dimarts, 27 de gener del 2009

Troballa accidental (Explicació)

No sé que em passa que quan tinc una idea em costa trobar-ne la manera d’expressar-la. Ja em va passar amb “Bella Lola” tot i que en aquest cas la història se m’havia podrit de tant donar-li voltes.

En aquest cas sé que vull fer, a més penso que podria enllaçar-ho amb alguna altra història d’aquestes que vaig fent a retalls. És curiós, se’m donen millor els pedaços que no pas les històries llargues i continuades. Tornant a “Troballa accidental” m’hi trobo que tinc una idea que donaria per molt. S’obren tantes incògnites que fins i tot em superen.

Qui eren aquests éssers? D’on venien? Per què feien aquest viatge? Què passaria el dia que se’ns comuniqués que hi ha una nau extraterrestre parada entre Mart i la Terra? Com podríem esbrinar la seva història i els seus mitjans de comunicació?

Estic segur que si passés això hi hauria un munt de voluntaris de totes les ciències disposats a remenar, estudiar, cercar, repensar, imaginar, suposar, esbrinar ... Se’m dispara la imaginació sols de pensar-ho.

El problema és que no en tinc tots els coneixements que calen per fer una història fidedigna, a l’hora és possible que un relat massa tècnic avorreixi. També he de dir que el fil argumental el tinc clar, diàfan ... Bé, això de diàfan és un dir, realment el que veig és tota la història, sense detalls, potser amb errors tècnics, deguts a la meva desconeixença sobre determinats conceptes.

També tinc clara la història dels viatgers, aquesta si que pot ser més lineal, més manejable, menys tècnica i fins i tot més romàntica (Rés d’enamoraments, parlo de romanticisme literari, fatalista.) Així que la part que explicaré serà l’epopeia d’una espècie diferent a la nostra en un viatge per l’espai. De totes maneres i per posar-nos en situació deixeu-me que us faci uns quants apunts sobre l’espècie i el motiu del viatge.

Ells anomenaven el seu planeta Shan, la seva estrella o sol se’n deia Unr. No ón una espècie humanoide, si tenen cap versemblança amb res conegut nostre seria amb els cefal·lópodes. Disposen de dos ulls, entesos com a òrgans capaços de captar la llum, dos extremitats que farien les vegades dels nostres braços i altres tres que farien de cames.

Per comunicar-se entre ells no ho farien oralment, tot i que disposen d’una boca per menjar i respirar, sinó que ho farien per contacte i vibracions, a través d’altres tres apèndixs que podrien haver estat originàriament tentacles, com els cinc esmentats abans. Serien absolutament carnívors, tot i que es tractaria de ramaders, no pas de caçadors.

Són una societat molt avançada en tecnologia i ciència. El sistema de govern en línies generals, seria similar a la democràcia assemblearia. No aprofundirem més en el sistema polític per no avorrir.

Sols queda un petit detall. Per què un viatge tan llarg? Unr està fluctuant, els astrònoms i físics estan d’acord, tot i que no saben quan Unr està a punt de convertir-se en una nova. I això sols significa que la vida a Shan desapareixerà. La nau arribada a la Terra serà una de les milers llençades a l’espai en diferents direccions, carregades amb gent a la recerca d’un planeta habitable i lliure.

S’acordà un protocol per evitar confrontacions, cada nau era enviada a un sistema on hi havia la possibilitat de trobar un planeta habitable. Si no es trobava cap planeta o aquest fos ja habitat s’intentaria obtenir combustible i es cercaria en un altre sistema, sinó la missió fracassaria, el fracàs suposaria la mort de tot el passatge i la tripulació.

divendres, 23 de gener del 2009

Vergonya

Als deu anys vaig anar a viure al barri de Bellvitge, un barri literalment banyat per les aigües del Llobregat gràcies a una ajuntament feixista, incompetent i prepotent. La meva pre-adolescència i adolescència es van amarar d’aquell sentiment de lluita pel que és just, per allò que es deia solidaritat, per un objectiu comú. No sabeu quan enyoro aquella època.

A la meva ciutat, ja fa molt de temps, un grup de veïns van protestar contra la construcció d’un centre per a discapacitats psíquics. L’argument més contundent era: "No vull que els meus fills els vegin bavejar". El primer que vaig pensar va ser que es mereixien que no els hi posessin, que el posessin a davant de casa meva, i a canvi que l’escorxador de pollastres que teníem enfront el traslladessin allà.

Avui visc a prop d’aquell centre i me n’alegro que hi sigui, perquè, contra el que ells pensaven no és cap destorb en cap sentit, perquè hi ha gent que en necessita d’aquest serveis, perquè demà puc ser jo qui el necessiti.

Dimecres al matí em vaig aixecar amb la notícia que un grup de veïns del meu antic barri s’havien embrancat en contra d’un equipament públic de característiques similars a l’esmentat.

Sento vergonya, una profunda vergonya en veure aquest tipus de protestes. Protesteu per un centre que donarà un servei i no heu aixecat la veu per l’hotel de l’ovni, pel tuguri de nens rics anomenat Spa i pel comercial sense escrúpols que no és tonto i que pensa que sí en som?

Signaria per què el que jo hauré de viure ara fos això i no els prop de tres-cents habitatges d’alt estanding buits que s’acabaran omplint de ves a saber què quan els acabin i no els venguin.

Tinc els meus dubtes quan algú protesta perquè no vol una presó o una central de reciclatge a prop, però l’entenc, tot i que sóc conscient que aquests serveis els hem de posar en algun lloc i que el país és petit, però entenc que algunes coses no agraden.

Em sembla poc seriós que gent que s’acaba de comprar un pis veient les rodes dels avions sobre seu mentre li ensenyaven protestin pel malestar que els hi provoquen o que gent que s’ha comprat una casa veient la tèrmica de Cubelles des del balcó ara es queixin de que els hi molesta, la paraula del venedor ha de ser sempre posada en dubte i si l'ajuntament et diu que no tiren avall la tèrmica no creguis al venedor que et diu que sí.

Però això de d’aquesta gent no te perdó, i encara menys que algú m’ho intenti vendre com una lluita contra l’especulació. Els que participeu en aquesta protesta embruteu el nom de Bellvitge i el nom de l’Hospitalet, no sou el Bellvitge que jo m’estimo, no sou l’Hospitalet que jo vull. Afortunadament sé que sou pocs els que protesteu, que no és el barri, que no és la ciutat, que esteu sols. Frisaria per no tornar a escoltar que algú es posa en contra d'un equipament des de posicions tan retrògrades, tan barroeres, tan absurdes. Desitjaria que els noms de Bellvitge, de Santa Eulàlia mai no tornessin a estar associats a gent com vosaltres.

dilluns, 19 de gener del 2009

Troballa accidental (primera)

L’atzar és una llei de la que desconeixem l’enunciat, quan tires una moneda a l’aire i surt cara és perquè hi ha un motiu, o varis, perquè passi, altra cosa és que coneixem aquest motiu. Partint d’aquesta idea no podem negar que el fet que ara estigués en una reunió on no entenia un borrall del que parlaven és devia a un cúmul de decisions encadenades, moltes d’elles inconscients.

Potser, però que comenci pel principi. L’observatori em va contractar per fer un programa d’ubicació automàtica per al telescopi, una cosa senzilla i que en d’altres telescopis més moderns està plenament integrat, però en aquest cas es tractava d’una andròmina que anava a pedals, i ho dic literalment. Per girar el telescopi i posar-ho en posició s’havien de fer servir unes manlleves graduades i unes taules per controlar la data i l’hora.

Algú es va gastar els cèntims en automatitzar tot allò de tal manera que les manlleves es podien moure per un motor controlat per un ordinador on es posaven els valors numèrics per fer girar aquell tros de ferralla. La meva feina va ser fer un programa que els hi estalviés els càlculs i, en base a la data i hora i la posició relativa del cel el telescopi es mogués fins al punt desitjat.

Sí, a mi també em va semblar complicada l’explicació, però resumint, i amb l’exemple elegit com a mostra s’entenia molt millor. – Per què m’entengui, diguin el seu signe del zodíac. – Àries. – L’home en va agafar les taules, va mirar la data i l’hora i va moure les manlleves. – Aquí el té, miri per aquí, el que veu és la constel·lació d’Àries. Li deixo marcat quins valors ha d’introduir, depenent de l’hora, hora UTC, no pas la del seu rellotge i això és el que ha de veure.

Així va ser que, mig en broma, vaig anomenar el projecte com a Àries. Durant tres mesos vaig anar desenvolupant l’algoritme, ajustant tot per aconseguir que, sense cap errada sempre apareguessin Hamal i Sheratan en la mateixa posició. Amb el temps, de tant mirar, acabes identificant punts de llum més petits, sempre els mateixos, però va haver-hi un dia que fou diferent.

Acabava d’instal·lar la darrera versió després de retocar un parell de punts del programa, la imatge d’Àries però no era la mateixa, Sheratan, que sempre tenia una mida bastant estable, havia minvat, com si estigués fent implosió. Vaig cridar un dels astrònoms. – Crec que hauria de veure això. – L’home va mirar. – Què he de veure? – Sheratan, a mi, em sembla més petita que de costum.

L’home aixecà el cap i mirà les coordenades de les manlleves, feu uns càlculs i cridà als seus companys, en poques hores tenia tot l’equip mirant taules i el visor del telescopi. – Ho sento però no podrà tocar més el telescopi per uns dies, volem seguir aquest esdeveniment. – Poden fer servir el programa, si més no, per provar-ho? – És segur? – Sou davant una prova.

Els hi vaig fer les quatre explicacions que necessitaven per fer-ho servir, a la fi no era massa complicat, les coordinades del laboratori no calia tocar-les les d’Àries eren a la base de dades i l’hora es calculava a partir del rellotge de l’ordinador que s’actualitzava cada hora a través d’una connexió segura amb un rellotge atòmic del que desconec la seva ubicació.

Quatre dies després rebia una trucada, em convocaven a una reunió d’alt nivell, paraules textuals, unes hores després em recollia un cotxe que em portava a l’aeroport i m’embarcava en un avió privat, sense cap anagrama que l’identifiqués. A l’avió un parell d’astrònoms de l’observatori em saludaren efusivament, no és per menysprear la meva feina, però tampoc no era per tant, vaig pensar.

Uns minuts més tard entrava el director de l’observatori i seia al meu costat. – Bon dia. Ja li han dit el què? – Bon dia, doncs la veritat és que no. Tan meravellós és el meu programa? – Vaig preguntar fent broma. – Està prou bé el programa, però no és pas això. Vostè va dir que Beta Arietis li semblava minvada. – Sheratan? Sí. – Això podia ser que efectivament estigués minvant o que alguna cosa passés pel davant. – Ara em dirà que és la segona opció.

L’home va somriure. – Molt perspicaç! I què podria ser, segons vostè? – El més lògic seria pensar en un planeta que girés a l’entorn de l’estrella. – No és el cas. – Potser un asteroide? – També podria ser, però hi ha un petit problema, les òrbites dels asteroides són el·líptiques com les dels planetes però això que va veure està fent un recorregut aparentment lineal. – podria ser un meteorit? Un pedrot que se’ns apropa?

- Podria, però sospitem que no ho és, però l’avorriria amb els raonaments. El que és segur és que se’ns apropa, i que emet algun tipus de senyal que fins ara no havíem sentit. – Què vol dir? – Encara res. A la reunió en parlarem amb d’altres observatoris, i de la gent de SETI. – Allò em va esglaiar. – Extraterrestres? – Vaig dir mecànicament. – No ho sé, tanmateix si puc dir-li una cosa, benvingut a la història de l’astronomia.

L’avió va aterrar en un aeroport que, o era militar o estava pres per l’exèrcit. Ens van registrar l’equipatge, ens van fotografiar amb l’excusa de fer-nos una targeta d’identificació, i ens van portar a una sala de conferències. La sala ja era plena a vessar, així que vam mirar on seure i quan ja havíem localitzat un grup de cadires on seure el director em va agafar pel braç. – No, vostè no va aquí, avui te seient reservat.

I així em vaig veure a dalt de l’escenari, assegut al costat del director de l’observatori i enmig d’un munt de gent que de ben segur sabia molt més que jo del que estava passant. – Perdoni, però el meu anglès està una mica oxidat, fa molt de temps que no en parlo. – No pateixi, parli en castellà, hi te un intèrpret. – Allò m’acollonia.

Em vaig posar els auriculars i immediatament vaig sentir una veu. – Buenos días, soy Adam Lopes, su interprete, Confirme que me oye, por favor. – Sí, l’escolto ... Perdón, si, le oigo, Buenos días. – Després d’unes quantes indicacions més ja sols en tenia un neguit. Què havia de dir quan em toqués parlar? I així li ho vaig preguntar al director. – El que va veure, tan sols això, no s’estengui en explicacions sobre el programa, i no pateixi, tothom sap que no és vostè especialista.

La xerrada no va trigar gaire a començar, afortunadament em van fer parlar molt poc i em van felicitar i donar les gràcies per la meva col·laboració. Després d’això la resta van ser explicacions dels responsables dels diferents observatoris, explicacions de les que no entenia ni un borrall tot i que al final em sonava tot, com quan estàs amb gent que parla una altra llengua i després de quatre hores continues sense entendre’ls però juraries que sí.

El que vaig entendre era que l’objecte estava dins el nostre sistema, que avançava en una ruta lineal, no el·líptica, que patia correccions sobre la ruta totalment anàrquiques respecte a les forces d’atracció dels asteroides i planetes, en definitiva que no s’assemblava a res conegut. Per altra banda la seva ruta passaria, si no hi havia més canvis, molt a prop del nostre planeta. El punt i final el posava el responsable del SETI, he de dir que l’havia vist tota l’estona amb un mig somriure sospitós i de fet va ser l’únic que va provocar una exclamació general.

L’home es va aixecar i va dir això: - Senyors, si que s’assembla a alguna cosa que coneixem, indubtablement encara no estem segurs però voldria que veiessin aquestes imatges, obtingudes des del HST II aquest matí. – La gent es va exclamar abans que pogués girar el cap, malgrat això vaig sentir una esgarrifança.

La imatge, tot i que no era massa definida, semblava alguna mena de vehicle espacial. Mentre, el responsable del SETI seguia les explicacions, de les quals sols recordo la seva insistència en els senyals emesos per l’objecte, senyals que si bé es repetien constantment semblaven massa llargs i complexos com per ser radiacions naturals.

Després d’això vam anar a sopar i a dormir, havia passat tot el dia entre el viatge i la reunió, una reunió llarga i, per la resta dels convocats, extremadament enriquidora, però que a mi em va semblar bastant pesada. El sopar va ser un seguit de gent saludant-me efusivament, fins i tot algú en un espanyol macarrònic em va dir que m’envejava.

De bon matí un avió em tornava cap a casa, això sí després ser instruït per un grup de científics del perillós que podia ser escampar la noticia abans de temps. De tot això ja fa més de seixanta anys i en tot aquest temps no he tingut cap més notícia fins fa uns dies quan vaig rebre una trucada informant-me de la mort del director de l’observatori.

A la vetlla vaig coincidir amb un dels astrònoms d’aquella època, vaig gosar de preguntar-li dissimuladament. – Que tal va l’estudi sobre Àries? – L’home no va poder evitar un somriure, em va portar a un lloc apartat i em va dir. – Ja ha parat, està més enllà de la Lluna i no es mou des de fa més de quatre anys tot i que les emissions continuen. Hem enviat una llançadora amb experts per abordar-ho.

Vaig pensar de fer-li la pregunta clau, però ell se m’avançà. – Creiem que no hi ha ningú a dins, si més no viu, tanmateix d’aquí a tres mesos sabrem si ens equivoquem. – Al dia següent rebia un correu sense remitent amb una fotografia i cap explicació, efectivament allò no podia ser un pedrot. No he indagat més, segur que d’aquí a uns anys serà públic però no crec que l’arribi a veure.

divendres, 16 de gener del 2009

Odalisca


És la segona vegada que em passa, la primera va ser el cavall del Botero, però aquesta vegada no hi ha excusa. Com pot ser que una dona nua, esplèndidament nua, en una posició suggerent no em faci bullir la ment i comenci a rajar una història dels meus dits?
I m’ho miro una i altra vegada, i penso, i m’esforço per crear una història. Coi! Si amb la dona desconeguda el relat havia sortit com si estigués escrit en aquell quadre! I ara cerco dins el meu cervell, pels racons més abandonats amb la sensació que hauria de sortir d’allà, sols apartant un record, una fórmula d’àlgebra, un ... Ostres! Mira que feia temps que no veia això! Un algorisme d’ordenació en Basic! Quins records! Tornem, la història ha d’estar per aquí, segur. Potser a la calaixera de les carbasses, un dia he de fer net amb tot això, la major part no pagava la pena el patiment. Res, d’odalisques res. Potser alguna cosa semblant? Un amor platònic ... en tenia a cabassos ... No, aquesta no, que me la vaig trobar al metro i feia mal a l’oïda de sentir-la parlar. Aquesta? Potser, però és que ... a més si no va haver-hi res va ser perquè jo no m’hi vaig fixar, sols li va mancar treure’s les calces i ensenyar-me-les. Però en aquella època anava de poeta amargat, maleït pel desamor ... Si un dia puc viatjar en el temps aquest babau rebrà una bufa que se li passarà la beneiteria de cop. I perquè estic remenant tot això? Ah! Sí, els relats conjunts i l’odalisca ... M’he d’afanyar que encara tinc un examen d’aquest semestre ... Odalisca, odalisca ... Res, que no en trobo res. I després diràs que no ets més estrany que un hippie a la borsa Wall street. Ei! Què és això? Cada nit la veia allà estirada al sofà de casa seva, amb les cortines recollides i la llum encesa, sense cap ni un tros de tela que la cobrís. Al principi evitava mirar-la, potser no s’havia adonat, costava pensar-ho, no havia passat pel davant de la finestra accidentalment, estava estesa al sofà lluint la seva pell exquisida davant d’uns vidres perfectament transparents. Per a mi era obligat veure-la en algun moment, allà tenia la meva taula de treball i tot i que de vegades estenia el cortinatge, sovint el tenia plegat amb la finestra oberta perquè entrés la frescor de la nit. I a la fi eren dies i dies que passava el mateix i sempre era allà, sempre. Un dia em vaig descobrir mirant-la, sense amagar-me, sense sentir-me culpable. El fet era que mai l’havia vist aixecar la persiana, una persiana que romania tancada tot el dia fins que arribava la nit. Amb el temps em vaig acostumar a veure-la, i els dies que estava més necessitat em quedava admirant els seus encants durant unes bones estones, a la fi era ella qui oferia als possibles i més que probables espectadors de l’edifici de davant aquella imatge. Un dia, però vaig coincidir amb la pujada de la persiana, el sofà era buit i no la veia, en un moment va aparèixer al fons de la sala, nua, perfectament nua com sempre, es va apropar a la finestra i va mirar amb un somriure als llavis, llavors es va portar la mà als llavis i va llençar un petó. Digueu-me pretensiós però hauria jurat que em mirava a mi i que aquell era el meu petó. Després de llençar aquell petó es va girar i va estendre la seva exuberant fesomia al sofà. Des d’aquell dia, sense faltar-hi mai espero amb delir l’hora en que s’aixeca la persiana i entra en escena la meva desconeguda odalisca, deessa dels tafaners de pati de llums, entre els qui em compto, i dedico una llarga estona a admirar-la, a adorar-la, a desitjar-la en silenci.

divendres, 9 de gener del 2009

No puc callar

M’he resistit a dir res, però al final he de parlar, he de parlar perquè em dol tot el que està passant. Primer de tot diré que Hamas no m’agrada, gens, són uns fanàtics religiosos, perillosos com tots els fanàtics. També he de dir que, en una situació de pau, em sento més a prop d’Israel que no pas els països àrabs.

Però quan veus el que està passant tot canvia. Primer de tot, Hamas no és un grup terrorista malgrat alguns s’entestin, és un grup de resistència d’un país reconegut tàcitament per l’ONU i que ha estat envaït per un altre país, ens agradi o no, ens caigui, políticament millor, o menys malament, l’invasor que l’envaït.

Tot seguit diré que la política d’Israel, molt influenciada pels seus propis fanàtics religiosos, és del tot condemnable, que el que ha estat fent durant aquest temps és, en si mateix un error descomunal i un crim.

No cal dir que és un crim quan mates criatures, quan destrosses col·legis i hospitals, quan tires avall la casa d’una família perquè un dels fills ha optat per la via violenta. Em poso en el lloc del pare, d’un pare que podria estar inicialment en contra de la decisió del seu fill, i em veig passant a l’altra banda, de no donar suport a la lluita armada a donar-li-ho plenament.

Ho sento però no em puc callar, i potser el que diré no agradarà a algú però crec que Israel va camí de convertir-se, definitivament, en la nova Alemany nazi.

I ho sento pels bons israelians, ho sento perquè acabaran pagant pels seus veïns fanàtics, ho sento perquè el preu que pagaran per ser el país del poble elegit serà tan alt que tornaran a perdre’l.

I ho sento pels bons palestins, perquè quan tot se’t gira en contra l’únic que pots fer és unir-te als que estan com tu i tancar els ulls a allò que ens hauria de preocupar a tots.

I ho sento per nosaltres perquè tot el que s’està sembrant aquests dies el tornarem a recollir com ja el vam recollir, i sabem quin sabor te el fruit que donarà. I ho sento perquè després de tants milers d’anys encara no hem après que a les guerres sols hi ha perdedors, potser uns més que els altres però tots perdedors, i que sols acaben d’una manera, a la taula de negociacions, d’igual a igual, oblidant qui ha guanyat les batalles.

Però veig clar i diàfan que per molt que tots diguem no s’aturarà aquesta bogeria, i em pregunto una vegada més quina merda de món estem donant als nostres fills i em pregunto si arribarem al maleït 2012 al que tenen tanta por alguns.

dilluns, 5 de gener del 2009

Nit de reis (Blocaire invisible 2008)

Aquest és el meu regal per a la meva blocaire invisible. D'acord amb el que ella va suggerir, la història havia de tenir un rei que havia perdut el camell, un nen, un mosso, La Chacón i el Solbes. Com que ja no som invisibles diré que es tracta de la Xurri, i el seu bloc és diu Post-its sacados de la papelera. Espero que t'agradi, Xurri.

- Però ... Tu no havies d'estar dormint? - Li va dir en veure'l al bell mig de la porta del menjador. - Què no havíem quedat que els reis eren els pares? - Va respondre el nen mirant-se aquell tipus vestit amb robes que semblaven catifes.

L'home es va apropar amb intenció d'acaronar-li el cap i dir-li quatre bajanades típiques, però el nen va treure el bat de darrera seu mentre li amenaçava. - Una passa més i t'obro el cap com una síndria! - No! Calma! - Va dir l'home que portava una mena de diadema daurada. - Sóc el rei Gaspar. - I jo la sota de bastos, tu mateix.

Veient que la cosa es posava crua, Gaspar decidí fer la feina ràpid i escampar la boira. Traient els paquets del sac anava dient. - Mira! Veus? Són els regals que heu demanat. - Sí, ja, són els regals que havien comprat els meus pares i que tu t'estaves emportant, bandarra! Deixa-ho tot i surt per on has entrat.

El pobre Gaspar, després de deixar els regals va sortir de nou per la finestra i baixà fins la vorera, mentre escoltava el nen que li cridava. - I com se t'acudeixi tornar agafo el ganivet elèctric i et faig l'autòpsia en viu! - Tot havent posat peus a terra se n'adonà que no tenia el camell, desesperat el cridà però l'únic que aconseguis és que un veí li llencés aigua.

Ell no s'havia adonat, però al lloc on fou el camell ara hi havia un triangle groc. Totalment moll, totalment afectat, caminà carrer avall, remugant paraules en arameu, la seva llengua per cert, fins que es creuà amb un ionqui. - Ei! Tiu! Com flipes no! Tens alguna cosa? - El rei, que ni se l'havia escoltat, contestà en veu alta. - He perdut el camell! - Quin pal tiu! Si vols et porto al meu.

Gaspar, reaccionant instintivament aixecà el cap i li preguntà. - Tu tens un camell? - Un parell, tiu! Un em porta la farlopa i l'altre les pastilles. - Farlopa? Pastilles? ... Ara entenc, no, fill, el camell del que parlo jo te dos geps i camina a quatre potes. - Gep? Sí el meu de la farlopa te gep, l'altre no. Però això importa tiu? - Deixa-ho, gràcies fill, i fes-te un favor no prenguis aquestes porqueries de les que parles.

Deixant el ionqui enrere, que per cert seguia parlant-li com si no s'hagués anat, va abaixar el cap i va seguir caminant, pensant en trobar-se amb els seus companys, o trobar al seu camell.

I així Gaspar va seguir caminant fins que va arribar a les rambles, allà es va trobar amb un mosso, aquest el va parar i li va demanar la documentació. - Documentació? Perdona fill, però no saps qui sóc? Sóc el rei Gaspar. - Primer de tot, senyor, no sóc el seu fill, sóc un agent de l'autoritat i faci el favor de mostrar-me la documentació.

El rei, tractà de convèncer l'agent que a ell no li feia falta. - Mira, que sóc un dels tres reis mags, que he perdut el camell, per això vaig a peu ... - Ja, així que ha perdut el camell, no? I ara cap a la plaça reial a trobar-lo no? - Tu creus que hi serà allà? - Va preguntar innocentment Gaspar.

El Mosso va treure la ràdio i digué un codi, en un moment dos cotxes més es presentaren allà fent sonar les sirenes i il·luminant de blau giravoltat la nit, reduïren el pobre rei, estenent-lo a terra i emmanillant-lo, fent cas omís dels seus plors. - Sóc el rei! No el veieu! - Sí, i jo el pare Noel, no et fot? - digué mentre reia el mosso que anava de copilot al cotxe.

Ja a la comissaria, els mossos se'l miraven rient. - Mira que te corda el paio, encara segueix dient que és un dels reis mags. - Espera que vaig a buscar la carta! - Au va, No us foteu, no veieu que és un vell borratxo?

Una mossa baixa a la carrera les escales. - No us ho creureu el que us diré! - Què? - A que no sabeu qui ha trucat? - Vols deixar-te de preguntes i explicar-ho! - Ha trucat la Chacón! - La Ministra? - Sí. - I? - Que diu que és el rei Gaspar aquest. - Au va! Que no som a vint-i-vuit.

No havien acabat de parlar que ja havia baixat el caporal. - Collons! Traieu-li les manilles ,ja! Perdoni majestat, aquest jovent que no sap distingir. - Va dir mentre el feia aixecar i li redreçava la roba. - Així lo de la Chacón és cert? - Va preguntar una altra mossa.

El caporal, sense mirar-la, li va respondre. - I el Solbes també. - Tornat cap al rei li digué. - Ja he trucat a la guàrdia urbana, el camell el tenen al dipòsit però li porten ara mateix cap aquí. Vol un cafetó? un aigua? Una cerveseta? - No, gràcies fill, sols voldria recuperar el meu camell i tornar-me a casa, cada any és més difícil això. M'estic fent vell.

La guàrdia urbana portà el camell, ajudaren a Gaspar a muntar-se en el camell i aquest s'anà carrer avall fins fondre's amb el paisatge de la ciutat. Així que ja ho sabeu, si trobeu algú al menjador vestit amb cortines, no penseu que és un pispa, sobretot si és la nit del cinc al sis de gener.

divendres, 2 de gener del 2009

Iker i Carmen

Avui, si m'ho permeteu, faré de Ferran Monegal, i no és que em vulgui posar al seu nivell, sols que faré el que fa ell, criticar un programa de televisió. El programa en qüestió és el del nostre amic Iker, l'inclassificable Cuarto Milenio.

El d'ahir (01/01/09) era un especial sobre profecies, tot un xou, com sempre perfectament ambientat, fent un pseudo col·loqui on els convidats amb prou feines arribaven a fer més enllà d'una petita explicació.

Diuen que els sistemes de desinformació es van revolucionar quan, en comptes de negar les evidències es generava més informació, tanta que al final la veritat acabava colgada sota un munt de mentides.

L'Iker va més enllà, és capaç d'amagar la veritat, les profecies són un frau en sí mateixes, sota un munt de veritats. I com s'ho fa? Doncs en te una peça clau al seu equip, una persona que sempre aporta dades fiables, que sovint m'ha fet pensar que està a la “nau” més per l'Iker que no pas perquè es cregui ni un borrall.

Parlo de la seva dona, Carmen Porter, encarregada de desemmascarar fotografies i vídeos amb truc, i d'aportar dades històriques. No ens portem a engany, forma part del xou, i una part important, és la encarregada d'abocar un munt de veritats banals a sobre d'un veritat que ha de passar desapercebuda.

La situació em recorda aquell acudit que l'home, per telèfon li deia a la dona: “He aixecat als nens, els he dutxat, els he donat d'esmorzar, els he portat al col·legi, he fet la compra, m'he tirat la teva germana, he fregat el bany i la cuina i he planxat la roba.”

Tornant al programa la cosa va anar així, primer unes pindoletes de Sant Malaquies, amb les comprovacions de les encertades frases assignades als papes, adobat amb les veritats conseqüents, tres-cents anys de diferència entre profeta i profecies, enumeració de piruetes vàries per fer coincidir el lema amb el Papa, etc ...

També van parlar de les profecies que havia anat recollint un ex-militar espanyol en països de l'est, bàsicament vaig entendre que estaven escrits en els llocs més estranys, registres de pensions, d'ajuntaments, posades, ... Jo d'ell m'estaria molt de creure-m'ho, bàsicament perquè “una dotzena d'ous i una barra de pà” poden significar moltes coses, si no et creus que era una llista de la compra.

L'Apocalipsi va tenir el seu lloc, mira que tenim mania en convertir un pamflet polític (la bèstia era Neró) en una premonició. I com no va sortir allò de que els codis de barres porten el 666 incorporat. Aquí un dels convidats va fer l'explicació en un to un punt agressiu, l'objectiu, em va semblar, era la Porter, de fet ella el va replicar, molt elegantment, però amb un punt de ràbia continguda.

Aquí, pels profans en codis de barres vull explicar que m'he dinat amb ells molt de temps, per qüestió de feina. Hi han molts tipus de codis de barres, però aquell que es veu sovint és el tipus EAN 13. Si algú en te dubtes que ho tingui clar, les barres que sobresurten NO són sisos, no ho poden ser perquè el codi EAN 13 és numèric i no es podria fer servir el sis en cap altra posició.

De fet es tracta d'un codi separador sens valor associat fora de separar els sis números de l'empresa i els sis del producte, per cert, el primer número correspon al país (el que fa tretze) i s'utilitza per fer servir una o altra família de codis segons un “checksum”.

Van parlar d'un pintor argentí, on es va demostrar l'exactitud de les seves profecies, sobretot la corresponent a les torres bessones, on un diàfan dibuix de l'estàtua de la llibertat al costat d'un text era regirat per aconseguir que recordés una de les torres i aferrant-se al text, on es deia que patia dos atacs, sense recordar que els atacs van ser tres, quatre segons el pentàgon.

També es va parlar de les profecies dels maies i la seva “misteriosa” desaparició i abandó de ciutats, poc importa que sovint haguessin d'abandonar les ciutats perquè l'agricultura de la que depenien no podia sobreviure en aquelles terres. I quant a les profecies, molt de calendari maia, però cap concessió al calendari inca, tot i que l'any 2012 és l'elegit per ser l'any on tots dos calendaris coincideixen en el final.

I van acabar amb el meu estimadíssim Nostradamus, amb aquella profecia sobre la mort de no recordo quin rei, probablement més previsible que no pas ens ha transmès la història i el detallet que ell va calcular el final cap al 3797, ja ho veurem llavors.

I per això, per aquesta habilitat per ficar-nos-la plegada que en tenen l'Iker i el seu equip els hi vull retre homenatge, el seu és un xou de prestidigitació informativa, on ens colen idees poc investigades amb un munt de dades que no aporten res.

Sí, l'he de reconèixer, m'ho vaig passar molt bé veient el programa i he de dir que, malgrat per horari no el puc veure sovint, m'encanta, tot i que he de dir que no em crec cap profecia, ni tan sols les de l'argentí. De fet, la millor profecia li vaig fer jo a un conegut quan li vaig dir que lo de Terra era un bluf, i no em van creure.

Així doncs, si voleu, i podeu, gaudir d'una estona de desinformació excel·lentment elaborada no dubteu en mirar el programa de l'Iker i la Carmen, els seus esforços s'ho valen.

P.D.: Aprofito per dir que crec que ja sé qui és la meva blocaire invisible, diré que és un cel de dona, compromesa i lluitadora. He encertat? Respecte a aquella que li he de fer (Sí, és una dona) dir que, pel que sembla, fa servir notes grogues sovint tot i que les llença aviat i a vegades es penedeix.