Encreuaments Primera part

Tot i que no era un expert sabia que el cadàver portava més d’un dia dins aquell contenidor, la pudor que desprenia era una barreja a carn podrida i restes de cuina, i el color verdós de la pell junt amb la presència de tota mena de cucs m’assegurava l’encert de la meva deducció.

Ja havíem trucat la policia, però la possibilitat que arribessin aquell mateix dia era, si més no, impossible. La nevada de la nit havia estat tan forta que havia estès una manta de prop de tres metres de gruix, absolutament flonja, que impedia el pas en vehicles normals. Una sèrie d’esllavissades havien adornat el camí amb terra i rocs que dificultaven el pas de vehicles especialitzats i complicaven la feina de les lleva neus.

La possibilitat que vinguessin en helicòpter estava descartada d’antuvi, la zona més propera on aterrar estava just al lloc d’on es podia provocar una esllavissada que colgués la casa amb tots els hostes a dins. Així doncs l’únic que ens quedava era esperar, i esperar que la fortor del contenidor no arribés als nassos dels carnívors que poblaven la zona.

Amb l’ajut inestimable dels que tenien estómac per no vomitar vam tancar-ho i el vam entrar al cobert penjant-lo de la corriola per evitar que guineus, llops i fins i tot algun ós fessin un festí. – A la policia no els hi agradarà que l’haguem mogut. – Ja s’ho faran, si el deixem fora no els hi quedarà res.

Estava convençut que acabarien identificant-lo com algun rodamóns, potser algun ionqui, que, desorientat en la neu, acabés davant la casa i en comptes d’entrar-hi s’hi llencés al contenidor esperant posar-se a raser.

La tempesta continuava i nosaltres havíem caminat hores, massa hores, i estàvem esgotats, vam entrar dins la casa els pocs que encara no ho havíem fet, la resta s’havien posat a terra, davant la llar de foc, apropant les mans tremoloses pel fred. Les motxilles i bosses s’amuntegaven en un racó. – Ningú no pensa moure’s? A dalt hi ha cambres. – estaran gelades. – Segons la informació la casa te calefacció. Algú l’ha cercada?

Un silenci sepulcral em va confirmar que el pes dels culs era superior a l’esperat. Era un d’aquells moments en que, si fos al mig de Barcelona, enviaria a pastar a tothom i agafaria el metro cap a casa. Vaig deixar el club de quemacos vocacionals i vaig recórrer la casa. Al costat de la sala amb la llar de foc hi havia una cuina vella, amb forn de llenya i fogons de gas butà, un parell de bombones s’amagaven rera les portes de sota els fogons, una plena, l’altra, connectada, mig buida

Vaig encendre els fogons, funcionaven acceptablement bé, excepte un que no vaig gosar d’encendre pel seu aspecte. Els armaris estaven buits, res de menjar enlloc, ja era d’esperar. En un calaix hi havia ganivets de diferents llargades, cullerots i un aparell estrany que vaig associar amb algun tipus de llevataps, tot i que no tenia el típic punxó cargolat.

La resta de calaixos, tret d’un, eren buits, en aquest hi havia un objecte que no quadrava, una cartera d’home, de cuir, o imitació de cuir, negre. Pensant que pogués tenir alguna cosa a veure amb el cadàver la vaig agafar amb el mocador i la vaig obrir, un carnet d’identitat d’un tal Manuel Vergara Gámiz. La foto no em va semblar la del mort, tot i així no el vaig descartar.

Una porta més enllà del passadís donava accés al pis superior del cobert on havíem deixat el mort, allà estava la caldera, la vaig posar en marxa mentre el vent fred em colpejava i vaig tornar a entrar. Escales amunt vaig trobar els dormitoris, hi havia un parell amb llits suficients per tots els que érem. Altres dos eren prou petits com per descartar-los.

Una cinquena porta era tancada, cap de les claus que m’havien donat a les oficines del Centre encaixava, tot i així per l’aspecte semblava que portava temps sense obrir-se. Unes escales donaven pas a les golfes, vaig fer una ullada aixecant la trapa, es veien alguns mobles vells, caixes i molta pols, un soroll em va donar a entendre que allò eren els dominis d’una família de ratolins.

De tornada a la llar de foc vaig veure com alguns s’havien adormit, vaig mirar d’espavilar-los a tots, si més no perquè s’anessin a les habitacions. Em vaig assegurar que la porta era tancada i vaig pujar amb els altres. Al passar davant la cuina vaig veure que algú s’havia pres la molèstia de deixar-hi el menjar a sobre la taula. Després d’agafar un llit i posar-hi el meu sac em vaig canviar i ficar a dins i no vaig trigar a dormir-me.

El despertador sonà a l’hora prevista, després de fer esforços supra humans per aixecar-me vaig anar al lavabo, després de rentar-me la cara vaig tornar a l’habitació a vestir-me, no s’escoltava ningú a la casa, vaig pensar que encara dormien, vaig obrir la finestra de l’habitació, ja no nevava, però els núvols impedien que la llum del Sol ens arribés.

En girar-me em vaig adonar que estava sol, vaig mirar el rellotge no fos cas que m’hagués adormit. No era l’hora correcta i jo era dels que menys li costa aixecar-se. Tot i així vaig pensar que s’haurien aixecat mentre era al lavabo i els trobaria a tots a la cuina. Em vaig acabar de vestir i vaig baixar.

A la cuina l’ordre indicava que ningú no havia esmorzat, em va sorprendre aquest fet, vaig pujar a corre cuita i vaig fer una ullada a les altres habitacions, eren buides, buides i netes, no quedava res, cap motxilla, cap sac, els llits amb els matalassos aixecats. Vaig córrer a la meva habitació, tot igual, net, buit, ni tan sols les meves coses estaven allà.

Neguitós, vaig sortir fora, feia fred, la rosada havia amarat tot al seu pas, el silenci era sepulcral fins que una remor de motors em va alleujar. Els cotxes van parar just davant meu, m’hi vaig apropar a un i saludà al conductor, el conductor obrí la porta sense respondre’m i quasi es xoca amb mi al passar, ben bé com si jo no existís.

El vaig escridassar però ni tan sols va fer el gest d’assabentar-se, la resta sortí del cotxe sense reparar en la meva presència, no vaig entendre que passava fins que una dona grassa em va creuar pel bell mig. Vaig quedar garratibat, jo era un fantasma, o ells ho eren, o quelcom semblant. Vaig seguir els nou vinguts, per a sorpresa meva dos d’ells els havia vist abans, un era el mort, l’altre era el de la cartera.

Vaig seguir les passes del futur finat, va ser ell qui va trobar el cos, el meu cos, mig congelat al mateix lloc on jo havia trobat el seu. Vaig sentir el meu cap donar voltes com uns cavallets. Quan vaig poder recuperar-me l’home estava trucant la policia, al seu costat estava el de la cartera, feia cara d’estar contrariat i enfadat.

L’home de la cartera va entrar dins la casa, i s’hi va trobar amb un altre. – Ha trucat la policia, cancel·lem l’operació. – Merda! Si no podem pelar-ho ara, quan ho farem? – Haurem d’esperar, paciència, ens el treure’m de sobre. – Si no ens acaba enxampant ell a nosaltres. Què està molt a prop! Que l’altre dia estaven revisant els nostres correus. – Hi ha temps. Paciència.

Vaig mirar de connectar amb l’home, la víctima, però era com quan veus una pel·lícula i voldries dir-li a la noia que no entri, que darrera la porta està l’assassí. La diferència està en que jo em podia moure dins l’escena. Sí, el reconec, donava una mica de morbo. Va arribar la nit, les coincidències seguien, l’home va anar a dormir al mateix llit on jo l’havia fet.

No va ser fins que va tornar a sortir el sol que ens vam trobar cara a cara. Tots dos a l’hora ens vam exclamar, tots dos vam dir pràcticament la mateixa frase: - Li he de dir una cosa. – Una vegada més calmats vam optar per explicar-nos per ordre, vaig començar jo, li vaig explicar el que havia viscut abans de fer-me transparent, ell la va corroborar punt per punt, ell també havia vist la meva història, llavors va ser ell qui va explicar la seva part, la que jo havia vist com espectador de luxe.

Després va venir la part dura, explicar-li que aquells dos el volien matar, explicar-me que dos dels meus companys volien fer el mateix amb mi. – El que no acabo d’entendre és perquè ens veiem aquí. –Em va dir. – Si jo ho sabés! Sembla com ... no sé ... com si fossin fils paral·lels que s’haguessin encreuat ... No entenc gaire d’això, però. – Potser es tot un somni. – potser sí, però la pregunta és ens despertarem? O hores d’ara ens han pelat?

Vam quedar tots dos en silenci. Durant una estona vam estar callats, de sobte vaig tenir una sensació estranya. – No sent un soroll? – Si semblen sirenes. – Escolti’m, sento que en el meu fil, o el que sigui l’hagin mort, espero que al seu es salvi. – Gràcies, li dic el mateix. – llavors se’m va ennuvolar la vista mentre el soroll de les sirenes augmentava.

Príncep Blau

Ahir, a les 20:35, un escamot composat de Mossos d’esquadra, Policia Nacional, Guàrdia Civil i la (dóna) policia municipal de Castellfollit de la Roca ha entrat a les dependències privades del Príncep Blau. En el comunicat oficial s’informa que el Príncep Blau és sospitós d’estafa, assetjament sexual, tràfic de persones i d'estupefaents.

Pel que sembla la investigació va començar arran de les denúncies fetes per un grup de dones, les inicials de les quals són B.D., V.F. i B.N. que asseguraven que les estava fent treballar per ell en condicions infrahumanes, que els hi retenia la documentació per evitar que tornessin a casa seva.

Fonts dels Mossos han informat en aquest medi que s'ha trobat pornografia barata, publicacions de futbolístiques de l'any de la pera, kleenex fets servir i la discografia complerta de Manolo Escobar, malgrat res d'això no constitueix cap delicte en si mateix segueixen escorcollant l'edifici.

Mitjançant els nostres contactes, es a dir la portera de l'immoble i una senyora que passava per allà, hem pogut saber que les denunciants eren molt conegudes en el barri, una per ser mandrosa. - No n'he vist ningú que dormís tant com ella. - ha declarat la portera. - Ni el meu marit, en pau descansi, s'aixecava tan tard, i mira que va aconseguir la llarga malaltia sense patir res.

La segona denunciant tenia fama de bruta. - Ella sempre li tirava les culpes a la seva mare adoptiva i les seves germanes, però la veritat és que ja feia anys que no vivia amb elles i anava de porca! I la mania que tenia d'anar amb aquelles sabates transparents! Se li veia la ronya dels peus i tot!.

Pel que fa a la tercera tenia fama d'haver fet feliços a tots els homes del barri. - Una fresca és el que és aquesta bandarra! - deia la senyora que passava per allà. - Fresca, si una mica. - Replicava la portera. - Però bona noia, a més no cobrava per això. - Clar tu a defensar-la com que també es tira al barrut del teu fill. Imaginin, ja te quaranta anys i encara estudia i de treballar res. - És que no l'agafen en cap feina!

Després de profundes investigacions mentre fèiem un cafè al bar del barri vam poder parlar amb les interessades i vam poder comprovar que ho eren, i molt, d'interessades.

B. D. Ens va explicar que d'un temps ençà el Príncep Blau la feia aixecar-se a hores intempestives. - Un dia em va fer aixecar a les nou del matí amb l'excusa que havia de netejar l'habitació. V.F. Va comentar que li retreia sempre l'estat dels seus vestits. - Com si em donés cèntims per pagar la tintoreria, saps? A més no estan tan bruts, oi? - B.N. Va afegir que no la tenia gens atesa. - Tu creus que em tiraria qualsevol cosa amb melindro si ell fes servir el seu en mi? Per cert, maco, a quina hora acabes?

A les dotze de la nit vam poder trobar al Príncep Blau, li vam preguntar quan de temps havia estat detingut. - Detingut? ... deixa'm pensar ... Compta el temps que vam trigar en arribar a comissaria? ... una hora i mitja, és que vam trobar un embús de cal deu, però a comissaria vaig estar deu minuts, el temps suficient per trobar on amaga el prefecte la beguda, m'ha fet fora sense ni tan sols fitxar-me.

Seguin les seves passes vacil·lants fins al bar vam seguir preguntant sobre la denúncia. - Mira, et diré una cosa, si et trobes una pava dormint rodejada de nans o d'un munt de gent clapant i tres velles levitant, per molt bona que estigui, escampa la boira! I si a una se li cau una sabata de vidre, llença-li al cap! ... Jo ... - va intentar afegir mentre mantenia un precari equilibri. - Jo tenia un regne, un de sencer, ple de súbdits i súbdites, i em podia tirar a qui em vingués de gust, súbdites i súbdits.

Quan li vam explicar que l'havien denunciat per retenir-les contra la seva voluntat va esclatar en un atac d'ira. - I una merda! Ja voldria jo que se'n tornessin a casa seva, però no les volen. No ... La madrastra de la V.F. Diu que ara la casa és neta i que les filles les te ben cassades amb uns industrials.

Mentre prenia la mida a una ampolla d'orujo gallec va seguir explicant. - I la B.N.! Em vaig trobar la madrastra i el pare, em van donar les gràcies per portar-me-la i els cabrons dels nans ... resulta que me'ls vaig veure a la tele, a la cavalcada del dia de l'orgull gai. Els vaig trucar i em van dir que no volien saber res d'aquella bruixa ... literalment.

Vam preguntar per la B.D. Que semblava haver oblidat. - Ah! Sí, és que els seus encara dormen i em fa cosa despertar-los. - i les fades? - Ves a saber, em sembla que s'han fet monges de clausura ... o alguna cosa semblant.

El Príncep Blau, que hores d'ara ja era morat, va seguir explicant mentre buidava un Chivas 12 d'una glopada. - Tres vegades, tres vaig pringar, s'ha de ser burro! I ja em veus ... però jo tinc la solució ... jo. - Dit això va sortir a la porta del bar i va cridar: Nenes!

Quan les tres denunciants van sortir a la balconada ell va fer una sonora botifarra perfectament visible fins i tot en la penombra del carrer i després va enfilar carrer avall fins perdre's en els carrerons del barri encoratjat pels crits de les denunciants. - Ja tornaràs poca-solta! Ja passarem comptes quan tornis! Que no tens collons d'anar-te'n, impotent! Gamarús! Borratxo!

Cafè de nit (Relats conjunts)

Relats conjunts: Cafè de nit (V. Van Gogh)

Fora el fred i la foscor eren els senyors absoluts, a dins un borratxo consumia el seu enèsim got, en un racó una parella es devoraven amb la mirada en un altre. L’amo del local i cambrer únic, netejava un got amb un drap que podia estar en qualsevol estat menys net. La Margott, la prostituta oficiosa del local, seia a la barra amb un got de pastís mig ple, esperant que algú li demanés pels seus serveis.

La vaig saludar com feia des que vaig entrar per primera vegada ja feia uns anys. – Bona nit Margott. – Bona nit, maco. Què? Tens ganes de passar-ho bé? – De ganes no en falten, el problema és que no en tinc més que per un got. – Com tothom en aquest país. M’agradaria saber on són els que tenen els calers. – Ja em perdonaràs però no els esperis aquí. – Les meuques que fan servir són al bordells de luxe, no pas en un cafè de barri.

El cambrer em posà un got de pastís sense preguntar, el tastà a petits glops, sense presa, deixant que el seu tacte lleugerament cremós i el seu punt picant acaronin la meva llengua. – Una vegada va venir un d’aquests. – Començà a dir la Margott. – Estava gat, amb prou feines es mantenia dempeus.

La Margott va somriure recordant. – Es va posar davant meu i amb la veu més ronca i pastosa que mai no havia sentit em va dir “Oh! Ets una Deessa! Una musa escapada del llimb!” – No seria de l’Olimp? – Li vaig corregir com sempre que explicava la mateixa història. – Olimp, llimb, tant fa, no sé què és ni una cosa ni l’altra.

No vaig poder evitar que em sortís la vena didàctica. – L’Olimp és una muntanya que hi ha a Grècia i és on els antics grecs pensaven que hi vivien els Déus. El llimb és una zona difusa on, segons l’església Catòlica van les ànimes dels nens que no han estat batejats, i les ànimes dels justos que esperen la redempció de la humanitat.

La Margott va preguntar intrigada. – La redemquè? – Redempció. – Vaig respondre. – l’alliberament de la humanitat de tots els seus pecats. – Doncs més val que esperin asseguts, que la cosa va per llarg! – Va ironitzar mentre acabava el seu got. – Així què? Fa un espanyol ni que sigui? – Ni per a això en tinc, Margott. Saps què a Espanya li diuen un francès? – La Margott riguè. – Bé, senyors, la conversa és molt interessant, però jo tinc una família que mantenir, surto a veure si faig una mica de calaix.

Dit això la Margott va sortir a la freda nit que rodejava el cafè a la recerca d’un més que improbable client. – Pobre dona! – Digué el cambrer. – És dur això de vendre el cos. – No ho dic pas per això. – Ah no? – No. Penso en el que te a casa seva, la mare que ja no rutlla. – Em deia posant-se un dit a la templa i fent-lo rodolar. – I el marit, un borratxo que va acabar impossibilitat després de caure d’una bastida.

Vaig recriminar al cambrer. – Home! S’ha de tenir pietat d’aquells que la vida se li ha girat. – Ja la portava girada aquest, no treballava a l’obra, havia pujat per atonyinar un obrer i va perdre peu. A la Margott la coneixien pels blaus que portava arreu. – Ostres, no ho sabia. I encara el manté? – Bé. Diuen les males llengües que no voldrien estar on és ell .. Ja m’entén.

Tot i que em feia una idea no deixava de pensar que era estrany que la Margott seguis mantenint aquell talòs – I com és que va acabar així, ella vull dir. – El marit li feia de xulo. – Però una vegada lliure d’ell podia haver treballat en altra cosa.

El cambrer em mirà entre irònic i condescendent. – Sap quant guanya la Margott? Sap les dones que treballen catorze hores cada dia als telers? Ella guanya deu vegades més. I ara que el marit no l’atonyina i no se li beu els guanys ... Si no és per ser l’amant d’un empresari ... Diuen que el carnisser del final del carrer li va oferir de posar-li casa, però que li va dir que no.

La campaneta de la porta sonà, totes les mirades es dirigiren al nou vingut, roba neta i cara, abric gruixut, guants negres de cuir. Feu una mirada al local i s’assegué en una taula a prop de l’entrada. El cambrer s’apropà a fer la comanda. En tornar, en veu baixa, em digué. – Això pinta malament, el paio va carregat.

No vaig entendre que volia dir fins que el vaig veure deixar la pistola a sobre la taula. El cambrer s’apropà amb la comanda al temps que li demanava que amagués allò. – No pateixi, ara la deso, m’estava fent nosa per trobar la meva pipa. – Efectivament a la mà tenia una pipa de canyell corb negre i cassoleta blanca. Va deixar caure la bossa del tabac a la taula i agafà la pistola, desant-la a la butxaca dreta de l’abric que no s’havia tret.

Parsimoniosament ompli la pipa amb tabac, encengué un llumí i donà una calada a la pipa per que el foc acariciés els fils de tabac. L’aroma no trigà en arribar-me, allò era tabac del bo, d’aquell que porten d'Amèrica del sud. L’home mantenia la mirada en un dels finestrals simulats del local mentre xuclava el fum de la pipa.

La nit passava lentament, serien les dues o les tres de la matinada, el rellotge del local feia anys que havia donat la darrera hora i el meu l’havia empenyorat per poder menjar aquella setmana. La Margott va tornar, entrava fregant-se els braços. – Res. Ni un client. Quina nit més fastigosa. – Llavors va reparar en l’home. – Què fas aquí?

L’home s’aixecà. – Hola Margueritte. – Em dic Margott. La Margueritte és morta. – L’home no va atendre la reclamació. – Estic disposat a recuperar-te, Margueritte, torna a casa, oblidarem tot el que ha passat i tornarem a ser feliços. – No l’entens? – replicà la Margott. – Ja no hi és la Margueritte, la vas perdre en una aposta.

L’home abaixà el cap. – Tens raó, vaig ser un miserable, però estava posseït pel joc. Ara estic curat. – Felicitats, però jo ja no puc tornar. – Podries viure bé amb mi. Porto el negoci del pare, fins i tot ens portarem la teva mare i el servei en tindrà cura. – T’oblides d’algú. – A ell el portarem a un asil.

La Margott se’l va mirar de fit a fit. – Són molts anys. – Digué amb els ulls plorosos. – Em vas apostar com si fos la teva propietat, com si no tingués ànima. I ara vens a reclamar-me, com qui torna a la casa d’empenyorament a recuperar allò que donava per perdut. No. No tornaré Marcel, la Margueritte la vas perdre amb un trio d’asos.

L’home, amb els ulls envermellits li cridà. – Dóna’m l’opció a compensar-te. Dóna’m l’oportunitat de tractar-te com et mereixes! – Ja ho vas fer Marcel, ara ja no és hora, torna-te’n a casa i deixa’m viure la vida que em vas donar. – dit això la Margott enfilà cap a la porta amb pas ferm.

La pudor de pólvora es barrejà amb l’aroma del tabac a l’hora que el soroll sec del tret envaïa el local, l’abric de l’home fumejava a l’alçada de la butxaca mentre el cos de la Margott queia rodó a terra. – Ho sento Margueritte, no podia deixar-te així. – Deia l’home mentre treia la pistola de la butxaca i s’encanonava el cap.

La sang barrejada amb restes de cervell i crani regalimaven paret avall, el cos de l’home caigué sobre la taula tombant-la i provocant que el mabre es trenqués en bocins. Tots els presents érem immòbils, incapaços de fer una passa.

A mida que em recuperava m’apropà al cos de la Margott, Mai no m’havia fixat en lo maca que era. Aquells ulls blaus demanaven una explicació que ara ningú ja no podria donar-li. El borratxo sortí atrafegadament del local, la noia de la parella cridava histèrica mentre el seu company tractava de consolar-la. El cambrer tractava de marcar el número de la gendarmeria al disc del telèfon.

Vaig pensar en tancar els ulls de la Margott, però se m’acudí que la policia no voldria que ningú toqués res. Vaig fer una ullada a l’home, la sang rajava del seu cap fent un bassal vermell fosc al seu entorn. L’abric cremava lentament en el lloc per on havia sortit la primera bala.

Què devia passar per la ment d’aquell home? Quina era la raó per a que es considerés en el dret d’acabar, de limitar impunement, la vida de la Margott? La pipa, caiguda uns metres més enllà de la taula encara fumejava i no s’havia trencat. Ningú no la mirava, la vaig agafar i me la vaig amagar a l’abric, a la fi, l’arma del crim era la pistola, no pas la pipa i a la casa d'empenyorament em donarien uns bons calers.

Velles amistats (HV6)

Heus aquí la meva col·laboració amb les Sisenes Històries veïnals.

Estic poc productiu pel que fa als blocs però és que els exàmens, sobretot el de lògica, em porten de corcoll. Tanmateix aquesta història que he ajudat a brodar amb el Grum, el Carles i l'Albanta, qui per cert s'ha sabut sortir molt bé de l'embolic que li havia deixat aquest que escriu i a més m'ha donat peu a una història que aviat posaré.

Ja estic frisant per que arribi la propera.

El meu vot europeu

Jo, des de que tinc memòria, sóc europeista. Sí, sense cap dubte, penso, estic convençut, que una Europa ben dissenyada serà l’única sortida al futur que se’ns obre. Dit això, i convençut que segueixo sent un europeista fins al moll de l’os, vull fer-vos partícip del meu vot aquest cap de setmana.

No votaré als senyors del PP per una senzilla raó, escoltar Oreja i Vidal em produeix arcades, directament, no són de gent dretes són neo feudalistes que tracten de passar per liberals.

No votaré al PSOE/PSC/PSE/PSG/PSPV... perquè tot i que el que diuen sona bé; no us ho negaré; parlen molt i no fan res del que diuen. A més és un partit que va assolir el poder per una carambola quan encara havien d’aconseguir un líder en condicions i no el que tenen ara. (Què si van guanyar és perquè els del PP s’ho van buscar a preu fet, ningú no es pensi ara que dono suport a cap estupidesa conspiranoide).

No votaré CIU, tot i que entraria dins les possibilitats, no ho faré perquè al capdavant encara hi ha un senyor que es va tancar a un hotel durant hores amb un altre senyor, i ens van acabar estafant a tots. Quan aquest senyor sigui fora, parlarem, perquè la C encara però la U em fa una mica de basarda.

No votaré Iniciativa, perquè ja fa molts anys que van perdre tot el valor que els hi veia, tot i que el seu programa no em desagrada, però els hi manca efectivitat, serietat, i saber diferenciar entre criticar una actitud i defensar l'indefensable.

No votaré Esquerra, tot i que darrerament era el que votava, malgrat el seu programa per a Catalunya és el meu en quasi tot, però aquesta vegada, pe aquestes eleccions, per aquest objectiu no em serveixen, dubto que a Europa puguin fer el que no poden fer aquí.

Per altra banda penso que Europa necessita un revulsiu, potser hauria de dir els polítics europeus, cal fer-los cagar-se a les calces, cal acollonir-los d’una vegada perquè s’ho prenguin seriosament, que recordin que se’ns deuen a NOSALTRES, no a les multinacionals, no als consorcis, no als interessos econòmics de bancs i multinacionals.

Cal fer una constitució europea, sí, però cal fer-la i cal aprovar-la com a un sol poble, no pas com un club de països, Cal fer-la i votar-la tots a l’hora, que sentim d’una vegada que Europa és alguna cosa, cal eliminar la opció a votar al parlament europeu en dies diferents depenent del calendari del país, aquí no ens acceptarien votar al “Congreso” dos dies abans o després perquè no se’n ajusta el calendari.

Cal fer una constitució social, eliminant qualsevol referència a la religió, fora del dret a creure el que cadascú vulgui, dibuixar d’una vegada on acaba i on comença Europa, deixant clar quins països poden entrar i quins no i en quines condicions. Ho sento, però feu una ullada a Eurovisió, salvant les distàncies, si és “euro” que pinten, amb tots els respectes, Azerbaian i Armènia, països plenament asiàtics? o en cas contrari perquè no hi són Iran i Irak?

Després de tots aquest raonaments, i veient que cap dels partits que es presenten intentaran ni tan sols assolir aquests objectius, com què desconfio del vot en blanc; hauria de ser obligatori considerar els vots en blanc com una llista més i que els escons quedessin buits, fins i tot ostensiblement assenyalats per a advertència als polítics; així doncs cercaré una llista, el més esbojarrada possible; desgraciadament aquí no es presenta el Partit Pirata; per tal de castigar, amb el meu humil vot, tots els que no han sabut fer la feina fins ara.

Pastoral

El Periódico (27/5/2009): Cañizares diu que no es poden comparar els abusos a nens en escoles catòliques amb l'avortament

El Periódico (29/5/2009): Mayor Oreja secunda les paraules del cardenal Cañizares sobre l'avortament i els abusos a menors

El senyor cardenal ha parlat, i ha parlat bé, ha dit les paraules justes i en el sentit correcte. Però com goseu comparar una dona pecadora que avorta el seu fill no nascut per una o vàries de les cent mil raons que la poden empènyer a fer-ho fins i tot a contra cor amb un pobre home d'església que exerceix el seu poder sobre una criatura indefensa?

Perquè el just en aquest món és defensar els poderosos, aquells que abusen dels que no poden defensar-se. És la llei de Déu, ho diu la Bíblia, i si no el diu la corregirem per a què ho digui. Un sacerdot te dret a tortura i follar-se tots els nens i nens que vulgui, que per això ho és.

I a la fi el fa pel seu bé, que així es guanyaran el cel. Ho diu la Bíblia, i si no el diu correm a corregir-la, què és la paraula de Déu. El marit pot pegar a la dóna, la Bíblia ho diu, ara si no et cases cremaràs a l'infern malgrat no li posis la mà a sobre a la teva companya, paraula de Déu, t'alabem senyor.

Tingueu-lo clar, no importa el perquè, no importa el com, no importa el quan. Seguiu la paraula de Déu tal i com us la diem, obeïu i calleu, quí us heu cregut posant en dubte les paraules d'un home sant, cremareu a l'infern etern per la vostra gosadia, sereu expulsats de la dreta del pare per no haver obeït, per no haver callat, per ofendre als que saben. Sols teniu un camí per a la salvació, porteu els vostres fills a ser follats pel home sant que tingueu més a mà i obtindreu el cel per a vosaltres i els vostres fills.

I si un dia heu d'avortar feu-ho en secret, sense seguretat clínica, en mans de qualsevol carnisser per un grapat de bitllets, els pecats no conten si no són públics, a la fi, confesseu i pregueu i sereu absolts. I sobretot no voteu aquest polítics que pensen en evitar els avortaments incontrolats, impedir que els bisbes i cardenals visquin de puta mare malgrat vosaltres les passeu magres.

Paraula de Déu, t'alabem senyor.

Un vell (des)conegut

La veritat és que havia passat molt de temps, tant que ja pràcticament no el recordava, per això quan el vaig veure per primera vegada no hi vaig pensar, de fet no hauria parat esment en la seva presència si no hagués estat per la seva mirada incisiva i aquell somriure, pràcticament malèfic, que se li dibuixava al rostre.

La primera vegada, com deia, no el vaig reconèixer, vaig obviar la seva mirada i vaig seguir el meu camí, però l’escena es repetí durant tota la setmana, cada dia més insistent, cada dia una mirada més punyent fins que el divendres amb un gest de la mà em convidà a seure a la seva taula.

Vaig seure, el cambrer s’acostà i li vaig fer la comanda, un cafè. – Vostè i jo ens coneixem, no? – I tant! No em dirà que s’ha oblidat de la nostra conversa i la meva magnífica i espectacular sortida d’escena! – Quasi, de fet he fet esforços per oblidar-ho. Va ser vostè qui em va amenaçar? – I ara! Protocol, una mica dur però protocol a la fi. De fet ningú no se’l creuria.

Se’m va escapar un riure sarcàstic. – Ho sento, perdoni’m, però hi ha un munt de gent que creu en visionaris amb històries més inversemblants que la meva. – Sí, però vostè no en voldria treure profit de crèduls, voldria convèncer els que són com vostè, ateus, descreguts, científics, empírics, escamats amb la religió. Se’l menjarien viu. Altra cosa és que fes un llibre i el vengués com a ficció, llavors sí, l’aplaudirien, però això no ens posaria en perill.

Tornava a recordar la seva maleïda prepotència. – Es considera, es consideren intocables? – No. De fet som molt febles. Desproveïts dels sentiments humans, quan les coses es fan irracionals ens trobem perduts. Els humans són una espècie increïble, desconcertant, capaços de les més miserables actituds i de les més heroiques accions, i tot sense canviar d’individu.

Li vaig tallar. – ja, ja sé com som. El que no sé és què és vostè. Què són? Que fan aquí? – L’individu va riure. – Bona pregunta. Veurà, la nostra espècie va abandonar el seu planeta natal ja fa com ... milions d’anys, dels seus anys, de fet ja no queda ningú que l’hagi viscut. – Si són milions d’anys l’estrany seria que quedés algú. – Em mirà despectiu. – Humans! Tot el calculeu amb la vostra mida. Som biològicament immortals, no envellim, no creixem, sols podem morir si ens matem, o ens maten.

Ara qui mirava despectivament era jo. – Em vol fer creure que no evolucionen? Com comencen llavors? Com neixen?. – Néixer! Quin concepte tan barroer. – L’home, o el que fos, s’obrí la camisa i em mostrà una mena de butllofa prou gran com per haver d’agafar-la amb les dues mans. – D’aquí a un parell de dies caurà, llavors apareixerà un altre jo, tindrà tots els meus coneixements, tota la meva experiència. El que no tindrà serà el meu cos actual, necessitarà un nou cos.

La imatge de la butllofa era bastant fastigosa, tot i així vaig seguir la seva explicació, al final vaig afegir. – Així sou com els virus, que necessiten d’una cèl·lula per sobreviure. – Si fa no fa. – Em va sorprendre que no s’ofengués. – La diferència és que no matem a l’hoste. – Perdoni’m però vol dir que aquella sèrie americana ... no recordo com es deia ... Sí. Stargate. Vol dir què te un punt de veritat? – Un punt, però no som cucs. – Llavors? – Vostè l’ha dit abans, som semblants als virus, a les bactèries.

Sense voler se’m va escapar el pensament. – Paràsits. – Sí, exactament, però donem a l’hoste la possibilitat de viure eternament. – Ja. Pot decidir l’hoste? Pot elegir el que fer? Pot contradir al paràsit? – No. – Llavors l’esclavitzeu. – És una paraula molt lletja aquesta. – Les paraules lletges acostumen a definir la realitat. – Pensi-ho. Viure eternament, no emmalaltir, poder viatjar per l’univers, poder viure tota la història, poder ... – Poder res. Si no sóc lliure d’elegir no puc fer res.

M’aixecà de la taula disposat a anar-me’n. – Si us plau. Acabi d’escoltar-me. – La veu de l’individu havia canviat, semblava preocupat. Vaig seure mentre li feia el comentari. – No es pensi que em convencerà, ja l’he vist, vostè cerca un hoste per al seu fill, o el que sigui. Sap? Potser moriré aviat, potser moriré de vell, amb Alzheimer, o incapaç de moure’m per mi mateix. Però no penso renunciar a la meva, petita, llibertat.

L’home semblava abatut ara. – Ens estan eliminant. Estem perdent la batalla, la guerra. – I? – Ell. Ell és el problema, entestat en controlar els humans. No vol aprendre de l’experiència. Ja vam haver de deixar el planeta anterior al ocupar tots els cossos. No permetre que es reproduïssin va ser un error. – Vol dir que una vegada un humà convertit en hoste ja no pot reproduir-se? – L’home no contestà, però la seva mirada era una afirmació sense dubtes.

El silenci es va apoderar de la situació una llarga estona. – Ja em perdonarà, però no veig el guany en que vostès augmentin el seu nombre en comptes d’ells, qui siguin. A la fi, amb uns o altres nosaltres perdem. – És diferent, nosaltres tenim un creixement controlat, no superem mai l’un per milió de la població del planeta i estem cercant nous planetes a colonitzar.

El seu aire de superioritat havia tornat, estava clar que per a ells érem poca cosa més que ramats de bèsties. – Això no és un avantatge, és un mal menor en tot cas. Què més ofereixen? Què guanya la humanitat amb vostès? Important, qui són els vostès i qui els altres?

L’home es mostrà contrariat. – Pensava que estava clar. Tanmateix li aclariré. Ells i nosaltres, hem estat amb la humanitat des de poc després que els homes comencessin a ser una mica més que micos. Sap la representació d’àngels, dimonis, elfs, gnoms, deus banyuts, etc ...? Éren les espècies hostes anteriors, les que vam dilapidar, n’hi havia molta varietat i tot i així vam acabar amb elles.

- Abans d’arribar aquí teníem un cap, un líder electe, això va canviar en arribar-hi. Ell va prendre el control per la força. – Qui és ell? – El que no te nom. L’alfa i l’omega, bla, bla, bla. – Vol dir que existeix? – Bé, si obviem omnipotència, omnipresència i omnisciència, sí, existeix algú que es considera creditor d’obediència cega. – I ara em dirà que vostès són l’exèrcit de Satan. – Dit així sona malament. Però la seva paraula Satan de fet vol dir enemic, i llavors sí, som els enemics.

- Com li deia, Ell va prendre el control, llavors va començar una guerra, com que no podia fer-se amb tots els cossos va aprofitar la beneiteria dels humans per crear exèrcits d’humans que ens fessin la guerra, el que vostès coneixen per religions. Nosaltres també vam tirar de veta però el resultat va ser, sempre, que els humans es dedicaren a matar-se entre humans i passar de nosaltres, i d’ells.

La veritat és que tota aquella història, sostinguda per la meva experiència anterior i una butllofa desagradable, em resultava poc creïble, a la fi podia estar sent víctima d’uns brètols amb ganes de divertir-se a costa meva, l’alternativa també em desagradava, d’aquella història ni uns ni altres em semblaven tenir un pam de net.

Vaig mirar el meu interlocutor a la cara. – Miri, potser és veritat el que em diu, potser no, però en cas que no m’estigui aixecant la camisa sento que tant uns com els altres ens fan servir com titelles, han sembrat la llavor de la discòrdia entre nosaltres amb tal d’assolir els seus objectius i, en darrer cas són vostès els que necessiten de nosaltres, no pas al revés.

L’home em va mirar. – Ell els destruirà. – Potser, també és possible que acabem nosaltres amb nosaltres mateixos, i de pas amb vostès. – Mentre deia això m’aixecava per anar-me’n, a bon punt de sortir se’m va acudir un pensament lapidari.

Em vaig girar i li vaig deixar anar. – Sap? Ja no puc dir que no crec en un ésser superior, no em cal, m’ha demostrat que no existeix, que sols existeixen éssers normals i éssers prepotents, i aquests segons depenen dels primers per sobreviure. - He tornat a passar pel mateix lloc moltes vegades, però l’home ja no hi era, vés a saber a qui li va encolomar la butllofa fastigosa aquella.