Fantasmes (2/2)

El Miquel torna corrents cap a casa, pel camí encerta a veure una figura femenina que s’allunya pel darrera de la casa però no para atenció. En arribar l’home que l’ha trucat encara intenta obrir la porta, és una porta vella i gruixuda, a l’home li fa mal el braça de tant colpejar.

El Miquel pica a la porta – Marta! Obre sisplau! – se sent un soroll i s’obre la porta, el Miquel li dona les gràcies a l’home i li demana que els deixi sols. – Què ha passat? – La cuina, el bol, el foc. – Diu la Marta entre singlots i plors. – Para, para. Calmat i comença pel principi.

La Marta es calma, desprès li relata els fets al Miquel. Ell es queda pensant, recorda la figura de darrera la casa. – Vine. – Li diu. Tornen a la cuina, la Marta dubta en entrar però ell li estira de la mà. Toca el fogó, encara és calent, el bol és calent també i està ple d’aigua.

El Miquel no és prou donat a creure’s aquestes històries. – Tot te una explicació i sovint l’explicació més senzilla és la veritable. – Malgrat tot sap que la Marta no s’oblida del que fa normalment, i que el bol estigués fred podria ser una apreciació incorrecta, però buit?

La cuina és vella, al costat dels fogons hi ha una llar de foc vella, fa temps que no es fa servir i no hi ha cendres. – Si algú volgués canviar el bol no podria entrar per la porta. Mira dins la llar, el forat de la xemeneia és massa petit, sols podria passar un nen petit, pica la paret del fons. – Aquí sona buit.

Cerca alguna manera d’obrir però no la troba. – Sé que alguna casa d’aquestes tenien passadissos ocults, però el més normal era que fossin accessibles des de dins la casa, però aquest ... – La Marta s’ha apropat, des d’un costat mira el Miquel. – Estàs quedant negre. – I riu. Es recolza en l’ampit de la llar, amb el colze toca palmatòria vella i es sent un lleu cruixit dins la xemeneia.

El Miquel treu el cap esverat. – Què has tocat? – No ho sé – Surt un moment, perdona. – Comença a tocar on la Marta tenia el braç, prem amb força però res no es mou. – Ha de ser per aquí. – Agafa la palmatòria per apartar-la i es torna a sentir el soroll, els ull se l’il·luminen. – Tot te una explicació.

Segueix tirant de l’estri, a la seva base apareix una corda i un forat. La paret del fons del fogar s’enfonsa d’un costat deixant al descobert un passadís. El Miquel agafa un lot i il·lumina l’interior. – Mira, aquí està l’altre bol. – S’endinsen al passadís, unes escales els porten al pis de dalt. – Ja tenim les veus, si no m’equivoco som al costat de la cambra

La Marta, agafada d’ell tracta de veure més del que li permet la llum del lot. – Com ho saps? – No n’estic segur però diria que aquest clau d’aquí a dalt el vaig clavar ahir, per l’altra banda, em va sobtar que entrés tan ràpid.

Una mica més enllà una altra escala els porta avall, més avall de la cuina, arriben al que sembla un cul de sac. – Aquí s’acaba. Per on ha entrat? Qui sigui. – Pregunta ella. – Per aquí. – Diu el Miquel palpejant les parets fins que troba una nansa, tira d’ella i la paret s’obre a l’exterior, pel darrera de la casa.

El Miquel torna a tancar. – Tornem-hi, hem d’anar a denunciar-ho. – Al arribar a l’altre extrem la porta de la llar de foc s’ha tancar. – Algú ha tancat. –Diu la Marta. – No crec, generalment funcionen amb sistemes de peses que fan que es tanquin soles.

Troben la nansa i obren la paret, al poc de sortir la paret es tanca darrera d’ells. – Veus? D’alguna cosa m’havia de servir haver fet història! – Riu el Miquel. – Au, anem a denunciar-ho. – No! Qui sigui m’ha espantat i molt, vull que rebi una lliçó.

El Miquel sap que quan la Marta s’hi posa més val no portar-li la contrària. Arriba la nit, tornen al llit, la Marta torna a sentir la veu, en silenci s’aixeca, es posa una bata vella, treta d’un dels vells armaris de la casa, es posa un mocador al cap i s’atansa a la cuina, entra al passadís en silenci, palpejant les parets.

A dalt de l’escala llueix el llum d’una espelma. S’apropa intentant no fer soroll, veu la vella d’esquenes, fent les veus que a l’altra banda sonen fantasmagòriques. – Què feu aquí vella insolent! – La vella espantada es gira i crida. – Elisenda! No! Sisplau! – La Marta es sorprèn de la reacció de la vella però l’aprofita. – Fugiu d’aquí i no torneu si no voleu cremar-vos a l’infern!

La vella surt corrents, escales avall, obre la port a de sortida i se’n va de la casa. La Marta, rient torna a la cambra, pensa explicar-li al Miquel. Quan arriba a la cambra el Miquel mira per la finestra. – Què has fet Marta? – Sols la he espantada i ha sortit esperitada.

El Miquel mira fixament fora de la casa mentre amb la mà fa un senyal a la Marta per que s’apropi. Al darrera de la casa es veu la vella i una figura femenina al seu costat, la vella crida demanant perdó fins que cau morta, llavors la figura es dilueix en el no res.

El Miquel es mira la Marta. – Tampoc no calia el numeret del fantasma. – Jo no l’he fet. – Llavors, si no has estat tu? – Una veu femenina retruny a tota la casa. – Ja no us tornarà a molestar, gaudiu de la nostra ... de la vostra casa.

La policia els va confirmar que la vella havia mort, a l’autòpsia sols es va poder confirmar que havia tingut un atac de cor, no es va trobar mai cap projector ni cap estri que hagués pogut produir aquells efectes. EL Miquel i la Marta seguiren vivint, cap ensurt més, cap veu, cap silueta.

Però al poble es deia que l’Elisenda els protegia, que s’havia atipat de les malifetes de la seva sogra, la vella i per això l’havia espantat fins a la mort. I fins i tot que algun pispa que cercava emportar-se alguna cosa quan ell no hi eren havia sortit esperitat del Mas.