divendres, 10 d’octubre del 2008

Carta oberta al Senyor Chicote

Admirable senyor Chicote.

L’Admiro de veritat, senyor Chicote, i no perquè pensi que vostè te raó al dir que vostè i els seus son els afectats per la crisi, que no la te, són els promotors de la crisi, sinó perquè un poca-vergonya com vostè ha de ser admirat. Que sí, que s’han de tenir ben grossos per parlar com vostè parla.

I com que l’admiro tant he decidit que li he de donar un cop de mà amb el tema dels pisos que no venen. Indubtablement els hi pot regalar als bancs, però coneixent com els conec en aquests altres bandarres molt em temo que si li quedaran el iot, la mansió, valorada en un 10% del que vostè voldria i la meuca privada abans que uns pisos comdemnats a la més absoluta de les buidors.

I què podem fer amb aquests pisos? Tema difícil, perquè fora de la gent que te molts cèntims i que no els necessiten, la resta o ja en tenim una hipoteca o no ens la donen. Però sempre tindrà la solució de tirar-los avall, aconseguir que els ajuntaments requalifiquin les parcel·les com zona agrícola i plantar blat de moro o algun altre cereal transgènic que es pugui convertir en combustible.

També podria reconvertir-los en hotels de luxe, però no sé jo si la gent amb possibles voldrà fer vacances a ciutats com l’Hospitalet, Santa Coloma o El Pozo del Tio Raimundo (que no conec, però segur que algú de vostès en te un edifici buit.)

De totes maneres, per les noticies que tinc, vostè i els seus són ferms defensors de la no ingerència de l’estat en el mercat i de l’auto-regulació. Em resulta xocant que ara vulgui que l’estat intervingui, que li doni cèntims per eixugar els seus deutes.

Senyor Chicote, si un dels seus fos l’únic que patís una situació així vostè no estaria demanant la intervenció de l’estat sinó que li estaria posant el peu al coll per ajudar-lo a ensorrar-se, llei de mercat.

Així doncs, senyor Chicote, sols li puc oferir una alternativa, i és posar-li el peu al coll fins que s’acabi d’ensorrar, llei de mercat, senyor Chicote, llei de mercat.

Però jo sé, senyor Chicote, que això no passarà, i no passarà perquè vostè i els seus no tenen pèrdues, senyor Chicote, vostè i les seus, com els bancs, no tenen els beneficis que voldrien, així que senyor Chicote deixi de presentar-se com un màrtir, vostè i els seus no estan fotuts.

Som nosaltres els que ens devem a un horari laboral, els que rebem una nòmina, els que cada matí aixequem persianes i obrim portes, els que dins el nostre pressupost el sinònim de benefici és no acabar el més en vermell, nosaltres som els que estem fotuts,

I el millor que podria fer l’estat amb vostè i el seus seria obligar-los per llei a omplir els pisos, i si no els omplen fer-los pagar més que no pas si els haguessin venut, que ja han guanyat vostès prou Senyor Chicote.

Fantasmes (2/2)

El Miquel torna corrents cap a casa, pel camí encerta a veure una figura femenina que s’allunya pel darrera de la casa però no para atenció. En arribar l’home que l’ha trucat encara intenta obrir la porta, és una porta vella i gruixuda, a l’home li fa mal el braça de tant colpejar.

El Miquel pica a la porta – Marta! Obre sisplau! – se sent un soroll i s’obre la porta, el Miquel li dona les gràcies a l’home i li demana que els deixi sols. – Què ha passat? – La cuina, el bol, el foc. – Diu la Marta entre singlots i plors. – Para, para. Calmat i comença pel principi.

La Marta es calma, desprès li relata els fets al Miquel. Ell es queda pensant, recorda la figura de darrera la casa. – Vine. – Li diu. Tornen a la cuina, la Marta dubta en entrar però ell li estira de la mà. Toca el fogó, encara és calent, el bol és calent també i està ple d’aigua.

El Miquel no és prou donat a creure’s aquestes històries. – Tot te una explicació i sovint l’explicació més senzilla és la veritable. – Malgrat tot sap que la Marta no s’oblida del que fa normalment, i que el bol estigués fred podria ser una apreciació incorrecta, però buit?

La cuina és vella, al costat dels fogons hi ha una llar de foc vella, fa temps que no es fa servir i no hi ha cendres. – Si algú volgués canviar el bol no podria entrar per la porta. Mira dins la llar, el forat de la xemeneia és massa petit, sols podria passar un nen petit, pica la paret del fons. – Aquí sona buit.

Cerca alguna manera d’obrir però no la troba. – Sé que alguna casa d’aquestes tenien passadissos ocults, però el més normal era que fossin accessibles des de dins la casa, però aquest ... – La Marta s’ha apropat, des d’un costat mira el Miquel. – Estàs quedant negre. – I riu. Es recolza en l’ampit de la llar, amb el colze toca palmatòria vella i es sent un lleu cruixit dins la xemeneia.

El Miquel treu el cap esverat. – Què has tocat? – No ho sé – Surt un moment, perdona. – Comença a tocar on la Marta tenia el braç, prem amb força però res no es mou. – Ha de ser per aquí. – Agafa la palmatòria per apartar-la i es torna a sentir el soroll, els ull se l’il·luminen. – Tot te una explicació.

Segueix tirant de l’estri, a la seva base apareix una corda i un forat. La paret del fons del fogar s’enfonsa d’un costat deixant al descobert un passadís. El Miquel agafa un lot i il·lumina l’interior. – Mira, aquí està l’altre bol. – S’endinsen al passadís, unes escales els porten al pis de dalt. – Ja tenim les veus, si no m’equivoco som al costat de la cambra

La Marta, agafada d’ell tracta de veure més del que li permet la llum del lot. – Com ho saps? – No n’estic segur però diria que aquest clau d’aquí a dalt el vaig clavar ahir, per l’altra banda, em va sobtar que entrés tan ràpid.

Una mica més enllà una altra escala els porta avall, més avall de la cuina, arriben al que sembla un cul de sac. – Aquí s’acaba. Per on ha entrat? Qui sigui. – Pregunta ella. – Per aquí. – Diu el Miquel palpejant les parets fins que troba una nansa, tira d’ella i la paret s’obre a l’exterior, pel darrera de la casa.

El Miquel torna a tancar. – Tornem-hi, hem d’anar a denunciar-ho. – Al arribar a l’altre extrem la porta de la llar de foc s’ha tancar. – Algú ha tancat. –Diu la Marta. – No crec, generalment funcionen amb sistemes de peses que fan que es tanquin soles.

Troben la nansa i obren la paret, al poc de sortir la paret es tanca darrera d’ells. – Veus? D’alguna cosa m’havia de servir haver fet història! – Riu el Miquel. – Au, anem a denunciar-ho. – No! Qui sigui m’ha espantat i molt, vull que rebi una lliçó.

El Miquel sap que quan la Marta s’hi posa més val no portar-li la contrària. Arriba la nit, tornen al llit, la Marta torna a sentir la veu, en silenci s’aixeca, es posa una bata vella, treta d’un dels vells armaris de la casa, es posa un mocador al cap i s’atansa a la cuina, entra al passadís en silenci, palpejant les parets.

A dalt de l’escala llueix el llum d’una espelma. S’apropa intentant no fer soroll, veu la vella d’esquenes, fent les veus que a l’altra banda sonen fantasmagòriques. – Què feu aquí vella insolent! – La vella espantada es gira i crida. – Elisenda! No! Sisplau! – La Marta es sorprèn de la reacció de la vella però l’aprofita. – Fugiu d’aquí i no torneu si no voleu cremar-vos a l’infern!

La vella surt corrents, escales avall, obre la port a de sortida i se’n va de la casa. La Marta, rient torna a la cambra, pensa explicar-li al Miquel. Quan arriba a la cambra el Miquel mira per la finestra. – Què has fet Marta? – Sols la he espantada i ha sortit esperitada.

El Miquel mira fixament fora de la casa mentre amb la mà fa un senyal a la Marta per que s’apropi. Al darrera de la casa es veu la vella i una figura femenina al seu costat, la vella crida demanant perdó fins que cau morta, llavors la figura es dilueix en el no res.

El Miquel es mira la Marta. – Tampoc no calia el numeret del fantasma. – Jo no l’he fet. – Llavors, si no has estat tu? – Una veu femenina retruny a tota la casa. – Ja no us tornarà a molestar, gaudiu de la nostra ... de la vostra casa.

La policia els va confirmar que la vella havia mort, a l’autòpsia sols es va poder confirmar que havia tingut un atac de cor, no es va trobar mai cap projector ni cap estri que hagués pogut produir aquells efectes. EL Miquel i la Marta seguiren vivint, cap ensurt més, cap veu, cap silueta.

Però al poble es deia que l’Elisenda els protegia, que s’havia atipat de les malifetes de la seva sogra, la vella i per això l’havia espantat fins a la mort. I fins i tot que algun pispa que cercava emportar-se alguna cosa quan ell no hi eren havia sortit esperitat del Mas.