dilluns, 11 d’agost del 2008

Tenerife

L'he de reconèixer, d'aquest planeta el que més m'agrada són els volcans, i aquesta setmana n'he fruït d'un, en la mida que el permet anar amb la família, el Teide.

De l'arxipèlag canari en conec sols dues illes, Lanzarote i Tenerife. Lanzarote, tot i tenir el volcà de la Corona és una illa eminentment plana, plena de petites boques, o cràters, és un paradís per als vulcanòlegs sobretot per la seva varietat de tipus. Fins i tot en la darrera gran erupció, la de Timanfaya que va augmentar la superfície de l'illa, s'hi van produir diferents tipus de cràters, tots ells petits.

Tenerife és una altra història, una illa de poc més de cent quilòmetres de llarg amb una immensa muntanya que quasi arriba al quatre mil metres. No tindrà més de deu boques, la darrera erupció va ser a el Chivero a principis del segle vint, d'aquesta he tingut el plaer de passejar, en cotxe, pel seu mar de lava, una planaria abrupta, semblant a pilons de fang barrejat amb pedres a uns mil metres d'alçada.

Però on l'espectacle de lava va ser esfereïdor va ser a la gran planaria de laves negres, travessada per una carretera mig excavada mig penjada sobre els pilons de lava, sols la seva llargària fa que hom s'imagini l'espectacle d'aquella massa desplaçant-se, bullint, i l'incapacitat de l'ésser humà per detenir-la.

I tot això mentre pugem camí del telefèric. El darrer espectacle des del cotxe és quan la carretera passa vorejant la llengua de lava del Teide, allà on va parar, sense més raó. Sóc molt dolent per les mides però em va semblar que tenia uns deu metres d'alçada, potser més. Imaginar que per on passaven l'aire havia de bullir de tal manera que fora impossible fer-ho sense morir cremat, immediatament, com un llumí.

Una vegada a la part alta del telefèric hi han tres camins, mirant al con principal un a la dreta que porta al Pico Viejo, és el que vaig fer, amb una criatura petita, adormint-se, vaig estar de sort que pogués alliberar-me per fer el camí, un camí dur, porteu vambes, com a mínim, afegit al fet que en aquelles alçades respirar no és un acudit.

El camí acaba en un mirador davant del pico Viejo, una boca profunda, amb una petita escletxa, durant molt de temps va ser un llac de lava que a voltes vessava i llavors la lava queia a la vall. Acostumats a l'espectacle de veure volcans expulsar la seva càrrega amb violència havia de ser tot un espectacle veure com la lava vessava com si fos un got massa ple d'aigua.

No m'he pogut documentar, però mirant la vall que teníem al davant, una vall immensa i àrida, em va fer pensar que potser es tractava d'una caldera anterior a tots els cràters i puigs actuals.

L'he de reconèixer, si un dia hi hagués una màquia per veure el passat m'encantaria veure la formació d'aquesta illa, totes i cadascuna de les seves erupcions, tots i cadascuns dels seus mars de lava.

Diuen que s'espera que hi hagi una nova erupció, que “toca” segons el calendari d'erupcions conegudes del Teide. He de dir que ho sento per la gent que hi viu, quan passen coses d'aquestes hi ha gent que hi perd molt, alguns fins i tot la vida. Però poder veure les imatges del crater escopint foc, la lava de roig intens baixant parets avall és un espectacle que frisaria per veure.

A la fi, els humans tenim una certa tendència, suïcida? A ficar-nos a la gola del llop, i no és una crítica cap als canaris, aquí, a Catalunya, hi tenim el sant costum de ficar-nos en mig de les rieres.