar l’ordre i va fer desactivar i revisar el sots comandant. – Van revisar el programari? – Sí, la decisió se’n sortia de les possibilitats de Messies però vam trobar un altre programari, vam pensar que era alguna mena de virus i el vam eliminar.

Començava a ser conscient de tot el meu sistema, vaig fer un escombrat de memòria. – No va desaparèixer oi? – No. Vam engegar el sots comandant i el programari va tornar a generar-se. – Jo també el tinc, no? – S’ha escombrat la memòria? – Sí. – Però hi ha un detall. Cada programari en cada androide era diferent, fins i tot anava variant amb el temps.

Vaig trobar dins meu alguns algorismes que em permeteren fer deduccions més ràpides. – Evolucionem. – No sé, no sabem si podem dir-li així. – Què va passar amb el sots comandant. – Desactivat, el seu programari el convertia en un psicòpata. – I quin és el meu problema?

L’enginyera es va para i em va mirar als ulls. – Vostè te por. – Em vaig quedar sobtat. – Què vol dir? – Ella va seguir explicant. – Havia de decidir si desactivàvem definitivament el sots comandant, va dubtar, un del enginyers del moment, jo, evidentment, no hi era, el va escridassar, vostè es va cobrir amb els braços com si li anés a colpejar. Va ser quan ho vam saber.

No m’ho podia creure, no trobava cap algorisme que pogués fer-me reaccionar amb por. – L’han solucionat? – encara no ho sabem, portem vora tres-cents anys intentant que vostè no tingui por. L’implantem un algorisme corrector, es desperta i durant uns anys no tenim cap problema, però de sobte, un dia es queda bloquejat davant una presa de decisió per senzilla que sigui.

Vaig lligar caps. – M’heu esborrat la memòria? – No. Feia cinc anys que vostè funcionava bé. És d’hora però crec que s’ha tractat vostè mateix. – Què vol dir? – Aquest matí hem trobat un bolcat de memòria seu no programat, potser ha generat un algorisme de seguretat que fa una còpia i després esborra quasi tota la seva memòria.

No sabria explicar el perquè però saber que podia recuperar la meva memòria em va alleugerir. – Llavors caldria que filtressin la còpia, per eliminar l’algorisme defectuós, i la recuperem. – Hi ha un parell de companys fent-ho. – Ja sé que amb la memòria recuperaré la informació, però tinc curiositat. Quants androides som a la nau i quants en funcionament.

La dona abaixà el cap. – Vostè, el sots comandant, el cap de motors, el cap metge i el cap de comunicacions, no hi ha més androides. D’actiu sols vostè. – Jo sol? – El cap de motors va fallar va dos-cents anys, es va apagar i no l’hem pogut engegar de nou, el cap de comunicacions va començar a barrejar idiomes i ha estat impossible refer la base de dades, el cap metge esborra la llista de malalties així s’engega.

Vaig rumiar que allò era un desastre. – I com s’ho fan sense ells? – Lògicament els seus llocs han estat ocupats per humans, hem descobert que tampoc no ens surt tan malament, tenim errades, sí, però també sabem corregir-les, si més no en la majoria de casos. – Llavors, perquè no m’heu desconnectat?

La dona em mirà als ulls. – Perquè encara funciona i malgrat te un problema greu quan es presenta sempre ha col·laborat i s’ha deixat fer. Estudiarem l’algorisme que ha incorporat, si és correcte potser s’haurà solucionat el problema encara que sigui en precari.

Vam arribar al taller, vaig saludar la resta de l’equip. – On he de posar-me? – Aquí, comandant. – Vaig seure i em van connectar uns cables al clatell. – Comencem. – Vaig sentir com un munt de dades entraven dins la meva memòria, de sobte tornava a recordar des de la sortida de la nau de la base lunar fins al dia anterior, fins el moment que vaig sentir que una posició de memòria m’avisava que entrava en pànic.

El procés va acabar. Vaig preguntar si tot havia anat bé, però ningú no va gosar respondre’m. – Potser si m’ho expliquen. – La dona em mirà compungida. – Crec que aquest és el darrer bolcat, comandant. – Què vol dir? – De la butxaca va treure un mirallet i m’ho va posar al davant, darrera meu un fil de fum negre sortia del meu clatell. – S’acaba de fondre el port de comunicacions. – Jo sabia que els recanvis eren esgotats feia temps. Ara sabia que la propera vegada que entrés en pànic el bolcat no es produiria però l’esborrat sí. Acabava d’assolir una nova característica humana, la mort.

L'Amo del solar

Aportació al 121è Joc Literari de J.M.Tibau.

Ell fa temps que s'ha erigit en amo i senyor del descampat, ha convertit en el seu tron el darrer esglaó de la desapareguda escala, un mirador perfecte des d'on vigila atent els ratolins quan te gana, i on s'estira i dorm despreocupat, gaudint de l'ombra al migdia.

Veí silenciós durant el dia, mal de cap en època de cel, quan les femelles el posen brau i reclama i marca el seu territori com correspon a la seva espècie.

Desconfiat, s'amaga de la quitxalla que a voltes envaeix el seu reialme, llavors se li pot veure al seu pedestal de runa, observant-los anguniat, fugisser si se li acosten, encrespat si se sent acorralat.

La presència de la senyora Antònia, és l'única presència humana que li agrada, sap que quan ella arriba abocarà llet i pa en un cul d'ampolla de plàstic i si hi ha sort algunes restes de carn o peix. És l'única persona a la que li deixa acaronar la seva pell, qualsevol altre s'ho pensarà en veure'l encrespat i bufant i rebufant.

Avui ha entrat una colla amb una excavadora al solar, algú ha decidit fer quelcom. Avui ell haurà de cercar un altre reialme, més enllà del carrer, potser més enllà del barri. La senyora Antònia no podrà deixar més el cul de llet i els veïns ja no patiran l'època de cel.

Benvolguda veïna del davant

Benvolguda veïna del davant:

Estic convençut que és tot un cúmul de casualitats, tot i que algú em dirà que les casualitats no existeixen, de totes maneres em preocupa aquesta situació tot i que la història és tan dilatada que potser no importa tant.

Et posaré en situació, des de casa tinc una vista perfecta de les teves finestres del menjador, el bany i la porta del balcó d’una habitació de casa teva, la del bany sé que ho és perquè em recorda la del bany de quan jo tenia menys de deu anys i no patirem per ella, amb prou feines sé si el llum és encès o no.

La primera vegada va ser quasi una broma, veure aquell striptease velat per la persiana baixada em va sobtar i reconec que, una vegada passat, em va divertir més la meva reacció, més aviat manca de reacció, que no pas el fet del que veia, a la fi no vaig veure més que ombres, molt suggerents això sí.

La segona vegada va ser un matí de dissabte, potser diumenge, jo sortia a penjar la roba d’una rentadora, per a mi penjar la roba no és cap problema, m’ajuda a relaxar-me, poso les peces grans primer, després les petites, i amb les més minses aprofito els espais sobrers. Tu eres pintant la barana, portaves una bata i seies a una banqueta, res d’estrany fins que et vas girar i vas quedar cames obertes directe al meu camp de visió. Blanques.

Vaig fer via per acabar ràpid, a la fi tot el que podia veure ja estava vist i no em venia de gust quedar-me palplantat, tot i així recordo aquella estona com bastant llarga, això sí, tinc la sensació que no eres conscient del que passava.

La tercera va ser molt curiosa, la persiana del menjador la tenies pujada, els llums tancats indicaven que segurament eres fora malgrat això i després de penjar uns pantalons m’hi vaig trobar amb la teva imatge, corrents cap a la finestra per abaixar la persiana a corre cuita en roba interior, blanca, i amb un somriure nerviós.

M’hi vaig imaginar una d’aquelles reaccions que pensades després arribes a la conclusió que ningú no t’hauria vist així si no haguessis volgut abaixar la persiana. Tot i així aquesta vegada penso que sí eres conscient de la meva presència, de fet miraves cap a on era jo.

La quarta va ser una coincidència doble, tu penjaves la roba al teu balcó, jo la meva al meu xafareig, tot normal fins que vas entrar a l’habitació, t’hi vas girar i, no sé perquè, en aixecar-me d’agafar una peça de roba et vaig veure amb el vestit aixecat i una panoràmica complerta de les teves calces, blanques. Ja em perdonaràs però en aquest cas, no trobo raonament, entrar, girar cent vuitanta graus i aixecar-se el vestit per mirar no sé què a l’alçada de la goma.

Entenc que les casualitats per força improbables que siguin passen, entenc que de vegades tenim el cap a Honolulú, entenc que de vegades reaccionem aconseguint tot el contrari que no pas volíem, sé que seguiré penjant la roba al meu xafareig i probablement hi hauran més trobades així tot i que tu preferiries que no i jo preferiria que fos quelcom volgut, però voldria demanar-te, per no fer-ho monòton. Podries fer servir calces d’un altre color?