dijous, 29 d’octubre de 2009

Visita guiada

Tres-cents euros! M'havia gastat tres-cents euros enviant SMS per aconseguir anar gratis en aquella visita guiada. Tres-cents euros que m'obrien les portes a allò que havien de ser els escenaris de la major i més espectacular producció cinematogràfica que s'havia fet mai.

La BBBB (Bed & Breakfast Bastards Broadcasting) havia llogat mig Monegros per fer-ho servir pels escenaris, per cert l'Aragó no va treure ni cinc cèntims, però van ser feliços (com ho hauríem estat tots) mentre va durar, i va engegar una campanya prèvia per fer una única visita guiada per les instal·lacions abans d'encetar el rodatge.

Els afortunats havien de ser elegits entre els que enviessin la paraula BBAU al 5555 a deu euros el missatge. Però es que era una oportunitat única, visitar uns escenaris que serien destruïts una vegada acabat el rodatge. De fet la BBBB s'havia compromès a deixar la zona en les mateixes condicions en que l'havien trobat.

Doncs, després d'enviar els quinze SMS vaig tenir la sort de ser un dels elegits. Uns dies abans vaig rebre un SMS que m'identificava com agraciat al sorteig i m'indicava un número on havia de trucar el 805 555 555 per donar les meves dades personals, em va atendre una senyoreta que, evidentment, no parlava català, - Aquí en Chile sólo hablamos español, señor, lo siento, si no le importa le pasaré a nuestro chat de espera y le atenderemos inmediatamente.

Creia saber què significava “inmediatamente” en espanyol, però estava equivocat, tot i així vaig parlar amb els que serien els meus companys a la visita durant una hora llarga, per cert hi havia una noia que de tant en tant anava cridant algú per passar-ho a una altra línia i donar les dades. Quan em va tocar a mi vaig parlar amb algú que tampoc no parlava català, de fet encara dubto que parlés espanyol. Tot i així li vaig donar les dades en mode Job (de Job el pacient).

Al final del llarg i tediós procés d'identificació l'interlocutor em va informar que ens havíem de presentar a l'estació d'autobusos de Saragossa un dia i hora determinats, allà trobaríem un “stand” de la BBBB on es donarien les credencials i un magnífic regal.

El dia i hora assenyalat estava jo a l'estació d'autobusos de Saragossa més content que un gínjol, l'”stand” em va costar trobar-ho, potser perquè esperava un mostrador enorme amb un gran rètol amb les lletres BBBB i tot de senyoretes amb somriure d'anunci de dentifrici. Al final el vaig trobar, be, de fet, en vaig trobar un conductor d'autobús amb la burilla apagada penjant del costat dret de la boca i un full DIN A4 apaïsat amb les lletres BBBB escrites amb un retolador de la seva filla, com ens va explicar després.

Quan vam estar tots al davant del conductor amb cara de no entendre que estava passant, aquest va deixar anar. - Ya tamos toos, apa pal coxe. - el “coxe” era un autocar atrotinat amb tants anys que era incapaç de reconèixer la marca. Una vegada a la porta el conductor ens va fer el primer discurs. - Señoreh, loh de la BBBB ehta man dixo que loh yebe a loh Monsergo, - Monegros – Si, ezo, Mononegroh. Er regalo lo he dejao en lah butacah, que cada cuá ze zirba. Zi to ba vien taremoh en loh Monzuergoh daqui a treh horah. - Pero si estamos a menos de una hora. - Ezo zerá con avion aqui el tonito – va dir palmejant l'autocar. - tardara treh horah, zi arguno no quiere venir que no zuba.

Dit això va pujar i tots darrera d’ell, tanmateix el malestar de tothom era evident, tothom menys un parell que ens estaven filmant des del primer moment. L'autocar es posà en marxa al mateix temps que sentíem unes vibracions tan brutals que ens aixecàvem de les butaques constantment. Per amenitzar-nos el conductor va tenir el detall de posar-nos la discografia complerta de clàssics com El Fary, Chiquetete i “moderns” com Georgy Dann.

Vaig mirar el magnífic regal, un barret amb visera de color vermell i les lletres BBBB en blanc, una samarreta blanca amb les lletres BBBB en vermell i una ampolla d'aigua de 33 cl. En aquell moment sonava “¡El negro no puede!” - I jo tampoc. - Vaig dir accidentalment en veu alta. - va riure tothom excepte el conductor. - Joer, lla tenemoh ar polaco caxondo.

Després de fer tres llargues hores a cop de “Torito bravo” i d'altres clàssics vam arribar al lloc on es faria el rodatge, els Monegros. Allà no es veia una sola instal·lació, ni tan sols indicacions, res. El conductor va baixar de la tartana i, amb un plec de papers rebregats a les mans va dir. - Pueh vamoh a comensar la vijita. Ziganme. - I va anar cap a una pedra que hi havia uns metres enllà de la carretera. Durant dues llargues hores ens va anar explicant un munt de suposades escenes sense sentit ni encaix.

Seguí caminant fins un camp on no s'havia cultivat res per anys. - Aquí zencontrá con la tia, queztà mu buena ... a no, quez mu buena, bueno seguro queztà mu buena tambien, paece que zerà la Billet llons eza, ahora que yo onde ehté la Lola Floreh que ze quiten lah demah. - Continuà fins un altre lloc indeterminat i deixà anar. - Aqui ze morrearan i pinicula acabá. Apa, toos al coxe.

Va ser un llarg camí, amenitzat pels clàssics, el CD de Georgy Dann s'havia espatllat i va oferir posar el “No cambié” de la Tamara. – Valla peaso de tia! - però vam declinar l'oferta, ningú no volia ser detingut per assassinat i tots estàvem a un pas d'esclatar. Després de tres llargues hores fins l'estació d'autobusos tots amb cap cot vam anar a buscar el camí de tornada a casa.

Estava clar que ens havien estafat, vaig intentar trucar al número per queixar-me però el missatge “El número al que llama no existe o ha sido dado de baja” va ser l'única resposta. Per una d'aquelles casualitats m'havia arribat la factura del mòbil, i quasi em dóna un infart. Vaig parlar amb la unió de consumidors, però em van dir que ells portaven avisant d'aquesta operació des del dia següent a l'anunci, que si volia posar una denúncia contra la BBBB ho fes, però que no tingués moltes esperances.

Uns mesos després un amic que hi viu a Londres em va enviar un correu electrònic amb el títol d'una pel·lícula, me la vaig baixar, i vaig reconèixer-ho tot de bon principi. Érem nosaltres, tots els que havíem trucat, que havíem anat a veure els escenaris del rodatge. No tan sols ens havien pres els cèntims sinó que a més ens havien convertit en protagonistes de la seva pel·lícula: Babaus.

Fa uns dies vaig recordar la història, va ser al veure al metro una cara coneguda, m’ho vaig quedar mirant, al principi no estava segur, ben afaitat, ben vestit, parlant en català ... – Perdoni’m però jo diria que ens coneixem. – L’home em va mirar, primer va debutar, després es va posar blanc. – Collons! – Va dir sense moure’s. – Jo no tinc la culpa, sóc actor, em van pagar per fer de conductor. – Ja. I què em diu del Fary i el Chiquetete? També li ho van dir? – Sí, li ho juro! A més, si pogués li diria on trobar-los. – eren els que anaven amb la càmera de vídeo oi? - Sí. – Li van pagar molt? – Pse, però no tenia feina. – Sabia que els altres anàvem enganyats? – De debò que no, M’havien dit que volien aprofitar-se de les subvencions al cinema. – Bé, molt de gust.

El vaig deixar allà astorat, pensant si m’hi tornaria per deixar-li caure una mà d’hòsties, i la veritat és que al principi en vaig tenir ganes, però vaig comptar fins a deu i em vaig conformar en veure la seva cara de por i desconcert mentre m’anava. Ara, si hagués torbat els bandarres de la càmera ...

3 comentaris:

Striper ha dit...

Home malgrat el timo , tens una historia sucosa per explicar.

glamboy69 ha dit...

El negro no puede!! En negro no puedeee!!
Mencantaa!!

Joana ha dit...

A mi em costa aixó de comptar fins a deu... però n'aprenc.
No he pegat mai ningú, però de vegades.... no em falten les ganes!!