dilluns, 19 / maig / 2008

Eurovisió 2008

Encara recordo l’any que Massiel va guanyar el concurs, jo tindria uns sis anyets i llavors no entenia res de dictadures i putrefacció, anava a una acadèmia davant de casa on ens feien cantar el “Cara al sol” cada dia al tronar del pati, i jo llavors el veia normal. Amb el criteri d’avui tindria un ranquing d’expulsions molt honorable.

Amb el pas del temps, a mida que els meus coneixements m’anaven indicant que allò feia pudor vaig aïllar-me del pútrid concurs. De fet, han passat anys sense saber quan el feien.

Aquest any hi ha hagut dues efemèrides que m’han porta a pensar en ell, i començo per la més petita. Un tal Cliff Richards (o alguna cosa així) està mirant que li treguin el premi a la Massiel perquè els vots havien estat comprats.

Sr. Richards: Els seus també estaven comprats, no s’engany.

Mr Richards: Your votes were buiyng also. Don’t believe yours are not guilty.

I ara passem a Chikiliquatre.

D’acord, la cançó és una merda, D’acord no és un cantant és un actor. D’acord l’hi ha tret el lloc a algú que es podria promocionar al món de la cançó.

Però d’altres vegades s’han enviat bodris (recordeu les Ketchup com cas més recent), a més aquesta promoció la paguem entre tots i no estem parlant d’un projecte cultural, ni d’una acció humanitària, ni d’una aposta que ens pugui generar un rendiment propi.

Així doncs, els que vulguin que els hi pagui la promoció que parlin amb mi directament.

No vull oblidar que, ja fa anys que no guanya cap país que no sigui de l’est, que Itàlia ja no es presenta per voluntat pròpia, i no em crec l’excusa que ja tenen Sant Remo.

També vull tenir un record pels organitzadors, per pensar que som eixerebrats, i perquè els hi ha sortit el tret per la culata. Hores d’ara algú deu estar escrivint amb sang “Amb Internet no s’hi juga.”

I com que sóc un acèrrim Eurovisió-excèptic, i malgrat tot el suc que li han volgut treure al fenomen, que ja era d’esperar, vull donar el meu recolzament a l’engendre.

Per què? Doncs, perquè així perdrem, quedarem fora i ens podrem plantejar no tornar-hi, perquè en cas de guanyar, que no crec, tota Europa s’haurà de plantejar que cony estem fent, tots.

I, sobretot, perquè riurem de mala manera, com vam riure, en família, amb el “Salvemos Eurovisión”. Apa macos, a veure com la salveu ara!

dijous, 15 / maig / 2008

Escac i mat

Pilota, cuc, miserable, traïdor. Aquesta era l’opinió que en tenien els seus companys. Entestat en servir fidelment els seus amos realitzava les seves feines curosament. Portar la caixa, fer les entrades i sortides dels bancs, informar puntualment dels que arribaven tard i o s’anaven d’hora. Fer informes exhaustius del que lligaven en hores de feina.

La seva presència a la màquina de cafè provocava corredisses pels passadissos. Ja feia temps que no es parlava amb ningú, els caps tampoc no se l’estimaven, recordaven aquell que es tirava la recepcionista i com s’ho va fer per que l’informe arribés a dalt de tot.

Ningú no sabia com s’ho feia, però sabia tot el que passava a l’empresa. Res no escapava de la seva observació. Fins i tot va arribar a informar de les dones que feien servir tanga, cosa que al número ú, catòlic fonamentalista, no li feia gens ni mica de gràcia.

Aquell dia no va aparèixer. A primera hora tots van pensar que potser estava malalt, però ningú no va trucar fins que un dels caps, va ordenar que ho fessin. Les trucades van resultar infructuoses. Llavors, el cap en qüestió va demanar algú que fes una operació de pagament. Rera una llarga estona per recuperar les claus d’accés a l’ordinador, al programa del banc i a l’apartat de pagaments, el sistema va emetre una denegació per manca de saldo.

- Què collons m’està explicant! – Va escridassar el cap. – Aquest compte te una pòlissa d’un milió d’euros! I ahir hi havia saldo positiu! – El cap es va anar a l’ordinador, va entrar en el detall del compte, de sobte la cara li va canviar de color, primer vermell, desprès blanc. –Senyor, es troba malament? – un moviment indecís de la mà intentava dir que no.

Va apagar l’ordinador de cop amb l’interruptor, s’aixecà i entrà al seu despatx a corre cuita, al tancar la porta van tremolar tots els envans. Al cap d’una estona havien entrat al despatx tots els caps, del més petit fins al número ú. S’escoltaven crits inintel·ligibles. Llavor sortí un altre dels caps.

- Vostè! – va dir a un noiet que feia poc que havia entrat. – Surti cagant llets a casa d’aquest home, agafi un taxi si cal, vull saber si és a casa seva, ens truca tan bon punt arribi. Tingui. – li atansà un mòbil de darrera generació i un plec de bitllets de cinquanta i cent euros. Si fa no fa uns cinc-cents en total. – A que espera, Ja! Ja!

El noi va sortir corrents, no estava segur del que passava, però sentia tanta por que no es va adonar que no tenia l’adreça fins haver baixat a la porteria. Intel·ligentment, en comptes de pujar de nou va trucar a un dels companys per que li donés.

Al despatx esperaven amb ansietat la trucada. Les mirades ballaven entre el monitor i els Rolex, alguns imitacions barroeres. Al final va sonar el telèfon. – Sí? Com que no hi ha ningú? Què vol dir? Segur que no s’ha equivocat d’adreça? No, no pot ser! Està segur? D’acord. Torni’s, gràcies. – La cara de l’home era un poema. – Algú, alguna vegada, ha anat a casa d’aquest individu? – Ningú no va respondre.

– Senyors, ens ha ensarronat, aquest mal parit s’ha anat amb tots els cèntims de l’empresa. L’adreça, segons el noi que he enviat, és un edifici tapiat de dalt a baix, ha preguntat i fa més de deu anys que no hi viu ningú. Pel que hem vist fins ara se’ns ha rifat més de cent milions d’euros.

- Truquem a la Policia, l’enxamparan aviat. – Va dir un d’optimista. – Sí, truquem, però aquest bandarra ja deu estar a l’altra banda del món. Definitivament, senyors hem begut oli.

El noiet torna al despatx, un batibull de gent el rodeja. – Què passa? què has vist? – No res, no hi era, l’adreça és un edifici abandonat. – Algú des de darrera un monitor s’exclama. – Collons! – Tots es giren. - Què? Què? Què? Què? – Que s’ha portat la pasta! Quin mal parit! No queda un euro enlloc!.

Un silenci sepulcral envaeix la sala. De sobte una veueta gossa preguntar. – Però això vol dir que ens hem quedat sense feina? – Les cares de pànic és multipliquen. Una dona major arrenca a plorar. – Tinc 55 anys, on vaig ara?

El correu electrònic salta a totes les màquines. Tothom se’n va a mirar, el mateix correu per a tots, empleats o caps.

Senyor gran cap “jo me la casco al bany.”, senyors caps de departament “No sé fer res però algú altre ho farà.” Senyor empleats “Mentre pugui em tocaré al figa, o la polla, respectivament.”

M’he portat exactament 10.370.123,00 €. Hores d’ara serè, amb la morterada, a un país idíl·lic on penso viure sense fotre brot. Però, com que no sóc rancuniós, he deixat una declaració signada fent-me responsable d’aquest magnífic desfalc.

M’oblidava, no cal que em busquin, m’he canviat la identitat, i com que sóc molt moderat en les meves despeses no em detectaran.

Arriba l’hora dels comiats. Que us donin pel cul a tots!

El silenci regna en tots els racons, les cares compungides, les mirades perdudes, els ulls amarats de llàgrimes. El noiet recull les seves coses, es treu de la butxaca els cèntims que li ha donat el cap i el deixa sobre la taula. Els caps surten del despatx, en silenci, bandejant el cap. – Sisplau baixin tots a la nau. – Diu un d’ells.

A la nau tots els treballadors esperen escoltar el que ja saben. El número ú, agafa un micròfon d’un sistema de megafonia obsolet que encara rodava per l’empresa. – Amb la veu tallada, explica els fets i enllesteix amb una arenga, prometent l’impossible. – Amb l’ajut de tots sortirem d’aquesta. – Insuflant un optimisme injustificat. – Sols hem perdut el “cash” els actius de l’empresa son superiors, molt superiors al deute. – Mentint descaradament. – l’”Staff” seguirà al peu del canó fins al final.

Al dia següent el nombre de baixes era exactament igual a l’”staff”, cap dels caps no va tornar, els treballadors es miraven uns als altres sense saber que fer. El noiet s’adonà que els cèntims seguien a sobre la taula. Va fer una ullada al voltant i se’l va embutxacar. – Aquí no fem rés. Jo me’n vaig. Apa siau. – Va dir sense esperar resposta.

dimarts, 13 / maig / 2008

El primer pas

La veia tots els dies darrera la barra, a l’hora d’esmorzar. El cabell negre, curt excepte per una cua al centre del clatell que li recorria l’esquena. Els ulls negres, profunds, suggeridors i el somriure constant. Esperava amb delir que les mans llargues de dits prims servissin la tassa per poder admira-les.

La somiava etèria, escorredissa entre les seves mans, inabastable, translúcida. La somiava xiuxiuejant, abraçant-lo un instant per després fugir sense ni tan sols trepitjar el terra. Es somiava ell perseguint-la entre rialles, en prats desconeguts, fins atrapar-la i abraçar-la.

Aquelles hores del matí des de que arribava a la feina fins que era l’hora de l’esmorzar es feien eternes. Després, al demanar-li el cafè, angoixat per l’espera i tractant de trobar un petit contacte amb els dits d’ella, quan li ho atansava.

Aquell dia ella el mirava insistentment, no somreia, quan li va demanar el cafè va deixar anar un – i res més? – No, res més, gràcies. – Li va servir el cafè sense donar-li temps a agafar-ho, remugant entre dents alguna cosa. Ell es prengué el cafè i acotà el cap, l’havia fet sentir-se malament, s’havia acabat.

Al matí següent la rutina el va portar de nou a la cafeteria, de nou a demanar un cafè, sense mirar-la, sense intentar tocar els seus dits quan li apropava el cafè. Ni es va adonar de la mirada d’ella, no va saber veure que la tassa va romandre a l’aire mes temps que no calia, no va sentir un sospir ofegat quan ella s’anava.

Va pagar el cafè i es va aixecar, estava a punt de travessar la porta que una mà li agafà el braç. – Espera. – Era ella. – A quina hora acabes? – Ell va envermellir. - A ... a les cinc. – Quina porta? – eh? – Que en quina porteria t’espero? – Ah ... la C. – Allà seré. – Li va plantar un petó als llavis i se’n va tornar darrera la barra.

Quan es va trobar davant la taula de la feina no recordava haver fet el camí de tornada. Algú va fer conya amb la cara de babau que portava, ell no s’immutava, el seu cap estava a la porta a les cinc.

Els darrers minuts es feien eterns, semblava com si totes les agulles dels rellotges s’haguessin entrebancat a les quatre cinquanta-nou. Al final, el gran rellotge de l’oficina va saltar de minut. Va apagar l’ordinador, entaforà els papers al calaix i agafà la jaqueta mentre saltava de la cadira. Amb prou feines va dir adéu.

La gent s’amuntegava davant l’ascensor, va enfilar les escales, baixant-les com mai no ho hauria fet, amb prou feines no havia arribat a eixir que la va veure, radiant, somrient. Per un moment s’espantà. Què li diria? Què havia de fer?

Ella, al veure’l, se li atansà es penjà del seu coll i li va fer un petó llarg i profund. – Me’n dic Anna. I tu? – Pe pe Pere. – Pe pe Pere? O sols Pere? – va dir ella rient. – Sols Pere. – Anem? – Sí ... on? – No ho sé, per variar podries fer alguna cosa tu, com decidir on anem. – Ja ... a prendre alguna cosa? – Per començar està bé, però a la cafeteria no, que la tinc molt vista.

Van agafar el bus cap al centre i es van perdre pels carrers de la ciutat abraçats, parlant, petonejant-se, somiant-se l’un a l’altre, fins que la nit els va desdibuixar.

dissabte, 10 / maig / 2008

Premis



No es pot anar sempre contracorrent, i això dels premis m’ho mirava una mica de lluny, però queda clar que en cada món hi ha uns costums i en el món dels blocs el donar premis és un d’important.

Que significa donar o rebre un premi? Desprès de rumiar-ho, a partir del primer que m’han donat, crec que la resposta és una aclucada d’ull. Quan algú et dona un premi et diu que li agrada el que fas al bloc, el que dius, el que penses.

La part més dura és decidir a qui li dones, si conec molt poca gent! Trobar cinc persones per premi ... Les veuré magres!

Però no serè jo qui faci el lleig així que aquí el Teniu.

La Núr (
L'Habitació dels mals endreços) m’ha concedit (el 5 d’abril, ja fa un mes!) el premi “Dardo 2008”, la llegenda del premi diu així:

“El I Lliurament de Premis Dardo 2008 s’obre pas entre un gran elenc de premis de prestigi reconegut en el món de la literatura. Amb aquest premi es reconeixen els valors que cada blocaire mostra cada dia en l'esforç per transmetre valors culturals, ètics, literaris, personals, etc.; que demostra la seva creativitat a través del seu pensament viu, el qual és i roman innat entre les seves lletres, entre les seves paraules trencades”.

He de reconèixer que em va sorprendre, no m’ho esperava pas i t’ho agraeixo Núr, em vas fer sentir molt bé.

Jo li donaré a:

Plugim-constant, (
Plugim constant) perquè el que escriu m’és proper, perquè quan alguna cosa no li agrada m’ho diu clarament i perquè va ser capaç de tirar endavant el seu bloc malgrat algú proper li va criticar que ho fes.

La Lluna, (
Llàgrima de lluna) perquè els seus textos m’arriben al cor.

Sara Maria, (
Un racó del món) perquè les seves fotografies m’encanten i perquè som de la mateixa “quinta” (jo en sóc una mica més gran).

Jaqueline, (
Realitats i miratges) perquè m’agraden els texts/poemes que escriu i vull, voldria que ho seguis fent.

El tacte de les paraules, (
El tacte de les paraules) fa poc que la he descobert i m’agrada el que escriu.


I ara el segon premi, l’Striper (
Striptease d'històries) m’ha concedit el premi “Luz de gas” (el dia 6 de maig) per la meva “obra” eròtica, Agraït Striper, espero fer-te obrir les finestres moltes vegades més. He de dir que aquest premi m’ha servit per conèixer algú del sud, Luz de gas (Luz de gas).

Jo, en el meu torn el concedeixo a:

Cesc, (
Sense fer soroll) perquè està lluitant per sentir-se bé.

Lant, (
Dev/avalot) perquè amb les històries de Bunny, el conillet grindale, he rigut moltíssim, i perquè és tan bandarra com jo.

Mia, (
El diari vermell) i Mima, (Mima'm) perquè s’animin a escriure, que fa temps que no en llegim res d’elles.

Natura i Serendipitat, (
Anatomya del Sexe) Perquè fa poc que han començat, perquè m’agrada la gent que fa les coses per convenciment (m’encanten les k de Natura dissimulant una més que acceptable ortografia) i perquè m’agrada que les dones diguin la seva sobre sexe, que ja n’hi ha prou d’anar perduts.

dijous, 8 / maig / 2008

El meu nen

És cert, parlo poc d’ell, molts sabeu de l’existència de la meva nena i, ho reconec, és més senzill emocionar-se amb el que fa una criatura de tres anys que amb un “borinot” adolescent.

Però avui vull parlar d’ell, perquè de fet ja no és un nen, amb dinou anys a l’esquena no se li pot dir nen, o sí. Ell no ho sap, però n’estic orgullós d’ell. Estic orgullós que se’n tregui els estudis, que prengui decisions sobre la seva vida, que estigui segur d’ell mateix.

Divendres anirem a dinar, la seva mare i jo al restaurant de Sant Ignasi, l’escola on estudia, ell serà allà, potser a la cuina, potser a la sala, depèn del que li toqui aquell dia.

Jo sabré que, d’una manera o altra, el que ens serveixin a taula serà feina seva, que totes les bronques, tots els renecs, tots els maldecaps han donat fruit, ell.

D’altres pensaran que ells voldrien que els seus fills fossin metges, advocats, enginyers ... Jo vull que els meus fills siguin ells, que es facin el seu futur, a la seva mida, amb el seu esforç.

I avui sé que ell ho ha fet, ha elegit, s’ha compromès i està tirant endavant. La vida empeny massa fort per deixar que t’arrossegui sense més.

I sé que el que faci ho farà el millor que sàpiga, que és molt (hauríeu de tastar els seus coctels i el seu pastís de formatge) i que el seu futur, si més no, dependrà en molt d’ell.

Ara les notes autobiogràfiques:

No, no son fills de relacions diferents, fa vint-i-dos anys, si fa no fa, que som junts la meva companya i jo, potser ell va venir una mica d’hora (ja en portàvem dos anys vivint junts) i va gaudir d’un estatus de fill, nebot i net únic per ambdues bandes durant vuit anys de la seva vida.

La petita gaudeix, encara que se li faci una mica difícil (ni vulgueu saber com corre la pelussa.), d’una bona colla de cosins, uns més grans, altres més petits, i d’un germà gran que deixa petit el “primo de zumosol”.

Ahir va preparar dos plats per un concurs, i ara pecaré de pare i us poso les fotos, sols he tocat la brillantor i el contrast. A ell, lògicament, li vaig dir que era per plorar de gana, però us asseguro que estaven genials.

Estrella de macarrons farcits d'estiu

Lassanya de macarrons farcits de primavera

dilluns, 5 / maig / 2008

Almoina

La va veure a la porta d’un supermercat demanant almoina, era jove, vint i tants. Què era el que la hi feia atractiva? No s’ho explicava, portava la roba bruta, no tacada sinó bruta de fer temps que no es renta en condicions, els ulls de la noia, plorosos, no semblaven amagar l’engany.

Va intentar anar-se’n vàries vegades, però alguna cosa el portava de nou cap a ella. – Potser si ... No, és una bestiesa. – Remugava. Al final es va decidir, se li apropà. – Has esmorzat? – Ahir no vaig sopar. – Vine. – A què? – Vols esmorzar? – Sí. – Doncs, vine.

Van entrar a una cafeteria, la mestressa els mirava malament però no va dir res, ell va demanar un cafè i li va dir que demanés el que volgués, els ulls de la noia s’anaven darrera un entrepà de truita a la francesa d’un dels clients, però callava. – Per ella un entrepà de truita a la francesa i un cafè amb llet? – Sí, gràcies. – Va respondre la noia.

Mentre portaven la comanda ell va començar a explicar-se, si més no a intentar-ho. – Ja sé que et semblarà estrany això, però crec que, si m’acabo d’explicar bé podem arribar a un acord. – Ella se’l mirava una mica desconfiada, però aquell esmorzar de franc pagava el risc.

Ell continuava divagant en les seves explicacions mentre ella engolia l’entrepà desesperadament. – Voldria saber alguna cosa de tu. Vius amb la família? – Ella el fità. – Visc sola, no tinc marit, no tinc fills, no tinc ... no tinc res.- Una llàgrima que queia per la galta va ser engolida per la màniga del jersei.

Ell la mirava sense saber que fer. – Et drogues? – Va deixar anar graponer. – Suposo que és una explicació al meu estat. – Va dir ella, molesta. – No, no em fico res. Content? – Perdona’m, de vegades no tinc gens de tacte. - Es va excusar ell.

Desprès de repensar-s’ho al final va parlar. – Necessito algú que en tingui cura de casa meva, treballo molt i quan arribo no tinc ganes de posar-me a netejar, de vegades he de menjar de bar perquè quan arribo el frigorífic és buit. Tens on dormir?

Ella es quedà pensant una estona. – Sí, es clar, a un caixer del carrer Aribau, si més no, no passo fred. M’estàs proposant que faci de minyona? – Sí, crec que és el que t’estic proposant. – Ella va riure. – Perdona, pensava que m’anaves a dir de cardar a canvi de cèntims. – L’Hauries acceptat? – Ella va deixar de riure. – T’he de respondre? – No, deixa-ho, ... el meu cap de vegades dona moltes voltes.

Van seguir parlant una estona, ell li va explicar que disposava d’una habitació buida, amb un llit, no gaire còmode, però. Van acordar un preu per la feina que faria, les feines a fer, els dies de lliurament i d’altres detalls. – Quan podries venir? – Ara seria molt aviat? – Ell es quedà pensant. – No he tingut temps de preparar res. – No cal.

Tots dos van anar cap a casa de l’home, parlant de nimietats, fins i tot es van permetre algun acudit. Al arribar li va ensenyar la casa, l’habitació d’ell, el menjador, la cuina, el safareig, l’habitació d’ella, el bany. – Si vols pots fer-ho servir per dutxar-te, ara. – Es va quedar callat per un moment. – Perdona’m volia dir ... – No pateixis, sé que faig pudor. Però no tinc res mes per posar-me ... – Ell va rumiar una mica, va entrar a la seva habitació i sortí amb un barnús. – Ho sento, és tot el que tinc. – Home, per estar per casa pot haver-hi prou, però ... Seria molt demanar una petita bestreta en forma de roba? – Suposo que no. – El que passa és que jo no puc anar a comprar-la. – Bé ja aniré jo, una camisa i un pantaló? De quines talles?

Ella agafà un bolígraf i un full d’un bloc de notes i va apuntar el que necessitava i la talla de cada cosa, ell es va mirar la llista i es va envermellir – Algun problema? – Dona, jo ... les calces i el sostenidor .. em fa una mica de cosa ... no sé. – No voldràs que faci servir uns calçotets teus. – No es clar, però aquestes coses són una mica personals, i si no t’agraden?.

Ella va riure – Blanc i baratet, és sols per sortir del pas. – Li va dir mentre es ficava al bany amb el barnús a la mà, just abans de tancar la porta va treure el cap i va dir. – Gràcies.

Ell se’n va anar al centre comercial a buscar la comanda, va veure una botiga de roba, buida de clients i sols una dependenta jove, va entrar i desprès de saludar li va atansar el paper. – Necessitaria comprar això. - La noia mirà la llista, somrigué i preguntà. – Per la xicota? – Ell va envermir. – No, d’això ... és una mica difícil d’explicar ... ella vol una cosa senzilla ... és que ...

La seva ment va fer un salt en el buit i s’inventà una història versemblant. – Acaba d’arribar en avió i li han perdut les maletes, no te res que posar-se, m’entén? – La dependenta sembla convençuda, obre uns calaixos i treu les peces íntimes. – Voldrà elegir-les vostè? – No, no sabria com ...

– D’acord, miri, li poso aquestes calcetes tenen unes puntetes que fan molt sexi ... – Ell va envermellir encara més. – No, sisplau, si vostè pensa que estan bé, ja n’hi ha prou. – d’acord. – Diu ella. – La camisa i el pantaló voldrà elegir-los? O prefereix que ho faci jo també? – Faci-ho vostè, sisplau.

La dependenta, acostumada a lloar les peces que ven, a convèncer la gent per que es portin allò que no pensaven se sentia incòmoda. Va elegir un texans normalets i una camisa blanca sense pretensions. – Voldrà alguna cosa més? També tenim roba d’home. – No, gràcies, com li he dit és una emergència, li diré on l’he comprat. Gràcies.

De tornada se la trobà amb el barnús, assecant-se el cabell amb una tovallola, el barnús deixava veure la pell lluent del pit, ell es quedà embadalit, ella es cordà una mica més, sense esverar-se i amb un somriure trapella. – L’has comprat? – Sí, tot, aquí. – Va dir ell sobreposant-se a l’embadaliment.

Ella agafà la bossa i, desprès d’un gràcies es tancà a l’habitació. Una estona desprès va sortir ja vestida. – T’has gastat una fortuna en això. Que no hi ha un hiper per aquí? T’hauria sortit a meitat de preu, com a mínim. – A l’hiper se m’hauria fet etern el agafar allò. – Les calces? – Sí. – Ella, amb un somriure li agraí i se’n tornà a la seva habitació, volia descansar, potser pensar.

Els dies transcorregueren amb normalitat, de dilluns a divendres ella mantenia el pis net i la roba endreçada, al frigorífic hi havia menjars preparats, tal com ell li havia indicat, ella sols havia de cuinar per si mateixa.

Ell s’anava al matí, d’hora i tornava a quarts de nou tocats, li deia bon vespre, feia una dutxa ràpida i es feia un sopar ràpid, li deia bona nit i es tancava a la seva habitació, A dins, encenia la televisió o llegia o escoltava música.

Els dissabtes al matí passaven comptes, revisaven el rebost i feien la llista de la compra general. Desprès de dinar, únic moment en que tots dos menjaven junts, ell feia una dutxa, es vestia i se n’anava i no tornava fins quarts de quinze.

Ella tenia tot el dissabte a partir del migdia fins dilluns al matí per allò que volgués. Al principi va aprofitar per anar a comprar-se roba, desprès per anar al cinema, a prendre una copa, o alguna discoteca. Poc a poc es quedava més a casa. No tenia sentit, però s’esperava sense dormir fins que sentia com s’obria la porta.

Un dissabte, tot dinant, ella va començar a parlar. – Ja sé que no tens perquè donar-me explicacions, però tinc curiositat per saber on vas els dissabtes. – Ell se la fità, el semblant se li va enfosquir. – No facis preguntes de les que no vulguis sentir la resposta. – Disculpa’m, sols era curiositat.

Ella va passar-se la tarda remugant, per què sentia aquella angoixa? Per què volia saber que feia ell? Sense adonar-se es va trobar a l’habitació d’ell, asseguda al llit, els ulls se li van omplir de llàgrimes i es va deixar caure.

Quan ell va tornar, se la va trobar dormida a sobre el llit, abraçada al coixí. Es va posar una mica neguitós. Com s’ho feia per despertar-la ara? Va pensar d’estirar-se al sofà i deixar-la dormir. Però al final va decidir-se, se li va apropar, cridant-la pel nom, movent-li l’espatlla lo mes suau que sabia.

Ella va obrir els ulls, de sobte es va recordar d’on era, es va aixecar d’un salt. – Perdona’m, no sé que m’ha passat, jo, jo ... – No passa res, tranquil·litzat. Au, ves a la teva cambra.

Al matí, en esmorzar, es miraven neguitosos, ell li voldria preguntar, però no gosava fer-ho, no fos cas que pensés que la renyava. Ella rumiava sobre el que havia pensat mentre plorava. Al final, com no, va ser ella la que trencà el silenci. – Estic disposada a sentir la resposta.

Ell es va quedar parat, per un moment no sabia de què li parlava. – Ah, val, n’estàs segura? – Sí. – Que és l’únic que no t’he demanat mai? – Ella callava, pressentia la resposta, però no volia ser ella qui ho digués. – Què és?
Ell es va aixecar, nerviós, fins i tot enfadat. Li costava dir-ho, reconèixer-ho. – Doncs, sí, vaig de putes. Què? Ja he caigut prou avall? – Ella se’l mirava tractant de no esverar-se. – Perdona, però un home com tu, no diré que cada dissabte, però no em crec que no puguis lligar.

Ell va tornar a seure. – Sí, clar, segurament si no fos un cagat, sí que lligaria. Però si quan se m’acosta una dona, surto per cames! No, ja fa temps que vaig decidir que no. – Van quedar tots dos callats. Ella es va vestir i se’n va anar tot el diumenge fora, es va perdre per jardins i passeigs, va dinar a un xinès i va tornar amb nit tancada.

Quan va entrar ell estava mirant la televisió, en veure-la va apagar de seguida. Ella es va treure la jaqueta i va deixar la bossa. – Què miraves? – No res. – Puc mirar-ho amb tu? – Es que ... és una pel·lícula ... – porno? – Ell s’envermellí. – Sí. – Doncs la vull veure, puc?.

S’assegué al seu costat i va encendre la televisió sense esperar la resposta. Van veure la pel·lícula plegats, en acabar ella li digué. – Saps, avui he pres una decisió. No penso viure més en aquesta casa si continues anant de putes.

Ell es sentí amoïnat. – Ja, l’entenc, val, et faré la liquidació. – Es va aixecar li va preparar un taló i li va donar. – Pots dormir aquí aquesta nit si vols, fins i tot si necessites uns dies... – Ella va agafar el taló se’l va mirar, va somriure i el va fer bocins.

Ell s’havia quedat palplantat, no entenia res, ella s’aixecà, l’agafà del coll de la camisa i, tirant-lo cap a ella, li va fer un petó. Quan van separar els llavis ella el mirà. – M’has entès ara? – Ell no responia estava petrificat. – Però ... jo ... tu ... – Calla i anem. – On? – On? Desprès de les marranades que hem vist? Al llit! Au passa! Amor.

divendres, 2 / maig / 2008

Avís als seguidors de l'Ada

Aquest matí no he pogut posar l'avís, però, el que no us molesti (o us agradi) l'altre bloc, la Història que he penjat és de l'Ada.

Avís especial Finestreta: Als primers paràgrafs hi ha un comentari cap a tu (net i polit), no sé si tens molt problema amb l'altre bloc, en tot cas està a la part que hauria pogut penjar en aquest.

Salutacions a tots.