divendres, 13 de juny del 2008

Qüestió de vista


A una distància uns trenta metres potser, distingeixo perfectament de dreta a esquerra, uns pantalons rosa, un rosa cridaner que fa mal als ulls, pel tipus de tela pertanyen a un pijama.

Al costat un jersei o samarreta, sospito de pijama, amb mànigues llargues i d'un color carbassa o pastanaga, segons es miri, penjada per la cintura. Tot seguit una samarreta imperi de color blanc penjada pels tirants, Fa anys que no en faig servir, d'ençà dels 12 anys si no recordo malament.

Al costat un objecte de tela, principalment blanc, una mica més curt que la samarreta, a la cantonada superior té un triangle rosa, sembla mig tapat per una bossa de la casa del triangle verd, podria ser una màniga. En vertical un dibuix que no acabo d'esbrinar que és, podria ser una silueta, però és massa exagerat i el canvi de tonalitat del color no acompanya.
Els tons de blanc del dibuix ballen a la meva vista, el meu cervell s’escarrassa per identificar aquelles línies, aquells degradats. Però què és el que porta dibuixat aquella samarreta?

Sols són uns segons durant els que el meu cap tracta d'identificar el maleït dibuix, de sobte el passeig erràtic de la veïna del balcó de baix em distreu de la meva estúpida cabòria. Apareix per la porta i camina, dubitativa, fins l'extrem, gira cua i es para just abans de l'entrada.

D'una de les cordes d'estendre agafa alguna cosa, una mena de bossa grisa, ves a saber, ni tan sols l'havia vista. Entra, potser per deixar-la, i torna a sortir, es mou com perduda en el minso espai de la balconada. Al final desapareix per la porta de la mateixa manera que havia entrat.

Sempre que la veig em pregunto qui deu ser, de que treballa? Sé que passa dies en que no és a casa, sé que viu sola, sé que és alta, rondant la meva edat, els cabells lleugerament arrissats, castanys, avui porta ulleres, alguna cosa li ronda pel cap.

La meva vista, i la meva ment tornen a l'objecte misteriós, de sobte, la realitat deixa anar una rialla, davant la meva incredulitat inicial. No estic segur si he d'anar a l'oftalmòleg (altrament dit òptic) o bé al psiquiatra.

El misteriós dibuix cobra volum, separant-se físicament del blanc de la peça del darrera, dues copes amb tires, d'un color blanc més brillant s'identifiquen ara com un sostenidor penjat d'un dels costats, el triangle rosa és clarament un tanga que cobreix just la cantonada del que segurament és un llençol o una funda de coixí.

Em sento estafat per la meva mirada, hauria volgut identificar un paisatge, una figura, un dibuix babau i em trobo que el meu cervell s’ha creat una història amb dues peces de roba i un llençol.

Veig la veïna de baix plegant roba al costat de la finestra, somio anar a la seva porta, presentar-me, seure amb ella a fer un cafè i xerrar hores i hores. Però acabo fent el de sempre, acabo de penjar la roba, aixeco l’estenedor i me’n torno a dins, ha sonat el mòbil, algú m’ha deixat un comentari al bloc.