divendres, 12 de setembre del 2008

Vides perdudes (segon lliurament)

El seu amic de sempre, de tota la vida va ser el Puntas, li deien així perquè sempre portava aquells claus petits de fuster a la butxaca, claus que sempre acabaven a la cadira del mestre més feble. El Puntas li havia posat com malnom oficial Flautista, bàsicament perquè la seva única habilitat era xiular com una flauta, si més no ells s’ho pensaven.

Ell el seguia amb devoció, era un heroi, capaç de sortir-se’n de les situacions més compromeses, però a ell no li passava el mateix, no sabia perquè però sempre acabava pagant els plats trencats.

Així va ser que mentre el Puntas es feia un lloc entre el lumpen local, visitant la presó sempre per temes menors, el Flautista s’hi empassà més d’un delicte que en realitat havia comès el seu heroi, el Puntas.

El Flautista s’hi passà la vida a l’ombra del Puntas fins al moment en que, en un atracament on, com de costum, el Flautista havia de parar els cops, el Puntas va rebre al pit d’un la bala accidental policia inexpert i tremolós.

I així va ser que, ja sense el més que sospitós aixopluc del Puntas, el Flautista va empassar-se un parell d’anys a la presó i sortí d’ella sense saber on anar. No tornaria al barri, sabia que sense el Puntas ell no hi feia res, no hi contaven, fins i tot algú li tenia certa recança, encara que mai no havia sabut perquè.

Amb el que tenia del pas per la presó, únic moment on havia viscut d’un sou, s’instal·là en una pensió barata del centre antic, d’aquelles de parets menjades per la humitat, sòcols simulats amb pintura negra. Passà les nits d’una barra de bar a una altra, augmentant el volum d’alcohol geomètricament a cada nit que passava fins despertar un matí, tirat en un banc d’un parc, rodejat de vòmits i pixum.

S’aixecà, no recordava res i no reconeixia on era, va fer-se una repassada, afortunadament la brutícia no era seva però havia perdut la cartera, o potser la hi havien robada. Merda! Allà anaven els darrers cent euros, els que li haurien hagut de permetre menjar aquell dia.

Tot i el seu historial delictiu va decidir apropar-se a una comissaria per denunciar la pèrdua de la documentació. – A la fi ara estic net. – El funcionari que el va atendre va escriure maldestrament la denúncia en una Olivetti tronada, fent servir paper carbó per a les còpies.

En un atac de sinceritat li va dir al funcionari. – Si busca la meva fitxa a l’ordinador hi veurà que acabo de sortir de la presó, però en els pocs dies que porto no he fet res de dolent ... de bo tampoc, però això no és delicte. – El funcionari se’l mirà per sobre les ulleres. – Ordinador? Si sé el que és un ordinador és perquè el meu fill en te un a casa, això que veu aquí és l’última meravella de la tècnica. – Li va replicar donant copets a la Olivetti.

Després es quedà pensant, mentre treia la denúncia de la màquina i la hi oferia per signar-la, encara li va dir. – Faci’s un favor, cerqui una feina, per mal pagada que sigui, i no caigui de nou, Flautista. – Es queda sobtat, aquell policia el coneixia! – Vostè no se’n recorda de mi perquè jo era un marrec, però en conec molt bé la seva història. Sap? El millor que li ha passat a vostè a la vida és que el Puntas la dinyés.

Desprès de lliurar-li la còpia de la denúncia li atansà uns papers que en tenia al calaix. – Miri, aquí en te una llista dels albergs per transeünts, allà pot fer nit de tant en tant, així, almenys alguna nit no haurà de pagar cap pensió. En aquest altre hi ha els menjadors socials. I faci’m cas, vostè no és un mal home, el seu pitjor delicte ha estat no saber elegir.

L’home va sortir de la comissaria amb el cap cot, una llàgrima rebel baixava galta avall, va passar per la pensió a recollir el poc que li quedava i va caminar sense pensar-hi, pel seu cap va passar la llista de delictes que s’empassà per afavorir al Puntas, recordà els seus menyspreus camuflats com misericòrdia i maleí al Puntas, i es maleí ell per no haver obert els ulls.

L’estómac li va dir que era hora de dinar, va aixecar el cap i va mirar al seu entorn, no coneixia aquell barri, no era conscient de quant havia caminat i tenia gana, l’olor a menjar que sortia dels pisos i dels bars tampoc no ajudaven. Va mirar el paper dels menjadors, just en aquell carrer hi havia d’haver un.

Va caminar ràpidament cap al número que indicava la llista, era la porta d’una església evangelista, ja se’ls coneixia aquests, hauria d’aguantar un sermó abans, durant i desprès del dinar. Tenia gana, a la fi sols era aguantar la feina apostòlica d’aquells guillats a canvi d’un plat calent.

El menjar no estava malament, un plat de brou amb cigrons, un tall de pit de pollastre, sec, molt sec, i una poma que tenia la pell més arrugada que ell. Era menjar i gratis, bé se’l va menjar mentre escoltava la veu del pastor en un vídeo i en acabar els van convidar, i com negar-se, a l’ofici.

Aquelles històries de Déu no anaven amb ell, però li va sobtar una frase, una frase que ja havia sentit abans, “vostè no és un mal home.” En sortir del menjador ja feia fosc, va pensar per un moment que cercaria l’alberg, però aquella nit sols tenia ganes d’una cosa, posar punt i final a una vida i encetar una altra. Va enfilar la carretera sense pensar-hi gaire, pas a pas deixà enrera la ciutat, en cap moment no va pensar on anava, l’únic que volia era deixar la ciutat.