Adidas Tórtola

A la meva pre adolescència va començar l’imperi de les marques. Jo en aquell temps no era conscient, els meus companys tampoc, que començàvem a valorar els objectes més per la marca de fàbrica que no pas pel seu valor real.

S’ha de reconèixer, però, que alguns productes s’ho valien per ells mateixos, i era molt difícil per a un nen de dotze anys valorar aquests aspectes.

Recordo que els meus companys frisaven per tenir unes vambes Adides, sí, vambes, ja sé que és una altra marca i que s’hauria de dir sabatilles esportives, però per a mi eren vambes, així com el calçat dur i barat eren les enyorades xiruques.

Com deia, la marca estrella era Adidas, hi havia diferents models, gran novetat, que permetien que no tothom portes les mateixes vambes. Hi havia el meu amic, “pijito”, bon jan, a qui els seus pares li compraven allò que demanava. He de dir que també s’ho guanyava estudiant de valent, i ell portava sempre el model més innovador adquirit, com no, a Andorra.

Jo era un cas apart, em mirava aquelles sabatilles, me les remirava i no els hi veia la gràcia, de fet mai m’ha fet gràcia ni la roba ni les sabates ni les joies. A més, tenien un problema, te les havies de cordar i descordar per posar-te-les i treure-te-les, i això em feia molta mandra.

Jo portava unes vambes de tela, usualment blaves, que tenien la virtut, a més de ser barates, que sols me les havia de cordar una vegada, el dia que les estrenava, des d’aquell dia fins el dia en que la mare les llençava a les escombraries dient que estaven podrides me les treia i me les posava sense tocar-hi el cordills.

A mida que creixíem, la meva poca dèria per les Adidas es feia més evident, fins que un dia, quan algú ensenyava les seves Adidas nosequè noves, no se’m va acudir una altra cosa que dir que jo en portava unes Adidas Tórtola, Tórtola era la marca d’aquelles sabatilles,

I així, fins que vaig acabar el batxillerat, jo portava Adidas Tórtola, blaves, de tela, eternament cordades. Fa anys que Adidas ja no és la marca estrella, malgrat ser encara una marca important, No sé si existeixen encara les Tórtola, sé que les xiruques ja no les fan, però encara em miro les sabateries com aquelles botigues on trenco records de velocitat comprant, el darrer cinc minuts per uns mocasins, unes bambes i unes sabatilles d’estar per casa, la propera vull posar-me en els tres minuts.

Fidèlia (2/2)

Aquesta història comença a Fidèlia (1/2)

Una esgarrifança em va recórrer l’espinada. Em vaig disculpar i m’atansà a la cabina de la llançadora. Per ràdio vaig avisar a la Mariah. – Escolta’m bé. La documentació és obsoleta, totalment obsoleta, sisplau, totes dues, feu-vos fonedisses abans que arribem, sinó en tindrem problemes, molts problemes. Vull que m’escoltis, no us poden veure. Queda clar? – Suposo que desprès ens explicaràs perquè. – Desprès.

Encara que no els hi vaig poder donar gaires explicacions em van fer cas. Vaig deixar pendents les explicacions fins al final de l’operació, lògicament més feixuga, doncs tot el contacte amb els colons l’havia de tenir jo.

Una vegada recollida tota la colònia, vaig tenir una reunió amb els caps. – Els hi he de fer una advertència, tota la bodega, d’aquí fins a que acabem el viatge, fora d’algunes normes de seguretat que els hi explicaré, és el seu domini, ningú de la meva tripulació no entrarà si no en som requerits. Fora de la bodega, les lleis són les meves lleis, no pas les seves, els hi d’avisar que la meva tripulació són dues dones i, de cap de les maneres, s’avindran a vestir com les seves, ni jo el permetré. Si no els hi volen veure la pell no hi surtin de la bodega.

L’explicació els va neguitejar, però s’hi van avenir sense massa més problemes que assegurar-los que les portes de la bodega romandrien tancades per ells. Els hi vaig donar les explicacions pertinents sobre seguretat, un de jove era el que prenia nota, els altres semblaven més aviat poc interessats.

Una vegada iniciat el viatge, aprofitant l’hora de dinar les hi vaig fer venir totes dues i els hi vaig donar les explicacions sobre el tipus de gent que hi portàvem. – I què es suposa que he de fer jo si en tenen una avaria i he d’entrar? – Si no és urgent el deixarem per quan abandonin la nau, si és urgent, si podem, aïllarem la zona temporalment. – I si no podem? – Suposo que hauré d’anar jo a fer-ho.

No van quedar gaire convençudes, de fet jo tampoc, ens esperaven tres-centes hores de viatge i la possibilitat que hi hagués una avaria era bastant alta. No va passar gaire temps que vam tenir la primera incidència. No va ser una avaria, va ser un noi de la colònia que se les va empescar per obrir una de les portes.

No va resultar difícil d’agafar-ho, la visió de la Isis, vestida amb una samarreta de tirants i un pantaló de mitja cama, el va deixar bocabadat, s’ha de reconèixer que és una dona maca, però, en el cas del noi, podia ser la dona més lletja del món que la seva visió l’hauria deixat estabornit.

Me’l vaig portar al despatx. – Què he de fer amb tu ara? – Em dic Joshua, i vull deixar la colònia, de fet jo i uns quants. – I heu pensat que aquí seria més fàcil. – Sí, sabem que hi ha lleis que ho permeten. – Sí, però tenim un problema, les lleis, per fer-les acomplir, de vegades cal una demostració de força, que aquells que no les volen acomplir sàpiguen que no podran passar per sobre.

Joshua semblava entendre el que deia. – La seva tripulació ha de tenir recursos. – Te’n recordes de la Isis? – És la pregunta més estúpida que he fet mai. – La dona? – Sí, és la meitat de la tripulació. – Joshua va quedar pensant fins que va respondre. – Som quaranta homes i amb les nostres futures dones arribem a cent vint, serem el seu exèrcit. – Pensava ràpid, era agosarat, cercava solucions ... – Tu deus ser el lider d’aquesta bogeria. – Sí. – Va respondre amb un ample somriure.

Era el que pensava. Malgrat Joshua se’m feia simpàtic tenia un problema, aviat el trobarien a faltar. – Mira, no puc permetre’m el luxe de fer una guerra en aquesta nau. Però en el moment en que arribem a destí podem posar-nos en mans de la justícia, allà hi ha un tribunal civil. Però heu de tenir en compte alguns aspectes que no heu previst.

Joshua em mirava encuriosit. – Has vist com vestia la Isis? – Joshua va obrir els ulls al màxim. - Anava vestida? – Sí, anava vestida, però encara que anés absolutament nua, ningú no li podria posar un dit a sobre. – Vol dir que les seves dones són intocables? I com s’ho fan per procrear? – Para! Em referia a que no és delicte anar nu, que no podeu aplicar la vostra llei i que les vostres dones passarien a tenir el dret absolut a treure’s tota la roba que porten a sobre i que no us deurien obediència i que deixarien de ser les vostres futures dones si així ho volen.

Els ulls de Joshua s’il·luminaren. – Així era veritat! Els escrits eren veritat! – Després d’un moment d’emoció s’asserenà i digué. – Vam trobar uns escrits que explicaven com era la societat que havien deixat els nostres besavis. Eren uns escrits inclosos a l’índex, prohibits, redactats pel diable, segons els mestres. Però alguns volem elegir, i a la colònia no podem. – Interessant. Hi ha una cosa que no acabo d’entendre, teòricament sou una branca del cristianisme, però aquests costums vostres semblen més aviat islàmics. – Francament, no sé de que em parla. Cristianisme? Islàmics?

Convençut que Joshua no sabia de que li parlava vaig deixar el tema a banda. Desgraciadament havia de prendre una decisió. – Quines possibilitats hi ha que tornis a entrar i no se n’adoni ningú? – Poques. – Que passarà si t’enxampen? – Em fuetejaran. Però ja m’han fuetejat d’altres vegades, pels mestres sóc una cabra boja. – No m’agrada la idea que et fuetegin. – A mi tampoc, però a vostè li convé de lliurar-me als mestres.

La resposta de Joshua em va fer por. – Que vols dir? – Si em lliura els mestres li quedaran agraïts i el dia de l’arribada serà més fàcil que ens separem de la colònia, sinó els mestres sospitaran de vostè i de mi i jo no podré organitzar res. – Aquell raonament em va esglaiar. Estava disposat a rebre un càstig físic a canvi d’afavorir un objectiu.

Tal com em va demanar el vaig portar a la bodega, el vaig lliurar als caps fent una mica de teatre, reprenent-los per no tenir cura de la seva gent. Vam obviar l’incident amb la Isis, fins i tot els hi vaig dir que m’alegrava que no s’hagués trobat amb cap dona. Tal com va dir Joshua, els mestres em van tenir molt més respecte des d’aquell moment.

El següent incident va ser una avaria als conductes d’aigua que passaven per un costa de la bodega. Els hi vaig demanar de traslladar la gent a la planta inferior mentre fèiem la reparació. Fora d’algú que rondinà una mica els altres acceptaren, en una hora la planta era buida, vam fer la reparació i els hi vam tornar la planta sense més problema. Afortunadament no va haver-hi cap més problema. Fins i tot vaig poder recollir uns fulls que “algú s’havia oblidat”, amb una llista de noms.

La resta del viatge va ser tranquil, vaig aprofitar per enviar un informe al tribunal de justícia de la base amb tota la informació, i un altre a la Corporació queixant-me de la nul·la qualitat de la informació que ens havien enviat sobre la colònia.

Quan vam arribar a la base, rera l’acoblament vaig rebre la visita dels agents dels jutjats, havien preparat el procés judicial de selecció. La jutgessa m’ordenava formar part del tribunal en qualitat d’assessor i havia de deixar la nau a càrrec de la Mariah. Abans d’anar al tribunal vaig presentar el cap dels agents als caps de la colònia, ells s’encarregarien del trasllat.

Al tribunal, la jutgessa em va preguntar per tot el que sabia de la colònia i el nivell de conflicte que podia trobar. – Senyora, el primer problema el tindrem amb vostè, es tracta d’una colònia extremadament masclista, que difícilment acceptaran ordres d’una dona. – Prenc nota, de la seva advertència, però s’hauran d’avenir, no tiraré més de dos mil anys de canvis per quatre fanàtics.

Els primers en arribar al tribunal, separats de la resta van ser els caps. Desprès d’una estona de cridòria per estar davant una dona “nua”, la jutgessa portava un vestit de pantaló, sense escot ni cap peça mínimament insinuant, amb amenaces de tancar-los i no tornar mai amb la seva gent, vam aconseguir que la escoltessin.

La jutgessa els hi va recordar la norma segons la qual un tribunal podia preguntar, un per un i en solitari a cadascú dels adults si en volien abandonar la seva fe. – És una llei que fa molts anys que no cal aplicar-la, de fet m’ha sorprès que encara hi hagi grups com el seu. – Va explicar la jutgessa.

En una sala apart, sense la mirada dels caps, totalment esvalotats, van fer passar un per un els membres de la colònia, se’ls hi explicava quines eren les condicions, desaparició de la poligàmia, les dones no estaven sotmeses en cap forma als homes, ni que fossin marit i muller, i d’altres detalls que a mi em semblaven ridículs però veient algunes cares endevinava que no eren tant. Encara no he entès què vol dir que sigui obligatori repartir les feines de casa, és com dir que és obligatori donar menjar als fills.

Aquells que volien seguir es van reunir amb els caps, els altres van passar a una altra sala. Al final del procés la colònia va quedar reduïda a menys de la meitat, per edats pràcticament tot el jovent va abandonar la colònia fins i tot alguns que ja tenien família i fills. En els casos en que home i dones elegien diferent se’ls informava del fet donant-los opció a canviar d’opinió, si no havia canvi els fills quedaven amb la dona indefectiblement.

Va ser un procés llarg, a més, la jutgessa estava preocupada per les ulleres de les dones i va demanar un informe mèdic. Aquest va ser demolidor, fora dels nadons, mai no se les podrien treure, eren cegues funcionals, el cervell no entenia els senyals de llum normals, els que rebem tots. Aquest fet va fer que la jutgessa tornés a parlar als caps, exigint-los que eliminessin aquesta norma, sota amenaça de dissoldre la colònia i processar-los.

Una vegada acabat el procés vaig acomiadar-me del Joshua i d'un dels antics caps, el que sempre prenia notes, i que també havia deixat la comunitat. Em vaig poder tornar a la Bella Lola, on m’esperaven la Mariah i la Isis. – Sort que arribes, Salem, ja en tenim feina. – Deia la Mariah amb un somriure murri.

Fidèlia (1/2)

Voldria iniciar aquesta història dient que es relaten els viatges interplanetaris de la nau ST-1347, explorant móns nous i descobrint noves civilitzacions, però la veritat és que es tracta de la nau de transport anomenada Bella Lola, de matrícula ST-1347, dedicada a fer transports de tot tipus per a la Corporació Espacial del Sistema Solar.

Anys enrera una nau com aquesta hauria estat seleccionada per fer els transports més rendibles, hores d’ara no deixava de ser un tros de ferralla en mig de l’espai, sense més possibilitats que obtenir els transports que ningú no volia.

Aquell era un dels transports que totes les altres naus havien rebutjat, però jo tenia uns sous que pagar i suficients deutes per no fer-li fàstic a res. La inspectora, Isis, em va portar la documentació, havíem d’anar a un petit planeta en un sistema on, el seu Sol anava a convertir-se en una Nova.

Havíem de recollir una colònia de Serfs de Déu, anomenada Fidèlia, i portar-los a una antiga base espacial, habilitada com a lloc de pas per a colònies complexes en trànsit. El terme colònia complexa era una manera delicada de dir que eren problemàtics, Així doncs m’hi vaig informar de totes les característiques de la colònia.

La primera informació que vaig obtenir feia referència a les seves condicions de vida, el planeta era extremadament calorós, per a ells vint graus era una temperatura extremadament freda. Li vaig fer saber a, la Mariah, la tècnic. – Estàs boig? Tu saps el que significa tenir la bodega a seixanta graus? – No, no ho sé, per què no m’ho expliques? – Significa que nosaltres haurem d’estar a quaranta graus! Que la velocitat haurà de ser la meitat de la normal, es a dir, si aquesta banyera ja és lenta, ho serà molt més.

Vaig rumiar una mica però no en treia res en clar. – Per aquesta gent una temperatura de quaranta graus és fred, què em proposes fer. – Els hi donarem roba d’abric i que en portin tota la que tinguin. Però més de quaranta graus a la bodega ...

Evidentment m’havien colat un marró. Si la qüestió de la temperatura semblava problemàtic la resta de la documentació em feia entrar ganes de no anar-hi. El problema més greu seria convèncer-los que havien de canviar d’ubicació, consideraven el seu planeta com la terra promesa. Per altra banda, la seva moral implicaria fer una sèrie de recomanacions poc tècniques a la tripulació.

Usualment, la Corporació no en destina personal mixt en naus petites, una bajanada que mai no he entès, però que algú va argumentar que, quan es formaven parelles, acabaven havent problemes. En el meu cas m’hi vaig trobar, però que em van enviar una tècnic, magnífica professional, i una inspectora.

Tots els vols han de tenir una persona d’inspecció, també per alguna bajanada que mai no he acabat d’entendre. Assumit que he de tenir els ulls de la Corporació a la meva nau, podien haver-me enviat una altra persona, i no és que em porti molts problemes a l’hora de la feina, ben al contrari, és summament col·laboradora si no hi ha irregularitats greus. El problema és que, entre totes les dones del cos d’inspectors i entre totes les dones del cos de tècnics havien d’enviar-me les dues que s’odien per no sé quina història de joventut.

Afortunadament he tingut la sort d’establir un pacte de no agressió a l’hora de la feina. Les queixes d’una sobre l’altra eren constants fins que em vaig posar espartà i les vaig amenaçar de fer-les fora a les dues. Ara, fora de reunions per preparar la feina, mai mengem junts, si és l’una no hi es l’altra.

Seixanta hores de viatge i ens trobem davant del planeta, segons l’informe es tracta d’una colònia d’uns cent habitants però quan em poso en contacte amb ells salten les sorpreses, la primera, bona, és que han assumit que han d’abandonar el planeta, la següent és dolenta, son tres-centes i escaig persones.

La llançadora haurà de fer un munt de viatges a la superfície, però el responsable del trasllat per part de la colònia no em posa problemes. – Ja ens fem el càrrec, ningú fins ara no ens havia preguntat per la població. – Aviso a la tècnic, haurà d dividir la bodega en tres nivells, jo m’encarregaré del trasllat.

Ja abans de fer el primer viatge noto l’augment de temperatura dins la nau. Quan arribo a la zona d’aterratge m’hi trobo una imatge treta del passat llunyà. Tot d’homes amb barba llarga i descurada i les dones, sabia que eren les dones perquè no en distingia cap, amb una mena de vel que les cobria d’amunt a avall i una mena d’ulleres que els hi cobrien els ulls.

M’hi vaig adreçar al meu interlocutor. – Què porten als ulls? – Ulleres d’infrarojos. És la llei sagrada. – Què vol dir? Disculpi’m la meva desconeixença. – Des de que neixen se’ls hi posa el vestit i les ulleres, tenen prohibit veure el món amb els ulls i tenim prohibit de veure’ls-hi la pell. – Entenc, i que passa si en veuen la pell d’una dona? – Això és bruixeria. L’Hauríem de cremar. – I si no és dels seus. – La llei sagrada és per a tothom.

Zoo

Feia dies que ho deia, feia dies que ens demanava anar-hi, volia veure els lleons, les girafes, els elefants ... Entrada triomfal, per sort no hem de fer cua i només entrar l’estruç s’esporga les plomes. El Sol fa que els animals s’estiguin quiets, massa quiets, de vegades costa veure’ls.

No li acaben de cridar l’atenció els ocells, potser els galls d’indi, passejant pel mig i cridant de tant en tant. – Vull veure els lleons. – Sí, ara, vida. – Els lleons són lluny de la porta, veiem la porta de l’aquari, potser hauria de dir dels dofins, són els darrers habitants de la instal·lació, passarem després.

Veiem els goril·les, estan tranquils, segurament ofegats de calor com nosaltres, l’Esquena Platejada està estirat panxa enlaire, una mamà goril·la seu a prop del vidre amb una cria als braços, alletant-la. Amb una altra nena comencen una discussió filosòfica. – Està menjant llet de la teta. – La llet no es menja. – Si es menja. – Per menys hi ha hagut guerres.

Recordo fa anys una visita al Safari Park, el meu fill hauria de tenir uns set anys, vam apropar-nos a un edifici on hi havia un munt de gent, va ser l’espectacle més vergonyós que n’he vist mai. Dins l’edifici uns ximpanzés, fora despulles humanes colpejant el vidre i cridant irracionalment. Els pobres ximpanzés esvalotats, enfadats.

He de reconèixer que aquí la gent era gent, i els goril·les es movien tranquils, sense preocupar-se del que passava a l’altre costat del vidre. Potser vaig tenir la sort d’anar el dia reservat per humans evolucionats.

Els óssos, fora d’un estirat panxa enlaire, jo també m’hauria afegit, es remullaven a la seva bassa, més enllà hi eren les feres, els lleons fent la seva llarga i tediosa becaina, els tigres amagats a les plantes, panteres, lleopards, dormitant a l’ombra dels arbres.

Els ulls se li escapaven darrera el que veia, es debatia entre la por i la curiositat, més d’una vegada l’havia d’agafar per que pogués veure l’animal, posant-la a la meva alçada, fent que mirés cap a on jo mirava ajuntant les galtes.

Els animals de granja eren el primer gran l’èxit. Poder tocar la cabra que és a l’entrada esperant que l’amanyaguin, el cartell d’advertència, són manyacs i es deixen tocar però si no es deixen millor no seguir, si s’enfaden mosseguen.

Amb les cabretes petites va ser quan vam aprendre on era el límit, si l’animal s’està quiet i ella s’apropa en podem arribar lluny, si l’animal s’apropa s’acaba el bròquil. Per cert els hi agraden els pantalons texans, tan bon punt en veuen un el tasten.

Desprès de veure les girafes, l’elefant, els rinoceronts i els hipopòtams, l’aquari, una immensa cua per veure els dofins. – I ara hem de fer aquesta cua amb el Sol que fa? – Per sort estan entrant i ens afegim, el preu a pagar per no haver suportat el Sol és estar amunt de tot, però tampoc no és tant problema.

Aquí es barregen les ganes de mirar i les d’explicar el que veu. – Ara ens mullaran. – No, vida, aquí no arribarà l’aigua. – El dofins sempre han tingut un punt màgic, sigui veritat o mentida, sempre els considerem els més intel·ligents, malgrat l’espectacle no deixa de ser això, un espectacle amb animals ensinistrats, em va fer recordar el viatge a Menorca, amb els dofins corrents al costat del vaixell, saltant sobre les ones.

Al final, al sortir, plorant perquè en volia veure’ls, potser tocar-los? Sort vam tenir de poder anar a veure’ls a la piscina gran i mirar-los sota l’aigua, movent-se, jo diria que saberuts, al costat de les finestres, apareixent pel costat que no esperes, mentre intenten fer-los una foto.

Sis hores són moltes hores per una nena de tres anys, asseguda al cotxet se li tancaren els ulls i vam iniciar el camí de tornada. Demà al l’escola bressol explicarà ves a saber quines històries.

Viatger

No acabo d’entendre que hi faig aquí, sols sé que han vingut a buscar-me a la feina en un cotxe sense cap identificació i m’han portat aquí. Tots em miren entusiasmats com si veiessin un famós, tots m’han saludat com es saluda als herois i jo els miro sense entendre un borrall.

Seiem tots a la taula, llavors un d’ells, un polític, el conec per la televisió, comença a parlar. – Suposo que es preguntarà perquè l’hem fet venir, bé m’han prohibit que faci un discurs, així que li explicaré que tenim un projecte entre mans on vostè és una peça clau. Ara el doctor li explicarà la part més tècnica.

El polític seu i un home, aquest no l’havia vist mai a la vida, comença una explicació . – Veurà, fa un parell d’anys hem aconseguit viatjar enrera en el temps, portem tot aquest temps fent proves amb objectes, recuperant-los al poc envellits tant com els de l’època on els vam enviar.

- Hem fet proves amb animals, marcats amb xips que hem recuperat amb edats de fins a dos milions d’anys, inoperatius ja però identificables. La setmana passada vam acordar que elegiríem una persona per enviar al passat amb una missió especial, la missió era evitar la segona guerra mundial.

En aquest punt calla i parla un historiador, ho sé perquè porten un distintiu diferent. – Tal com havíem acordat, l’enviat ens remetria un informe de l’operació amb indicacions de com havia afectat a la història. Ahir vam rebre cinc informes, tots seqüencials, vull dir que, ordenats tenen sentit.

Vaig intervenir una mica descol·locat. – Perdoni’m, però encara no veig que tinc a veure jo en tot això. – L’home es va somriure. – Vostè ha enviat els informes, vostè ha viatjat el passat cinc vegades.

Quan vaig obrir els ulls estava estirat a la taula, amb un tensiòmetre en un braç i un S.E.M. al costat. – Ja torna en si. La tensió és correcta. Com es troba? – No ho sé, que ha passat? – S’ha desmaiat. – Es veu amb forces per seguir? – Sí, crec que sí.

Em vaig aixecar, vaig seure a la cadira. – Cinc vegades? Perdoni’m però que vol dir, que he anat i tornat cinc vegades?. – Un científic em respon. – Com li hem dit abans no podem anar enrera en el temps però no podem fer tornar res del passat, entenem que d’una manera o altra l’hem enviat cinc vegades al passat, en cinc realitats diferents. – I que es suposa que he fet?

Llavors un dels militars explica. – Al primer viatge vostè va matar Hitler quan encara no era ningú. – I el resultat va ser catastròfic doncs l’Alemanya nazi, amb Himmler al capdavant, va conquerir tota Europa i la guerra es va allargar quinze anys més. – Explica un historiador. – No em sonen aquests noms – Vaig replicar.

– Perquè ja no formen part de la història, de fet a cada viatge matava els anterior i el nou lider nazi, Goebbels, Göring i Hess, amb resultats cada vegada pitjors. – Vol dir que soc responsable que París hagi desaparegut sota la una explosió atòmica? – Molt en temo que sí. – I què Dietrich no seria el dictador europeu deposat fa 120 anys, responsable de la desaparició de milions de persones per selecció de racial, sinó fos per mi? – Tots assentiren amb el cap.

Vaig quedar mentalment bloquejat una estona. – I que es suposa que he de fer? – Desgraciadament – va dir un científic. – Vostè ha d’anar al passat. – I matar tots aquest més Dietrich? Llavors hi haurà un no sé què que es convertirà en quelcom pitjor que els altres i faré un informe i hauré de tornar a viatjar i, i, i. Francament no en comptin.

Algú, ja no miro qui, diu. – De fet, ha de viatjar en el temps, doncs vostè forma part de la història també, però aquesta vegada sols enviarà l’informe, no matarà ningú. L’informe ens hauria d’arribar abans que l’enviem al passat aquesta tarda. En aquest moment arriba un missatger i pregunta per mi, em lliura un sobre molt antic, l’obro, te un munt de documents i una carta a la meva atenció.

Com ja t’imaginaràs tu i jo som la mateixa persona, aquesta vegada no hem matat ningú, quan iniciem el viatge al passat Dietrich sols serà un personatge molt secundari a l’ombra de Hitler, la segona guerra mundial acabarà l’any 45 i la historia tornarà a ser el que havia estat. Si et serveix de consol et diré que he viscut molt bé, sense cridar l’atenció però gaudint de la vida, París és una ciutat bellísima. Dóna’ls-hi tota la documentació que t’he enviat, s’ho passaran d’allò més bé.

Tal com m’indico a la carta els hi lliuro la documentació, a la tarda, desprès d’un dinar de comiat, amb una maleta plena de papers, documentació i vestimenta de l’època, entro a la cabina que m’ha d’enviar al passat i inicio el meu viatge de no retorn.

Un dia d'aquests

Un dia d’aquests faré la bogeria mes desbarrada de la meva història, buscaré la manera d’apropar-me a tu, de dir-te que t’estimo, que m’és el mateix si tu no em vols, però que t’ho vull dir.

Un dia d’aquests em plantaré davant teu, espantat com sempre estic, i et robaré un petó.

Un dia d’aquests seguiré la teva ombra per trobar-me amb tu, per demanar-te que m’estimis, per sentir-te a prop.

Aquell dia serà el millor, hauré fet el pas en el buit, i no m’importarà estavellar-me contra la crua realitat.

Aquell dia serà el que em portarà a sentir-me ple de vida o a enfonsar-me en la tristor.

Aquell dia deixaré de tremolar cada vegada que et veig, sabré si ets amb mi o si t’he d’oblidar.

Potser mai no arribarà aquest dia, perquè quan hi penso em tremola tot.

Potser mai no faré el que penso perquè tinc la sensació de perdre’t així m’apropo a tu.

Potser mai coneixeré el sabor dels teus llavis ni el tacte de la teva pell.

Metròpolis, apocalipisi

http://relatsconjunts.blogspot.com/2008/06/metrpolis.html

M'havien trucat sent negra nit, alguna cosa havia fallat, qui em parlava no em va saber donar detalls. Ja abans d'obrir la porta s'escoltava la veu del meu cap escridassant tothom. - On és aquell pallús? Ja l'heu trucat? - Ja sóc aquí Senyor. - Ja era hora! Què collons has fet amb el programari dels androides?

La veritat és que no entenia el que em preguntava. - Res que jo recordi, fora d'afegir el mòdul nou d'aprenentatge avançat, però sols li hem posat al prototip. - Sols? Llavors com t'expliques això? - Em va mostrar un monitor del magatzem d'androides.

Hi havia cossos d'androide desballestats per tot arreu, alguns lluitaven entre ells, altres intentaven obrir les portes del magatzem. - Quan ha començat això? - Vaig preguntar – Fa unes tres hores. - Em va dir un soldat. Em vaig girar cap a ell, el fet que abaixés la mirada em va fer malpensar. - I què va passar fa unes tres hores, soldat?

El soldat es va posar vermell. - No estic autoritzat. El comandant m'ha donat ordres. - Ja hi som! On collons és el comandant? - Al magatzem. - Va respondre el soldat. Vaig moure totes les càmeres del magatzem cercant el comandant, i al final el vaig trobar, bé el que quedava d'ell. - Vine soldat.

El vaig posar davant del monitor. - Reconeix el cos? - Sí, és el comandant. - Llavors com que el comandant ja no pot donar-li ordres em pot explicar que ha passat fa tres hores? - El soldat es va quedar parat un moment, però al final va optar per parlar. - El comandant va donar ordre de posar alguna cosa als androides.

Vaig buscar la unitat d'instal·lació. - Quelcom així? - Sí. - A tots? - a tots. - Vaig mirar al meu cap. - Molt em sembla que haurà d'avisar que el mòdul d'aprenentatge te un petit problema. - Quin? - Això que te aquí són éssers intel·ligents. - Què vol dir? - El que veu. Prenen decisions, encertades, equivocades, racionals, irracionals, encerten, s'equivoquen ... Fins i tot diria que en tenen por.

El meu cap, un geni en l'art de donar ordres però poc avesat a comprendre els problemes, em va mirar com si parlés una llengua estranya. - Torni-m'ho a explicar. - El mòdul d'aprenentatge, és en realitat un mòdul de presa de decisions. Era el que em vaig imaginar al llegir la documentació, cosa que no va fer el comandant, o si el va fer no va fer cas.

El meu cap es posava nerviós. - No entenc un borrall del que em diu. - És senzill senyor. Els androides, fins ara “aprenien” a partir de la informació que els hi donaven, sabien elegir un martell per clavar un clau perquè hi tenien una base de dades que els hi ho deia. El mòdul d'aprenentatge es bassa en el sistema de prova i error. - i?

Li vaig senyalar el monitor. - Estan provant, dins d'una estona segurament acabaran les lluites, bé perquè algú perdrà bé perquè aprendran que no arriben enlloc. Però els que em preocupen són els que intenten sortir. El seu ritme d'aprenentatge és milions de vegades més ràpid que el nostre, en qualsevol moment obriran les portes i sortiran.

El meu cap es posava blanc per moments. - Què hem de fer llavors? - El botó vermell. - Està boig? S'ha begut l'enteniment? Sap quants milions hi ha invertits en cada trasto d'aquests? - Sí, però ja no importa, són incontrolables, els milions ja estan perduts.

Vaig deixar el meu cap i em dirigí a l'armari amb el botó vermell, vaig posar la meva clau i vaig obrir. En prémer el botó uns canons van sortir de les parets del magatzem i van ruixar amb nitrogen líquid tots els androides, en qüestió de segons van quedar congelats, paralitzats, llavors van moure's les parets de premsa, escombrant tot el que trobaven al seu pas i destrossant els cossos dels androides.

El cap estava parlant amb algú per telèfon, algú del govern, jo sabia el que passaria a continuació així que vaig anar al taller vaig formatar la memòria estàtica de l'androide prototip, vaig recollir les coses i em vaig anar cap a casa, al dia següent tocaria anar a fer els papers de l'atur.

Poc abans de sortir vaig sentir un tret, no vaig fer cas, al dia següent vaig saber que el meu cap s'havia entaforat una bala al crani, incapaç d'assumir el desastre davant dels accionistes. Ara he trobat feina en una petita empresa de programari de gestió, lluny dels grans projectes d'androides on l'exercit sempre està esperant donar una petita empenta.