Una xerrada entre amics

A l’escena en Josep (Jo), la Mireia (Mi) i la Malena (Ma) prenent una beguda i fent-la petar.

Jo: Digues si m’equivoco, Malena, però de tots els amants fortuïts i perdurables que t’he conegut, no n’he vist mai ningú amant del gimnàs.

Ma: Bello! És clar que no te equivocás. Veuràs pel que fa al sexe hi ha heterosexuals, bisexuals, homosexuals i onanosexuals, es a dir que s’agraden ells, tant els hi fa si el company és home, dona o nina inflable, ells, o elles, fan l’amor amb si mateixos.

Mi: Ja, però això no vol dir que una persona que vagi al gimnàs cada setmana sigui ... Com has dit? Onanosexual?

Ma: No mi amor! Però una persona que fa, cada dia, hores de gimnàs, que el primer que fa quan entra a cas teva és mirar-se la musculatura al mirall, que, fins i tot s’atreveix a dir-te que no l’interesses perquè no se’t marquen els abdominals, que primero hagas deporte, aquest ho és.

Jo: De totes maneres, encara ara, em costa de creure que t’ho volguessis fer amb mi, no em coneixies de res, estic gras, em vas acollonir d’entrada; res, que si algú m’hagués explicat una història així li preguntaria on l’ha llegida, o quina pel·licula és.

Ma: Si és que sois tan tendres els tímids! Em deleixo per les cares que se enrojecen quan els hi parlo!

Mi: Ja, a tu el que t’agrada és que fas amb ells el que vols.

(riuen)

Ma: ¿Y a ti no cariño? Què se’t veu el llautó, que vas d’esclava, però no vegis com manes.

Jo: Ja ho pots ben dir, molt meu senyor, meu senyor, però el dia que no la tinc contenta ...

Mi: Ah, però no es tracta d’això?

Jo: Sí, amor meu, però de vegades he de fer uns esforços d’imaginació! I a més que mai no estic segur de sortir-me’n.

Ma: Què bello! I tant que te’n surts! La festa d’aniversari va ser genial. Hauries d’haver vist el guió detallat que ens va passar, no es va oblidar ni un detall.

Jo: Si, però al final tu t’ho vas saltar i vas fer el que vas voler, com sempre.

Ma: Ja, però és que em vas inspirar.

Mi: No cal que ho jureu, jo al final no sabia que tenia ni a on.
Ma: ¿Pero te la pasaste bien?

Mi: Genial! Un dia hem de repetir-ho, però invitem a la Lídia i el Joan també.

Jo: De fet els vaig invitar, però la Lídia em va dir que encara no estaven preparats per una festa així. Això sí em va costar molt explicar-li, a tu t’hauria agradat veure’m, estava vermell com un semàfor.

Mi: I què va passar amb l’Ada, que es va presentar a darrera hora?

Jo: Pobra! Penso que no em vaig explicar bé, li vaig dir que primer fèiem la festa allà i desprès anàvem a sopar, però no em va entendre que quedàvem al restaurant.

Mi: Es va quedar amb una cara d’espant, la pobra. El que no entenc és perquè s’ha anat a Alemanya.

Jo: Això no l’escampeu gaire, però em va dir que s’havia enamorat de la Lídia.

Ma: També li agraden les dones? I per què no m’heu avisat?

Jo: Crec que sense el també. Com et podia avisar, si m’ho va dir el dia abans de marxar.

Mi: Em pregunto com li deu anar per la terra de la cervesa. Haurà trobat una Fraüen que li ompli el cor?

Ma: ¡Seguro que si! Amb lo bonica que és! Igual em faig una volta per Alemanya a veure si la trobo.

Jo: Alemany és molt gran.

Ma: Però algú ha de saber on para.

Mi: Jo sé que en un poblet a prop de Sttugart, no, Düsseldorf, sempre m’equivoco.

Jo: Deu ser perquè es pronuncien tan semblant!

Mi: Au! Ves a pastar, carallot!

(Tornen a riure)

Ma: Jo no sé vosaltres però tinc gana.

Mi: Voleu que anem a sopar?

Ma: No exactament, l’altre tipus de gana. Ens fem un trio?

Striptease

La vaig veure per primera vegada una nit d’estiu, les finestres obertes per airejar les cases, jo sols mirava, ni tan sols era conscient de què estava mirant.

La persiana era baixada sols fins al punt que quedaven aquells forats entre lama i lama que permeten passar l’aire. Això ho vaig saber quan es va encendre el llum, però no em va sobtar, jo sols mirava per mirar, per deixar que l’aire de la nit alleugerís la calor que sentia.

La silueta femenina, alta, amb corbes ben marcades, es va deixar veure pels forats de la persiana, - Una mica de moviment per variar – vaig pensar divertit pel fet d’endevinar innocents moviments més enllà d’una persiana que m’impedia la visió.

Obre l’armari, agafa alguna cosa que deixa a sobre ... el llit? Sí, segurament ho deixa al llit, es treu alguna cosa de la part d’amunt, la brusa suposo, es baixa els pantalons, han de ser pantalons doncs ja se li veien les cames abans, si fos una faldilla no veuria la forma de les cames, es baixa alguna cosa més, les calces, no crec que porti dos pantalons un a sobre de l’altre, menys amb aquesta calor.

Durant una estona, segurament curta, però per a mi eterna, es movia davant de l’armari, deu tenir un mirall, i jo devia tenir febre, quina calor! L’espectacle s’acabà en posar-se el que havia deixat a sobre el llit, una possible brusa i un possible pantaló, tots dos possibles components d’un pijama, i la silueta que sortint de l’habitació i el llum que s’apagava.

Després d’haver vist tantes dones nues, absolutament nues, fent les mes obscenes accions que es puguin imaginar i vaig i trempo veient a través d’una persiana un silueta que es canvia de roba, en aproximadament dos minuts!.

Equivocats

Es van conèixer amb vint i tants, ningú dels dos no va enganyar l'altre, però es van enganyar, s'enganyava ell quan pensava que les reticències d'ella eren cosa de l'edat, i que amb el temps s'obriria a tot el que ell li podia oferir.

S'enganyava ella quan pensava que ell deixaria de ser un somiador, que podria viure en un treball normal, amb un sou normal, amb una vida normal.

Ell mai no li va dir que volgués una mestressa, si fins i tot rentava els plats, escombrava, planxava i posava la rentadora. L'únic que ell demanava era sexe, sexe imaginatiu, descarat, divertit.

Ella mai no li va dir que volia un marit responsable, preocupat de portar un sou a casa, somiant en fundar una família, i ser ella la que tingués cura de la llar, el menjar a taula i la roba planxada. Del sexe el just per tenir fills, tradicional i avorrit.

Van passar els anys, tots dos es pansien en una lluita per creure's que estaven enamorats, que els problemes venien de fora, que ells anaven a un en tot.

Ell va renunciar als somnis de geni (geni en minúscules es clar), a deixar empremta, i s'oxidava en una oficina grisa i avorrida. Ella va haver de trobar feina, el sou de les oficines ja no són el que eren, no pot tenir la casa “Como los chorros del oro”.

Cada dia sortien de casa alleugerits d’anar a la rutina de la feina, cada dia sortien de casa a contracor, quina seria la discussió, quina excusa trobarien per recriminar-se?

Aquell dia, ell es va aixecar disposat a canviar les coses, ella es va aixecar pensant que no podien seguir així. L’esmorzar va ser més tens que de costum, ell buscava, amb por, les paraules per obrir la xerrada, ella buscava dins seu que era el que li estava passant.

“Volia dir-te ...” Comença amb veu tremolosa. “Crec que hem de solucionar això, tu no ets feliç amb mi, t’ho noto, i jo no sóc feliç amb tu, les poques vegades que fem l’amor ... que tenim sexe, es per complir, no ho sents, jo no ho sento. Crec que hem de canviar això.”

Ella se’l mira sobtada, els ulls se li omplen de llàgrimes. “Em vols deixar, és això, oi?” “Vull que siguis feliç, vull ser feliç, i així no l’estem aconseguint. No vull que ens barallem, no vull que no ens tornem a dirigir la paraula, però no crec que allargar això ens porti enlloc.”

“En què t’he fallat? Tens la roba planxada, el menjar a taula, la casa el millor arreglada que puc. És això? No t’agrada com tinc la casa?” Li diu ella desfent-se en plors.

“De fet, és això, però no com ho penses. M’importa un rave que la roba sigui planxada, que la casa estigui neta, que t’hagis estat hores fent-me el menjar. Voldria arribar a casa i que em demanessis sexe, que abans de poder dir hola tingués la teva llengua ficada a la gola, que t’hagués de recordar al matí que faig tard al treball i que no podem fotre un altre.”

“Però sé que això no me’l pots donar tu, perquè no és el que t’agrada. Mira-ho així, ens hem equivocat l’un amb l’altre, no ens vam voler creure el que veiem i ara mira’ns...”

“Hi ha una altra, oi? És això? Des de quan tens una bagassa?” “No, no és això, no hi ha ningú, de fet el problema és que no hi ha ningñu, ni tan sols tu, ni tan sols jo.”

Ella es calma, s’asseca les llàgrimes i el mira. “Si el que vols és sexe, t’ho puc donar. Què vols, fel·lacions? Per darrera? Agafa el que vulguis, m’ho deixaré fer tot.”

“Veus? T’ho deixaràs fer tot, no ho faràs tu, l’acceptaràs com a preu per fer ... pel que vols, però jo no vull que t’ho deixis fer tot, voldria que volguessis fer-ho... o que no volguessis, però que vulguis... com t’ho diria? Voldria que fossis activa.”

“Sé que no serà així, perquè llavors ja no series tu. Demà vindré a buscar les meves coses, avui ja no tornaré.”

Ell s’aixeca, agafa la bossa i se’n va cap a la feina, ella es queda plorant. Truca a la feina per dir que no anirà, que es troba malament. Passarà el dia fent-se preguntes, segurament sense resposta.

Somio

Somio la nostra trobada, arribar al sabor dels teus llavis, a la carícia de la teva mirada. Somio sentir el teu calor, el teu tacte, la teva veu. Somio no saber com posar una pausa per respirar. Somio els nostres somriures nerviosos, somio el no saber que fer.

I pateixo, pateixo per la por de no agradar-te, pateixo per no trobar-te, pateixo per no saber com fer per que em vulguis al teu costat. Voldria saber que no fugiràs, voldria estar segur de no decebre’t.

Rellegeixo els meus escrits i penso que potser dono una imatge mes agosarada del que sóc, i que t’he entabanat, que quan em coneguis no arribi ni a la meitat que els meus escrits suggereixen.

Tanmateix somio trobar-te, besar-te, parlar, acaronar-te, sentir la teva presència, el teu alè, la teva veu. I tornen els dubtes i la por, l’angunia de l’espera, la por al arribar el moment. I tracto de fer-me a l’idea que no serà, que em rebutjaràs, que preferiràs no fer-ho, no viure aquesta història, i tindràs raó, i l’hauré d’acceptar.

I em retiraré trist, pensant que no ha estat el que somiava, però que tanmateix l’havia de fer, t’ho havia de dir, l’havia d’intentar. I llavors torno als somnis, i somio que sóc amb tu, que ens trobem, que ens fonem en una abraçada i un petó... Somio de nou amb tu.

Comiat

És l’hora de plegar de la feina, l’Ada li pregunta a la Lídia si vol anar a fer un cafè. “Es clar que sí.” A la cafeteria l’Ada es perd dins el seu cafè amb llet. “Que et passa? estàs molt seriosa.” Li diu la Lídia. L’Ada aixeca el cap i la mira, te els ulls plorosos.

“Volia acomiadar-me de tu. No volia fer-ho amb els altres per això t’he demanat que vinguessis.” La Lídia se la mira. “Que n’has trobat una feina millor? Però això no significa que haguem de perdre el contacte, som amigues.”

“Deixa’m parlar sisplau. Sí som amigues, i hem tingut una experiència genial, però m’he enamorat i sé que no podrà ser i m’he d’anar.” La Lídia adopta una posició un mica defensiva. “Dona! Ja sé que el Joan es tot un homenot, que enlluerna les dones, però això es passa, no pateixis, per això no hem de trencar la nostra amistat.”

“No és el Joan, sí es molt maco i m’ho vaig passar molt be amb ell l’altra dia, encara que el cul em va fer mal un parell de dies.” L’Ada riu una mica. “No m’he enamorat del Joan, m’he enamorat de tu, ets tu la persona que viu als meus somnis, t’estimo, et desitjo, i sé que no pot ser, el vaig veure l’altre dia, les teves mirades eren pel Joan, els petons que et vaig robar no s’assemblaven gens als que li donaves a ell.”

L’Ada calla, les llàgrimes li mullen la cara. La Lídia està perplexa, mai no s’ho hauria imaginat. “Ho sento.” Diu mentre li salten les llàgrimes. “Si m’hagués imaginat això no ... no t’hauria proposat res. Però per què no m’ho vas dir? Per que no em vas dir que t’agradaven les dones?”

“No ho sabia, no sabia ni que m’enamoraria de tu. Ja ho sé, sóc tonta, podria dir-te que volia repetir l’experiència, i estaria amb tu, però no et vull compartir, i no vull fer-te mal ni a tu ni al Joan. Per això el millor és desaparèixer.”

“On te’n vas?” Li pregunta la Lídia. “A Alemanya, a un poblet al costat de Düsseldorf que no sé ni pronunciar” “Però si tu no saps alemany!” li replica la Lídia. L’Ada s’encongeix d’espatlles. “M’han ofert una feina allà, ja n’aprendré.” Diu l’Ada mentre remou a la bossa, d’on acaba traient un paper. “Aquí està se’n diu Rommerskirchen, m’han dit que és un lloc molt maco.”

“Però per què? Per què t’has d’anar per aquesta bestiesa, escolta’m és passatger, quatre dies i ja t’hauràs oblidat. Que em sembla molt be si t’agraden les dones, però que no vull perdre la meva amiga per això!” Li diu la Lídia amb els ulls envermellits.

“Ja l’he decidit Lídia, no puc estar al teu costat i mirar-te sols com la meva amiga.” L’Ada s’aixeca i agafa les seves coses, es mira la Lídia. “Et puc fer un darrer petó?” La Lídia assenteix, l’Ada posa els seus llavis sobre els de la Lídia. “Fins sempre.” Comença a caminar cap al metro i desapareix escales avall.

L'Heroi

La guerra havia acabat, la rendició de l’altre bàndol havia estat una sorpresa, però els polítics i militars no es van preguntar perquè, malgrat eren conscients que fins el dia anterior estaven perdent.

Era l’hora de les celebracions, i dins d’aquestes, la més gloriosa seria el lliurament de medalles a un tinent de progressió que, desprès d’haver liderat un escamot d’alt risc amb l’índex més petit de baixes, havia portat l’acta de rendició del bàndol contrari.

Cameres de televisió, una desfilada triomfal, i l’heroi, esperant amb el seu escamot, l’acte triomfal. Parlà el president, Celebrant la victòria, parlà el cap de l’exèrcit, glossant la figura del tinent, un tinent que havia començat per ser un soldat ras, a qui la seva modèstia li feia rebutjar els ascensos fins que no quedava més remei, un valent que s’enfrontava a la mort en cada batalla sense deixar que la por l’esglaiés.

Arriba el moment i el general posà la medalla al pit del tinent. Era el moment de fer el discurs, d’explicar l’orgullós que es sentia d’haver servit el seu país.

President, general en cap, generals, compatriotes. Suposo que el que tothom espera. Orgullós de servir el meu país? D’haver guanyat la guerra? Realment hem guanyat? Mireu al vostre entorn, la misèria se’ns menja, tots els que ara tornem no tindrem feina fins d’aquí a un temps. Quanta gent haurà de tornar demà a casa sabent que ja no existeix el seu lloc de treball? Quan temps trigarem a recuperar-nos?

Potser sí hem guanyat la guerra, però hem perdut la pau. I vostès, president i generals, em donen una medalla, una medalla al meu valor. Valor? Què importa si quan un fuig corre endavant o enrere? Tant se val, fuig, encara que al fer-ho dispari. O és que algú es creu que als nostres enemics els hi passava res de diferent?

Si al combat fóssim voluntàriament, convençuts no malgastaríem una sola bala, cap enemic no passaria mes enllà de nosaltres mentre no haguéssim mort. La realitat, la crua realitat és que al camp de batalla es creuen dos grups d’homes cridant i plorant de por, disparant a dojo sense sentit, creuant-se, avançant i retrocedint sense ordre ni concert.

La veritat és que no sóc un heroi, sols he fugit. Sols hem fugit companys, endavant potser, i potser hauríem estat herois si ens haguéssim girat contra l’autèntic enemic, vostès senyors generals, vostè senyor president són els enemics.

Mentre parla, l’heroi deixa caure la medalla, es treu la gorra, la jaqueta, ... poc a poc se’n desfà de l’uniforme.

Potser els altres han perdut la guerra, sí, però la guerra sols la guanyen quatre bandarres, la resat no l’hem guanyada, no hem guanyat res. I quan un no guanya perd. Oblideu-lo, hem perdut la guerra. Tornem a casa companys, tornem a casa.

L’heroi abandona l’escenari, travessa la multitud que des de fa estona guarda un silenci absolut, els seus companys el segueixen deslliurats de les vestidures militars. Poc a poc es difonen, es dissolen entre la gent, les banderes cauen a terra, el president tracta de dir alguna cosa, ningú ja no escolta, la gent se’n va.

I a l’escenari, amb cara de circumstàncies el president i els generals veuen com la gran esplanada queda buida de gent i encatifada amb les banderes caigudes i trepitjades.

Per als que seguiu l'Ada

Tal com us havia dit l'Ada i la Lídia s'han anat a donar una volta per l'altre bloc.

Cliqueu en el títol per anar-hi, si voleu.