dimecres, 29 de juliol del 2009

Benvolguda veïna del davant

Benvolguda veïna del davant:

Estic convençut que és tot un cúmul de casualitats, tot i que algú em dirà que les casualitats no existeixen, de totes maneres em preocupa aquesta situació tot i que la història és tan dilatada que potser no importa tant.

Et posaré en situació, des de casa tinc una vista perfecta de les teves finestres del menjador, el bany i la porta del balcó d’una habitació de casa teva, la del bany sé que ho és perquè em recorda la del bany de quan jo tenia menys de deu anys i no patirem per ella, amb prou feines sé si el llum és encès o no.

La primera vegada va ser quasi una broma, veure aquell striptease velat per la persiana baixada em va sobtar i reconec que, una vegada passat, em va divertir més la meva reacció, més aviat manca de reacció, que no pas el fet del que veia, a la fi no vaig veure més que ombres, molt suggerents això sí.

La segona vegada va ser un matí de dissabte, potser diumenge, jo sortia a penjar la roba d’una rentadora, per a mi penjar la roba no és cap problema, m’ajuda a relaxar-me, poso les peces grans primer, després les petites, i amb les més minses aprofito els espais sobrers. Tu eres pintant la barana, portaves una bata i seies a una banqueta, res d’estrany fins que et vas girar i vas quedar cames obertes directe al meu camp de visió. Blanques.

Vaig fer via per acabar ràpid, a la fi tot el que podia veure ja estava vist i no em venia de gust quedar-me palplantat, tot i així recordo aquella estona com bastant llarga, això sí, tinc la sensació que no eres conscient del que passava.

La tercera va ser molt curiosa, la persiana del menjador la tenies pujada, els llums tancats indicaven que segurament eres fora malgrat això i després de penjar uns pantalons m’hi vaig trobar amb la teva imatge, corrents cap a la finestra per abaixar la persiana a corre cuita en roba interior, blanca, i amb un somriure nerviós.

M’hi vaig imaginar una d’aquelles reaccions que pensades després arribes a la conclusió que ningú no t’hauria vist així si no haguessis volgut abaixar la persiana. Tot i així aquesta vegada penso que sí eres conscient de la meva presència, de fet miraves cap a on era jo.

La quarta va ser una coincidència doble, tu penjaves la roba al teu balcó, jo la meva al meu xafareig, tot normal fins que vas entrar a l’habitació, t’hi vas girar i, no sé perquè, en aixecar-me d’agafar una peça de roba et vaig veure amb el vestit aixecat i una panoràmica complerta de les teves calces, blanques. Ja em perdonaràs però en aquest cas, no trobo raonament, entrar, girar cent vuitanta graus i aixecar-se el vestit per mirar no sé què a l’alçada de la goma.

Entenc que les casualitats per força improbables que siguin passen, entenc que de vegades tenim el cap a Honolulú, entenc que de vegades reaccionem aconseguint tot el contrari que no pas volíem, sé que seguiré penjant la roba al meu xafareig i probablement hi hauran més trobades així tot i que tu preferiries que no i jo preferiria que fos quelcom volgut, però voldria demanar-te, per no fer-ho monòton. Podries fer servir calces d’un altre color?

divendres, 17 de juliol del 2009

Encreuaments Segona part i final?

Vaig despertar, em vaig aixecar i vaig veure els meus companys, la majoria es despertaven amb les sirenes, alguns seguien dormint immutables. Em vaig vestir i vaig sortir. Els cotxes arribaren, l’inspector sortí del cotxe em saludà i em demanà que m’identifiqués després li vaig indicar on havíem trobat el cos. – Hem fet fotografies de com estava abans de moure’l, però hi ha moltes bèsties per aquesta zona i no crec que hagués quedat res, de fet crec que tenia una mossegada al braç. – Els vaig acompanyar al contenidor, es van fer càrrec d’ell uns agents i vaig aprofitar per parlar amb l’inspector.

Li vaig demanar d’anar a una zona més apartada, lluny d’oïdes indiscretes, i li vaig explicar la meva història. – Sé que no és gens científic, però estic intranquil, vostè m’entendrà. – Curiosa si que és la història. Digui’m, per quina raó se suposa que el volen matar? - Francament, no ho sé, en el seu ... el meu cas no van explicar res que pogués justificar-ho.

Em va sorprendre que l’inspector atengués les meves explicacions, així que li vaig preguntar. – Perdoni, però, tot i que li agraeixo que m’hagi escoltat, em sorprèn l’interès que ha posat a la meva explicació i fins i tot jo no hauria donat crèdit si me l’haguessin explicat.

L’inspector va aixecar les espatlles. – Porto molts anys escoltant explicacions i si una cosa he après és que fins i tot les històries més inversemblants tenen una part de veritat. Una vegada vam detenir un home ensangonat d’amunt a avall, la seva explicació no tenia ni cap ni peus, però al anar investigant, esbrinant, interpretant vam anar confirmant una per una les seves afirmacions. Si ell ens havia dit que l’havien adduït, sedat i sotmès a una operació quirúrgica en una nau extraterrestre nosaltres vam esbrinar que l’havien segrestat, drogat i extirpat un ronyó, i què, en un moment de lucidesa, s’havia escapat.

L’inspector em va demanar tota la informació possible respecte al mort, als meus suposats futurs assassins, em va demanar que donés les empremtes digitals i una mostra d’ADN a un dels policies, va revisar la cartera amb la documentació on va trobar, a més d’un munt de targetes, una anotació amb el nom d’un hotel i una data. Desconec si hi havia res més que li cridés l’atenció però donava la impressió que allò li fora suficient.

Una vegada la policia ens ho va permetre, vam decidir donar per acabada la trobada, enfilarem camí avall fins el poble i l’estació i cadascú tornà a casa seva. Jo vaig arribar que ja era nit fosca, vivia sol en aquells dies així que tan bon punt vaig tancar la porta darrera meu deixà la motxilla a terra i entrà a la cuina, vaig fer un mos ràpid i anà cap al bany, era a punt de despullar-me per fer una dutxa quan vaig sentir com es trencava un vidre.

Una esgarrifança em va tensar tot el cos. Vaig atansar la mà fins l’interruptor del passadís i caminà lentament fins la porta del menjador, en un moviment ràpid, tot lo ràpid que em permetia la situació vaig encendre els llums del menjador i vaig mirar endins. Les restes de vidre trencat eren escampades davant la porta de la balconada, un objecte amb forma cilíndrica havia quedat al mig de la sala, res no feia pensar que hi hagués algú.

Vaig trucar a l’inspector tan aviat com la tremolor de les mans em van deixar agafar la seva targeta, en uns eterns quinze minuts l’inspector arribava a casa, feia una ullada a l’objecte i feia una trucada. – No caldrà que vinguin els artificiers, és un tub obert per una banda i .. – va agafar el tub i mirà el seu interior. - ... te una nota.

Va treure la nota i la va llegir, després d’atansar-me uns guants i indicar-me que me’ls posés em va preguntar. – Reconeix la lletra? – La nota era una amenaça, la lletra em recordava la d’algú. – No és la lletra d’ells, de cap dels dos. – Però la reconeix, oi? – Crec que sí. – Li vaig dir el nom de la persona i ell va donar indicacions per telèfon. – Deixarem un policia fent guàrdia.

El cap em bullia, aquella història s’estava entortolligant de mala manera i no li trobava ni cap ni peus. Per què algú que em coneixia em volia prou mal com per matar-me? I sí el veure aquell cadàver m’havia afectat més del que em pensava? I aquella amenaça? – Deixaré un cotxe al carrer vigilant – Em va dir l’inspector. – Tanmateix, asseguri’s que les finestres i les portes són tancades. - Vaig seguir les indicacions de l’inspector i revisà una per una totes les finestres de casa, vaig tancar la porta del carrer amb dues voltes de clau i em vaig anar al llit.

Un raig de llum que venia d’una esquerda al porticó de la finestra s’encarregà de donar-me el bon dia, em vaig aixecar i vaig poder comprovar que era sol a l’habitació, els altres segurament s’havien aixecat ... Un moment! Estava de nou a l’habitació de la casa! Els llits estaven buits, inclòs el meu d’on m’acabava d’aixecar, Vaig baixar corrents, tot estava net, com quan encara no s’ha fet servir.

Vaig sentir unes passes al meu darrera, em vaig girar i estava allà, l’home que havia trobat mort. – Ens tornem a trobar. – em va dir. – Això sembla, no sé vostè però a mi se m’han complicat les coses. – A mi també, la veritat és que ja no sé que pensar-hi. – Potser estem somiant. – No el tinc tan clar. Vivim una situació com espectadors, ens trobem, despertem, vivim una altra història, despertem, ens tornem a trobar. – Alguna cosa no quadra.

Instintivament, i sense dir res més sortirem a l’exterior de la casa, la remor d’uns motors ens indicà que algú venia, vam esperar mentre la remor es convertia en soroll i, finalment, els vehicles arribaven davant de la casa travessant-nos sense reparar en nosaltres. Dels cotxes baixaren no tan sols els nostres respectius companys i suposats assassins sinó també l’inspector.

Els vàrem seguir a dins, tots seien en rotllana a la sala de la llar de foc, l’inspector va parlar. – Bé, suposo que el primer seria informar-los d’una realitat que els hi era amagada, els seus respectius companys són, de fet, la mateixa persona. – Tan uns com altres van rondinar. – Esperin. No es tracta d’un engany pròpiament dit, de fet es tracta d’un cas de doble personalitat. Durant tots aquests anys ha pogut mantenir aquesta doble vida canviant d’un a l’altre sense ni tan sols adonar-se. Quan s’anava de viatge d’un grup tornava en aquesta casa, casa que va heretar dels seus avis ja fa anys, dormia i en aixecar-se ja havia canviat de personalitat, era el moment en que tornava del seu viatge per a l’altre grup de coneguts.

Un dels meus companys intervingué. – Què vol dir? Què és una mena de psicòpata com els de les pel·lícules? – No pas, a les pel·lícules, com vostè diu surten casos de personalitat múltiple on una d’aquestes personalitats és un assassí, en el cas del seu amic, es tracta de dues personalitats, a priori, no perilloses, dues persones actives, emprenedores, servicials, però en un sol cos.

Un dels seus companys, el de la cartera, preguntà. – I ara? – Ara quedarà sota la tutela de l’Institut Frenopàtic. El mantindrem sedat mentre aconseguim o bé la desaparició d’una de les personalitats o bé la fusió de totes dues. – Doctor, això és possible? – Creiem que sí, però és un procés llarg, molt llarg. – Llavors podem pensar en substituir-ho en tots dos projectes. – Va concloure algú amb el beneplàcit dels presents, inclòs l’inspector / doctor.

El tractament s’ha estès durant més de cinc anys, les poques vegades que ens retiren la sedació un dels dos pren l’ús del cos, l’únic que han aconseguit és que tots dos siguem conscients de tot el que passa, sempre, sedats o no. En tot aquest temps no hem rebut la visita de cap dels nostres amics, tots ens han decebut, però estem preparant un pla.

Hem aconseguit que la medicació ja no sigui en injectables i ens donin pastilles, les pastilles són fàcils d’amagar sense empassar, d’aquí a uns dies simularem que dormim sota l’efecte de les drogues, llavors, quan els vigilants s’estiguin ficant mà al magatzem escaparem i podrem executar la nostra venjança, ningú no sobreviurà a la nostra visita.

dimarts, 14 de juliol del 2009

Encreuaments Primera part

Tot i que no era un expert sabia que el cadàver portava més d’un dia dins aquell contenidor, la pudor que desprenia era una barreja a carn podrida i restes de cuina, i el color verdós de la pell junt amb la presència de tota mena de cucs m’assegurava l’encert de la meva deducció.

Ja havíem trucat la policia, però la possibilitat que arribessin aquell mateix dia era, si més no, impossible. La nevada de la nit havia estat tan forta que havia estès una manta de prop de tres metres de gruix, absolutament flonja, que impedia el pas en vehicles normals. Una sèrie d’esllavissades havien adornat el camí amb terra i rocs que dificultaven el pas de vehicles especialitzats i complicaven la feina de les lleva neus.

La possibilitat que vinguessin en helicòpter estava descartada d’antuvi, la zona més propera on aterrar estava just al lloc d’on es podia provocar una esllavissada que colgués la casa amb tots els hostes a dins. Així doncs l’únic que ens quedava era esperar, i esperar que la fortor del contenidor no arribés als nassos dels carnívors que poblaven la zona.

Amb l’ajut inestimable dels que tenien estómac per no vomitar vam tancar-ho i el vam entrar al cobert penjant-lo de la corriola per evitar que guineus, llops i fins i tot algun ós fessin un festí. – A la policia no els hi agradarà que l’haguem mogut. – Ja s’ho faran, si el deixem fora no els hi quedarà res.

Estava convençut que acabarien identificant-lo com algun rodamóns, potser algun ionqui, que, desorientat en la neu, acabés davant la casa i en comptes d’entrar-hi s’hi llencés al contenidor esperant posar-se a raser.

La tempesta continuava i nosaltres havíem caminat hores, massa hores, i estàvem esgotats, vam entrar dins la casa els pocs que encara no ho havíem fet, la resta s’havien posat a terra, davant la llar de foc, apropant les mans tremoloses pel fred. Les motxilles i bosses s’amuntegaven en un racó. – Ningú no pensa moure’s? A dalt hi ha cambres. – estaran gelades. – Segons la informació la casa te calefacció. Algú l’ha cercada?

Un silenci sepulcral em va confirmar que el pes dels culs era superior a l’esperat. Era un d’aquells moments en que, si fos al mig de Barcelona, enviaria a pastar a tothom i agafaria el metro cap a casa. Vaig deixar el club de quemacos vocacionals i vaig recórrer la casa. Al costat de la sala amb la llar de foc hi havia una cuina vella, amb forn de llenya i fogons de gas butà, un parell de bombones s’amagaven rera les portes de sota els fogons, una plena, l’altra, connectada, mig buida

Vaig encendre els fogons, funcionaven acceptablement bé, excepte un que no vaig gosar d’encendre pel seu aspecte. Els armaris estaven buits, res de menjar enlloc, ja era d’esperar. En un calaix hi havia ganivets de diferents llargades, cullerots i un aparell estrany que vaig associar amb algun tipus de llevataps, tot i que no tenia el típic punxó cargolat.

La resta de calaixos, tret d’un, eren buits, en aquest hi havia un objecte que no quadrava, una cartera d’home, de cuir, o imitació de cuir, negre. Pensant que pogués tenir alguna cosa a veure amb el cadàver la vaig agafar amb el mocador i la vaig obrir, un carnet d’identitat d’un tal Manuel Vergara Gámiz. La foto no em va semblar la del mort, tot i així no el vaig descartar.

Una porta més enllà del passadís donava accés al pis superior del cobert on havíem deixat el mort, allà estava la caldera, la vaig posar en marxa mentre el vent fred em colpejava i vaig tornar a entrar. Escales amunt vaig trobar els dormitoris, hi havia un parell amb llits suficients per tots els que érem. Altres dos eren prou petits com per descartar-los.

Una cinquena porta era tancada, cap de les claus que m’havien donat a les oficines del Centre encaixava, tot i així per l’aspecte semblava que portava temps sense obrir-se. Unes escales donaven pas a les golfes, vaig fer una ullada aixecant la trapa, es veien alguns mobles vells, caixes i molta pols, un soroll em va donar a entendre que allò eren els dominis d’una família de ratolins.

De tornada a la llar de foc vaig veure com alguns s’havien adormit, vaig mirar d’espavilar-los a tots, si més no perquè s’anessin a les habitacions. Em vaig assegurar que la porta era tancada i vaig pujar amb els altres. Al passar davant la cuina vaig veure que algú s’havia pres la molèstia de deixar-hi el menjar a sobre la taula. Després d’agafar un llit i posar-hi el meu sac em vaig canviar i ficar a dins i no vaig trigar a dormir-me.

El despertador sonà a l’hora prevista, després de fer esforços supra humans per aixecar-me vaig anar al lavabo, després de rentar-me la cara vaig tornar a l’habitació a vestir-me, no s’escoltava ningú a la casa, vaig pensar que encara dormien, vaig obrir la finestra de l’habitació, ja no nevava, però els núvols impedien que la llum del Sol ens arribés.

En girar-me em vaig adonar que estava sol, vaig mirar el rellotge no fos cas que m’hagués adormit. No era l’hora correcta i jo era dels que menys li costa aixecar-se. Tot i així vaig pensar que s’haurien aixecat mentre era al lavabo i els trobaria a tots a la cuina. Em vaig acabar de vestir i vaig baixar.

A la cuina l’ordre indicava que ningú no havia esmorzat, em va sorprendre aquest fet, vaig pujar a corre cuita i vaig fer una ullada a les altres habitacions, eren buides, buides i netes, no quedava res, cap motxilla, cap sac, els llits amb els matalassos aixecats. Vaig córrer a la meva habitació, tot igual, net, buit, ni tan sols les meves coses estaven allà.

Neguitós, vaig sortir fora, feia fred, la rosada havia amarat tot al seu pas, el silenci era sepulcral fins que una remor de motors em va alleujar. Els cotxes van parar just davant meu, m’hi vaig apropar a un i saludà al conductor, el conductor obrí la porta sense respondre’m i quasi es xoca amb mi al passar, ben bé com si jo no existís.

El vaig escridassar però ni tan sols va fer el gest d’assabentar-se, la resta sortí del cotxe sense reparar en la meva presència, no vaig entendre que passava fins que una dona grassa em va creuar pel bell mig. Vaig quedar garratibat, jo era un fantasma, o ells ho eren, o quelcom semblant. Vaig seguir els nou vinguts, per a sorpresa meva dos d’ells els havia vist abans, un era el mort, l’altre era el de la cartera.

Vaig seguir les passes del futur finat, va ser ell qui va trobar el cos, el meu cos, mig congelat al mateix lloc on jo havia trobat el seu. Vaig sentir el meu cap donar voltes com uns cavallets. Quan vaig poder recuperar-me l’home estava trucant la policia, al seu costat estava el de la cartera, feia cara d’estar contrariat i enfadat.

L’home de la cartera va entrar dins la casa, i s’hi va trobar amb un altre. – Ha trucat la policia, cancel·lem l’operació. – Merda! Si no podem pelar-ho ara, quan ho farem? – Haurem d’esperar, paciència, ens el treure’m de sobre. – Si no ens acaba enxampant ell a nosaltres. Què està molt a prop! Que l’altre dia estaven revisant els nostres correus. – Hi ha temps. Paciència.

Vaig mirar de connectar amb l’home, la víctima, però era com quan veus una pel·lícula i voldries dir-li a la noia que no entri, que darrera la porta està l’assassí. La diferència està en que jo em podia moure dins l’escena. Sí, el reconec, donava una mica de morbo. Va arribar la nit, les coincidències seguien, l’home va anar a dormir al mateix llit on jo l’havia fet.

No va ser fins que va tornar a sortir el sol que ens vam trobar cara a cara. Tots dos a l’hora ens vam exclamar, tots dos vam dir pràcticament la mateixa frase: - Li he de dir una cosa. – Una vegada més calmats vam optar per explicar-nos per ordre, vaig començar jo, li vaig explicar el que havia viscut abans de fer-me transparent, ell la va corroborar punt per punt, ell també havia vist la meva història, llavors va ser ell qui va explicar la seva part, la que jo havia vist com espectador de luxe.

Després va venir la part dura, explicar-li que aquells dos el volien matar, explicar-me que dos dels meus companys volien fer el mateix amb mi. – El que no acabo d’entendre és perquè ens veiem aquí. –Em va dir. – Si jo ho sabés! Sembla com ... no sé ... com si fossin fils paral·lels que s’haguessin encreuat ... No entenc gaire d’això, però. – Potser es tot un somni. – potser sí, però la pregunta és ens despertarem? O hores d’ara ens han pelat?

Vam quedar tots dos en silenci. Durant una estona vam estar callats, de sobte vaig tenir una sensació estranya. – No sent un soroll? – Si semblen sirenes. – Escolti’m, sento que en el meu fil, o el que sigui l’hagin mort, espero que al seu es salvi. – Gràcies, li dic el mateix. – llavors se’m va ennuvolar la vista mentre el soroll de les sirenes augmentava.

dijous, 2 de juliol del 2009

Príncep Blau

Ahir, a les 20:35, un escamot composat de Mossos d’esquadra, Policia Nacional, Guàrdia Civil i la (dóna) policia municipal de Castellfollit de la Roca ha entrat a les dependències privades del Príncep Blau. En el comunicat oficial s’informa que el Príncep Blau és sospitós d’estafa, assetjament sexual, tràfic de persones i d'estupefaents.

Pel que sembla la investigació va començar arran de les denúncies fetes per un grup de dones, les inicials de les quals són B.D., V.F. i B.N. que asseguraven que les estava fent treballar per ell en condicions infrahumanes, que els hi retenia la documentació per evitar que tornessin a casa seva.

Fonts dels Mossos han informat en aquest medi que s'ha trobat pornografia barata, publicacions de futbolístiques de l'any de la pera, kleenex fets servir i la discografia complerta de Manolo Escobar, malgrat res d'això no constitueix cap delicte en si mateix segueixen escorcollant l'edifici.

Mitjançant els nostres contactes, es a dir la portera de l'immoble i una senyora que passava per allà, hem pogut saber que les denunciants eren molt conegudes en el barri, una per ser mandrosa. - No n'he vist ningú que dormís tant com ella. - ha declarat la portera. - Ni el meu marit, en pau descansi, s'aixecava tan tard, i mira que va aconseguir la llarga malaltia sense patir res.

La segona denunciant tenia fama de bruta. - Ella sempre li tirava les culpes a la seva mare adoptiva i les seves germanes, però la veritat és que ja feia anys que no vivia amb elles i anava de porca! I la mania que tenia d'anar amb aquelles sabates transparents! Se li veia la ronya dels peus i tot!.

Pel que fa a la tercera tenia fama d'haver fet feliços a tots els homes del barri. - Una fresca és el que és aquesta bandarra! - deia la senyora que passava per allà. - Fresca, si una mica. - Replicava la portera. - Però bona noia, a més no cobrava per això. - Clar tu a defensar-la com que també es tira al barrut del teu fill. Imaginin, ja te quaranta anys i encara estudia i de treballar res. - És que no l'agafen en cap feina!

Després de profundes investigacions mentre fèiem un cafè al bar del barri vam poder parlar amb les interessades i vam poder comprovar que ho eren, i molt, d'interessades.

B. D. Ens va explicar que d'un temps ençà el Príncep Blau la feia aixecar-se a hores intempestives. - Un dia em va fer aixecar a les nou del matí amb l'excusa que havia de netejar l'habitació. V.F. Va comentar que li retreia sempre l'estat dels seus vestits. - Com si em donés cèntims per pagar la tintoreria, saps? A més no estan tan bruts, oi? - B.N. Va afegir que no la tenia gens atesa. - Tu creus que em tiraria qualsevol cosa amb melindro si ell fes servir el seu en mi? Per cert, maco, a quina hora acabes?

A les dotze de la nit vam poder trobar al Príncep Blau, li vam preguntar quan de temps havia estat detingut. - Detingut? ... deixa'm pensar ... Compta el temps que vam trigar en arribar a comissaria? ... una hora i mitja, és que vam trobar un embús de cal deu, però a comissaria vaig estar deu minuts, el temps suficient per trobar on amaga el prefecte la beguda, m'ha fet fora sense ni tan sols fitxar-me.

Seguin les seves passes vacil·lants fins al bar vam seguir preguntant sobre la denúncia. - Mira, et diré una cosa, si et trobes una pava dormint rodejada de nans o d'un munt de gent clapant i tres velles levitant, per molt bona que estigui, escampa la boira! I si a una se li cau una sabata de vidre, llença-li al cap! ... Jo ... - va intentar afegir mentre mantenia un precari equilibri. - Jo tenia un regne, un de sencer, ple de súbdits i súbdites, i em podia tirar a qui em vingués de gust, súbdites i súbdits.

Quan li vam explicar que l'havien denunciat per retenir-les contra la seva voluntat va esclatar en un atac d'ira. - I una merda! Ja voldria jo que se'n tornessin a casa seva, però no les volen. No ... La madrastra de la V.F. Diu que ara la casa és neta i que les filles les te ben cassades amb uns industrials.

Mentre prenia la mida a una ampolla d'orujo gallec va seguir explicant. - I la B.N.! Em vaig trobar la madrastra i el pare, em van donar les gràcies per portar-me-la i els cabrons dels nans ... resulta que me'ls vaig veure a la tele, a la cavalcada del dia de l'orgull gai. Els vaig trucar i em van dir que no volien saber res d'aquella bruixa ... literalment.

Vam preguntar per la B.D. Que semblava haver oblidat. - Ah! Sí, és que els seus encara dormen i em fa cosa despertar-los. - i les fades? - Ves a saber, em sembla que s'han fet monges de clausura ... o alguna cosa semblant.

El Príncep Blau, que hores d'ara ja era morat, va seguir explicant mentre buidava un Chivas 12 d'una glopada. - Tres vegades, tres vaig pringar, s'ha de ser burro! I ja em veus ... però jo tinc la solució ... jo. - Dit això va sortir a la porta del bar i va cridar: Nenes!

Quan les tres denunciants van sortir a la balconada ell va fer una sonora botifarra perfectament visible fins i tot en la penombra del carrer i després va enfilar carrer avall fins perdre's en els carrerons del barri encoratjat pels crits de les denunciants. - Ja tornaràs poca-solta! Ja passarem comptes quan tornis! Que no tens collons d'anar-te'n, impotent! Gamarús! Borratxo!