Estic pensant

Sóc un blogger poca vergonya. Els qui em coneixen en la vida real se’n deuen estar fent creus. – Tan bon home que sembla! Si mai no ha trencat un plat! Qui ho havia de dir que escrivia aquestes marranades! – I la veritat és que m’ho passo d’allò més.

Quan escric, mentre escric, penso en el que els hi passarà als que em llegeixin, me’ls imagino (i me les imagino) sentint ganes d’agafar al company del costat i fer un de ràpid. I se m’escapa el somriure de diablet.

I no us penseu que jo em salvo. No sé si als altres bloggers marranots els hi passa, però més d’una vegada he de fer una pausa en el que escric, airejar-me una mica, fins i tot deixar-ho pel dia següent ... Això últim poques vegades s’acompleix.

La veritat és que, quan agafo el fil de la narració, l’únic que em frena és la poca traça amb el teclat. Les idees flueixen al meu cap convertides en imatges, sóc allà quan el Josep i la Mireia fan de les seves, quan l’Ada s’espanta al temps que li pica la curiositat quan veu alguna cosa que desbarra.

Què voleu que us digui. M’agrada desbarrar, m’agrada pensar que la gent em llegeix i que s’ho passa bé llegint-me, m’agrada pensar, somiar que hi ha una parella en algun lloc que espera amb impaciència la meva darrera narració per, desprès de llegir-la, fer un clau genial.

Potser sóc una mica vanitós, sí, és possible que ho sigui, però en un món on tenim tants salvadors que ens maten prefereixo ser el bandarra que fa feliços als altres, i m'agradaria creure que és així.

Adéu Dosdemaig

Rera una setmana de problemes per accdir-hi a bloc.cat, avui l'he pogut constatar, el bloc Segona Pell ha tancat, Dosdemaig s'anat.

Ha estat una relació curta, un bloc que parlava de sentiments, sentiments molt profunds, d'un amor que es perdia, trobat en una categoria que no li pertocava. Era llegir poesia on la resta explicavem marranades (delicioses marranades).

Avui quan he entrat sols una nota, un punt i final i tots els textes esborrats; aquesta vegada és definitiu. Dosdemaig ja no escriu.

Dosdemaig, lamento que ho hagis deixat, no pas per tu, sinó pels que et llegiem (potser era jo sol? Qui sap.) Tanmateix és la teva decisió, espero que el forat al cor que portes s'ompli aviat, hauria preferit que el teu punt final fos dient "Ha tornat". Et desitjo que trobis la felicitat aviat.

Fins sempre Dosdemaig.

Una proposta

L’Ada i la Lídia estan prenent un cafè al acabar la jornada, la Lídia està una mica neguitosa, es mira l’Ada, i al final es decideix. “I així, què t’expliques de la teva nova vida?” “Poca cosa, sí, els homes em miren, però alguna cosa no funciona, no se m’apropa ningú.” Li respon l’Ada una mica decebuda.

“Saps, potser el problema és que no els hi dones peu, si hi ha algú que t’agradi li hauries de fer algun senyal, sinó, la majoria dubtaran de dir-te res. Darrerament els tenim molt acollonits.”

“Ja, però és que em fa una mica de tall, no tinc experiència, no sabria ni per on començar.” La Lídia se la mira, sospira i es llença. “Escolta’m, et parlaré clar. Si en algun moment et molesta el que et dic i no vols que continuï, dius prou i no segueixo. Però m’has de prometre que no li diràs a ningú el que et digui ara.”

L’Ada se la mira una mica espantada, un pessigolleig a la panxa li diu que aquella conversa no serà trivial. La curiositat però guanya la partida. “Està bé, et prometo que mai ningú no sabrà el que parlem ara.”

La Lídia agafa aire i comença la seva explicació. “Veuràs, el meu marit i jo, fa un temps que hem eixamplat la nostra vida de parella. De primer vam provar amb joguines, i comportaments que, se’n surten del que seria una relació clàssica o ‘procreadora’. Em segueixes?” L’Ada assenteix. “Francament crec que si no l’haguéssim fet ara ja seriem separats i, per altra banda, des que fem tot això em sento més feliç. No sé si te’n fas la idea.”

L’Ada pensa un moment i, amb un to irònic, li diu “Dona, tenint en compte la meva extensa experiència en el tema, doncs no, però molt en temo que fins que no el visqui no ho sabré.” Ambdues riuen.

la Lídia se sent alleugerida i segueix. “Tens raó. Doncs fa uns dies que em rondava la idea de fer una festeta a casa, una festa una mica especial, on li portaria un regal al meu marit.”

L’Ada se la mira i diu. “Bé, suposo que li compraràs alguna cosa d’aquestes, no?” La Lídia somriu. “No. No es tracta de comprar cap joguina eròtica. Voldria portar-li una noia.” Els ulls de l’Ada es converteixen en plats, la Lídia, en veure que l’Ada no para boca, segueix. “Diem que jugaríem tots tres. El joc, m’imagino, ja saps quin és. I la proposta és que siguis tu.”

L’Ada es sent marejada, tracta de dir alguna cosa, però es veu movent les mans com si espantés mosques. Quan és recupera li contesta. “Però ... vols que el teu marit em faci ...?”. “I jo també, aquí hi jugarem tots, es clar si tu vols.”

Es fa un silenci, l’Ada es perd en els seus pensaments, La Lídia comença a pensar que no ha estat bona idea. “Potser no te l’hauria hagut de dir, disculpa’m, no voldria ...” “Calla, sisplau.” Li diu l’Ada d’una manera que la Lídia interpreta com un retret. “Perdó.” Diu la Lídia al moment en que se li escapen unes llàgrimes.

“Per què plores?” Li pregunta l’Ada. “No ha estat bona idea dir-t’ho i ara m’odiaràs.” “Au va, calma’t. Una pregunta, ja comptes que sóc verge?” A la Lídia se l’il·luminen els ulls. “Si, es clar, però això no és problema.” “Però, pel que he llegit, s’ha de trencar el ...” L’Ada dubta de fer servir la paraula. “l’himen.” Li completa la Lídia. “Sí, això. I com ho farem? I que hauré de fer jo? I què dirà el teu marit? I això no és trencar la fidelitat? ...”

La Lídia, atabalada per les preguntes, la talla “Para, para, una pregunta darrera una altra. És infidelitat si un el fa d’amagat de l’altre, en aquest cas jo li faig un regal, el meu marit estarà content, jo estaré contenta i tu espero que també. Pel que has de fer no pateixis, al principi t’anirem guiant, i quan menys t’ho esperis seràs tu la que facis coses. Pel que fa a l’himen no pateixis, no hi pensis.”

La Lídia calla, espera que l’Ada digui alguna cosa, l’Ada se la mira. “Nosaltres dues també ...?” “També.” Li respon la Lídia. “Però això serà una vegada i prou o serà per sempre?” La Lídia se la mira amb un punt de malícia i li mormola. “Pel moment serà una sola vegada, però desprès podem parlar ...”.

A L’Ada se li dibuixa un somriure. Mira a l’entorn assegurant-se que no hi ha ningú conegut, abraça a la Lídia i li fa un peto als llavis. “Espero que això no sigui infidelitat”. Li diu somrient a la Lídia. ”Tranquil·la li explicaré al Joan en el seu moment, ara espatllaria la sorpresa.”

Nota de l'Autor: Com podeu preveure la Lídia i l'Ada s'aniean a donar un volt per l'altre bloc.

Hagime

Tot va començar al bloc.cat jo obria el meu bloc en aquest univers de ments i pensaments, de fet ni tan sols esperava que ningú no em llegís. I vas aparèixer tu, el primer comentari, Hagime deixava el primer comentari en un bloc d’un sonat que no sabia ni que anava a fer.

De seguida vaig passejar pels teus blocs, El Principi, on parles de literatura i poses, posaves narracions llegibles en presència de nens, i La Cuca Al Catau, on parlaves sense embussos de sexe, fen unes narracions dolces i suggerents.

I em vas entabanar, volia fer la rèplica a les teves històries, pensava que faria quatre ratlles, desbarrant sobre bajanades, dient les paraulades que m’agrada fer servir en la intimitat, i que quedaria aquí.

Vet aquí que es va obrir la caixa de Pandora, ni jo mateix no em reconec escrivint un bloc anomenat eròtic però que en realitat és totalment pornogràfic, i m’encanta.

Però et trobo a faltar, Hagime, Lady Prímula, trobo a faltar els teus comentaris i les teves històries. No sé qui ets a la realitat. Potser ens creuem cada dia i no ho sabem, no m’importa però, potser no el vull, deixaries de ser l’Hagime per ser la Rosa, la Maria, la Joana ...

El que trobo a faltar no és un cos, és una ment, un ésser intel·ligent que està, o estava, rondant per aquest univers que hem anomenat realitat virtual, però que, estic convençut, té molt poc de virtual i molt de real, on jo no sóc Josep Benet, sóc Skorbuto, el bandarra que escriu narracions marranes, i ets Hagime o ets Lady Prímula que escriu relats suaument eròtics que ens deixen amb la mel als llavis.

Suposo que no escrius perquè no pots i no t’ho retrec, cadascú fa el que pot i el que vol, i de vegades la vida no roda en el sentit que voldríem, però no puc deixar de dir-te que et trobo a faltar.

Reunió de treball

Transcripció de la gravació de la reunió de treball dels blocs d’Skorbuto:

Presents: Skorbuto (Sk), Ada (Ad), Antònia (An), Josep (Js), Lídia (Li), Malena (Ma), Mireia (Mi), Neus (Ne), Miquel (Mq), Raül (Ra) i “el nostre amic” (??).

Sk: Bon dia, a veure, us he reunit perquè estic veient massa moviment en les narracions, l’altre dia el Josep i la Mireia es van colar a la història de l’Ada, que per mes inri ... Mireia, surt d’entre les cames de la Neus ara mateix!.

Mi: Es que meu senyor m’ha ordenat ....

Sk: Aquí qui mana sóc jo!

(S’escolten rialles)

Sk: Calleu!. Josep: ara no és el moment, queda clar?

Js: Val... Au, amor deixa-ho per després.

Ne: (en veu baixa) Merda!

Sk: On estàvem?

Ad: Jo vull dir una cosa!

Sk: Espera’t. Tractava d’explicar-vos que no puc treballar així, feu el que us rota, escric que la Mireia s’hi nega a alguna cosa i me la trobo fent-ho sense donar-me temps a posar ordre. Tu, Raül. Que és això de fer-li insinuacions al Josep? T’havia dit jo res semblant?

Ra: No, però és que la té molt grossa!

Ma: I saborosa!

(Se senten més rialles)

Sk: Malena! Altra que tal, quan jo et dic que descanses és que descanses i això no inclou omplir-se la boca.

Ma: És que jo descanso millor amb la boca plena!

An: I amb el cul ple també!

(Més rialles)

Li: (Entre rialles) Em pixo!

Ad: Jo vull dir una cosa!

Sk: Un moment Ada! Antònia: Tu ets castellano-parlant!

An: Això ho dius tu, jo sóc de Manresa!

Sk: Quin desastre! ... Neus i Lídia! Deixeu de fotre-us ma!, sisplau que estic tractant de posar ordre! Lídia qui et va invitar al sopar?

Li: El Josep.

Js: La vaig invitar jo, era al sopar no a l’orgia; és una companya de feina. Quin mal hi ha?

Sk: Això que sou companys de feina us l’heu inventat vosaltres! Ara ja està fet, però no era així.

Ad: Jo vull dir una cosa!

Sk: A veure Ada, bonica, digués:

Ad: Ja porto dues històries i encara no m’he tret el tap. Fins quan em penses tenir així? Que tinc ganes de fer servir la canonada!

(Se senten rialles, aplaudiments, i grolleries diverses)

Sk: Mira nena, com em toquis molt els collons t’envio aquests dos destralers a que t’ho solucionin.

Ad: I faran servir les seves destrals? Síííí!, Jo vull! Jo vull!

(Se senten aplaudiments)

I tu Lídia, ets una dona tradicional, oberta a parlar del que sigui, però no a fer el que sigui. Ets l’exemple de l’Ada.

Li: Doncs ves-te’n preparant, perquè he parlat amb el meu marit i igual li fem una festa.

Ad: De veritat Lídia? Ets tota una amiga.

Sk: (En veu baixa) Això ja no se me’n va de les mans, està totalment descontrolat. (en veu alta) Miquel! Fes el favor d’aixecar-te de sobre el Raül, puja’t els pantalons i seu a la teva cadira!

Mq: oh!

Ad: Si reserveu-les per a mi, catxondos!

Sk: Ada, sisplau! Veig que és inútil tractar de posar ordre. Necessito que col·laboreu amb mi, sinó els probables lectors es perdran entre les narracions i axiò potser contraproduent. Llavors, podria aconseguir, si més no, que cadascú es quedi al bloc que li correspon I que sí vol sortir en una altra història abans m’ho digui i em doni temps a brodar la història?

(Se senten diversos “sí”, “bueno”, “val” i “d’acord”.)

Sk: Així doncs acabem la reunió, ja podeu anar a cardar!

(Se senten diversos “Bé!“)

Sk: (en veu baixa) Ho deia en un sentit figurat ...

??: Un moment, Jo també vull dir una cosa.

Sk: Digues.

??: Per què no tinc nom? Jo vull tenir un nom! És injust.

Sk: No tens nom perquè a la teva història no calia.

??: No calia o no vas voler?

Sk: Doncs, tens raó. No vaig voler! A la fi sóc qui s’inventa les històries! A més, per a tu no pensava escriure més.

??: Tampoc no pensaves fer-ho per la monja!

Ad: Em dic Ada! Tiu bo!

Sk: Prou! Vols un nom?

??: Sí!

Sk: Molt bé. Te’n dius Paco.

Pc: Merda! No podria ser Siscu al menys?

SK: He dit Paco. S’ha acabat la reunió! Aneu a pastar!

Eclosió

Quan la Lídia entra al bany sent algú plorant, s’apropa a la porta d’on surten els plors. “Hola?” L’Ada surt amb els ulls envermellits. “Hola.” Diu entre el singlot que li ha esdevingut amb el plor. “Què et passa noia?” “M’he anat de casa, no puc suportar que em menteixin.”

Arrenca de nou a plorar. La Lídia l’abraça “Au va, ja veuràs com tot es soluciona.” Li diu tractant de calmar-la. “Però si no sé res de la vida! Ja em diràs que faig ara, fins ara no entenia perquè els homes no em venien, i ara no sé que fer per canviar-ho.”

“Tu tranquil·la que te n’atiparàs d’homes. Però ara no facis la rucada d’anar-te a l’altre extrem” “Quin extrem?” “Doncs de no haver fet res a intentar menjar-t’ho tot.” “No t’entenc ...” “Ja m’entendràs. Ara el que has de fer és calmar-te, rentat la cara i a la tarda ens anirem a renovar-te el vestuari, amb aquests hàbits no anirem gaire lluny.”

Al sortir de la feina les dues noies se’n van a assaltar els expositors de botigues, emprovant-se tot el que veuen. Per primera vegada l’Ada es veu amb una mini i se sent una mica avergonyida. “Però què dius, nena, si tens unes cames que ja voldria jo! Amb aquestes cuixes haurem d’eixugar el terra per on passis. Els tius se’t menjaran amb la vista”.

A l’Ada aquells afalacs encara li sonen a grolleria, però s’ha fet el propòsit d’escoltar-ho tot abans de decidir, i la veritat és que, una vegada passat el primer moment de pudor, la envaeix una agradable sensació.

Arriba el moment de la roba interior. Els ulls de l’Ada se surten de les òrbites. “Però si amb això el cul et queda a l’aire! Semblarà que no porti calces.” exclama en veure un tanga. “D’això es tracta.” “Però això els hi agrada als homes?” “Que n’has d’aprendre encara!” Li diu la Lídia mentre deixa anar una rialla.

Mitges de fantasia, camises escotades, faldilles curtes, sostenidors que aixequen i estrenyen els pits. L’Ada sent vertigen davant de tantes novetats, per primera vegada deixa de veure tot allò com roba per a meuques.

“A la mare li donaria un atac si em veiés així.” Diu mentre s’enfunda en uns pantalons ajustats. “Però encara hi ha un problema.” La Lídia se la mira. “Quin problema?” L’Ada envermelleix, abaixa el cap i en veu baixa diu “No he estat amb cap home.” “M’ho imaginava.” Diu la Lídia. “Quan no sabies que era un orgasme ..., però no pateixis, hi ha coses que s’aprenen ràpid.”

A l’endemà L’Ada arriba a l’oficina totalment renovada, una camisa blanca lleugerament escotada i que deixa endevinar uns sostenidors blancs amb puntes, faldilla negra just per sobre el genoll, mitges negres calades els llavis pintats d’un rosa suau, i la línia als ulls, el cabell deslligat, caient sobre l’espatlla dreta, fins quasi cobrir el pit.

Les mirades dels mascles de l’espècie es concentren a sobre d’ella, produint-se el silenci allà per on passa, fins i tot te la sensació que alguna dona se la mira més del compte. Aquella sensació li resulta afalagadora. Li estranya, però, que el Josep sembli no fer-li cas.

“Bon dia Josep.” Li diu, inclinant-se una mica endavant. “Bon dia Ada. Quin canvi noia! Estàs molt maca. Que t’ha passat?” “Gràcies. Doncs que he decidit que no vull ser monja.” “Felicitats.” Li respon el Josep. “No sembla que t’agradi el canvi.” Li recrimina. “I ara! És que estic en un núvol ara per ara.”

L’Ada agafa una cadira i s’asseu al costa del Josep. “Problemes?” El Josep riu. “No pas. De fet he passat d’estar sol a viure al paradís.” la Mireia entra, se’ls apropa i li planta un petó als llavis al Josep. “T’estimo, meu senyor.” Li diu a cau d’orella.

“Ja veig.” Diu l’Ada rient. “Deu n’hi do, quin canvi Ada.” Li diu la Mireia. “Gràcies, però vosaltres també esteu d’estrena no?” La Mireia somriu, S’apropa a l’orella del Josep i li mormola alguna cosa. “Si vols ... portar a casa, meu senyor.” El Josep somriu. “És d’hora per això amor.” I li fa un petó.

L’Ada no acaba d’entendre el que passa entre els dos, de fet li sobta l’expressió “meu senyor”, però se n’adona que els ulls del Josep i la Mireia brillen d’una manera diferent. Potser ara ella podrà tenir aquesta brillantor als ulls.

Ensurt

Sempre havia estat taxatiu en els seus principis i en les seves creences, no podia estar equivocat, era impossible. La moral que li havien ensenyat els pares, l’església, no podien estar equivocades; tot allò manava de Déu.

Un dia va caure sense sentit, al mig del carrer, algú va trucar a emergències i el van venir a recollir. A l’hospital va estar en coma durant quatre dies, els metges no en trobaven cap raó.

En algun lloc el nostre amic passejava sense saber molt bé ni com havia arribat ni perquè. “Hola.” Va sentir al seu darrera, es va girar, un homenet baix, gras i lleig se’l mirava. “Hola. Que em podria dir on som?” “Doncs la veritat és que sí.” Va esperar que li digués, però l’homenet no va dir ni una paraula més.

“I doncs?” Li va preguntar. “I doncs què?” respongué l’altre. “On som?” “Ah! Exactament aquí, que no ho veu?” El nostre amic va deixar anar algun renec i s’allunyà de l’homenet.

“pot ser el que vol saber és com sortir d’aquí” Va dir l’homenet fent que el nostre amic es girés. “I com puc sortir?” Li deia ja emprenyat. “Això serà una mica més difícil, primer m’hauràs d’escoltar, hi ha moltes coses a dir.” “Mir, jo no el conec de res, no sé on sóc, i vostè no m’ho diu. Algú altre em donarà la informació que necessito.”

El nostre amic es torna a girar, però s’hi troba de nassos amb l’homenet. “No hi ha ningú més aquí, som sols tu i tu, jo i jo, i sí, et donaré la informació que necessites, que no és pas la que vols.”

L’homenet li assenyala un banc on seure, el nostre amic no recorda haver-ho vist, es mira el rellotge, juraria que no s’ha mogut des de la darrera vegada. L’Homenet deixa anar una rialla. Seuen al banc i l’homenet comença a parlar.

“No pateixis pel temps, aquí no en tenim de temps, el temps no passa, no hi ha ni present ni futur ni passat. I ara vaig al que importa, quan vam acordar que hi viuries, volíem tastar el món temporal, fruir-ne dels seus encants, tenir aventures, omplir-nos.”

“Et vam posar per recollir tots els plaers possibles, aprendre a estimar, a donar-se, a fusionar-se amb d’altres; sí, a cardar nano, et vam enviar a cardar, a saber com sabien els cossos, a fruir.”

“I tu que vas fer? Et lligues a unes creences que ho tergiversen tot, a un llibre, escrit per una pila d’eunucs rancuniosos i fanàtics. A uns porcs que castren ments i us lliguen a ... com li dieu ... Ah, sí Déu.”

El nostre amic s’esvera i respon “Què em vols dir? Què no hi ha un Creador? Què el pare no existeix?” “No, si més no tal com tu el penses. O creus un ésser tot amor, omnipotent i omnipresent deixaria que passessin les coses que passen? No, des d’aquí no podem fer-hi res, sols veiem, i sols en situacions com aquesta en podem fer alguna cosa.”

“Quan acabem tornaràs i vull que redrecis la teva vida, hi ha un munt de persones a les que hauries hagut de fer felices, i no has acomplert” El nostre amic se’n mira l’homenet. “Tu ets Déu?” “No pas, jo sóc jo i tu, tu ets tu i jo, tu i jo en som. Déu? A qui l’importa?, fes el que t’he dit.”

El nostre amic es posa nerviós “Però si tinc dona i fills, que més vols?” L’homenet se’l mira, “ja no, t’ha deixat, te’n recordes? Ahir ja no era a casa, d’altre ara se la estima, i la fa sentir. És l’hora. Adéu” “Quina hora? On ets?”

L’homenet s’esvaeix, el nostre amic es sent marejat se li tanquen els ulls, sols una paraula sona en el seu cap “Carda, carda, carda”. Quan recupera el coneixement obre els ulls i una cara li mira, escolta una veu “Senyor m’escolta?” El nostre amic mou el cap, li costa es torba malament, “Què ha passat?” tracta de dir, però no surt cap só de la seva boca. “No s’esforci ara, senyor. Ara vindrà la metgessa i li explicarà tot.”

Al final el nostre amic pot dir alguna cosa: “Es vostè molt maca. Què voldria venir a prendre alguna cosa aquesta nit?” “No crec que vostè pogués senyor, però torni-m’ho a preguntar quan li donin l’alta.”