dimecres, 27 de gener del 2010

Decisió

Aquell matí em vaig aixecar disposat a canviar la meva vida. Havia de ser dolent, volia ser dolent, trencar les normes i ser capaç de dir al meu cap que ja n'estava fins al capdamunt de les seves impertinències, de la seva incompetència i de les seves apropiacions.

Com que imaginava el resultat, liquidació i al carrer, vaig optar per vestir-me de diumenge, es a dir, texans esquinçats, camisa de quadres, jersei de llana amb els colzes desgastats i unes bambes amb restes de pintura de la darrera vegada que vaig pintar a casa, em vaig mirar al mirall avui pintava bandarra total.

Vaig enfilar carrer avall fins arribar al metro, tip de ser l’únic que picava la targeta, vaig saltar per sobre les barres entrebancant-me amb un peu i anant a parar a terra, sort que vaig poder posar les mans sinó hores d’ara la meva cara formaria part del terra de l’estació.

Sense defallir per l’incident vaig baixar a l’andana, el tren va parar deixant just davant meu l’espai entre els dos vagons, vaig apropar-me a la porta i sense esperar a la sortida de la gent vaig entrar-hi. No sé si l’heu viscut mai, però us puc assegurar que els colzes de les iaies s’haurien de classificar com armes letals.

Vaig cercar els seients reservats però estaven tots ocupats i després del cop de colze no estava com per barallar-me amb ningú així que vaig seure en un altre lloc. Quan estava a punt d’arribar a la meva parada em vaig dirigir a la porta, vaig veure el pom d’emergència, vermell com un semàfor, no m’hi vaig poder resistir. El tren es va parar amb tota normalitat a la parada mentre jo em mirava el pom a la meva mà deslligat del sistema d’emergència.

Em va treure del tren d’una empenta un manso que feia tres com jo, no pas perquè en critiqués la meva acció sinó perquè no li deixava pas. Una vegada a l'andana vaig esperar que tothom hagués pujat a les escales mecàniques i, dissimuladament, vaig prémer el botó d'emergència, l'escala es va parar i va fer marxa enrere, aquell botó no era per parar sinó per canviar el sentit, vaig acabar sota un munt de gent que era literalment vomitada per l'andròmina.

Amb el cos adolorit per la pressió de ves a saber quantes tones d'humanitat vaig decidir seguir el meu camí, a la fi el que volia era enviar a pastar al meu cap. Vaig sortir al carrer i després de cinc minuts caminant arribà a l'entrada de l'edifici, hauria de passar la targeta que m'identifica com a treballador perquè el torno girés, vaig passar la targeta i vaig saltar sobre el torno, no recordava que ja havia comprovat que no era una habilitat meva això de fer salts.

Després de deixar-me una part del nas en forma de taca vermella al marbre del vestíbul, aquella vegada no vaig estar a temps de parar el cop amb les mans, m'aixecaren de terra el guarda de seguretat i la recepcionista, llàstima que no pogués enfocar, era la primera vegada que hauria tingut una visió en profunditat del seu pitram.

Després d'assegurar-los que estava bé, cosa evidentment falsa, vaig seguir fins l'ascensor, entrà i esperà l'arribada de la meva planta, la vuitena, ... segona, entraren dues dones xerrant, cinquena sortiren les dues dones, entraren dos comercials dutxats amb perfum d'home; em preguntava si no s'havien adonat que olora igual que quan has cagat i no t'has netejat bé; novena ... I la vuitena? Merda, m'havia oblidat de prémer el botó. Els dos comercials sortiren deixant un rastre podent, entrà una noia que ensumà i em feu una mirada condemnatòria.

Vuitena. Vaig sortir embalat cap a la porta del meu cap, la secretària no hi era, vaig fer un amag de picar la porta, per sort em vaig adonar, vaig baixar la ma fins al pom i obrí la porta. - Estic fins als coll... - Llavors em vaig adonar que no hi havia ningú al despatx, em vaig girar i vaig veure un company que s'entestava en solucionar un solitari.

M'hi vaig apropar. - Coi nano! Que t'ha passat? - Res, un entrebanc. - Doncs t'has deixat mitja cara! Més val que vagis a que et curin. - Després. On és el cap? - El cap? Enlloc, no tenim cap, si més no pel moment. - No t'entenc, què ha passat? - Ahir, després que et clavés l'esbronc, va entrar la secretària, i una mica després el director. - I? - diguem que no li estava dictant cap carta.

De sobte em vaig sentir malament, jo ja sabia de temps ençà el que passava, a la fi, vaig conèixer l'anterior secretària, una gran professional de l'administració, per contra aquesta ... francament, crec que el meu ex-cap la portava posada quan va entrar per primera vegada. - Llavors ara? - Ara ha de venir el nou cap, no sé quan, però ha de venir. - Doncs me'n vaig a que m'arreglin això. - Vaig dir assenyalant el meu nas. - Si avui vingués el nou cap m'excuses, sisplau.

Vaig agafar l'ascensor, premé el botó, sortí de l'edifici passant la meva targeta, baixà al metro marcant el viatge, esperant a que tothom sortís per poder entrar, arribà a casa, em posà roba menys destralera i anà al centre de salut per veure si em feien res. Sovint les coses roden soles i tractar de sortir-te'n del propi paper no serveix de res.


divendres, 15 de gener del 2010

Demanant un taxi


Sols han passat deu minuts però a ella li sembla haver estat hores sota aquella pluja impertinent que li cala la roba empesa per les ràfegues de vent que impedeixen posar el paraigües en el sentit correcte per cobrir-se mínimament de la pluja.


El trànsit, espès com qualsevol dia plujós, es composa d'un munt de cotxes particulars, motocicletes amb motoristes enfundats en granotes per la pluja, autobusos i taxis ocupats, cap llum verd sembla acostar-s'hi on és ella, pitjor, ja havia vist dos encreuaments més avall més de tres taxis lliures, però sap per experiència que si es desplaça cap a on els ha vist acabarà veient passar tants d'altres on ara està.


De sobte, com sortit del no res, un taxi para al seu costat, baixa el passatger, un home gran amb vestit de jaqueta i corbata, amb el típic maletí de passant, advocat o executiu. Abans no ho pensés, abans fins i tot que l'home acabés de sortir del vehicle, ella te ja agafada la porta i s'escola dins mentre tanca com pot el paraigües.

Amb la veu ofegada indicà al taxista la direcció, a la radio parla Justo Molinero, podia haver estat pitjor. Mentre el taxi enfila Diagonal avall ella mira d'eixugar-se la cara, de la bossa treu un mirallet i fa una repassada. Una hora empolainant-se per no res! El rimel s'ha corregut més ràpid que no pas ho feia el seu darrer nuvi i l'ombra d'ulls s'ha escampat per les galtes.


Agafa un mocador de paper i es neteja, haurà de passar pel servei abans d'entrar a l'entrevista. El taxista, més preocupat pel motorista que bandeja davant seu roman aliè a la seva operació d'estètica així que es fa una revista general.


L'anorac te restes de la pluja però ha suportat prou be i el jersei i la brusa estan eixuts, s'adona que porta les mitges totalment molles. Sols a ella se li acudiria posar-se minifaldilla en un dia com aquest, però volia fer servir totes les seves cartes per aconseguir aquella feina.

Bé, ara que la pluja li havia esgarrat els plans haurà de mirar de sortir-se'n el millor possible, a la fi si hi havien més candidats també passarien pel mateix.


El taxista mira el semàfor mentre al programa del Justo sona una sevillana, mai no s'havia preguntat perquè posava aquella emissora, de fet ni era andalús ni li agradaven les sevillanes, però com que es deia Radio Taxi havia de ser una emissora pensada pels taxistes ...


Havia sortit de casa pensant en passar pel banc en un moment que no hi hagués feina, però amb un dia plujós com aquest era difícil de portar el taxi buit, tot i que ja no és el que era, recorda els temps en que la gent, la majoria sense cotxe propi, es barallaven en mig d'un xàfec per entrar al taxi.


Ara la cosa ha canviat, els serveis sovint es demanen per telèfon, la gent te cotxe propi i l'agafa quan plou, hi molts més autobusos i el metro arriba a llocs on abans sols s'arribava en taxi, fins i tot a l'aeroport, feu del groc i negre fins en uns altres temps ja fa anys que arriba el tren i d'aquí a poc la línia 9.


La filla! Haurà d'anar a recollir la filla a la Universitat i està a l'altra banda de la ciutat! - Senyoreta, ja hi som. - Gràcies. - Ell l'indica el total de la carrera mentre pensa en l'altra carrera, la que porta ella a les mitges i no ha vist. - Quan se n'adoni maleirà tot. - Pensa mentre li atansa el canvi.


No posa el cartell de lliure ni encén el llum verd, enfila la Ronda del Mig i se'n va a l'escola de la nena. La nena ja te vint anys, està fent un master, quelcom a veure amb física o alguna cosa així ... als seus temps les noies amb estudis eren secretàries, infermeres o mestres, ara són de tot, fins i tot taxistes, l'altre dia va conèixer una noia que hi treballava el taxi, molt eixerida, tal com parlava hauria pogut ser el que volgués, però sembla ser que el pare ja era taxista.


Sona el mòbil, prem el botó del mans lliures. - Pare? - Sí, perdona'm, estic de camí, una carrera de darrera hora. - Val t'espero. - Prem de nou el botó per penjar la trucada. Amb sort en deu minuts la recollirà.
La filla espera al portal de la Facultat, veu caure la pluja insistent i els companys que miren d'arribar fins la boca del metro, no poden córrer massa perquè la pluja ha fet fang amb el polsim de les obres i el terra rellisca com si fos gelat. Una noia al seu costat rumia si sortir o esperar-se.

Més enllà veu està aquell noi que s'amaga d'ella quan entren a la classe, li han explicat que és un cervell amb cames, tot i que el que te d'intel·ligent pel que fa als ordinadors el te de parat a l'hora d'establir conversa. El noi parla amb el veterà de la classe, un paio de quasi cinquanta que s'està traient el master, fa uns mesos que s'ha tret la carrera, amb feina i família. Una vegada li va preguntar com s'ho feia. - A base de cafè. - Li va respondre amb una rialla.


El master està arribant al final, haurà de fer un projecte per obtenir-ho i encara no està en cap equip. Li han dit que el “cervellet” i “l'avi” s'han posat d'acord per fer-ho, però els hi manca una persona. Decidida s'apropa als dos homes, el noi es posa vermell com un tomàquet en veure-la. - Hola. M'han dit que us manca algú pel projecte. - Sí. T'interessa? - Respon l'home major.


Sona el clàxon, ha arribat el pare. Ella treu un full i escriu l'adreça de correu, el seu telèfon i el nom. - M'he d'anar, m'envieu el que penseu fer i parlem? - D'acord. - li respon l'home, ella, abans d'anar-se li acluca un ull al noi mentre diu adéu, el noi s'entrebanca en la d, ella fa una rialleta.


La noia puja al seient de davant del taxi i fa un petó al pare, el taxi es posa en marxa i es perd pels carrers universitaris a la recerca del camí de tornada a casa.

dilluns, 11 de gener del 2010

Vet aquí un gos

Veus per on s'ha acabat el miratge. Dos anys i mig amb un sou per sobre, molt per sobre, del que em corresponia per categoria, a sou d'una empresa però donant servei a una altra, tot i que la primera no era estrictament una ETT, de fet tinc la sensació que era l'últim dels treballadors cedits, tot i que havien d'altres desplaçats per un temps indefinit a casa del client.

Sé que van mirar d'encabir-me, però jo sabia perfectament que era un rara avis dins l'empresa el mateix dia que vaig entrar, també vaig veure clar que no cabia la possibilitat que el client m'incorporés, érem deu treballadors externs i sols van crear una plaça d'intern i l'anàlisi de la selecció va quedar clara més de trenta-cinc, difícil, més de quaranta impossible.

Francament, la feina no m'entusiasmava, no connectava amb el meu cap i ni el treball demanat ni l'objectiu final eren del meu grat. Sí m'hagués agradat d'incorporar-me dins un projecte de la meva empresa, alguna cosa que em permetés créixer professionalment, però no ha pogut ser.

Recordo ara els retrets que em feien cada vegada que deia que la cosa no rutllava. Però si estàs a prop de la feina, si no has de viatjar, si tens un sou de cal déu, si molts matarien per la feina que tens! Pocs s'escoltaven els meus raonaments, sóc extern, puc arribar demà i que m'enviïn a casa, no m'agafaran mai, no tinc el perfil que volen ...

Recordo, quan el tsunami de Tailàndia, escoltar les explicacions d'un home, director d'un hotel, com va escarrassar-se tractant d'avisar tothom que allò tan divertit de veure que el mar es retirava centenars de metres era un avís de mort, i com al final va escampar la boira, ell sol, mentre la gent menyspreava les seves advertències. Jo em sento ara així.

Però no penso estar així massa temps, sóc, crec que sóc, un bon professional i si esgoto l'atur no serà perquè li doni forma al sofà amb el cul. Si fins ara la premissa era no guanyar menys ara la premissa és guanyar un sou, no ens enganyem, l'atur no és un sou, és un subsidi, un ajut, una oportunitat per trobar feina abans no s'acabi.

I mentrestant seguiré estudiant a la UOC, practicaré el meu anglès (I've success the second level on UOC and also I read and hear every day The Guardian and the CNN. Of course I will continue reading The Children of Húrin with a dictionary on my side.) i miraré d'aprendre algunes coses de la meva professió que encara no sé. I si al final van mal dades no serà perquè no m'hagi mullat.

I així va ser que el 31 de desembre del 2009 es va acabar un miratge i la realitat, com el tsunami, escombrà totes les presumpcions. Vet aquí un gat, vet aquí un gos i aquest conte ja s'ha fos.

dimecres, 6 de gener del 2010

Blocaire Invisible 2009: Khalina

Doncs sí, Khalina, sóc el teu blocaire invisible, i com que l'únic que sé fer és fer programes d'ordinador i escriure i no crec que tinguis cap necessitat informàtica m'he inventat aquesta història a partir del teu nom, espero que t'agradi.

Fou en el temps on hi havia bèsties que pensaven i homes que semblaven bèsties, el temps on la màgia encara era un poder i on els deus eren tractats com es mereixien, amb por però sense respecte.

En aquell temps on la guerra entre els imperis del sud i de l'est tocava al seu final, on els exhaust exèrcits lluitaven més per conservar les forces que per acabar amb l'enemic, en aquell temps, dic, va ser quan es va voler buscar la pau.

Però en aquells temps de foscor i bruixeria, s'escoltaven els oracles i per una vegada coincidiren, tots menys un, amb la unió de les dues llunes s'hauria de portar a terme la unió dels hereus dels dos emperadors.

Però l'oracle discordant va predir que l'emperador moriria al poc de consumar la unió i la nova emperadriu arribaria al poder tota sola. També digué l'oracle que regnaria amb justícia i que establiria un nou ordre on ja no hi haurien ni emperadors ni reis ni deus.

L'emperadriu del sud estava prenyada i tots els auguris deien que seria un nen, mentre l'emperadriu de l'est esperava, havia d'esperar una nena. Però un secret fosc acompanyava el silenci de l'emperadriu, el part s'avançà i la nena morí a les mans de la llevadora.

Fou en aquell temps que una dona d'un poble proper, havent quedat prenyada d'un home desconegut, va tenir una nena d'ulls brillants. L'emperadriu, que pel seu càrrec estava al corrent de tots aquests afers feu portar la dona i la nena, li oferí adoptar la seva filla i comprà el seu silenci fent-la la seva dida.

La dona, sabent que l'alternativa era la fam i, molt probablement la mort, acceptà sense dubtes, de fet hauria callat tan sols saber que la seva filla tindria un futur que ella mai no li hauria pogut donar.

I així fou com en la unió de les dues llunes, a la plana del Concili foren presentats i concertat el matrimoni dels dos nadons, Itaur i Khalina, rebent tots dos la benedicció de sacerdots, mags, bruixes i oracles.

Passaren els anys fins que Itaur i Khalina tingueren l'edat per consumar la unió, foren presentats a la plana del Concili, Itaur era un guerrer de cap a peus, ben plantat, rude i poc lletrat.

Khalina semblava encara una nena, els cabells llargs cobrint l'esquena, els pits petits, potser massa per la seva edat, i la brillantor als ulls, aquella brillantor que sols pot emetre una ment privilegiada i culta.

Tant Itaur com Khalina havien estat educats sabent el seu destí, tan l'un com l'altre sabien que l'amor no era un requisit i que l'únic que importava era complir el pacte.

Khalina tenia por, tot i sabent el que havia de passar, veia en Itaur un monstre comparat amb els seus amants, tendres estudiants de màgia i filosofia que mai no gosaven tocar-la més enllà d'on ella els indicava.

Itaur i Khalina entraren a la tenda agafats de la mà i davant la mirada de tots. Dins la tenda Itaur canvià el seu posat guerrer. - Sé, Khalina, que esperes un barrut busca-bregues, a la fi és com m'han educat, però no vull ser el monstre que et violi sense miraments, potser no sóc massa llest, però he tingut bons amics que m'han donat consell, sigues tu la que m'indiqui el que he de fer.

I així fou com Khalina i Itaur uniren els seus cossos i les seves ànimes fins que el sol il·luminà de nou la terra. Sortiren tots dos de la tenda coberts amb l'aurèola cobreix els amants al matí i tots cridaren i festejaren la consumació de la unió.

Tots menys un, algú que desitjava tornar a l'infern de la guerra, algú que volia maleir aquell moment. Amb un somriure traïdor s'apropà a Itaur i l'abraçà mentre la fulla d'un ganivet es clavava al cos d'Itaur.

El silenci es feu a la plana, l'assassí quedà enfront Itaur mentre aquest queia a terra sense vida, Khalina cridà mentre s'agenollava al costat d'Itaur. La guàrdia agafà el criminal. - Senyora! Què li fem? - Preguntà el capità.

Khalina s'aixecà amb els ulls coberts de llàgrimes. - Per què? - Preguntà a l'assassí. - Per morir com un guerrer i no com un camperol. Prefereixo ser un traïdor que un covard. - Deixeu-lo anar. - Digué Khalina. - Senyora? - Preguntà el capità.

Khalina parlà per a tothom. - El preu de la pau passa pel sacrifici, podríem donar-li en aquest home la més cruel de les morts però això no ens assegurarà la pau, deixem-lo anar, volia morir com un guerrer i no com un camperol, ara haurà de viure com un traïdor, i que la seva mort sigui la d'un covard, si la vol, per la seva pròpia mà.

Khalina agafà el ganivet que segà la vida d'Itaur i l'atansà a l'home. - Si vols morir ja saps el camí, ningú et traurà la vida si no tu. - dit això s'agenollà al costat del cos d'Itaur i plorà fins que arribà la nit.

I així fou com Khalina es convertí en l'emperadriu del dos imperis i portà la pau i la justícia a tots els racons de la terra i amb la pau els camps tornaren a florir i els matins als pobles tornaren a olorar a pa recent i els carrers tornaren a sentir els xiscles de la quitxalla.