Que t'has begut l'enteniment?

 Amb la que està caient i tu així, però és que no te n'adones? pallús, a la teva edat i enamorat com un adolescent. Que sí, que el que vas sentir en veure-la va ser totalment diferent del que pensaves quan veies les teves noves companyes de feina. Que amb les altres tot era racional, si se'n pot dir així ... pensat ... potser pensat és una paraula més adient.

Que sí, que no ha passat res, és més, saps que no passarà, però et bellugues entre el desig que passi i el voler que no passi. Coi! Que ja n'hi ha prou d'aquest color, que li portes 24 anys! que podria ser la núvia del teu fill.

I segueixes, i te la mires i t'emociones quan et mira, i intentes veure en la seva mirada si ella sent el mateix per tu que tu per ella, i tot per tornar a negar-ho i a negar-te.

I sospites que la resta de companys ja no venen a dinar amb vosaltres per alguna raó, i potser la raó és que estàs fent el tòtil i se senten avergonyits, però ella si que ve i això et torna a posar en el punt de partida.

I el fet que sigui ella que et digui d'anar a dinar ... potser no és tan evident que estàs colat per ella ... o potser ella també ho està per tu.

Carallot! Torna a picar de peus a terra! Que no! Que no passarà res, que ella no s'està per tu, que mai no hi haurà res, mai.

I a la fi, suposat que sí, que a la fi passa alguna cosa, li fallaries a la dona amb la que has viscut més de trenta anys? I si ho fessis, quan? un parell d'hores els dies que aneu tots dos al despatx? dues hores per fer què? Per un clau? això potser els primers dies.

Que desprès voldria més, i no, no voldria més sexe sinó més vida, i d'aquesta vida no en tens. I sí el primers dies serien genials, però poc a poc la rutina aniria esvaint-lo tot i al final hauries de prendre una decisió.

I saps molt bé te no tens nassos de prendre-la, perquè a la fi sempre has estat tan poruc que no has estat capaç de prendre les decisions a temps. 

Has vist marxar tants trens als que hauries volgut pujar! Fes-te a la idea, aquest tren, per una vegada, no és al que t'has de pujar, deixa'l passar, serà millor, millor per a ella, si és que en te un mínim interès, millor per  a tu, millor, a la fi, per a tots.

2020-05-19

Potser estic ple de rancúnia, potser no sóc just, però veure aquesta gent del barri de Salamanca manifestant-se contra el confinament al crit de llibertat em revolta l'estomac.

No sabeu com m'agradaria veure una càrrega dels antidisturbis contra ells, que els omplissin a hòsties i per què no, veure sang.

Tinc ganes de poder cridar el "A por ellos" i que "ellos" siguin ells.

Però sé que no passarà, no passarà perquè entre ells estan també els antidisturbis, són col·legues quan no lacais.

Ni Sánchez ni Iglesias son sants de la meva devoció però sabent que aquests fills de puta van per ells, i amb la intenció de posar un Casado i/o un Abascal al seu lloc, no puc per més que frenar les meves crítiques, a la fi, sí s'estan equivocant en moltes coses, però, ells l'alternativa sé que seria el caos.

Ens volen fer creure que defensen Espanya, però els que se'ls creuen no entenen que jo em vaig fer independentista per ells, ni per Mas, ni per Puigdemont, ni per Junqueras, ni tan sols per Romeva, de Torra ja ni parlem.

Sols espero que un dia el meu somni, el sue malson, es faci realitat i veure'ls córrer per primera vegada sota un plugim de cops.

2020-05-06

Ahir un antic conegut ens va dir que es prenia un medicament miraculós l'MMS o pel seu nom químic clorit de sodi. Ens explicava que li anava tan bé i que curava l'autisme, el càncer, la sida i com no la covid-19 i un munt de coses més.

A la feina també hi ha una dona, una mica més jove que jo que també s'ho pren i argumenta que se'ns amaga informació.

Bé jo m'he molestat en cercar informació, i no s'amaga res, no anava a posar referències perquè sols posar-ho surt informació per tot arreu, o sigui que d'amagar res.

Bàsicament el clorit de sodi es fa servir per purificar aigües per consum humà, però ull, es fa servir precisament perquè quan s'aplica, en dosis molt baixes, perquè al barrejar-ho amb l'activador, àcid cítric, es converteix en gas, tòxic per cert, i sí elimina un munt de virus i, crec, de bacteris, però si el fas servir en una peixera amb els peixos a dins se't moriran.

Dit d'una altra manera és un tipus de lleixiu, que per cert també es fa servir en la fabricació de paper, es a dir un producte tòxic.

Així que se t'ho prens el procés de "desinfecció" es realitza dins l'estómac, i apart de possibles virus i bacteris, dels que ja s'encarreguen els sucs gàstrics, també es carreguen aquells bactèris que ajuden a la digestió.

Crec que no l'hem convençut, però arriba un moment que m'és absolutament el mateix, quan vingui a casa li oferiré a més d'aigua o vi un "chupito" de Lleixiu.

Referències:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Soluci%C3%B3_mineral_mestra

https://es.wikipedia.org/wiki/Suplemento_mineral_milagroso

https://www.investigacionyciencia.es/blogs/fisica-y-quimica/39/posts/por-qu-el-mms-no-puede-curar-la-covid-19-18519

https://jralonso.es/2020/04/21/informacion-util-sobre-el-mms-y-el-dioxido-de-cloro/ 

I per a que no sigui dit:

https://www.mon-natura.com/clorito-de-sodio/

Per cert mireu que posa a "Contraindicaciones"

2020-04-16

Feia dies que no escrivia, de fet entre la feina i el TFG el temps se'm passa sense adonar-me, em preocupa el TFG, és el darrer que em manca per acabar el grau i tinc ganes d'acabar i és que són ja onze anys, onze anys estudiant mentre treballava, donant nits i caps de setmana, onze anys de llarg i lent camí. 

Vaig començar fent quatre mòduls per semestre, amb el temps el ritme va baixar a tres i després a dos, fora de dos mòduls matemàtica analítica i Fonaments físics de la informàtica, ambdós plenes a vessar d'integrals, la meva kriptonita, que vaig acabar fent sens cap altre mòdul. El TFG és un mòdul doble, de fet és el projecte de final de carrera, no hi ha examen, hi ha tribunal.

Ara estic al final, és l'últim esforç, i no vull dir que no m'hagi agradat, he après molt i molt interessant, però com quan puges una muntanya en arribar l'esgotament és absolut i les ganes d'arribar per descansar són una realitat malgrat després diguis, i sentis, que l'has gaudit.

L'amic Sánchez ha decidit rebaixar el confinament, donar un aprovat general a primària i batxillerat, no sé si també a la universitat. A la meva filla li he volgut deixar clar que aquest aprovat és un regal enverinat, de fet hauria preferit deixar el curs en blanc i que tornessin a fer el curs.

L'amic Sánchez no està fent les coses com les hauria de fer, però vull deixar clar que, a nivell espanyol, és el mal menor, si governés el PP o Ciutadans segurament les xifres de morts per la Covid-19 serien molt més baixes i el confinament seria molt més laxe, però tot seria mentida. I si fos Vox, que el monstre d'espagueti volador no ho vulgui, tindríem una llista d'empresonats per dir que a Espanya hi ha una pandèmia.

Avui he vist les respostes de la Cayetana sobre M. Rajoy, el campió nacional de caminar ràpid, no sé si ella se n'adona però les seves respostes han estat un insult a la nostra intel·ligència. De fet, parafrasejant-la  puc dir que quan més la conec a ella més m'agradaria ser xenòfob per fer-la fora per estrangera.

Ja fa dies que no surto a les 20:00 a aplaudir, no ho sento, no m'agrada i no vull compartir amb tots un agraïment hipòcrita, sortim a aplaudir com si fos una obligació, hi ha gent que insulta a que vegi pel carrer sense pensar si és algú que torna de treballar, o si és una mare amb un nen autista, o si simplement necessita sortir per quelcom que a tu t'importa una merda. Altres comencen a voler fer fora, o no voler com veïns la mateixa gent a la que, en teoria aplaudeixen a les 20:00. 

I per cert, estic fins als collons del "Resistiré" del "duo dinámico", per cert un plagi descarat del "I will survive" de la Glòria Gainor. De fet últimament estic escoltant les cançons de Aronchupa i Little sis Nora, I'm an Albatrauz, A llama in my living room i Thai massage, malparlats, descarats, en definitiva divertits, Us les recomano.

2020-04-01

Un nou mes i un dia més de confinament, el temps ajuda a no voler sortir, tot i això trobo a faltar estar al despatx ... sembla un acudit ... me'n recordo d'uns dibuixos animats de la infantesa, avui serien políticament incorrectes, on tothom es lamentava perquè no plovia, fins i tot un borratxo de nas vermellós demanava "aigua!" fins que començava a ploure i tots reien i ballaven, però el borratxo en tastar la primera gota es queixava tot dient "puaj! Aigua!".

No és del tot el meu cas, la meva feina m'agrada i no vaig a disgust al despatx, però sembla com si el fet d'haver de treballar a casa fos més feixuc que haver de desplaçar-se cada dia pràcticament dues hores.

Avui he tingut una reunió, telemàtica, amb els italians, jo sol amb ells havent d'explicar tot en anglès ... no sabeu quin patiment ... tinc un greu problema amb els idiomes i és que en sóc perfectament conscient del malament que els parlo.

Tot i així sembla que me n'he sortit, que m'han entès, i que jo els he entès a ells, és la corroboració del que diu el meu tiet, "millor un sol idioma i que sigui el nostre", per a ell "el nostre" és el castellà, àlies espanyol, i mira que ell és gallec però va abandonar la seva llengua com si fos un pecat.

Va estar prop de dos anys a Alemanya i no va aprendre ni un borrall d'alemany, en una època on els que tornaven i havien après l'idioma teutó deixaven de treballar a peu d'obra i passaven directament a les oficines perquè sabien idiomes i podien parlar amb l'estranger.

Ell va tornar i es va quedar a peu d'obra, fins i tot quan la mare es va treure el graduat va fer alguns comentaris dissimulats malmetent, pèrdua de temps, quina falta li fa, ... Per sort estàvem nosaltres, orgullosos de la mare. I s'ho va treure.

I ell va haver d'anar a Aràbia a treballar a l'obra, i tampoc no va aprofitar per aprendre res, en una època en que saber àrab era un plus important. Però com deia el savi Mariano, "los españoles son mucho españoles y muy españoles".

Pensava que aquests anys passats havien estat durs, se'ns van anar el meu cunyat el Narcís amb un càncer fulminant, generalment la gent amb la síndrome de Down viuen menys que la resta, però en el seu cas va ser dur, molt dur. Desprès el tiet Narcís, que tiet ho havia estat del meu sogre, se'n va anar amb vuitanta-i-tants anys, sols li quedaven la meva companya i la seva germana, no tenia fills i tampoc germans.

I després la mare, la mare ens va deixar aquest mes farà un any, va caure i es va trencar el maluc o es va trencar el maluc i va caure, sembla que els metges estan més per la segona opció, la van ingressar i va començar una baixada en picat, no aconseguíem que revifés per portar-la a casa fins que, prova rere prova li van torbar un càncer al pàncrees.

A la seva edat ja no operen, tot i que si ens hagessin donat l'opció l'hauríem agafada, i la realitat ens va demostrar que teníem raó dos anys de patiment, ella, el pare i nosaltres.

No hi ha res més dur veure una persona que havia bregat amb quatre fills i vuit nets a més de nebots i alguns amics i acoblats, no poder-se netejar ella mateixa, que l'hagéssim de canviar, dutxar, netejar, treure-la del llit per seure-la a la butaca, moure-la de la butaca a taula per menjar, i això fins que ja no es va poder moure del llit.

Jo estava amb ella i el pare el seu darrer dia a casa, aquell dia ja pràcticament no va menjar, es queixava de dolor i pràcticament no podíem ni tocar-la. El meu fill havia vingut a buscar-me, s'havia portat el cotxe a la feina i ara m'havia de recollir i tornar a casa, quan va arribar ja esperàvem l'ambulància.

El sanitari de l'ambulància ens ho va avançar, ho va fer de tal manera que no ens vam ni adonar, però va quedar clar que la mare ja no tornava a casa, en poc més d'una setmana se'n va anar, adormida, sense més dolor, poc o poc.

I ara estem aquí, tancats a casa esperant que acabi un confinament que ha d'evitar més morts, això sí alguns ho passen millor que d'altres, i penso en el "pobret" Rei de Tailàndia, per posar un exemple.

2020-03.24

Un altre dia de feina telemàtica, els caps van establir mitja hora al dia per a que parléssim, no de feina sinó de fer-la petar. el cert és que ajuda veure els companys, bé en el meu cas les companyes.

Fora dels caps sóc l'únic home de l'empresa, si més no de l'empresa petita, a la gran ja hi ha més i a la més gran més encara. Però en aquesta sóc l'únic, abans hi havia un altre, un advocat, però el lloc d'advocat, a l'empresa no acaba de quallar i pràcticament al mateix tems que la fusió se'n va  anar.

Dissabte vaig  haver de fer una intervenció d'urgència, el recàlcul de comandes del 21 va petar com una escopeta de fira, les factures van sortir sense les correccions i a més els nous clients incorporats per la fusió se li van marcar els dies d'avís d'impagament malament i com uns vint van rebre un missatge de suspensió de serveis.

Tot i que el mateix dissabte es a enviar un correu informant-los de l'error la major part de clients van trucar ahir, alguns amb calma sols van preguntar quina factura era la bona, d'altres com sempre van muntar en còlera dient que era imperdonable. La majoria ni van veure el missatge explicatiu.

Bé, una altra crisi salvada. No passen més coses perquè ... Des de la fusió la meva safata d'entrada no baixa de la cinquantena de missatges, responc, soluciono, arxivo i ja tinc tres més.

Tinc una llista de temes pendents d'altres cinquanta punts, dos d'ells urgents i importants i que no puc atendre perquè per una banda tinc un punt a mitges que no aconsegueixo acabar i per l'altre el nou proveïdor implicat ens baneja els correus, segons ens ha dit un problema amb la intel·ligència artificial que s'encarrega de l'spam.

En aquest mon he après algunes coses: la bona fama no sempre és merescuda, tenim un proveïdor nòrdic que no hi ha manera que ens doni un bon servei. Aquest nou proveïdor, que l'hem d'agafar perquè el registre del seu país ha decidit que sols poden treballar amb ells registradors acreditats del mateix país i era el que més confiança donava ...

M'ha "agradat" veure l'exèrcit espanyol prendre posicions, ara ja sabem qui gestionarà el mercat negre del material sanitari. M'han arribat missatges que asseguren que la UME no ha fet més que posar per la foto dels hospitals de campanya, no he pogut corroborar la informació, però coneixent com conec el militars espanyols, li dono com a mínim un 80% de confiança.

Això va per llarg, no em preocupa la meva feina, podem treballar des de casa sense massa problemes, em preocupa el meu fill, aquest mes havia d'entrar a l'aeroport, ja no entrarà, em preocupa la meva filla, la segona avaluació s'ha tancat pràcticament en fals i no sabem si els hi allargaran el curs una vegada acabi això o s'haurà de fer de nou, o el donaran per acabat. La darrera opció és la que menys m'agrada i és la que més em temo.

Em preocupa la meva companya, no els hi han fet cap ERTO, ella és auxiliar a un centre de recuperació, privat però vinculat a l'Institut Català de la Salut, pel moment no treballa però ja han demanat fisioterapeutes voluntaris, en teoria per fer massatges al personal sanitari, però tal com està tot serà per ajudar al que sigui, no crec que metges i infermeres estiguin fent cua per a que els hi descontracturin res, pel moment són voluntaris, però em temo que els cridin a tots en no gaire temps.

2020-03-19

Ahir vaig sortir a les 21:00 a donar la meva opinió sobre El Campechano i El Preparao. La meva filla m'ha prohibit tornar a cantar, diu que ja posa ella la cançó que vulgui, que canto molt malament.

No li falta raó, però tenia ganes de cantar Il Partigliano, i n'estic orgullós d'haver-ho fet sobretot sabent que El Preparao estava llegint un discurs, còpia calcada del que va fer després del referèndum de l'1 d'octubre.

Al davant de casa, en un edifici ple de gent fen sonar les cassoles, un únic españolazo movia una llanterna darrera d'una bandera monàrquica, intentant reafirmar la seva espanyolitat.

Ahir a la feina corregint un petit error vaig crear un de més greu, d'aquells errors que no donen senyals de vida fins que el mal és molt gran. Afortunadament ha estat avui que ens hem adonat, una companya m'ha avisat que havia esborrat una línia d'un document i quan l'imprimia no sortia res. Gran cagada, s'esborraven totes les línies del document, sempre, fins i tot quan era nou.

Aquesta companya no va ser la més damnificada, dos documents que havia modificat, vaig poder recuperar les línies de les meves taules d'històric. La major damnificada va ser una comercial que s'havia treballat un document complicat i llarg, nou. Ni una línia li vaig poder recuperar.

Potser va ajudar que estava escoltant música dels 60 i 70 o que ja porto set dies tancat a casa que, després d'arreglar l'error, em vaig ensorrar. 

M'agrada la meva feina perquè faig eines per als altres i m'agrada que semblin senzilles i siguin segures, molt segures. Puc acceptar no saber fer alguna cosa però no puc permetre'm errors com aquest. Prefereixo que les aplicacions no funcionin, no es posin en marxa, a que malmetin la feina dels altres.

Aquesta situació ens ha agafat en plena fusió, amb un grup Italià, vam anar a una reunió on havíem d'explicar que fèiem i com. ells van ensenyar uns grafics mastodòntics, d'empreses a tota Europa, connectades per APIs, per als que no sou informàtics us diré que API són les inicials Application Program Interface, dit en català un programari per a que es connecti un altre programari.

En una enorme taula de mitja lluna, nosaltres estàvem al centre, els italians a dreta els tècnics, a esquerra els usuaris. Vam explicar el que fèiem, parlàvem de que tot era el més automàtic que podíem que controlàvem les renovacions dels noms de domini (és el nostre negoci) de manera automàtica el 98% d'ells i que sempre cercàvem reduïr aquest 2%.

La cara dels usuaris era de màxim interès, la cara dels tècnics mostrava un cert neguit. El meu nou cap, un estratega implacable, em va demanar que simulés un registre massiu, em va donar una llista d'uns 200 noms de domini, no vam poder fer-al sencera perquè alguns TLDs no el teníem (exemples de TLD .com, .net .cat)

Vam reduir la llista als vint primers, en un arxiu fet amb un full de càlcul, l'aplicació el va llegir i van aparèixer les vint peticions de registre a la pantalla. A la meva esquerra vaig sentir un oh contingut d'admiració a la meva dreta una munió de caps van abaixar la vista.

En el curs d'aquest temps he pogut constatar el perquè els tècnics estaven tan preocupats, una empresa amb un únic informàtic i una plantilla d'onze persones, caps inclosos, els hi passava la mà per la cara a un grup enorme amb ramificacions a tota Europa.

I el cert és que tinc por, por de que em considerin un enemic a abatre, afortunadament l'empresa gran a Espanya desitja el nostre sistema, si més no per el que són grans comptes, de fet érem fins no fa gaire la seva competència.

Però  els que treballeu en grans empreses ja sabeu que sols cal que canvií un cap per a que tot canvií.