dimarts, 20 de juliol del 2010

El maldecap del temps

La reunió va ser a un restaurant de la cinquena avinguda de Nova York del que no recordo el nom, un d'aquells de plats enormes amb una taca al centre de mida inversament proporcional al seu preu, tot i que es van presentar com directius d'una empresa de productes dietètics jo sabia, m'havien informat prèviament, que es tractava d'una organització internacional d'espionatge industrial.

Podeu imaginar com era de difícil seguir la conversa quan el rival era tractat com “la competència”, l'objectiu com “segment de mercat” i un munt d'àlies més, inclòs el meu, que en comptes de ser tractat com lladre o pispa, m'anomenaven, “prospector de mercat”.

I què tenia jo a veure en tot allò? Poca cosa, tret que el banc m'estava escanyant i no tenia possibilitats d'apaivagar-ho, per això quan vaig agafar el telèfon i algú m'oferí una feina “especial” i molt ben pagada vaig acceptar immediatament.

La primera presa de contacte, fora de la trucada, havia estat a Barcelona, allà, en un bar de putes allunyat de qualsevol casc urbà, vaig tenir la meva “entrevista de feina”. Mai no vaig veure bé el meu entrevistador i juraria que la seva veu estava modificada, però em va explicar, fins a un cert punt de que anava la feina, i detalladament les condicions contractuals, inclòs el tòpic – Si alguna cosa no surt bé negarem conèixer-ho.

No tenia res a perdre i per això vaig acceptar i immediatament el meu banc tenia el meu compte a vessar i la meva taula del menjador un dossier i un bitllet d'avió a can gratacels. Vaig revisar la porta però no semblava forçada i d'altra manera ni m'hauria adonat que algú havia entrat a casa.

Així com la reunió a Barcelona tenia un hal de misteri la de Nova York semblava una autèntica reunió d'executius, ja ho diu el refrany, si vols amagar alguna cosa deixa-la ben a la vista. Després d'unes llargues hores vaig poder tornar a l'Hotel, vaig comprovar que no hi haguessin més micros que el que havien posat els meus, sabia que hi era perquè m'ho havien dit, i em vaig anar a dormir.

Seguint el pla establert em vaig aixecar d'hora i anà a Grand Central per agafar el tren de New Haven, i allà és on hauria de començar la part interessant de la meva feina. Amb un munt de documentació més falsa que la teoria del disseny intel·ligent m'hi havia de presentar a l'empresa “John & Mery Dessign, Inc” com a candidat per a fer de dissenyador de pàgines web, tot i que l'html i jo no som bons amics em puc fer passar per un dissenyador mitjà, per no dir mediocre.

Aquella empresa era el que es coneix com la meva tapadora i no tenia res a veure amb el meu objectiu, de fet, una vegada feta l'entrevista; que es va composar d'un “Good morning” i un “wellcome to our entreprise” exclusivament; em vaig anar directament a l'adreça on tindria la meva residència, a la Whitney Avenue.

L'apartament es composava, bàsicament d'una sala-cuina-menjador, un dormitori i un bany, composat de tassa, pica i plat. La roba s'havia de rentar en el safareig comunitari, al sotan. El veïnat era composat d'estudiants, estrangers en la seva majoria, un borratxo a la dreta i un parell de prostitutes a l'esquerra, tot i que no feien servir l'apartament per la feina.

A aquestes alçades us estareu preguntant què cony feia jo allà, al costat de la universitat de Yale. Doncs és molt senzill, bé, potser no tant però. El fet és que havia de “prendre prestat” un aparell que estaven dissenyant, anomenat TF-2010/12, i testejant a la famosa universitat sota un ferri control del govern nord-americà, el que feia aquella andròmina no ho sabia, tampoc no m'importava, segons les meves dades era prou petita com per portar-me-la a la butxaca.

El primer problema era trobar-la, la meva tapadora no ajudava gaire així que m'hi vaig inscriure en un curs sobre Física quàntica, lògicament els meus coneixements sobre el tema eren nuls, de fet pensava que formava part de la teoria de la relativitat d'Einstein, però resulta que no.

Aprofitava les hores mortes per recórrer tot el campus cercant on estaven treballant en el TF, la recerca, però, resultava infructuosa, laboratoris i més laboratoris, de física, de química, de ves a saber què més i res, cap aparell que respongués a les característiques demanades.

Diuen que la millor manera d'amagar una cosa és deixar-la a la vista, i aquest era el cas. Es tractava d'una sala sense seguretat del Mason Laboratory, allà i sobre una taula hi havia un aparell amb l'identificador TF-2010/12 que, en contra del que m'havien dit, havia de ser transportat, si més no amb un carretó de palets.

L'aspecte era el d'un munt de ferralla barrejat amb un munt de cables, connectat a un ordinador, presumiblement anterior als PC. Algú estava potinejant l'ordinador i vaig pensar que era bona idea preguntar, el pitjor que podia passar era que em fessin fora. Em vaig apropar a l'individu i, amb el meu anglès macarrònic, li vaig preguntar que feia aquella andròmina. M'equivocava, el pitjor que pot passar quan preguntes en una universitat és que et responguin.

Dues hores desprès de fer la pregunta, l'home encara m'explicava les característiques d'aquell aparell que, segons ell, havia de ser capaç d'enviar algú en qualsevol sentit del temps, això adobat amb teories de fils històrics i no sé quantes bajanades més, o potser no eren tan bajanades. Quan m'hi vaig poder deslliurar d'aquell riu desbordat de coneixement vaig tornar a casa disposat a portar-me tot allò, tot i que no sabia molt bé com.

Vaig pensar que el millor era fer-me amb una furgoneta d'algun servei, com que no volia robar-la vaig cercar una en una de les moltes botigues de cotxes de segona ma que hi ha en aquest país. Al final la vaig trobar, era una furgoneta d'una companyia elèctrica, la vaig comprar i la vaig netejar a fons, fins i tot vaig fer alguns retocs perquè semblés en actiu. Cinc nits després parava la furgoneta davant la porta de servei del Mason Laboratory, em feia amb un carretó i carregava, sense cap problema; el laboratori era obert; l'andròmina.

Vaig tornar el carretó i engegà la furgoneta, mentre circulava pels carrers de New Haven vaig trucar el meu contacte i vaig apuntar l'adreça on m'esperarien amb el carregament. No sé en quin moment va ser però de sobte em vaig veure rodejat d'una mena de boira.

Quan vaig recuperar la visió em vaig quedar garratibat. Davant meu dos Animals enormes s'estaven esbatussant fins que un d'ells va acabar sent el dinar de l'altre. Des d'aquell moment he intentat tornar a posar en marxa la màquina per tornar a casa, però m'ha resultat impossible.

Així que si us paguen per robar una màquina del temps assegureu-vos de robar també el manual i desconnecteu qualsevol font d'energia que pugui tenir, us puc assegurar que amb segons quins dinosaures l'únic que m'ha salvat és còrrer més que ells, i se m'està acabant la gasolina.

dijous, 8 de juliol del 2010

Mineria, 3a part i final

Dia 100
Aquest matí ens hem aixecat amb els passadissos plens de material, he intentat posar-me en contacte amb la processadora però no responen, tot i que el senyal dona positiu. He rebut un altre missatge anònim, parla de vida alienígena, no l’acabo d’entendre però començo a creure-m’ho.

Dia 105
La processadora no respon, he agafat mostres i amb l’equip inicial no apareixen rastres de protoactini, no acabo d’entendre-ho, respon a totes les mostres de test excepte el protoactini de l’asteroide, ni tan sols detecta radioactivitat.

Dia 110
La quantitat de material exterior que ha entrat a la vivenda és demencial, hem passat més de sis hores traient-lo. Giovanni no dóna senyals de vida amb la llançadora, porta un retard de tres dies.

Dia 115
Jean ha aparegut mort, tenia la boca plena de material exterior, li he fet un escanner i he pogut veure que era farcit. Ni Giovanni ni els de la processadora responen els nostres missatges

Dia 117
Acabo de veure les siluetes de la processadora i la llançadora a sobre de l’asteroide, tanmateix no responen, John i jo estem desesperats, hem tancat el sistema d’extracció, tenim clar que era una enganyifa, ens hem amagat amb queviures a la cambra petita.

Dia 120
John ha aparegut mort, jo he tingut més sort, m’he despertat quan el material, o el que sigui, s’escolava per la meva boca. No sé quan resistiré, he decidit tancar-me a la sala de control, l’únic lloc on no hi ha entrat material mai.

Dia 125
He pogut parlar amb Giovanni, és un traïdor. Va ser ell qui ens va ficar en aquesta història, va ser ell qui ens va elegir. Li he exigit que m’expliqués que passa, ho ha explicat sense embussos, som l’esquer per a aquests éssers. Sols esperen que mori, recolliran els nostres cossos farcits de material i els convertiran en combustible. Ha acabat dient que sols eren negocis.

Malvolgut Giovanni:
Quan llegiu això haureu entrat a la plataforma per recollir els nostres cossos, sento decebre-us però em vaig prendre els missatges d’advertència més seriosament que no pas us pensàveu. Ni Jean, ni John, ni jo som morts, no saps que fàcil és enganyar els sistemes de constants vitals perquè donin cadàver.

La primera pista que alguna cosa no rutllava va ser quan vas portar el segon equip, el que detectava el protoactini on, en realitat, no hi havia. No vau tenir en compte que sóc un expert en comunicacions i vaig obrir un canal segur, de fet vosaltres escoltàveu un empaquetat ternari en comptes d’un binari, però és que jo si m’imaginava que éreu una colla d’inútils.

No cal que correu, us esperàvem, de fet estareu escoltant la llançadora abandonant la plataforma, i a vosaltres. No us direm com vam evitar que la matèria ens omplís, de fet esperem que no l’arribeu a esbrinar, ara ens donarem una volta pel cinturó recollint mostres de diferents asteroides i si tenim sort ens farem amb una bona càrrega de minerals que després vendrem.

Quan a vosaltres ja passarem a recollir els vostres cossos convertits en porc farcit d’aquest material tan preuat. No us ho prengueu malament, són negocis, sols negocis, tu el vas dir. Res més, ja us morireu, literalment. nosaltres ens anem.