dijous, 29 d’octubre del 2009

Visita guiada

Tres-cents euros! M'havia gastat tres-cents euros enviant SMS per aconseguir anar gratis en aquella visita guiada. Tres-cents euros que m'obrien les portes a allò que havien de ser els escenaris de la major i més espectacular producció cinematogràfica que s'havia fet mai.

La BBBB (Bed & Breakfast Bastards Broadcasting) havia llogat mig Monegros per fer-ho servir pels escenaris, per cert l'Aragó no va treure ni cinc cèntims, però van ser feliços (com ho hauríem estat tots) mentre va durar, i va engegar una campanya prèvia per fer una única visita guiada per les instal·lacions abans d'encetar el rodatge.

Els afortunats havien de ser elegits entre els que enviessin la paraula BBAU al 5555 a deu euros el missatge. Però es que era una oportunitat única, visitar uns escenaris que serien destruïts una vegada acabat el rodatge. De fet la BBBB s'havia compromès a deixar la zona en les mateixes condicions en que l'havien trobat.

Doncs, després d'enviar els quinze SMS vaig tenir la sort de ser un dels elegits. Uns dies abans vaig rebre un SMS que m'identificava com agraciat al sorteig i m'indicava un número on havia de trucar el 805 555 555 per donar les meves dades personals, em va atendre una senyoreta que, evidentment, no parlava català, - Aquí en Chile sólo hablamos español, señor, lo siento, si no le importa le pasaré a nuestro chat de espera y le atenderemos inmediatamente.

Creia saber què significava “inmediatamente” en espanyol, però estava equivocat, tot i així vaig parlar amb els que serien els meus companys a la visita durant una hora llarga, per cert hi havia una noia que de tant en tant anava cridant algú per passar-ho a una altra línia i donar les dades. Quan em va tocar a mi vaig parlar amb algú que tampoc no parlava català, de fet encara dubto que parlés espanyol. Tot i així li vaig donar les dades en mode Job (de Job el pacient).

Al final del llarg i tediós procés d'identificació l'interlocutor em va informar que ens havíem de presentar a l'estació d'autobusos de Saragossa un dia i hora determinats, allà trobaríem un “stand” de la BBBB on es donarien les credencials i un magnífic regal.

El dia i hora assenyalat estava jo a l'estació d'autobusos de Saragossa més content que un gínjol, l'”stand” em va costar trobar-ho, potser perquè esperava un mostrador enorme amb un gran rètol amb les lletres BBBB i tot de senyoretes amb somriure d'anunci de dentifrici. Al final el vaig trobar, be, de fet, en vaig trobar un conductor d'autobús amb la burilla apagada penjant del costat dret de la boca i un full DIN A4 apaïsat amb les lletres BBBB escrites amb un retolador de la seva filla, com ens va explicar després.

Quan vam estar tots al davant del conductor amb cara de no entendre que estava passant, aquest va deixar anar. - Ya tamos toos, apa pal coxe. - el “coxe” era un autocar atrotinat amb tants anys que era incapaç de reconèixer la marca. Una vegada a la porta el conductor ens va fer el primer discurs. - Señoreh, loh de la BBBB ehta man dixo que loh yebe a loh Monsergo, - Monegros – Si, ezo, Mononegroh. Er regalo lo he dejao en lah butacah, que cada cuá ze zirba. Zi to ba vien taremoh en loh Monzuergoh daqui a treh horah. - Pero si estamos a menos de una hora. - Ezo zerá con avion aqui el tonito – va dir palmejant l'autocar. - tardara treh horah, zi arguno no quiere venir que no zuba.

Dit això va pujar i tots darrera d’ell, tanmateix el malestar de tothom era evident, tothom menys un parell que ens estaven filmant des del primer moment. L'autocar es posà en marxa al mateix temps que sentíem unes vibracions tan brutals que ens aixecàvem de les butaques constantment. Per amenitzar-nos el conductor va tenir el detall de posar-nos la discografia complerta de clàssics com El Fary, Chiquetete i “moderns” com Georgy Dann.

Vaig mirar el magnífic regal, un barret amb visera de color vermell i les lletres BBBB en blanc, una samarreta blanca amb les lletres BBBB en vermell i una ampolla d'aigua de 33 cl. En aquell moment sonava “¡El negro no puede!” - I jo tampoc. - Vaig dir accidentalment en veu alta. - va riure tothom excepte el conductor. - Joer, lla tenemoh ar polaco caxondo.

Després de fer tres llargues hores a cop de “Torito bravo” i d'altres clàssics vam arribar al lloc on es faria el rodatge, els Monegros. Allà no es veia una sola instal·lació, ni tan sols indicacions, res. El conductor va baixar de la tartana i, amb un plec de papers rebregats a les mans va dir. - Pueh vamoh a comensar la vijita. Ziganme. - I va anar cap a una pedra que hi havia uns metres enllà de la carretera. Durant dues llargues hores ens va anar explicant un munt de suposades escenes sense sentit ni encaix.

Seguí caminant fins un camp on no s'havia cultivat res per anys. - Aquí zencontrá con la tia, queztà mu buena ... a no, quez mu buena, bueno seguro queztà mu buena tambien, paece que zerà la Billet llons eza, ahora que yo onde ehté la Lola Floreh que ze quiten lah demah. - Continuà fins un altre lloc indeterminat i deixà anar. - Aqui ze morrearan i pinicula acabá. Apa, toos al coxe.

Va ser un llarg camí, amenitzat pels clàssics, el CD de Georgy Dann s'havia espatllat i va oferir posar el “No cambié” de la Tamara. – Valla peaso de tia! - però vam declinar l'oferta, ningú no volia ser detingut per assassinat i tots estàvem a un pas d'esclatar. Després de tres llargues hores fins l'estació d'autobusos tots amb cap cot vam anar a buscar el camí de tornada a casa.

Estava clar que ens havien estafat, vaig intentar trucar al número per queixar-me però el missatge “El número al que llama no existe o ha sido dado de baja” va ser l'única resposta. Per una d'aquelles casualitats m'havia arribat la factura del mòbil, i quasi em dóna un infart. Vaig parlar amb la unió de consumidors, però em van dir que ells portaven avisant d'aquesta operació des del dia següent a l'anunci, que si volia posar una denúncia contra la BBBB ho fes, però que no tingués moltes esperances.

Uns mesos després un amic que hi viu a Londres em va enviar un correu electrònic amb el títol d'una pel·lícula, me la vaig baixar, i vaig reconèixer-ho tot de bon principi. Érem nosaltres, tots els que havíem trucat, que havíem anat a veure els escenaris del rodatge. No tan sols ens havien pres els cèntims sinó que a més ens havien convertit en protagonistes de la seva pel·lícula: Babaus.

Fa uns dies vaig recordar la història, va ser al veure al metro una cara coneguda, m’ho vaig quedar mirant, al principi no estava segur, ben afaitat, ben vestit, parlant en català ... – Perdoni’m però jo diria que ens coneixem. – L’home em va mirar, primer va debutar, després es va posar blanc. – Collons! – Va dir sense moure’s. – Jo no tinc la culpa, sóc actor, em van pagar per fer de conductor. – Ja. I què em diu del Fary i el Chiquetete? També li ho van dir? – Sí, li ho juro! A més, si pogués li diria on trobar-los. – eren els que anaven amb la càmera de vídeo oi? - Sí. – Li van pagar molt? – Pse, però no tenia feina. – Sabia que els altres anàvem enganyats? – De debò que no, M’havien dit que volien aprofitar-se de les subvencions al cinema. – Bé, molt de gust.

El vaig deixar allà astorat, pensant si m’hi tornaria per deixar-li caure una mà d’hòsties, i la veritat és que al principi en vaig tenir ganes, però vaig comptar fins a deu i em vaig conformar en veure la seva cara de por i desconcert mentre m’anava. Ara, si hagués torbat els bandarres de la càmera ...

divendres, 23 d’octubre del 2009

Un instant

Ves a saber perquè però la vaig mirar directament als ulls, semblava endinsada als seus pensaments, navegant per ves a saber quines aigües, amb un lleu somriure als llavis. Vaig gaudir de la seva visió durant uns minuts, potser tres o quatre, no ho sé.

Sols sé que vaig sentir com si entrés en els seus somnis, allà ens vam trobar cara a cara, no ens vam dir els noms, sols les mirades van parlar, la remor de les ones acaronant la sorra era l’únic que sentia.

No sabria dir on érem, tampoc no m’importava, tan sols el desig de sentir el tacte de les seves mans, tan sols el desig de besar els seus llavis, tan sols el desig de sentir la calor del seu cos.

Quant de temps havia passat? Què més donava, sentir la calidesa dels seus ulls encarats amb els meus, sentir la frescor del seu somriure, imaginar-nos enllaçats, abraçats, acaronats, petonejats.

Podia veure a sota el vestit florejat les llargues cames, molsudes, cridant per les carícies de les meves mans, i l’escot obert que permetia mesurar el volum del seus pits, fins i tot veure la mínima frontera d’una de les seves arèoles sortint per sota el límit del sostenidor.

De sobte es trencà l’encanteri, s’aixecà de la cadira i s’agafà a la barra. El metro parà en una estació més enllà de la meva, ella, abans de sortir, es girà per darrera vegada i em llençà un petó. Vaig mirar a un costa i l’altre per si hi hagués algun candidat més a receptor d’aquell petó, però era sol. Ella també s’havia enfonsat en els meus ulls, ella també havia somiat amb mi.

Vaig baixar una parada més enllà, i vaig haver de fer dues estacions enrere, vaig haver de donar explicacions, obviant molts detalls, al meu cap pel fet d’arribar tard, i vaig haver de quedar-me a la feina per recuperar el temps perdut. Però tot això va ser un preu molt acceptable pel record de la seva mirada, del seu somriure, del seu cos voluptuós i suggerent, pel seu record.

divendres, 16 d’octubre del 2009

Mons paral·lels (Relats conjunts)




Una distorsió! Havíem trobat una distorsió! Per primera vegada a la història l’ull humà podia veure en directe una distorsió d’espai i temps.

Què lluny van quedar els temps en que les pel·lícules de ficció ensenyaven les distorsions com un punt lluminós, com una explosió parada en el temps, com un estel minúscul, lluminós i fred sense gravetat o com un núvol, com boira.

Però la realitat sempre ha estat més complexa i ara vèiem diàfana i a l’hora complexa una distorsió d’espai i temps, veure a l’hora dos moments i dos espais en, per dir-ho d’alguna manera, el mateix lloc. Qui no va ser allà li pot costar entendre’l, així que m’explicaré.

Imagineu la sala del laboratori, un laboratori vell, de parets groguenques amb una taca d’una antiga humitat ja resolta a l’espera d’una mà de pintura que amagui els seus mals antics i moderns.

Imagineu una altra sala, de parets blanques i joves, lluminosa i càlida, amb prestatges negres, d’un negre brillant, recent penjats i on comencen a amuntegar-se llibres, arxivadors i documents.

Imagineu ara totes dues imatges a l’hora, al mateix temps i en el mateix espai, perfectament definits i distingibles una de l’altra però complexament entrecreuades. Dues imatges, dues realitats, un sol espai i temps.

La majoria dels presents vam sentir un fort mareig produït pel curt circuit que es va produir als mostres cervells, alguns van haver de sortir corrents, fins i tot un es va desmaiar.

Però una vegada el nostre cervell es va aclimatar no vam poder fer més que celebrar-ho amb crits i riures, incrèduls del que encara vèiem. Tots menys un, tots menys l’autor material. – I a tu que et passa? – Em pregunto ... Som davant d’una finestra o d’una porta?

El silenci va omplir la sala. – Què estem veient? Un moment del nostre passat, del nostre futur o d’una altra realitat? - Dit això començà a caminar cap a la distorsió. - On vas? - Es va girar cap a qui li preguntava. - Penses que m'he passat els darrers vint-i-cinc anys de la meva vida intentant obrir una porta per quedar-m'hi?

Dit això tornà cap a la distorsió, alguns li avisaven. - No és segur que puguis passar. - És molt arriscat, no entris. - Estàs boig? - Alguns ens manteníem en silenci, admirant i envejant aquell home i maleint no tenir el valor de seguir-lo.

Va posar un peu dins la distorsió. - Pel moment no m'estic volatilitzant. - Va dir amb un somriure sorneguer. Seguí traspassant aquella porta a ves a saber on i quan i quan ja era a l'altra banda es girà, saludà amb la mà i sortí de la nostra vista.

No sé perquè, no sé d'on em va sortir tot però em vaig veure dient. - Doncs no m'ho penso perdre. - No recordo haver caminat, o potser sí, sols sé que en acabar la frase era a l'altra banda amb ell. En aquell moment la distorsió es va difuminar, ja no vèiem res a l'altra banda.

M'hi vaig girar cap a ell i li vaig preguntar. - Bé, i ara? - Ell, traient-se la bata i desant-la a sobre una cadira va deixar anar. - Tenim tot un univers per descobrir. Anem?

Fortor

A gat mort, un terrible ferum a gat mort envaïa les nostres pituïtàries, ningú no sabia d’on emanava aquella fortor que ens feia venir basques als més posats en ambients pudents, però aquell dia la ciutat sencera es despertà sota els seus efluvis.

El cap de la policia local, en la seva qualitat de coordinador d’emergències, ens havia convocat a una reunió a l’ajuntament. El fet d’arribar-hi va ser ja tota una odissea. Amb un mocador lligat al clatell per cobrir-me el nas i la boca i amb prou feines minvar fins a un límit poc raonable la pudor que corria arreu, m’hi vaig llençar a l carrer.

La primera idea va ser agafar el cotxe, però els carrers estaven bloquejats pels vehicles, camions, furgonetes, autobusos, cotxes i motos, mig abandonats per conductors i passatgers que treien tot el que no havien menjat en dies.

Així doncs, vaig arribar fins el carrer Major i, tractant de no unir-me a la vomitada comunitària, vaig arribar fins a l’ajuntament, després de pujar per les escales del les oficines m’hi vaig atansar al mostrador d’informació, un soroll inconfusible em va fer identificar al funcionari de torn abocat a la paperera, incapaç de demanar-me ni tan sols que esperés. Un paper escrit a mà amb unes taques sospitoses indicava que la reunió es faria al setè pis.

Vaig cridar l’ascensor però l’espectacle que va mostrar en obrir-se les portes em va animar a pujar els vuit pisos, entresol inclòs. A qui se li va acudir de dir-li entresol a un pis que és a quatre metros d’alçada? Teòricament la pudor havia de minvar així pujava però jo tenia la sensació que augmentava exponencialment.

Vaig veure el cap de la policia local córrer com un esperitat cap als lavabos en el moment que entrava a la sala. Vaig seure fent-me a la idea que la reunió trigaria a començar, el cap de la local va tornar cinc minuts després. – Ja em disculparà. – Va dir amb la cara descomposta. – Em faig el càrrec. Tampoc no passa res, sóc el primer, després de vostè. – de poc no arribo, des de l’edifici de la comissaria fins aquí he hagut de parar cinc vegades.

Després d’evitar un no accés el cap de policia em preguntà. – Ja sap de què es tracta? – Aquest tipus de pregunta són una plaga, la gent deu creure que els tècnics, d’allò que en siguem, som endevins, arribem i encara no hem pogut analitzar el problema que ja ens pregunten pel veredicte. – Doncs francament sembla que hagin mort un gat de dimensions descomunals. – Li estic fent una pregunta seriosa. – No pas, una pregunta seriosa seria preguntar-me pel primer que faria.

Visiblement emprenyat el cap de policia recollí la proposta. – I així? Què faria vostè? – Revisar les fàbriques dels voltants, especialment les químiques i aquelles que facin servir productes corrosius. – En aquell moment arribà el director de l’hospital amb el vestit tacat de vés a saber què. – Bon dia senyors, si en podem dir així. No ha arribat l’alcalde? – No encara. – respongué el cap de policia.

El director de l’hospital va seure tragué una carpeta i d’ella un full. – En sortir de l’hospital m’han informat que tenim les urgències col·lapsades a més del problema que suposa atendre la gent amb aquesta pudor. Em pregunto si això no vindrà d’alguna indústria química dels voltants. – És el que parlàvem quan ha entrat. – Li digué mentre el cap de policia intentava evitar una altra glopada. – Si els hi sembla em posaré ara mateix.

Abans no em responguessin m’aixecà i entrà a una saleta on hi havia un dels ordinadors de l’ajuntament, un aparell tan desfasat que encara tenia una disquetera de cinc i quart. Em vaig identificar i vaig obrir el llistí d’empreses, afortunadament el programa em permetia d’enviar la selecció via Internet. M’ho vaig enviar al meu telèfon l’obrí i començà a trucar, una per una totes les empreses químiques.

Després d’una hora llarga, tothom trigava en contestar per la pudor, vaig descartar les quinze empreses, amb tot la pudor havia minvat, això o ja ens hi estàvem acostumant, vaig tornar a la sala de reunions, l’alcalde ja havia arribat, també el representant de la policia autònoma i el cap dels bombers. – Alguna cosa? – Res. – Llavors se’m va acudir. – I l’escorxador? – Si fa anys que és tancat! – Això no significa res. – El cap de policia va fer que un cotxe anés a fer una comprovació.

Algú va dir també de comprovar els mercats. – No sigui que en algun s’hagin espatllat les cambres frigorífiques. – No crec, per aconseguir aquesta pudor a tota la ciutat haurien de portar ja uns mesos. – I les ciutats veïnes? – La pudor les hi afecta sols en les zones limítrofes, el problema és nostre. – Va dir el representant de l’autònoma.

Em vaig aixecar i vaig fer l’intent d’anar-me. – On va? – Aquí no fem res, vaig a mirar de trobar la font. – Com? – Ensumant. – I ara! Què farà, anar fent de gos pel carrer? – Quelcom semblant. – Dit això vaig baixar a la recepció i enfilà el carrer. Tots em van seguir.

Vaig anar a un extrem del carrer i després a l’altre, vaig tornar enrera, la pudor era més forta al primer extrem, aquí teníem un carrer que creuava i la continuació del carrer, vaig decidir seguir pel carrer però a mig camí vaig fer enrera, la pudor minvava. Els altres em seguien com un ramat.

Vaig girar pel carrer que portava a la plaça de la vila, però la pudor també minvava així que vaig fer enrera, a més del grup inicial alguns curiosos s’uniren al grup. Vaig seguir baixant carrer avall però per a sorpresa meva la pudor també minvava.

Vaig retrocedir fins l’encreuament, parà el nas fins que em vaig adonar que la pudor venia de l’edifici de l’ajuntament. – Però on va? – A la font. – Quina font? – La font de la pudor. Quina si no?, pujà de nou les escales i parà el nas. – Juraria que la pudor ve de l’edifici vell. – Però si allà sols hi ha la sala de plens! Ens hi vam arribar, en obrir la sala una onada d’aire pútrid ens va colpejar, la majoria dels que em seguien van patir arcades.

Quan ens vam recuperar vam poder veure com els mobles tenien un tel color verdós per sobre, i que l’aire era totalment viciat. El cap dels bombers va fer una trucada, una mitja hora després teníem un camió de bombers disposat a ruixar tota la sala. Per sort m’havia fet amb un pot de vidre on vaig ficar una mostra d’aquell tel podent.

Dies després em van arribar les anàlisis del laboratori. Es tractava d’un fong rar, originari d’alguna illa caribenya però que mai no s’havia aclimatat al nostre medi, fora d’aquesta vegada en la que s’havia convertit en una plaga. El que mai no vam poder esbrinar va ser quin regidor havia portat la mostra inicial, les mànegues dels bombers primer, i el pesticida del jardiners després van acabar amb la possibilitat d’esbrinar-ho.

Per als mitjans de comunicació l’explicació a la fortor va passar per un núvol després per un vessament no controlat al riu, al temps que s’informava d’un petit ensurt a l’edifici vell de l’ajuntament i la decisió de renovar la sala de plens per haver trobat corcó a les butaques. La meva recomanació de dir la veritat va ser rebutjada de ple. – És més fàcil de l’altra manera. – Va dir l’alcalde.

divendres, 9 d’octubre del 2009

Nobel de la pau

Distingits i honorables membres del l’Institut Nobel:

Una vegada analitzats els motius i circumstàncies que han portat a atorgar el Premi Nobel de la Pau al senyor Barack Obama, al que, de debó, respecto i admiro i en tinc posades moltes esperances, crec que puc promoure una candidatura sense que ningú em pugui criticar, ni molt menys deixar de prendre’m seriosament.

La dita candidatura seria la de la meva filla de quatre anys i la presento per al premi Nobel de la Pau. Per constatar que és mereixedora del dit premi els hi explicaré que ahir em va dir, categòricament: Papa, les armes són dolentes. Davant d’aquesta afirmació no vaig poder fer més que abraçar-la i fer-li un gran petó.

I és per això que crec que és mereixedora del dit guardó, per la qual cosa els encoratjo a que la considerin seriosament.


(M’agrada Obama, però que li donin el Nobel de la Pau és ridícul).

L'àngel caigut

El senyal de sol·licitud de transport ha saltat, la cabina s’obre després d’una estona i surt Gea, cap cota, els ulls plens de llàgrimes. Sense parar boca surt de la sala, surt de l’edifici i es perd al mig del bosc. Ningú no li ha barrat el pas, saben que passa, saben que sovint la pressió li pot. Seu a terra, sols els seus gemecs destorben el silenci dels arbres.

Una veu la fa sortir dels seus pensaments. – És molt dur, assabentar-se que un amic ha mort. – Gea es gira cap a la veu. - I com ho saps tu ... Ja. No és sols la seva mort, han atacat una altra població, l’han esborrada del mapa i no l’hem pogut evitar. Ell sabia que estava sota sospita, sabia que tard o d’hora l’enxamparien ... Li ho havia demanat, li vaig dir que fugís ...

La dóna li passà una mà pel cap. – A mi m’ho expliques? Ens queda molt per patir, però t’has de sobreposar, et necessiten, en poc parlaràs amb el substitut, l’has d’ajudar, és un jovenet, quasi bé un nen, està ple d’ira i necessita que el guiïs, si el deixes fer el resultat serà molt pitjor, si arriba Pere III al papat el següent serà la destrucció del planeta. Tot i ser uns éssers menyspreables els Abderramans són l’assegurança d’un futur, el teu present, aquest present.

La noia s’eixuga les llàgrimes. – Com sabré que és ell? Tinc por d’anar al punt de trobada i caure en mans d’un sicari d’Abderramà I. – Segon. Abderramà I es mort, el seu fill serà coronat en un parell de dies, però no pateixis no hauràs de bregar gaire amb ell, Abderramà III el farà assassinar d’aquí a uns mesos ... i un altre pagarà pel seu crim.

Gea s’aixeca, es mira de front la seva interlocutora. – Per haver passat els cinquanta em conservo molt bé. – Li diu amb un somriure trapella. – No siguis bocamolla! Has entès el que t'he dit del substitut? - Com és diu? Quin aspecte te? En definitiva, com sabré que és ell? - Portarà un llibre, una Bíblia en àrab. - Aquest és el senyal? - Sí. - Massa simple, les Bíblies en àrab son arreu de l'imperi papal. - Tindrà quelcom especial.

Les dues Gea s'acomiaden. la jove Gea torna al laboratori, la esperen, com sempre, saben que la tensió és alta, saben que no li poden demanar no ensorrar-se davant determinats fets. – Et trobes millor? – Sí, ja m’ha passat. S’han assabentat? – No, però mira de recordar tancar el bany i engegar la dutxa, ha anat de poc. – Ho sento. – No pateixis, he entrat tan bon punt sorties i he arreglat el decorat. – Em toca dutxar-me.

Sense esperar la resposta torna a entrar a la cabina, abans de tancar es gira i fa un darrer comentari. – Hauré d’anar a presentar els meus respectes al nou Papa. – Ja saps que no ens agrada que siguis tan a prop d’aquells assassins. – M’han de tenir present, a més, no poden explicar-ho, els prendrien per bojos, per endimoniats. – La porta de la cabina es tanca, Gea entra a la dutxa i es remulla, tanca l’aixeta, es posa el barnús i surt del bany, seu a la taula, i truca per l’intercomunicador. – Logística. – Demà vull anar a fer una volta. – El sistema de sempre? – Sí.

Al matí surten tres vehicles idèntics de l’edifici, cadascun agafa una ruta diferent, ningú no sap ni on van ni qui els porta. Un dels vehicles para en mig de la ciutat, algú baixa i es perd entre la gent, altre dóna voltes per una ampla zona sense parar enlloc i el tercer para en una arbreda solitària, ningú no surt del vehicle.

A l’altra banda de la frontera, en terra de ningú, Gea espera mig amagada, la figura d’un monjo s’apropa, porta un arma penjant de l’espatlla i una bíblia amb caràcters aràbics a la portada, una falta d'ortografia converteix la paraula “sagrada” en un gargot sense sentit. És el senyal. – No et moguis d’on estàs. – Gea? – Jo mateixa, i tu? – El meu nom no importa. – A mi sí. – El pare Miquel es va confessar amb mi abans de ser cremat. – Ja, i per què he de confiar en tu? – Perquè jo mataré Abderramà II.

Gea Li agafa l’arma sense que ell oposi resistència. – No ho faràs. – Puc fer-ho, sóc membre de la Guàrdia Suïssa. – No ho faràs, ja s’encarregarà el seu fill. – Doncs mataré el seu fill després. – No! – El monjo es gira a l’hora que es treu la caputxa. – Ets un nen encara. – No pas. N’he viscut la mort dels meus pares, he trobat ma germana abans no acabés a l’harem papal i la protegeixo de els seves urpes. – Ja, fins que la trobin. – Pensen que és la meva concubina. – I quan te la exigeixin en senyal de lleialtat?

El nou acota el cap, sap que si això passa l’única sortida serà la mort. – Hauràs d’enviar-nos-la. – És perillós. – Tens gent de confiança? – Un parell de companys. – Vull les seves dades, vull saber que són de confiança. – Te les donaré. El pare Miquel em va demanar que t’informés dels atacs. – I? – el noi li atansa un paper. Gea el llegeix. – No tornis a escriure en paper. Reclama les pertinences d’en Miquel, ens posarem en contacte.

Gea es retira a l’ombra dels arbres, abans de desaparèixer el noi li pregunta. – Què faig? – Prepara el viatge de ta germana, la informació sobre els col·laboradors i prepara’t per ser el botxí dels comdemnats. – Vols que executi innocents? – Vull que els alliberis. Com et puc dir? – Em dic Salim. – No sembles àrab. – No ho sóc, els pares, els hi agradava el nom. – Sé de què parles. Bé, Salim, ens tornarem a trobar ... si això és bo. - Ho és, però no teniu gaire temps. - Suficient.

Gea desapareix i el noi queda sol, es torna a posar la caputxa i recull l’arma. Ha de tornar abans no el trobin a faltar. Informes! Pensava que la lluita seria cara a cara. No acaba d’entendre-ho, te al Papa a tocar cada dia, seria tan fàcil estroncar-li la vida! El camí fins el monestir és curt, aviat troba la guàrdia, intercanvien sant i senya amb contrasenya i segueix el camí.

Els tres vehicles han tornat, ningú no ha vist qui els conduïa, ningú pot assegurar que Gea anés en un d’ells. Gea entra a la sala. – Transmetin això a defensa. – Diu a l’hora que els lliura el paper. – Però ... Nova York? ... Aquest babau vol atacar Nova York? ... Però si és seva! – D’això es tracta, ells fan l'atac i ens acusen a nosaltres d'haver llençat una bomba atòmica a Nova York.

El comunicat arriba aviat al seu destí. A l’hora prevista un avió amb la càrrega mortal es prepara per enlairar-se a un aeroport militar a uns mil kilòmetres de la ciutat, res no els fa pensar que serà interceptat, però pocs minuts abans un eixam de míssils impacten contra les instal·lacions, uns minuts després el que era un aeroport no és més que un punt negre fumejant.

Al seu despatx Abderramà II escridassa els seus. – Però com dimonis han decidit atacar aquella base? – No ho sabem, Santedat. – Tenim un talp, santedat. – Qui ho diu és un membre de la guàrdia. Abderramà se’l mira amb mig riure. – Mira, un monjo impertinent. – Salim prem el puny dins l’hàbit. – Perdoneu, Santedat, he trobat això ... crec què és una prova del que he dit.

Salim li atansa uns papers al Papa, aquest els agafa i els mira. – Molt interessant. On l’has trobat? – Santedat ... a una paperera de la sala de comunicacions. – Què hi feies allà? – Guàrdia, Santedat, estava de guàrdia. – Saps noiet, això són sols papers, vull el cap del responsable. M’ho pots portar? – Santedat ... la signatura ... és ... – L’àngel caigut, Satanàs, l’enemic de Déu. Però fill, això no l’ha escrit el diable, l’ha escrit un traïdor, tens tres dies per portar-me’l. – Viu o mort, Santedat?

El Papa riu. – Aquesta ... – Diu mirant els seus col·laboradors. – aquesta és l’actitud que vull. – I tornant-se a Salim. – Viu, una mort lenta serà un càstig més adient, i jo m'encarregaré que sigui maleïdament lenta. – Així ho faré. Santedat. – Salim es retira mentre pensa qui dels més propers serà el que caurà. – Si pogués parlar amb Gea ...

A la nit, d’entre les pertinences del pare Miquel veu sortir una llum, remou els objectes fins trobar una mena de caixa, no havia reparat en aquell aparell abans, sembla un telèfon, se l’acosta a l’oïda. – Salim? – Gea? – Hola Salim. Què tal el Papa? – Força emprenyat. Vol matar algú ... literalment. – Ho sé. Qui és que li ha recomanat atacar Nova York? – L’arquebisbe de defensa. – Interessant, però no el podem sacrificar encara. Ho sento pel seu secretari. – Entenc, farem una inspecció a la seva cel·la i trobarem prou documentació per inculpar-ho, em posaré ara mateix a fer-la. – No cal, ja hi és. Aneu-hi ara, està tractant de destruir-la. – Entesos.

Salim deixa l’aparell, surt de la sala i dóna l’alarma, amb el seu escamot es dirigeix a la cel·la del secretari de l’arquebisbe. Sap què és el primer pas per aïllar la bèstia, sap que és el principi de la fi, sap que ell és l’àngel caigut.