dilluns, 30 d’agost de 2010

Una bona idea llençada a les escombraries

Pels que no veuen la televisió mai us diré que parlo d'un programa, auto-definit, d'humor que ha emès Cuatro aquest estiu. L'equip és bàsicament el de “Camera Cafe” i el director de totes dues en Luis Guridi, qui després de fer el genial “Justino, un asesino de la tercera edad” i alguns spots publicitaris amb certa gràcia sembla ser que se li ha fet malbé la punta.

Si “Camera Cafe” era un producte importat i es podia excusar la seva falta de qualitat per això (no som xinos, no sabem copiar, sinó feu una ullada a la versió americana de “Matrimonio con hijos” i el subproducte que es va fer aquí a despit dels actors amb que contava), el cas de “La isla de los nominados” no compta amb aquesta.

De fet la idea és genial, dona per fer una sèrie sarcàstica, dura, irreverent, polèmica, fins i tot a la web de quatro diuen: “La parodia de Perdidos o de Supervivientes es sólo una excusa para bucear en los entresijos de la convivencia. El mecanismo de nominaciones, expulsiones y normas, vacío de sentido, deja al aire lo que de ridículo tiene siempre nuestro comportamiento. Así que es mejor olvidar las referencias y sumergirse en el espectáculo que ofrecen los ejemplares de este peculiar zoológico.”

Doncs és exactament això que diuen el que no es troba en la sèrie. Els personatges no són plans, són, en el millor dels casos un esbos i en el pitjor un batibull, l'argument de la sèrie no existeix, cada mini-capítol és totalment inconnex amb qualsevol altre, reduint la gràcia del mateix a l'acudit ocasional, l'escatologia barata, i la frase genial dins d'un diàleg absurd (recordeu la frase aquella de milers de micos escrivint a màquina?).

Dels personatges més presents, no m'atreveixo a dir principals, cal destacar el personatge representat per Arturo Valls, perdó, Vals, que a l'anunci del xampú el deixen molt clar. Potser algú els hi hauria de dir, a ell i a qui el contracta com actor, que es dediqui a una altra cosa. El personatge no deixa de ser, amb tots els ets i uts, el venedor impresentable de “Camera Cafe”, ara amb pantalons curts. Dels altres actors millor llegir la pàgina de Cuatro, i dic millor perquè és, efectivament el millor.

Estic d'acord que fer una sèrie és una feinada però aquesta més que una sèrie és un refregit dels acudits de la primera amb l'afegit d'anar fent malbé bones idees per inserir acudits fàcils a dojo. Resumint, torbo a faltar “Plats Bruts”, fins i tot, si m'apureu, els productes de l'Emilio Aragón i l'Antonio Mercero.

dimecres, 25 d’agost de 2010

Creences

La mare es va enfadar amb Déu ja fa molts anys, va ser quan va morir la meva cosina, la mare no li va perdonar que s'en portés una noia que estava a punt de casar-se, a punt d'iniciar una altra generació.

Jo era relativament petit, dotze anys potser. La mort de la meva cosina per a mi va ser diferent, era la primera mort a la família, era la primera vegada que sentia la pèrdua d'algú proper.

Que la mare deixés de creure en Déu, d'aquella manera que deixen de creure els que s'enfaden amb el seu Déu, va suposar la llavor del meu ateisme tot i que no en vaig ser conscient fins molt temps després.

Vaig voler creure, i vaig llegir-me la bíblia, versicle a versicle, paraula a paraula, des del principi, i ja des del principi les coses no quadraven. A classe de religió, a missa, el missatge era clar Déu era un ser tot bondat i justícia, però endinsar-se en els relats de la Bíblia implicava trobar-se algú mesquí, egocèntric, injust i arbitrari.

Com vaig poder em vaig empassar l'antic testament esperonat que, segons m'explicaven, tot allò era un poema, i que l'enteniment de totes les contradiccions es desfarien en llegir el nou testament. I així fou. Amb prou feines vaig començar m'hi vaig trobar amb un arbre genealògic al final del qual sols vaig poder pensar: I què? Què més dóna que Jesús estigués emparentat o no amb Abraham?

La lectura dels quatre evangelis va ser penosa, eren clarament un recull inconnex d'històries, un batibull de miracles sense gaire sentit i d'històries de vell. Però a la fi sí explicava coses, certes o no, d’algun que proclamava l'amor i la justícia, sense prejudici d’alguns passatges on la història deixava de ser “perfecta”. Va ser en arribar als fets dels apòstols i acabar de decidir que la meva fe es podia sustentar en aquell llibre de la mateixa manera que en el Corsari Negre, de fet aquest segon tenia un fil argumental més coherent.

La resta va ser llegir per llegir, fins i tot era divertit en alguns casos; les cartes de Pau són infumables a més de masclistes i retrògrades; L'apocalipsi podia ser ben bé l'argument per a una sèrie fantàstica, anys després vaig esbrinar que es tractava d'un pamflet polític.

He de reconèixer que dels cristians que he conegut la majoria són bona gent, potser n'he tingut sort, però tinc molt clar que la vàlua d'aquesta gent els hi és pròpia i no pas donada per la seva fe, ho sé perquè n'he vist alguns de perdre-la i tot i així seguir el camí que creien correcte.

Tanmateix tots en tenim en ment aquells que sent cristians són dignes de ser lapidats a la plaça pública, mafiosos profundament catòlics, racistes reformistes ( també coneguts com a protestants.), i com no aquells mossèns que des de la més absoluta impunitat han fet i desfet en els cossos i vides d'éssers indefensos.

Una altra incursió meva va ser a espiritisme, religió molt més fragmentada que els reformistes, sense un liderat clar, creuen en la reencarnació, procés segons el qual l’ànima evoluciona “habitant” cossos de diferents animals fins arribar a l’home, aquest procés acabaria quan aquesta ànima fou prou evolucionada per no haver de viure-hi més en un cos.

D’aquesta religió, nascuda d’una trapelleria de dues nenes, em va atraure el fet que es parlava d’evolució, de progrés i sobretot de l’oportunitat de millorar. Aquí vaig aprendre molt, l’he de dir, però no pas en positiu.

El ritu bàsic és la comunicació d’un mèdium amb un suposat esperit que, si més no en els cercles en els que em movia, podia donar alguna explicació de caire espiritual o bé demanar ajut per trobar el camí, es a dir algú que havia mort recentment.

Dels segons poc a dir. Dels primers dir que les contradiccions i de vegades el tarannà que mostraven es podia dir que era ben cert allò de “igual al cel que a la terra”, com a exemple, podies tenir un que deia que hi havien naus extraterrestres voltant la Terra i a continuació un que et deia que no hi havia cap d’aquestes naus, un deia que l’avortament era pecat mortal i altre que no érem ningú per jutjar a ningú i menys una dona en un tràngol tan dur. Barra lliure en resum.

Però no ens portem a engany, totes les religions tenen un nucli fosc, totes han nascut d'allò que avui coneixem com sectes i sols la seva capacitat d'expansió en uns casos o la seva capacitat de mantenir-se vives en d'altres ha estat prou per considerar-les religions “correctes”, el islamisme, amb tantes versions com el cristianisme, és un niu fatxenda de pederàstia que nega, a més, qualsevol valor a les dones, diguin el que diguin, El hinduisme és un conglomerat de religions deterministes amb un sistema de castes absurd i el budisme, tot i ser tan pacífic no ha aportat més que la submissió al destí “escrit”.

No podem escapar a la seva influència, la tenen, l'han tinguda i és possible que la tinguin molt de temps, però educar els nostres fills no pas aïllats d'ells sinó en un esperit crític, capaç de discernir el que és una barbaritat del que no ho és podrem desfer-nos de la seva influència en un futur no gaire llunyà.

Tanmateix hi ha algunes coses que hauríem de recuperar, tradicions benèfiques per a la comunitat que van ser manllevades en uns casos o perseguides en d'altres, d'això l'església cristiana (catòlica, ortodoxa i protestant) en sap molt.

La setmana santa amaga el principi de la primavera, l'època en que començaven les collites i els ramats iniciaven el seu camí a les zones altes, Sant Joan és el final de les collites, l'inici de l'estiu, al nadal els ramats tornaven a les zones baixes a la recerca de raser davant el mal temps, moment en que es reunia tota la família per passar l'hivern.

Totes aquestes tradicions ens pertanyen, com es pertany el dia de descans setmanal on el poble es reunia per posar en comú els problemes i els guanys de la setmana, on es decidia el que es faria la següent setmana, on es posava pau en els petits desacords i on s'acabava en festa i festeig.

Aquesta darrera posició va ser manllevada pels sacerdots jueus fent del dissabte el dia de descans obligatori, blindat pels cristians i musulmans fent de diumenge i divendres respectivament el dia de Déu.

Si volem un mon lliure de la religió més que perseguir-la hem de retornar a la societat allò que van manllevar recuperant-lo com una tradició laica. Sé que és difícil replantejar que cada setmana ens reunim els veïns però potser l'haurem de re-inventar, centres de cultura, grups d'activitats socials ... potser.

Quant al nadal i la setmana santa, als dies en que les famílies es reuneixen, no pas per pregar a un déu que mai no fa acte de presència sinó per estar amb els avis, els pares, la família que normalment és lluny. Llavors potser ens lliurarem d'una vegada per totes del llast que suposa la religió.

Respecte a les meves creences actuals, les poques que em queden, dir-vos que, com no puc demostrar-ne la seva validesa, com que tot el que podria explicar es sustenta en la meva pròpia experiència i en els meus records, com que no puc donar una explicació coherent al perquè ni al per a què, me les quedo per a mi, no fos cas que donés peu a una altra religió.

dimarts, 3 d’agost de 2010

Olé!

Estic decebut, mai no m’hauria esperat del meu parlament que prohibís una tradició tan secular i arrelada com és l’estampat de gats.

I és que no sé on veuen la barbàrie, aquests maricons ecologistes. És tan difícil veure l’art de l’estampador quan agafa el gat en plena fugida per la cua, el volteja per sobre el seu cap i el llença contra la paret? Qui no ho sap veure és que no sap res.

I la mania de dir que el gat pateix? Els gats no pateixen, han nascut per a ser estampats i això ho diuen tots els veterinaris que els tracten. A més els gats d’estampat són una raça creada expressament per a la festa, seleccionats entre els més esquerps, i se’ls hi dóna una vida regalada fins el moment de l’estampat i a mi ningú no em convenç que és millor una vida miserable de gat de mas perseguint ratolins que la vida que reben els gats d’estampat.

Però com se’ls hi ha acudit? Una tradició de més de dos mil anys, un signe d’identitat! Un símbol nacional!

A més, tenen la barra de trepitjar la meva llibertat, perquè tothom és, ha de ser, lliure d’anar a veure els gats i demostrar el seu patriotisme i la seva homenia, la seva virilitat, ara si hom és un amanerat, també ha de tenir dret a no anar-hi.

I amb la de problemes que tenim, calia? Era just ara quan s’havia de parlar d’això? No es podia deixar per ... no sé ... quan les granotes volin? Ës que perdem el temps en bajanades!

Lo dit, Visca la Festa Nacional! Visca els gats estampats!Olé!