divendres, 6 de juny del 2008

El llarg camí de tornada (6è llirament i final)


Encara no havíem partit va sonar el telèfon. Ningú no s'ho esperava pas. Ens vam quedar tots muts mirant l'aparell mentre sonava. Al final vaig agafar-ho. - Sí?. - Capità? - Jo mateix. - Sóc el capità del tercer regiment, havíem d'obrir camí fins trobar-los però tenim problemes.


Entre sorprès i alleugerit li vaig respondre. - Tenen molta resistència? - Armada cap ni una, però hem hagut de canviar els plans, els soldats els tenim fent de policia, i estem desplegant sanitaris i bombers per tot el camí, això és un caos. - L'entenc, intentarem arribar pels nostres mitjans. - Per si els interessa, Roma i Jerusalem han estat alliberades, sols manca la Meca. - Ja, el Papa és allà oi? - Sí, és l'únic lloc on queda resistència armada.


Vaig voler fer un darrer parell de preguntes. - Perdoni'm capità, què vol dir que no han trobat resistència armada? I altra cosa, com han aconseguit anular les forces aèries? - Capità, en una sola resposta, els avions no han sortit i els soldats no ens fan front perquè s'estan matant entre ells. Hem estat en tres casernes on havien mort tots. - Entenc. Nosaltres sortim ara capità.


Vaig fer una explicació a tota la gent insistint en que ens podríem trobar qualsevol cosa. Vam sortir de les instal·lacions i vam començar a caminar, el noi que havíem capturat li vam tornar la roba i el vam deixar anar. Amb cara de no entendre res ens va indicar com anar a la ciutat més propera. Li vam preguntar que faria – Tornar a casa, això s'ha acabat, no? - Això sembla. T'espera la família? - No pas. Van morir tots, el pare, la mare i la meva germana petita. Un accident de trànsit, van dir.


El camí no va suposar cap ensurt, l'entrada a la ciutat ens va encongir el cor, els cossos d'antics membres de la Congregació destrossats, amb signes evidents d'haver estat martiritzats sense compassió. - Qui era aquesta gent? - Em va preguntar la noia. - Membres de la Congregació per la Fe, la policia moral, la Santa Inquisició.


Alguns ciutadans intentaven de posar ordre, reorganitzar els hospitals i un servei bàsic de seguretat, alguns dels nostres se'ls hi van unir. Més tard vam saber que se n'havien sortit bastant bé. Des de la ciutat vam anar a trobar-nos amb el tercer regiment. I d'allà a casa.


Quan vam arribar, estaven els familiars dels que tornàvem i Gea. Ens van explicar que hi havia hagut una explosió nuclear a la Meca, que havien mort molts soldats de la Unió i molts civils dels voltants i que es donava per fet que no quedava ningú viu a la Ciutat Papal. - Deu milions de persones - Vaig pensar.


Definitivament Abderramà tercer, fill d'Aderramà segon i net d'Aderramà primer, Papa de la cristiandat reunificada, Califa de l'Islam i Gran sacerdot dels jueus, com els seus precedents, havia acabat amb la seva vida de la mateixa manera que l'havia viscut, assassinant innocents.


Dies desprès Gea ens deixava. Per desig exprés d'ella sols uns quants vam anar al seu funeral, vam pujar a la seva muntanya estimada, la que l'havia vist néixer i des d'allà vam deixar volar les seves cendres. Sé que és una bajanada, la percepció d'algú emocionat, però juraria que, per un moment les cendres van dibuixar el seu rostre somrient.


Tots els territoris del desaparegut imperi pontifici van començar un procés de reconstrucció, molt lent, difícil, i de vegades dolorós. Per voluntat pròpia, alguns grups religiosos intransigents van optar per aïllar-se. Se’ls hi va delimitar un territori on estar i, amb limitacions, aplicar la seva llei.


No van trigar gaire temps en arribar el problemes. Es van separar musulmans de cristians i jueus. Desprès els jueus es van separar dels cristians, desprès va ser dins de les mateixes creences es va disgregar, barallant-se per, al nostre entendre, bajanades.


Mentre, el projecte Ariane va avançar fins l’Ariane quaranta, on va ser substituït pel projecte Afrodita, amb un objectiu clar, arribar a Mart, la Lluna havia estat descartada com habitable, les reserves d’aigua eren tan minses que sols es podia mantenir una expedició científica de no més de cent persones.


La noia d’aquesta història, va convertir-se en la meva companya, el Mika i el seu company van enllestir el somni de tots dos, una petita empresa dedicada a muntar jardins. Un dia vaig trobar l’Hakim, ell i la seva companya passejaven rodejats dos sorollosos i entremaliats marrecs. De la resta de l’expedició no he sabut res més, espero que hagin estat feliços.


Tinc vuitanta-tres anys, tot això va passar fa més de cinquanta anys, he omès el meu nom expressament, no intenteu esbrinar-ho, si una cosa vaig aprendre de Gea va ser el no desitjar la glòria. He viscut en l'anonimat tot aquest temps i ara que s'apropa el final vull morir així, en silenci.


Feu-me cas quan us dic que el pitjor enemic de l'home és el fanatisme, el creure en les coses per indicació divina. Res que no suporti un per què no es pot abraçar com veritat. Res que contradigui el raonament ha de ser cregut. Allà on les explicacions raonades donin per resposta un “no ho sé” no instal·leu un Déu gratuïtament.


Podeu creure en minúscules, que hi ha vida darrera la mort, que hi ha un regidor universal, potser, però no creieu mai en majúscules, no intenteu imposar les vostres creences, per bones que siguin es podriran al fer-ho. No hi ha cap paradís pel que mata en nom del seu Déu o dels seus ideals, no tindrà recompensa aquell que s'escudi en la seva fe per odiar els altres. Si creus que estàs en possessió de la veritat no hi ha cap dubte que vas errat.


Sols una cosa més, no enceteu cap guerra, el pitjor d'una guerra és que no la guanya ningú i haureu perdut la pau. Allò que no es soluciona amb diàleg no el soluciona la guerra, sols aplaça el problema.