Avui fa cinc anys

(Nota prèvia: He canviat el títol (posava quatre en comptes de cinc) per un error atribuïble al meu mal sistèma de càlcul mental. Demano disculpes.)

L’onze de març del 2004 la meva companya i jo ens aixecàvem tard, érem a Portugal, a l’Algarve, una trucada de rutina a la feina ens va assabentar del que havia passat.

En aquell moment res no era clar i per als que no entenem era possible que els responsables fossin els terroristes d’ETA, tot i que allò era un canvi radical a la seva manera d’actuar.

Les primeres hores van ser de descontrol i angúnia tractant de parlar amb la meva germana que hi viu a Guadalajara i que sovint feia servir un dels trens. Un SMS ens va calmar. Tots bé. Ja a la tarda vam poder parlar.

Al dolor que provoca un fet així es va unir una perplexitat esborronadora, un govern, en qui havíem de confiar, ens estava insistint en que l’atemptat era cosa d’ETA malgrat les proves deien altra cosa.

Al dia següent la perplexitat es convertia en ràbia. BBC, RAI, Televisió alemanya, Televisió portuguesa, totes deien el mateix, Al Qaeda. TVG i TVE insistien desesperadament en l’autoria d’ETA.

La imatge d’Acebes contradient les evidències era ofensiva, tan ofensiva com va ser després la insistència per part dels mateixos de sempre en que tot era un muntatge. Una ofensa a la meva intel·ligència.

De la mateixa manera recordo amb ràbia les imatges d’un grapat de fills de la grandíssima puta escridassant les víctimes a l’entrada dels jutjats, acusant-los d’haver-los fet perdre unes eleccions.

Un grapat d’imbècils que ens volen fer creure que un líder en qui no creia ni el seu propi partit, recordem que li deien Bambi, havia organitzat una operació internacional. Que és pensen que som?

Avui vull recordar-los, recordar-los a tots i recordar l’ofensa que suposa oblidar que va passar aquell dia, més de dos mil víctimes directes, entre morts i ferits, a saber quantes víctimes indirectes entre familiars i amics. Donar-los a tots el meu condol pel que han passat.

3426. Alternatives I

El pilot crida al segon. – Senyor, estem dins de la distància de sondeig. – El segon, encara adormit pregunta. – Distància de sondeig? Perdoni’m però ara no n’estic ... – Sí, senyor, volia dir que podem enviar sondes a un planeta. – Ja, ara. Anem a veure, la distància de l’estrella està dins dels paràmetres? Te una rotació raonable? Disposa d’aire respirable i aigua?

El pilot respon aclaparat per les preguntes. – Si us plau, senyor, són massa preguntes de cop. La distància a l’estrella és acceptable donada la intensitat de la llum que genera, la rotació estimada seria el doble de la de Shan, la translació, tot i que encara no hem vist una complerta, sembla ser també el doble. Quant a l’aire i l’aigua i la temperatura mitja haurem d’esperar al que ens diguin les sondes.

Mentre el pilot s’explicava el segon ha revisat el protocol, les característiques del planeta entren dins dels paràmetres per enviar sondes. – Tenim algun altre planeta a l’abast? – Fa dues jornades vam superar un planeta gasós, amb satèl•lits, però cap d’ells dins dels paràmetres.

El segon revisa la documentació. – Cap ni un? Hem rodejat el planeta? – Hem tingut una visió total del seu diàmetre, tots els planetes eren massa petits, sense pràcticament rotació i la translació els deixava a l’ombra massa temps. – D’acord, redueixin velocitat pel llançament de sondes.

Mentre el pilot executa les ordre el segon va a la cerca del cap, el localitzador el situa a la plataforma d’esbarjo, no és un lloc habitual pel cap, més donat a estar en el seu temps lliure al seu habitacle o a la sala de documentació. El segon, intrigat, decideix no comunicar-se amb ell fins no trobar-lo.

Quan el veu està en companyia d’un sinar que ha vist sovint entre els garants. Pensa que és preferible no posar al cap en un compromís en aquell moment, el crida amb els transmissors. – Cap? – Sí segon? - Senyor, bones notícies, crec, tenim un candidat a l’abast. – Des de la seva posició pot veure com el sinar es fa fonedís pels passadissos de la zona.

El segon surt a l’encontre del cap mentre mantenen la conversa. –Quines probabilitats hi ha que sigui viable? – Pregunta el cap mentre emprenen el camí cap al pont. – Voldria dir que moltes, però la distància de l’estrella és el doble de la de Shan, si està al periheli serà molt fred, potser massa.

- I si està a l’afeli? – Pregunta el cap. – Dependrà de l’excentricitat i e la inclinació, però hi haurien més possibilitats que fos un bon candidat. - El cap calla per una estona. – Veig que haurem de parlar aviat. – Crec que sí, senyor. Em permet una pregunta? – Digui. – Qui és el sinar amb qui parlava? – Un vell amic. – L’he vist sovint amb els garants. – Sí, li ho vaig demanar jo. – Un espia?

El cap es gira cap al segon. – Espia és una paraula molt lletja. Informador, sols m’informa, no actua. – És un guardià? – No pas, però li pregaria que pel moment no em pregunti més, la seva missió és molt arriscada. – L’entenc. Sap? Trobo que aquesta situació m’hauria de resultar incòmoda, però resulta que m’agrada.

Cap i segon arriben al pont, cadascú ocupa el seu lloc, el segon ordena el llançament de les sondes, és el primer coet de sondes que s’envia, una vegada arribi a l’atmosfera del planeta deixarà anar les diferents sondes que s’estendran al voltant del planeta i iniciaran un lent descens registrant la densitat i composició de l’atmosfera fins arribar a una hipotètica superfície, allà faran un anàlisi del terra i acabaran la seva feina.

Unes fases després del llançament arriben les primeres dades, l’ordinador va recollint les dades fins que salta una alarma, la primera sonda ha tocat terra, la temperatura a la superfície és de més seixanta freds. – Esperem que sigui una muntanya.- Diu el cap. – I molt alta. – Afegeix el segon.

A mida que arriben més sondes a la superfície es va dibuixant un paisatge molt extrem, amb diferències importants d’alçades. Una altra alarma apareix als monitors. Un augment de la pressió i la densitat del mitjà indica l’existència de masses líquides, masses que es pot identificar sense dubte amb aigua. – Caldria esbrinar si és acceptable per a consum. – També la podríem tractar. – Preferiria no haver de fer-ho.

Al final de la jornada l’ordinador emet una recomanació, tan sols hi ha una zona on s’hi podria establir una població petita, un espai insuficient per a tot el passatge. – Temps perdut. – Potser podríem oferir-lo als garants. – El cap mira al segon incrèdul. – Deixar-los aquí? Deixaria que establissin aquí la seva societat teocràtica? – Ens estalviaríem un problema a la llarga.

El cap rumia un moment. – Operador, que l’ordinador calculi les possibilitats de supervivència d’un grup de ... cinc-cents sinars? – diria que en són menys, senyor, potser quatre-cents. – els dos càlculs. – Rera una estona de processament l’operador dona el resultat. – Senyor, hi ha un factor aleatori. – Expliqui’s. – La zona localitzada permetria una colònia d’uns mil individus, el terra permetria el cultiu de bogs, tot i que la temperatura podria oscil•lar entre el 6 freds i els vint calors. – I el problema?

L’operador atansa un document al cap. – No sabem si la boira que està a les valls al peu de la plana són estàtiques, el que sí sabem és que són absolutament tòxiques, si pugessin sols podrien sobreviure dins edificis estancs. – Què pensa segon? – Jo els hi plantejaria, sense amagar-los res, però els hi donaria l’opció, podríem deixar-los un parell de llançadores per fer-les servir de refugi mentre s’acaben d’establir. –El cap no respon, està rumiant. – Em sembla una bona opció, faci les gestions. – D’acord senyor. – El segon surt del pont i es dirigeix a la cerca del líder dels garants.

El líder està al seu habitacle, rodejat d’un grapat de garants, el segon se n’adona que el líder no porta transmissors, la xerrada haurà de ser a través dels tentacles i els hi ofereix. El líder els rebutja i un dels seus, que si porta transmissors, parla al segon. – El líder no te contacte directe amb cap subaltern si no és a través meu. Digui el que ha de dir.

El segon, que coneix les dèries dels garants, respon altivament. – Jo no sóc un subaltern, portava una oferta per a vostès, però si el vostre líder no vol tenir contacte amb mi diré al cap que no heu acceptat. – L’ajudant del líder li transmet el que ha dit el segon, el líder assenteix i ofereix els tentacles al segon. – Vostè dirà. – Durant una bona estona el segon li transmet tot el que saben sobre el planeta. – I hem pensat que potser als garants els hi interessaria.

El líder rumia. – Ja, i digui’m, si declinem la seva oferta que faran? – No ho sé, potser si trobem algun grup que vulgui intentar-ho ... – Li oferiran als parians? – Potser. – I si li dic que no m’ho crec? – Miri, m’és el mateix si s’ho creu o no, li he dit tot el que sabem, els hi ho hem ofert, pensi-ho, parli-ho amb els seus. Dues fases, dins de dues fases ens ha de dir sí o no. – El segon abandona l’habitacle sense ni acomiadar-se.

Pel camí va rumiant. – Què n’és de caparrut, de desconfiat, de ... – Un sinar el crida. – Segon! – Sí? Ah! Hola. – Hola segon, i felicitats pel càrrec. – No ho sé si m’he d’alegrar. – Escolta’m ens ha arribat el rumor que hi ha un planeta habitable. – Hi ha una zona habitable, amb riscos, molts riscos. – A nosaltres potser ens interessaria. – Els hi hem ofert als garants. – També ho sabem. – Com és que els parians esteu interessats? – No! No pas com a parians, som un grup on hi ha parians i no parians, la majoria som tècnics i científics, i tenim ganes de tornar a respirar aire no enllaunat, tot i que sigui perillós. – D’acord, esperarem la resposta dels garants, i li comentaré al cap. Quants sou? – Dos-cents. – Prenc nota.

3426. La posta, II

El candidat truca a la porta del cap. – Endavant. – Perdoni senyor, però és que estic esperant el segon fa ja una fase que l’espero. – Ha mirat de comunicar-se amb ell al seu habitacle? – Sí, però no respon ningú. – El cap crida un tripulant. – Senyor? – Saben alguna cosa del segon? – No.

El cap activa el canal de comunicació general. – Parla el cap de la nau. A partir d’aquest moment i fins que el segon estigui recuperat el seu lloc l’ocuparà el sinar que l’ha acompanyat aquestes jornades. Si algú en te notícies del segon que ens les comuniqui. – El cap tanca el canal de comunicació. – Segon, està autoritzat per obrir l’habitacle de l’antic segon. – Com vostè ordeni, senyor.

El nou segon i el tripulant surten de l'habitacle del cap i entren a l'habitacle de l'antic segon, l'habitacle no te senyals d'haver estat fet servir pel seu usuari en les darreres fases. Sona la alarma, el segon cerca informació al seu terminal de mà mentre surt al corredor.

Pel camí s’uneix al cap. – Senyor, sembla que han trobat una femella ponent en una de les zones d’oci, podria ser l’antic segon. – Ja han arribat els serveis mèdics? – Sembla que sí, que són ells els que han engegat l’alarma. – Esbrini on el porten. – El segon manipula el terminal. – A la zona de posta, em diuen, però, que està molt malament.

Tots dos s’encaminen a la zona de posta, una de les bodegues de la nau especialment habilitada per l’ocasió tot i que encara no s’havia fet servir. Al centre una piscina preparada per rebre els ous de les femelles, als costats jaços on les femelles romandran fins acabar la posta.

Al fons, rodejat pel personal sanitari, l’antic segon agonitza mentre pon els darrers ous. El cap se li apropa i seu al seu costat. – Hola amic. – Hola senyor, ho sento el meu cos s’ha avançat, no he pogut acabar de formar el meu substitut. – No pateixi ara. – Cap, senyor, vull preguntar-li una cosa en privat.

El cap es treu els transmissors i li treu a l’antic segon, uneixen els tentacles i enraonen sense que la resta dels presents pugui entendre’ls. – Cap, és vostè un guardià principal? – Veig que els rumors continuen ... Sí, sóc un guardià principal. – Rebel o lleial? – Això és més difícil, sóc lleial als meus principis. – Va rebel·lar-se contra el gran líder dels garants?

Després de sentir la resposta del cap l’antic segon separa els seus tentacles i tanca els ulls. – S’ha acabat. – Diu un dels sanitaris. – Quants ous s‘han salvat? – Pocs. On va començar a pondre no hi havia pràcticament ningú. – Quan se’n portin el cos que m’informin del nínxol. – Així es farà. – Vull parlar amb el metge. – És allà a l’entrada.

El cap i el segon s’apropen al metge. – Senyor. Sento lo de l’antic segon. – Nosaltres també. Voldria saber, com és que s’ha avançat tant? – No li puc dir del cert però la manca de gravetat, l’aire de la nau ... podrien influir. – Què fem llavors? – Jo ordenaria que vinguessin totes les femelles, ja. – Metge, en aquest tema és vostè qui mana. Segon, passi avís i envií patrulles de recerca.

El segon envia l’ordre pel terminal, amb el cap tornen al pont, durant tota la jornada les patrulles cerquen possibles femelles sorpreses per una posta abans d’hora, a la zona de posta van arribant moltes que encara no han començat a pondre però de tant en tant apareixen d’altres que ja estan en procés.

El cap i el segon s’apropen al cementiri, una immensa paret amb tot de nínxols, un d’ells rep el cos de l’antic segon. – El trobaré a faltar. – Diu el cap. – Era un bon sinar, capaç de fer les preguntes adients en el moment adient. – Espero fer-ho tan bé com ell. – Segon, ens queda molta feina per davant. Voldria que tingués clara una cosa, m’ha de preguntar tot, des dels seus dubtes fins allò que sembli evident.– I si li faig una pregunta incòmoda? – M’ha de fer preguntes incòmodes.

El nínxol ja és tancat. – Fins sempre, amic. – Cap i segon surten del cementiri. – Com va la posta? – Totes les femelles són ja a la zona de posta. – Mortaldat? – El metge preveu un dotze. Pel moment sols tenim sis casos. – És molt optimista, el metge. – Està aplicant intervencions en els casos de risc, amb molt d’èxit per cert. – Tenia entès que eren arriscades. – Hem tingut sort, aquest metge porta moltes postes a la seva esquena.

El cap acota la vista. – Llàstima, per a l’antic segon no va estar a temps ... Disculpi, no vull menysprear-lo. – Em faig el càrrec. – Per cert, quan hagi d’anar a les seves reunions amb els parians li pregaria que m’avisés amb temps. – Crec que li hauria d’explicar que no en sóc de parià, estava allà com a convidat.

El cap es mostra una mica sorprès. – Em va semblar, no sols que ho fos sinó que era algú amb una certa preponderància. – Veurà la meva relació amb els parians és llarga, de fet els he estudiat des de fa molt de temps. Vaig començar amb la meva tesi de final d’estudis, he dedicat tant de temps que de vegades recorren a mi quan volen saber dades de la seva pròpia història.

El cap, encuriosit, li pregunta. – I què els hi explicava? – Curiosament el moment en que els garants es van escindir, el perquè i el com. Estan preocupats, la majoria d’ells són gent amb estudis, poc donats a dogmatismes, però el fet que els garants naixessin dins el parianisme els amoïna. – Coincideixo amb ells que és un moment que no acabo d’entendre.

El segon li replica. – Pensava que un guardià principal tenia una visió ja feta del tema. – El cap es mostra contrariat. – Què insinua. – Res, cap, afirmo. Vostè és un guardià principal. Sé llegir les vibracions dels tentacles. Sols no he acabat d’entendre la darrera resposta, la similitud entre les vibracions “el vaig matar” i “el vaig defensar” no m’ha permès saber si puc confiar en vostè una vegada trobem un planeta.

El cap vibra rient. – Així que no sols ha estudiat el parians. – No sols, senyor. – Bé, puc comptar amb vostè durant el viatge? – Sí. – I digui’m, on serà vostè al arribar, amb mi o en contra meu? – Senyor, jo no en sóc un guardià com vostè, però fins que no esbrini on serà vostè no decidiré si li puc dir. – No l’acabo d’entendre.

El segon s’explica. – Si pensa seguir les ordres del gran líder i jo estic en contra i li dic, estaré en desavantatge, passaria el mateix si pensa acabar amb el garantisme i jo n’estic a favor i li dic. Sols li puc dir si el nostre objectiu és comú. – Però vostè no és garant. – Està segur?

El cap rumia un moment. – Seria un canvi qualitatiu important, els garants acostumen a ser més planers, fora dels guardians, i acaba de dir que no ho és. – Cert, però tot canvia. – No li puc respondre ara, però em comprometo a dir-li abans no trobem un planeta. – Espero que la paraula d’un guardià sigui encara fiable. – Ho és. – M’agradaria també saber que va passar. – També li explicaré, no pateixi. - El segon s’encamina al pont mentre el cap entra al seu habitacle, El cap escriu a la seva consola.

Entrada de diari: Avui he perdut el meu segon, no ha superat la posta. El nou segon em preocupa, sap molt dels garants, i dels guardians, tot i que diu que no és un de nosaltres no n’estic segur que no m’estigui enganyant. Va ser un gran error no acabar la batalla amb la mort del bàndol perdedor, hores d’ara sabríem que fer.

Rubianes

Se n'ha anat, la seva malaltia li ha guanyat la batalla, ens l'ha guanyada a tots. Sabia de la seva malaltia, sabia que el tabaca que mai no l'havia abandonat se l'havia menjat per dins. Tot i això no he pogut evitar sentir un buit a dins en sentir la notícia.

No vull fer un panegíric, sols vull dir el que sentia en veure'l, en escoltar-lo mes aviat, les seves frases brutals, la seva capacitat per saber dir allò que s'havia de dir, sense vendre's al maleït políticament correcte.

És curiós, he estat pensant quin gest era el que se li podria associar, quina era la seva característica que l'identificava i sols se m'acudeix una, ell. No tenia un acudit repetitiu, no tenia un gest que no pogués tenir qualsevol, però sabies que després de sortir ell tot seria diferent.

Amb ell vaig riure de la manera més bèstia que he rigut mai, perquè una entrevista al Pepe Rubianes era un show del Pepe Rubianes. Em perdut molt més que un actor o un humorista, hem perdut tot un paiaso, hem perdut el Pepe Rubianes.

3426. La posta I

El segon truca esverat a la porta del cap. – Senyor! Si us plau! – Què li passa? Algun problema amb els garants? – El garants? Ah! No, senyor, ja fa unes quantes jornades que van acavar el càstig, i com el líder continua tancat ... No, el problema és que s’apropa la posta.

El cap es mira la segon incrèdul. – La posta? Perdoni però ni de lluny ha passat un cicle des de que els grangus van fer la posta. – La dels grangus no, senyor, la nostra. No ha notat res al cos senyor? – No ... jo ... Vaig tenir un accident, no sóc fèrtil, ni com a mascle ni com a femella. Algun tripulant és femella en aquesta posta? – Em temo que jo, senyor, l’he sentit en aixecar-me. – Ja ... quantes vegades ha estat femella?

El segon abaixa els ulls. – És la primera vegada, senyor. – Merda. – Perdó. – No, no s’ofengui, és que la primera vegada és crítica, l’índex de femelles mortes en la primera posta és del cent vuitanta sobre dos-cents cinquanta-sis. – Ho sé senyor, havia pensant en una intervenció. – Una posta quirúrgica? El risc és similar.

El cap rumia un moment. – Sé que el que li diré ara és molt dur però haurà de formar algú per que el substitueixi en cas que no superi la posta. – Ja n’havia pensat, senyor, però dins la tripulació no tenim ningú amb el nivell d’estudis requerit. – I entre el passatge? – Quatre sinars, un d’ells el coneixem, és aquell parià ...

El cap assenteix. – De bon principi em sembla un bon candidat, que em diu dels altres? – No els conec, sols tinc la seva fitxa, amb quinze jornades no se m'acudeix com elegir-ne un i formar-lo. - formi'ls als quatre, jo faré la elecció. - I si no en volen? - reuneixi'ls i els miraré de convèncer.

El segon ha reunit els possibles candidats a una sala, el cap entra. - Salutacions senyors, suposo que el segon els hi haurà posat en antecedents. - Sí senyor. – Doncs així es tracta que facin les preguntes que vulguin. – El parià s’aixeca i li pregunta al cap. – Com és que no hi ha a la tripulació ningú qualificat?

El cap mou el cos. – Això és el que m’agradaria saber a mi, es suposa que haurien dos possibles substituts, tanmateix ara ja no podem reclamar. No creu? – D’acord, però la tripulació acceptarà l’entrada d’un estrany? – El càrrec de segon no és pas dins la graduació de la tripulació, el segon és elegit pel cap i ha de tenir una preparació que no cal per la resta.

Un sinar comenta. – Jo no he format part mai de cap tipus de transport, tot i que els meus estudis avalarien la meva capacitat sempre he treballat dins un laboratori. Francament li oferiria tot el meu ajut per resoldre un problema puntual però no em veig amb cor de donar ordres a ningú. – Mai no ha tingut ningú a les seves ordres? – Sí, però era algú que estava aprenent, és diferent.

El cap guarda silenci un moment. – Lògicament no puc obligar ningú a acceptar el càrrec, voldria que s’ho rumiessin, el lloc de segon és vital, no és el que li porta els papers al cap, és una segona opinió, és un substitut del cap si aquest no està en condicions. Sé que és molta responsabilitat però si ens quedem sense segon tindrem problemes. Facin servir aquesta jornada per pensar-ho, demà, si es veuen amb cor els esperem aquí. Gràcies.

La següent jornada sols es presenta el parià, el segon pensa que el cap no podrà elegir gaire. - Més val que el candidat sigui l’adient o que el dia de la posta sobrevisqui. – Recorda la nit, ha trobat tres mascles preparats, i l’han inseminat, creu. Encara queden catorze jornades, i els prop de tres-cents ous que esperen dins seu han de tenir una oportunitat.

El dia transcorre amb normalitat, el candidat es mostra atent a les explicacions, fa preguntes adients i no intervé quan el cap i el segon parlen si no li pregunten directament. El segon pensa que potser tindrà un bon substitut. Al final de la jornada acorden anar a tastar un bon plat de grangus en un dels menjadors de la nau.

El segon es deleix amb el seu plat de pota de grangus, el candidat pregunta. – Coneixia el cap d’abans? – No, fins que no vaig ser contractat no el vaig conèixer. – Pensava que cap i segon eren uns càrrecs estables. – El seu segon anterior va morir, crec que te a veure amb el seu accident. – Accident?

El segon deixa el menjar. – Pel que sembla van tenir un accident, el segon va morir i el cap va perdre la capacitat de procrear. – Vol dir que hores d’ara no és ni mascle ni femella? – Exacte. – Li ha explicat com va ser l’accident. – No, tampoc no li he demanat. – Ja ... Sap? Conec un cas semblant, però no va ser un accident ... Va ser fa uns anys a l’illa del fred, els garants havien format un cos de guerrers, els guardians principals, tots ells esterilitzats ...

El segon es mostra interessat per la història. – Insinua que el cap podria ser un d’ells? – No ho sé, és una possibilitat, però si ho és el que no sabem és de quin bàndol. – Bàndol? – Sí, veurà, es diu que un grup es va rebel·lar contra el líder suprem, fins i tot diuen que el van matar. – Fins on jo sé, aquest líder era viu abans que aquesta nau iniciés el viatge. – O no, imagini’s que l’haguessin assassinat però els seus asseguressin que continués viu i donessin consignes en el seu nom.

El segon rumia un moment. – Quina seria la seva percepció respecte al cap? Seria un dels rebels? Seria un dels lleials? No tindria res a veure? – El candidat calla un moment. – Crec que te alguna cosa a veure, francament, preferiria que fos un dels rebels però podria ser un dels lleials. – Vostè ha demostrat menys ràbia cap als garants que el cap. Com pot pensar que pot ser lleial?

El candidat vibra un somriure. – Són dues organitzacions antagòniques en l’objectiu però similars en l’operativa, infiltrats que informen, altres que boicotegen, altres que simulen boicotejar, dobles, triples, quàdruples jocs ... – I com sé que vostè no està en el joc? – Sóc un mascle aquesta vegada, no sóc estèril. – L’hauria de comprovar. – L’entenc, però no podrà ser avui, ho sento, m’he compromès per aquesta nit amb una altra femella i els mascles sols podem inseminar una vegada cada jornada.

El segon insisteix. – Demà? – Sí, demà és factible. – I com és que s’ha fet parià? – No en sóc, ho sento, sols estava escoltant, tinc amics parians, però no va amb mi tota la seva filosofia. – Crec que el cap creu que ho és. – Demà li puc aclarir, si vol. Entengui’m, no m’ofèn que algú s’ho pensi però si no ho sóc no ho sóc. – L’entenc. Bé, va sent hora de plegar, els sopar ha estat molt bo i la conversa interessant, però m’esperen uns mascles. – Sí, a mi també m’esperen, ja ho he dit abans. Fins demà. – Fins demà.

Segon i candidat es separen fins al dia següent. El segon rumia sobre el que li ha explicat el candidat, tot aquest entramat el neguiteja, sempre ha estat un sinar molt planer, a la fi els sinars camperols mai no han estat interessats en intrigues i ell és descendent de camperols, cultivadors de bogs i marnagues. Ha d’apurar el pas per arribar a la cita, els mascles acostumen a estar molt neguitosos, ho sap per experiència, quan el líquid semínic fa pressió angoixa molt.

3426. En el nom de Unr

Un sinar cerca el cap, l'apropen a la porta del seu habitacle, el guardià truca a la porta, aquesta s'obre. - Cap, aquest sinar pregunta per vostè. - Sí, l'esperava, passi si us plau. - el sinar entra i la porta es tanca. - Qui era guardià? - Pregunta el segon. - No ho sé, ha preguntat pel cap i el cap l'ha fet passar.

El segon sent que alguna cosa no va bé. - Avisi'm quan acabi l'entrevista, he de parlar amb el cap. - El segon es torna al pont, després de comprovar que tot es en ordre escriu alguna cosa a l'ordinador, està neguitós, pensa que el cap pot estar cometent algun error de judici, el seu cervell es debat entre la lleialtat i els seus principis. – Potser hauria de parlar clar, no em queda massa temps. – Pensa.

El guardià l’avisa que el cap ha acabat amb la visita. Torna a l’habitacle del cap. Truca i el cap el fa passar. – Senyor, tinc un dubte respecte el que parlàvem l’altre dia. – Expliqui’s – M’ha semblat, i prego que em disculpi si m’equivoco, que te una actitud molt bel·ligerant respecte als garants. – Ho diu per la conversa amb el seu líder? – No pas, tot i que va ser molt dur, em refereixo als comentaris que va fer després, vull dir. Com vol impedir-los que aconsegueixin adeptes?

El cap se’l mira amb ironia. – Com ho faria vostè, segon? – No ho sé senyor, el que si sé és com no voldria fer-ho. – Molt bé, com no voldria fer-ho? – No voldria veure’m en mig d’una matança, d’una operació encoberta per desacreditar-los si això suposa que hi hagin víctimes, més si en són innocents. – Suposem que decideixo portar a terme una acció així, què faria?

El segon es mostra espantat. – Si us plau, senyor! Això m’obligaria a prendre una decisió ... – Sí? – M’hi hauria d’oposar a la seva decisió. – Una posició aclaridora i em sembla correcta, però no s'ha de preocupar per mi hores d'ara, el que estic fent és intentar d'assegurar-me que no se m'avançaran, que no tindrem problemes greus. - De sobte sona l'alarma.

Una veu els avisa. - Hi han altercats a la zona d'activitats. - El cap i el segon corren cap a l'ascensor, baixen fins la planta d'activitats on els hi espera el responsable. - Són els garants, senyor, els parians estaven fent una de les seves xerrades i els garants van entrar per impedir-los-en.

El cap mira al segon, torna la mirada cap al responsable. - No entenc que hi fan els garants aquí. - Tenen autorització per fer servir la zona després dels parians. - Què han fet els parians? - M'han cridat i s'han posat a raser. - Han agredit algú? - No, però el líder no vol parlar amb mi, diu que no parla amb subalterns. - Podem treure els parians? - ja són fora. - D'acord després parlaré amb ells. Gràcies.

El cap es gira cap al segon. - Què faria vostè? - Intentaria parlar amb el lider. - I desacreditar el responsable? No, ja vaig avisar el líder, és hora de posar ordre. - Responsable tanqui les entrades i avisi tots els que tenien un temps cedit que se'ls hi rescabalarà pel temps d'avui.

El cap va a parlar amb els parians mentre la porta es tanca darrera d'ells. El segon el segueix neguitós. - Els parians esperen en silenci, el cap comença a vibrar. - Em dol el que ha passat, i em dol perquè malgrat volia avançar-me a incidents així no he arribat a temps. Penso fer que quedi clar que no es pot repetir una acció així. Els garants romandran tancats fins que es mostrin dialogants.

Un dels parians se li adreça. - Disculpi cap, però no crec que així aconseguim res, són fanàtics, estar tancats els enfortirà, a més no ens ha passat res, li prego que els deixi anar. - A vostè el conec. No va ser qui volia veure el meu habitacle? - Sí. - Em sembla lloable la seva actitud, però si els hi deixem passar la propera vegada serà pitjor, cregui'm, sé del que parlo.

El parià li pregunta. - Hi ha alguna manera de fer-li canviar d'opinió? - Te alguna proposta? - Un judici públic. Per a ells serà més dur veure's reprovats per la població que estar tancats. - Segon, com és que no se'ns ha acudit aquesta idea? - El segon, contrariat respon. - Ho sento, senyor, no he tingut temps de reaccionar. - Doncs jo si l'havia pensat, però no estic tan segur del resultat com vostè. Tanmateix ho provarem.

El cap es dirigeix al responsable. - Que entri un escamot i els condueixin a tots a la plaça central, treguin els transmissors a aquells que en tinguin, ja se'ls hi tornaran al judici. - El cap s'acomiada dels parians. - Ens veurem en unes hores a la plaça. - Allà hi serem.

Ja a la plaça, amb tot el passatge present, comença el judici. Els garants són a la vista de tots, lligats i sense transmisors, tres membres de l'assemblea fan de tribunal. El cap s'adreça al tribunal. - Senyors, aquest grup ha volgut apropiar-se d'una zona de la nau per a ús exclusiu, contravenint les normes de la nau i amenaçant a passatger que feien ús de la concessió donada. Hauria volgut ser més dur però els afectats m'han demanat benevolència.

El cap mira directament al lider dels garants. - Avui els deixo sota la justícia civil, la propera vegada no tindré miraments. - El cap torna a mirar al tribunal. - Espero justícia. - El cap es retira, el segon li segueix. - Senyor, de veritat creu que el judici no els afeblirà? - Potser ara sí, però si els deixem tornaran.

A la consola del cap arriba el veredicte, els garants hauran de treballar netejant la zona dels grangus durant quaranta jornades, al iniciar cada jornada se’ls hi llegirà la sentència, el líder però romandrà aïllat durant cent jornades, no podrà vibrar amb ningú, no podrà escriure ni podrà llegir res que no passi primer pel cap de la nau.

El cap se sent cofoi, te al líder dels garants sota el seu control. Dóna ordres de tancar-lo en una zona aïllada, anomena un parell de guàrdies de la seva confiança, ningú més entrarà allà fora dels guàrdies i ell mateix.

És de nit segons els cronòmetres, fora no hi ha dia ni nit, porten ja moltes jornades de viatge i encara estan lluny, molt lluny del primer objectiu. El cap camina sol, entra a la zona restringida, s’identifica i accedeix a l’habitacle on està el líder dels garants. Li ofereix els tentacles, sense transmissors.

El líder, amb desgana, accedeix a vibrar. – espero que estigui còmode, dins la situació es clar. – Si més no tinc on allitar-me. Què vol? – Tenir una xerrada tranquil·la amb vostè, explicar-li algunes coses que sols vull que vostè sàpiga. – I que farà si les escampo? – No res. No necessito fer res si vostè explica res, a la fi vostè mateix s’ha fet poc creïble.

El líder se’l mira amb ràbia. – Per què? – Perquè no esta seguint les normes del gran líder, perquè vostè vol instaurar ja, aquí, l’estat diví, i s’equivoca. El gran líder va dir que hauríem de fer-ho una vegada trobéssim un planeta habitable. – Com ho sap vostè tot això?

El cap es tensa. – Com pensa que ho sé? Inútil! La consigna era fer que la gent confiés en nosaltres, evitar la confrontació, fer que fins i tot els parians s’apropessin a nosaltres. Som els garants d’Unr i com guardià principal li ordeno que quan surti d’aquí no torni a crear-me problemes, sap que tinc autorització del líder suprem per acabar amb qui ens barri el pas.

El líder mira el cap amb por. – Li prego em perdoni, guardià principal, si ho hagués sabut ... – Si m’hagués escoltat ho hauria sabut. Deixi-ho, ha estat una relliscada, aquestes cent jornades li serviran de coartada per canviar d’actitud. Li deixo el Llibre, és un tractat de zoologia, entén? No és el nostre Llibre, Li queda clar? – Sí, guardià, és el Llibre de zoologia, no pas el llibre dels garants. – Que descansi. – Gràcies. – El cap abandona l’habitacle i es torna al pont.

3426. Qui va dir que èrem racionals?

El cap s’aixeca esverat, les vibracions al seu llaç indiquen que hi ha una situació d’urgència. Es posa els comunicadors i crida al segon. – Que passa? – La població, senyor que s’ha esverat. – Per quin motiu? – Els habitacles els hi semblen molt petits. – I l’assemblea? – És al capdavant. – Digui la població que vaig cap allà.

El cap surt del seu receptacle, recorre el passadís fins arribar a un dels ascensors i baixa fins a la zona reservada a la població. Tan sols sortir ja es troba tot el passatge esperant neguitosament. S’apropa al segon. – Ja estic aquí, vaig a mirar de calmar els ànims.

Regula el seu transmissor per transmetre les seves vibracions a tothom. – Si us plau. Voldria que m’escoltéssiu un moment. Sé que els habitacles no són, ni de lluny les vostres llars, sé que totes les comoditats que en teniu no hi són. Però heu de fer-vos el càrrec que estem en una nau, que no tenim tot l’espai que teníem a Shan.

Para un moment per copsar l’ambient, encara hi ha gent que vibra amb els del costat. – Escolteu, si hi ha algú que, per error, siguin més que no pas els previstos, feu-lo saber i el solucionarem. Aquest viatge serà llarg i és la nostra única possibilitat de sobreviure.

Les darreres paraules provoquen el final de totes les vibracions, tothom està atent a les paraules del cap. – No penso dir-vos que això serà un camí planer, moltes naus han fracassat ja i no puc assegurar-vos que no ens passarà. Sisplau, us demano col·laboració, si a cada problema hem de desatendre les nostres funcions pot passar qualsevol cosa.

El cap deixa de vibrar un moment per continuar. – Voldria reunir-me amb els vostres representants per parlar i ensenyar-los la nau, a partir de demà hi haurà la possibilitat de fer visites guiades a totes les dependències, en grups reduïts, per no interferir a la feina. També s’han d’organitzar diferents serveis que us mantindran ocupats, si més no una part del dia, fins i tot és possible que obrim places dins la tripulació per a feines auxiliars. Gràcies per escoltar-me.

La gent torna a vibrar entre ells, comentant les paraules del cap, algú vibra per a tothom. – Segur que el cap de la nau te un habitacle millor que el de qualsevol. – El cap es gira i pregunta. – Qui ha dit això? – Un sinar (nom de l’espècie, a l’estil de la paraula humà o home) aixeca el braç. – Jo! – Si us plau, apropi’s que anirem a veure el meu magnífic habitacle.

El cap canvia la freqüència dels comunicadors i l’indica al sinar. – Acompanyi’m. És vostè de l’assemblea? – No. – És molt petit el seu habitacle? – No ho seria si estigués jo sol, però som sis. – De quina classe és? – Ronna. – Els Ronna són de sis places, si no recordo malament hi ha sis divisions privades i comparteixen els serveis.

El sinar assenteix. – No sé com vivia vostè a Shan, però jo tenia una caseta amb jardí on criava marnagues, unes precioses marnagues blaves. – Sí les conec aquestes flors, tot i que la seva punxada és molt molesta. – Si que ho és. – Jo no tenia jardí, però tenia un apartament a la ciutat, amb vistes sobre el mar i era més ample que el pont d’aquesta nau. Ja hem arribat.

El cap obre la porta del seu habitacle i l’invita a passar, ell es queda parat a l’entrada. – I els serveis? – Els de la tripulació. – No m’enganya? – No tinc cap necessitat. – Li demano excuses, la meva divisió privada sembla un saló al costat d’això. Com és que no fa servir un de la nostra zona? – Necessito estar a prop del pont.

Tots dos fan el recorregut invers fins arribar a la zona, el sinar torna amb els seus veïns, el cap el veu vibrar amb ells. – Segon, tingui present aquest sinar, pot ser un interlocutor raonable quan les coses vagin mal dades. – Pitjor que això? – Això? Això era d’esperar, ja li explicaré mentre tornem al pont.

El cap i el segon es retiren al pont. – Els historiadors i sociòlegs van estar fent una sèrie de càlculs de totes les incidències que es podrien tenir amb la població, fins i tot es va fer un programa de càlcul. És impossible que tinguem menys de cinc altercats greus, i un dels factors més perillosos és la presència del garants.

El segon recorda el que va llegir sobre ells, sobre els parians i sobre altres sectes ja desaparegudes. – Entenc que els garants li preocupin, però i els parians? – Si es mantenen en la seva línia no seran un problema en si mateixos, fins i tot poden ajudar a calmar les coses, el problema està en que d’ells pot sortir una altra secta viòlenta, de fet els garants van nèixer dels parians.

El segon li reclama. – Llavors, els haurem de controlar també? – També. – Un sinar s’apropa al cap i li ofereix els tentacles, no porta transmissors ni receptors, el cap ofereix els seus. – Bon dia cap, sóc el primer dels primers dels garants i vull queixar-me del mal tracte que estem rebent.

El cap mira al segon. Aquest intenta comentar, però el líder dels garants el talla. – Estic parlant amb vostè, cap. Jo no tinc perquè parlar amb subordinats. – Aquest és el problema? – Aquest és el primer problema. – Miri, deixarem clara la seva situació perquè no tornin ha haver-hi malentesos.

El cap respira a fons i segueix. – Dins la seva associació vostè pot ser considerat el que li doni la gana, a mi tant m’és, però a la meva nau, vostè és un més del passatgers, si vol alguna cosa li demanarà a qui ho hagi de fer i sols arribarà a mi quan sigui necessària la meva intervenció. Segon, sisplau, expliqui’s.

El segon reprèn l’explicació. – Li prego que em disculpi per no haver-ho informat encara, havien exigit un lloc per al seu temple, en exclusiva. – Quantes associacions tenen assignat espai en exclusiva? – Cap. – El Líder intervé. – La presència de no adeptes en terra sagrat és una blasfèmia que es paga amb la mort!

Els ulls del cap es claven en els del líder. – Això reclama una altra advertència. Vostès no poden matar ningú, un sol ferit a mans d’un garant i els hivernaré a tots, un sol mort a mans d’un garant i els llençaré a l’espai a tots. – Segon, se’ls hi cedirà una zona les hores i calendari que acordin, però sense exclusivitat, tampoc no podran deixar les seves icones i símbols instal·lats, els hi facilitarem on desar-los entre activitat i activitat.

El líder es mira altivament al cap. – Vostè, cap, s’està oposant a la voluntat d’Unr, això li causarà molts problemes, som els garants de la veritat! – Vostè, líder dels fanàtics, sols tindrà un, jo seré el seu problema. - El líder abandona el cap i el segon sense ni tan sols acomiadar-se i visiblement emprenyat. – Cap, crec que tindrem problemes. – Ho sé, però amb aquesta gent no pot ser d’altra manera, si mostres feblesa es creuen guanyadors. No entenen de diplomàcia. – No, ja ho he vist, però em fa por que aconsegueixin adeptes amb facilitat, les condicions de vida a la nau són dures.

El cap rumia un moment abans de contestar. – Te raó, hauré de pensar com els hi impedim ... Tenen algun representant a l’assemblea? - Cap ni un. – Rumiaré que fer, no trigaré gaire. – Avisi’m si hi ha res de nou. – Així ho faré. – El cap es retira al seu habitacle i el segon continua cap al pont. El cap recorda un antic llibre, Afalagant el meu enemic es deia, parlava de com s’ho feien per descavalcar un líder amb molt de carisma, potser hauria de llegir-ho.