dijous, 10 d’abril del 2008

Plou

Avui plou, la desperto com cada matí fent-li pessigolles a la panxa. “Au vida! Que hem d’anar al cole”, com cada matí rondina amb un somriure amagat. “Va, que avui podràs portar el paraigües.”

Això li sona millor, tant de temps esperant a que plogués per poder portar el seu paraigües! No ha volgut ni anar al lavabo, passeja per la casa amb el paraigües a la mà, neguitosa, esperant que acabi d’agafar les coses per anar-nos.

Tracta d’obrir el paraigües però les seves petites mans no poden prémer el botó que allibera la molla. Cada dia la he d’agafar a coll per arribar a temps a la feina, avui, però, no vol. “Vull caminar.” Camina amb passets curts al meu costat, agafant el paraigües obert amb les dues mans i encara així se li tomba cap als costats.

Arribem a la porta de l’escola i, amb tota la seva innocència, torna a prémer el mateix botó, això hauria de tancar el paraigües! Sort que el pare és aquí per solucionar aquestes incongruències. La seva petita figura es perd passadís a dins, avui arribaré, tard, a la feina amb un somriure.