Titella (Relats conjunts)

Relats conjunts: El pelele ( Goya 1791-1792)

Sí, sempre ha estat així, sempre hi ha hagut una persona, una dona més aviat, de qui he depès. La primera va ser la mare, tot i les seves constants queixes per la meva poca vàlua sempre estava a sobre meu, controlant tots i cadascun dels meus moviments, decidint per mi des de la roba, interior inclosa, fins les noies que més en convenien, es a dir la filla de la Manoli, la seva perruquera.

La filla de la Manoli, que també es deia Manoli, era una bona nena sempre i quan la seva mare i la meva fossin al davant, tan bon punt ella estava segura de no ser observada tots els afalacs i nyonyeries es convertien en una continu espai-temporal de retrets i ordres.

Així va ser com la Manoli i jo vam acabar casats, per l’església i de blanc, ella, com manen els cànons i la decència, bé, lo de la decència el deixarem en que era el que pensaven les mares, perquè verge no ho era, ella, jo sí, i si ho sé és perquè el paio que se la va tirar ho va fer davant meu, no perquè a ell li fes més morbo, de fet li va tallar una mica, era ella qui ho va voler així.

Durant els dos anys de matrimoni la Manoli va fer el paper de la mare a més del seu propi, em controlava els cèntims que portava, la roba que duia, amb qui parlava i que mirava a la tele, de fet es va entestar que m’havia d’agradar el futbol i em feia empassar els partits de Champions, lliga, segona, fins i tot em vaig haver de fer soci del club de futbol del barri.

Pel que fa a la vida sexual ella gaudia de les visites dels seus amants quan volia i sense necessitat de que jo no fos a casa, crec que lo del futbol te a veure amb que s’entenia amb bona part de la plantilla, tret d’un parell que en deia, ella, que eren maricons. No sé pas si n’eren d’homosexuals però per casa no van passar.

Un dia, en arribar de la feina, em vaig trobar la casa remoguda, no vaig a torbar a faltar gaire cosa fora de la roba d’ella, les maletes i la tele de plasma, a canvi em va deixar una nota: “Barrut: No et suporto més, me’n vaig amb el Paco, ell sí que és un home i no tu. Que t’aguanti la meuca de la teva mare.”

Com que no sabia que fer m’hi vaig anar a ca la mare, que en llegir la nota se’n va anar de pet a la perruqueria, a la nit la treia de la comissaria amb uns quants blaus i esgarrapades, clar que la Manoli, la perruquera, tenia un ull de vellut, un esquinç al braç dret i les empremtes dentaries de la mare a l’altre braç.

No vaig haver de patir per res, la mare va tenir cura de mi els tres anys següents, decidint per mi tot allò que era important, i allò que no ho era també, fins que li va arribar l’hora, pobra mare meva. Llavors va aparèixer la Xesca.

La Xesca era tot dedicació, es preocupava de la meva salut, tot i que fins llavors jo no havia estat conscient d’estar malalt, però ella sí, se n’adonà que em faltava ferro, que tenia poques defenses i que sempre estava refreda, fins i tot a l’estiu, la seva preocupació era tal que va parlar amb el meu cap perquè em posés en una sala on no hi haguessin fumadors ni aire condicionat, ni màquina de cafè. El meu cap va accedir sense problema, em va despatxar.

La Xesca llavors em va buscar una feina que no m’obligués a sortir de casa i així em vaig convertir en un tele-treballador, a l’empresa del seu germà, he de dir que mai no vaig saber quant guanyava, d’això es preocupava la Xesca que era l’administradora de l’empresa, jo sols revisava aquelles avorrides enquestes que els comercials omplien cada vegada que un client no els hi comprava res.

Però un dia la Xesca no va tornar, l’ordinador no es connectava amb la xarxa de l’empresa, al mòbil em van començar a arribar trucades dels empleats dient que ningú no havia obert l’empresa aquell matí, trucades a les que jo responia que no en sabia res, que jo sols revisava enquestes.

Algú va pensar que jo no deia la veritat perquè a les vint-i-quatre hores m’havien engarjolat i un advocat d’ofici m’informava que jo constava com a director general de l’empresa, màxim accionista i únic amb signatura per treure diners del banc. Sempre havia pensat que els papers que em feia signar la Xesca eren documentació interna de l’empresa.

L’advocat també em va informar que el germà de la Xesca no ho era i, pel que sembla, cardaven més que treballaven, si més no l’he d’agrair que no ho fessin a casa com la Manoli. Afortunadament el jutge va veure clar que jo era tan víctima com els treballadors i proveïdors, tot i que no vaig entendre perquè em va dir allò de “fer el favor de prendre les regnes de la meva vida d’una puta vegada”. També quin llenguatge per a un jutge.

De la Xesca em va arribar una carta de comiat amb segell de les Sheyselles, em deia que ho sentia, que m’estimava molt i que em cuidés i sobretot que no deixés d’abrigar al sortir de casa, fins i tot a l’estiu. Ara que recordo em va semblar estrany que la tele de plasma s’espatllés el dia abans i se la portessin a reparar, el problema és que no trobo el resguard per anar a buscar-la.

I aquesta és la meva vida, ja em diràs que et sembla. – La Bet se’l mira amb cara d’àngel. – No has de patir per res, amor, a partir d’ara jo tindré cura de tu i no deixaré que ningú no et faci mal.

D'erugues i papallones

Això és la meva col·laboració al Concurs de relats breus de terror d'Hesperia.cat

El més difícil va ser evitar que la mort li sobrevingués en separar-li el cap del cos, a la fi era un humà i volíem veure la seva reacció.

Però com que sóc així el primer intent va ser aquest (total, ja veus, una petita confusió entre caràcters i paraules.):

El metge va entrar amb cara de circumstàncies, el pacient no li treia l'ull de sobre. - Si us plau, doctor. Què em passa? - El doctor respirà profundament abans de començar. - Vostè sap què és una eruga? - Sí. - I sap què és una papallona? - Es clar! A què ve això ara? - Miraré d'explicar-li. Aquesta mena de tel que li està cobrint el cós l'està generant vostè. Està fabricant un capoll, com les erugues. - Què diu? I què em passarà? - No ho sabem, sols sabem que vostè no és humà i que es convertirà en un altre ésser. No pateixi, el cuidarem bé, sigui el que sigui. - El doctor sortí de la cambra, el só de la porta de seguretat retronà en l'edifici. - Doctor si us plau! No em deixi aquí!

I ja posats, que us sembla si seguim?

El director va a l'encontre del doctor. - Què em diu? Tota una troballa, no? - Sí, però no acabo de tenir al consciencia tranquil·la, pobre hom... el que sigui. - Au, va! Pensi que si no ho fem nosaltres el faran uns altres i a la fi sols volem observar un procés que no hem induït. - Sí, ja, no, si l'entenc ... - Pensi quan publiquem la investigació, una papallona humana! - Encara no ho sabem. - Està fent un capoll! En que pot convertir-se sinó? - No ho sé.

Un auxiliar esverat corre cridant cap a ells. - S'ha accelerat! S'ha accelerat! - Què diu? Que ja és un capoll! Ha estat un tres i no res! - Tots van a la sala d'observació, a l'altra banda del fals mirall una immensa bola de fils grisos comença a bellugar-se. La massa de fils es trenca i comença a sortir una massa grisenca coronada amb dos punts negres i el que sembla un orifici bucal.

L'ésser es gira cap al mirall mentre acaba de sortir del capoll, es recolza en la fràgil peça i aquesta es tenca en mil bocins a l'hora que salta l'alarma. - Sortim d'aquí diu el director. - Massa tard, la porta està bloquejada! - crida l'auxiliar. - Doctor! No m'hauria d'haver deixat sol. - El doctor està paralitzat de por, l'auxiliar es llença desesperadament contra la porta i el director intenta amb un afany ridícul tancar-se dins la taquilla.

La bèstia obre la boca en la seva màxima extensió i engoleix el doctor, després s'apropa a l'auxiliar que està estès a terra i es tapa la cara amb el braç mentre s'ofega en el seu propi crit. - Gana! Tinc gana. - Diu l'ésser per xuclar dins seu l'aterrit auxiliar.

El director agafa amb la punta dels dits la porta de la taquilla, prement amb tanta força que ja li comencen a sagnar, no sap el que passa fora, tan sols una remor estranya i alguns cops, després d'una bona estona es fa el silenci, un silenci aterridor, Per fi el só de la porta de seguretat que cau i una veu. - Surti a poc a poc! No faci cap gest brusc, l'estem apuntant. - El director deixa anar la porta que s'obre. Davant d'ell un policia armat apuntant-lo i una muntanya de terra, pedres i trossos de rajoles.

L'ajuden a sortir. - On és? - Pregunta el director. - On és qui? - El monstre! La bèstia que s'ha empassat el doctor i l'auxiliar! - Parla d'ells? - Li pregunta el policia mentre assenyala un munt d'ossos on ressalten dues calaveres. - I aquest terra? - El director s'enfila fins al cim i mira dins el cràter, una mena de llengua el lliga i l'arrossega entre crits a l'interior. Els policies lluny de fer res per alliberar-ho buiden les seves armes dins el clot i escampen la boira.

Avui fa cinc anys

(Nota prèvia: He canviat el títol (posava quatre en comptes de cinc) per un error atribuïble al meu mal sistèma de càlcul mental. Demano disculpes.)

L’onze de març del 2004 la meva companya i jo ens aixecàvem tard, érem a Portugal, a l’Algarve, una trucada de rutina a la feina ens va assabentar del que havia passat.

En aquell moment res no era clar i per als que no entenem era possible que els responsables fossin els terroristes d’ETA, tot i que allò era un canvi radical a la seva manera d’actuar.

Les primeres hores van ser de descontrol i angúnia tractant de parlar amb la meva germana que hi viu a Guadalajara i que sovint feia servir un dels trens. Un SMS ens va calmar. Tots bé. Ja a la tarda vam poder parlar.

Al dolor que provoca un fet així es va unir una perplexitat esborronadora, un govern, en qui havíem de confiar, ens estava insistint en que l’atemptat era cosa d’ETA malgrat les proves deien altra cosa.

Al dia següent la perplexitat es convertia en ràbia. BBC, RAI, Televisió alemanya, Televisió portuguesa, totes deien el mateix, Al Qaeda. TVG i TVE insistien desesperadament en l’autoria d’ETA.

La imatge d’Acebes contradient les evidències era ofensiva, tan ofensiva com va ser després la insistència per part dels mateixos de sempre en que tot era un muntatge. Una ofensa a la meva intel·ligència.

De la mateixa manera recordo amb ràbia les imatges d’un grapat de fills de la grandíssima puta escridassant les víctimes a l’entrada dels jutjats, acusant-los d’haver-los fet perdre unes eleccions.

Un grapat d’imbècils que ens volen fer creure que un líder en qui no creia ni el seu propi partit, recordem que li deien Bambi, havia organitzat una operació internacional. Que és pensen que som?

Avui vull recordar-los, recordar-los a tots i recordar l’ofensa que suposa oblidar que va passar aquell dia, més de dos mil víctimes directes, entre morts i ferits, a saber quantes víctimes indirectes entre familiars i amics. Donar-los a tots el meu condol pel que han passat.

3426. Alternatives I

El pilot crida al segon. – Senyor, estem dins de la distància de sondeig. – El segon, encara adormit pregunta. – Distància de sondeig? Perdoni’m però ara no n’estic ... – Sí, senyor, volia dir que podem enviar sondes a un planeta. – Ja, ara. Anem a veure, la distància de l’estrella està dins dels paràmetres? Te una rotació raonable? Disposa d’aire respirable i aigua?

El pilot respon aclaparat per les preguntes. – Si us plau, senyor, són massa preguntes de cop. La distància a l’estrella és acceptable donada la intensitat de la llum que genera, la rotació estimada seria el doble de la de Shan, la translació, tot i que encara no hem vist una complerta, sembla ser també el doble. Quant a l’aire i l’aigua i la temperatura mitja haurem d’esperar al que ens diguin les sondes.

Mentre el pilot s’explicava el segon ha revisat el protocol, les característiques del planeta entren dins dels paràmetres per enviar sondes. – Tenim algun altre planeta a l’abast? – Fa dues jornades vam superar un planeta gasós, amb satèl•lits, però cap d’ells dins dels paràmetres.

El segon revisa la documentació. – Cap ni un? Hem rodejat el planeta? – Hem tingut una visió total del seu diàmetre, tots els planetes eren massa petits, sense pràcticament rotació i la translació els deixava a l’ombra massa temps. – D’acord, redueixin velocitat pel llançament de sondes.

Mentre el pilot executa les ordre el segon va a la cerca del cap, el localitzador el situa a la plataforma d’esbarjo, no és un lloc habitual pel cap, més donat a estar en el seu temps lliure al seu habitacle o a la sala de documentació. El segon, intrigat, decideix no comunicar-se amb ell fins no trobar-lo.

Quan el veu està en companyia d’un sinar que ha vist sovint entre els garants. Pensa que és preferible no posar al cap en un compromís en aquell moment, el crida amb els transmissors. – Cap? – Sí segon? - Senyor, bones notícies, crec, tenim un candidat a l’abast. – Des de la seva posició pot veure com el sinar es fa fonedís pels passadissos de la zona.

El segon surt a l’encontre del cap mentre mantenen la conversa. –Quines probabilitats hi ha que sigui viable? – Pregunta el cap mentre emprenen el camí cap al pont. – Voldria dir que moltes, però la distància de l’estrella és el doble de la de Shan, si està al periheli serà molt fred, potser massa.

- I si està a l’afeli? – Pregunta el cap. – Dependrà de l’excentricitat i e la inclinació, però hi haurien més possibilitats que fos un bon candidat. - El cap calla per una estona. – Veig que haurem de parlar aviat. – Crec que sí, senyor. Em permet una pregunta? – Digui. – Qui és el sinar amb qui parlava? – Un vell amic. – L’he vist sovint amb els garants. – Sí, li ho vaig demanar jo. – Un espia?

El cap es gira cap al segon. – Espia és una paraula molt lletja. Informador, sols m’informa, no actua. – És un guardià? – No pas, però li pregaria que pel moment no em pregunti més, la seva missió és molt arriscada. – L’entenc. Sap? Trobo que aquesta situació m’hauria de resultar incòmoda, però resulta que m’agrada.

Cap i segon arriben al pont, cadascú ocupa el seu lloc, el segon ordena el llançament de les sondes, és el primer coet de sondes que s’envia, una vegada arribi a l’atmosfera del planeta deixarà anar les diferents sondes que s’estendran al voltant del planeta i iniciaran un lent descens registrant la densitat i composició de l’atmosfera fins arribar a una hipotètica superfície, allà faran un anàlisi del terra i acabaran la seva feina.

Unes fases després del llançament arriben les primeres dades, l’ordinador va recollint les dades fins que salta una alarma, la primera sonda ha tocat terra, la temperatura a la superfície és de més seixanta freds. – Esperem que sigui una muntanya.- Diu el cap. – I molt alta. – Afegeix el segon.

A mida que arriben més sondes a la superfície es va dibuixant un paisatge molt extrem, amb diferències importants d’alçades. Una altra alarma apareix als monitors. Un augment de la pressió i la densitat del mitjà indica l’existència de masses líquides, masses que es pot identificar sense dubte amb aigua. – Caldria esbrinar si és acceptable per a consum. – També la podríem tractar. – Preferiria no haver de fer-ho.

Al final de la jornada l’ordinador emet una recomanació, tan sols hi ha una zona on s’hi podria establir una població petita, un espai insuficient per a tot el passatge. – Temps perdut. – Potser podríem oferir-lo als garants. – El cap mira al segon incrèdul. – Deixar-los aquí? Deixaria que establissin aquí la seva societat teocràtica? – Ens estalviaríem un problema a la llarga.

El cap rumia un moment. – Operador, que l’ordinador calculi les possibilitats de supervivència d’un grup de ... cinc-cents sinars? – diria que en són menys, senyor, potser quatre-cents. – els dos càlculs. – Rera una estona de processament l’operador dona el resultat. – Senyor, hi ha un factor aleatori. – Expliqui’s. – La zona localitzada permetria una colònia d’uns mil individus, el terra permetria el cultiu de bogs, tot i que la temperatura podria oscil•lar entre el 6 freds i els vint calors. – I el problema?

L’operador atansa un document al cap. – No sabem si la boira que està a les valls al peu de la plana són estàtiques, el que sí sabem és que són absolutament tòxiques, si pugessin sols podrien sobreviure dins edificis estancs. – Què pensa segon? – Jo els hi plantejaria, sense amagar-los res, però els hi donaria l’opció, podríem deixar-los un parell de llançadores per fer-les servir de refugi mentre s’acaben d’establir. –El cap no respon, està rumiant. – Em sembla una bona opció, faci les gestions. – D’acord senyor. – El segon surt del pont i es dirigeix a la cerca del líder dels garants.

El líder està al seu habitacle, rodejat d’un grapat de garants, el segon se n’adona que el líder no porta transmissors, la xerrada haurà de ser a través dels tentacles i els hi ofereix. El líder els rebutja i un dels seus, que si porta transmissors, parla al segon. – El líder no te contacte directe amb cap subaltern si no és a través meu. Digui el que ha de dir.

El segon, que coneix les dèries dels garants, respon altivament. – Jo no sóc un subaltern, portava una oferta per a vostès, però si el vostre líder no vol tenir contacte amb mi diré al cap que no heu acceptat. – L’ajudant del líder li transmet el que ha dit el segon, el líder assenteix i ofereix els tentacles al segon. – Vostè dirà. – Durant una bona estona el segon li transmet tot el que saben sobre el planeta. – I hem pensat que potser als garants els hi interessaria.

El líder rumia. – Ja, i digui’m, si declinem la seva oferta que faran? – No ho sé, potser si trobem algun grup que vulgui intentar-ho ... – Li oferiran als parians? – Potser. – I si li dic que no m’ho crec? – Miri, m’és el mateix si s’ho creu o no, li he dit tot el que sabem, els hi ho hem ofert, pensi-ho, parli-ho amb els seus. Dues fases, dins de dues fases ens ha de dir sí o no. – El segon abandona l’habitacle sense ni acomiadar-se.

Pel camí va rumiant. – Què n’és de caparrut, de desconfiat, de ... – Un sinar el crida. – Segon! – Sí? Ah! Hola. – Hola segon, i felicitats pel càrrec. – No ho sé si m’he d’alegrar. – Escolta’m ens ha arribat el rumor que hi ha un planeta habitable. – Hi ha una zona habitable, amb riscos, molts riscos. – A nosaltres potser ens interessaria. – Els hi hem ofert als garants. – També ho sabem. – Com és que els parians esteu interessats? – No! No pas com a parians, som un grup on hi ha parians i no parians, la majoria som tècnics i científics, i tenim ganes de tornar a respirar aire no enllaunat, tot i que sigui perillós. – D’acord, esperarem la resposta dels garants, i li comentaré al cap. Quants sou? – Dos-cents. – Prenc nota.

3426. La posta, II

El candidat truca a la porta del cap. – Endavant. – Perdoni senyor, però és que estic esperant el segon fa ja una fase que l’espero. – Ha mirat de comunicar-se amb ell al seu habitacle? – Sí, però no respon ningú. – El cap crida un tripulant. – Senyor? – Saben alguna cosa del segon? – No.

El cap activa el canal de comunicació general. – Parla el cap de la nau. A partir d’aquest moment i fins que el segon estigui recuperat el seu lloc l’ocuparà el sinar que l’ha acompanyat aquestes jornades. Si algú en te notícies del segon que ens les comuniqui. – El cap tanca el canal de comunicació. – Segon, està autoritzat per obrir l’habitacle de l’antic segon. – Com vostè ordeni, senyor.

El nou segon i el tripulant surten de l'habitacle del cap i entren a l'habitacle de l'antic segon, l'habitacle no te senyals d'haver estat fet servir pel seu usuari en les darreres fases. Sona la alarma, el segon cerca informació al seu terminal de mà mentre surt al corredor.

Pel camí s’uneix al cap. – Senyor, sembla que han trobat una femella ponent en una de les zones d’oci, podria ser l’antic segon. – Ja han arribat els serveis mèdics? – Sembla que sí, que són ells els que han engegat l’alarma. – Esbrini on el porten. – El segon manipula el terminal. – A la zona de posta, em diuen, però, que està molt malament.

Tots dos s’encaminen a la zona de posta, una de les bodegues de la nau especialment habilitada per l’ocasió tot i que encara no s’havia fet servir. Al centre una piscina preparada per rebre els ous de les femelles, als costats jaços on les femelles romandran fins acabar la posta.

Al fons, rodejat pel personal sanitari, l’antic segon agonitza mentre pon els darrers ous. El cap se li apropa i seu al seu costat. – Hola amic. – Hola senyor, ho sento el meu cos s’ha avançat, no he pogut acabar de formar el meu substitut. – No pateixi ara. – Cap, senyor, vull preguntar-li una cosa en privat.

El cap es treu els transmissors i li treu a l’antic segon, uneixen els tentacles i enraonen sense que la resta dels presents pugui entendre’ls. – Cap, és vostè un guardià principal? – Veig que els rumors continuen ... Sí, sóc un guardià principal. – Rebel o lleial? – Això és més difícil, sóc lleial als meus principis. – Va rebel·lar-se contra el gran líder dels garants?

Després de sentir la resposta del cap l’antic segon separa els seus tentacles i tanca els ulls. – S’ha acabat. – Diu un dels sanitaris. – Quants ous s‘han salvat? – Pocs. On va començar a pondre no hi havia pràcticament ningú. – Quan se’n portin el cos que m’informin del nínxol. – Així es farà. – Vull parlar amb el metge. – És allà a l’entrada.

El cap i el segon s’apropen al metge. – Senyor. Sento lo de l’antic segon. – Nosaltres també. Voldria saber, com és que s’ha avançat tant? – No li puc dir del cert però la manca de gravetat, l’aire de la nau ... podrien influir. – Què fem llavors? – Jo ordenaria que vinguessin totes les femelles, ja. – Metge, en aquest tema és vostè qui mana. Segon, passi avís i envií patrulles de recerca.

El segon envia l’ordre pel terminal, amb el cap tornen al pont, durant tota la jornada les patrulles cerquen possibles femelles sorpreses per una posta abans d’hora, a la zona de posta van arribant moltes que encara no han començat a pondre però de tant en tant apareixen d’altres que ja estan en procés.

El cap i el segon s’apropen al cementiri, una immensa paret amb tot de nínxols, un d’ells rep el cos de l’antic segon. – El trobaré a faltar. – Diu el cap. – Era un bon sinar, capaç de fer les preguntes adients en el moment adient. – Espero fer-ho tan bé com ell. – Segon, ens queda molta feina per davant. Voldria que tingués clara una cosa, m’ha de preguntar tot, des dels seus dubtes fins allò que sembli evident.– I si li faig una pregunta incòmoda? – M’ha de fer preguntes incòmodes.

El nínxol ja és tancat. – Fins sempre, amic. – Cap i segon surten del cementiri. – Com va la posta? – Totes les femelles són ja a la zona de posta. – Mortaldat? – El metge preveu un dotze. Pel moment sols tenim sis casos. – És molt optimista, el metge. – Està aplicant intervencions en els casos de risc, amb molt d’èxit per cert. – Tenia entès que eren arriscades. – Hem tingut sort, aquest metge porta moltes postes a la seva esquena.

El cap acota la vista. – Llàstima, per a l’antic segon no va estar a temps ... Disculpi, no vull menysprear-lo. – Em faig el càrrec. – Per cert, quan hagi d’anar a les seves reunions amb els parians li pregaria que m’avisés amb temps. – Crec que li hauria d’explicar que no en sóc de parià, estava allà com a convidat.

El cap es mostra una mica sorprès. – Em va semblar, no sols que ho fos sinó que era algú amb una certa preponderància. – Veurà la meva relació amb els parians és llarga, de fet els he estudiat des de fa molt de temps. Vaig començar amb la meva tesi de final d’estudis, he dedicat tant de temps que de vegades recorren a mi quan volen saber dades de la seva pròpia història.

El cap, encuriosit, li pregunta. – I què els hi explicava? – Curiosament el moment en que els garants es van escindir, el perquè i el com. Estan preocupats, la majoria d’ells són gent amb estudis, poc donats a dogmatismes, però el fet que els garants naixessin dins el parianisme els amoïna. – Coincideixo amb ells que és un moment que no acabo d’entendre.

El segon li replica. – Pensava que un guardià principal tenia una visió ja feta del tema. – El cap es mostra contrariat. – Què insinua. – Res, cap, afirmo. Vostè és un guardià principal. Sé llegir les vibracions dels tentacles. Sols no he acabat d’entendre la darrera resposta, la similitud entre les vibracions “el vaig matar” i “el vaig defensar” no m’ha permès saber si puc confiar en vostè una vegada trobem un planeta.

El cap vibra rient. – Així que no sols ha estudiat el parians. – No sols, senyor. – Bé, puc comptar amb vostè durant el viatge? – Sí. – I digui’m, on serà vostè al arribar, amb mi o en contra meu? – Senyor, jo no en sóc un guardià com vostè, però fins que no esbrini on serà vostè no decidiré si li puc dir. – No l’acabo d’entendre.

El segon s’explica. – Si pensa seguir les ordres del gran líder i jo estic en contra i li dic, estaré en desavantatge, passaria el mateix si pensa acabar amb el garantisme i jo n’estic a favor i li dic. Sols li puc dir si el nostre objectiu és comú. – Però vostè no és garant. – Està segur?

El cap rumia un moment. – Seria un canvi qualitatiu important, els garants acostumen a ser més planers, fora dels guardians, i acaba de dir que no ho és. – Cert, però tot canvia. – No li puc respondre ara, però em comprometo a dir-li abans no trobem un planeta. – Espero que la paraula d’un guardià sigui encara fiable. – Ho és. – M’agradaria també saber que va passar. – També li explicaré, no pateixi. - El segon s’encamina al pont mentre el cap entra al seu habitacle, El cap escriu a la seva consola.

Entrada de diari: Avui he perdut el meu segon, no ha superat la posta. El nou segon em preocupa, sap molt dels garants, i dels guardians, tot i que diu que no és un de nosaltres no n’estic segur que no m’estigui enganyant. Va ser un gran error no acabar la batalla amb la mort del bàndol perdedor, hores d’ara sabríem que fer.

Rubianes

Se n'ha anat, la seva malaltia li ha guanyat la batalla, ens l'ha guanyada a tots. Sabia de la seva malaltia, sabia que el tabaca que mai no l'havia abandonat se l'havia menjat per dins. Tot i això no he pogut evitar sentir un buit a dins en sentir la notícia.

No vull fer un panegíric, sols vull dir el que sentia en veure'l, en escoltar-lo mes aviat, les seves frases brutals, la seva capacitat per saber dir allò que s'havia de dir, sense vendre's al maleït políticament correcte.

És curiós, he estat pensant quin gest era el que se li podria associar, quina era la seva característica que l'identificava i sols se m'acudeix una, ell. No tenia un acudit repetitiu, no tenia un gest que no pogués tenir qualsevol, però sabies que després de sortir ell tot seria diferent.

Amb ell vaig riure de la manera més bèstia que he rigut mai, perquè una entrevista al Pepe Rubianes era un show del Pepe Rubianes. Em perdut molt més que un actor o un humorista, hem perdut tot un paiaso, hem perdut el Pepe Rubianes.

3426. La posta I

El segon truca esverat a la porta del cap. – Senyor! Si us plau! – Què li passa? Algun problema amb els garants? – El garants? Ah! No, senyor, ja fa unes quantes jornades que van acavar el càstig, i com el líder continua tancat ... No, el problema és que s’apropa la posta.

El cap es mira la segon incrèdul. – La posta? Perdoni però ni de lluny ha passat un cicle des de que els grangus van fer la posta. – La dels grangus no, senyor, la nostra. No ha notat res al cos senyor? – No ... jo ... Vaig tenir un accident, no sóc fèrtil, ni com a mascle ni com a femella. Algun tripulant és femella en aquesta posta? – Em temo que jo, senyor, l’he sentit en aixecar-me. – Ja ... quantes vegades ha estat femella?

El segon abaixa els ulls. – És la primera vegada, senyor. – Merda. – Perdó. – No, no s’ofengui, és que la primera vegada és crítica, l’índex de femelles mortes en la primera posta és del cent vuitanta sobre dos-cents cinquanta-sis. – Ho sé senyor, havia pensant en una intervenció. – Una posta quirúrgica? El risc és similar.

El cap rumia un moment. – Sé que el que li diré ara és molt dur però haurà de formar algú per que el substitueixi en cas que no superi la posta. – Ja n’havia pensat, senyor, però dins la tripulació no tenim ningú amb el nivell d’estudis requerit. – I entre el passatge? – Quatre sinars, un d’ells el coneixem, és aquell parià ...

El cap assenteix. – De bon principi em sembla un bon candidat, que em diu dels altres? – No els conec, sols tinc la seva fitxa, amb quinze jornades no se m'acudeix com elegir-ne un i formar-lo. - formi'ls als quatre, jo faré la elecció. - I si no en volen? - reuneixi'ls i els miraré de convèncer.

El segon ha reunit els possibles candidats a una sala, el cap entra. - Salutacions senyors, suposo que el segon els hi haurà posat en antecedents. - Sí senyor. – Doncs així es tracta que facin les preguntes que vulguin. – El parià s’aixeca i li pregunta al cap. – Com és que no hi ha a la tripulació ningú qualificat?

El cap mou el cos. – Això és el que m’agradaria saber a mi, es suposa que haurien dos possibles substituts, tanmateix ara ja no podem reclamar. No creu? – D’acord, però la tripulació acceptarà l’entrada d’un estrany? – El càrrec de segon no és pas dins la graduació de la tripulació, el segon és elegit pel cap i ha de tenir una preparació que no cal per la resta.

Un sinar comenta. – Jo no he format part mai de cap tipus de transport, tot i que els meus estudis avalarien la meva capacitat sempre he treballat dins un laboratori. Francament li oferiria tot el meu ajut per resoldre un problema puntual però no em veig amb cor de donar ordres a ningú. – Mai no ha tingut ningú a les seves ordres? – Sí, però era algú que estava aprenent, és diferent.

El cap guarda silenci un moment. – Lògicament no puc obligar ningú a acceptar el càrrec, voldria que s’ho rumiessin, el lloc de segon és vital, no és el que li porta els papers al cap, és una segona opinió, és un substitut del cap si aquest no està en condicions. Sé que és molta responsabilitat però si ens quedem sense segon tindrem problemes. Facin servir aquesta jornada per pensar-ho, demà, si es veuen amb cor els esperem aquí. Gràcies.

La següent jornada sols es presenta el parià, el segon pensa que el cap no podrà elegir gaire. - Més val que el candidat sigui l’adient o que el dia de la posta sobrevisqui. – Recorda la nit, ha trobat tres mascles preparats, i l’han inseminat, creu. Encara queden catorze jornades, i els prop de tres-cents ous que esperen dins seu han de tenir una oportunitat.

El dia transcorre amb normalitat, el candidat es mostra atent a les explicacions, fa preguntes adients i no intervé quan el cap i el segon parlen si no li pregunten directament. El segon pensa que potser tindrà un bon substitut. Al final de la jornada acorden anar a tastar un bon plat de grangus en un dels menjadors de la nau.

El segon es deleix amb el seu plat de pota de grangus, el candidat pregunta. – Coneixia el cap d’abans? – No, fins que no vaig ser contractat no el vaig conèixer. – Pensava que cap i segon eren uns càrrecs estables. – El seu segon anterior va morir, crec que te a veure amb el seu accident. – Accident?

El segon deixa el menjar. – Pel que sembla van tenir un accident, el segon va morir i el cap va perdre la capacitat de procrear. – Vol dir que hores d’ara no és ni mascle ni femella? – Exacte. – Li ha explicat com va ser l’accident. – No, tampoc no li he demanat. – Ja ... Sap? Conec un cas semblant, però no va ser un accident ... Va ser fa uns anys a l’illa del fred, els garants havien format un cos de guerrers, els guardians principals, tots ells esterilitzats ...

El segon es mostra interessat per la història. – Insinua que el cap podria ser un d’ells? – No ho sé, és una possibilitat, però si ho és el que no sabem és de quin bàndol. – Bàndol? – Sí, veurà, es diu que un grup es va rebel·lar contra el líder suprem, fins i tot diuen que el van matar. – Fins on jo sé, aquest líder era viu abans que aquesta nau iniciés el viatge. – O no, imagini’s que l’haguessin assassinat però els seus asseguressin que continués viu i donessin consignes en el seu nom.

El segon rumia un moment. – Quina seria la seva percepció respecte al cap? Seria un dels rebels? Seria un dels lleials? No tindria res a veure? – El candidat calla un moment. – Crec que te alguna cosa a veure, francament, preferiria que fos un dels rebels però podria ser un dels lleials. – Vostè ha demostrat menys ràbia cap als garants que el cap. Com pot pensar que pot ser lleial?

El candidat vibra un somriure. – Són dues organitzacions antagòniques en l’objectiu però similars en l’operativa, infiltrats que informen, altres que boicotegen, altres que simulen boicotejar, dobles, triples, quàdruples jocs ... – I com sé que vostè no està en el joc? – Sóc un mascle aquesta vegada, no sóc estèril. – L’hauria de comprovar. – L’entenc, però no podrà ser avui, ho sento, m’he compromès per aquesta nit amb una altra femella i els mascles sols podem inseminar una vegada cada jornada.

El segon insisteix. – Demà? – Sí, demà és factible. – I com és que s’ha fet parià? – No en sóc, ho sento, sols estava escoltant, tinc amics parians, però no va amb mi tota la seva filosofia. – Crec que el cap creu que ho és. – Demà li puc aclarir, si vol. Entengui’m, no m’ofèn que algú s’ho pensi però si no ho sóc no ho sóc. – L’entenc. Bé, va sent hora de plegar, els sopar ha estat molt bo i la conversa interessant, però m’esperen uns mascles. – Sí, a mi també m’esperen, ja ho he dit abans. Fins demà. – Fins demà.

Segon i candidat es separen fins al dia següent. El segon rumia sobre el que li ha explicat el candidat, tot aquest entramat el neguiteja, sempre ha estat un sinar molt planer, a la fi els sinars camperols mai no han estat interessats en intrigues i ell és descendent de camperols, cultivadors de bogs i marnagues. Ha d’apurar el pas per arribar a la cita, els mascles acostumen a estar molt neguitosos, ho sap per experiència, quan el líquid semínic fa pressió angoixa molt.