Troballa accidental (primera)

L’atzar és una llei de la que desconeixem l’enunciat, quan tires una moneda a l’aire i surt cara és perquè hi ha un motiu, o varis, perquè passi, altra cosa és que coneixem aquest motiu. Partint d’aquesta idea no podem negar que el fet que ara estigués en una reunió on no entenia un borrall del que parlaven és devia a un cúmul de decisions encadenades, moltes d’elles inconscients.

Potser, però que comenci pel principi. L’observatori em va contractar per fer un programa d’ubicació automàtica per al telescopi, una cosa senzilla i que en d’altres telescopis més moderns està plenament integrat, però en aquest cas es tractava d’una andròmina que anava a pedals, i ho dic literalment. Per girar el telescopi i posar-ho en posició s’havien de fer servir unes manlleves graduades i unes taules per controlar la data i l’hora.

Algú es va gastar els cèntims en automatitzar tot allò de tal manera que les manlleves es podien moure per un motor controlat per un ordinador on es posaven els valors numèrics per fer girar aquell tros de ferralla. La meva feina va ser fer un programa que els hi estalviés els càlculs i, en base a la data i hora i la posició relativa del cel el telescopi es mogués fins al punt desitjat.

Sí, a mi també em va semblar complicada l’explicació, però resumint, i amb l’exemple elegit com a mostra s’entenia molt millor. – Per què m’entengui, diguin el seu signe del zodíac. – Àries. – L’home en va agafar les taules, va mirar la data i l’hora i va moure les manlleves. – Aquí el té, miri per aquí, el que veu és la constel·lació d’Àries. Li deixo marcat quins valors ha d’introduir, depenent de l’hora, hora UTC, no pas la del seu rellotge i això és el que ha de veure.

Així va ser que, mig en broma, vaig anomenar el projecte com a Àries. Durant tres mesos vaig anar desenvolupant l’algoritme, ajustant tot per aconseguir que, sense cap errada sempre apareguessin Hamal i Sheratan en la mateixa posició. Amb el temps, de tant mirar, acabes identificant punts de llum més petits, sempre els mateixos, però va haver-hi un dia que fou diferent.

Acabava d’instal·lar la darrera versió després de retocar un parell de punts del programa, la imatge d’Àries però no era la mateixa, Sheratan, que sempre tenia una mida bastant estable, havia minvat, com si estigués fent implosió. Vaig cridar un dels astrònoms. – Crec que hauria de veure això. – L’home va mirar. – Què he de veure? – Sheratan, a mi, em sembla més petita que de costum.

L’home aixecà el cap i mirà les coordenades de les manlleves, feu uns càlculs i cridà als seus companys, en poques hores tenia tot l’equip mirant taules i el visor del telescopi. – Ho sento però no podrà tocar més el telescopi per uns dies, volem seguir aquest esdeveniment. – Poden fer servir el programa, si més no, per provar-ho? – És segur? – Sou davant una prova.

Els hi vaig fer les quatre explicacions que necessitaven per fer-ho servir, a la fi no era massa complicat, les coordinades del laboratori no calia tocar-les les d’Àries eren a la base de dades i l’hora es calculava a partir del rellotge de l’ordinador que s’actualitzava cada hora a través d’una connexió segura amb un rellotge atòmic del que desconec la seva ubicació.

Quatre dies després rebia una trucada, em convocaven a una reunió d’alt nivell, paraules textuals, unes hores després em recollia un cotxe que em portava a l’aeroport i m’embarcava en un avió privat, sense cap anagrama que l’identifiqués. A l’avió un parell d’astrònoms de l’observatori em saludaren efusivament, no és per menysprear la meva feina, però tampoc no era per tant, vaig pensar.

Uns minuts més tard entrava el director de l’observatori i seia al meu costat. – Bon dia. Ja li han dit el què? – Bon dia, doncs la veritat és que no. Tan meravellós és el meu programa? – Vaig preguntar fent broma. – Està prou bé el programa, però no és pas això. Vostè va dir que Beta Arietis li semblava minvada. – Sheratan? Sí. – Això podia ser que efectivament estigués minvant o que alguna cosa passés pel davant. – Ara em dirà que és la segona opció.

L’home va somriure. – Molt perspicaç! I què podria ser, segons vostè? – El més lògic seria pensar en un planeta que girés a l’entorn de l’estrella. – No és el cas. – Potser un asteroide? – També podria ser, però hi ha un petit problema, les òrbites dels asteroides són el·líptiques com les dels planetes però això que va veure està fent un recorregut aparentment lineal. – podria ser un meteorit? Un pedrot que se’ns apropa?

- Podria, però sospitem que no ho és, però l’avorriria amb els raonaments. El que és segur és que se’ns apropa, i que emet algun tipus de senyal que fins ara no havíem sentit. – Què vol dir? – Encara res. A la reunió en parlarem amb d’altres observatoris, i de la gent de SETI. – Allò em va esglaiar. – Extraterrestres? – Vaig dir mecànicament. – No ho sé, tanmateix si puc dir-li una cosa, benvingut a la història de l’astronomia.

L’avió va aterrar en un aeroport que, o era militar o estava pres per l’exèrcit. Ens van registrar l’equipatge, ens van fotografiar amb l’excusa de fer-nos una targeta d’identificació, i ens van portar a una sala de conferències. La sala ja era plena a vessar, així que vam mirar on seure i quan ja havíem localitzat un grup de cadires on seure el director em va agafar pel braç. – No, vostè no va aquí, avui te seient reservat.

I així em vaig veure a dalt de l’escenari, assegut al costat del director de l’observatori i enmig d’un munt de gent que de ben segur sabia molt més que jo del que estava passant. – Perdoni, però el meu anglès està una mica oxidat, fa molt de temps que no en parlo. – No pateixi, parli en castellà, hi te un intèrpret. – Allò m’acollonia.

Em vaig posar els auriculars i immediatament vaig sentir una veu. – Buenos días, soy Adam Lopes, su interprete, Confirme que me oye, por favor. – Sí, l’escolto ... Perdón, si, le oigo, Buenos días. – Després d’unes quantes indicacions més ja sols en tenia un neguit. Què havia de dir quan em toqués parlar? I així li ho vaig preguntar al director. – El que va veure, tan sols això, no s’estengui en explicacions sobre el programa, i no pateixi, tothom sap que no és vostè especialista.

La xerrada no va trigar gaire a començar, afortunadament em van fer parlar molt poc i em van felicitar i donar les gràcies per la meva col·laboració. Després d’això la resta van ser explicacions dels responsables dels diferents observatoris, explicacions de les que no entenia ni un borrall tot i que al final em sonava tot, com quan estàs amb gent que parla una altra llengua i després de quatre hores continues sense entendre’ls però juraries que sí.

El que vaig entendre era que l’objecte estava dins el nostre sistema, que avançava en una ruta lineal, no el·líptica, que patia correccions sobre la ruta totalment anàrquiques respecte a les forces d’atracció dels asteroides i planetes, en definitiva que no s’assemblava a res conegut. Per altra banda la seva ruta passaria, si no hi havia més canvis, molt a prop del nostre planeta. El punt i final el posava el responsable del SETI, he de dir que l’havia vist tota l’estona amb un mig somriure sospitós i de fet va ser l’únic que va provocar una exclamació general.

L’home es va aixecar i va dir això: - Senyors, si que s’assembla a alguna cosa que coneixem, indubtablement encara no estem segurs però voldria que veiessin aquestes imatges, obtingudes des del HST II aquest matí. – La gent es va exclamar abans que pogués girar el cap, malgrat això vaig sentir una esgarrifança.

La imatge, tot i que no era massa definida, semblava alguna mena de vehicle espacial. Mentre, el responsable del SETI seguia les explicacions, de les quals sols recordo la seva insistència en els senyals emesos per l’objecte, senyals que si bé es repetien constantment semblaven massa llargs i complexos com per ser radiacions naturals.

Després d’això vam anar a sopar i a dormir, havia passat tot el dia entre el viatge i la reunió, una reunió llarga i, per la resta dels convocats, extremadament enriquidora, però que a mi em va semblar bastant pesada. El sopar va ser un seguit de gent saludant-me efusivament, fins i tot algú en un espanyol macarrònic em va dir que m’envejava.

De bon matí un avió em tornava cap a casa, això sí després ser instruït per un grup de científics del perillós que podia ser escampar la noticia abans de temps. De tot això ja fa més de seixanta anys i en tot aquest temps no he tingut cap més notícia fins fa uns dies quan vaig rebre una trucada informant-me de la mort del director de l’observatori.

A la vetlla vaig coincidir amb un dels astrònoms d’aquella època, vaig gosar de preguntar-li dissimuladament. – Que tal va l’estudi sobre Àries? – L’home no va poder evitar un somriure, em va portar a un lloc apartat i em va dir. – Ja ha parat, està més enllà de la Lluna i no es mou des de fa més de quatre anys tot i que les emissions continuen. Hem enviat una llançadora amb experts per abordar-ho.

Vaig pensar de fer-li la pregunta clau, però ell se m’avançà. – Creiem que no hi ha ningú a dins, si més no viu, tanmateix d’aquí a tres mesos sabrem si ens equivoquem. – Al dia següent rebia un correu sense remitent amb una fotografia i cap explicació, efectivament allò no podia ser un pedrot. No he indagat més, segur que d’aquí a uns anys serà públic però no crec que l’arribi a veure.

Odalisca

Relats conjunts: Odalisca, de Marià Fortuny

És la segona vegada que em passa, la primera va ser el cavall del Botero, però aquesta vegada no hi ha excusa. Com pot ser que una dona nua, esplèndidament nua, en una posició suggerent no em faci bullir la ment i comenci a rajar una història dels meus dits? I m’ho miro una i altra vegada, i penso, i m’esforço per crear una història. Coi! Si amb la dona desconeguda el relat havia sortit com si estigués escrit en aquell quadre! I ara cerco dins el meu cervell, pels racons més abandonats amb la sensació que hauria de sortir d’allà, sols apartant un record, una fórmula d’àlgebra, un ... Ostres! Mira que feia temps que no veia això! Un algorisme d’ordenació en Basic! Quins records! Tornem, la història ha d’estar per aquí, segur. Potser a la calaixera de les carbasses, un dia he de fer net amb tot això, la major part no pagava la pena el patiment. Res, d’odalisques res. Potser alguna cosa semblant? Un amor platònic ... en tenia a cabassos ... No, aquesta no, que me la vaig trobar al metro i feia mal a l’oïda de sentir-la parlar. Aquesta? Potser, però és que ... a més si no va haver-hi res va ser perquè jo no m’hi vaig fixar, sols li va mancar treure’s les calces i ensenyar-me-les. Però en aquella època anava de poeta amargat, maleït pel desamor ... Si un dia puc viatjar en el temps aquest babau rebrà una bufa que se li passarà la beneiteria de cop. I perquè estic remenant tot això? Ah! Sí, els relats conjunts i l’odalisca ... M’he d’afanyar que encara tinc un examen d’aquest semestre ... Odalisca, odalisca ... Res, que no en trobo res. I després diràs que no ets més estrany que un hippie a la borsa Wall street. Ei! Què és això? Cada nit la veia allà estirada al sofà de casa seva, amb les cortines recollides i la llum encesa, sense cap ni un tros de tela que la cobrís. Al principi evitava mirar-la, potser no s’havia adonat, costava pensar-ho, no havia passat pel davant de la finestra accidentalment, estava estesa al sofà lluint la seva pell exquisida davant d’uns vidres perfectament transparents. Per a mi era obligat veure-la en algun moment, allà tenia la meva taula de treball i tot i que de vegades estenia el cortinatge, sovint el tenia plegat amb la finestra oberta perquè entrés la frescor de la nit. I a la fi eren dies i dies que passava el mateix i sempre era allà, sempre. Un dia em vaig descobrir mirant-la, sense amagar-me, sense sentir-me culpable. El fet era que mai l’havia vist aixecar la persiana, una persiana que romania tancada tot el dia fins que arribava la nit. Amb el temps em vaig acostumar a veure-la, i els dies que estava més necessitat em quedava admirant els seus encants durant unes bones estones, a la fi era ella qui oferia als possibles i més que probables espectadors de l’edifici de davant aquella imatge. Un dia, però vaig coincidir amb la pujada de la persiana, el sofà era buit i no la veia, en un moment va aparèixer al fons de la sala, nua, perfectament nua com sempre, es va apropar a la finestra i va mirar amb un somriure als llavis, llavors es va portar la mà als llavis i va llençar un petó. Digueu-me pretensiós però hauria jurat que em mirava a mi i que aquell era el meu petó. Després de llençar aquell petó es va girar i va estendre la seva exuberant fesomia al sofà. Des d’aquell dia, sense faltar-hi mai espero amb delir l’hora en que s’aixeca la persiana i entra en escena la meva desconeguda odalisca, deessa dels tafaners de pati de llums, entre els qui em compto, i dedico una llarga estona a admirar-la, a adorar-la, a desitjar-la en silenci.

No puc callar

M’he resistit a dir res, però al final he de parlar, he de parlar perquè em dol tot el que està passant. Primer de tot diré que Hamas no m’agrada, gens, són uns fanàtics religiosos, perillosos com tots els fanàtics. També he de dir que, en una situació de pau, em sento més a prop d’Israel que no pas els països àrabs.

Però quan veus el que està passant tot canvia. Primer de tot, Hamas no és un grup terrorista malgrat alguns s’entestin, és un grup de resistència d’un país reconegut tàcitament per l’ONU i que ha estat envaït per un altre país, ens agradi o no, ens caigui, políticament millor, o menys malament, l’invasor que l’envaït.

Tot seguit diré que la política d’Israel, molt influenciada pels seus propis fanàtics religiosos, és del tot condemnable, que el que ha estat fent durant aquest temps és, en si mateix un error descomunal i un crim.

No cal dir que és un crim quan mates criatures, quan destrosses col·legis i hospitals, quan tires avall la casa d’una família perquè un dels fills ha optat per la via violenta. Em poso en el lloc del pare, d’un pare que podria estar inicialment en contra de la decisió del seu fill, i em veig passant a l’altra banda, de no donar suport a la lluita armada a donar-li-ho plenament.

Ho sento però no em puc callar, i potser el que diré no agradarà a algú però crec que Israel va camí de convertir-se, definitivament, en la nova Alemany nazi.

I ho sento pels bons israelians, ho sento perquè acabaran pagant pels seus veïns fanàtics, ho sento perquè el preu que pagaran per ser el país del poble elegit serà tan alt que tornaran a perdre’l.

I ho sento pels bons palestins, perquè quan tot se’t gira en contra l’únic que pots fer és unir-te als que estan com tu i tancar els ulls a allò que ens hauria de preocupar a tots.

I ho sento per nosaltres perquè tot el que s’està sembrant aquests dies el tornarem a recollir com ja el vam recollir, i sabem quin sabor te el fruit que donarà. I ho sento perquè després de tants milers d’anys encara no hem après que a les guerres sols hi ha perdedors, potser uns més que els altres però tots perdedors, i que sols acaben d’una manera, a la taula de negociacions, d’igual a igual, oblidant qui ha guanyat les batalles.

Però veig clar i diàfan que per molt que tots diguem no s’aturarà aquesta bogeria, i em pregunto una vegada més quina merda de món estem donant als nostres fills i em pregunto si arribarem al maleït 2012 al que tenen tanta por alguns.

Nit de reis (Blocaire invisible 2008)

Aquest és el meu regal per a la meva blocaire invisible. D'acord amb el que ella va suggerir, la història havia de tenir un rei que havia perdut el camell, un nen, un mosso, La Chacón i el Solbes. Com que ja no som invisibles diré que es tracta de la Xurri, i el seu bloc és diu Post-its sacados de la papelera. Espero que t'agradi, Xurri.

- Però ... Tu no havies d'estar dormint? - Li va dir en veure'l al bell mig de la porta del menjador. - Què no havíem quedat que els reis eren els pares? - Va respondre el nen mirant-se aquell tipus vestit amb robes que semblaven catifes.

L'home es va apropar amb intenció d'acaronar-li el cap i dir-li quatre bajanades típiques, però el nen va treure el bat de darrera seu mentre li amenaçava. - Una passa més i t'obro el cap com una síndria! - No! Calma! - Va dir l'home que portava una mena de diadema daurada. - Sóc el rei Gaspar. - I jo la sota de bastos, tu mateix.

Veient que la cosa es posava crua, Gaspar decidí fer la feina ràpid i escampar la boira. Traient els paquets del sac anava dient. - Mira! Veus? Són els regals que heu demanat. - Sí, ja, són els regals que havien comprat els meus pares i que tu t'estaves emportant, bandarra! Deixa-ho tot i surt per on has entrat.

El pobre Gaspar, després de deixar els regals va sortir de nou per la finestra i baixà fins la vorera, mentre escoltava el nen que li cridava. - I com se t'acudeixi tornar agafo el ganivet elèctric i et faig l'autòpsia en viu! - Tot havent posat peus a terra se n'adonà que no tenia el camell, desesperat el cridà però l'únic que aconseguis és que un veí li llencés aigua.

Ell no s'havia adonat, però al lloc on fou el camell ara hi havia un triangle groc. Totalment moll, totalment afectat, caminà carrer avall, remugant paraules en arameu, la seva llengua per cert, fins que es creuà amb un ionqui. - Ei! Tiu! Com flipes no! Tens alguna cosa? - El rei, que ni se l'havia escoltat, contestà en veu alta. - He perdut el camell! - Quin pal tiu! Si vols et porto al meu.

Gaspar, reaccionant instintivament aixecà el cap i li preguntà. - Tu tens un camell? - Un parell, tiu! Un em porta la farlopa i l'altre les pastilles. - Farlopa? Pastilles? ... Ara entenc, no, fill, el camell del que parlo jo te dos geps i camina a quatre potes. - Gep? Sí el meu de la farlopa te gep, l'altre no. Però això importa tiu? - Deixa-ho, gràcies fill, i fes-te un favor no prenguis aquestes porqueries de les que parles.

Deixant el ionqui enrere, que per cert seguia parlant-li com si no s'hagués anat, va abaixar el cap i va seguir caminant, pensant en trobar-se amb els seus companys, o trobar al seu camell.

I així Gaspar va seguir caminant fins que va arribar a les rambles, allà es va trobar amb un mosso, aquest el va parar i li va demanar la documentació. - Documentació? Perdona fill, però no saps qui sóc? Sóc el rei Gaspar. - Primer de tot, senyor, no sóc el seu fill, sóc un agent de l'autoritat i faci el favor de mostrar-me la documentació.

El rei, tractà de convèncer l'agent que a ell no li feia falta. - Mira, que sóc un dels tres reis mags, que he perdut el camell, per això vaig a peu ... - Ja, així que ha perdut el camell, no? I ara cap a la plaça reial a trobar-lo no? - Tu creus que hi serà allà? - Va preguntar innocentment Gaspar.

El Mosso va treure la ràdio i digué un codi, en un moment dos cotxes més es presentaren allà fent sonar les sirenes i il·luminant de blau giravoltat la nit, reduïren el pobre rei, estenent-lo a terra i emmanillant-lo, fent cas omís dels seus plors. - Sóc el rei! No el veieu! - Sí, i jo el pare Noel, no et fot? - digué mentre reia el mosso que anava de copilot al cotxe.

Ja a la comissaria, els mossos se'l miraven rient. - Mira que te corda el paio, encara segueix dient que és un dels reis mags. - Espera que vaig a buscar la carta! - Au va, No us foteu, no veieu que és un vell borratxo?

Una mossa baixa a la carrera les escales. - No us ho creureu el que us diré! - Què? - A que no sabeu qui ha trucat? - Vols deixar-te de preguntes i explicar-ho! - Ha trucat la Chacón! - La Ministra? - Sí. - I? - Que diu que és el rei Gaspar aquest. - Au va! Que no som a vint-i-vuit.

No havien acabat de parlar que ja havia baixat el caporal. - Collons! Traieu-li les manilles ,ja! Perdoni majestat, aquest jovent que no sap distingir. - Va dir mentre el feia aixecar i li redreçava la roba. - Així lo de la Chacón és cert? - Va preguntar una altra mossa.

El caporal, sense mirar-la, li va respondre. - I el Solbes també. - Tornat cap al rei li digué. - Ja he trucat a la guàrdia urbana, el camell el tenen al dipòsit però li porten ara mateix cap aquí. Vol un cafetó? un aigua? Una cerveseta? - No, gràcies fill, sols voldria recuperar el meu camell i tornar-me a casa, cada any és més difícil això. M'estic fent vell.

La guàrdia urbana portà el camell, ajudaren a Gaspar a muntar-se en el camell i aquest s'anà carrer avall fins fondre's amb el paisatge de la ciutat. Així que ja ho sabeu, si trobeu algú al menjador vestit amb cortines, no penseu que és un pispa, sobretot si és la nit del cinc al sis de gener.

Iker i Carmen

Avui, si m'ho permeteu, faré de Ferran Monegal, i no és que em vulgui posar al seu nivell, sols que faré el que fa ell, criticar un programa de televisió. El programa en qüestió és el del nostre amic Iker, l'inclassificable Cuarto Milenio.

El d'ahir (01/01/09) era un especial sobre profecies, tot un xou, com sempre perfectament ambientat, fent un pseudo col·loqui on els convidats amb prou feines arribaven a fer més enllà d'una petita explicació.

Diuen que els sistemes de desinformació es van revolucionar quan, en comptes de negar les evidències es generava més informació, tanta que al final la veritat acabava colgada sota un munt de mentides.

L'Iker va més enllà, és capaç d'amagar la veritat, les profecies són un frau en sí mateixes, sota un munt de veritats. I com s'ho fa? Doncs en te una peça clau al seu equip, una persona que sempre aporta dades fiables, que sovint m'ha fet pensar que està a la “nau” més per l'Iker que no pas perquè es cregui ni un borrall.

Parlo de la seva dona, Carmen Porter, encarregada de desemmascarar fotografies i vídeos amb truc, i d'aportar dades històriques. No ens portem a engany, forma part del xou, i una part important, és la encarregada d'abocar un munt de veritats banals a sobre d'un veritat que ha de passar desapercebuda.

La situació em recorda aquell acudit que l'home, per telèfon li deia a la dona: “He aixecat als nens, els he dutxat, els he donat d'esmorzar, els he portat al col·legi, he fet la compra, m'he tirat la teva germana, he fregat el bany i la cuina i he planxat la roba.”

Tornant al programa la cosa va anar així, primer unes pindoletes de Sant Malaquies, amb les comprovacions de les encertades frases assignades als papes, adobat amb les veritats conseqüents, tres-cents anys de diferència entre profeta i profecies, enumeració de piruetes vàries per fer coincidir el lema amb el Papa, etc ...

També van parlar de les profecies que havia anat recollint un ex-militar espanyol en països de l'est, bàsicament vaig entendre que estaven escrits en els llocs més estranys, registres de pensions, d'ajuntaments, posades, ... Jo d'ell m'estaria molt de creure-m'ho, bàsicament perquè “una dotzena d'ous i una barra de pà” poden significar moltes coses, si no et creus que era una llista de la compra.

L'Apocalipsi va tenir el seu lloc, mira que tenim mania en convertir un pamflet polític (la bèstia era Neró) en una premonició. I com no va sortir allò de que els codis de barres porten el 666 incorporat. Aquí un dels convidats va fer l'explicació en un to un punt agressiu, l'objectiu, em va semblar, era la Porter, de fet ella el va replicar, molt elegantment, però amb un punt de ràbia continguda.

Aquí, pels profans en codis de barres vull explicar que m'he dinat amb ells molt de temps, per qüestió de feina. Hi han molts tipus de codis de barres, però aquell que es veu sovint és el tipus EAN 13. Si algú en te dubtes que ho tingui clar, les barres que sobresurten NO són sisos, no ho poden ser perquè el codi EAN 13 és numèric i no es podria fer servir el sis en cap altra posició.

De fet es tracta d'un codi separador sens valor associat fora de separar els sis números de l'empresa i els sis del producte, per cert, el primer número correspon al país (el que fa tretze) i s'utilitza per fer servir una o altra família de codis segons un “checksum”.

Van parlar d'un pintor argentí, on es va demostrar l'exactitud de les seves profecies, sobretot la corresponent a les torres bessones, on un diàfan dibuix de l'estàtua de la llibertat al costat d'un text era regirat per aconseguir que recordés una de les torres i aferrant-se al text, on es deia que patia dos atacs, sense recordar que els atacs van ser tres, quatre segons el pentàgon.

També es va parlar de les profecies dels maies i la seva “misteriosa” desaparició i abandó de ciutats, poc importa que sovint haguessin d'abandonar les ciutats perquè l'agricultura de la que depenien no podia sobreviure en aquelles terres. I quant a les profecies, molt de calendari maia, però cap concessió al calendari inca, tot i que l'any 2012 és l'elegit per ser l'any on tots dos calendaris coincideixen en el final.

I van acabar amb el meu estimadíssim Nostradamus, amb aquella profecia sobre la mort de no recordo quin rei, probablement més previsible que no pas ens ha transmès la història i el detallet que ell va calcular el final cap al 3797, ja ho veurem llavors.

I per això, per aquesta habilitat per ficar-nos-la plegada que en tenen l'Iker i el seu equip els hi vull retre homenatge, el seu és un xou de prestidigitació informativa, on ens colen idees poc investigades amb un munt de dades que no aporten res.

Sí, l'he de reconèixer, m'ho vaig passar molt bé veient el programa i he de dir que, malgrat per horari no el puc veure sovint, m'encanta, tot i que he de dir que no em crec cap profecia, ni tan sols les de l'argentí. De fet, la millor profecia li vaig fer jo a un conegut quan li vaig dir que lo de Terra era un bluf, i no em van creure.

Així doncs, si voleu, i podeu, gaudir d'una estona de desinformació excel·lentment elaborada no dubteu en mirar el programa de l'Iker i la Carmen, els seus esforços s'ho valen.

P.D.: Aprofito per dir que crec que ja sé qui és la meva blocaire invisible, diré que és un cel de dona, compromesa i lluitadora. He encertat? Respecte a aquella que li he de fer (Sí, és una dona) dir que, pel que sembla, fa servir notes grogues sovint tot i que les llença aviat i a vegades es penedeix.

Gea

La porta de la Dern s’obre, ella surt amb el braç sagnant, de seguida l’atenen, per sort és una ferida superficial. El cap d’operació entra a la sala visiblement emprenyat. – Però com se t’acut? Tu no saps les connotacions que pot tenir això? Segur que has obert una altra línia de temps, ja veuràs tu quan arribi el director.

La noia se’l mira amb el cap alt. – M’importa un rave! Ningú no els anava a treure d’aquell camp, haurien estat convertits en soldats, meuques o morts en algun dels experiments que hi feien. Ho sento, però no em podia quedar de braços creuats. Acceptaré les conseqüències.

El director entra a la sala, la noia calla i acota el cap, espera un bona reprimenda, però està convençuda que no podia fer res més. El director seu davant d’ella, somriu. – Que tal el braç? Sols és una rascada, cou, però la bala no va entrar. – El metge acaba l’explicació. – És una cremada, de fet el projectil ni tan sols va tocar la pell.

El Director se la mira abans de tornar a parlar. – Quants viatges porta? – Tres amb aquest. – Exacte, i què havia de cercar? – Havia de cercar a La Mare, a Gea. – Tenim testimonis que en els tres llocs hi era Gea. Vostè l’ha vista? – No, francament penso que és un mite, com a historiadora no puc acceptar altra explicació.

El director riu lleument. – Perdoni’m però no n’estic d’acord. – No la he trobada, senyor. – Nosaltres sí. – La dona es queda palplantada. – On? – Temps al temps, senyora. Es troba forta per un petit viatge? – En el temps de nou? – No pas, a conèixer una gent, uns avis. – No acabo d’entendre. – Temps. – Diu el director.

Dins el vehicle el director li pregunta. – Com és que els seus pares li van posar aquest nom? – Els pares sempre parlaven d’ella, de tot el que havia fet, de com havia anat convencent tothom per no fer de la guerra una manera de viure, de lluitar per aconseguir la pau, si més no a una banda del front. – I per això li van posar Gea? – Sí.

El vehicle arriba a la porta d’una llar d’avis, tots tres entren a l’edifici, arriben a una sala on tres ancians miren algunes revistes. Una d’ells aixeca la vista, de sobte se li il·lumina la mirada. – Gea! – Em coneix? – L’anciana li agafa la mà amb la seva mà tremolosa. Els altres dos avis també se li apropen, la mateixa mirada. – Som nosaltres. – En diu un. – Ens vas treure d’aquell camp, jo sols tenia cinc anys llavors.

El cap s’acosta al director. – Ja em perdonarà però no entenc ni un borrall. – No pateixi, acabarà entenent. Senyora, si no l’importa vull que conegui algú més. – Porta la desconcertada noia a una habitació. – No esperi gaires diàlegs, te l’Alzheimer molt avançat. – La dona és estesa al llit, gira el cap mirant on entren, una sola paraula surt de la seva boca. – Mare. – La noia mira totalment perduda al director.

El director agafa una fotografia i li atansa. – La recorda? – La noia mira la fotografia, és ella amb una nena, recorda la foto de la primera missió. – No vaig saber negar-m’hi. Va ser un error. – No pateixi per això ara. – Li diu el director deixant la foto al seu lloc. – Tornem al centre, hem de parlar molt avui.

De tornada al centre entren a la sala de reunions, si es tractés d’una reunió tècnica seurien a la taula de la sala petita, ella sap que aquesta sala sols s’utilitza per prendre decisions importants. Espera el pitjors dels resultats, no ha estat una historiadora seriosa i responsable, se la ha jugada i ha perdut.

El director fa una pregunta a l’aire. –Han tret alguna conclusió de tot el que han vist? – El cap respon. – Senyor director, jo no acabo d’entendre aquesta darrera visita, però crec que ens hem equivocat enviant la Gea en aquests viatges, tanmateix jo hauria hagut de veure que ens equivocàvem des del primer moment, tindrà la meva dimissió a la seva taula aquesta tarda, si m’ho permet.

El director li respon amb un somriure. – Molt lloable. Vostè Gea, Què en pensa. N’estic d’acord, jo no sóc la persona adient per aquesta cerca, no he sabut mantenir-me al marge. Ho sento, però no crec que el meu cap hagi de pagar per les meves culpes. – Veig que tenim un molt bon equip, d’altres s’estarien tirant les culpes els uns als altres.

En aquell moment entren un parell de persones, són historiadors documentalistes. – Passin i seguin sisplau. – Els hi diu el director. – Poden fer-nos un resum de tot el que han esbrinat? – L’home inicia l’explicació. – Sabem que Gea és un personatge real perquè hi ha gravacions d’imatges des de que va començar la carrera de física fins a la seva mort.

La dona llavors explica. – Malgrat tenim una partida de naixement, no en sabem res d’ella abans del moment esmentat pel meu company. No hi ha adreces, no hi han fitxes d’escoles, no hi han revisions mèdiques ... res.

La Noia intervé. – Però és possible que amb la guerra es perdés aquesta informació. – Sí. – Replicà l’home. – Però dels diferents viatges per esbrinar les dades abans de la guerra no hem aconseguit res. – Resumint. – Acaba la dona. – Gea sols existeix a partir del seu ingrés a la universitat, fora dels tres moments on tenim testimonis que la van veure, els que vostès van investigar.

La noia s'estira a la cadira. – Doncs no la hem trobada. – Si la hem trobada. – Diu el director. – Perdoni’m jo era allà i ella no. – Vostè l’ha dit. – Què vol dir? – Que vostè, Gea, era allà...

La noia es queda callada un moment. – No. Això no és pas possible! Jo no puc ser ella. – Els nens, els avis l’han reconeguda, recordi la foto, recordi els tres viatges, sols hi havia una Gea en tots tres moments, Vostè.

Un silenci profund envaeix la sala, a Gea se li escapen algunes llàgrimes. – Això vol dir ... I si dic que no? – Encara no li he fet cap pregunta. – Però la faig jo. Què passa si m’hi nego a tornar, si no vull ser la Gea de la història? – Interessant pregunta. Com sabrà el temps es una mena de xarxa de fils, fils que es separen cada vegada que algú pren una decisió. Permeti’m.

El director crida algú, aquest entra a la sala. – Ens podria explicar que ha estat investigant? – Es clar. Vinc d'un fil de la història on Gea no hi és, te poques variants i poc significatives. – La noia, li talla. – I? – El resultat, senyora és un punt i final, Abderramà tercer guanyarà la guerra contra els laics, a continuació entrarà en guerra contra l'aliança de la fe asiàtica, després intentarà fer una sola religió erigint-se en Déu.

L’home calla un moment. – Això provocarà un cisma i una nova guerra, nuclear, no guanyarà ningú. Senyora, els que quedem hem encetat la cerca intertemporal amb un sol objectiu, abandonar el nostre fil, lliurar-nos d’una mort segura. Poques persones poden dir que són claus a la història, però vostè n’és una.

Gea, compungida, pregunta al director. – I ara? – Tenim un equip que registrarà el seu naixement, tot serà com el real, nom, cognoms, lloc, pares ... excepte l’any de la data de naixement. Quan torni estarà inscrita a la universitat, estudiarà físiques, però al seu historial també constarà la seva carrera d’història. També estudiarà literatura, enginyeria informàtica, matemàtiques ...

Gea talla al director. – Perdoni, però, física, mates? Si mai no se m’han donat bé el nombres. – Quina és l’arrel quadrada de 2? - 1,414213, però això m’ho vaig aprendre de memòria. – En quin any va començar la guerra santa? – Ja li he dit que el nombres no se’m donen bé. – Recorda l’arrel de 2 amb sis decimals i no recorda un any de quatre dígits? Senyora, vostè no recorda l’arrel de dos, fa el càlcul mentalment. No pateixi sortirà ben parada de tots els estudis.

Gea, assumint que no li queda altra sortida, pregunta. – Quan hauré de tornar? – El director, amatent, li contesta. – En qualsevol moment d’aquí a sis mesos, tanmateix allà hi serà en un moment determinat abans de qualsevol record. De totes maneres seguirem amb vostè, no podrem intervenir més enllà del que ens deixin les variants temporals però sempre serem en contacte.

– Però no podré tornar. – Podrà si és imperatiu, però sempre hi haurà de retornar. - Gea, rumia un moment. – El meu pare sempre deia que som esclaus dels nostres actes. I la mare deia que prenia les decisions amb el cor i que en tindria problemes. Si em veiés ara! Si no els importa voldria anar a donar una volta, a pensar. – Faci, no és fàcil assimilar-ho tot de cop.

La Gea abandona la sala, el cap, que fins ara havia callat, pregunta al director. – Vostè ... vostè ho sabia des del principi, no? – Des del moment en que vostè em va passar el seu currículum. – I no m’ho podia haver dit? La he esbroncada per fer el que s’esperava que fes. – I arriscar-nos a que crear un altre fil? – Quanta més gent hem enviat al passat com a ella? – Pel moment és l’únic cas.

El cap es queda pensant. – I ara? Quina serà la meva feina? – Fora bo que l’ajudés des d’aquí, que li donés suport en els moments durs, que seran molts, a més li haurem de donar un cop de mà amb una visita a Abderramà tercer.

A la facultat de ciències físiques Gea busca l’aula, un home se li apropa. - Et puc ajudar? – Sí gràcies, cerco aquesta aula. – Li respon mentre li ensenya un paper. – Ah! Ets nova! Com et dius? – Gea ... – Gea! La mare terra. Em sembla que jo seré el teu tutor aquest curs.

Mentre la invita a seguir-lo li explica. – Saps alguna cosa de viatges en el temps? És un tema que m’apassiona. – Ja ho pot ben dir, doctor Dern. – Saps qui sóc? – n’he llegit alguns dels seus articles. – Però com saps que sóc doctor? Amb prou feines m’ho van dir ahir. – Si li dic que sóc endevina? – Au va! – El professor riu.

Una visita no desitjada

El Papa entra a la seva cambra, darrera d’ell es tanca la porta, al quadre de control posa el codi de bloqueig, mai no s’està segur davant d’un atac dels aliats del maligne. Seu a l’escriptori i encén l’ordinador, ha de revisar el sermó que es llegirà demà a totes les esglésies, mesquites i sinagogues del món fidel.

És a punt de comença a rellegir-lo quan una veu l’espanta. – Bona nit, Abderramà. – Qui és vostè? Com ha entrat aquí? Avui no he demanat cap servei sexual i a més no m’agraden les velles com vostè. – Gràcies home, quaranta anys per a tu, que tens cinquanta, és ser vella? Ah! Sí, oblidava que t’agraden les criatures, quin fàstic, però avui aquest no és el tema.

El Sant pare es mira la dona. – Sembla que no sàpigues amb qui tractes tu. – Si ho sé, i si pogués ho evitaria, però ets qui ens ataques i no tinc més remei. – Encara no m’has dit qui ets, meuca. – Gea, el meu nom és Gea. – Gea? La bruixa que ha aconseguit que els fidels de mig món donin l’esquena a la fe? La bagassa que fa que els meus soldats no intentin tornar? Què els meus esp ...

Abderramà no acaba la frase, Gea somriu. – Què els teus espies es canviïn de bàndol, si més no la majoria? Sí, sóc jo, però el mèrit no és meu, és teu, el nostre pobre i imperfecte sistema és un paradís al costat del teu món. Bé, ara que ja saps qui sóc et diré a que he vingut.

El Sant pare es gira. – No vull saber res de tu, ara vindran els guàrdies. - Ja ho sé. – I saps que et passarà? – Quan es gira torna a estar sol. – Maleïda bruixa! – Sona l’intèrfon de la porta. – Santedat! La guàrdia! – El Sant pare obre la porta. – Magnífic, us he de felicitar per la vostra efectivitat, era sols un simulacre, us podeu retirar. – Els soldats, desprès de reverenciar al pontífex, tornen al seu lloc.

El Papa tanca la porta i torna a introduir el codi de seguretat. – Molt ràpids, sí, però no prou com per enxampar-me. – Altra vegada tu? No sé com ho fas, ni m’importa, ves-te’n. – Vull que et rendeixis. – El Papa se la mira amb mitja rialla. – Si estem guanyant la guerra. – N’estàs molt segur. – Quant fa que no feu un atac en condicions? Sols pareu els nostres cops. Ni un sol intent de conquerir cap ciutat, ni una sola batalla aèria que no comencem nosaltres.

Gea seu a una cadira. – Tens raó, no ataquem ciutats ni pobles, volem que la gent pugui viure, sols responem els teus atacs. Saps, hi havia una antiga sèrie de ficció on apareixia un jugador imbatible en el seu joc, sempre guanyava, fins que va trobar algú que li va guanyar, saps per què? – Francament no m’importa, però segur que m’ho dius.

Gea va somriure. – I tant, el seu contrincant, a diferència de tots els altres, en comptes d’intentar guanyar-lo es va dedicar a respondre tots i cadascun dels seus moviments, fins al moment en que el campió va cometre una errada, i una altra, i altra ...

El sant pare, assumint que hauria d’escoltar-se-la tant si com no, li segueix la conversa. – Ja, molt interessant, però això és la guerra santa, no pas un joc. – Sí, és una guerra, per això t’estic demanant que et rendeixis. T’explicaré que jo sé tot el que passarà i sé les seves conseqüències, i tu perdràs la guerra i moriràs.

Sa Santedat s’aixeca enfurismat. – Bruixa! Això no és veritat! Jo passaré a la història com a Déu fet home, la gent tindrà por de mi fins al final dels temps! – En això darrer tens raó, la història et recordarà amb por, tanta que mai més no tornarà a haver-hi un papa, un califa ni un sacerdot suprem, tant que les religions perdran tot el pes que en tenien, tant que totes deixaran de parlar de déus absoluts per parlar d’espiritualitat, de l’ésser humà.

El Papa se la mira incrèdul. – I com és suposa que ho fareu? – És curiós però ho faràs tu, tu sembraràs la llavor de la teva destrucció, tu signaràs amb sang i mort la teva pròpia condemna. Això, es clar si no et rendeixes. – Ja, i si em rendeixo? – llavors tu i els teus sereu jutjats pels vostres crims, desprès dels anys de condemna us permetrem d’estar a una illa, on podreu pregar el vostre déu sense molestar ningú.

Abderramà riu. – Ja, i podrem tenir les nostres meuques, i les nostres prerrogatives, i tots serem feliços! – No, sereu aïllats, sense servei de cap tipus, i menys les criatures que violes impunement. No esperis una gàbia d’or, ets un criminal, t’estic oferint un judici just i la vida, res més.

El sant pare, s’aixeca i s’apropa la porta mentre crida. – Ja n’ha prou d’aquest color, mai no em rendiré. Mai! I menys ara que estic guanyant. Ara mateix faré venir la guàrdia i que et portin a presó, demà et cremarem a la plaça de Sant Pere, Bruixa! - En girar-se torna a estar sol. – Com collons s’ho fa la mala puta? Rendir-me! Somia!

El pontífex seu de nou a l’ordinador, esborra el que tenia escrit i en comença un de nou, esverat per la visita, carrega contra Gea, anomenant-la reina de les bruixes, explicant la seva capacitat per aparèixer i desaparèixer a voluntat, que la identifica com a servidora del maligne i pregant perquè mori i es cremi eternament a l’infern.