divendres, 9 d’octubre del 2009

Nobel de la pau

Distingits i honorables membres del l’Institut Nobel:

Una vegada analitzats els motius i circumstàncies que han portat a atorgar el Premi Nobel de la Pau al senyor Barack Obama, al que, de debó, respecto i admiro i en tinc posades moltes esperances, crec que puc promoure una candidatura sense que ningú em pugui criticar, ni molt menys deixar de prendre’m seriosament.

La dita candidatura seria la de la meva filla de quatre anys i la presento per al premi Nobel de la Pau. Per constatar que és mereixedora del dit premi els hi explicaré que ahir em va dir, categòricament: Papa, les armes són dolentes. Davant d’aquesta afirmació no vaig poder fer més que abraçar-la i fer-li un gran petó.

I és per això que crec que és mereixedora del dit guardó, per la qual cosa els encoratjo a que la considerin seriosament.


(M’agrada Obama, però que li donin el Nobel de la Pau és ridícul).

L'àngel caigut

El senyal de sol·licitud de transport ha saltat, la cabina s’obre després d’una estona i surt Gea, cap cota, els ulls plens de llàgrimes. Sense parar boca surt de la sala, surt de l’edifici i es perd al mig del bosc. Ningú no li ha barrat el pas, saben que passa, saben que sovint la pressió li pot. Seu a terra, sols els seus gemecs destorben el silenci dels arbres.

Una veu la fa sortir dels seus pensaments. – És molt dur, assabentar-se que un amic ha mort. – Gea es gira cap a la veu. - I com ho saps tu ... Ja. No és sols la seva mort, han atacat una altra població, l’han esborrada del mapa i no l’hem pogut evitar. Ell sabia que estava sota sospita, sabia que tard o d’hora l’enxamparien ... Li ho havia demanat, li vaig dir que fugís ...

La dóna li passà una mà pel cap. – A mi m’ho expliques? Ens queda molt per patir, però t’has de sobreposar, et necessiten, en poc parlaràs amb el substitut, l’has d’ajudar, és un jovenet, quasi bé un nen, està ple d’ira i necessita que el guiïs, si el deixes fer el resultat serà molt pitjor, si arriba Pere III al papat el següent serà la destrucció del planeta. Tot i ser uns éssers menyspreables els Abderramans són l’assegurança d’un futur, el teu present, aquest present.

La noia s’eixuga les llàgrimes. – Com sabré que és ell? Tinc por d’anar al punt de trobada i caure en mans d’un sicari d’Abderramà I. – Segon. Abderramà I es mort, el seu fill serà coronat en un parell de dies, però no pateixis no hauràs de bregar gaire amb ell, Abderramà III el farà assassinar d’aquí a uns mesos ... i un altre pagarà pel seu crim.

Gea s’aixeca, es mira de front la seva interlocutora. – Per haver passat els cinquanta em conservo molt bé. – Li diu amb un somriure trapella. – No siguis bocamolla! Has entès el que t'he dit del substitut? - Com és diu? Quin aspecte te? En definitiva, com sabré que és ell? - Portarà un llibre, una Bíblia en àrab. - Aquest és el senyal? - Sí. - Massa simple, les Bíblies en àrab son arreu de l'imperi papal. - Tindrà quelcom especial.

Les dues Gea s'acomiaden. la jove Gea torna al laboratori, la esperen, com sempre, saben que la tensió és alta, saben que no li poden demanar no ensorrar-se davant determinats fets. – Et trobes millor? – Sí, ja m’ha passat. S’han assabentat? – No, però mira de recordar tancar el bany i engegar la dutxa, ha anat de poc. – Ho sento. – No pateixis, he entrat tan bon punt sorties i he arreglat el decorat. – Em toca dutxar-me.

Sense esperar la resposta torna a entrar a la cabina, abans de tancar es gira i fa un darrer comentari. – Hauré d’anar a presentar els meus respectes al nou Papa. – Ja saps que no ens agrada que siguis tan a prop d’aquells assassins. – M’han de tenir present, a més, no poden explicar-ho, els prendrien per bojos, per endimoniats. – La porta de la cabina es tanca, Gea entra a la dutxa i es remulla, tanca l’aixeta, es posa el barnús i surt del bany, seu a la taula, i truca per l’intercomunicador. – Logística. – Demà vull anar a fer una volta. – El sistema de sempre? – Sí.

Al matí surten tres vehicles idèntics de l’edifici, cadascun agafa una ruta diferent, ningú no sap ni on van ni qui els porta. Un dels vehicles para en mig de la ciutat, algú baixa i es perd entre la gent, altre dóna voltes per una ampla zona sense parar enlloc i el tercer para en una arbreda solitària, ningú no surt del vehicle.

A l’altra banda de la frontera, en terra de ningú, Gea espera mig amagada, la figura d’un monjo s’apropa, porta un arma penjant de l’espatlla i una bíblia amb caràcters aràbics a la portada, una falta d'ortografia converteix la paraula “sagrada” en un gargot sense sentit. És el senyal. – No et moguis d’on estàs. – Gea? – Jo mateixa, i tu? – El meu nom no importa. – A mi sí. – El pare Miquel es va confessar amb mi abans de ser cremat. – Ja, i per què he de confiar en tu? – Perquè jo mataré Abderramà II.

Gea Li agafa l’arma sense que ell oposi resistència. – No ho faràs. – Puc fer-ho, sóc membre de la Guàrdia Suïssa. – No ho faràs, ja s’encarregarà el seu fill. – Doncs mataré el seu fill després. – No! – El monjo es gira a l’hora que es treu la caputxa. – Ets un nen encara. – No pas. N’he viscut la mort dels meus pares, he trobat ma germana abans no acabés a l’harem papal i la protegeixo de els seves urpes. – Ja, fins que la trobin. – Pensen que és la meva concubina. – I quan te la exigeixin en senyal de lleialtat?

El nou acota el cap, sap que si això passa l’única sortida serà la mort. – Hauràs d’enviar-nos-la. – És perillós. – Tens gent de confiança? – Un parell de companys. – Vull les seves dades, vull saber que són de confiança. – Te les donaré. El pare Miquel em va demanar que t’informés dels atacs. – I? – el noi li atansa un paper. Gea el llegeix. – No tornis a escriure en paper. Reclama les pertinences d’en Miquel, ens posarem en contacte.

Gea es retira a l’ombra dels arbres, abans de desaparèixer el noi li pregunta. – Què faig? – Prepara el viatge de ta germana, la informació sobre els col·laboradors i prepara’t per ser el botxí dels comdemnats. – Vols que executi innocents? – Vull que els alliberis. Com et puc dir? – Em dic Salim. – No sembles àrab. – No ho sóc, els pares, els hi agradava el nom. – Sé de què parles. Bé, Salim, ens tornarem a trobar ... si això és bo. - Ho és, però no teniu gaire temps. - Suficient.

Gea desapareix i el noi queda sol, es torna a posar la caputxa i recull l’arma. Ha de tornar abans no el trobin a faltar. Informes! Pensava que la lluita seria cara a cara. No acaba d’entendre-ho, te al Papa a tocar cada dia, seria tan fàcil estroncar-li la vida! El camí fins el monestir és curt, aviat troba la guàrdia, intercanvien sant i senya amb contrasenya i segueix el camí.

Els tres vehicles han tornat, ningú no ha vist qui els conduïa, ningú pot assegurar que Gea anés en un d’ells. Gea entra a la sala. – Transmetin això a defensa. – Diu a l’hora que els lliura el paper. – Però ... Nova York? ... Aquest babau vol atacar Nova York? ... Però si és seva! – D’això es tracta, ells fan l'atac i ens acusen a nosaltres d'haver llençat una bomba atòmica a Nova York.

El comunicat arriba aviat al seu destí. A l’hora prevista un avió amb la càrrega mortal es prepara per enlairar-se a un aeroport militar a uns mil kilòmetres de la ciutat, res no els fa pensar que serà interceptat, però pocs minuts abans un eixam de míssils impacten contra les instal·lacions, uns minuts després el que era un aeroport no és més que un punt negre fumejant.

Al seu despatx Abderramà II escridassa els seus. – Però com dimonis han decidit atacar aquella base? – No ho sabem, Santedat. – Tenim un talp, santedat. – Qui ho diu és un membre de la guàrdia. Abderramà se’l mira amb mig riure. – Mira, un monjo impertinent. – Salim prem el puny dins l’hàbit. – Perdoneu, Santedat, he trobat això ... crec què és una prova del que he dit.

Salim li atansa uns papers al Papa, aquest els agafa i els mira. – Molt interessant. On l’has trobat? – Santedat ... a una paperera de la sala de comunicacions. – Què hi feies allà? – Guàrdia, Santedat, estava de guàrdia. – Saps noiet, això són sols papers, vull el cap del responsable. M’ho pots portar? – Santedat ... la signatura ... és ... – L’àngel caigut, Satanàs, l’enemic de Déu. Però fill, això no l’ha escrit el diable, l’ha escrit un traïdor, tens tres dies per portar-me’l. – Viu o mort, Santedat?

El Papa riu. – Aquesta ... – Diu mirant els seus col·laboradors. – aquesta és l’actitud que vull. – I tornant-se a Salim. – Viu, una mort lenta serà un càstig més adient, i jo m'encarregaré que sigui maleïdament lenta. – Així ho faré. Santedat. – Salim es retira mentre pensa qui dels més propers serà el que caurà. – Si pogués parlar amb Gea ...

A la nit, d’entre les pertinences del pare Miquel veu sortir una llum, remou els objectes fins trobar una mena de caixa, no havia reparat en aquell aparell abans, sembla un telèfon, se l’acosta a l’oïda. – Salim? – Gea? – Hola Salim. Què tal el Papa? – Força emprenyat. Vol matar algú ... literalment. – Ho sé. Qui és que li ha recomanat atacar Nova York? – L’arquebisbe de defensa. – Interessant, però no el podem sacrificar encara. Ho sento pel seu secretari. – Entenc, farem una inspecció a la seva cel·la i trobarem prou documentació per inculpar-ho, em posaré ara mateix a fer-la. – No cal, ja hi és. Aneu-hi ara, està tractant de destruir-la. – Entesos.

Salim deixa l’aparell, surt de la sala i dóna l’alarma, amb el seu escamot es dirigeix a la cel·la del secretari de l’arquebisbe. Sap què és el primer pas per aïllar la bèstia, sap que és el principi de la fi, sap que ell és l’àngel caigut.