El primer pas

La veia tots els dies darrera la barra, a l’hora d’esmorzar. El cabell negre, curt excepte per una cua al centre del clatell que li recorria l’esquena. Els ulls negres, profunds, suggeridors i el somriure constant. Esperava amb delir que les mans llargues de dits prims servissin la tassa per poder admira-les.

La somiava etèria, escorredissa entre les seves mans, inabastable, translúcida. La somiava xiuxiuejant, abraçant-lo un instant per després fugir sense ni tan sols trepitjar el terra. Es somiava ell perseguint-la entre rialles, en prats desconeguts, fins atrapar-la i abraçar-la.

Aquelles hores del matí des de que arribava a la feina fins que era l’hora de l’esmorzar es feien eternes. Després, al demanar-li el cafè, angoixat per l’espera i tractant de trobar un petit contacte amb els dits d’ella, quan li ho atansava.

Aquell dia ella el mirava insistentment, no somreia, quan li va demanar el cafè va deixar anar un – i res més? – No, res més, gràcies. – Li va servir el cafè sense donar-li temps a agafar-ho, remugant entre dents alguna cosa. Ell es prengué el cafè i acotà el cap, l’havia fet sentir-se malament, s’havia acabat.

Al matí següent la rutina el va portar de nou a la cafeteria, de nou a demanar un cafè, sense mirar-la, sense intentar tocar els seus dits quan li apropava el cafè. Ni es va adonar de la mirada d’ella, no va saber veure que la tassa va romandre a l’aire mes temps que no calia, no va sentir un sospir ofegat quan ella s’anava.

Va pagar el cafè i es va aixecar, estava a punt de travessar la porta que una mà li agafà el braç. – Espera. – Era ella. – A quina hora acabes? – Ell va envermellir. - A ... a les cinc. – Quina porta? – eh? – Que en quina porteria t’espero? – Ah ... la C. – Allà seré. – Li va plantar un petó als llavis i se’n va tornar darrera la barra.

Quan es va trobar davant la taula de la feina no recordava haver fet el camí de tornada. Algú va fer conya amb la cara de babau que portava, ell no s’immutava, el seu cap estava a la porta a les cinc.

Els darrers minuts es feien eterns, semblava com si totes les agulles dels rellotges s’haguessin entrebancat a les quatre cinquanta-nou. Al final, el gran rellotge de l’oficina va saltar de minut. Va apagar l’ordinador, entaforà els papers al calaix i agafà la jaqueta mentre saltava de la cadira. Amb prou feines va dir adéu.

La gent s’amuntegava davant l’ascensor, va enfilar les escales, baixant-les com mai no ho hauria fet, amb prou feines no havia arribat a eixir que la va veure, radiant, somrient. Per un moment s’espantà. Què li diria? Què havia de fer?

Ella, al veure’l, se li atansà es penjà del seu coll i li va fer un petó llarg i profund. – Me’n dic Anna. I tu? – Pe pe Pere. – Pe pe Pere? O sols Pere? – va dir ella rient. – Sols Pere. – Anem? – Sí ... on? – No ho sé, per variar podries fer alguna cosa tu, com decidir on anem. – Ja ... a prendre alguna cosa? – Per començar està bé, però a la cafeteria no, que la tinc molt vista.

Van agafar el bus cap al centre i es van perdre pels carrers de la ciutat abraçats, parlant, petonejant-se, somiant-se l’un a l’altre, fins que la nit els va desdibuixar.

Premis

No es pot anar sempre contracorrent, i això dels premis m’ho mirava una mica de lluny, però queda clar que en cada món hi ha uns costums i en el món dels blocs el donar premis és un d’important.

Que significa donar o rebre un premi? Desprès de rumiar-ho, a partir del primer que m’han donat, crec que la resposta és una aclucada d’ull. Quan algú et dona un premi et diu que li agrada el que fas al bloc, el que dius, el que penses.

La part més dura és decidir a qui li dones, si conec molt poca gent! Trobar cinc persones per premi ... Les veuré magres!

Però no serè jo qui faci el lleig així que aquí el Teniu.


La Núr (L'Habitació dels mals endreços) m’ha concedit (el 5 d’abril, ja fa un mes!) el premi “Dardo 2008”, la llegenda del premi diu així:

“El I Lliurament de Premis Dardo 2008 s’obre pas entre un gran elenc de premis de prestigi reconegut en el món de la literatura. Amb aquest premi es reconeixen els valors que cada blocaire mostra cada dia en l'esforç per transmetre valors culturals, ètics, literaris, personals, etc.; que demostra la seva creativitat a través del seu pensament viu, el qual és i roman innat entre les seves lletres, entre les seves paraules trencades”.

He de reconèixer que em va sorprendre, no m’ho esperava pas i t’ho agraeixo Núr, em vas fer sentir molt bé.

Jo li donaré a:

Plugim-constant, (Plugim constant) perquè el que escriu m’és proper, perquè quan alguna cosa no li agrada m’ho diu clarament i perquè va ser capaç de tirar endavant el seu bloc malgrat algú proper li va criticar que ho fes.

La Lluna, (Llàgrima de lluna) perquè els seus textos m’arriben al cor.

Sara Maria, (Un racó del món) perquè les seves fotografies m’encanten i perquè som de la mateixa “quinta” (jo en sóc una mica més gran).

Jaqueline, (Realitats i miratges) perquè m’agraden els texts/poemes que escriu i vull, voldria que ho seguis fent.

El tacte de les paraules, (El tacte de les paraules) fa poc que la he descobert i m’agrada el que escriu.


I ara el segon premi, l’Striper (Striptease d'històries) m’ha concedit el premi “Luz de gas” (el dia 6 de maig) per la meva “obra” eròtica, Agraït Striper, espero fer-te obrir les finestres moltes vegades més. He de dir que aquest premi m’ha servit per conèixer algú del sud, Luz de gas (Luz de gas).

Jo, en el meu torn el concedeixo a:

Cesc, (Sense fer soroll) perquè està lluitant per sentir-se bé.

Lant, (Dev/avalot) perquè amb les històries de Bunny, el conillet grindale, he rigut moltíssim, i perquè és tan bandarra com jo.

Mia, (El diari vermell) i Mima, (Mima'm) perquè s’animin a escriure, que fa temps que no en llegim res d’elles.

Natura i Serendipitat, (Anatomya del Sexe) Perquè fa poc que han començat, perquè m’agrada la gent que fa les coses per convenciment (m’encanten les k de Natura dissimulant una més que acceptable ortografia) i perquè m’agrada que les dones diguin la seva sobre sexe, que ja n’hi ha prou d’anar perduts.

El meu nen

És cert, parlo poc d’ell, molts sabeu de l’existència de la meva nena i, ho reconec, és més senzill emocionar-se amb el que fa una criatura de tres anys que amb un “borinot” adolescent.

Però avui vull parlar d’ell, perquè de fet ja no és un nen, amb dinou anys a l’esquena no se li pot dir nen, o sí. Ell no ho sap, però n’estic orgullós d’ell. Estic orgullós que se’n tregui els estudis, que prengui decisions sobre la seva vida, que estigui segur d’ell mateix.

Divendres anirem a dinar, la seva mare i jo al restaurant de Sant Ignasi, l’escola on estudia, ell serà allà, potser a la cuina, potser a la sala, depèn del que li toqui aquell dia.

Jo sabré que, d’una manera o altra, el que ens serveixin a taula serà feina seva, que totes les bronques, tots els renecs, tots els maldecaps han donat fruit, ell.

D’altres pensaran que ells voldrien que els seus fills fossin metges, advocats, enginyers ... Jo vull que els meus fills siguin ells, que es facin el seu futur, a la seva mida, amb el seu esforç.

I avui sé que ell ho ha fet, ha elegit, s’ha compromès i està tirant endavant. La vida empeny massa fort per deixar que t’arrossegui sense més.

I sé que el que faci ho farà el millor que sàpiga, que és molt (hauríeu de tastar els seus coctels i el seu pastís de formatge) i que el seu futur, si més no, dependrà en molt d’ell.

Ara les notes autobiogràfiques:

No, no son fills de relacions diferents, fa vint-i-dos anys, si fa no fa, que som junts la meva companya i jo, potser ell va venir una mica d’hora (ja en portàvem dos anys vivint junts) i va gaudir d’un estatus de fill, nebot i net únic per ambdues bandes durant vuit anys de la seva vida.

La petita gaudeix, encara que se li faci una mica difícil (ni vulgueu saber com corre la pelussa.), d’una bona colla de cosins, uns més grans, altres més petits, i d’un germà gran que deixa petit el “primo de zumosol”.

Ahir va preparar dos plats per un concurs, i ara pecaré de pare i us poso les fotos, sols he tocat la brillantor i el contrast. A ell, lògicament, li vaig dir que era per plorar de gana, però us asseguro que estaven genials.

Estrella de macarrons farcits d'estiu

Lassanya de macarrons farcits de primavera

Almoina

La va veure a la porta d’un supermercat demanant almoina, era jove, vint i tants. Què era el que la hi feia atractiva? No s’ho explicava, portava la roba bruta, no tacada sinó bruta de fer temps que no es renta en condicions, els ulls de la noia, plorosos, no semblaven amagar l’engany.

Va intentar anar-se’n vàries vegades, però alguna cosa el portava de nou cap a ella. – Potser si ... No, és una bestiesa. – Remugava. Al final es va decidir, se li apropà. – Has esmorzat? – Ahir no vaig sopar. – Vine. – A què? – Vols esmorzar? – Sí. – Doncs, vine.

Van entrar a una cafeteria, la mestressa els mirava malament però no va dir res, ell va demanar un cafè i li va dir que demanés el que volgués, els ulls de la noia s’anaven darrera un entrepà de truita a la francesa d’un dels clients, però callava. – Per ella un entrepà de truita a la francesa i un cafè amb llet? – Sí, gràcies. – Va respondre la noia.

Mentre portaven la comanda ell va començar a explicar-se, si més no a intentar-ho. – Ja sé que et semblarà estrany això, però crec que, si m’acabo d’explicar bé podem arribar a un acord. – Ella se’l mirava una mica desconfiada, però aquell esmorzar de franc pagava el risc.

Ell continuava divagant en les seves explicacions mentre ella engolia l’entrepà desesperadament. – Voldria saber alguna cosa de tu. Vius amb la família? – Ella el fità. – Visc sola, no tinc marit, no tinc fills, no tinc ... no tinc res.- Una llàgrima que queia per la galta va ser engolida per la màniga del jersei.

Ell la mirava sense saber que fer. – Et drogues? – Va deixar anar graponer. – Suposo que és una explicació al meu estat. – Va dir ella, molesta. – No, no em fico res. Content? – Perdona’m, de vegades no tinc gens de tacte. - Es va excusar ell.

Desprès de repensar-s’ho al final va parlar. – Necessito algú que en tingui cura de casa meva, treballo molt i quan arribo no tinc ganes de posar-me a netejar, de vegades he de menjar de bar perquè quan arribo el frigorífic és buit. Tens on dormir?

Ella es quedà pensant una estona. – Sí, es clar, a un caixer del carrer Aribau, si més no, no passo fred. M’estàs proposant que faci de minyona? – Sí, crec que és el que t’estic proposant. – Ella va riure. – Perdona, pensava que m’anaves a dir de cardar a canvi de cèntims. – L’Hauries acceptat? – Ella va deixar de riure. – T’he de respondre? – No, deixa-ho, ... el meu cap de vegades dona moltes voltes.

Van seguir parlant una estona, ell li va explicar que disposava d’una habitació buida, amb un llit, no gaire còmode, però. Van acordar un preu per la feina que faria, les feines a fer, els dies de lliurament i d’altres detalls. – Quan podries venir? – Ara seria molt aviat? – Ell es quedà pensant. – No he tingut temps de preparar res. – No cal.

Tots dos van anar cap a casa de l’home, parlant de nimietats, fins i tot es van permetre algun acudit. Al arribar li va ensenyar la casa, l’habitació d’ell, el menjador, la cuina, el safareig, l’habitació d’ella, el bany. – Si vols pots fer-ho servir per dutxar-te, ara. – Es va quedar callat per un moment. – Perdona’m volia dir ... – No pateixis, sé que faig pudor. Però no tinc res mes per posar-me ... – Ell va rumiar una mica, va entrar a la seva habitació i sortí amb un barnús. – Ho sento, és tot el que tinc. – Home, per estar per casa pot haver-hi prou, però ... Seria molt demanar una petita bestreta en forma de roba? – Suposo que no. – El que passa és que jo no puc anar a comprar-la. – Bé ja aniré jo, una camisa i un pantaló? De quines talles?

Ella agafà un bolígraf i un full d’un bloc de notes i va apuntar el que necessitava i la talla de cada cosa, ell es va mirar la llista i es va envermellir – Algun problema? – Dona, jo ... les calces i el sostenidor .. em fa una mica de cosa ... no sé. – No voldràs que faci servir uns calçotets teus. – No es clar, però aquestes coses són una mica personals, i si no t’agraden?.

Ella va riure – Blanc i baratet, és sols per sortir del pas. – Li va dir mentre es ficava al bany amb el barnús a la mà, just abans de tancar la porta va treure el cap i va dir. – Gràcies.

Ell se’n va anar al centre comercial a buscar la comanda, va veure una botiga de roba, buida de clients i sols una dependenta jove, va entrar i desprès de saludar li va atansar el paper. – Necessitaria comprar això. - La noia mirà la llista, somrigué i preguntà. – Per la xicota? – Ell va envermir. – No, d’això ... és una mica difícil d’explicar ... ella vol una cosa senzilla ... és que ...

La seva ment va fer un salt en el buit i s’inventà una història versemblant. – Acaba d’arribar en avió i li han perdut les maletes, no te res que posar-se, m’entén? – La dependenta sembla convençuda, obre uns calaixos i treu les peces íntimes. – Voldrà elegir-les vostè? – No, no sabria com ...

– D’acord, miri, li poso aquestes calcetes tenen unes puntetes que fan molt sexi ... – Ell va envermellir encara més. – No, sisplau, si vostè pensa que estan bé, ja n’hi ha prou. – d’acord. – Diu ella. – La camisa i el pantaló voldrà elegir-los? O prefereix que ho faci jo també? – Faci-ho vostè, sisplau.

La dependenta, acostumada a lloar les peces que ven, a convèncer la gent per que es portin allò que no pensaven se sentia incòmoda. Va elegir un texans normalets i una camisa blanca sense pretensions. – Voldrà alguna cosa més? També tenim roba d’home. – No, gràcies, com li he dit és una emergència, li diré on l’he comprat. Gràcies.

De tornada se la trobà amb el barnús, assecant-se el cabell amb una tovallola, el barnús deixava veure la pell lluent del pit, ell es quedà embadalit, ella es cordà una mica més, sense esverar-se i amb un somriure trapella. – L’has comprat? – Sí, tot, aquí. – Va dir ell sobreposant-se a l’embadaliment.

Ella agafà la bossa i, desprès d’un gràcies es tancà a l’habitació. Una estona desprès va sortir ja vestida. – T’has gastat una fortuna en això. Que no hi ha un hiper per aquí? T’hauria sortit a meitat de preu, com a mínim. – A l’hiper se m’hauria fet etern el agafar allò. – Les calces? – Sí. – Ella, amb un somriure li agraí i se’n tornà a la seva habitació, volia descansar, potser pensar.

Els dies transcorregueren amb normalitat, de dilluns a divendres ella mantenia el pis net i la roba endreçada, al frigorífic hi havia menjars preparats, tal com ell li havia indicat, ella sols havia de cuinar per si mateixa.

Ell s’anava al matí, d’hora i tornava a quarts de nou tocats, li deia bon vespre, feia una dutxa ràpida i es feia un sopar ràpid, li deia bona nit i es tancava a la seva habitació, A dins, encenia la televisió o llegia o escoltava música.

Els dissabtes al matí passaven comptes, revisaven el rebost i feien la llista de la compra general. Desprès de dinar, únic moment en que tots dos menjaven junts, ell feia una dutxa, es vestia i se n’anava i no tornava fins quarts de quinze.

Ella tenia tot el dissabte a partir del migdia fins dilluns al matí per allò que volgués. Al principi va aprofitar per anar a comprar-se roba, desprès per anar al cinema, a prendre una copa, o alguna discoteca. Poc a poc es quedava més a casa. No tenia sentit, però s’esperava sense dormir fins que sentia com s’obria la porta.

Un dissabte, tot dinant, ella va començar a parlar. – Ja sé que no tens perquè donar-me explicacions, però tinc curiositat per saber on vas els dissabtes. – Ell se la fità, el semblant se li va enfosquir. – No facis preguntes de les que no vulguis sentir la resposta. – Disculpa’m, sols era curiositat.

Ella va passar-se la tarda remugant, per què sentia aquella angoixa? Per què volia saber que feia ell? Sense adonar-se es va trobar a l’habitació d’ell, asseguda al llit, els ulls se li van omplir de llàgrimes i es va deixar caure.

Quan ell va tornar, se la va trobar dormida a sobre el llit, abraçada al coixí. Es va posar una mica neguitós. Com s’ho feia per despertar-la ara? Va pensar d’estirar-se al sofà i deixar-la dormir. Però al final va decidir-se, se li va apropar, cridant-la pel nom, movent-li l’espatlla lo mes suau que sabia.

Ella va obrir els ulls, de sobte es va recordar d’on era, es va aixecar d’un salt. – Perdona’m, no sé que m’ha passat, jo, jo ... – No passa res, tranquil·litzat. Au, ves a la teva cambra.

Al matí, en esmorzar, es miraven neguitosos, ell li voldria preguntar, però no gosava fer-ho, no fos cas que pensés que la renyava. Ella rumiava sobre el que havia pensat mentre plorava. Al final, com no, va ser ella la que trencà el silenci. – Estic disposada a sentir la resposta.

Ell es va quedar parat, per un moment no sabia de què li parlava. – Ah, val, n’estàs segura? – Sí. – Que és l’únic que no t’he demanat mai? – Ella callava, pressentia la resposta, però no volia ser ella qui ho digués. – Què és?
Ell es va aixecar, nerviós, fins i tot enfadat. Li costava dir-ho, reconèixer-ho. – Doncs, sí, vaig de putes. Què? Ja he caigut prou avall? – Ella se’l mirava tractant de no esverar-se. – Perdona, però un home com tu, no diré que cada dissabte, però no em crec que no puguis lligar.

Ell va tornar a seure. – Sí, clar, segurament si no fos un cagat, sí que lligaria. Però si quan se m’acosta una dona, surto per cames! No, ja fa temps que vaig decidir que no. – Van quedar tots dos callats. Ella es va vestir i se’n va anar tot el diumenge fora, es va perdre per jardins i passeigs, va dinar a un xinès i va tornar amb nit tancada.

Quan va entrar ell estava mirant la televisió, en veure-la va apagar de seguida. Ella es va treure la jaqueta i va deixar la bossa. – Què miraves? – No res. – Puc mirar-ho amb tu? – Es que ... és una pel·lícula ... – porno? – Ell s’envermellí. – Sí. – Doncs la vull veure, puc?.

S’assegué al seu costat i va encendre la televisió sense esperar la resposta. Van veure la pel·lícula plegats, en acabar ella li digué. – Saps, avui he pres una decisió. No penso viure més en aquesta casa si continues anant de putes.

Ell es sentí amoïnat. – Ja, l’entenc, val, et faré la liquidació. – Es va aixecar li va preparar un taló i li va donar. – Pots dormir aquí aquesta nit si vols, fins i tot si necessites uns dies... – Ella va agafar el taló se’l va mirar, va somriure i el va fer bocins.

Ell s’havia quedat palplantat, no entenia res, ella s’aixecà, l’agafà del coll de la camisa i, tirant-lo cap a ella, li va fer un petó. Quan van separar els llavis ella el mirà. – M’has entès ara? – Ell no responia estava petrificat. – Però ... jo ... tu ... – Calla i anem. – On? – On? Desprès de les marranades que hem vist? Al llit! Au passa! Amor.

Avís als seguidors de l'Ada

Aquest matí no he pogut posar l'avís, però, el que no us molesti (o us agradi) l'altre bloc, la Història que he penjat és de l'Ada.

Avís especial Finestreta: Als primers paràgrafs hi ha un comentari cap a tu (net i polit), no sé si tens molt problema amb l'altre bloc, en tot cas està a la part que hauria pogut penjar en aquest.

Salutacions a tots.

Què hem fet malament

El pare no l’entenia, el cap li ballava. Com podia ser que el seu fill hagués fet allò? Les mans li tremolaven, el cor semblava voler sortir, esclatar. La mare plorava, al seu fill l’havien ensarronat, no, ell no l’havia pogut fer, no, el seu nen no.

A la comissaria un policia els hi explica els fets, tracta d’evitar les idees escabroses, però no se’n surt. El pare creu sentir les mirades assassines al seu clatell, se sent observat, jutjat i comdemnat. Quina mena d’educació l’hi has donat?

El fill és al calabós, nerviós, te por del que li pot passar, no pensa en el perquè. Mira que és mala sort que aquell pringat el veiés! No li queden cigarretes però no s’atreveix a demanar-li al manso que te al costat, te cara de mala llet.

El pare i la mare tornen a casa, el silenci es fa dens, ningú no para boca i tots dos volen parlar. La mare trenca el silenci. – Hem de buscar un advocat, un bon advocat. Tu en coneixes un per la feina, no? Es bo? Ens traurà el nen d’aquest ensurt? – El pare calla, rumia, la ràbia el consumeix per dins. – Ensurt? D’això en dius ensurt? Tu no te n’adones del que ha fet? De l’advocat oblida’t, els que conec són laboralistes i empresarials, el teu nen necessita un criminalista!

La mare esclata. – També és teu! Som els seus pares! L’hi hem de fer costat! L’han ensarronat, no te n’adones? El nostre fill no ha pogut fer això! – El pare calla de nou, be prou que ho sap que és el seu fill, però es sent traït, humiliat.

Al cap d’una estona respon. – Tinc un company que el germà es va ficar en problemes, res semblant, es va portar la caixa del dia en un rampell, quan es va adonar que l’acomiadaven. Parlaré amb ell, que em doni les dades de l’advocat.

El pare torna a callar, una llàgrima li recorre la galta. Voldria despertar i veure que és un malson però sap que no somia, que la realitat se li està emportant la vida. – Ves fent-te la idea que es passarà molt de temps a la presó, l’han enxampat, l’han detingut mentre ho feia. Quina vergonya, Déu! Quina vergonya!

Arriben a casa, el pare busca el telèfon del company, es tard, però no vol que ningú ho sàpiga. – Albert? Hola, perdona’m per trucar-te a aquestes hores. Necessito que em facis un favor, necessito el telèfon de l’advocat del teu germà ... perdona’m, és el meu fill, preferiria no explicar-te més, si m’ho permets ... sí, apunto ... gràcies. I perdona’m per no explicar-te més i per despertar-te .... no, demà no crec que vagi a la feina, pots fer-te el càrrec. Gràcies ... amic ... Adéu.

La nit és un infern de pensaments creuats, de vigília no desitjada, de mal d’estómac i mal de cap, D’ulls clucs i ment agitada. El pare no dorm i plora en silenci, sols se senten els gemecs de la mare. La nit es fa eterna.

El pare se’n va sol a veure l’advocat, la mare va a comissaria, entestada que li deixin veure el seu fill, la policia li fa passar a una sala, faran una excepció, una mare és sempre una mare. El fill entra a la sala custodiat per la policia, li treu les manilles. – No facis cap bajanada que la visita s’acaba així que intentis res. – Li adverteix.

La mare s’abalança sobre ell, l’abraça, plora, el petoneja. – Fill! Què ha passat? Què has fet? – Ell es deixa fer, calla, no sap que explicar a la mare, per primera vegada, potser per darrera vegada, es sent culpable. No pas pel que ha fet, sinó per no poder explicar-li a la mare.

Sap que se li acaben els recursos, que ha de fer-s’ho per tenir la mare al costat. – És mentida mare, és mentida. – Li diu, sabent que no, sabent-se no culpable sinó autor dels fets. Sap plorar sense sentir-ho, les llàgrimes li envaeixen la cara.

S’acaba la visita, deu minuts poden ser una eternitat o un sospir. La mare torna plorant a casa. El pare surt de ca l’advocat, ha fet unes trucades i es farà càrrec de la defensa del noi, els cèntims que havien estalviat per les vacances s’anaven amb la primera minuta.

A la tarda reben la trucada de l’advocat, porten el fill al jutjat, no els hi pot assegurar res però intentarà que surti sota fiança, l’import, orientatiu, de la fiança fa tremolar el pare. D’on traurà tants de cèntims? Truca al banc, encara troba el director de la sucursal, li explica per sobre i li diu la quantitat, el director xiula.

Se’n va al banc, haurà de demanar un préstec, el cotxe complirà set anys més. Al banc, el director li diu que s’ha informat, és la seva primera vegada, i que li recomanen que el préstec sigui quatre vegades el que li han dit, en previsió de minutes d’advocats, i altres despeses judicials. Fan la paperassa i li dona el número de mòbil, quan sàpiga la quantitat de la fiança li farà el taló i l’esperarà per donar-li.

El jutge es mira l’expedient, des de la tribuna, per sobre les ulleres llença mirades punyents al noi, el pare espera sol a l’entrada de la sala. El jutge es dirigeix a l’advocat. – Ho sento, és prou greu com per no concedir la llibertat sota fiança. – Senyoria, el pare és aquí, l’home ha mogut cel i terra per aconseguir els diners ... – No, lletrat, jo no estic jutjant el pare, tanmateix jo també sóc pare. Si els hi sembla bé parlaré amb ell. Però el noi ha d’anar a presó fins a judici.

Quan el noi abandona la sala fan passar el pare, el jutge es treu les ulleres i es frega la cara. Mira al pare. – L’hi he fet passar per explicar-li, per deferència, sé el que és educar un fill i que no sempre surt com un voldria. Ho sento, haurà d’esperar a judici a la presó. - El pare acota el cap. – L’entenc, senyor jutge. Puc, al menys parlar amb ell?. – Sense cap problema, el policia li portarà.

El passadís és fred i tristament il·luminat, la major part de les cel·les són buides, el policia es para a la cel·la on és el fill, obre la porta, deixa passar el pare, tanca i se’n retira uns passos enrera mentre diu – Déu minuts.

El pare s’asseu. – Però com se t’ha acudit? – És una bagassa.- replica el fill. – Una bagassa? – diu el pare cridant. – Una bagassa? Disset anys! Sols té disset anys i és companya teva, del teu institut! – S’ha tirat a mig institut, però amb mi no volia. – Com si es tira l’institut sencer, professorat inclòs! Això no justifica el que has fet! L’has violada! Merda, l’has violada.

El fill se’l mira amb la cara d’estar sent renyat per una bajanada. – Així, segons tu, la mala puta aquesta pot passar de mi? – No és una mala puta, es una noia! I sí, pot passar de tu, no en tens dret. – El pare trenca a plorar, s’aixeca crida al policia que li obre la porta. Abans d’anar-se es gira cap al fill. – T’he pagat l’advocat perquè ets el meu fill i, d’alguna manera en sóc culpable jo també. Quan surtis de la presó no cal que tornis a casa, ara ets el criminal que ha matat el meu fill.

Mira que en sóc!

Primera.

Com em costa callar, i és que és tan fàcil fer-me rajar! De vegades unes vol explicar per apaivagar una situació i l’únic que aconsegueix és encendre-la més, i al final has de mossegar-te la llengua. - No diguis res més, calla, no segueixis, deixa-ho estar. – Però és que em vull explicar, vull aclarir les coses, vull arribar a la pau per l’enteniment, no girant l’esquena!

Però no ets prou hàbil per fer-ho i la situació s’allarga es fa eterna i et veus en un combat de galls del que no saps sortir-te’n. Llavors dius para! I fas una explicació de per què vols parar, però la mateixa explicació porta la llavor de la discussió.

Acabes intentant portar la discussió a un canal on pugui o apaivagar-se o esclatar amb tota la seva força sense víctimes col·laterals, però l’esforç és inútil, i no saps ben bé com sortir-te’n.

I al final optes per callar, per deixar-ho estar, per mossegar-te la llengua. I descobreixes que, en comptes de sentir-te bé per haver-hi posat punt i final, et sents malament, et sents una buidor a dins que no saps explicar.

Segona.
Aquesta és bona! Sí, em molesta aquesta situació, però no, no és veritat, estic en una baralla de galls, però em sento gall, m’agrada la lluita, i el que em molesta és que l’he de fer amb delicadesa, lligant curt la fera que porto dins, que voldria formar-la, desbarrar i lluitar sense treva, fins al final.

I més quan sents, i parlo del que sento jo, no pas que sigui així, que l’oponent també te ganes, permeteu-me la gosadia, és com quan vols sexe i sents que l’altre vol sexe també.

I quan al final optes per callar, et mossegues la llengua empassant-te la ràbia, haver de rendir-me no m’agrada i menys quan em sento prou fort per lluitar, i m’odio per permetre’m aquesta feblesa i la fera em devora per dins.

Tercera.
Però la veritat és que no vull fer això al meu bloc, no us ho vull fer, és per això que deixaré que la meva fera es queixi un temps, que es calmi, i seguirem el camí. I perdoneu l’orgull contingut d’aquest blocaire que us ha amargat algunes lectures.