diumenge, 21 de novembre del 2010

Mars Royale, Capítol 9: La darrera frontera

L'homenet suava mentre dirigia una mirada de xai al grup armat. - Jo sóc qui reparteix al feina en aquesta gent. - El Sigfrid se li apropà, el mirà als ulls i mirà als de la taula. - Sí, vostè és l'encarregat, però volem els que manen, i aquests tampoc. - Mirà una taula que restava una mica més apartada, els vestits de més qualitat, el servei da taula de roba, quatre persones en una taula de sis. - Vostès, amunt i cap a la porta.

El grup és mirà, un d'ells s'aixecà. - I per què pensa que som nosaltres els que manem? - N'he menjat amb molts com vostès. Au, passant. - Aquí no es mourà ningú. - respongué l'home. El Sigfrid feu un tret al sostre i apunta a la taula. - Deu, nou, vuit, ... - Un dels altres s'aixecà esverat. - Pari, pari, ja anem. - Indicà els altres que el seguissin i tots quatre sortiren per la porta acompanyats pels concursants. En Sigfrid, abans de sortir es dirigí a l'encarregat. - Hi ha sortida d'emergència? - L'home, tremolant agità el cap. - Sí. - I senyalà una porta a l'altre extrem. - Jo de vostès sortiria d'aquí a cinc minuts, no es facin els herois, no paga la pena.

Fora ja indicaren als presoners que es traguessin els vestits, ells feren el mateix, es posaren la roba dels caps i aquests els uniformes dels concursants. - Agafeu el vostre vehicle i escampeu la boira. - Digué la Nereida. - Però ... no ens podrem defensar ... - Vosaltres teniu comissió, oi? - Sí. - Sabíeu tot el passava. - ... Sí. - Doncs ara toca pagar. - Ens mataran. - Com ens anaven a matar a nosaltres, bé també podeu avisar que no som nosaltres, o no? - La Nereida rigué.

Un soroll inesperat els esverà a tots, l'edifici s'enfonsava sense previ avís. - Què collons passa? - Cridà el Sigfrid. - Han manat tancar l'edifici. - Digué un dels caps. - Moriran molts. - Per què? - Us volien aixafar a vosaltres. - Doncs mataran un munt d'innocents. - Digué la Sakura. - On porta la sortida d'emergència? - A un soterrani sota el turó, te una sortida a mig quilòmetre d'aquí, però no tindran temps de sortir tots de la sala. - es va fer un silenci sepulcral, dos minuts després el sostre era arran de terra. - Marxem. - Va dir la Nereida. - Sí, anem, aquí ja no fem res. - Afegí el Sigfrid.

Muntaren al blindat i esperaren que els caps fessin el mateix al seu vehicle, els deixaren anar i els seguiren deixant prou distància. Van poder veure com les Elianors els bloquejaven i mataven. Després van aprofitar per passar ells. Les Elianors, havent detectat la suposada mort dels quatre concursants, romangueren parades, totes menys una que els tallà el pas. - No dispareu. - Què vols? - Digué la Nereida sense baixar del vehicle. - La sortida està a vint quilòmetres entre aquells dos turons. - Som a la Terra? - A Austràlia, als estudis de la WWBB. - Qui ha volgut matar-nos? - El presentador. - Qui ets tu. - Ningú.

L'Elianor s'apartà i ells seguiren el camí que els hi havia indicat. A prop de fer els vint quilòmetres van poder distingir una paret mig caiguda quins extrems es perdien a una i altra banda. Van para just en l'esquerda, havien caigut prop de vint metres d'ample i fins uns quinze d'alçada. - Això el conec ... - Va dir la Martha. - ... Sí, i tant! Ho va fer, va construir la Cúpula, el Paradís ... - De què parles? - Preguntà la Nereida. - Hummard va dir que crearia una cúpula on els seus seguidors hi serien a raser de l'ira de Déu. - Els seus? No ets una d'ells? - Preguntà el Sigfrid. La Martha envermellí, callà una estona i al final respongué. - Era el meu paper ...

La Nereida li clavà la mirada. - Ets de l'organització? - No! Sóc una actriu, teòricament si perdíem ens havien de salvar abans els concursants reals no ens matéssiu. - I quants es van salvar? - Cap. - I per què seguies fent el paper? - Preguntà la Sakura. - I tu m'ho preguntes? M'hauríeu mort. - Segurament. - Asseverà la Nereida. - De totes maneres, et dius Martha? - Sí, això sí. Bé, ara ja ets morta, de fet hi som tots morts, si més no de cara al públic. - Però no crec que ens deixin sortir d'aquí així com així.

Un grup d'Elianors aparegué al camí, prou lluny encara el Sigfrid mirà a l'entorn, va veure un petit coll pedregós que semblava un bon amagatall. - Anem allà. - tots quatre corregueren cap al coll i s'ajupiren darrera els rocs. - No dispareu mentre no vinguin cap a nosaltres. - Digué la Nereida. El grup d'Elianors seiguí el camí fins arribar a l'escletxa, llavors formaren una línia tallant el pas. - Merda, ens esperen. - Va dir la Sakura. - Sí, hauriem hagut de sortir abans en comptes de perdre el temps xerrant. - Va dir el Sigfrid. - Un plaer haver-vos conegut.

No s'havien adonat però la Martha corria cap a la línia d'Elianors. Aquestes, en detectar moviment començaren a disparar, la Martha seguí corrents fins caure als peus dels androides. Les Elianors deixaren de disparar. La Martha saludà amb la mà quasi sense forces. L'explosió feu caure pràcticament totes les Elianors, algunes començaren a disparar anàrquicament fent blanc en les seves companyes. Al cap d'una estona parà el tiroteig i el núvol de pols començà a disipar-se.

El grup baixà fins l'escletxa, no quedava cap Elianor sencera i el cos de la Martha s'havia volatilitzat. En silenci miraren a l'altre costat, a uns centenars de metres es veia un grup d'edificis. - Deuen ser els edificis de la productora. - Digué el Sigfrid. - Crec que hauríem d'anar a presentar-los els nostres respectes. - No encara. - La veu era d'una Elianor. Es giraren cercant l'Elianor activa però l'únic que van trobar va ser un tors sense cap que els hi parlava. - Els edificis que veieu són el complexe on viu el presentador, d'aquí a uns dies farà una festa de cloenda, llavors serà el moment de fer el que vulgueu.

La Nereida aixecà el tors cercant alguna càmera però no va trobar res. - Hi ha un edifici de manteniment a tres quilòmetres d'aquí, seguint el camí, hi ha menjar i armes de reserva, aneu allà, us esperaré. - Com sabem que no ens trairàs. - Preguntà la Sakura. - Com sempre, no ho sabeu. - Queden més Elianors? - Una, la controlo jo. - Qui ets? - Arribat el moment em presentaré. - El tors feu una lleugera fumarada i deixà de parlar. - És la primera vegada que parlo amb uns pits. - Digué el Sigfrid. - No t'escarrassis, que els homes ho feu sempre això. - Respongué la Nereida.

El grup agafà el vehicle i retornaren al camí. Després de tres quilòmetres arribaren a un edifici d'una planta que es sostenia en peu més per voluntat pròpia que pel seu manteniment. Un vell i atrotinat garatge buit va servir per amagar el vehicle. Dins l'edifici un munt de mobles vells amb la pols de tota la història reberen els tres ex-concursants. - I això qui el netejarà? - Preguntà la Sakura fent cara de fàstic. - Podem limitar-nos a una sola sala. - Digué en Sigfrid. La Nereida mirava el que es suposava que era el dormitori. - Hauríem de parlar-ho amb els habitants actuals. - Quins? - Preguntaren els altres dos. - Puces, paneroles, ratolins ... Busquem el menjar i dormim al vehicle.

Entraren a la cuina, no hi havia rastre del menjar fora d'una llauna prou oxidada com per estar segurs que l'interior no era recomanable. - Ens han aixecat la camisa. - Digué la Nereida. - O ens hem equivocat de lloc. - Digué la Sakura. - Com deia l'ànec Duffy hauríem hagut de girar cua a Alburquerque. - Qui? - Duffy ... No heu vist mai els dibuixos animats del segle XX? Bugs Bunny? Porky? - Les dues noies el miraven amb cara de poker. Sigfrid feu un gest amb la ma. - Deixeu-lo, no sabeu el que us heu perdut. Mirà al sostre, una bombeta solitària penjava del sostre. - Sembla nova, si més no més nova que no pas la resta.

Mirà cap a les parets. - Què busques? - Preguntà Sakura. - Un interruptor. Aquí. - Sigfrid va prémer l'interruptor de la paret i la bombeta s'encengué. - Si més no hi ha llum. - De sobte el terra començà a descendir fins parar davant d'una porta. Obriren la porta, havien trobat l'amagatall. Un armari amb armes, una sala amb lliteres, i un rebost ple a vessar. Tots recordaren que amb prou feines havien menjat i s'abocaren desesperats a menjar tot el que trobaven. - Que us aprofiti. - La veu sonà per tota la sala. - Qui ets? - Preguntà la Sakura. - El mateix d'abans. Mengeu el que voleu i gaudiu de l'estada. La Nereida, cercant la càmera, preguntà. - I què voldràs fer el darrer Show de Carlo Cesburloni, fins a les hores mengeu i dormiu.