dijous, 22 de setembre del 2011

Eternitat, tercera part i final

No! No podia, no havia de fer-ho! Malgrat la ràbia s'apoderés de tots els meus sentits, malgrat sentir el meu cor bategar com mai no l'havia fet, malgrat els meus punys s'hagessin tancat fins clavar-se les ungles a la carn.

A més, jo no odiava aquell home, no havia assassinat ningú que conegués personalment, no hi havia res personal. Simplement era un delinqüent, un traficant que s'escudava en un passaport diplomàtic per no ser detingut.

No recordo en quin moment em vaig adormir però el soroll de l'escala on els fills dels veïns baixaven cridant i corrents com si d'una estampida a la sabana es tractés em va despertar. Vaig fer una ullada la rellotge, ja arribava tard. Una trucada a comissaria per avisar que trigaria una mica i encetà la feina matinera, treure'm la roba, pensar en el fill de puta que se m'havia escapolit, dutxar-me, pensar en el fill de puta que se m'havia escapolit, vestir-me, pensar en el fill de puta que se m'havia escapolit, esmorzar, pensar en el fill de puta que se m'havia escapolit, pensar en el fill de puta que se m'havia escapolit.

L'adreça continuava a la taula del menjador, vaig fer pensament de no agafar-la, la vaig agafar, vaig pensar que l'havia de llençar a les escombraries, la vaig desar a la butxaca, millor llençar-la a qualsevol paperera del carrer, vaig arribar a comissaria i l'adreça seguia a la meva butxaca.

Vaig seure i encendre el meu ordinador, el programa de correu s'obrí com cada dia sense necessitat de demanar-ho, un missatge amb l'explicació del meu informador, un altre d'una dona russa que s'havia enamorat bojament de mi, i algú que m'oferia un producte revolucionari anomenat Power-Balance ... el cabronàs del Pintures havia muntat el seu negoci a la xarxa.

No tenia ganes de més. M'aixecà decidit a fer-li una visita al Pintures per recordar-li que si volia vendre trossos de plàstic havia de dir que ho eren. Vaig passar per davant del cap, el saludà. - Passi Mestres, passi, tanqui la porta i segui. - Vaig fer el que em deia. - Vostè dirà cap. Sols volia dir-li que ho sento. - Jo també. - Ahir vaig rebre una trucada ... de molt amunt ... - No podien permetre's un conflicte diplomàtic, és això? - En altres paraules, però sí, ho és. - Què passaria si aquest passerell desaparegués? - Ja ha desaparegut. - I ara! demà hi serà en una altra ambaixada, d'agregat del que li surti dels collons. Vull dir si desaparegués del tot, si de sobte ningú no sabés on és.

El meu cap em mirà fixament, era clar que allò no li havia agradat. - Vol segrestar-ho? - Vaig reaccionar. - No! no pas, però com que estan passant coses tan estranyes darrerament ... - Si, la veritat és que comença a ser preocupant. - Bé, cap, si em perdona .. vaig a solucionar un problema de polseres miraculoses. - El Pintures? - El mateix. - No li ho han dit? - El què? - Ahir nit el van ingressar a l'hospital, l'havien esbatussat de valent. - Merda!

Vaig sortir de comissaria, agafà l'autobús, no tenia ganes de conduir i l'hospital era a cinc parades. L'autobús era pràcticament buit, vaig seure prop de la sortida del mig. Tan bon punt l'autobús arrencà algú, des de darrera digué: - Sols cal un missatge i la mà agafarà l'ocell per no deixar-lo escapar mai. - Em girà, darrera meu una dona llegia un llibre. - Perdoni què ha dit? - Ella aixecà el cap. - Jo? Res, sols llegia un poema. - Em va respondre amb un somriure a l'hora que tancava el llibre i s'aixecava. - La meva parada. - Digué al prémer el botó i es girà cap a la porta. La dona baixà però encara li vaig sentir dir – Un sol missatge. - Vaig arribar a la meva parada.

El malnom de Pintures li ho havien posat quan el van enxampar venent quadres falsos. uns quadres fets a partir de litografies que empastifava amb una barreja de productes que donaven un tacte rugós al paper. No va vendre ni un, el primer comprador potencial el va denunciar. A partir d'aquell moment la seva carrera havia estat una estafa fallida darrera una altra, l'únic que el salvava era la seva capacitat per assabentar-se de tot el que passava, tot excepte quan la seva dona l'atonyinaria de nou. L'únic cas de violència domèstica que he conegut on la víctima era l'home.

Vaig preguntar a recepció on hi era la seva habitació, em va costar recordar el nom real, massa temps anomenant-lo Pintures. En arribar a l'habitació em va sorprendre la presència d'una dona, no era la seva. - Bon dia. - Bon dia. - va respondre mentre s'aixecava. - Vostè deu ser l'inspector Mestres. - Sí, perdoni, ens coneixem? - El Ramon en parlava molt de vostè, deia que si tenia problemes sabia que podia acudir a vostè, tot i que el collava en els seus negocis. - Això darrer ho va dir amb un mig somriure còmplice.

La dona va seure. - L'apreciava, sap? El meu germà era un pobre desgraciat, però no es mereixia això. - Però ... és ...? - Mort? Quasi. I aquella puta ja ha escampat la boira. - No haurà fugit gaire lluny. - I tant, s'ha fugat amb un diplomàtic txetxè. - Una esgarrifança corregué per la meva esquena. - Però què tenien a veure? - Cardaven. - Per això la informació que em donava el Pintures era sempre de primera mà. Però com ho permetia? - Ell era així, la estimava a ulls clucs, li ho perdonava tot, fins i tot això.

Vaig posar la mà a la butxaca i trobà la targeta. Per un moment vaig pensar de fer-la servir, després em vaig penedir. Jo no podia fer-ho, tot i que em dolia el que li havia passat al Pintures no era jo qui havia de prendre venjança. - Sap, ahir vaig visitar un conegut, va muntar una empresa ... o negoci ... no sé com dir-li. - I? - Crec que la podrien ajudar, a vostè. - Com? - Veurà, jo no puc explicar-li, de fet crec que estic passant el llindar hores d'ara.

Vaig treure la targeta. - Ells em van donar aquesta targeta amb un compte de correu, sols cal posar “feina pendent” a l'assumpte i ells s'encarreguen de tot. - Perdoni però de què s'encarreguen? - Vaig seguir sense fer cas de la pregunta. - Jo no li puc donar aquesta targeta, però la volia llençar, així que la deixaré aquí. Crec que no caldrà que els hi digui res de mi, ja ho sabran.

La dona agafà la targeta i la llegí. - Ja n'havia vistes d'aquestes. Vol dir que enxamparan la meuca de la meva cunyada? - No sé de que em parla. - En aquell moment la màquina que controlava les constants del Pintures va xiular. El Pintures, el Ramon havia mort. La dona se li apropà i li feu un petó a la galta. - Adéu germanet. - Va dir amb els ulls amarats, em va mirar un moment i mostrant la targeta digué – Gràcies.

Vaig sortir de l'habitació després d'acomiadar-me de qui, sense saber-ho havia estat el meu amic. Vaig agafar l'autobús de tornada a comissaria, pel camí vaig recordar quan el vaig conèixer, va ser una de les primeres vegades que la dona l'apallissava, el vaig trobar pel carrer donant tombs, el vaig fer portar a l'hospital, ell no va voler fer la denúncia. - L'he feta enfadar, és culpa meva. - Va dir aquella vegada i totes les altres que li van seguir.

A partir d'aquell dia, però, el Pintures s'apropava a comissaria, quan no l'apropàvem per un dels seus “negocis”, i em donava informació sobre plans de robatoris, lliuraments de drogues i armes. Les drogues eren la seva fixació, el fet d'haver perdut el germà gran d'una sobredosi el va marcar per sempre. - Se'm va morir a les mans. - Em va explicar una vegada. I el cert és que mai no li vam trobar embolicat amb drogues, fins i tot fèiem broma sobre els negocis que muntava.

Les notícies volen, diuen, i quan vaig entrar a comissaria tothom estava ja assabentat de la mort del Pintures i tothom em donava el condol. Jo havia estat l'únic que no sabia que érem amics, em pregunto si a ell li passava el mateix.

Vaig encendre l'ordinador, de nou el correu amb l'spam de rigor i un missatge amb l'assumpte “Feina enllestida” vaig dubtar d'obrir-ho un moment, el cos del missatge era críptic:

Benvolgut senyor.
Li comuniquem que el nou soci que ens ha presentat ha estat satisfet en les seves aspiracions, aspiracions que pensem que també són seves donat que han estat dos els convidats. No dubti de presentar-nos més socis, i quan vulgui, sàpiga que serà acceptat com a soci.

Atentament.

Unes hores després arribava la notícia, el cotxe del txetxè havia estat trobat buit en un semàfor del centre de Londres, al cotxe havia quedat la seva documentació i la d'una dona que suposadament l'acompanyava, la dona del Pintures. Gràcies a la documentació del txetxè es van poder detenir un centenar de persones a tota Europa, el més curiós és que en la majoria d'ells se sentia l'alleujament d'estar sota la protecció de la justícia. - No vull desaparèixer. - Va dir un.

divendres, 6 de maig del 2011

Eternitat, segona part

Mirà l'home esverat. - Com ha entrat a casa meva? - li pregunta mentre buscava la meva arma. - De la mateixa manera que sortirem. Està preparat? - No. - Qui és vostè? - Com ja li he dit, m'envia els senyor Sabater, acceptarà la seva invitació? - I i no ho faig? - M'aniré sense vostè. - En Sabater ha dit? - Sí. - On és? - Ja em perdonarà però no tenim tot el temps, hi treballem, però encara no, hauríem d'anar-nos si ol venir és clar. - Hem delia per anar-hi però a l'hora m'espantava la idea del que podria trobar. Els humans som així d'especials si hi ha un forta amenaçador ens hi acabem fincant. - Anem. - Vaig respondre.

No sé exactament que va passar, vaig perdre tot de vista, tot excepte l'home, semblava que fóssim en una mena de tub, per dir-ho d'alguna manera, poc després al nostre entorn es dibuixà una sala i vaig sentir una fort mareig. L'home m'agafà. - Les primeres vegades passa això no pateixi, se li passarà de seguida. - Em va ajudar a seure en un sofà i s'acomiadà. - Ara vindrà el senyor Sabater.

No havien passat ni cinc minuts i la porta s'obrí de nou. - Benvingut inspector. - Era en Sabater, tenia un posat diferent, un somriure que em neguitejava. - Se li ha passat el mareig? - Hola, sí, què ha passat? - Doncs francament no sé explicar-li, alguna cosa de doblament de l'espai-temps em van dir, però la veritat és que són conceptes que van més enllà dels meus coneixements, això sí, ens permet desplaçar-nos quasi a l'instant a qualsevol lloc del planeta. - El somriure d'en Sabater s'esborrà momentàniament. - Desgraciadament sembla que sols podem viatjar en un sentit, molt ràpid, però en un sentit. ... Bé deixem-ho, si vol podem fer la visita.

En Sabater em portà per un llarg passadís sense cap altra porta que la sala on era jo. - On ens hem trobat és la porta de les instal·lacions, s'entra i s'en surt allà, això ens permet evitar visites descontrolades. - Però allò era una habitació. - Efectivament, una petita habitació on es gestiona la connexió física amb l'exterior. - I aquest passadís? - Per que es faci una idea és com un “finger” d'aeroport, més llarg però.

Vam tombar a dreta i obrí una porta que donava a una sala plena de monitors. - La sala de control? - Vaig preguntar. - No exactament, com pot veure tots els monitors estan apagats, de fet des d'aquí es fan els experiment que poden ser un perill per als investigadors ... després l'invitaré a veure'n un, però abans vull presentar-li a uns convidats molt especials. - Vam creuar la sala parant davant d'un ascensor, la porta s'obrí sens prémer res. - RFID. - Va dir sense afegir res més, per sort jo en tenia les mínimes nocions de que era allò, la maleïda etiqueta dels texans que et sona a l'arc del supermercat.

L'ascensor ens portà a la planta superior, tot i que aquesta em semblà ser bastant més amunt que l'alçada d'un pis. - Li vull avançar que al final de la visita tenim una proposta per fer-li. - No sé si en voldré col·laborar. - Digui'm quantes vegades ha sabut que un culpable s'ha lliurat del càstig i no ha pogut evitar-ho? Víctimes que no parlen per por, escoltes telefòniques que són desestimades perquè algú no va demanar l'autorització judicial, jutges i policies corruptes que destrueixen proves o que en creen de falses, testimonis que menteixen, culpables que són a països que els donen empar ...

En sortir de l'ascensor vam entrar en un altre passadís, aquest sí que en tenia portes a ambdós costats, totes amb una petita finestra i una xifra. - Aquí tenim els nostres convidats, jo sols en tinc dos que ara els hi presentaré. - Vam arribar a la porta 523, en Sabater la obrí empenyent-la, a dins en una mena de llit de quiròfan hi havia un home d'aspecte àrab que en veure'm va començar a cridar en espanyol – Amigo, mátame amigo por favor, mátame. - Aquest és Ayman Hazbun, aquell assassí maldestre que es va equivocar i que vostè no podia perseguir. - Va dir en Sabater sense fer cas de les paraules de l'home.

Vam sortir i va tancar la porta, obrí la següent i vaig veure, en condicions similars a un altre home, aquest no va parar boca. - I aquest és Ammin Abu ... no sé que més, la veritat és que no li ho vaig entendre mai, aquest era el cap de la màfia àrab, un altre intocable. - Vam deixar l'habitació. Ara anirem a la sala de reunions, en coneixerà part dels meus socis, després veurem un experiment, no el farem amb cap dels meus convidats perquè estan en recuperació. - No l'entenc. - Veurà aquí hi han convidats i socis, vostè és candidat a soci, no pateixi. Cada soci aporta un nombre indeterminat de convidats i els convidats ens ajuden a finançar les instal·lacions col·laborant en experiments que ens aporten capital.

Va obrir una altra porta on hi havia una sala de reunions i s'hi estaven quatre persones més. - Aquests són alguns dels meus socis. - Digué mentre m'assenyalava una cadira invitant-me a seure. - El senyor Wolfang Smitch, el senyor Ahmed Annan, el senyor Gichinga Owusu i El senyor John Steinmann. - Cadascun d'ells em saludà mentre en Sabater em presentà en anglès.

Una vegada assegut vaig preguntar a Sabater. - Perdoni, recordo que em va dir que li costaria no odiar la gent àrab ... - Sí, és cert, afortunadament el senyor Annan va ser el contrapés que m'ajudà a solucionar el problema, ara les meves fòbies tenen nom, cognom i cara. Però no parlem del passat, parlem del futur i el futur passa per que vostè se'ns uneixi. - Què vol dir? - Vull dir que te un arxiu de delinqüents que se li escapen de les mans, que no pot enxampar perquè estan protegits per legislacions permissives o per càrrecs diplomàtics ... o no és veritat que el secretari de cultura de l'ambaixada txetxena és l'actual cap del tràfic d'estupefaents?

Em vaig quedar a quadres. - Com saben que l'estic investigant? És un tema que porto sol, no ho sap ningú. - Sabem molt més del que s'imagina, desgraciadament no som els únics, dins d'uns dies l'ocell aixecarà el vol i vostè no podrà evitar-ho ... es clar que també podria ser que el vol acabés aquí i vostè tingués un convidat.

Sabia que tenia raó, que a la mínima sospita el major traficant de droga del país desapareixeria i tota la meva investigació seria paper mullat. - Què li passaria aquí? - Un somriure general es dibuixà a totes les cares excepte la meva. - Ara li fem una mostra, digué en Sabater. - Premé un botó i al fons de a sala s'encengué un monitor, davant meu s'encengué un altre. - com pot veure en el seu monitor personal l'invitat 25-4 participarà en un experiment de control dels somnis, dit d'una altra manera ara està dormint plàcidament però dins d'un moment se li induirà un malson, el contingut del mateix el desconeixem, però com pot veure a partir de les reaccions de l'individu ha de ser esfereïdor.

L'home en el monitor principal saltava al llit tractant de despertar alhora que emetia esbufecs com si volgués cridar. - Però que guanyen amb això? - Venjança, venjança eterna, i els que han demanat l'experiment ... crec que volen esbrinar el comportament d'un tranquil·litzant que se li subministrarà més tard. - Respongué en Sabater. - Però aquesta gent hauria de ser jutjada, si és que han fet res de dolent. - El meu monitor canvià i aparegué la fitxa de l'home, una llista interminable de víctimes innocents amb l'excusa de protegir el seu país, va ser apartat d'escena per la seva organització fins ser “convidat” feia poc més d'un any.

En Sabater va prémer un botó i el monitor principal s'apagà. - Bé. - Va dir. - Ara li toca decidir-se, l'home que li va anar a buscar vindrà ara i l'acompanyarà de nou a la sala de transport, també li facilitarà una adreça de correu electrònic, sols cal que ens enviï un missatge amb l'assumpte: “Feina pendent” i passarem per casa seva a saber quin és l'objectiu, per cert les condicions: ha de ser un criminal, drogues, tràfec de persones, assassinat ... sempre i quan no hagi assassinat un candidat a convidat, i no se li pot jutjar i condemnar per les vies normals.

En Sabater i tots els seus companys s'acomiadaren de mi. Suposo que la meva cara era un poema, estava trasbalsat, desorientat, fins a cert punt acollonit. Dins el meu cap es barrejava el desig de respectar les normes amb el caramel de poder castigar culpables sense haver de respectar les normes.

L'home va arribar i em va invitar a seguir-ho, varem recórrer el camí a l'invers fins arribar a la sala de transport, em donà una targeta amb l'adreça de correu. - Vostè és soci d'això? - Sí. - I paga la pena? - Sí. - L'home s'acomiadà, vaig sentir-me de nou en una mena de tub sense parets fins que vaig aparèixer de nou a casa.

Vaig pensar en anar a dormir, però just en aquell moment sonà el telèfon. - Sí? - Mestres, sóc el Gómez, ens acaben d'informar que el txetxè acaba d'escampar la boira. - Ha desaparegut? - Què dius? Ha agafat un avió privat cap a l'Azerbaidjan. - No podia ser d'una altra manera. Vaig recordar l'adreça electrònica ... vaig pensar ... vaig...


dijous, 5 de maig del 2011

El nou Jesucrist

Potser el títol us ha despistat, potser heu pensat que m'he convertit a ves a saber quina religió-secta, no patiu, no és això, estic parlant d'Osama Bin Laden (permeteu-me l'escrigui així).

I és que, sense entrar en consideracions sobre la legalitat o no d'actuar en un país, que a més consta d'una manera absurda en la llista d'aliats, i assassinar una persona, per molt criminal que sigui, l'important és que acabem de sembrar la llavor d'un nou messies.

No puc assegurar quant de temps passarà, però a partir d'ara aquest personatge que, fins avui va ser un líder polític per a molts; tot i ser un criminal; ara ha ascendit al cel, ara és un màrtir, com ho va ser el líder dels iscariots en el seu moment fins que l'elit dels jueus, aliada a la potència del moment van decidir acabar amb ell com a solució definitiva.

En paraules actuals, d'aquell terrorista, que de ben segur ordenava l'assassinat d'innocents acusats de col·laboradors, l'assasinat de col·laboradors dels romans i l'assassinat de romans, avui sols tenim la constància no contrastada, d'una “innocent” batussa als comerciants que hi treballaven a les portes del temple de Jerusalem.

Així doncs, podem comptar que d'aquí a uns anys (vint, cinquanta, cent?) algú parlarà del santíssim Benlaid (per possar-li un nom) enviat per Déu misericordiós i que va morir a mans dels infidels, sotmès a tortures i vexacions tot i que ell mai, repeteixo, mai va fer un acte violent en contra d'ells.

I de les torres bessones, els trens de Madrid i els autobusos de Londres què s'haurà fet? Són fets que es diluiran a la història, a la nostra història, que algun historiador estudiarà sense adonar-se queBin Laden i Benlaid són, de fet, el mateix personatge.

I així tindrem una altra religió, i mentre aquesta religió es quedi en el volum de secta, bé, el problema vindrà si a més perseguim els seus apòstols, llavors el monstre creixerà que d'això s'alimenten aquestes bèsties i al final una nova religió envairà el món, absorbint al seu pas les antigues creences, adaptant-les o demonitzant-les, senceres o a bocins.

I els nostres descendents llunyans parlaran de com era possible que una cultura tan avançada com la nord-americana pogués acabar amb l'enviat de Déu, encarnació del bé, de la santedat.

Hauria servit d'alguna cosa el jutjar-ho? Sí, crec que sí, més si, a més se li hagués mantingut amb vida. Coneixeu algú que, sense ganes d'escandalitzar el personal, adori a Charles Manson? El fet mantenir-ho viu hauria fet que els seus seguidors actuals tinguessin l'esperança de veure'l lliure, fins i tot molts dels seus esforços es centrarien en assolir aquest objectiu i mentre hi tinguessin la ment ocupada en això no la tindrien en estendre la paraula del mesies, es farien vells, Bin Laden també i al final la mort natural acabaria amb la història.

dilluns, 11 d’abril del 2011

Eternitat, primera part

Vaig conèixer en Pere Sabater en el pitjor dels moments per conèixer una persona. No us avorriré amb termes policials que no venen al cas, aquell dia començà amb un doble assassinat al mig del carrer, una dona i la seva filla havien estat tirotejades. Feia més de trenta anys que no havíem tingut cap cas semblant.

En Sabater era el marit de la dona i pare de la criatura, quan el vaig anar a veure a l'hospital, havia patit un atac d'ansietat, em vaig trobar amb un home de mitjana edat, amic de la bona taula i poc amic de l'exercici, estava estirat a la llitera mentre li prenien la tensió. M'hi vaig identificar, no em va donar opció a seguir. - Qui ha estat? Per què? A qui he fet mal? - Això és el que pretenem esbrinar.

De l'interrogatori vaig treure poc o res, era un tècnic, sense capacitat per acomiadar ningú, deslligat de qualsevol tracte amb clients o proveïdors, de classe mitjana - baixa, vivia en un barri adient al seu estatus. de la investigació, comptes corrents, lloc de treball, etc. vam treure conclusions similars.

Durant tres setmanes vaig llegir i rellegir la informació, vaig tornar a investigar els comptes, possibles comptes paral·lels ... Res, o es tractava d'un geni o no tenia res a amagar. La investigació va canviar de rumb quan, interrogant el Pintures, un dels meus confidents, em va comentar que tenia informació sobre l'assassinat. - Va, Pintures, saps que et puc complicar la vida si no xerres. - Ja la tinc de complicada, m'acabes de treure gènere per tres mil euros. - Però si són polseres de plàstic amb una enganxina! - Power Balance! Se'n diuen Power Balance!

No ve al cas però es tractava d'unes polseres que s'havien venut a principis de segle fins que van ser prohibides pel ministeri de Sanitat i ara algú les havia tret de l'oblit i es venien al mercat negre. - Saps que no es poden vendre. - Torna-me-les i t'explico el que he sentit. - explica-m'ho i si és interessant parlem.

El Pintures va acotar el cap. - Ets pitjor que la meva dona. - Ho dubto, mai has sortit d'aquí amb més blaus dels que portaves en entrar. - Va ser un error. - Què va ser un error? - Havien de pelar una altra dona. - I la nena? - Danys col·laterals. - Qui? - Qui què? - Qui va cometre l'error? - Els àrabs, volien pelar la família del cap dels moldaus, un desacord, ara les famílies dels moldaus són a raser.

Els anomenats àrabs eren una màfia sortida del desaparegut exèrcit saudí, van fugir d'Aràbia en caure la monarquia, acostumaven a extorsionar les comunitats musulmanes, traficaven amb drogues de disseny i darrerament amb combustibles fòssils. Els moldaus eren en realitat una branca de la màfia russa, especialitzats en extorquir les comunitats originàries de l'antiga Unió soviètica, prostitució i tràfic d'òrgans, darrerament també havien volgut ficar cullerada al petroli. Ara ja sabia perquè no trobava res, no hi havia res a trobar.

En Sabater em va venir a veure dilluns com feia des del dia del crim. L'home em mirà amb una mirada trista. - Gràcies, ja sabia que havia estat un error ... quins fills de puta ... un error ... M'ho van dir l'altre dia, em van parar al carrer, em van ficar en un cotxe i em van portar a veure un moro gras que parlava en espanyol. Em va recomanar d'oblidar-me. Sap, mai no havia sentit odi cap a ningú però ara, quan em creuo amb algú amb aspecte àrab ... Ho sento, sé que no tots ho són ... però ... - No va acabar la frase. - Com es fa per deixar d'odiar? - No ho sé. - Bé, la indemnització servirà per alguna cosa. - Quina indemnització?

L'home em mirà directament als ulls, aquella mirada era profunda i fosca, delatava clarament una ment turmentada maquinant un pla, em va fer por, autèntica por. - Inspector, oblidi-ho, serà menys infeliç. - Aquella va ser la darrera vegada que va venir a veure'm.

Varem seguir amb la investigació i vam arribar a tenir un nom: Ayman Hazbun, un assassí professional. Desgraciadament la localització d'aquest element era inviable, si més no als que hem de seguir les regles. Hazbun vivia amagat a l'Azerbaidjan i sols sortia per realitzar els “encàrrecs”. Després de la dissolució de la federació russa l'Azerbaidjan s'havia convertit en un cau d'assassins a sou, amb un govern supeditat a les màfies i sense cap relació amb la diplomàcia internacional.

Vaig anar a fer una visita a en Sabater, no tenia obligació, de fet em podien amonestar però donat el cul de sac on es trobava la investigació vaig pensar que no passaria res. No el vaig trobar a casa, i ningú del veïnat sabia on havia anat. - Un dia vam veure el rètol d'”en venda” i res més. Des de la mort de la dona i la filla no parlava amb ningú, crec que ni tan sols anava a la feina. - em comentà un veí.

A l'empresa on treballava em van confirmar que feia temps que havia demanat la liquidació, vaig recavar informació a l'Institut d'Ocupació però no s'havia donat d'alta a l'atur. Res, s'havia volatilitzat. Al cap d'uns dies amb una trucada internacional es va posar en contacte amb mi. - M'han dit que em buscava. - Sí, volia posar-lo al corrent de la investigació. - Li ho agraeixo, però ja estic al corrent. - Què vol dir? - No poden agafar a Ayman Hazbun, no poden vincular-ho a la màfia àrab, no poden ... - Ho sento, però li asseguro que seguirem a sobre el cas ... - No s'esveri però no cal, hores d'ara estic en la grata companyia dels assassins intel·lectual i material de la meva família.

Se'm va glaçar la sang. Què feia aquell home amb aquella gent? - Sap? Anem a jugar al científic boig, jo seré el científic i ells ... bé ells seran els conillets d'índies. - Sabater, faci el favor, si ens els lliura seran jutjats i condemnats. - I ara! vostès no tenen jurisdicció aquí. - On és? - Fora de la Unió, lluny de qualsevol sistema judicial, lluny de qualsevol policia. - Sabater, li prego que no faci res del que pugui penedir-se, ja li vaig explicar qui és aquesta gent, si torna ara podrà viure segur.

A l'altra banda es va fer un llarg silenci. - Sabater? Hi és encara? - Podria dir-se que sí, que hi sóc encara. - Sisplau, aquí podrem fer justícia. - No vull justícia, vull venjança, una llarga i càlida venjança. - Entén el que pensa fer amb la seva vida? - Vida? La meva vida va desaparèixer amb la meva família, ara n'estic fent una de nova, i no sóc l'únic. Tinc una idea, uns col·laboradors passaran a recollir-ho un dia d'aquests i podrà visitar les instal·lacions del meu nou negoci. Ens veiem inspector.

Va penjar sense donar-me peu a dir res més. Mentre parlavem havien intentat localitzar la trucada. - Saps si al mig del pacífic-sud hi ha alguna illa? - Les illes Hawaii. - No, més al sud, a mig camí de Nova Zelanda, l'Antàrtida i Xile, les coordinades són: -44.893239,-15.43213. - Vaig mirar a l'ordinador, allò era exactament al mig de l'oceà pacífic-sud, i si no s'havia format una illa volcànica en les darreres vint-i-quatre hores allà no hi havia res.

Va passar prop d'un més, des de la conversa amb en Sabater, el meu confident em va confirmar que el cap de la màfia àrab, havia desaparegut, que totes les màfies estaven neguitoses perquè els seus membres desapareixien de la nit al dia, sense cap explicació i que sempre apareixia una targeta de visita. - Em pots aconseguir una? - La targeta no, però una còpia sí. - Em va atansar un parell de pamflets, un d'ells en àrab i català, l'altre en rus i espanyol. - Diuen que passa a tota Europa fins i tot sembla que a Sudamèrica també hi ha hagut algun cas. Acabaran demanant-vos ajuda. - Va riure.

La targeta portava un símbol que vaig interpretar com el d'infinit matemàtic. - Una cinta de Moebius. - Em va dir un company. - Una sola cara, una sola aresta, pots recórrer-la sencera amb el dit sense aixecar-ho per canviar de cara. - Sols apareixia un lema comercial, si se'n pot dir així: “On la mà de la justícia no pot arribar arriba la mà de la venjança.”
Vaig recordar les paraules d'en Sabater “Vull venjança”. No, no podia ser, aquell homenet no podia ser el cap, ni tan sols membre d'una organització que segrestava criminals. El vaig comentar amb els meus companys. - Doncs, que vols que et digui, mentre no pelin cap innocent ... - Però què dius? - Mira, jo no sé que fan amb ells, però sé que venen aquí maten innocents i volen al seu paradís. No és que no podem condemnar-los, no podem tocar-los, tenen carta blanca. Si els estan pelant celebrem-ho.

La resposta del meu company em va decebre, tot i així l'entenia, l'Azerbaidjan era un paradís, un port franc on ni els serveis secrets de cap país eren capaços de fer més que escoltar dissimuladament. Vaig anar a casa, no havia sopat però tampoc no tenia gana, obrí el moble bar on m'esperava el darrer got de Chivas, l'ampolla quedà buida i l'armari també. M'assegué al sofà i m'empassà el whisky d'un glop. - Inspector Mestres, el senyor Sabater el convida a visitar-lo. - Em vaig girar espantat, darrera el sofà un home amb vestit de corbata i ulleres s'estava de peu. - Com? Quan? Qui? ... - Ara mateix.



dimecres, 9 de març del 2011

Tingues amistats

Ves per on, vaig ser capaç d'escriure-li una nota, una curta nota on li deia que m'agradaria de conèixer-la, de fer un cafè amb ella i fer-la petar una estona. Després de tant temps quedant-me embadalit quan la veia sortir al balcó, quan em quedava garratibat al metro, si coincidíem, en plantejar-me apropar-me a dir-li res.

La resta va ser relativament senzill, el carrer de l'altra banda de l'illa, tres escales, quatre plantes, sort que eren plantes de dues portes. M'escolà a la porteria i deixà la nota a la bústia. Ja estava fet, si en uns quinze dies no responia ho deixaria estar, a la fi, era conscient que no era un sistema gaire ortodox i podia ser contraproduent.

Però les primeres noticies no es van fer esperar, tot i que no eren les que esperava. Va sonar el timbre, en obrir la porta vaig poder veure una dona de cabells rossos, segurament de pot, ondulats per una permanent en caiguda lliure i aspecte de jugadora de rugbi, maca i imponent.

Va treure la placa i me la va mostrar per identificar-se. - Es vostè qui ha escrit aquesta carta? - Va preguntar sense miraments. - Era la nota que havia deixat a la bústia. - Porta les meves dades i la meva signatura, sí. Hi ha algun problema? - Potser s'esperava una negativa perquè va dubtar per un moment. - I pot dir-me què pretén amb això? - Exactament el que he escrit.

Em va mirar d'amunt a avall, intentant fer-se una idea de amb qui tractava. - No sembla tan tímid com diu a la nota. - Si intentés lligar amb vostè ja li dic que ho seria, per a la resta sóc bastant descarat, fins i tot una mica prepotent.

Va fer una ganyota. - Miri, l'Adelaida és la meva amiga i no m'agrada que els borinots la empaitin. Si me n'assabento que la molesta ... - Perdoni, però ve en qualitat d'amiga o de policia? Perquè la diferència és radical.

El tall la va descol·locar de nou. - Quina és la diferència? - Primer de tot, si ve en qualitat de policia és perquè hi ha, si no una denúncia, si una reacció negativa per part de la seva amiga, en aquest cas, li asseguro que penso seguir al peu de la lletra el que dic a la nota, si ella no mostra interès jo no insistiré, la seva amiga no ha de tenir por. Per contra, si ve en qualitat d'amiga no hauria hagut d'ensenyar-me la placa, per cert, no venen de dos en dos?

La rossa es va envermellir de cop, sabia que teia raó, les suspensions per fer servir la placa en temes particulars havia suposat per a molts veure truncada la seva carrera. - No pateixi, entenc que li preocupi la seguretat de la seva amiga, de totes maneres vull entendre que si li ha donat la nota a vostè puc donar per fet que no li interesso.

La rossa feu un gest amb la mà. - No, no, si l'Adelaida no sap que li he agafat la nota. - Per un moment van passar pel meu cap totes i cadascuna de les entremaliadures que li podia fer. - Ja, això vol dir que vostè és d'aquelles amigues que volent ajudar aixafen la guitarra. - El vermell de la cara de la rossa arribà a límits insospitats. - Li asseguro que la hi torno ara mateix. - I això què canvia? - La rossa que ja girava cua es va tornar amb una mirada entremaliada i un somriure. - No penso respondre a això.

I així em va deixar, amb l'angunia de no saber si l'Adelaida estava interessada o no. Si més no ara ja sabia el seu nom, cosa que podia haver esbrinat quan li vaig deixar la nota, però anava tan esperitat que ni m'hi vaig parar.

Vaig seguir amb el matí de dissabte, la rentadora havia acabat i anava a penjar la roba, vaig poder veure la rossa parlant amb l'Adelaida al balcó, no s'escoltava el que deien però els gests d'una i altra em feien pensar que no voldria estar al lloc de l'amiga policia.

Havien passat els quinze dies, jo ja donava per fet que l'Adelaida no trucaria així que vaig seguir la meva vida, però vet aquí que m'hi vaig trobar de nou amb la mossa rossa. - Què tal agent? - Li vaig deixar anar. Ella va tornar a envermellir. - El coneixes? - Preguntà el seu company de patrulla, o com li diguin – Sí, és un veí ... - va respondre tractant d'evitar més explicacions - ... t'importa deixar-nos un moment? - No, i ara. Bon dia senyor. - Bon dia. - Vaig respondre.

Quan el mosso s'havia apartat prou la mossa rossa es girà cap a mi amb una mirada assassina. - Què vol? - Em va preguntar de mala manera. - Res, sols la saludava, de fet ni tan sols la buscava. - Ja i ara em dirà que passava per aquí i ha parat a fer en cafè. - Tant com passava ... no, però si que he parat a fer un cafè, un Blue Mountain per ser exactes.

Vaig acabar el cafè i enllestí. - I ara me'n torno a la feina, que tinc per unes quantes hores fent proves. - L'ha trucat? - Qui? - L'Adelaida. - No, de fet ja no hi pesava ... com vaig dir. - Li ho recordaré. - Agent, li seré franc, no faci d'amiga aixafa-guitarres, cada vegada que intervingui serà pitjor, si ella tenia algun interès vostè ho va tallar, si ara torna a intervenir, ella acabarà odiant-me, sap millor ni li digui res.

Vag sortir del bar deixant la mossa rossa a dins el seu company era atenent un grup de turistes perduts. vaig tornar a la feina i oblidà la conversa.

(Continuarà)

dilluns, 3 de gener del 2011

Feia tant que no la sentia així

Ella va ser el meu primer amor, un amor adolescent no correspost, el centre d'un infern del que, ara en sóc conscient, jo era l'únic autor. La vaig estimar amb delir, no sé si dir-ne bogeria, però mai vaig tenir el favor que volia d'ella.

Mai no ho vam parlar després però suposo que el seu record de mi d'aquella època deu ser digne dels pitjors malsons de qui llavors no era més que una nena. Jo també era un nen, aclarim-ho, i vaig ser covard incapaç de dir-li que sentia però alhora un borinot.

Tampoc no va ajudar el fet que, a les darreries, es convertís en una mena de musa per a, si fa no fa, uns nou borinots més i com que el borinot més antic, es a dir, jo, no havia tingut els nassos de dir res, vam entrar en una voraginé de la que, avui entenc, ella devia voler escapar.

He de dir que no hi havia cap raó per aquella situació, era maca, els seus cabells i els seus ulls em feien tornar boig, però no la recordo com la noia del grup més exuberant ni tampoc no anava llaurant el camí perquè els nois l'hi anéssim al darrera, no vestia extremada, no incitava, no ... no sé que va passar perquè fos, sospito que a despit seu, el centre d'aquella bajanada.

La vaig veure de nou moltes vegades en aquests trenta-cinc anys però no va ser fins la darrera vegada, ara farà uns mesos, que la vaig tornar a veure com la veia llavors, vaig sentir de nou la força que m'atreia als meus tretze anys i vaig recordar com me l'havia estimada.

M'apropo als cinquanta i, fora de moments puntuals, ja no m'arrosseguen les sensacions, afortunadament he aprés a gaudir del que se'm dóna i vaig gaudir de la conversa, de la seva presència i de la sensació que ella també en gaudia.

Hi ha molts moments als que voldria tenir la capacitat de viatjar en el temps per dir-li quatre coses en aquell marrec i quan ens vam separar al metro va ser un d'aquests moments. No penso en recuperar res, no hi ha res a recuperar, em sento agraït pel moment viscut, per tornar a sentir el que havia sentit per uns instants i per no sentir-me rebutjat com m'havia sentit.