divendres, 17 de juliol de 2009

Encreuaments Segona part i final?

Vaig despertar, em vaig aixecar i vaig veure els meus companys, la majoria es despertaven amb les sirenes, alguns seguien dormint immutables. Em vaig vestir i vaig sortir. Els cotxes arribaren, l’inspector sortí del cotxe em saludà i em demanà que m’identifiqués després li vaig indicar on havíem trobat el cos. – Hem fet fotografies de com estava abans de moure’l, però hi ha moltes bèsties per aquesta zona i no crec que hagués quedat res, de fet crec que tenia una mossegada al braç. – Els vaig acompanyar al contenidor, es van fer càrrec d’ell uns agents i vaig aprofitar per parlar amb l’inspector.

Li vaig demanar d’anar a una zona més apartada, lluny d’oïdes indiscretes, i li vaig explicar la meva història. – Sé que no és gens científic, però estic intranquil, vostè m’entendrà. – Curiosa si que és la història. Digui’m, per quina raó se suposa que el volen matar? - Francament, no ho sé, en el seu ... el meu cas no van explicar res que pogués justificar-ho.

Em va sorprendre que l’inspector atengués les meves explicacions, així que li vaig preguntar. – Perdoni, però, tot i que li agraeixo que m’hagi escoltat, em sorprèn l’interès que ha posat a la meva explicació i fins i tot jo no hauria donat crèdit si me l’haguessin explicat.

L’inspector va aixecar les espatlles. – Porto molts anys escoltant explicacions i si una cosa he après és que fins i tot les històries més inversemblants tenen una part de veritat. Una vegada vam detenir un home ensangonat d’amunt a avall, la seva explicació no tenia ni cap ni peus, però al anar investigant, esbrinant, interpretant vam anar confirmant una per una les seves afirmacions. Si ell ens havia dit que l’havien adduït, sedat i sotmès a una operació quirúrgica en una nau extraterrestre nosaltres vam esbrinar que l’havien segrestat, drogat i extirpat un ronyó, i què, en un moment de lucidesa, s’havia escapat.

L’inspector em va demanar tota la informació possible respecte al mort, als meus suposats futurs assassins, em va demanar que donés les empremtes digitals i una mostra d’ADN a un dels policies, va revisar la cartera amb la documentació on va trobar, a més d’un munt de targetes, una anotació amb el nom d’un hotel i una data. Desconec si hi havia res més que li cridés l’atenció però donava la impressió que allò li fora suficient.

Una vegada la policia ens ho va permetre, vam decidir donar per acabada la trobada, enfilarem camí avall fins el poble i l’estació i cadascú tornà a casa seva. Jo vaig arribar que ja era nit fosca, vivia sol en aquells dies així que tan bon punt vaig tancar la porta darrera meu deixà la motxilla a terra i entrà a la cuina, vaig fer un mos ràpid i anà cap al bany, era a punt de despullar-me per fer una dutxa quan vaig sentir com es trencava un vidre.

Una esgarrifança em va tensar tot el cos. Vaig atansar la mà fins l’interruptor del passadís i caminà lentament fins la porta del menjador, en un moviment ràpid, tot lo ràpid que em permetia la situació vaig encendre els llums del menjador i vaig mirar endins. Les restes de vidre trencat eren escampades davant la porta de la balconada, un objecte amb forma cilíndrica havia quedat al mig de la sala, res no feia pensar que hi hagués algú.

Vaig trucar a l’inspector tan aviat com la tremolor de les mans em van deixar agafar la seva targeta, en uns eterns quinze minuts l’inspector arribava a casa, feia una ullada a l’objecte i feia una trucada. – No caldrà que vinguin els artificiers, és un tub obert per una banda i .. – va agafar el tub i mirà el seu interior. - ... te una nota.

Va treure la nota i la va llegir, després d’atansar-me uns guants i indicar-me que me’ls posés em va preguntar. – Reconeix la lletra? – La nota era una amenaça, la lletra em recordava la d’algú. – No és la lletra d’ells, de cap dels dos. – Però la reconeix, oi? – Crec que sí. – Li vaig dir el nom de la persona i ell va donar indicacions per telèfon. – Deixarem un policia fent guàrdia.

El cap em bullia, aquella història s’estava entortolligant de mala manera i no li trobava ni cap ni peus. Per què algú que em coneixia em volia prou mal com per matar-me? I sí el veure aquell cadàver m’havia afectat més del que em pensava? I aquella amenaça? – Deixaré un cotxe al carrer vigilant – Em va dir l’inspector. – Tanmateix, asseguri’s que les finestres i les portes són tancades. - Vaig seguir les indicacions de l’inspector i revisà una per una totes les finestres de casa, vaig tancar la porta del carrer amb dues voltes de clau i em vaig anar al llit.

Un raig de llum que venia d’una esquerda al porticó de la finestra s’encarregà de donar-me el bon dia, em vaig aixecar i vaig poder comprovar que era sol a l’habitació, els altres segurament s’havien aixecat ... Un moment! Estava de nou a l’habitació de la casa! Els llits estaven buits, inclòs el meu d’on m’acabava d’aixecar, Vaig baixar corrents, tot estava net, com quan encara no s’ha fet servir.

Vaig sentir unes passes al meu darrera, em vaig girar i estava allà, l’home que havia trobat mort. – Ens tornem a trobar. – em va dir. – Això sembla, no sé vostè però a mi se m’han complicat les coses. – A mi també, la veritat és que ja no sé que pensar-hi. – Potser estem somiant. – No el tinc tan clar. Vivim una situació com espectadors, ens trobem, despertem, vivim una altra història, despertem, ens tornem a trobar. – Alguna cosa no quadra.

Instintivament, i sense dir res més sortirem a l’exterior de la casa, la remor d’uns motors ens indicà que algú venia, vam esperar mentre la remor es convertia en soroll i, finalment, els vehicles arribaven davant de la casa travessant-nos sense reparar en nosaltres. Dels cotxes baixaren no tan sols els nostres respectius companys i suposats assassins sinó també l’inspector.

Els vàrem seguir a dins, tots seien en rotllana a la sala de la llar de foc, l’inspector va parlar. – Bé, suposo que el primer seria informar-los d’una realitat que els hi era amagada, els seus respectius companys són, de fet, la mateixa persona. – Tan uns com altres van rondinar. – Esperin. No es tracta d’un engany pròpiament dit, de fet es tracta d’un cas de doble personalitat. Durant tots aquests anys ha pogut mantenir aquesta doble vida canviant d’un a l’altre sense ni tan sols adonar-se. Quan s’anava de viatge d’un grup tornava en aquesta casa, casa que va heretar dels seus avis ja fa anys, dormia i en aixecar-se ja havia canviat de personalitat, era el moment en que tornava del seu viatge per a l’altre grup de coneguts.

Un dels meus companys intervingué. – Què vol dir? Què és una mena de psicòpata com els de les pel·lícules? – No pas, a les pel·lícules, com vostè diu surten casos de personalitat múltiple on una d’aquestes personalitats és un assassí, en el cas del seu amic, es tracta de dues personalitats, a priori, no perilloses, dues persones actives, emprenedores, servicials, però en un sol cos.

Un dels seus companys, el de la cartera, preguntà. – I ara? – Ara quedarà sota la tutela de l’Institut Frenopàtic. El mantindrem sedat mentre aconseguim o bé la desaparició d’una de les personalitats o bé la fusió de totes dues. – Doctor, això és possible? – Creiem que sí, però és un procés llarg, molt llarg. – Llavors podem pensar en substituir-ho en tots dos projectes. – Va concloure algú amb el beneplàcit dels presents, inclòs l’inspector / doctor.

El tractament s’ha estès durant més de cinc anys, les poques vegades que ens retiren la sedació un dels dos pren l’ús del cos, l’únic que han aconseguit és que tots dos siguem conscients de tot el que passa, sempre, sedats o no. En tot aquest temps no hem rebut la visita de cap dels nostres amics, tots ens han decebut, però estem preparant un pla.

Hem aconseguit que la medicació ja no sigui en injectables i ens donin pastilles, les pastilles són fàcils d’amagar sense empassar, d’aquí a uns dies simularem que dormim sota l’efecte de les drogues, llavors, quan els vigilants s’estiguin ficant mà al magatzem escaparem i podrem executar la nostra venjança, ningú no sobreviurà a la nostra visita.

3 comentaris:

Joana ha dit...

Final?... et temo!!
M'ha encantat!

zel ha dit...

Collons!!!!!!!!!!!!!!!!!!

No he parat, fins que he arribat al post final...De fet, m'estimo més llegir-ho sencer que en entregues, reconec que tin c poca paciència, jo....


Petonassos!

skorbuto ha dit...

Joana i Zel, gràcies. El fet de fer-ho e parts és bàsicament perquè la llargada del text arriba a ser massa feixuga, sinó les penjaria d'una sola tacada.