Almoina

La va veure a la porta d’un supermercat demanant almoina, era jove, vint i tants. Què era el que la hi feia atractiva? No s’ho explicava, portava la roba bruta, no tacada sinó bruta de fer temps que no es renta en condicions, els ulls de la noia, plorosos, no semblaven amagar l’engany.

Va intentar anar-se’n vàries vegades, però alguna cosa el portava de nou cap a ella. – Potser si ... No, és una bestiesa. – Remugava. Al final es va decidir, se li apropà. – Has esmorzat? – Ahir no vaig sopar. – Vine. – A què? – Vols esmorzar? – Sí. – Doncs, vine.

Van entrar a una cafeteria, la mestressa els mirava malament però no va dir res, ell va demanar un cafè i li va dir que demanés el que volgués, els ulls de la noia s’anaven darrera un entrepà de truita a la francesa d’un dels clients, però callava. – Per ella un entrepà de truita a la francesa i un cafè amb llet? – Sí, gràcies. – Va respondre la noia.

Mentre portaven la comanda ell va començar a explicar-se, si més no a intentar-ho. – Ja sé que et semblarà estrany això, però crec que, si m’acabo d’explicar bé podem arribar a un acord. – Ella se’l mirava una mica desconfiada, però aquell esmorzar de franc pagava el risc.

Ell continuava divagant en les seves explicacions mentre ella engolia l’entrepà desesperadament. – Voldria saber alguna cosa de tu. Vius amb la família? – Ella el fità. – Visc sola, no tinc marit, no tinc fills, no tinc ... no tinc res.- Una llàgrima que queia per la galta va ser engolida per la màniga del jersei.

Ell la mirava sense saber que fer. – Et drogues? – Va deixar anar graponer. – Suposo que és una explicació al meu estat. – Va dir ella, molesta. – No, no em fico res. Content? – Perdona’m, de vegades no tinc gens de tacte. - Es va excusar ell.

Desprès de repensar-s’ho al final va parlar. – Necessito algú que en tingui cura de casa meva, treballo molt i quan arribo no tinc ganes de posar-me a netejar, de vegades he de menjar de bar perquè quan arribo el frigorífic és buit. Tens on dormir?

Ella es quedà pensant una estona. – Sí, es clar, a un caixer del carrer Aribau, si més no, no passo fred. M’estàs proposant que faci de minyona? – Sí, crec que és el que t’estic proposant. – Ella va riure. – Perdona, pensava que m’anaves a dir de cardar a canvi de cèntims. – L’Hauries acceptat? – Ella va deixar de riure. – T’he de respondre? – No, deixa-ho, ... el meu cap de vegades dona moltes voltes.

Van seguir parlant una estona, ell li va explicar que disposava d’una habitació buida, amb un llit, no gaire còmode, però. Van acordar un preu per la feina que faria, les feines a fer, els dies de lliurament i d’altres detalls. – Quan podries venir? – Ara seria molt aviat? – Ell es quedà pensant. – No he tingut temps de preparar res. – No cal.

Tots dos van anar cap a casa de l’home, parlant de nimietats, fins i tot es van permetre algun acudit. Al arribar li va ensenyar la casa, l’habitació d’ell, el menjador, la cuina, el safareig, l’habitació d’ella, el bany. – Si vols pots fer-ho servir per dutxar-te, ara. – Es va quedar callat per un moment. – Perdona’m volia dir ... – No pateixis, sé que faig pudor. Però no tinc res mes per posar-me ... – Ell va rumiar una mica, va entrar a la seva habitació i sortí amb un barnús. – Ho sento, és tot el que tinc. – Home, per estar per casa pot haver-hi prou, però ... Seria molt demanar una petita bestreta en forma de roba? – Suposo que no. – El que passa és que jo no puc anar a comprar-la. – Bé ja aniré jo, una camisa i un pantaló? De quines talles?

Ella agafà un bolígraf i un full d’un bloc de notes i va apuntar el que necessitava i la talla de cada cosa, ell es va mirar la llista i es va envermellir – Algun problema? – Dona, jo ... les calces i el sostenidor .. em fa una mica de cosa ... no sé. – No voldràs que faci servir uns calçotets teus. – No es clar, però aquestes coses són una mica personals, i si no t’agraden?.

Ella va riure – Blanc i baratet, és sols per sortir del pas. – Li va dir mentre es ficava al bany amb el barnús a la mà, just abans de tancar la porta va treure el cap i va dir. – Gràcies.

Ell se’n va anar al centre comercial a buscar la comanda, va veure una botiga de roba, buida de clients i sols una dependenta jove, va entrar i desprès de saludar li va atansar el paper. – Necessitaria comprar això. - La noia mirà la llista, somrigué i preguntà. – Per la xicota? – Ell va envermir. – No, d’això ... és una mica difícil d’explicar ... ella vol una cosa senzilla ... és que ...

La seva ment va fer un salt en el buit i s’inventà una història versemblant. – Acaba d’arribar en avió i li han perdut les maletes, no te res que posar-se, m’entén? – La dependenta sembla convençuda, obre uns calaixos i treu les peces íntimes. – Voldrà elegir-les vostè? – No, no sabria com ...

– D’acord, miri, li poso aquestes calcetes tenen unes puntetes que fan molt sexi ... – Ell va envermellir encara més. – No, sisplau, si vostè pensa que estan bé, ja n’hi ha prou. – d’acord. – Diu ella. – La camisa i el pantaló voldrà elegir-los? O prefereix que ho faci jo també? – Faci-ho vostè, sisplau.

La dependenta, acostumada a lloar les peces que ven, a convèncer la gent per que es portin allò que no pensaven se sentia incòmoda. Va elegir un texans normalets i una camisa blanca sense pretensions. – Voldrà alguna cosa més? També tenim roba d’home. – No, gràcies, com li he dit és una emergència, li diré on l’he comprat. Gràcies.

De tornada se la trobà amb el barnús, assecant-se el cabell amb una tovallola, el barnús deixava veure la pell lluent del pit, ell es quedà embadalit, ella es cordà una mica més, sense esverar-se i amb un somriure trapella. – L’has comprat? – Sí, tot, aquí. – Va dir ell sobreposant-se a l’embadaliment.

Ella agafà la bossa i, desprès d’un gràcies es tancà a l’habitació. Una estona desprès va sortir ja vestida. – T’has gastat una fortuna en això. Que no hi ha un hiper per aquí? T’hauria sortit a meitat de preu, com a mínim. – A l’hiper se m’hauria fet etern el agafar allò. – Les calces? – Sí. – Ella, amb un somriure li agraí i se’n tornà a la seva habitació, volia descansar, potser pensar.

Els dies transcorregueren amb normalitat, de dilluns a divendres ella mantenia el pis net i la roba endreçada, al frigorífic hi havia menjars preparats, tal com ell li havia indicat, ella sols havia de cuinar per si mateixa.

Ell s’anava al matí, d’hora i tornava a quarts de nou tocats, li deia bon vespre, feia una dutxa ràpida i es feia un sopar ràpid, li deia bona nit i es tancava a la seva habitació, A dins, encenia la televisió o llegia o escoltava música.

Els dissabtes al matí passaven comptes, revisaven el rebost i feien la llista de la compra general. Desprès de dinar, únic moment en que tots dos menjaven junts, ell feia una dutxa, es vestia i se n’anava i no tornava fins quarts de quinze.

Ella tenia tot el dissabte a partir del migdia fins dilluns al matí per allò que volgués. Al principi va aprofitar per anar a comprar-se roba, desprès per anar al cinema, a prendre una copa, o alguna discoteca. Poc a poc es quedava més a casa. No tenia sentit, però s’esperava sense dormir fins que sentia com s’obria la porta.

Un dissabte, tot dinant, ella va començar a parlar. – Ja sé que no tens perquè donar-me explicacions, però tinc curiositat per saber on vas els dissabtes. – Ell se la fità, el semblant se li va enfosquir. – No facis preguntes de les que no vulguis sentir la resposta. – Disculpa’m, sols era curiositat.

Ella va passar-se la tarda remugant, per què sentia aquella angoixa? Per què volia saber que feia ell? Sense adonar-se es va trobar a l’habitació d’ell, asseguda al llit, els ulls se li van omplir de llàgrimes i es va deixar caure.

Quan ell va tornar, se la va trobar dormida a sobre el llit, abraçada al coixí. Es va posar una mica neguitós. Com s’ho feia per despertar-la ara? Va pensar d’estirar-se al sofà i deixar-la dormir. Però al final va decidir-se, se li va apropar, cridant-la pel nom, movent-li l’espatlla lo mes suau que sabia.

Ella va obrir els ulls, de sobte es va recordar d’on era, es va aixecar d’un salt. – Perdona’m, no sé que m’ha passat, jo, jo ... – No passa res, tranquil·litzat. Au, ves a la teva cambra.

Al matí, en esmorzar, es miraven neguitosos, ell li voldria preguntar, però no gosava fer-ho, no fos cas que pensés que la renyava. Ella rumiava sobre el que havia pensat mentre plorava. Al final, com no, va ser ella la que trencà el silenci. – Estic disposada a sentir la resposta.

Ell es va quedar parat, per un moment no sabia de què li parlava. – Ah, val, n’estàs segura? – Sí. – Que és l’únic que no t’he demanat mai? – Ella callava, pressentia la resposta, però no volia ser ella qui ho digués. – Què és?
Ell es va aixecar, nerviós, fins i tot enfadat. Li costava dir-ho, reconèixer-ho. – Doncs, sí, vaig de putes. Què? Ja he caigut prou avall? – Ella se’l mirava tractant de no esverar-se. – Perdona, però un home com tu, no diré que cada dissabte, però no em crec que no puguis lligar.

Ell va tornar a seure. – Sí, clar, segurament si no fos un cagat, sí que lligaria. Però si quan se m’acosta una dona, surto per cames! No, ja fa temps que vaig decidir que no. – Van quedar tots dos callats. Ella es va vestir i se’n va anar tot el diumenge fora, es va perdre per jardins i passeigs, va dinar a un xinès i va tornar amb nit tancada.

Quan va entrar ell estava mirant la televisió, en veure-la va apagar de seguida. Ella es va treure la jaqueta i va deixar la bossa. – Què miraves? – No res. – Puc mirar-ho amb tu? – Es que ... és una pel·lícula ... – porno? – Ell s’envermellí. – Sí. – Doncs la vull veure, puc?.

S’assegué al seu costat i va encendre la televisió sense esperar la resposta. Van veure la pel·lícula plegats, en acabar ella li digué. – Saps, avui he pres una decisió. No penso viure més en aquesta casa si continues anant de putes.

Ell es sentí amoïnat. – Ja, l’entenc, val, et faré la liquidació. – Es va aixecar li va preparar un taló i li va donar. – Pots dormir aquí aquesta nit si vols, fins i tot si necessites uns dies... – Ella va agafar el taló se’l va mirar, va somriure i el va fer bocins.

Ell s’havia quedat palplantat, no entenia res, ella s’aixecà, l’agafà del coll de la camisa i, tirant-lo cap a ella, li va fer un petó. Quan van separar els llavis ella el mirà. – M’has entès ara? – Ell no responia estava petrificat. – Però ... jo ... tu ... – Calla i anem. – On? – On? Desprès de les marranades que hem vist? Al llit! Au passa! Amor.

Avís als seguidors de l'Ada

Aquest matí no he pogut posar l'avís, però, el que no us molesti (o us agradi) l'altre bloc, la Història que he penjat és de l'Ada.

Avís especial Finestreta: Als primers paràgrafs hi ha un comentari cap a tu (net i polit), no sé si tens molt problema amb l'altre bloc, en tot cas està a la part que hauria pogut penjar en aquest.

Salutacions a tots.

Què hem fet malament

El pare no l’entenia, el cap li ballava. Com podia ser que el seu fill hagués fet allò? Les mans li tremolaven, el cor semblava voler sortir, esclatar. La mare plorava, al seu fill l’havien ensarronat, no, ell no l’havia pogut fer, no, el seu nen no.

A la comissaria un policia els hi explica els fets, tracta d’evitar les idees escabroses, però no se’n surt. El pare creu sentir les mirades assassines al seu clatell, se sent observat, jutjat i comdemnat. Quina mena d’educació l’hi has donat?

El fill és al calabós, nerviós, te por del que li pot passar, no pensa en el perquè. Mira que és mala sort que aquell pringat el veiés! No li queden cigarretes però no s’atreveix a demanar-li al manso que te al costat, te cara de mala llet.

El pare i la mare tornen a casa, el silenci es fa dens, ningú no para boca i tots dos volen parlar. La mare trenca el silenci. – Hem de buscar un advocat, un bon advocat. Tu en coneixes un per la feina, no? Es bo? Ens traurà el nen d’aquest ensurt? – El pare calla, rumia, la ràbia el consumeix per dins. – Ensurt? D’això en dius ensurt? Tu no te n’adones del que ha fet? De l’advocat oblida’t, els que conec són laboralistes i empresarials, el teu nen necessita un criminalista!

La mare esclata. – També és teu! Som els seus pares! L’hi hem de fer costat! L’han ensarronat, no te n’adones? El nostre fill no ha pogut fer això! – El pare calla de nou, be prou que ho sap que és el seu fill, però es sent traït, humiliat.

Al cap d’una estona respon. – Tinc un company que el germà es va ficar en problemes, res semblant, es va portar la caixa del dia en un rampell, quan es va adonar que l’acomiadaven. Parlaré amb ell, que em doni les dades de l’advocat.

El pare torna a callar, una llàgrima li recorre la galta. Voldria despertar i veure que és un malson però sap que no somia, que la realitat se li està emportant la vida. – Ves fent-te la idea que es passarà molt de temps a la presó, l’han enxampat, l’han detingut mentre ho feia. Quina vergonya, Déu! Quina vergonya!

Arriben a casa, el pare busca el telèfon del company, es tard, però no vol que ningú ho sàpiga. – Albert? Hola, perdona’m per trucar-te a aquestes hores. Necessito que em facis un favor, necessito el telèfon de l’advocat del teu germà ... perdona’m, és el meu fill, preferiria no explicar-te més, si m’ho permets ... sí, apunto ... gràcies. I perdona’m per no explicar-te més i per despertar-te .... no, demà no crec que vagi a la feina, pots fer-te el càrrec. Gràcies ... amic ... Adéu.

La nit és un infern de pensaments creuats, de vigília no desitjada, de mal d’estómac i mal de cap, D’ulls clucs i ment agitada. El pare no dorm i plora en silenci, sols se senten els gemecs de la mare. La nit es fa eterna.

El pare se’n va sol a veure l’advocat, la mare va a comissaria, entestada que li deixin veure el seu fill, la policia li fa passar a una sala, faran una excepció, una mare és sempre una mare. El fill entra a la sala custodiat per la policia, li treu les manilles. – No facis cap bajanada que la visita s’acaba així que intentis res. – Li adverteix.

La mare s’abalança sobre ell, l’abraça, plora, el petoneja. – Fill! Què ha passat? Què has fet? – Ell es deixa fer, calla, no sap que explicar a la mare, per primera vegada, potser per darrera vegada, es sent culpable. No pas pel que ha fet, sinó per no poder explicar-li a la mare.

Sap que se li acaben els recursos, que ha de fer-s’ho per tenir la mare al costat. – És mentida mare, és mentida. – Li diu, sabent que no, sabent-se no culpable sinó autor dels fets. Sap plorar sense sentir-ho, les llàgrimes li envaeixen la cara.

S’acaba la visita, deu minuts poden ser una eternitat o un sospir. La mare torna plorant a casa. El pare surt de ca l’advocat, ha fet unes trucades i es farà càrrec de la defensa del noi, els cèntims que havien estalviat per les vacances s’anaven amb la primera minuta.

A la tarda reben la trucada de l’advocat, porten el fill al jutjat, no els hi pot assegurar res però intentarà que surti sota fiança, l’import, orientatiu, de la fiança fa tremolar el pare. D’on traurà tants de cèntims? Truca al banc, encara troba el director de la sucursal, li explica per sobre i li diu la quantitat, el director xiula.

Se’n va al banc, haurà de demanar un préstec, el cotxe complirà set anys més. Al banc, el director li diu que s’ha informat, és la seva primera vegada, i que li recomanen que el préstec sigui quatre vegades el que li han dit, en previsió de minutes d’advocats, i altres despeses judicials. Fan la paperassa i li dona el número de mòbil, quan sàpiga la quantitat de la fiança li farà el taló i l’esperarà per donar-li.

El jutge es mira l’expedient, des de la tribuna, per sobre les ulleres llença mirades punyents al noi, el pare espera sol a l’entrada de la sala. El jutge es dirigeix a l’advocat. – Ho sento, és prou greu com per no concedir la llibertat sota fiança. – Senyoria, el pare és aquí, l’home ha mogut cel i terra per aconseguir els diners ... – No, lletrat, jo no estic jutjant el pare, tanmateix jo també sóc pare. Si els hi sembla bé parlaré amb ell. Però el noi ha d’anar a presó fins a judici.

Quan el noi abandona la sala fan passar el pare, el jutge es treu les ulleres i es frega la cara. Mira al pare. – L’hi he fet passar per explicar-li, per deferència, sé el que és educar un fill i que no sempre surt com un voldria. Ho sento, haurà d’esperar a judici a la presó. - El pare acota el cap. – L’entenc, senyor jutge. Puc, al menys parlar amb ell?. – Sense cap problema, el policia li portarà.

El passadís és fred i tristament il·luminat, la major part de les cel·les són buides, el policia es para a la cel·la on és el fill, obre la porta, deixa passar el pare, tanca i se’n retira uns passos enrera mentre diu – Déu minuts.

El pare s’asseu. – Però com se t’ha acudit? – És una bagassa.- replica el fill. – Una bagassa? – diu el pare cridant. – Una bagassa? Disset anys! Sols té disset anys i és companya teva, del teu institut! – S’ha tirat a mig institut, però amb mi no volia. – Com si es tira l’institut sencer, professorat inclòs! Això no justifica el que has fet! L’has violada! Merda, l’has violada.

El fill se’l mira amb la cara d’estar sent renyat per una bajanada. – Així, segons tu, la mala puta aquesta pot passar de mi? – No és una mala puta, es una noia! I sí, pot passar de tu, no en tens dret. – El pare trenca a plorar, s’aixeca crida al policia que li obre la porta. Abans d’anar-se es gira cap al fill. – T’he pagat l’advocat perquè ets el meu fill i, d’alguna manera en sóc culpable jo també. Quan surtis de la presó no cal que tornis a casa, ara ets el criminal que ha matat el meu fill.

Mira que en sóc!

Primera.

Com em costa callar, i és que és tan fàcil fer-me rajar! De vegades unes vol explicar per apaivagar una situació i l’únic que aconsegueix és encendre-la més, i al final has de mossegar-te la llengua. - No diguis res més, calla, no segueixis, deixa-ho estar. – Però és que em vull explicar, vull aclarir les coses, vull arribar a la pau per l’enteniment, no girant l’esquena!

Però no ets prou hàbil per fer-ho i la situació s’allarga es fa eterna i et veus en un combat de galls del que no saps sortir-te’n. Llavors dius para! I fas una explicació de per què vols parar, però la mateixa explicació porta la llavor de la discussió.

Acabes intentant portar la discussió a un canal on pugui o apaivagar-se o esclatar amb tota la seva força sense víctimes col·laterals, però l’esforç és inútil, i no saps ben bé com sortir-te’n.

I al final optes per callar, per deixar-ho estar, per mossegar-te la llengua. I descobreixes que, en comptes de sentir-te bé per haver-hi posat punt i final, et sents malament, et sents una buidor a dins que no saps explicar.

Segona.
Aquesta és bona! Sí, em molesta aquesta situació, però no, no és veritat, estic en una baralla de galls, però em sento gall, m’agrada la lluita, i el que em molesta és que l’he de fer amb delicadesa, lligant curt la fera que porto dins, que voldria formar-la, desbarrar i lluitar sense treva, fins al final.

I més quan sents, i parlo del que sento jo, no pas que sigui així, que l’oponent també te ganes, permeteu-me la gosadia, és com quan vols sexe i sents que l’altre vol sexe també.

I quan al final optes per callar, et mossegues la llengua empassant-te la ràbia, haver de rendir-me no m’agrada i menys quan em sento prou fort per lluitar, i m’odio per permetre’m aquesta feblesa i la fera em devora per dins.

Tercera.
Però la veritat és que no vull fer això al meu bloc, no us ho vull fer, és per això que deixaré que la meva fera es queixi un temps, que es calmi, i seguirem el camí. I perdoneu l’orgull contingut d’aquest blocaire que us ha amargat algunes lectures.

Una nova feina

No em va donar temps d’arribar a la meva sala que ja la tenia al darrera. La seva mirada cremava. – Soldat! Te l’estàs buscant grossa! – No sóc soldat, maca! – Li vaig dir amb tota la mala llet que vaig poder. – Tinent! Sóc tinent! – Estava tota fora de sí, i a més no portava l’uniforme sinó que anava amb un barnús que li deixava pràcticament al descobert un pit, i per sota mostrava unes cames llargues i brillants.

Va deixar la targeta de nou a sobre la taula donant una palmellada al fer-ho mentre em mirava. – No la vull. Si no és per feina no vull saber res de tu. – La seva cara va canviar. – Això ja ho veurem. – Va respondre reptant-me. – Està vist. – Li vaig dir. És va arreglar una mica el barnús i va desaparèixer per la porta.

Durant uns dies va regnar la calma. Com que disposava de temps em vaig dedicar a estudiar les instal·lacions, comparant-les amb d’altres centrals. No sabia que era però alguna cosa no quadrava.

Bàsicament em sobtava que el passadís fos rectangular, vull dir que no girava a l’entorn del nucli, a més aquest és podia veure des d’un vitrall enorme quan a les altres centrals hi és tancat dins un cofre de formigó.

En una de les passejades vaig obrir l’armari on havien de ser els vestits per entrar al nucli, em va costar doncs no llegia la meva targeta, vaig fer servir l’altra i les portes es van obrir per a mi, la imatge em va fer riure, era perfectament buit, per no haver-hi, ni penjadors. Em vaig tornar rient com feia dies que no em passava.

Com deia, vaig fruir de calma durant uns dies, la tinent es va mantenir dins les seves instal·lacions sense donar senyals de vida. Al final va tornar aparèixer. – Bona tarda, bwana. – Va saludar amb ironia. – Bona tarda, tinent, per si no s’havia adonat, cosa que dubto, lo de bwana era un sarcasme. – Ah! Ja m’estranyava a mi que els teus pares t’odiessin tant. – Què vol tinent? – Li vaig preguntar amb idea que em digués el que fos i em deixés en pau. – El teu nom, primer de tot. – Que no te la meva fitxa? – Estic tractant de fer les paus! – Doncs no se’n surt.

Em va llençar una mirada assassina, va romandre callada un moment i tornà. – Jo em dic Alícia, i tu? – Va dir estenent la mà, sense apartar la vista de l’ordinador ni atansar-li la mà li vaig respondre. – Jaume. Alguna cosa més? – Contrariada, va retirar la mà. – No ... jo ... sols ... volia invitar-te a un cafè ... si vols.

M’hi vaig girar cap a ella fent un posat displicent, vaig mirar l’hora al rellotge de polsera de manera ostensible. – Massa tard per un cafè, no podria dormir, potser un altre dia. – vaig tornar la mirada cap a l’ordinador, ella es va quedar un moment palplantada i, al final se’n va anar remugant alguna cosa que no vaig entendre i caminant ràpid.

Fora ja es feia de nit, rebé un correu intern, era ella. “Hem de revisar la planificació de la setmana vinent, vingui al meu despatx.” Merda, em farà utilitzar la targeta del pebrots. La vaig agafar, me n’anà a la seva porta, obrí i entrà.

La porta es tancà darrera meu, no hi havia gaire llum al passadís, la justa per no donar-se amb les parets, hi havia una porta oberta amb llum d’espelmes, vaig mirar encuriosit, hi havia una taula parada, amb dos espelmes i vaixella i coberts per a dos comensals.

Escoltà la seva veu al meu darrera. – Ja pots passar, posa’t còmode. – No havíem de revisar no sé què? – Vaig dir sense girar-me – Això farem, però anem a sopar primer. – El meu cap començà a discutir amb ... sí, amb el meu segon cap, que si allò ensumava a clau, que no puc deixar que ella se’n surti amb la seva, que fa temps que no mulles, tiu. Que no!

Em vaig girar, estava espectacular, el cabell deslligat, un escot que més que ser atrevit era directament escandalós. Una faldilla tan extremadament curta que no podia deixar de pensar en el moment que s’assegués, i sabates de taló alt, molt alt. Definitivament s’havia posat l’uniforme de batalla.

Desprès d’una nova discussió amb el meu segon cap vaig ser capaç de dir la primera bajanada que se’m va acudir. – És que tinc pasta fresca per sopar i demà ja no ho serà de fresca. – Ella em va mirar fent una ganyota, es va creuar de braços, estintolant-se al marc de la porta. – O sigui que prefereixes uns macarrons a mi. – Va deixar anar.

Vaig preferir no respondre, em posà en camí cap a la porta dient – Potser un altre dia, bona nit. – Crec haver sentit un “Vés a pastar” però no podria assegurar-ho. Mentre feia camí cap a la meva cambra la discussió entre els meus caps es feia insuportable. Com collons havia deixat passar una oportunitat així!

Desprès d’un sopar de merda, més sol que un mussol, (Sí, ja sé que està molt vist lo del mussol.) vaig adormir-me mentre escoltava a no sé qui a la ràdio que parlava de no sé què i els dos caps continuaven llençan-se els trastos al cap.

Al matí següent vaig seguir amb les meves indagacions, ja tenia clar que aquella “central” era, si més no, molt estranya. Vaig entrar al registre d’instal·lacions nuclears, malgrat fos de l’exèrcit havia d’estar registrada, el número, el nom i la propietat, la resta de dades podien estar sota el terme “secret”.

No la vaig trobar de cap de les maneres. Fent rodar el cap se’m va acudir que podria identificar-la pel registre de la propietat, vaig accedir-hi, ficà l’adreça i “voilà” Una instal·lació particular, res de central nuclear, res de central elèctrica. Era un habitatge! Una casa particular! Vaig mirar les dades de la propietat, en Ramon Gonzàlez Sert, l’empresari més ric del país.

Llavors vaig començar a lligar caps, allò era la casa d’Alícia Gonzàlez, “la nena”, i jo la seva joguina nova. Les coses s’aclarien, ara entenia perquè no em va parlar el meu antecessor, perquè aquell posat ofès i trist; i ara ja sabia que havia de fer per treure benefici d’aquella situació.

Cap al mig dia va arribar, amb l’uniforme militar, els cabells recollits i el maquillatge just. – Bon dia. Ahir em va fer un lleig vostè. – Em va fer gràcia que em parlés de vostè, segur que venia a moure brega. – Així et va saber greu que no em quedés a sopar amb tu, nena? – Li vaig dir amb tota la mala llet possible. – Sóc tinent! Digui’m tinent! – I ara! No ho ets pas de tinent, ni tan sols has estat a l’exèrcit.

Es va quedar sobtada. –Que dius gamarús? – El que sents, carinyo, ets la filla de Ramon Gonzàlez Sert, això, tot això és a nom del teu pare i tu el fas servir per jugar al que t’agrada. Oi?

Ella es va quedar callada, els seus ulls mostraven, per primera vegada, una mirada d’angúnia, de certa por. – Ja ho sap, el papà, que tens muntat aquest circ? – Parla amb respecte del meu pare. – Em va dir amb mitja veu. – Sí que ho sap. Bé, llavors que farem ara? – Vaig riure – Que què farem? Doncs mira, em ve de gust un sopar com el que vas preparar ahir, total la pasta fresca ja me la he menjada ... –

El comentari la va alleugerir. – També voldria saber, per curiositat, com és que vas muntar aquest sarau.- Ella es va seure, i va començar una explicació de lo més esbojarrada. –Estava avorrida de borinots, nens bé que l’únic que tenen de bo és la fortuna dels seus pares, i com que al pare l’importa un rave si em caso o no em caso i el que faci amb la meva vida ...

Va somriure, per un moment vaig estar temptat de reduir l’abast de les meves accions, sobretot, quan mentre parlava es deslligava el cabell i es descordava el primer botó de la camisa. – I el programari? – Els ordinadors? Va ser el Màrio, un noi encantador, estava enamoradíssim de mi. Quan va acabar de posar-ho tot en marxa el vaig engegar.

Allò em va fer retornar al meu pla inicial, filla de la grandíssima puta! Vaig deixar que es relaxés. – N’has tingut molts? – Ets el cinquè, comptant el Màrio. Em canso aviat quan s’enamoren, de fet m’he allitat sols amb dos. – Està bé, suposo que el Màrio ... – No, la veritat és que no, estava mal del bolet deia que és mataria si el deixava. De fet ho va fer. – Aquella darrera frase em va fer perdre tot possible rastre de compassió.

Me la vaig mirar. – Així ens veiem aquesta nit? – Li vaig preguntar. – I tant, tindràs el teu sopar. – es va girar i anava a sortir al passadís quan li vaig dir – També vull que vagis vestida com ahir. – Es va girar somrient i em va llençar un petó. – No va tenir temps de sortir – I vull un talo amb un número entre un i nou amb molts zeros a continuació. Sorprèn-me! – Què dius! – El que has sentit!.

Es va apropar de nou a mi, feta una fura. – Ja t’he dit que el pare ho sap, no en trauràs res així! – Ja m’ho imagino, però si tot això arriba a la premsa escombraria el papà tindrà un problema, i tu, de retruc, també. – Ets un cabró! Quants zeros? – Sorprèn-me. – Va enfilar la porta i encara li vaig deixar anar una altra. – No tinc condons! Mes val que en tinguis, uns quants! – La vaig sentir com sortia remugant, trepitjant el terra com si matés paneroles.

S’apropava la nit, em vaig dutxar i empolainar, també vaig fer la maleta, sabia que al matí hauria de sortir per la porta tant si com no. Vaig agafar la targeta i me’n vaig anar cap a la seva sala. La taula era parada, ella no hi era, un sobre a la taula portava el meu nom. El vaig obrir, quatre-cents mil euros! Mai no havia tingut una quantitat així! Me’l vaig ficar a la butxaca i vaig esperar-la.

Ella arribava en aquell moment. – T’he sorprès? – Em podies haver sorprès més ... però no vull abusar. – Ella va fer un somriure nerviós. – Sopem? – Sí, si, si us plau! – Vam seure i vam fer un sopar francament deliciós. - Tens un excel·lent cuiner, o cuinera, li transmetràs les meves felicitacions? – L’he fet jo el sopar. – De debò? Qui ho hauria de dir.

Després, en acabar vam passar a una sala on hi havia una cafetera fumejant, vam seure al sofà, vam prendre el cafè, xerràvem de bajanades, fent una mica d’ambient i, per no avorrir-vos, vam fer servir els condons.

Al matí vaig agafar la meva maleta i vaig enfilar la porta de sortida, ella no va aparèixer, tampoc no calia. Així que vaig trobar un banc vaig ingressar el meu talonet i cap casa a descansar uns dies i fer plans de futur. Per cert, aquell sofà era molt incòmode per cardar, no us el recomano pas.

Una nova feina

Estava buscant una sortida a tot aquell enrenou, el ordinadors anaven com boixos rebent informacions incoherents dels sensors, i alguns ja havien engegat els primers processos d’emergència.

Amb lo feliç que era jo en aquella feineta de res amb un sou miserable! Perquè havia dit que si en aquesta gent? S’ha de reconèixer que en saben d’entabanar: un sou que en quadruplicava el meu, vehicle finançat per l’empresa, dos mesos de vacances l’any a mes de recuperar els festius treballats amb dies de vacances o cèntims, a elecció meva.

I la feina no era complicada, sols havia de mantenir en funcionament el sistema informàtic, assegurar-me de desar les còpies de seguretat i comprovar que tot anés a l’hora.

Reconec que el primer dia em vaig quedar una mica decebut, el meu company de feina em va rebre amb fredor, amb prou feines ens vam presentar, em va explicar com funcionava tot, va recollir la seva bossa i es va acomiadar fins la setmana següent.

En les llargues estones lliures vaig aprofitar per visitar les instal·lacions, totes obertes a la meva targeta, excepte el cor, visible des de fora, però sols accessible amb vestits especials, i una porta, sense cap identificació però que no s’obria al passar la targeta pel lector.

Vaig sentir la seva veu, autoritària, al meu darrere. – Què passa aquí soldat? – Soldat? M’havia dit soldat, em vaig girar emprenyat. – No sóc cap soldat! No sé qui cony és vostè! I no sé que collons passa aquí!

Llavors la vaig veure, un cos escultural, les faccions suaus de la cara, els cabells rossos lligats en una cua de cavall i un somriure malèvol que es dibuixava lleument. – Al senyor li molesta que li facin preguntes, veig. – Em respon irònicament. – Vol que li ajudi o no?

Em vaig mirar de calmar, vaig respirar i li vaig fer la pregunta d’or. – Qui és vostè? – Tinent Gonzàlez, enginyer nuclear de l’exèrcit. – Ja, i que pinta l’exèrcit en una instal·lació civil? – Civil? Un altre al que li han aixecat la camisa! – Va riure pels descosits.

Començava a estar molt, però molt emprenyat. – A veure, senyora o senyoreta enginyera, potser si m’explica que cony passa aquí. – Tinent, quan em parli digui’m tinent! – Em va replicar fent un posat d’autoritat. – Doncs a mi quan em parli em diu bwana! – Vaig replicar. – Molt bé bwana, ara li explico.

Em va explicar que era el que feia tornar-se bojos els ordinadors, sóc incapaç de reproduir-ho, però amb quatre botons tot va tornar a la normalitat. – Així, tinent, ara que ja està tot controlat. Què cony pinta aquí l’exèrcit? – Ella va somriure.

- Bwana, això és una instal·lació militar, i vostè està sota el nostre comandament, de fet sota el meu comandament, som les dues úniques persones en aquesta instal·lació.

- No és això el que em van explicar, em van dir que hi tindria un enginyer nuclear com a cap. – Li molesta que sigui dona? – Em molesta que sigui militar, el que tingui entre les cames és qüestió seva. – veig, doncs com pot veure sí que te un enginyer com a cap, jo, i si no li agrada que sigui militar es fot.

- Miri, no tinc ganes de discutir, ara mateix enviaré la meva renúncia i ja en trobaran un altre gamarús. – Ella va riure. – Ho tens clar maco, mira’t el contracte i veuràs que no pots renunciar. – Va ficar la mà a la butxaca i va treure una targeta d’identificació. – Jo no t’he donat això. Si un dia estàs avorrit vine a visitar-me.

- I on es suposa que d’anar? – Li vaig replicar. – Quina porta no has obert? – Tal com feia la pregunta va sortir de la sala i va desaparèixer de la meva vista. Em vaig mirar el contracte i tal com em va dir quedava clar que per renunciar havia d’indemnitzar-los amb una quantitat que era incapaç de llegir, i amb el sou que em pagaven entrava dins la categoria d’executiu.

Vaig estar rumiant unes quantes hores, em sentia estafat i, a més, em sentia xulejat per la tinent dels collons. Vaig recordar la targeta, encara estava a sobre la taula, la vaig agafar i em vaig dirigir a la porta sense indicadors, vaig fer una ullada i vaig veure una càmera, vaig picar amb la mà oberta sobre la porta fent el màxim de soroll possible, vaig mostrar la targeta a la càmera i la vaig deixar anar per sota la porta. Fet això vaig saludar amb la mà dient adéu i me’n vaig tornar al meu lloc.

(Continuarà ...)

Àngel

Arribes cansat de la feina, obres la porta, deixes caure la carmanyola a la taula de la cuina i poses la televisió amb intenció de narcotitzar-te amb qualsevol bestiesa mentre t’estires al sofà. Això és normal, si més no per a mi.

Però aquell dia va ser diferent, al obrir la porta un individu, alt i corpulent m’empeny d’una manera molt violenta dins de casa meva, em giro cridant “Que cony fa vostè?” Ell em mira, una mirada profunda, estranya, dominant. “Necessito amagar-me.”

‘Merda! Ara vindrà la policia, i ja tenim el sarau format.’ Pensava. “No em segueix la policia.” Em sobtà però vaig pensar que havia estat una deducció de l’individu. “No és una deducció, li llegeixo els pensaments.”

“Au va!, ara expliqui’m una d’indis!” li vaig respondre incrèdul. “No en sé cap d’indis. Avui el seu cap li ha tocat la cresta per no tenir preparat un informe que li va demanar ahir a la tarda, la seva companya de feina portava faldilla curta i li ha ensenyat les calces set vegades, vostè s’ha sentit incòmode però malgrat tot li agradava. Segueixo?”

No sé quina paraula s’ha de fer servir per definir com em vaig quedar, palplantat? Esmaperdut? Acollonit? Aquell element em llegia la ment com jo el diari. “Qui i què és vostè?” Li vaig preguntar. Ell, que ja s’havia assegut al sofà al costat de la finestra, em mirà amb cara de perdonavides. “No l’entendria, no pateixi, sols necessito que comenci el dia i me n’aniré.”

“Això no em val, m’empeny, entra a casa meva, s’asseu al meu sofà, i no em dona cap explicació.” “Vostè no creu en Déu oi?” “A què ve això ara?” “Vostè no és creient, això em dona aixopluc.” “Que m’intenta dir, que és ...” “Un àngel, bé el que vostè entén com un àngel.” No m’hi vaig poder reprimir i vaig començar a riure.

“Ja li deia que no l’entendria.” Em va replicar. Em vaig calmar, em vaig assecar les llàgrimes que m’havia produït el riure i li vaig preguntar “Acceptem que és un àngel, això vol dir que existeix un déu totpoderós, omnipresent, benèvol i etc. ?”

L’home em va tornar a mirar “Au! Segui i li explico.” Em va fer gràcia que em convidés a seure a casa meva, però la situació era prou surrealista com per no preocupar-me de detalls insignificants. Vaig seure i ell em va dir. “Existeix un ser, que vostès anomenen déu, que ho veu tot, però que no pot actuar directament, sempre s’ha de servir d’humans o àngels per actuar.”

“Ja entenc.” Li vaig dir. “Els envia a vostès amb el missatge i nosaltres l’hem d’entendre.” “Més o menys. De totes maneres de benèvol rés, fa uns deu mil anys va fer un experiment que se li va anar de les mans, vostès, des de llavors busca desesperadament la manera de destruir-los.”

Em costava creure’m el que aquell home m’explicava, però la meva curiositat era molt superior a la meva incredulitat. “Costa de creure que un déu no pugui acabar de cop amb la humanitat, si més no en base al que ens han ensenyat.” Li vaig dir, ell va somriure compassivament. “Tot mentida, tots els profetes, de totes les religions i sectes, absolutament tots van ser influïts d’una manera o una altra per provocar la desaparició de la humanitat.”

“I on queda lo de estimar-se els uns als altres dels cristians?” L’home va fer una rialla escandalosa, digna d’un acudit genial. “Aquest Pau és un bandarra! Mira que us la va colar grossa! Fins i tot la historieta que va caure del cavall és falsa.” Havia dit Pau, al principi no vaig caure, però després ... “Vol dir que Pau, l’apòstol, era un com vostè?” “Ho és. Nosaltres no morim, vam ser creats fora de la natura, fora de les lleis de l’evolució, no som animals, com vostès.”

Reconec que em vaig sentir una mica ofès, l’home se’n va adonar o em va llegir el pensament. “No s’ho prengui així, humà, vostès poden gaudir de les coses bones de la vida, nosaltres no, no tenim sentiments, som absolutament racionals, en el pitjor dels sentits, els psicòpates al nostre costat son angelets.” Va tornar a riure, quan es va calmar va continuar. “Disculpi’m però és que em fa gràcia que ens considerin l’exemple de bondat.”

L’havia enganxat! “Com és que riu si no te sentiments?” “Sóc un miracle, un miracle perillós per a Déu. He començat a sentir.” Vaig veure com una llàgrima relliscava per la galta d’aquell ésser. “No acabo d’entendre, perdoni’m” “Ja ho sé. Per a nosaltres és com un virus, li puc encomanar als meus iguals, per això m’amago, si em troben em destruiran.”

Altra vegada una contradicció, començava a ser un costum. “Acaba de dir que no moren.” “I que no tenim sentiments, però és que el paquet és complert, sentiments, mort, mort, sentiments.” Semblava raonable. “Llavors vostè vol contagiar els seus?” “Sí.” Aquella afirmació va ressonar com un tro.

“Voldria tornar a Déu, si no li molesta.” Li vaig dir. “Jo de vostè no ho faria.” Em va dir tornant a riure, era un acudit, dolent, però acudit a la fi. “Per què ens vol destruir?” “Perquè sou intel·ligents! Vau creuar la barrera, i això és un altre virus, i s’està estenent per l’univers.” “Però si no hem sortit del planeta!” Li replico. “Repeteixo que és una mena de virus, no cal que surtin del planeta.”

En aquell moment una llum intensa va omplir el pis, en ombres vaig veure com algú atacava a l’home i vaig escoltar com cridava i es desintegrava. L’ombra en la llum es va girar i amb un to amenaçador em va dir “Més val que oblidi tot això. Res no ha passat. Ningú no ha estat a casa seva. No ha parlat amb ningú.” La llum va desaparèixer.