dilluns, 10 de març del 2008

Estic pensant

Sóc un blogger poca vergonya. Els qui em coneixen en la vida real se’n deuen estar fent creus. – Tan bon home que sembla! Si mai no ha trencat un plat! Qui ho havia de dir que escrivia aquestes marranades! – I la veritat és que m’ho passo d’allò més.

Quan escric, mentre escric, penso en el que els hi passarà als que em llegeixin, me’ls imagino (i me les imagino) sentint ganes d’agafar al company del costat i fer un de ràpid. I se m’escapa el somriure de diablet.

I no us penseu que jo em salvo. No sé si als altres bloggers marranots els hi passa, però més d’una vegada he de fer una pausa en el que escric, airejar-me una mica, fins i tot deixar-ho pel dia següent ... Això últim poques vegades s’acompleix.

La veritat és que, quan agafo el fil de la narració, l’únic que em frena és la poca traça amb el teclat. Les idees flueixen al meu cap convertides en imatges, sóc allà quan el Josep i la Mireia fan de les seves, quan l’Ada s’espanta al temps que li pica la curiositat quan veu alguna cosa que desbarra.

Què voleu que us digui. M’agrada desbarrar, m’agrada pensar que la gent em llegeix i que s’ho passa bé llegint-me, m’agrada pensar, somiar que hi ha una parella en algun lloc que espera amb impaciència la meva darrera narració per, desprès de llegir-la, fer un clau genial.

Potser sóc una mica vanitós, sí, és possible que ho sigui, però en un món on tenim tants salvadors que ens maten prefereixo ser el bandarra que fa feliços als altres, i m'agradaria creure que és així.