diumenge, 20 de setembre de 2015

27S Eleccions a Catalunya


D'aquí a uns dies, el 27/09/2015 haurem de decidir si volem o no començar el camí cap a la independència. És per això i no pas per un altra cosa que un director general d'una gran empresa ha fet un discurs en la línia dels cacics andalusos: «Si votais al Frente Popular las conscuencias seran desastrosas». No calen més comentaris.

També per això la Federació Espanyola d'Entitats Financeres, els grans bancs, aquells que no van tenir problema en vendre preferents a gent no preparada i a gent confiada, aquells als que hem hagut de rescatar amb els nostres diners, també ens auguren un futur desastrós.

El cert és que a alguns bancs internacionals se'ls fa la boca aigua si algun d'aquest bancs decideix anar-se'n de Catalunya, podrien oferir una recuperació d'hipoteques i fons d'estalvi segurament amb molt millors condicions que les que tenim ara, això acabaria provocant una crisi en aquestes entitats i ho saben. No s'aniran, no poden.

Tanmateix això ho dic jo i em podeu creure o no però si voleu por us puc donar un altre: Si no avancem cap a la independència Espanya aplicarà les normes de la victòria, suspendran sí o sí el Parlament català i la Generalitat, es frenaran totes les inversions, les poques que hi ha en marxa, i per suposat no s'iniciaran d'altres, com el famós corredor del Mediterrani.

Doncs com ara ja en tenim por a tot, ens hi podem oblidar i veure quines opcions tenim:

PP i Cs: Si voleu una «España unida» i que els catalans paguem la factura aquestes són les vostres opcions. No us enganyeu, no hi ha diferència, bé crec que una però això per a les generals, si no vaig errat en Rivera sap anglès, en Rajoy ... no, definitivament no.

Catalunya sí que és pot: El què? anar a Madrid a que ens espeterneguin el cul com sempre? És l'opció federalista d'esquerres, diuen que si guanyen ells, a Espanya, canviaran la constitució i Catalunya serà un estat federal dins Espanya ... Sí ets d'esquerres i tens prou paciència aquesta és la teva opció. Quan se t'acabi la paciència avisa que parlem.

UDC: Sols se m'acudeix una frase: Descansi en pau. En una altra situació diria que és el vot ideal per a aquell que sentint-se de centre-dreta o dreta vol que Catalunya sigui un estat federal dins Espanya. Però tal com estan les coses no us recomanaria votar-los, no pel que defensen sinó perquè com a partit parlamentari no tenen cap futur. Ho sento.

Junts pel sí: D'acord a mi no m'acaba d'agradar en Mas però avui per avui és el líder indiscutible del centre-dreta català i si tinc clara una cosa és que per a cap projecte d'estat, fins i tot per un estat federal, cal que hi siguem tots, (en genèric) dreta i esquerra. I com que tenim a Romeva, Forcadell, Casals i Junqueras tinc la sensació que l'amic Mas no farà, no podrà fer, un pas enrere; a més ara ja no té al Duran dient-li «això no va bé»

CUP: De debò, són el futur de l'esquerra catalana, comparteixo amb ells moltes idees però d'altres importants no. Si et sents d'esquerres, anticapitalista i vols la independència de Catalunya, si el cos o l'ànim no et permet votar en Mas, vota'ls, trobarem punts d'acord per arribar a la independència, han demostrat per activa i per passiva que són uns grans negociadors.

No cal que us digui a qui votaré, crec que l'he dit altres vegades i es dedueix clarament del que escric, el que sí us demano als que dubteu, als que teniu por és que penseu que tots els canvis tenen riscos però no moure's és abocar-se al fracàs. Si us il·lusiona sols que sigui una mica el tirar endavant aquest país, voteu o Junt pel sí o la CUP, voteu independència.

dimarts, 15 de setembre de 2015

Una de fills de puta


No volia posar-me, públicament, en el tema dels exiliats sirians però veure segons quins comentaris i la resposta d'Europa m'ha empés a fer-ho.

Quan la gent surt del seu país empesa per una situació precària, per una guerra o per un desastre natural pensar que posant una tanca els mantindrem a ratlla és afirmar categòricament que un és un babau, curt de gambals i idiota, a més d'un fill de puta. Aquesta gent passarà, trigarà més però passarà, l'hem vist a Ceuta i Melilla, a les «pateres» o «cayucos» i el veurem a Hungria no ho dubteu. Les tanques no serveixen, punt.

Llavors, seré clar i dur, sols queden dues opcions, una és obrir les portes i deixar-los passar, encarar la situació i trobar solucions, però d'aquest parlaré més endavant. L'altra ser tan fills de puta com ho hem estat per posar tanques però més intel·ligents i matar-los, sí, matar-los disparar sobre qualsevol pobre desgraciat que salti les tanques, enfonsar els vaixells plens d'exiliats sense pensar-hi. Serem uns fills de puta, sí, però el problema estarà solucionat.

Molts us vau impressionar amb al foto del nen mort a la platja, he de reconèixer que jo no, o no tant que d'agradar no em va agradar, acostumo a ser molt fred mirant imatges i sovint em pregunto moltes coses sobre la imatge.

Els pensaments però sí m'impressionen i el que em va impressionar van ser les declaracions del pare del nen, no va perdre un fill, va perdre tota la família i va rebutjar l'asil que el van oferir, volia repatriar els cadàvers de la seva família i tornar a casa. Per a quina merda volia ser asilat si allò que volia salvar, la seva família, l'havia perdut. Felicitats, ja en tenim uns quants papers per ficar-nos-els pel cul.

Vaig llegir un rètol que deia aproximadament «mentre que hi hagi gent aquí en atur cap emigrant». Bé, comencem qui ho penjava te família d'origen emigrant, de sudamèrica per ser més exactes, a més sé positivament que és fill d'emigrants, com ho sóc jo. Ho sento però que un fill d'emigrants amb família emigrant hauria de ser prou intel·ligent per saber que la frase dels collons inclou la seva família al complert. Dit d'una altra manera, cap emigrant és cap emigrant, sense excepcions i si estàs d'acord amb la puta frase fes la maleta i ves-t'en.

Deia que parlaria de la primera opció, deixar que entrin. Sí, ho sé, un munt de gent de cop, no sabem on posar-los no sabem com els hi donarem de menjar, no sabem ... no sabem res. Però hi ha una cosa clara quan «els de fora» venen armats a continuació la misèria l'envaeix tot. Però quan venen famílies, gent que fuig d'una guerra, com ara, després del xoc inicial sempre es troben solucions, sempre.

Aquesta gent, la majoria, tornaran al seu país tan bon punt puguin, els que es quedin, menys dels que ens pensem, començaran el llarg procés d'integració, un procés que, no ens enganyem encara estem fent els fills d'emigrants.

I per acabar, la història, tota Europa ha patit l'exili, gent desplaçada per les guerres mundials i la guerra civil espanyola i no hi ha cap seguretat que no l'haurem de tornar a patir. Si ara obrim les portes, si arriba el moment, desitgem que no, sempre hi haurà una part dels hereus del refugiats d'avui que recordaran que un dia els vam acollir. Però si avui decidim ser un fills de puta i tanquem les portes aviseu els vostres fills i que ells avisin els seus fills, arribada l'hora no esperem cap ajut. No ens el mereixerem.

divendres, 11 de setembre de 2015

Sr. Pablo Iglesias


Disculpeu que l'escrigui en la llengua de l'imperi, vull que no els hi calgui traductor)


Al Sr. Pablo Iglesias:

Pablo, Pablito, Pablote, a ver como te lo explico. Yo soy hijo y nieto de emigrantes, gallegos para más señas, y sí estoy orgulloso de mis orígenes, orgulloso de mis padres y orgulloso de mis abuelos.

A ver si lo entiendes, soy, me siento y estoy orgulloso de ser catalán, de vivir en Catalunya la tierra que permitió o mis padres y abuelos vivir cuando la suya no les dió más.

Que te quede claro Pablito, el 27S votaré, y votaré Junts Pel Sí, y mi hijo, biznieto y nieto de emigrantes y orgulloso de ello votará seguramente (el lo decidirá) a la CUP.

Para que lo entiendas Pablote, no vamos a votar aquello que ya votamos antes y que no sirvió de nada, no es que no seamos federalistas, que lo somos, es que no nos creemos que España lo sea y cómo a España le molesta que seamos lo que somos les vamos a hacer un favor, votaremos independencia, Catalunya dejará de ser un problema para España y España para Catalunya y todos, absolutamente todos podremos ser tan felices como nos deje la vida.

Así que ya sabes Pablote, centrate en las elecciones de diciembre, las generales, que tenéis mucho trabajo por delante, y clava ya el puñetero clavo que necesita España.

 

dijous, 16 de juliol de 2015

27S15

    En els dies següents a la victòria aclaparadora de la llista independentista encapçalada pel Sr. Romeva el govern espanyol procedí a invalidar les eleccions del 27/9/2015 i anomenar presidenta de la Generalitat a la senyora Alícia Sanchez-Camacho, ordenà als Mossos d'Esquadra la detenció de Romeva, Forcadell, Muriel, Mas i Junqueras aixó com la il·legalització de CDC, ERC, ANC, Omnium, Sumate i qualsevol associació que promogués la independència de Catalunya.

    La Unió Europea, en una situació que els hi feia impossible mirar a una altra banda va exigir al govern espanyol acceptar el resultat de les urnes. La Resposta de Rajoy va ser amenaçar amb la sortida d'Espanya de la UE, la contra-resposta el parlament europeu va ser taxativa, Espanya quedava suspesa com a membre de la Unió fins tenir un govern plenament democràtic.

    En un primer moment semblà que els Mossos, integrats per decret llei en l'exèrcit espanyol, obeïen les ordres dictades des de Madrid, fins que en la matinada de l'1 d'octubre preneren el control de les unitats de l'exèrcit a Catalunya i procediren a la detenció en ple del govern colpista de Sanchez-Camacho i els parlamentaris del PP i Ciutadans que hi donaren suport.

    A despit del que s'havia acordat abans de les eleccions va ser Raül Romeva qui va ser anomenat president en el que es va anomenar el pacte de les cel·les, Mas va ocupar la cartera d'exteriors i Junqueras va assolir la vie-presidència.

    El dia vint de novembre Mariano Rajoy suspengué la Constitució i  decretà l'estat d'excepció per a tota Espanya il·legalitzant tots els partits des del PSOE fins a Podemos. Malgrat esperava el suport dels EUA, el president Obama va ser el primer en desautoritzar-ho i ordenà les forces americanes no donar cap suport al govern, ja colpista, espanyol.

    Els disturbis es van apoderar del país amb l'aparició dels esquadrons de la mort i la insubmissió de part de les forces armades. Això va suposar un punt de no retorn, Europa va començar a parlar i donar suport als nous interlocutors: Catalunya i Euskadi en un primer moment, Galícia, Balears i Andalusia a mitjans de desembre, València i les Canàries al febrer de 2016.

    El Juny de 2016 el govern Rajoy era derrocat, i executat, i s'establia un govern provisional que ordenà la captura de tots els membres del Partit Popular i dels esquadrons de la mort, suspengué les accions militars contra els territoris escindits i començà un procés constituent al que aquests darrers van ser convidats.

    Catalunya no es va incorporar al procés espanyol, bona part dels membres de la UE ja l'havien reconegut, els EUA li havien atorgat un estatus especial en espera de la resolució del conflicte i fins i tot Rússia, que en un primer moment havia donat suport a Rajoy, havia començat les negociacions per al reconeixement del nou estat. Balears i Euskadi van seguir un procés semblant al de Catalunya, mentre que València i Canàries es van incorporar al procés espanyol.

    Sanchez-Camacho i el seu govern van ser jutjats i condemnats per sublevació a vint anys de presó, van complir cinc anys de la condemna i se'ls va aixecar amb el compromís d'abandonar el país i no tornar mai més, no van anar a Espanya on els esperaria un judici al haver estat membres de l'organització terrorista Partido Popular.

    Pel que fa al convidat de pedra i la seva família, Felip VI, havia fugit del país el vint de novembre del 2015, en cotxe fins a Reus, on agafà un avió a Nova York d'on no va tornar mai més.

    El sis de juliol del 2018 la República d'Espanya establia relacions amb les repúbliques de Catalunya i Balears, aquestes dues havien arribat a acords de col·laboració en qüestions comercials i de representació internacional.

dimecres, 29 d’octubre de 2014

El Judici de Paris



L'Aina i l'Anna em demanen que escrigui alguna cosa sobre el quadre «El judici de Pàris» de Rubens. El cert és que tot i ser una gran obra per mirar de fer-ho bé hauré de situar-me en l'època del pintor i això implica que algunes coses no podran ser «políticament correctes». Així doncs que ningú no se m'ofengui.

El Judici de Pàris,  Peter Paul Rubens, 1639



Hermes caminava ombrívol amb la punyetera poma a la mà mentre darrera les tres deesses el seguien mentre es deien el nom del porc – Acabaràs fent-te mal als pits amb aquests cops de genolls que els hi dones al caminar. - Vigila tu, maca que en una d'aquestes te'ls trepitges i t'entrebanques. - Veus jo no en tinc aquest problemes com vosaltres. - No clar tu no en tens de pits, ara de cul vas ben servida. - No és cert, tinc un cul ben bufó! - Serà de tan bufar que és bufó - Senyores! Si seguiu així l'eternitat s'haurà acabat abans no haguem arribat! Ja podia viure més a prop en Pàris!

Així entre pulla i pulla arribaren on Pàris feia una llarga becaina. - Pàris! - cridà Hermes – Pàris! Desperta! - Què collons! - Remugava Pàris mentre s'aixecava mandrós. - Què voleu vosaltres ara? - No és pas el que vull jo, és Zeus qui t'encomana que decideixis tu, dins la teva gran saviesa quina és la deessa més bella entre les tres Atenea, Hera i Afrodita.

Pàris encara badallant respongué – I no ho podia decidir Zeus? Per què no ho decideixes tu? Collons que son deesses, si ja m'acollonaria haver de decidir entre dones, que no tenen poders divins, imagina't entre deesses. Us els trepitgeu els Deus, us els trepitgeu. - El que vulguis – digué Hermes – però l'embolat és teu. - i li posà la poma a la mà. - Gràcies, te bona pinta, però ara no tinc gana. – Ni se t'acudeixi menjar-te-la, la hi has de donar a aquella que consideris més bella. Vinga que ja trigues.

Pàris s'assegué i mirà les tres deesses. - Tenen bons cossos, plens de corbes, uns pits voluptuosos i unes natges exquisides, i quins malucs, quines cames carnoses ... Para! Recorda que son deesses, si se t'acudeix de tocar-les tindràs problemes. No son seus els deus! Traginar-se les nostres dones? Cap problema, però toca tu una d'aquestes, i això que si fos per elles ... Anem per feina.

Mirà Hera i li preguntà – Per què creus que t'hauria d'elegir a tu? - Que no soc del teu grat, humà? - Tu i elles també. - No sé perquè Zeus ha deixat en mans d'un humà tan inepte. - el que vulguis però t'ho hauràs de treballar una mica més. - replicà Pàris – De sexe res, els humans em feu fàstic. - Llavors? - Que tal un imperi? Et puc donar poder sobre tot el mon oriental fins arribar a l'altre extrem de mon. - Bé, m'ho pensaré.

Llavors es dirigí a Atenea – Diga'm què tens tu que no tinguin les altres? - Tinc la capacitat de donar-te saviesa, de fer-te un estratega invencible, un líder per als teus exèrcits, imagina-t'ho tenir el poder de guanyar totes les batalles. - Ja, bé, escoltaré Afrodita abans de decidir-me.

Així Afrodita tingué l'oportunitat de subornar Pàris. - Saps Pàris, podríem quedar-nos sols i passar una bona estona. Segur que mai no t'ho has fet amb una deessa i menys tan voluptuosa i sensual com jo. - I després haver de tenir-me-les amb Hefest i Zeus, i amb aquest d'aquí – digué assenyalant Hermes – que sé que te l'has traginat. - Afrodita es tirà enrere amb cara de pocs amics. - Tu t'ho perds humà. - O m'ho guanyo, ves a saber.

Afrodita quedà rumiant. - I què és el que t'agradaria a tu? Ja sé, una dona humana, la més bella de les humanes, sí, segur que t'agradaria posseir l'Helena de Troia. - Es casada i no vull haver de veure-me-les amb el seu marit. - No intentis enganyar-me, sé que voldries fer-la teva, se't veu als ulls .. i a l'ànima. - Ja, però les conseqüències podrien ser nefastes i no sé ... - Helena, Helena Helena! - Deixa'm-ho rumiar.

Pàris es retirà per pensar mentre les deesses tornaven a «lloar-se» entre elles – Què, no ha volgut cardar amb tu, Afrodita? Es que no ets prou maca, reconeix-lo. - Res d'això Hera, és un humà poruc i te por de Zeus. - Por de Zeus! De qui ha de tenir por és de mi - digué Atenea – Li faré patir tots els mals si no m'elegeix. - Per això no ha de patir dues perdedores li voldreu fer la vida impossible – Intervingué Hermes – Zeus li hauria fet un favor millor matant-lo directament.

I que coi faig – Pensà Pàris – La veritat és que si fos pels regals les enviaria a totes tres a pastar. Dominar el món! Guanyar guerres! Posseir la dona d'un altre ... Bé, si més no aquesta opció te el seu morbo. M'imagino la cara de Melenau al veure's banyut. Sí però tal com és la cosa acabaria en ball de bastons. D'altra banda elegeixi la que elegeixi les altres dues me les faran passar magres... Se m'acudeix una idea!

Pàris tornà amb les deesses i Hermes. - Ja ho tinc – digué – com que no m'hi veig amb cor d'elegir entre tanta bellesa – A Hermes se li dibuixà un somriure sarcàstic. - ho fareu vosaltres. - Què dius? S'elegiran a elles mateixes – replicà Hermes – No ho crec, de fet el que faran és elegir la menys agraciada i així la menys votada serà la guanyadora, això sí, heu de fer promesa d'acceptar el resultat – i pensà – i deixar-me en pau – i seguí – jo per la meva part renuncio a tots els regals que m'heu promès.

Hermes se'l mirà, rumià i respongué – I si hi ha un empat? - Llavors el farem a sort, amb els daus que portes sempre a sobre. - Hermes mirà les deesses, una per una respongueren afirmativament. Pàris cercà quelcom per escriure i el repartí a les deesses, aquestes escrigueren el nom d'una altra i li ho lliuraren a Pàris. - Bé, senyores el resultat es clar Atenea, dos vots, Hera un vot, la guanyadora és Afrodita. - Agafà la poma i la hi lliurà.

Afrodita se'l mirà – Així no vols l'Helena? – No necessito l'Helena. Ni tampoc el tron de Troia, sóc feliç aquí, de fet era feliç fins que vau aparèixer i ara que ja he acabat, si us plau, deixeu-me acabar la meva becaina. - Dit això es tornà a estirar sota l'arbre i s'adormí.

Hera i Atenea treien foc pels queixals. - No és just! - Quina barra! - Ha acabat guanyant la més meuca de totes dues. - Tres, de totes tres – digué Afrodita. - I com sé que no acomplireu la vostra paraula d'acceptar el resultat a partir d'ara aquest humà està sota la meva protecció. Ni se us acudeixi tocar-ho ... i ja m'ho faré venir bé per a que es trobi amb l'Helena. Els meus regals no es rebutgen.

dissabte, 18 d’octubre de 2014

A l'atenció del Molt Honorable President de la Generalitat de Catalunya


Molt Honorable President Artur Mas i Gavarró:

Fa uns dies hauria muntat en còlera i li hauria dit el nom del porc sense cap problema, el que va fer, molt honorable president, el vaig sentir com una traïció, em va inundar la ràbia i el desànim, ens havia deixat a les portes del castell dient-nos que no podíem fer-ho.

Sóc molt primari en el moment però una vegada la sang se'm refreda sóc capaç de fer una anàlisi asèptica, asserenada i, si més no així ho provo, justa. I la meva conclusió és que no li ho puc retreure, tots sabem com és i tots ens esperàvem quelcom semblant.

I és que vostè no és més que un oportunista incapaç de fer res que li pugui suposar un risc personal, ja ens ho va mostrar amb l'estatut del 2006 i tot i així, amb lo car que li va costar, esperava tornar com heroi i li vam girar la cara, no va aprendre la lliçó. No podem esperar d'algú com vostè que encapçali el moviment independentista, no perquè no hi cregui, hi creurà o no segons bufi el vent, sinó perquè no te allò que s'ha de tenir per fer-ho.

El gran triomf de Ghandi no va ser que el seu moviment no fos armat, va ser que el govern de la Gran Bretanya va haver d'explicar com era que algú que es deixava apallissar, detenir i jutjar era un element perillós, va haver de jutjar un militar eixelebrat per disparar sobre una manifestació pacífica, va haver de rendir-se davant un poble disposat a tot el que el seu lider es deixés fer per aconseguir la llibertat.

Sé que si hagués seguit endavant el govern de Madrid hauria pres mides policials, que molt possiblement el nou de novembre hauria hagut no una consulta sinó una gran manifestació exigint el seu alliberament, també sé que això seria el final del govern Rajoy perquè Europa no pot tenir al seu sí un país amb presoners polítics, i vostè ho seria. Però no li ho podem demanar, no li podem demanar a ningú qui ho faci haurà de fer-ho assumint les conseqüències, i és molt dur i no sé si jo tindria prou valor per fer-ho.

Però estem en un moment en que Catalunya necessita algú disposat a fer aquest pas, sigui amb una consulta, sigui amb una declaració d'independència i vostè sr. Mas, ho sento, no acompleix els requisits, faci'ns un favor, el dia 9, sense esperar a saber els resultats, doni per liquidada aquesta legislatura i marqui la data per a les properes eleccions i deixi que algú altre agafi la bandera a despit de sortir emmanillat a Plaça Sant Jaume.

Atentament, Josep Benet Borrajo i Fernàndez

divendres, 25 de maig de 2012

Jo no sóc nacionalista


Jo no sóc nacionalista.


Un nacionalista és aquell que surt en defensa de qualsevol cosa que porti com a etiqueta el nom del seu país.

Un nacionalista és aquell que es considera en el dret de ser tractat de manera diferent pel simple fet d'haver nascut en un lloc, independentment del que ell hagi aportat,

Un nacionalista és aquell que defensa els “seus” malgrat siguin culpables i condemna els “altres” malgrat siguin innocents.

Si jo fos nacionalista català defensaria Abertis i La Caixa perquè són catalanes, defensaria Millet i Montull perquè també ho són i sortiria en defensa de qualsevol esportista acusat de dopping català malgrat s'estigui posant cec d'esteroides al meu davant.

Però Abertis és una empresa orientada a esquilmar-nos, La Caixa és un banc que et cobra per dir-te l'hora, Millet i Montull són uns lladres i em repateja l'estomac que no siguin a la garjola i tot i que ara no em ve al cap cap esportista català dopat, segur que hi ha algun, quan l'enxampin que es foti, i que sigui aviat.

Per això jo no sóc nacionalista, i sí ho són els “patriotes” espanyols que han sortit en defensa de Repsol, Contador i Juan Carlos I “el campechano”.

I potser el govern argentí no ho ha fet be, però no és un problema d'Espanya sinó de la multinacional Repsol que ens apuja el preu del combustible cada dia.

I potser Contador es va atipar de filets de vedella, però sabent el que hi ha ben be podria haver menjat verdura i ara no estaria com està.

I potser al rei li van pagar el viatge, però com a representant de l'estat i després de demanar a tothom que s'estrenyés el cinturó i comptant amb el núvols legals que cobreixen la seva família, ben bé podria haver pensat que era millor declinar la invitació.

També van nacionalitzar un tal Johann Muehlegg, de malnom Juanito Muelec, esquiador murcià (!?), que va anar a unes olimpíades i en comptes de medalla li va tornar amb un positiu.

També es van omplir d'orgull patri al guanyar la selecció de futbol de Malta per un munt de gols (Bàsicament la selecció espanyola substituïa a l'equip dels fadrins).

També odien de tot cor la nostra llengua perquè no és espanyola i no es queixen quan els envasos venen en portuguès.

Segurament podria argumentar més punts però amb això hi ha prou per poder dir que no sóc nacionalista, que jo sols vull que se'm respecti la meva identitat i la meva llengua i que això ni de lluny és excloent.