dilluns, 28 de desembre del 2009

Final d'any i Blocaire invisible

Aquesta setmana he estat molt enfeinat, estudis, festes, problemes i reunions familiars, històries de la feina ... Això m’ha fet perdre el pas al bloc. Però com que sempre es pot fer de més i de menys he aprofitat un foradet per escriure una mica.

Porto ja quasi dos anys al món dels blocs, he tingut des de l’embranzida inicial fins el defalliment on em vaig replantejar si havia de seguir o no. En aquesta vida ens afecta tot i el fet de tenir un semestre especialment dur a la UOC i estar en una situació complicada a la feina m’havien bloquejat una mica.

Suposo que és el que li passa a tothom, i potser més a mi, el fet que les coses noves engresquen però quan passa la novetat cal replantejar-s’ho tot. Tanmateix tinc clar que no vull deixar aquest món, però valorant totes les responsabilitats que tinc, i les que vindran, sóc conscient que no li puc dedicar tot el temps que voldria.

Encara i així, tinc ganes de seguir, no amb el ritme que portava inicialment, però sí escrivint una vegada a la setmana i llegint potser menys blocs dels que llegia fins ara, tampoc serà el mateix nivell de comentaris, a la fi, quan llegeixo alguna entrada sovint ja han passat uns quants dies i si no és que tingui molt clar que hi vull comentar acabo deixant-lo. De totes maneres si la feina i els estudis m’ho permeten. segueixo.

Blocaire invisible:

Aquest any m’ha tocat una blocaire, tot i que havia llegit algun comentari d’ella no havia entrat al seu bloc fins ara. Una cosa que m’ha sobtat és la seva primera entrada (o post), a diferència de la majoria de primeres entrades és llarg, i en ell ens dóna prous detalls del seu entorn: les seves cases, la seva parella, el fill de la seva parella, el germà de la seva parella, el seu pare, les aficions de tots ells ...

El segon relat és colpidor, amarg, dur, definitivament dels que m’agraden, i m’agrada com és escrit. Sabeu, aquest és un dels grans “problemes” de la blogosfera, a cada nou bloc que descobreixes, trobes sovint algú que sap filar històries, petites històries que juntes creen un univers literari que, i que em perdonin els escriptors professionals, posa en dubte que els que s’han fet famosos escrivint siguin els millors. Per altra banda et planteges com t’ho faràs per llegir-ho tot, per no perdre’t res.

Res, que si això no és prou pista perquè sàpiga que parlo d’ella, no sé que més dir. Per suposat li deixaré un missatge al seu bloc dient-li que he parlat d’ella.

dimecres, 16 de desembre del 2009

Vida robada

La seva ment corre pels carrers descurats del seu poble tractant de recordar les olors i els sabors d'aquells dies, tractant d'oblidar el sabor a maduixa sintètica i cautxú del condó.

Fora del cotxe la pluja mulla els vorals de la carretera on haurà de tornar tan bon punt acabi amb el paio que cerca el plaer en la seva trista misèria. Ha après a no odiar-los, sovint ha vist als seus ulls la misèria del que no pot evitar fer-ho, sols veure'ls com una font d'ingressos, com una part del trist decorat de la seva vida.

De sobte el recorda, era alt, maco, delicat en la parla, un àngel. Durant dies li va parlar del paradís, d'aquell país on podria trobar una feina ben pagada, molt millor que al seu misèrrim poble, aquell toll amb quatre cases mig caigudes.

Li parlà de les nits de festa, del homes amatents i dolços, de dies de sol, de pluges suaus i brises reparadores. Li omplí el cap d'esperances i somnis i la convencé d'anar-se amb ell, des d'allà podria enviar diners a casa i millorar la vida dels seus, el somni perfecte.

El viatge va ser dur, s'havien d'amagar dels controls, ningú no havia de saber on anaven ni qui eren, però l'esperança d'una vida millor al final del camí les feia suportar el fred i l'esgotament. Va ser dins la caixa d'aquell camió on va conèixer la seva amiga, si fa no fa de la mateixa edat, si fa no fa amb els mateixos somnis.

La realitat les colpejà en arribar, l'home afable d'ulls encisadors mostrà la seva cara més brutal, les feren baixar del camió a crits i bufes, les ficaren en una casa estranya, dins una sala sense finestres, amb matalassos al terra i mantes pudentes.

Els hi van dir el que els hi devien i que les hi ho havien de tornar, els hi van dir clarament el que farien, com ho farien, quan ho farien, la seva amiga alçà la veu, altiva i orgullosa d’ella mateixa, es negà a fer allò, tot el que es va sentir després van ser els cops de la batussa, els crits de dolor de la seva amiga i els crits i plors de por de les altres noies. Dos dies va estar estesa a terra la seva amiga, després se la van emportar i mai més no la va tornar a veure.

Surt del cotxe obrint el paraigües per no mullar-se, s'acaba de pujar les calces i posa els pits en ordre dins el sostenidor, la pluja li mulla les cames nues i amara la minúscula faldilla que deixa al descobert l'entrecuix.

Somia desperta els dies feliços al seu poble atrotinat de carrers pedregosos i cases velles, recorda la olor a pa del la fleca, el clàxon del camió dels queviures que cada dimecres atufava la plaça amb el fum del seu motor vell i sorollós. Ningú no distingirà mai la llàgrima que li cau entre les gotes de pluja.

Para un altre cotxe, un altre servei, aquest ho vol complert. Seuen al seient de darrere, mecànicament fa la seva feina, amb el mateix ritme i el mateix interès que posaria en atendre la feina en una cadena de producció, quan el te preparat es treu les calces i es posa de quatre grapes, a ells els hi agrada aquesta posició a ella li serveix per no veure’ls. Ell es serveix sense ni parlar-ne, ella intenta pensar en altres dies en altres persones, intenta oblidar que hores d’ara és plena d’un buit sense sentit.

Sent les mans d’ell grapejant-li barroerament els pits, tractant d’apoderar-se del seu cos, un cos que fa temps que no sent com seu. Torna a recordar la primera vegada, el fàstic que sentí en rebre aquell desconegut dins seu, les llàgrimes que va vessar mentre el sentia a les seves entranyes.

La pluja ha escampat, el Sol es posa, d’aquí a poc arribaran els seus captors, els seus amos. Fa temps que no són aquells que la van portar, fa temps que la van vendre a un amo local, un barrut llefiscós que es va presentar exigint-li una mamada. Recorda el ferum que li sortia de l’entrecuix i el sabor fastigós d’aquella polla bruta.

Un cotxe de la policia passa a prop, alenteix la marxa per mirar-la, sap que no pot recórrer, sap que estan conxorxats, això li ha dit l’amo, que els te pagats i que no l’ajudaran a lliurar-se’n. Els veu passar mentre fa veure que no els veu, els veu allunyar-se amb l’angunia del desig no satisfet d’un alliberament.

Arriben els amos, paren i obren la porta del darrera, entra com cada dia i li atansa el feix de bitllets al paio que espera, sense cap respecte li arrenca la bossa i li buida a terra per assegurar-se que no es queda res li llença quan es convenç que no amaga un sol bitllet. Mentre tornen al cau recull els condons i els mocadors de paper i els torna a la bossa.

En arribar s’apropa a la cuina, la vella de la casa ha fet una pasta marró que anomena sopar, és menjar, res més, ja s’ha acostumat a no gaudir-ne. Un dels paios li ofereix pastilles, ella encara es resisteix, la majoria ja han caigut, li asseguren que els hi permet no patir, ella sap que la primera tongada és gratis, la resta augmentarà el deute, la resta serà la condemna definitiva. El paio s’emprenya quan li diu que no.

Se’n va al llit, quatre potes amb un somier vell i un matalàs desgastat amb pudor a pixum i suor. Es despulla i estira mirant a la paret, espera que es tanquin els llums i trenca a plorar en silenci fins que s’adorm desitjant no despertar.

dimecres, 9 de desembre del 2009

Taxi

Avui m’he aixecat amb la notícia que a algú se li ha acudit de fer un servei de taxi per a dones amb taxis conduïts per dones. La idea que en principi pot semblar revolucionaria, em sembla d’un masclisme pre-nearthental (que em perdonin els antropòlegs si l’he escrit malament) pre-neandertal recalcitrant.

Pel que fa a la notícia sembla ser que la idea ve d’algunes ciutats dels EUA on, per qüestions de seguretat ciutadana, davant continus atacs a les dones es va considerar necessari aquest servei, en aquest cas res a dir. L’altre exemple és Dubai, on les dones gaudeixen, com en la majoria de països islàmics, d’un status inferior a les cabres i on tenen prohibit cap contacte amb un home que no sigui el seu pare, el seu germà, el seu fill o el seu marit.

He de dir que no és una iniciativa de cap entitat oficial sinó la d’una empresa de taxis, que sols es pot contractar per telèfon, aquí els taxis seran negres i grocs com sempre, i que l’argument és que així es pot “elegir”.

Com he dit abans em sembla raonable determinats tipus de serveis quan es tracta de seguretat o manca de respecte, cas del metro “Ventafocs” de Tokio, instaurat per que les dones podessin anar en metro sense que les hi toquessin el cul, estic plenament d’acord.

Ara, quan el raonament, com és el cas, sembla més tret d’un oportunisme falsament feminista que d’una necessitat social, no em queda més que rebel·lar-me. Què diuen? Què les dones han d’anar en taxis diferenciats? Què els homes no podem voler, o pitjor ens molesta, una senyora taxista?

Personalment m’és igual si qui porta el volant porta calces o calçotets, el que vull és que em porti on vull, d’una manera segura i ràpida, i si ells són d’aquells impresentables que giren el retrovisor per mirar l’entrecuix de la clienta, el que han de fer és deixar el taxi i dedicar-se a una altra cosa.

divendres, 4 de desembre del 2009

Incongruències

Qui li ho hauria de dir! Aquell home que semblava tan amable i respectuós, al que havia sentit dir-li el nom del porc al poca-solta del comercial quan aquest deia allò de “totes són unes putes”.

I vés per on l’havien enxampat entrant en un puticlub, un d’aquells que no s’anuncien amb neons, de timbre pintat, usualment de vermell, perquè no hi hagi confusió.

Ho comentava tothom, l’havia enxampat el comercial, li ho havia dit en tota la cara, davant de tothom, amb un somriure venjatiu. I ell havia callat, amb la cara envermellida s’havia assegut i s’havia endinsat en els seus pensaments.

Totes estaven esverades. Qui ho havia de dir! Totes el miraven amb menyspreu, amb fàstic, algunes amb ira. A poc a poc i van començar a fer el buit, ningú no li tornava la salutació, ningú no li parlava més que l’imprescindible.

Mai no havia parlat gaire, tampoc anava als sopars de companys de feina, tenia obligacions, o això deia. Ara ja no li deien res, qui havia de voler algú com ell al costat?

Com cada dia recollí els papers de la taula, es posà l’abric i se n’anà. De camí cap a casa passà pel super, comprà quatre coses pel sopar i llet. Abans d’arribar encara va aprofitar per agafar uns medicaments a la farmàcia.

Arribà a casa, va saludar en entrar-hi. – Bona tarda. – Hola, bona tarda, arriba d’hora. – Sí, a la feina hi havia mala maror. Com està? – Com sempre, la he banyat i li he donat el sopar. – D’acord, si vol ja se’n pot anar a casa l’esperen. – L’assistenta agafa l’abric i se’n va, ell penja el seu i entra al menjador.

Se la mira amb ulls tristos. – Hola carinyo, com estàs? – No hi ha resposta, fa deu anys que no hi ha resposta, deu anys des d’aquell dia que va tenir l’atac, deu anys de silenci.

Li havien recomanat que la fiqués en un centre, que refés la seva vida, que la considerés morta. Ell s’havia negat, al principi s’estava de tot, l’atenia i es sentia bé, un heroi anònim. Més tard va arribar la depressió.

Va començar a entendre tot el que havia perdut amb ella i tot el que li comportava tenir-la allà. Recordava les converses del matí amb el primer cafè. Recordava quan s’abraçaven, quan es petonejaven, quan feien l’amor.

Ara recordava el primer dia que va sentir la necessitat de sexe, al principi va optar per masturbar-se quan ja no podia més, però amb el temps li va resultar insuficient.

Un dia va provar amb una línia eròtica, sabia positivament que la noia que gemegava a l’altra banda molt probablement s’estava fent les ungles a l’hora que l’atenia, a la fi ell faria el mateix al seu lloc. En acabar es va sentir físicament alleujat però moralment enfonsat.

Amb el temps va assumir que no li quedava altra i el fet de fer una trucada estúpida de tant en tant, a raser de la mirada dels altres era un preu acceptable per seguir dedicant-li la vida a la dona que estimava.

Havien passat potser tres o quatre anys i les trucades ja no li omplien, trobava a faltar la sensació de sentir-se abraçat, el frec dels cossos excitats.

Va intentar anar on la gent es coneixia, on podia, en principi, trobar alguna dona amb qui poder passar una estona, sense més pretensions, volgut per tots dos. I podia haver funcionat, llàstima que sempre acabés apareixent ella a la conversa. – Si estàs casat que fas aquí? – És difícil d’explicar, però és que ella no m’ho pot donar? – Doncs separat primer. – No puc.

En alguna ocasió va arribar a explicar amb detall el problema i el resultat va ser pitjor. – Mira, si ja se’m feia difícil pensar que tenies parella, saber el seu estat encara ho complica més. Ho sento.

Va deixar d’intentar-ho, va deixar de trucar a línies eròtiques, va deixar de sortir de casa. Sols de tant en tant, i d’acord amb l’assistenta, anava a veure alguna pel·lícula, a passejar, a veure els aparadors.

Va ser en una passejada que se li va apropar una dona. – Vols passar una bona estona nen? – Nen! Li havia dit nen! – Perdoni? – Que si vols cardar? Maco. – De sobte es va sentir dins una tempesta. Quan temps havia passat? Com era possible que estigués valorant la possibilitat de ... No! Ell no era així, ell respectava les dones, ell ... Feia tant de temps!

Ella no estava malament, i aquell somriure, sí potser tenia més a veure amb el somriure del venedor de sabates que no amb el de la noia que esperava ser petonejada sota les estrelles. – Va nen! Total per trenta euros i et deixo content per una setmana.

Aquella primera vegada va ser com un d’aquells somnis on ets l’espectador i no el personatge principal, no va sentir que fos ell qui pagués aquella dona per tenir-ne sexe. Tot i així ho va fer i era conscient que havia estat ell.

Va passar un temps fins que es va decidir a provar de nou, la por, però, de ser descobert li va fer evitar les prostitutes de carrer, a més sabia que moltes d’elles ho feien coaccionades, esclavitzades i dins del mal preferia fer-ho amb alguna que, si més no, ho fes per decisió pròpia.

Va cercar algun lloc on les dones que hi treballessin semblessin lliures d’anar i tornar, on la raó que les portés a deixar-se magrejar i follar fos exclusivament per motius econòmics. - A la fi molta gent hi treballa en feines de dubtosa qualitat moral, farmacèutiques i químiques que aboquen porqueria sense gaire control, alimentàries que mal paguen les matèries primeres per després vendre-les a preu d’or ...

No anava gaire sovint, una vegada cada, un, dos, potser tres mesos, una vegada cada quant l’angunia li ho demanava. El lloc que havia trobat era molt reservat, en una escala d’antics tallers i magatzems ara tancats, sense veïns, procurava passar desapercebut quan hi anava, feia un ullada al entrar al carrer i si hi veia algú i sols picava al timbre quan ell era l’únic al carrer.

Mai no s’ho hauria esperat, trobar-se cara a cara en baixar les escales del bordell amb el comercial de la feina, sabia que allò significava el final, l’havia criticat prou vegades per la seva manca de respecte i ara l’havia enxampat fent el mateix.

Aquella ferum sols volia dir una cosa, va empènyer la cadira de rodes fins l’habitació, li va passar els braços sota les aixelles i la va estendre al llit. De l’armari va treure tovalloles humides i un bolquer, li va obrir la bata, li va treure les calces i va descordar el bolquer, la va netejar completament, assegurant-se que no quedés res de brutícia.

Va veure que hi havia una nafra nova, va anar a buscar el desinfectant i una gasa per posar-li, després va treure la pomada i li va estendre arreu, posà el bolquer net i les calces, tancà la bata i l’agafà de nou per posar-la a la cadira, encara era d’hora i a la tele hi feien aquell programa que a ella li agradava, creia.

La deixà de nou al menjador, recollí el bolquer brut i les tovalloles humides fetes servir i el llençà tot a la bossa de les escombraries, mes tard ho baixaria tot.

Hauria de buscar una nova feina, una feina on ningú no el conegués, on ningú no sabés res d’ell i si algú es vanagloriava d’anar de putes no parar boca, no cridar-li l’atenció, no cridar l’atenció.

dimecres, 25 de novembre del 2009

Punt i final (2.0)

Tota una divisió, érem tota una divisió no fa ni dos anys, dos mil soldats, dos mil homes i dones que havíem sobreviscut a l’explosió, i ara sols quedo jo.

Ens havíem repartit el món per cercar supervivents, a mi m’havia tocat el nord d’Àfrica, la part est, el que havia estat Canàries, Sàhara, Marroc, Algèria, ... Disposàvem, disposo d’eines per detectar vida, i del rastrejador dels que foren els meus companys.

Els llums, els dos mil punts que es van encendre a la base europea de Fiumicino, que s’havien escampat per tot el globus, es van anar apagant, una darrera l’altra van desaparèixer del panell, havien mort.

L’objectiu era trobar vida, humana principalment però també vida animal, qualsevol cosa que ens demostrés que no érem els darrers, qualsevol cosa que fes menys feixuc el pensar en el nostre final.

Ningú no hauria donat dos duros per cap d’aquells dos dictadors de mig pel, ningú va sospitar que, Xina per una banda i L’Índia per una altra, els hi havien facilitat armament de fusió de quarks, de fet eren molt pocs els que sabien de l’existència d’aquell tipus d’armament.

Ens ho va explicar un professor de física, segons vaig entendre el concepte “fusió de quarks” no s’avenia amb l’energia utilitzada per l’armament però s’havia trobat en un experiment lligat a la recerca d’aquest fet. Es tractava d’un tipus d’energia molt senzill d’obtenir pel que fa als materials però que produïa una reacció en cadena que resultava devastadora.

Si algú es creu immortal res no l’impedeix d’atacar el seu enemic amb les armes més mortíferes i aquells dos babaus es creien déus, immortals, intocables, totpoderosos.

Per què vam sobreviure? Ni idea, una de les característiques d’aquella reacció era tenir “llacunes”, capaç de volatilitzar un edifici en micro segons podia “Perdonar” l’edifici del costat.

M’havia establert a la que fou la capital de Canàries Est, Santa Cruz, bàsicament perquè hi havia prou menjar, l’explosió havia respectat les estructures, no així la vida, la roba de les víctimes s’estenia pels carrers buits de vida, alguns cadàvers mig desintegrats ocupaven els llocs “segurs”.

Era curiós veure que les poques restes d’antics éssers vius no es podrien, l’explosió havia destruït tot el món microscòpic, virus, bactèries, fongs, àcars i per suposat animals superiors, cucs, mosques, aranyes, escarabats, paneroles, ocells, bestiar, feres...

Sol, m’havia quedat sol, tots els altres havien anat morint. Vaig anar a la cerca d’alguns, sobretot quan veia el nostre nombre minvava inexorable. Vaig torbar el seu cadàver, estès a terra, sense cap senyal de violència, sense cap senyal de malaltia, no va ser fins que vaig tocar el seu cap i la meva mà s’enfonsà al seu crani sense resistència.

És curiós, ens passem la vida sense pensar que morirem, creient-nos eterns, fins que arriba un dia que ens assabentem que ens queda poc. Jo sé que no em queda gaire, sé que hi ha un núvol, per anomenar-ho d’alguna manera, d’aquell coi d’energia que es passeja portat pel vent amunt i avall.

Hores d’ara, d’acord amb els satèl·lits meteorològics ha d’estar a sobre l’Antàrtida, pot semblar que és prou lluny, però el seu pas per Austràlia fins on és ara va ser increïblement ràpid. Estic preparant-lo tot per escampar al boira així s’apropi, però a voltes em pregunto per què, a la fi sóc l’últim ésser viu.

Aquest matí el núvol s’ha mogut, ha entrat a l’Atlàntic, afortunadament es desplaça cap a Amèrica, si tot segueix igual en un parell d’hores passarà per Buenos Aires, després per Brasília, Mèxic ... Si tot segueix igual s’allunyarà de mi, però hi ha un front que podria desviar-ho, llavors hauré de sortir corrents.

Quin sentit te? Potser el que hauria de fer seria anar al seu encontre, a la fi ja no puc fer res més, no és que la meva espècie hagi desaparegut, són totes, no queda res, res. Hem aconseguit allò que tothom pensava que podíem fer. Hem assassinat la Terra.

El núvol ha girat, ve cap a mi, no he esperat més, he muntat al meu planador i he començat a córrer. En un principi he anat cap la península Ibèrica, la idea seria anar fins a Rússia, però no sé perquè he girat cua cap al núvol, m’estic apropant a ell a tota velocitat, el puc veure, una massa grisa que avança a gran velocitat. He parat el planador i l’he dipositat a sobre l’aigua, la massa grisa s’apropa cada vegada més, és el final, temut i alhora desitjat final.

dilluns, 2 de novembre del 2009

Manilles

Fa uns dies; no recordo quants, sóc un desmemoriat per les dates; el senyor Basté; Conductor de El món a RAC1; es preguntava si estàvem fent un gra massa en el cas Millet. No reproduiré tot el que va dir perquè segur que m’equivocaria, però pensava en la família dels imputats i en la valoració del cas. El que si voldria fer és tractar de respondre la pregunta.

Quant a la família el tinc clar, tot i sospitant que tots estaven al cap del carrer del que feia el pare vull mantenir la premissa que un fill pot ser excusat de denunciar el pare, sols per això voldria deixar-ho apart, pel que fa a la parella, la dona, no puc, no crec que no estigués assabentada, no crec que no li donés suport, a la fi és la primera beneficiària, si comparteixes el benefici, comparteixes el càstig. Això, per suposat, val per ambdós acusats, Millet i Montull.

Quant als acusats, hem tingut la sort de veure com han estat detinguts antics consellers de la Generalitat i dos càrrecs d’un ajuntament, i dic que hem tingut la sort perquè amb això podem saber que si el jutge del cas Millet no ha posat a la garjola dos delinqüents confessos als que hem vist gravats emportar-se documentació d’amagat no és pas perquè la llei li ho impedeixi sinó per una; penso; poc justificada por a cometre l’error d’engarjolar un innocent.

Per acabar, lamento en part les imatges dels acusats de cas Pretòria però després de veure com dos senyors que s’han portat, segons ells, dos o tres milions d’euros; molt probablement jo no en veuré un de sencer al meu compte en la vida; veure que per altra banda altres que seran processats per delictes similars van de pet a la gàbia m’alleuja, em fa sentir que potser la justícia fa honor al seu nom i que al final Millet i Montull seran condemnats.

Estem fent un gra massa amb els senyors Millet i Montull? No pas, al contrari, se’ls hi està respectant fins i tot el que no mereixen. Es excessiu el tracte rebut pels acusats del cas Pretòria, pel que fa a la presó i a les fiances no, pel que fa a la imatge diàfana esposats sortint del furgó, ho sento per ells però no posaré el crit al cel, sinó cada dia sí cada més veiem algú igual.

Altre tema és Super Garzón. És excessiu? És sempre ell el què ha de sortir com venjador justicier? Potser la pregunta hauria de ser al revés. Què no hi ha més jutges disposats a ser el blanc de l'ira dels corruptes? No hi ha cap altre jutge que valori el seu lloc com a deure envers la societat en comptes de ser una vaca sagrada, intocable pel seu càrrec i poc donat a ficar-se en problemes?

Garzón es pot equivocar, sí, però prefereixo els errors d'acció que els d'inacció, i darrerament veig molts senyals de jutges massa amics dels seus amics i massa acomodats al seu tribunal. Potser va sent hora de passar comptes.

dijous, 29 d’octubre del 2009

Visita guiada

Tres-cents euros! M'havia gastat tres-cents euros enviant SMS per aconseguir anar gratis en aquella visita guiada. Tres-cents euros que m'obrien les portes a allò que havien de ser els escenaris de la major i més espectacular producció cinematogràfica que s'havia fet mai.

La BBBB (Bed & Breakfast Bastards Broadcasting) havia llogat mig Monegros per fer-ho servir pels escenaris, per cert l'Aragó no va treure ni cinc cèntims, però van ser feliços (com ho hauríem estat tots) mentre va durar, i va engegar una campanya prèvia per fer una única visita guiada per les instal·lacions abans d'encetar el rodatge.

Els afortunats havien de ser elegits entre els que enviessin la paraula BBAU al 5555 a deu euros el missatge. Però es que era una oportunitat única, visitar uns escenaris que serien destruïts una vegada acabat el rodatge. De fet la BBBB s'havia compromès a deixar la zona en les mateixes condicions en que l'havien trobat.

Doncs, després d'enviar els quinze SMS vaig tenir la sort de ser un dels elegits. Uns dies abans vaig rebre un SMS que m'identificava com agraciat al sorteig i m'indicava un número on havia de trucar el 805 555 555 per donar les meves dades personals, em va atendre una senyoreta que, evidentment, no parlava català, - Aquí en Chile sólo hablamos español, señor, lo siento, si no le importa le pasaré a nuestro chat de espera y le atenderemos inmediatamente.

Creia saber què significava “inmediatamente” en espanyol, però estava equivocat, tot i així vaig parlar amb els que serien els meus companys a la visita durant una hora llarga, per cert hi havia una noia que de tant en tant anava cridant algú per passar-ho a una altra línia i donar les dades. Quan em va tocar a mi vaig parlar amb algú que tampoc no parlava català, de fet encara dubto que parlés espanyol. Tot i així li vaig donar les dades en mode Job (de Job el pacient).

Al final del llarg i tediós procés d'identificació l'interlocutor em va informar que ens havíem de presentar a l'estació d'autobusos de Saragossa un dia i hora determinats, allà trobaríem un “stand” de la BBBB on es donarien les credencials i un magnífic regal.

El dia i hora assenyalat estava jo a l'estació d'autobusos de Saragossa més content que un gínjol, l'”stand” em va costar trobar-ho, potser perquè esperava un mostrador enorme amb un gran rètol amb les lletres BBBB i tot de senyoretes amb somriure d'anunci de dentifrici. Al final el vaig trobar, be, de fet, en vaig trobar un conductor d'autobús amb la burilla apagada penjant del costat dret de la boca i un full DIN A4 apaïsat amb les lletres BBBB escrites amb un retolador de la seva filla, com ens va explicar després.

Quan vam estar tots al davant del conductor amb cara de no entendre que estava passant, aquest va deixar anar. - Ya tamos toos, apa pal coxe. - el “coxe” era un autocar atrotinat amb tants anys que era incapaç de reconèixer la marca. Una vegada a la porta el conductor ens va fer el primer discurs. - Señoreh, loh de la BBBB ehta man dixo que loh yebe a loh Monsergo, - Monegros – Si, ezo, Mononegroh. Er regalo lo he dejao en lah butacah, que cada cuá ze zirba. Zi to ba vien taremoh en loh Monzuergoh daqui a treh horah. - Pero si estamos a menos de una hora. - Ezo zerá con avion aqui el tonito – va dir palmejant l'autocar. - tardara treh horah, zi arguno no quiere venir que no zuba.

Dit això va pujar i tots darrera d’ell, tanmateix el malestar de tothom era evident, tothom menys un parell que ens estaven filmant des del primer moment. L'autocar es posà en marxa al mateix temps que sentíem unes vibracions tan brutals que ens aixecàvem de les butaques constantment. Per amenitzar-nos el conductor va tenir el detall de posar-nos la discografia complerta de clàssics com El Fary, Chiquetete i “moderns” com Georgy Dann.

Vaig mirar el magnífic regal, un barret amb visera de color vermell i les lletres BBBB en blanc, una samarreta blanca amb les lletres BBBB en vermell i una ampolla d'aigua de 33 cl. En aquell moment sonava “¡El negro no puede!” - I jo tampoc. - Vaig dir accidentalment en veu alta. - va riure tothom excepte el conductor. - Joer, lla tenemoh ar polaco caxondo.

Després de fer tres llargues hores a cop de “Torito bravo” i d'altres clàssics vam arribar al lloc on es faria el rodatge, els Monegros. Allà no es veia una sola instal·lació, ni tan sols indicacions, res. El conductor va baixar de la tartana i, amb un plec de papers rebregats a les mans va dir. - Pueh vamoh a comensar la vijita. Ziganme. - I va anar cap a una pedra que hi havia uns metres enllà de la carretera. Durant dues llargues hores ens va anar explicant un munt de suposades escenes sense sentit ni encaix.

Seguí caminant fins un camp on no s'havia cultivat res per anys. - Aquí zencontrá con la tia, queztà mu buena ... a no, quez mu buena, bueno seguro queztà mu buena tambien, paece que zerà la Billet llons eza, ahora que yo onde ehté la Lola Floreh que ze quiten lah demah. - Continuà fins un altre lloc indeterminat i deixà anar. - Aqui ze morrearan i pinicula acabá. Apa, toos al coxe.

Va ser un llarg camí, amenitzat pels clàssics, el CD de Georgy Dann s'havia espatllat i va oferir posar el “No cambié” de la Tamara. – Valla peaso de tia! - però vam declinar l'oferta, ningú no volia ser detingut per assassinat i tots estàvem a un pas d'esclatar. Després de tres llargues hores fins l'estació d'autobusos tots amb cap cot vam anar a buscar el camí de tornada a casa.

Estava clar que ens havien estafat, vaig intentar trucar al número per queixar-me però el missatge “El número al que llama no existe o ha sido dado de baja” va ser l'única resposta. Per una d'aquelles casualitats m'havia arribat la factura del mòbil, i quasi em dóna un infart. Vaig parlar amb la unió de consumidors, però em van dir que ells portaven avisant d'aquesta operació des del dia següent a l'anunci, que si volia posar una denúncia contra la BBBB ho fes, però que no tingués moltes esperances.

Uns mesos després un amic que hi viu a Londres em va enviar un correu electrònic amb el títol d'una pel·lícula, me la vaig baixar, i vaig reconèixer-ho tot de bon principi. Érem nosaltres, tots els que havíem trucat, que havíem anat a veure els escenaris del rodatge. No tan sols ens havien pres els cèntims sinó que a més ens havien convertit en protagonistes de la seva pel·lícula: Babaus.

Fa uns dies vaig recordar la història, va ser al veure al metro una cara coneguda, m’ho vaig quedar mirant, al principi no estava segur, ben afaitat, ben vestit, parlant en català ... – Perdoni’m però jo diria que ens coneixem. – L’home em va mirar, primer va debutar, després es va posar blanc. – Collons! – Va dir sense moure’s. – Jo no tinc la culpa, sóc actor, em van pagar per fer de conductor. – Ja. I què em diu del Fary i el Chiquetete? També li ho van dir? – Sí, li ho juro! A més, si pogués li diria on trobar-los. – eren els que anaven amb la càmera de vídeo oi? - Sí. – Li van pagar molt? – Pse, però no tenia feina. – Sabia que els altres anàvem enganyats? – De debò que no, M’havien dit que volien aprofitar-se de les subvencions al cinema. – Bé, molt de gust.

El vaig deixar allà astorat, pensant si m’hi tornaria per deixar-li caure una mà d’hòsties, i la veritat és que al principi en vaig tenir ganes, però vaig comptar fins a deu i em vaig conformar en veure la seva cara de por i desconcert mentre m’anava. Ara, si hagués torbat els bandarres de la càmera ...

divendres, 23 d’octubre del 2009

Un instant

Ves a saber perquè però la vaig mirar directament als ulls, semblava endinsada als seus pensaments, navegant per ves a saber quines aigües, amb un lleu somriure als llavis. Vaig gaudir de la seva visió durant uns minuts, potser tres o quatre, no ho sé.

Sols sé que vaig sentir com si entrés en els seus somnis, allà ens vam trobar cara a cara, no ens vam dir els noms, sols les mirades van parlar, la remor de les ones acaronant la sorra era l’únic que sentia.

No sabria dir on érem, tampoc no m’importava, tan sols el desig de sentir el tacte de les seves mans, tan sols el desig de besar els seus llavis, tan sols el desig de sentir la calor del seu cos.

Quant de temps havia passat? Què més donava, sentir la calidesa dels seus ulls encarats amb els meus, sentir la frescor del seu somriure, imaginar-nos enllaçats, abraçats, acaronats, petonejats.

Podia veure a sota el vestit florejat les llargues cames, molsudes, cridant per les carícies de les meves mans, i l’escot obert que permetia mesurar el volum del seus pits, fins i tot veure la mínima frontera d’una de les seves arèoles sortint per sota el límit del sostenidor.

De sobte es trencà l’encanteri, s’aixecà de la cadira i s’agafà a la barra. El metro parà en una estació més enllà de la meva, ella, abans de sortir, es girà per darrera vegada i em llençà un petó. Vaig mirar a un costa i l’altre per si hi hagués algun candidat més a receptor d’aquell petó, però era sol. Ella també s’havia enfonsat en els meus ulls, ella també havia somiat amb mi.

Vaig baixar una parada més enllà, i vaig haver de fer dues estacions enrere, vaig haver de donar explicacions, obviant molts detalls, al meu cap pel fet d’arribar tard, i vaig haver de quedar-me a la feina per recuperar el temps perdut. Però tot això va ser un preu molt acceptable pel record de la seva mirada, del seu somriure, del seu cos voluptuós i suggerent, pel seu record.

divendres, 16 d’octubre del 2009

Mons paral·lels (Relats conjunts)




Una distorsió! Havíem trobat una distorsió! Per primera vegada a la història l’ull humà podia veure en directe una distorsió d’espai i temps.

Què lluny van quedar els temps en que les pel·lícules de ficció ensenyaven les distorsions com un punt lluminós, com una explosió parada en el temps, com un estel minúscul, lluminós i fred sense gravetat o com un núvol, com boira.

Però la realitat sempre ha estat més complexa i ara vèiem diàfana i a l’hora complexa una distorsió d’espai i temps, veure a l’hora dos moments i dos espais en, per dir-ho d’alguna manera, el mateix lloc. Qui no va ser allà li pot costar entendre’l, així que m’explicaré.

Imagineu la sala del laboratori, un laboratori vell, de parets groguenques amb una taca d’una antiga humitat ja resolta a l’espera d’una mà de pintura que amagui els seus mals antics i moderns.

Imagineu una altra sala, de parets blanques i joves, lluminosa i càlida, amb prestatges negres, d’un negre brillant, recent penjats i on comencen a amuntegar-se llibres, arxivadors i documents.

Imagineu ara totes dues imatges a l’hora, al mateix temps i en el mateix espai, perfectament definits i distingibles una de l’altra però complexament entrecreuades. Dues imatges, dues realitats, un sol espai i temps.

La majoria dels presents vam sentir un fort mareig produït pel curt circuit que es va produir als mostres cervells, alguns van haver de sortir corrents, fins i tot un es va desmaiar.

Però una vegada el nostre cervell es va aclimatar no vam poder fer més que celebrar-ho amb crits i riures, incrèduls del que encara vèiem. Tots menys un, tots menys l’autor material. – I a tu que et passa? – Em pregunto ... Som davant d’una finestra o d’una porta?

El silenci va omplir la sala. – Què estem veient? Un moment del nostre passat, del nostre futur o d’una altra realitat? - Dit això començà a caminar cap a la distorsió. - On vas? - Es va girar cap a qui li preguntava. - Penses que m'he passat els darrers vint-i-cinc anys de la meva vida intentant obrir una porta per quedar-m'hi?

Dit això tornà cap a la distorsió, alguns li avisaven. - No és segur que puguis passar. - És molt arriscat, no entris. - Estàs boig? - Alguns ens manteníem en silenci, admirant i envejant aquell home i maleint no tenir el valor de seguir-lo.

Va posar un peu dins la distorsió. - Pel moment no m'estic volatilitzant. - Va dir amb un somriure sorneguer. Seguí traspassant aquella porta a ves a saber on i quan i quan ja era a l'altra banda es girà, saludà amb la mà i sortí de la nostra vista.

No sé perquè, no sé d'on em va sortir tot però em vaig veure dient. - Doncs no m'ho penso perdre. - No recordo haver caminat, o potser sí, sols sé que en acabar la frase era a l'altra banda amb ell. En aquell moment la distorsió es va difuminar, ja no vèiem res a l'altra banda.

M'hi vaig girar cap a ell i li vaig preguntar. - Bé, i ara? - Ell, traient-se la bata i desant-la a sobre una cadira va deixar anar. - Tenim tot un univers per descobrir. Anem?

Fortor

A gat mort, un terrible ferum a gat mort envaïa les nostres pituïtàries, ningú no sabia d’on emanava aquella fortor que ens feia venir basques als més posats en ambients pudents, però aquell dia la ciutat sencera es despertà sota els seus efluvis.

El cap de la policia local, en la seva qualitat de coordinador d’emergències, ens havia convocat a una reunió a l’ajuntament. El fet d’arribar-hi va ser ja tota una odissea. Amb un mocador lligat al clatell per cobrir-me el nas i la boca i amb prou feines minvar fins a un límit poc raonable la pudor que corria arreu, m’hi vaig llençar a l carrer.

La primera idea va ser agafar el cotxe, però els carrers estaven bloquejats pels vehicles, camions, furgonetes, autobusos, cotxes i motos, mig abandonats per conductors i passatgers que treien tot el que no havien menjat en dies.

Així doncs, vaig arribar fins el carrer Major i, tractant de no unir-me a la vomitada comunitària, vaig arribar fins a l’ajuntament, després de pujar per les escales del les oficines m’hi vaig atansar al mostrador d’informació, un soroll inconfusible em va fer identificar al funcionari de torn abocat a la paperera, incapaç de demanar-me ni tan sols que esperés. Un paper escrit a mà amb unes taques sospitoses indicava que la reunió es faria al setè pis.

Vaig cridar l’ascensor però l’espectacle que va mostrar en obrir-se les portes em va animar a pujar els vuit pisos, entresol inclòs. A qui se li va acudir de dir-li entresol a un pis que és a quatre metros d’alçada? Teòricament la pudor havia de minvar així pujava però jo tenia la sensació que augmentava exponencialment.

Vaig veure el cap de la policia local córrer com un esperitat cap als lavabos en el moment que entrava a la sala. Vaig seure fent-me a la idea que la reunió trigaria a començar, el cap de la local va tornar cinc minuts després. – Ja em disculparà. – Va dir amb la cara descomposta. – Em faig el càrrec. Tampoc no passa res, sóc el primer, després de vostè. – de poc no arribo, des de l’edifici de la comissaria fins aquí he hagut de parar cinc vegades.

Després d’evitar un no accés el cap de policia em preguntà. – Ja sap de què es tracta? – Aquest tipus de pregunta són una plaga, la gent deu creure que els tècnics, d’allò que en siguem, som endevins, arribem i encara no hem pogut analitzar el problema que ja ens pregunten pel veredicte. – Doncs francament sembla que hagin mort un gat de dimensions descomunals. – Li estic fent una pregunta seriosa. – No pas, una pregunta seriosa seria preguntar-me pel primer que faria.

Visiblement emprenyat el cap de policia recollí la proposta. – I així? Què faria vostè? – Revisar les fàbriques dels voltants, especialment les químiques i aquelles que facin servir productes corrosius. – En aquell moment arribà el director de l’hospital amb el vestit tacat de vés a saber què. – Bon dia senyors, si en podem dir així. No ha arribat l’alcalde? – No encara. – respongué el cap de policia.

El director de l’hospital va seure tragué una carpeta i d’ella un full. – En sortir de l’hospital m’han informat que tenim les urgències col·lapsades a més del problema que suposa atendre la gent amb aquesta pudor. Em pregunto si això no vindrà d’alguna indústria química dels voltants. – És el que parlàvem quan ha entrat. – Li digué mentre el cap de policia intentava evitar una altra glopada. – Si els hi sembla em posaré ara mateix.

Abans no em responguessin m’aixecà i entrà a una saleta on hi havia un dels ordinadors de l’ajuntament, un aparell tan desfasat que encara tenia una disquetera de cinc i quart. Em vaig identificar i vaig obrir el llistí d’empreses, afortunadament el programa em permetia d’enviar la selecció via Internet. M’ho vaig enviar al meu telèfon l’obrí i començà a trucar, una per una totes les empreses químiques.

Després d’una hora llarga, tothom trigava en contestar per la pudor, vaig descartar les quinze empreses, amb tot la pudor havia minvat, això o ja ens hi estàvem acostumant, vaig tornar a la sala de reunions, l’alcalde ja havia arribat, també el representant de la policia autònoma i el cap dels bombers. – Alguna cosa? – Res. – Llavors se’m va acudir. – I l’escorxador? – Si fa anys que és tancat! – Això no significa res. – El cap de policia va fer que un cotxe anés a fer una comprovació.

Algú va dir també de comprovar els mercats. – No sigui que en algun s’hagin espatllat les cambres frigorífiques. – No crec, per aconseguir aquesta pudor a tota la ciutat haurien de portar ja uns mesos. – I les ciutats veïnes? – La pudor les hi afecta sols en les zones limítrofes, el problema és nostre. – Va dir el representant de l’autònoma.

Em vaig aixecar i vaig fer l’intent d’anar-me. – On va? – Aquí no fem res, vaig a mirar de trobar la font. – Com? – Ensumant. – I ara! Què farà, anar fent de gos pel carrer? – Quelcom semblant. – Dit això vaig baixar a la recepció i enfilà el carrer. Tots em van seguir.

Vaig anar a un extrem del carrer i després a l’altre, vaig tornar enrera, la pudor era més forta al primer extrem, aquí teníem un carrer que creuava i la continuació del carrer, vaig decidir seguir pel carrer però a mig camí vaig fer enrera, la pudor minvava. Els altres em seguien com un ramat.

Vaig girar pel carrer que portava a la plaça de la vila, però la pudor també minvava així que vaig fer enrera, a més del grup inicial alguns curiosos s’uniren al grup. Vaig seguir baixant carrer avall però per a sorpresa meva la pudor també minvava.

Vaig retrocedir fins l’encreuament, parà el nas fins que em vaig adonar que la pudor venia de l’edifici de l’ajuntament. – Però on va? – A la font. – Quina font? – La font de la pudor. Quina si no?, pujà de nou les escales i parà el nas. – Juraria que la pudor ve de l’edifici vell. – Però si allà sols hi ha la sala de plens! Ens hi vam arribar, en obrir la sala una onada d’aire pútrid ens va colpejar, la majoria dels que em seguien van patir arcades.

Quan ens vam recuperar vam poder veure com els mobles tenien un tel color verdós per sobre, i que l’aire era totalment viciat. El cap dels bombers va fer una trucada, una mitja hora després teníem un camió de bombers disposat a ruixar tota la sala. Per sort m’havia fet amb un pot de vidre on vaig ficar una mostra d’aquell tel podent.

Dies després em van arribar les anàlisis del laboratori. Es tractava d’un fong rar, originari d’alguna illa caribenya però que mai no s’havia aclimatat al nostre medi, fora d’aquesta vegada en la que s’havia convertit en una plaga. El que mai no vam poder esbrinar va ser quin regidor havia portat la mostra inicial, les mànegues dels bombers primer, i el pesticida del jardiners després van acabar amb la possibilitat d’esbrinar-ho.

Per als mitjans de comunicació l’explicació a la fortor va passar per un núvol després per un vessament no controlat al riu, al temps que s’informava d’un petit ensurt a l’edifici vell de l’ajuntament i la decisió de renovar la sala de plens per haver trobat corcó a les butaques. La meva recomanació de dir la veritat va ser rebutjada de ple. – És més fàcil de l’altra manera. – Va dir l’alcalde.

divendres, 9 d’octubre del 2009

Nobel de la pau

Distingits i honorables membres del l’Institut Nobel:

Una vegada analitzats els motius i circumstàncies que han portat a atorgar el Premi Nobel de la Pau al senyor Barack Obama, al que, de debó, respecto i admiro i en tinc posades moltes esperances, crec que puc promoure una candidatura sense que ningú em pugui criticar, ni molt menys deixar de prendre’m seriosament.

La dita candidatura seria la de la meva filla de quatre anys i la presento per al premi Nobel de la Pau. Per constatar que és mereixedora del dit premi els hi explicaré que ahir em va dir, categòricament: Papa, les armes són dolentes. Davant d’aquesta afirmació no vaig poder fer més que abraçar-la i fer-li un gran petó.

I és per això que crec que és mereixedora del dit guardó, per la qual cosa els encoratjo a que la considerin seriosament.


(M’agrada Obama, però que li donin el Nobel de la Pau és ridícul).

L'àngel caigut

El senyal de sol·licitud de transport ha saltat, la cabina s’obre després d’una estona i surt Gea, cap cota, els ulls plens de llàgrimes. Sense parar boca surt de la sala, surt de l’edifici i es perd al mig del bosc. Ningú no li ha barrat el pas, saben que passa, saben que sovint la pressió li pot. Seu a terra, sols els seus gemecs destorben el silenci dels arbres.

Una veu la fa sortir dels seus pensaments. – És molt dur, assabentar-se que un amic ha mort. – Gea es gira cap a la veu. - I com ho saps tu ... Ja. No és sols la seva mort, han atacat una altra població, l’han esborrada del mapa i no l’hem pogut evitar. Ell sabia que estava sota sospita, sabia que tard o d’hora l’enxamparien ... Li ho havia demanat, li vaig dir que fugís ...

La dóna li passà una mà pel cap. – A mi m’ho expliques? Ens queda molt per patir, però t’has de sobreposar, et necessiten, en poc parlaràs amb el substitut, l’has d’ajudar, és un jovenet, quasi bé un nen, està ple d’ira i necessita que el guiïs, si el deixes fer el resultat serà molt pitjor, si arriba Pere III al papat el següent serà la destrucció del planeta. Tot i ser uns éssers menyspreables els Abderramans són l’assegurança d’un futur, el teu present, aquest present.

La noia s’eixuga les llàgrimes. – Com sabré que és ell? Tinc por d’anar al punt de trobada i caure en mans d’un sicari d’Abderramà I. – Segon. Abderramà I es mort, el seu fill serà coronat en un parell de dies, però no pateixis no hauràs de bregar gaire amb ell, Abderramà III el farà assassinar d’aquí a uns mesos ... i un altre pagarà pel seu crim.

Gea s’aixeca, es mira de front la seva interlocutora. – Per haver passat els cinquanta em conservo molt bé. – Li diu amb un somriure trapella. – No siguis bocamolla! Has entès el que t'he dit del substitut? - Com és diu? Quin aspecte te? En definitiva, com sabré que és ell? - Portarà un llibre, una Bíblia en àrab. - Aquest és el senyal? - Sí. - Massa simple, les Bíblies en àrab son arreu de l'imperi papal. - Tindrà quelcom especial.

Les dues Gea s'acomiaden. la jove Gea torna al laboratori, la esperen, com sempre, saben que la tensió és alta, saben que no li poden demanar no ensorrar-se davant determinats fets. – Et trobes millor? – Sí, ja m’ha passat. S’han assabentat? – No, però mira de recordar tancar el bany i engegar la dutxa, ha anat de poc. – Ho sento. – No pateixis, he entrat tan bon punt sorties i he arreglat el decorat. – Em toca dutxar-me.

Sense esperar la resposta torna a entrar a la cabina, abans de tancar es gira i fa un darrer comentari. – Hauré d’anar a presentar els meus respectes al nou Papa. – Ja saps que no ens agrada que siguis tan a prop d’aquells assassins. – M’han de tenir present, a més, no poden explicar-ho, els prendrien per bojos, per endimoniats. – La porta de la cabina es tanca, Gea entra a la dutxa i es remulla, tanca l’aixeta, es posa el barnús i surt del bany, seu a la taula, i truca per l’intercomunicador. – Logística. – Demà vull anar a fer una volta. – El sistema de sempre? – Sí.

Al matí surten tres vehicles idèntics de l’edifici, cadascun agafa una ruta diferent, ningú no sap ni on van ni qui els porta. Un dels vehicles para en mig de la ciutat, algú baixa i es perd entre la gent, altre dóna voltes per una ampla zona sense parar enlloc i el tercer para en una arbreda solitària, ningú no surt del vehicle.

A l’altra banda de la frontera, en terra de ningú, Gea espera mig amagada, la figura d’un monjo s’apropa, porta un arma penjant de l’espatlla i una bíblia amb caràcters aràbics a la portada, una falta d'ortografia converteix la paraula “sagrada” en un gargot sense sentit. És el senyal. – No et moguis d’on estàs. – Gea? – Jo mateixa, i tu? – El meu nom no importa. – A mi sí. – El pare Miquel es va confessar amb mi abans de ser cremat. – Ja, i per què he de confiar en tu? – Perquè jo mataré Abderramà II.

Gea Li agafa l’arma sense que ell oposi resistència. – No ho faràs. – Puc fer-ho, sóc membre de la Guàrdia Suïssa. – No ho faràs, ja s’encarregarà el seu fill. – Doncs mataré el seu fill després. – No! – El monjo es gira a l’hora que es treu la caputxa. – Ets un nen encara. – No pas. N’he viscut la mort dels meus pares, he trobat ma germana abans no acabés a l’harem papal i la protegeixo de els seves urpes. – Ja, fins que la trobin. – Pensen que és la meva concubina. – I quan te la exigeixin en senyal de lleialtat?

El nou acota el cap, sap que si això passa l’única sortida serà la mort. – Hauràs d’enviar-nos-la. – És perillós. – Tens gent de confiança? – Un parell de companys. – Vull les seves dades, vull saber que són de confiança. – Te les donaré. El pare Miquel em va demanar que t’informés dels atacs. – I? – el noi li atansa un paper. Gea el llegeix. – No tornis a escriure en paper. Reclama les pertinences d’en Miquel, ens posarem en contacte.

Gea es retira a l’ombra dels arbres, abans de desaparèixer el noi li pregunta. – Què faig? – Prepara el viatge de ta germana, la informació sobre els col·laboradors i prepara’t per ser el botxí dels comdemnats. – Vols que executi innocents? – Vull que els alliberis. Com et puc dir? – Em dic Salim. – No sembles àrab. – No ho sóc, els pares, els hi agradava el nom. – Sé de què parles. Bé, Salim, ens tornarem a trobar ... si això és bo. - Ho és, però no teniu gaire temps. - Suficient.

Gea desapareix i el noi queda sol, es torna a posar la caputxa i recull l’arma. Ha de tornar abans no el trobin a faltar. Informes! Pensava que la lluita seria cara a cara. No acaba d’entendre-ho, te al Papa a tocar cada dia, seria tan fàcil estroncar-li la vida! El camí fins el monestir és curt, aviat troba la guàrdia, intercanvien sant i senya amb contrasenya i segueix el camí.

Els tres vehicles han tornat, ningú no ha vist qui els conduïa, ningú pot assegurar que Gea anés en un d’ells. Gea entra a la sala. – Transmetin això a defensa. – Diu a l’hora que els lliura el paper. – Però ... Nova York? ... Aquest babau vol atacar Nova York? ... Però si és seva! – D’això es tracta, ells fan l'atac i ens acusen a nosaltres d'haver llençat una bomba atòmica a Nova York.

El comunicat arriba aviat al seu destí. A l’hora prevista un avió amb la càrrega mortal es prepara per enlairar-se a un aeroport militar a uns mil kilòmetres de la ciutat, res no els fa pensar que serà interceptat, però pocs minuts abans un eixam de míssils impacten contra les instal·lacions, uns minuts després el que era un aeroport no és més que un punt negre fumejant.

Al seu despatx Abderramà II escridassa els seus. – Però com dimonis han decidit atacar aquella base? – No ho sabem, Santedat. – Tenim un talp, santedat. – Qui ho diu és un membre de la guàrdia. Abderramà se’l mira amb mig riure. – Mira, un monjo impertinent. – Salim prem el puny dins l’hàbit. – Perdoneu, Santedat, he trobat això ... crec què és una prova del que he dit.

Salim li atansa uns papers al Papa, aquest els agafa i els mira. – Molt interessant. On l’has trobat? – Santedat ... a una paperera de la sala de comunicacions. – Què hi feies allà? – Guàrdia, Santedat, estava de guàrdia. – Saps noiet, això són sols papers, vull el cap del responsable. M’ho pots portar? – Santedat ... la signatura ... és ... – L’àngel caigut, Satanàs, l’enemic de Déu. Però fill, això no l’ha escrit el diable, l’ha escrit un traïdor, tens tres dies per portar-me’l. – Viu o mort, Santedat?

El Papa riu. – Aquesta ... – Diu mirant els seus col·laboradors. – aquesta és l’actitud que vull. – I tornant-se a Salim. – Viu, una mort lenta serà un càstig més adient, i jo m'encarregaré que sigui maleïdament lenta. – Així ho faré. Santedat. – Salim es retira mentre pensa qui dels més propers serà el que caurà. – Si pogués parlar amb Gea ...

A la nit, d’entre les pertinences del pare Miquel veu sortir una llum, remou els objectes fins trobar una mena de caixa, no havia reparat en aquell aparell abans, sembla un telèfon, se l’acosta a l’oïda. – Salim? – Gea? – Hola Salim. Què tal el Papa? – Força emprenyat. Vol matar algú ... literalment. – Ho sé. Qui és que li ha recomanat atacar Nova York? – L’arquebisbe de defensa. – Interessant, però no el podem sacrificar encara. Ho sento pel seu secretari. – Entenc, farem una inspecció a la seva cel·la i trobarem prou documentació per inculpar-ho, em posaré ara mateix a fer-la. – No cal, ja hi és. Aneu-hi ara, està tractant de destruir-la. – Entesos.

Salim deixa l’aparell, surt de la sala i dóna l’alarma, amb el seu escamot es dirigeix a la cel·la del secretari de l’arquebisbe. Sap què és el primer pas per aïllar la bèstia, sap que és el principi de la fi, sap que ell és l’àngel caigut.

dimecres, 30 de setembre del 2009

Gènesi

Li ho havien dit un munt de vegades, el temple és una zona prohibida, ningú no hi pot entrar si no és que el cridin els sacerdots. Però ella desitjava veure-ho, entendre què era el que amagaven aquelles parets, aquells passadissos foscos que sols una vegada a l'any, quan hi havia l'eclipsi de Senn i Mann, deixaven entrar la gent fins al pati central i sols amb l'objectiu de veure com els dos satèl·lits es creuaven.

Però ella ja no mirava la conjunció, recordava haver-la vist des que tenia consciència, ella mirava la petita porta per on sortien i entraven els sacerdots, i somiava entrar-hi, escolar-se sense que ningú no la veiés, espiar el que feien aquells homes de túniques grises que rara vegada deien més que alguna paraula.

Aquella nit va decidir entrar-hi, va esperar que el poble dormís i va sortir de casa amb els peus nus, les pedres se li clavaven a les plantes però no podia posar-se les botes perquè el soroll podria cridar l'atenció d'algun guardià. Caminà amagant-se en les ombres, quedant-se parada en un racó fosc mentre un parell de guàrdies passaven pel carrer veí.

Arribà a la sortida del poble, encara caminant descalça va avançar fins sentir-se segura de no ser vista, llavors es calçà les botes i començà a caminar cap al temple amb energia, també amb neguit, aquell neguit que se sent quan un fa allò que voldria tot i ser conscient de no saber on va.

Va superar la primer porta del temple, la que donava al pati central, era totalment buit, ni un ànima, ni tan sols un del sacerdots vigilant. Va caminar fins la porta, sense esperança de trobar-la oberta posà la mà sobre la fusta, llavors sentí el grinyol de les frontisses mentre la fulla s'obria deixant-la entrar en aquell món fins ara vedat.

El passadís no estava a les fosques sinó que hi havia una penombra d'origen incert que permetia veure on es trepitjava, avançà passadís endavant fins arribar a una sala, hi havia un sacerdot, llegint un llibre, llavors es va maleir per no haver-se tret les botes, si caminava la escoltaria. Amagada just abans de l'entrada a la sala es descordà una bota i la tragué aconseguint no distreure el mossèn de la seva lectura, però la segona bota va caure a terra i el sacerdot, que fins llavors no s'havia mogut, es girà cap al passadís. - Ja has arribat! Passa, passa.

Desconcertada per les paraules del sacerdot va entrar a la sala. - M'esperava? Com sabia que havia de venir? - Filla, no ens has passat per alt, tot el poble en va ple del teu desig d'entrar-hi, i sabíem que tard o d'hora vindries, de fet ens han avisat els guardians que havies fugit del poble.- Vol dir que m'han vist? - I tant! Però això ja no importa, estàs aquí.

El sacerdot s'aixecà, tancà el llibre i li feu un gest per que el seguís. - On anem? - No volies saber que hi ha? - Sí. - Doncs avui començaràs a saber-ho. - Dit això el sacerdot sortí de la sala per una altra porta, ella el seguí en silenci.

Van recórrer un llarg passadís de parets desgastades fins arribar a una sala on un munt de taules amb uns aparells, desconeguts per ella, on alguns sacerdots escrivien o miraven. - Durant el dia la sal és plena, ara sols estan els investigadors de guàrdia. - Investigadors? - L'home es girà cap a la noia amb un somriure. - Sí, veuràs, aquesta història que diu que som sacerdots ... oblida-la. - De fet som científics, investigadors, empenyats en recuperar tota la saviesa dels temps antics.

La noia se'l mirà desconcertada. - Què vol dir? - Veuràs, fa milers d'anys a humanitat va assolir cotes de coneixement ara impensables, aparells que navegaven sota l'aigua, d'altres que volaven, fins i tot per arribar a Mann, tot i que llavors li deien Moon, també havien arribat a dominar diferents fonts d'energia entre elles la de la llum del dia i la de l'àtom.

L'home callà un instant i la noia aprofità per preguntar. - I si saben tot això per què no el comparteixen? - Hi han indicacions clares, diàfanes, del que pot passar. De fet estem sobre un dels més perillosos regals d'aquella època. Els antics van crear aquest centre, van arribar a la conclusió que l'única manera d'evitar que féssim res del que penedir-nos era fer que el coneixement és mantingués tot aquí.

L'home feu un gest i creuaren la sala. - Ara et portaré a la que serà la teva cambra, demà començaràs les classes, tens molt per aprendre. - I com sabeu que e vull quedar? - Se't veu a la mirada, puc veure totes les preguntes que tens, l'ànsia per saber, no voldràs anar-te mai.

La noia, reprenent un altre tema preguntà. - Així si els antics van arribar a Mann, també van arribar a Senn? - Senn no hi era llavors, Senn va ser el causant del segon cataclisme, era un asteroide a la deriva que va arribar a posar-se en òrbita a l'entorn del nostre planeta provocant terratrèmols, marees que inundaven ciutats senceres, aparició de ous volcans... Quasi va desaparèixer al humanitat sencera. - I el primer cataclisme? - Aquest va ser culpa de la pròpia humanitat, a milers de braços sota nostre hi ha un cementiri de material d'energia atòmica, les deixalles de les centrals d'energia i les darreres armes ... nuclears els hi deien.

L'home acotà el cap. - Ja t'ho explicarà amb més detall el mestre historiador, però un governant totalitari va començar el primer cataclisme llençant un atac nuclear sobre un país veí, el núvol nuclear va recórrer el planeta sencer sembrant la mort i la malaltia allà on passava, va ser la darrera vegada que es va fer servir armament nuclear, es van fer diferents cementiris arreu del món on es van establir centres com aquest que van ser a l'hora guardians del pitjor llegat del passat i conservadors del coneixement.

L’home mirà als ulls a la noia. – Tanmateix ara el que importa és el que fem aquí, la nostra feina és mantenir els coneixements adquirits i anar-los aplicant a la vida de la gent de manera que siguin assimilats amb tranquil·litat, i, sobretot, evitar que s’obrin els cementiris sobre els que estem. – Dit això indicà a la noia quina era la seva habitació, ella entrà en silenci. – Aprofita a dormir, demà comences una nova vida.

dimecres, 23 de setembre del 2009

Invisible

Portaven llegits més de cinquanta currículums per a un lloc d’investigador d'empresa, un espia industrial tot i que preferien dir-li informador. Sols quedava un, ell va començar a llegir:

“Senyor director de recursos humans, senyora secretària del director de recursos humans:” Coi! Quina entrada més estranya. – Va dir ell per continuar amb la lectura. - No els hi detallaré els meus estudis donat que no venen al cas.” - Quin morro! – Va dir ella. – Calla, calla que segueixo. “Crec que sóc la persona idònia per al lloc que ofereixen perquè sóc invisible.! – Tots dos van riure. – Això es posa divertit!

Ell va seguir llegint. - “Sí, ja sé que no s’ho creuran, he d’aclarir que no es tracta d’un invisibilitat física, però el cert és que ningú no repara mai en la meva presència. Ja sé que això s’ha de demostrar per això els hi relataré el que han fet des de primera hora fins que han començat a llegir aquest currículum.”

Tots dos es van mirar entre estranyats i incrèduls, ell va continuar la lectura. – “La senyora secretària ha arribat a les 8:05, ha anat al lavabo on s’ha repassat la roba i el maquillatge, ha escollit els currículums, entre els que no hi era aquest perquè encara no els hi havia lliurat. Després a arribat el senyor director, ha dit bon dia i li ha magrejat el cul a la senyora secretària, després s’ha assegut i han anat llegint els currículums.”

Ella, envermellida se’l mirà. – No ho sé! – Respongué ell endevinant la pregunta. – La porta, era tancada? – Preguntà ella. - I tant! ... Potser s’ho ha inventat i, ves per on, l’ha encertat ... Segueixo: “Després de mirar-se vint tediosos currículums han fet una pausa, la senyora secretària ha portat un cafè per al senyor director i un cafè amb llet, descremada, per a ella. En acabar el senyor director li ha dit que necessitava alguna cosa, la senyora secretària ha preguntat: Flauta o simbomba? El senyor director ha elegit flauta, la senyora secretària s’ha agenollat davant el senyor director i després de treure-li l’instrument ha executat un concert de flauta digne d’enveja.”

Ella s’aixecà de cop. – Hi han càmeres! Ens estan vigilant! – Ell, garratibat, va seguir llegint. – “Després del concert han seguit llegint currículums què han estat descartat tots excepte un, el de l’ex-policia amb cara de mafiós. Es preguntaran un parell de coses. com és que aquest document és tan acurat en els detalls i quan el vaig posar. Evidentment no sóc endeví, però escric prou ràpid com per enllestir abans que descartessin el darrer currículum.”

Es miraren temorosos. – Però s¡ no ha entrat ningú! Com s’ho ha fet? – preguntà ella. – No ho sé ... potser l’explica. – I va continuar llegint. – “D’altra banda el fet que sàpiga tantes coses no significa que estigui amagat enlloc espiant-los, la seva oficina no te cap racó on amagar-se, fora de fer-ho sota la taula, però la senyora secretària m’hauria vist. De fet he estat assegut a la cadira que en te al davant de la taula, estic des de primera hora, l’únic problema és que com tothom, no han reparat en la meva presència.”

Tots dos van mirar cap a la cadira, va ser llavors quan el van veure, tranquil, esperant que ell sortissin de l’estat de xoc en que havien caigut. – Però com és que no l’hem vist abans? – Va preguntar el director. – Doncs, a dreta llei, no li sé explicar, però em passa sempre, indefectiblement. – Des de sempre? – Preguntà la secretària.

El candidat rumià una mica. – Bé, crec que des de l’adolescència, de fet a casa vaig optar per fer soroll quan volia que sabessin que hi era. Va haver-hi un dia que em vaig aixecar i vaig estar assegut en silenci fins la nit, no vaig sortir de casa i fins i tot vaig seure a taula a menjar. A darrera hora, en dir bona nit, el meu pare em va preguntar d’on venia en aquelles hores i que havia estat fent tot el dia.

El director mirà a la secretària. – Espero que tot el que ha vist quedi entre nosaltres. – Es clar! – Veurà el que volem és algú que sigui capaç d’informar-nos de tot el que fa la competència, els projectes que tenen en marxa, contactes, operacions més o menys lletges ... Vostè m’entén. – Espionatge industrial. – Home! Això és una expressió molt lletja. – Però és la veritat, i a més, donades les meves aptituds és lògic que se’m vulgui per això.

L’home escrigué una xifra en un paper i li atansà al director. – Això és el que vull cobrar cada mes. – El director es mirà al quantitat. – Home! És una mica excessiu. – Compti que no m’haurà de pagar ni bitllets d’avió, ni hotels, el menjar sí, bàsicament perquè per que em posin el plat a taula m’han de veure.

El director li atansà la mà. – Doncs queda contractat, ara la senyora li prendrà les dades. Sols una cosa més, a partir d’ara, sisplau, faci’s veure quan entri. – Així ho faré. – Va dir l’home amb un somriure. – I del que ha passat aquí ... – Va dir la secretària. – Aquí, senyora, no ha passat res. – Va respondre ell.

dimecres, 16 de setembre del 2009

El fumador

És que ja n'estic tip! No puc fumar a la feina, no puc fumar al bar, no puc fumar a l'habitació, ni a la cuin, i al menjador! Al final han guanyat la batalla aquests poca-soltes! Ara ja tan sols puc fumar al mig del carrer, faci un fred àrtic o una calor sahariana, plogui a gots i barrals o passi un huracà.

Recordo aquella època daurada, entraves a qualsevol lloc, treies el paquet i l'encenedor, agafaves una cigarreta i, si ningú no hi fumava ja, demanaves permís, un permís que, per bona educació, sempre t'era concedit.

Després van començar a prohibir fumar a les habitacions dels hospitals i els fumadors, llavors legió, vam accedir-hi a canvi d'una zona, sovint la sala d'espera, on fer la cigarreta de rigor, ens ho hauríem hagut de pensar, en hauríem d'haver negat, exigir el nostre dret a fer amb els nostres pulmons el que volguéssim, però van cedir magnànims, pensant-nos amos de la situació.

Arribà la prohibició de fumar al transport públic, i no sols era qüestió de multes, que poques vegades queien, sinó les cares que ens posava la gent, fins i tot algun renegat, i al final algú t'acabava increpant fins que apagaves la cigarreta, amb prou feines encetada.

Més tard van començar a no deixar fumar als llocs de treball, de nou a canvi d'un cau on fumar-nos-en. I de nou vam cedir, de nou ens vam deixar aixecar la camisa, de nou vam beure oli. Més tard ja no vam poder fumar a les andanes del metro ni del tren, als hospitals ja no es podia fer una calada enlloc, ni tan sols a la cantina, i si en demanaves permís per fumar en algun lloc, ja t'ho negaven sense cap mirament.

Han canviat les normes, abans fumar estava ben vist, socialment acceptat, fins i tot aquell que no fumava era qui havia de donar explicacions. Ara ja no podem fumar enlloc, ni a casa, que si el nen, que si mentre mengem no que fas malbé la olor del menjar,com si els ous ferrats o la coliflor oloressin a roses!

I ara el metge! Ves què em diu aquest ara, que si segueixo fumant no duraré ni tres anys, però si sols fumo trenta cigarretes al dia! Abans en fumava dos paquets i mig al dia, si no sortíem perquè si ho fèiem queien els quatre. Abans entraves a la reunió i si algú es queixava del fum tothom el mirava malament, ara no se t'acudeixi de posar el paquet de tabac a sobre la taula.

I el meu cap? El molt cabró es fumava uns cigarros d'aquells caríssims i que ningú no li tossís al costat que era capaç de posar-ho al carrer. Ahir mateix va amenaçar de fotre fora al que fumi als lavabos i que s'ha acabat lo de sortir a fer la cigarreta al carrer que es perd molt temps i que és una injustícia pels no fumadors. Serà barrut!

Però què hi farem! La guerra està perduda, d'aquí a poc ja m'imagino als pocs fumadors que quedem amagats en un racó, amb un vigilant que no vingui ningú i compartint una cigarreta, com quan érem nens! Em pregunto si al barri ens vendrà el tabac el mateix camell que ven coca? Fins no fa gaire volia que el fessin fora, però tal com raja la cosa, si ven tabac ja m'estarà be que n'estigui.

Clar que potser no em farà falta, si el metge te raó hauré de deixar-ho jo també, i no és per res però aquesta tos matinera, amb tots els mocs que em surten em preocupa. A més m'ofego al pujar les escales i no estic gras, però l'altre dia vaig haver de veure com el veí del cinquè, que sembla una baldufa i segur que pesa més de cent quilos, em passava pujant les escales.

A més la parenta també em collava, ara em feia sortir al balcó a fumar, quan no hi eren ells es clar perquè si ho eren m'enviava al safareig, això sí després quan sortia a fer rentadores no parava de remugar. “Ja m'has atofat això! Però tu no te n'adones de la pudor que fa això.” Perquè per a ella, com per a quasi tothom el tabac ja no es tabac, és això, o aquesta porqueria, és innombrable, tabú.

L'he d'assumir, més tard o més d'hora hauré de deixar-ho, a la fi és el que l´hi he promès a la meva dona. Ves, que havia de fer, si plorava desconsolada mentre el metge ens ensenyava aquella radiografia, jo no veia res, però ell assegurava que allò eren els meus pulmons i que els tenia negres, jo no veia res, però ella es va posar a plorar i que havia de fer jo? Dir-li, prometre-li que deixaria de fumar.

I ja em veus, aquí, al carrer, fent una cigarreta lluny de la mirada de la parenta, després a comprar no sé quines bajanades que vol, sort que el supermercat és lluny i entre que vaig i torno en puc fer dues calades i no fer massa pudor a fum. Des que vam anar al metge l'única manera de poder fumar és anar a comprar, ves jo que arribava de la feina i seia al sofà ara a fer la compra com una dona i tot per una merda de cigarreta, per dues misseres calades.

I pensar que abans érem els amos del mon! Però això s'ha acabat , que si molestem, que si el fumadors passius, coi! Doncs que siguin fumadors actius! No et fot? Com canvia el món, qualsevol dia veurem un parell de mossos traient un paquet de cigarretes de la butxaca d'un detingut i dient-li allò de “I això què?” I l'altre responent “És per ús personal! Puc portar fins a cinc cigarretes!” i els altres “Aquí n'hi ha deu com a mínim, se't caurà el pel, gamarús!” Quin món! Quin món!

dimarts, 15 de setembre del 2009

Doble joc

Va treure’s la bata blanca i la llençà a un racó amb un gest de fastig. – Mal dia? – Preguntà el company que s’estava acabant de vestir. – Depèn. Si es tracta de resultats avui ha estat un dia rodó, però ... – Però? – No m’agrada, sento que l’estem enganyant ... Sí, ja ho sé, és tan sols una màquina, però sempre tinc la sensació de tractar amb una persona.

Mentre treu un cafè de la màquina el company li respon. – Ja saps que és un prototip, es tracta de comprovar com respon davant suposades situacions anòmales. Quan estiguem allà fora dependrem en quasi bé tot del que facin aquestes màquines. – Preferiria que fossin com els ordinadors, teclat, monitor i adéu, però aquest té ulls. Saps el que ha estat mirar els seus ulls quan li hem dit que s’havia cremat el port de comunicacions?

La dona s’eixuga una llàgrima fugissera amb un dit. – Va posar la mateixa cara que el pare quan li van dir que es moria... No puc. És superior a mi. – Dona! No sent, és tot un munt d’algorismes. – I per què preveiem que es puguin generar algorismes defectuosos? – Degeneració de hardware, és el problema que més por ens fa, recorda que són ordinadors quantics, un error al hardware, una sola posició de memòria que perdi la informació de tal manera que el sistema de comprovació l’accepti i podem tenir una màquina assassina, de fet ja l’has vist això.

La dona s’esvera. – Però li ho vam provocar! Li vam treure els algorismes de seguretat en aquell pobre desgraciat, i encara així sols va respondre amb ordres, ni un sol atac físic, ni quan el vam desconnectar ... i aquells ulls ... t’ho juro! Tenia la mirada d’algú que no es reconeix a si mateix, els seus ulls no deien el mateix que les seves paraules! – Va, calma’t, m’estàs convencent que necessites uns dies de descans, parlaré amb el cap. – Sí, potser, necessito aire fresc.

La dona surt de la sala i enfila el passadís fins arribar a l’andana de la llançadora, l’home l’ha mirada com marxava, la seva mirada delata la seva preocupació, quan la noia ha desaparegut més enllà de la porta de l’andana enceta el camí cap al despatx del coordinador amb pas ràpid. – Senyor!. – Diu abans d’entrar al despatx. – Passi, passi. – Senyor, tornem a tenir problemes. Està veient sentiments a la mirada dels prototips. – Ja, però no era això el que esperàvem? – Sí, si observa la mirada d’un humà però no en la d’un androide.

El supervisor mira les dades al seu ordinador. – Segons consta aquí es tracta d’un prototip de companyia, pensat com a confident, algú a qui la tripulació li pugui transmetre totes les seves angunies, que sigui capaç de simular comprensió, compassió, amistat, fins i tot amor. No veig el problema. – Senyor, està interpretant sentiments en androides que no estan programats per tenir-ne. – I com ho sap? – Què vol dir?

El supervisor l’invita a seure amb un gest. – Ella està preparada per interpretar canvis en els músculs facials a la recerca de canvis d’estat en l’individu, vostè diu que ha interpretat sentiments a la mirada i el programa ja ho preveu que l’expliqui així. S’imagina, de petit, quan vostè estava trist que la seva mare li hagués dit “Els teus músculs m’indiquen que penses en alguna cosa trista.”? No, la seva mare hauria dit “Se’t veu amoinat.” Aquest és l’objectiu.

L’home replica. - Però els androides no en tenen de reaccions facials. – S’equivoca, tot i que no són tant expressius com un humà tenen un mínim de reaccions facials, ens vam adonar que ajudaven a la comunicació entre humans i androides. – Ja, però ella dóna senyals d’esgotament. – Sí, això si que és un problema ... Manca de memòria? – No crec, jo pensaria en una saturació d’alguna variable.

El supervisor seu de nou davant de l’ordinador i revisa la fitxa de la dona. – On és ara? – Va camí de la seva cabina, deu ser a punt d’entrar. – D’acord, he preparat la cabina per que la posi en espera tan bon punt entri, quan li arribi el senyal faci’l un volcat de memòria i revisi si hi ha algun punt de saturació. Informi’m del que trobi. – D’acord senyor.

L’home surt del despatx, el supervisor espera a deixar de sentir les seves passes i fa una trucada. – Senyor director? ... Sí, és per informar-li que els androides funcionen dins els paràmetres esperats ... Sí l’androide tècnic és capaç d’interpretar anomalies en qualsevol androide sense necessitat d’una connexió directa, l’androide de companyia interpreta a la perfecció qualsevol sentiment encara que sigui simulat, sols necessita un petit ajustament i l’androide de gestió ha estat capaç d’assumir que ja no pot ser reparat des de fora ... Sí senyor, crec que en dues setmanes podrem crear les tripulacions per les naus i abandonar aquest planeta mort.

divendres, 11 de setembre del 2009

Records

La seva mirada repassà tots els racons de la sala, la recordava més atapeïda, trobava a faltar les carpetes A-Z dels prestatges i el garbuix de papers que amagava la superfície de la taula. Els aparells de telèfon també havien desaparegut i ara hi havia un monitor hologràfic amb só incorporat.

Havien passat molts anys i moltes coses. En aquella època encara existia Espanya i res no feia pensar que hagués de passar el que va passar. Aquell onze de setembre, tot just havent acabat els actes oficials les televisions van emetre la notícia, Una part de l'exèrcit havia pres la Moncloa i la Zarzuela, les emissores de la televisió i ràdio nacionals, espanyoles, i l'aeroport de Barajas.

Per la televisió anunciaren la presència del nou president de l'estat en poca estona i quasi tothom esperava la imatge d'un militar. La sorpresa va ser majúscula quan qui es va presentar va ser l'anterior president del govern del mateix partit que ara governava. Visiblement i sospitosament eufòric va encetar un discurs on declarà dissoltes les corts, derogada la constitució i els estatuts de les autonomies i ordenava la detenció de la família reial i els diferents governs autonòmics no corresponents al seu partit.

La següent sorpresa va se veure una ombra al seu darrera, tot seguit sense temps d'entendre res un só estrident i una taca vermella que s'estavellava directament a l'objectiu de la càmera i a les pantalles de tots els televisors.

La connexió es va tallar, el fet que el cap colpista estigués mort no va suposar la retirada de l'exèrcit però si l'aixecament en contra de l'exèrcit lleial al govern. Davant de la desaparició del govern de Madrid, després es va saber que els membres que no havien fet costat al cop havien estat assassinats, els governs autonòmics van prendre les regnes de la situació. A Catalunya el comandament de l'exèrcit va donar suport al cop però una part important d'oficials i sub oficials s'hi van negar i es van posar a les ordres del govern de la Generalitat.

Ell recordava les reunions en aquella sala, els intents de comunicar-se amb els diferents governs de les altres autonomies. Recordava la cadira on havia dormit poc més de quinze minuts després de quasi dos dies sense dormir. Recordava com anaven arribant les notícies, la majoria a través d'Internet on es podien veure els combats als carrers de les principals ciutats.

Van se tres mesos d'incertesa, tres mesos d'angúnia. Llavors va haver-hi una treva, els colpistes havien aconseguit Madrid, Castella La Mancha, València i part de Castella Lleó, Andalusia, Extremadura, Múrcia i havien creat una mena de confederació, Galícia va demanar ajut al veí Portugal amb qui al final es va fusionar, Les Canàries s'havien declarat independents al veure que l'exèrcit colpista va ser traslladat en bloc a Madrid deixant-los a la seva pròpia sort.

Ceuta i Melilla van ser envaïts pel Marroc, la resta de comunitats van quedar sota control autonòmic, la treva va servir de poc, a la zona colpista es va establir un govern dictatorial que va caure uns anys després portant al desmembrament final. La resta van campar cadascú per la seva i, fora d'alguns acords bilaterals, el que s'havia conegut com Espanya va desaparèixer per sempre.

Recordà les negociacions amb la Unió Europea per tenir representació, les reunions pels acords amb les Balears, i posteriorment amb València per crear un acord de reconeixement mutu, l'intercanvi d'ambaixadors amb Euskalherria i amb Portugal. Recordava les negociacions per ser reconeguts per la majoria de països i el dia que l'ambaixador de Catalunya es va presentar a l'ONU oficialment.

I avui, de nou un onze de setembre, rebrien al flamant ambaixador de Castella i Aragó, el país veí amb qui feia un munt d'anys que no es parlaven tot i haver-se reconegut mútuament feia ja un munt d'anys. Recordava tot dins una boirina, se li feia difícil assumir que ell havia viscut tot allò.

Va veure entrar un vell company, tan vell com ell. - Quan de temps! - Ja ho pots ben dir. - Quantes coses vam viure en aquesta sala, oi? - I tant! - Saps, si algú m'hagués dit al 2009 que avui seriem un país independent, una república li hauria dit que no m'aixequés la camisa. - Jo li hauria dit que tant de bo tingués raó. - Saps? L'altre dia em vaig assabentar pel meu net, que treballa a Nova York, que el Felip de Borbó encara ronda per allà, és un assidu dels programes del cor. - Encara en fan aquestes bajanades? - Sembla que allà sí.

dimarts, 8 de setembre del 2009

Canvis

A voltes i revoltes, pensant i repensant el que vull fer el que vull ser m'he perdut en els meus pensaments i no he donat amb la sortida. Arriba un moment en que et planteges què és el que estàs fent, on vols anar a parar i com vols que et coneguin.

Quan vaig començar vaig posar-me un àlies, un sobrenom que havia de ser un personatge, al poc em vaig adonar que el personatge no era altre que jo, qui s'inventava històries, qui volia explicar el que sentia el que pensava el que somiava, era jo.

Durant tot aquest temps he mantingut el sobrenom però cada dia em sentia més i més allunyat del que hauria hagut de ser. Quin sentit te posar-se un sobrenom quan poses la teva imatge real, quan poses el teu nom i el teu cognom, quan tothom que et coneix sap que escrius un bloc (de fet dos).

Per això avui he decidit fer canvis, canvis potser no tan importants, però definitius. Skorbuto passa a la història, no tronaré a signar res amb aquest nom, no te sentit, no és Skorbuto qui escriu, és el Josep Benet, amb tots els seus ets i uts. Encara no canvio el nom del bloc, no n'estic segur de quin nom posar-hi, però ho faré, també miraré d'escriure més regularment, potser no tant com ho feia, potser amb més cura del que escric.

Perquè aquesta és una altra, m'he adonat que a mida que escric m'exigeixo més, m'he proposat tenir un temps dedicat al dia per escriure, no gaire, una hora si fa no fa, una vegada acabat el temps d'estudi. D'altra banda m'he plantejat allò que mal diuen “monetizar”, es a dir obtenir algun guany pel que faig, com que no m'agrada “l'adsense” el que faré serà posar algun sistema de donació voluntària, així, a més de les estadístiques tindré la seguretat que a algú li ha agradat el que he fet prou com per fer una petita aportació.

Això de obtenir beneficis per quelcom que hom fa de gust és un tema que sovint sembla controvertit però no és el primer cas que ho fa, i, si hi han uns centimets sempre és més defensable dedicar un temps al dia. Tot i així no serà un tema vital, afortunadament visc d'un sou.

Pel que fa al que escriuré a partir d'ara no crec que canviï massa, hi han algunes històries que em volten pel cap, tant de caire eròtic com de fantasia, també penso posar-m'hi més en opinió sobre actualitat, tot i que alguns temes em resulten tediosos, com ara la perillosíssima grip A que ha matat més gent que ... el refredat comú?

No m'embolicaré més i ja aniré avisant dels canvis, sols una afirmació, he vingut pe quedar-m'hi.

dimarts, 25 d’agost del 2009

Amnèsia

Em vaig despertar amb la terrible sensació de no ser al lloc adequat. Aquella sala, amb una lleu il·luminació quin focus no vaig saber identificar, m’era del tot desconeguda. Em vaig aixecar del llit, un llit bàsic, amb matalàs, llençols i una estructura inferior tancada que devia suportar el pes de tot.

Vaig fer una inspecció de tot el que em rodejava fins trobar un mirall que quedava al costat del que devia ser un armari. Em vaig mirar, res d’estrany e la meva imatge, tret de la roba, una mena de túnica o de camisa de dormir de color blanc sense botons, cremalleres ni cordills.

Dins l’armari vaig trobar roba interior, uns quants vestits de cos complert i diferents tipus de calçat. Vaig obrir la porta i vaig fer una ullada, el passadís era buit, a mà dreta al fons hi havia algú assegut a una taula en actitud de veure passar les hores. Em vaig fixar que la roba que portava era pràcticament idèntica a la meva.

La veritat és que em feia una mica de vergonya sortir tal com estava, així que em vaig vestir amb un d’aquells uniformes. Sortí de l’habitació i m’apropà a l’home. – Bon dia. – Vaig dir abans de preguntar-li res. – L’home, en veure’m va saltar de la cadira i es va quadrar fent una salutació que semblava militar. – A les seves ordres, senyor!.

Em vaig quedar garratibat, jo era una mena de cap d’alguna cosa, però de quina? La situació s’havia complicat més del que m’esperava, si hagués estat un company d’aquell home, un hoste, un desconegut o, fins i tot, un presoner m’hauria pogut sincerar immediatament. Però sent un comandament la cosa canviava, la meva situació era molt delicada i no li ho podia explicar a qualsevol.

Així doncs, vaig optar per simular que em trobava malament. – Si us plau, cridi al servei sanitari de guàrdia, estaré a la meva cambra. – L’home em va mirar estrany, tot i així va obeir sense fer més comentari. Em vaig tornar a la cambra, vaig seure al llit i esperà a que arribés algú. – Permís per entrar. – Va cridar algú des de fora. – Endavant.

La porta s’obrí i entrà una dona uniformada amb un distintiu sanitari, si més no aquell símbol el reconeixia. – Vostè dirà comandant. – Em va dir havent tancat la porta. – Comandant ... – Vaig repetir en veu alta. – Ella es va quedar sobtada. – Perdoni’m, ara m’explico, crec que tinc algun problema d’amnèsia. – Amnèsia? Vol dir que no recorda qui és? – No exactament, no recordo aquesta cambra, el passadís, l’home que hi ha al fons, a la taula, a vostè, el meu càrrec, però tinc consciència de qui sóc i com em dic.

La dona, no estava segur si era metgessa o infermera, va treure un aparell i em va inspeccionar els ulls. – Res d’estrany aquí. Comandant, si em fa el favor anirem al taller. – Taller? – Sí ... no diu que te consciència de qui és? – Vostè no és metgessa? – No pas, sóc enginyera. – Perdoni’m però no entenc res. – Li ho explico pel camí.

Vam sortir de la cambra i vam recórrer els llargs passadissos fins arribar al taller, ella, durant el recorregut em va anar explicant. – Primer de tot, vostè és el comandant d’aquesta nau, vam sortir de la Terra ara fa sis-cents trenta-dos anys a la recerca d’un planeta que ens pogués acollir. – Vostè té més de sis-cents anys? – Va riure. – No! I ara! Tinc vint-i-quatre, he nascut dins aquesta nau.

Va seguir explicant. – Vostè sí en té més de sis-cents anys, de fet, voreja els sis-cents cinquanta. El consell d’evacuació va creure convenient que determinats càrrecs fossin en mans d’androides, tots ells amb el programa Messies, un programari que era capaç d’avaluar d’una manera justa els riscos, avantatges i inconvenients i prendre la decisió correcta en el moment adequat.

Vaig interrompre l’explicació. – Llavors dedueixo que no sóc humà sinó un androide, un robot. – Això mateix. – I perquè em resulta dolorós assabentar-me d’això? Si sóc un androide no hauria de sentir. – Bé, això és part del problema. – Problema? – Sí, deixi’m que acabi d’explicar.

L’enginyera seguí la narració. – Vora els primers tres-cents anys els androides van fer la seva feina perfectament, però va haver-hi un incident que ens va posar en alerta, alguna cosa va fallar ... el sots comandant va ordenar l’execució d’un humà. – Inclou la pena de mort, la llei? – No. De fet la pena de mort no existeix des de fa dos mil anys en cap de les cultures humanes.

Allò em va fer sentir una esgarrifança. – Vol dir que Messies fallava? – Això vam pensar. Afortunadament vostè no va semblar afectat, va revocar l’ordre i va fer desactivar i revisar el sots comandant. – Van revisar el programari? – Sí, la decisió se’n sortia de les possibilitats de Messies però vam trobar un altre programari, vam pensar que era alguna mena de virus i el vam eliminar.

Començava a ser conscient de tot el meu sistema, vaig fer un escombrat de memòria. – No va desaparèixer oi? – No. Vam engegar el sots comandant i el programari va tornar a generar-se. – Jo també el tinc, no? – S’ha escombrat la memòria? – Sí. – Però hi ha un detall. Cada programari en cada androide era diferent, fins i tot anava variant amb el temps.

Vaig trobar dins meu alguns algorismes que em permeteren fer deduccions més ràpides. – Evolucionem. – No sé, no sabem si podem dir-li així. – Què va passar amb el sots comandant. – Desactivat, el seu programari el convertia en un psicòpata. – I quin és el meu problema?

L’enginyera es va para i em va mirar als ulls. – Vostè te por. – Em vaig quedar sobtat. – Què vol dir? – Ella va seguir explicant. – Havia de decidir si desactivàvem definitivament el sots comandant, va dubtar, un del enginyers del moment, jo, evidentment, no hi era, el va escridassar, vostè es va cobrir amb els braços com si li anés a colpejar. Va ser quan ho vam saber.

No m’ho podia creure, no trobava cap algorisme que pogués fer-me reaccionar amb por. – L’han solucionat? – encara no ho sabem, portem vora tres-cents anys intentant que vostè no tingui por. L’implantem un algorisme corrector, es desperta i durant uns anys no tenim cap problema, però de sobte, un dia es queda bloquejat davant una presa de decisió per senzilla que sigui.

Vaig lligar caps. – M’heu esborrat la memòria? – No. Feia cinc anys que vostè funcionava bé. És d’hora però crec que s’ha tractat vostè mateix. – Què vol dir? – Aquest matí hem trobat un bolcat de memòria seu no programat, potser ha generat un algorisme de seguretat que fa una còpia i després esborra quasi tota la seva memòria.

No sabria explicar el perquè però saber que podia recuperar la meva memòria em va alleugerir. – Llavors caldria que filtressin la còpia, per eliminar l’algorisme defectuós, i la recuperem. – Hi ha un parell de companys fent-ho. – Ja sé que amb la memòria recuperaré la informació, però tinc curiositat. Quants androides som a la nau i quants en funcionament.

La dona abaixà el cap. – Vostè, el sots comandant, el cap de motors, el cap metge i el cap de comunicacions, no hi ha més androides. D’actiu sols vostè. – Jo sol? – El cap de motors va fallar va dos-cents anys, es va apagar i no l’hem pogut engegar de nou, el cap de comunicacions va començar a barrejar idiomes i ha estat impossible refer la base de dades, el cap metge esborra la llista de malalties així s’engega.

Vaig rumiar que allò era un desastre. – I com s’ho fan sense ells? – Lògicament els seus llocs han estat ocupats per humans, hem descobert que tampoc no ens surt tan malament, tenim errades, sí, però també sabem corregir-les, si més no en la majoria de casos. – Llavors, perquè no m’heu desconnectat?

La dona em mirà als ulls. – Perquè encara funciona i malgrat te un problema greu quan es presenta sempre ha col·laborat i s’ha deixat fer. Estudiarem l’algorisme que ha incorporat, si és correcte potser s’haurà solucionat el problema encara que sigui en precari.

Vam arribar al taller, vaig saludar la resta de l’equip. – On he de posar-me? – Aquí, comandant. – Vaig seure i em van connectar uns cables al clatell. – Comencem. – Vaig sentir com un munt de dades entraven dins la meva memòria, de sobte tornava a recordar des de la sortida de la nau de la base lunar fins al dia anterior, fins el moment que vaig sentir que una posició de memòria m’avisava que entrava en pànic.

El procés va acabar. Vaig preguntar si tot havia anat bé, però ningú no va gosar respondre’m. – Potser si m’ho expliquen. – La dona em mirà compungida. – Crec que aquest és el darrer bolcat, comandant. – Què vol dir? – De la butxaca va treure un mirallet i m’ho va posar al davant, darrera meu un fil de fum negre sortia del meu clatell. – S’acaba de fondre el port de comunicacions. – Jo sabia que els recanvis eren esgotats feia temps. Ara sabia que la propera vegada que entrés en pànic el bolcat no es produiria però l’esborrat sí. Acabava d’assolir una nova característica humana, la mort.