dimarts, 26 d’octubre del 2010

Mars Royale, Capítol 7: Xafarranxo de combat

El Sigfrid agafà el cos del Romeu per sota les espatlles i l'estirà fora del vehicle, la Sakura intentà ajudar-lo agafant els peus, però la ferida li ho impedí. - L'haurem d'enterrar, no? Preguntà ella. - Fins ara no hem enterrat ningú, El recolliran les Elianors ... o quedarà aquí enmig. - Digué la Nereida. - Hauríem de seguir, ja és de nit i tinc la sensació que no es conformaran amb el Romeu.

Deixaren el cos del Romeu estès i tornaren al vehicle, en Sigfrid s'assegué al volant i engegà el motor, aixecà els protectors de les rodes i inicià el camí. La Nereida puja a la torrera. - Penses que ens atacaran ara. - Preguntà la Sakura. - No, però no ens trobaran de nou dormint, cosa que hauries de fer tu ara per substituir el Sigfrid. - I a tu qui et substituirà. - La Martha. Oi Martha? O esperes que el teu Hummard et faci la feina? - No blasfemis! - Replicà la Martha. - No blasfemo, per blasfemar s'ha de creure, i en Hummard era un tarat, no un déu. - respecta les meves creences! - Respectes tu als adoradors de la Gran Carbassa? No, es clar! Com pot ser seriós creure en un vegetal quan pots creure en un caníbal!

La Martha, vermella d'ira, callà i s'encaixonà entre dos seients. La Sakura, en veu baixa, li digué a la Nereida. - No siguis tan dura, no és culpa d'ella. - Ella és lliure d'elegir, ella és responsable de la seva elecció, a més no parlem d'un personatge de fa quatre mil anys, parlem d'algú que fa cinc anys va matar la seva dona davant les càmeres, d'algú que, després de donar esperances a un exèrcit de crèduls va voler cruspir-se un cos humà. I resulta que els crèduls van seguir sent-ho i les hi hem de respectar les seves creences ... O sigui, si tu creus que els seients tenen vida i tothom veu clarament que són objectes inanimats t'hem de respectar la teva creença ...

La Sakura replicà mentre s'acomodava per dormir. - Jo el vaig conèixer, el que explicava era maco, el que va fer després no, però saps? La meva mare era un ésser trist fins que ell va arribar, durant els tres anys que el va seguir va ser feliç. Després va morir ... va morir creient en ell ... sí, ell era un malparit, però la gent que el seguia ... la majoria necessitaven quelcom per ser feliços ... encara que fos una mentida. Bona nit.

El vehicle es movia en una nit plena d'estels sota la mirada atenta d'una Elianor palplantada en un coll, el cap de l'Elianor es seguí el vehicle fins que surt del seu abast visual, sols llavors inicià la marxa cap a la plataforma que la traslladaria, junt a les seves germanes, al punt de combat.

Passades les hores en la monotonia del camí la Nereida baixà de la torreta. - Para aquí, despertarem les belles dorments perquè ens substitueixin. - El Sigfrid va detenir el vehicle i esperà a que la Nereida despertés les altres dues dones. - Au maques! És l'hora! - La Martha girà el cap a l'altre costat i seguí dormint. - La Sakura Saltà literalment posant-se dempeus, encar mig dormida va dir. - He ... he de sortir ... - A? - Quasi xiuxiuejant va respondre. - A fer un pipí.

La Nereida assentí. - Sí, tots haurem de sortir, però d'un en un. - La nereida puja a la torreta per vigilar mentre la Sakura sortí. Des del visor no s'apreciava res anormal a la nit falsament marciana, el monitor del radar seguia amb el seu monòton bip. La Sakura entrà i sortí la Martha, llavors va ser quan als monitors van començar a aparèixer punts de llum rodejant el vehicle i el bip del radar va abandonar la seva monotonia per semblar haver-se tornat boig. - Martha! A dins! - Va cridar la Nereida.

No va donar temps, el so dels projectils impactant en el blindatge impedia fins i tot escoltar el que es deia. Sigfrid va abaixar els protectors de les rodes pregant perquè la Martha no fos sota un d'ells. La Sakura va tancar la porta tan ràpid com va sentir el primer tret però tot i així la planxa oposada del vehicle va rebre més de deu impactes. La Nereida disparava contra l'eixam d'Elianors sense saber si n'havia fet blanc en alguna.

De sobte es va fer el silenci. Els trets havien parat sense una raó aparent. Uns cops a la porta i els crits de la Martha van tranquil·litzar tothom durant una estona. La Martha va entrar amb la roba descomposta però sana i estàlvia. - M'ho hauria fet a sobre! - Va dir encara espantada. - Estàs bé. - Preguntà la Nereida. - Sí. - Doncs tanqueu la porta que seguirem disparant. - tancada.

Sense cap mirament Nereida cercà una per una totes les Elianors que tenia al seu camp de visió i una per una les va crivellar fins veure com queien. Quan va netejar una zona prou ampla va cridar. - Treu-nos d'aquí, Sigfrid! - el vehicle va arrencar mentre s'aixecaven els protectors de les rodes, aixecant una polseguera al seu pas. Les Elianors caminaren cap al vehicle tractant de recuperar la distància. Pel front la Nereida veié un front d'Elianors, a l'esquerra es dibuixava un coll massa alt per poder fugir. - A dreta! - Va dir mentre disparava sobre la línia d'Elianors que encara no responien l'atac.

Al cap d'una estona, havet perdut de vista les Elianors la Nereida baixà de la torreta. - No paris encara, de seguida les tindrem a sobre. - Miraré de recuperar el nostre camí. - respongué el Sigfrid. - La Sakura pujà a la torreta, comprovà el nivell de munició i feu una ullada a l'exterior. A l'horitzó una petita claror indicava l'inici del dia. - Què és millor per disparar, la nit o el dia? - Preguntà. - El dia, si més no si dispares contra robots. - Respongué Sigfrid. - Doncs així m'ha tocat el torn bo. - El Sigfrid parà momentàniament el vehicle perquè la Martha el substituís. - Us diria que ens aviseu quan comenci la festa, però crec que no farà falta. - Digué abans d'estirar-se per intentar dormir.

La Martha seguí el camí prefixat tot i que no sabien a quina distància s'havia produït el que fos que feu l'onada. Alguna cosa es dibuixava a l'horitzó nocturn, quelcom massa regular com per ser res natural. La Sakura alternava mirades al radar amb altres cap a l'exterior, les ombres dels rocs sovint la confonien i creia veure les siluetes de una o vàries Elianors assetjant-los, l'ensurt s'esvaïa en veure al poc com la silueta canviava de forma convertint-se en un munt de pedres.

Van passar les hores i el dia es feu complert, amb la claror la Nereida i el Sigfrid s'aixecaren. - Hauríem de parar. - Va dir el Sigfrid. - Què tens pipí? - Va dir la Nereida amb sorna. - M'hi podria aguantar una mica més, però em preocupa més l'estat del vehicle, a més el dipòsit deu ser quasi buit. - Tens raó. - Sortiu tots, jo ja em quedo vigilant. - Digué la Sakura. - Després et substitueixo. - Respongué la Nereida.

Fora, mentre el Sigfrid revisava el vehicle i la Martha s'agenollava per fer les seves oracions, la Nereida pujà a un coll proper, a l'altra banda va poder divisar una columna de vehicles que s'apropava a tota velocitat. - Merda! - Va dir en un primer moment pensant que eren transports d'Elianors, llavors va veure que paraven i baixaven un munt de gent dels vehicles, algú manipulava alguna cosa i sortia una mena d'edifici de sota la sorra.

Baixa a la carrera i quan arribà al costat del Sigfrid digué xiuxiuejant. - Hi ha un centre de treballadors en aquesta banda, estan entrant ara, tenen vehicles i, suposo, avituallament. - Què penses? - Entrem i ens fem amb tot el que faci falta, fins i tot podem mirar de canviar de vehicle. - I els treballadors? - Són part del show. - Collons! No! - Tu mateix, creus que no oposaran resistència? - El Sigfrid rondinà – Sempre hi haurà un babau que ho farà ... però podem mirar de no ... si més no el mínim dany possible. - N'ets un sentimental. D'acord, els que no posin resistència seguiran vius.

Tots entraren al vehicle i iniciaren la marxa rodejant el turó, van parar enmig dels vehicles de transport, carregaren les armes i sortiren del vehicle. Ningú no vigilava a l'exterior, la porta de l'edifici, més petit que no pas li havia semblat a la Nereida, era perfectament accessible, un batibull de converses informals i riures ressonava al pis de baix. Baixaren a la carrera, la Sakura disparà una ràfega a l'aire. - Tothom quiet! - Cridà el Sigfrid. - Qui és el cap? - Un homenet panxut i amb cara de bon jan, s'aixecà tremolós. - Sóc l'encarregat.