M’he resistit a dir res, però al final he de parlar, he de parlar perquè em dol tot el que està passant. Primer de tot diré que Hamas no m’agrada, gens, són uns fanàtics religiosos, perillosos com tots els fanàtics. També he de dir que, en una situació de pau, em sento més a prop d’Israel que no pas els països àrabs.
Però quan veus el que està passant tot canvia. Primer de tot, Hamas no és un grup terrorista malgrat alguns s’entestin, és un grup de resistència d’un país reconegut tàcitament per l’ONU i que ha estat envaït per un altre país, ens agradi o no, ens caigui, políticament millor, o menys malament, l’invasor que l’envaït.
Tot seguit diré que la política d’Israel, molt influenciada pels seus propis fanàtics religiosos, és del tot condemnable, que el que ha estat fent durant aquest temps és, en si mateix un error descomunal i un crim.
No cal dir que és un crim quan mates criatures, quan destrosses col·legis i hospitals, quan tires avall la casa d’una família perquè un dels fills ha optat per la via violenta. Em poso en el lloc del pare, d’un pare que podria estar inicialment en contra de la decisió del seu fill, i em veig passant a l’altra banda, de no donar suport a la lluita armada a donar-li-ho plenament.
Ho sento però no em puc callar, i potser el que diré no agradarà a algú però crec que Israel va camí de convertir-se, definitivament, en la nova Alemany nazi.
I ho sento pels bons israelians, ho sento perquè acabaran pagant pels seus veïns fanàtics, ho sento perquè el preu que pagaran per ser el país del poble elegit serà tan alt que tornaran a perdre’l.
I ho sento pels bons palestins, perquè quan tot se’t gira en contra l’únic que pots fer és unir-te als que estan com tu i tancar els ulls a allò que ens hauria de preocupar a tots.
I ho sento per nosaltres perquè tot el que s’està sembrant aquests dies el tornarem a recollir com ja el vam recollir, i sabem quin sabor te el fruit que donarà. I ho sento perquè després de tants milers d’anys encara no hem après que a les guerres sols hi ha perdedors, potser uns més que els altres però tots perdedors, i que sols acaben d’una manera, a la taula de negociacions, d’igual a igual, oblidant qui ha guanyat les batalles.
Però veig clar i diàfan que per molt que tots diguem no s’aturarà aquesta bogeria, i em pregunto una vegada més quina merda de món estem donant als nostres fills i em pregunto si arribarem al maleït 2012 al que tenen tanta por alguns.
Però quan veus el que està passant tot canvia. Primer de tot, Hamas no és un grup terrorista malgrat alguns s’entestin, és un grup de resistència d’un país reconegut tàcitament per l’ONU i que ha estat envaït per un altre país, ens agradi o no, ens caigui, políticament millor, o menys malament, l’invasor que l’envaït.
Tot seguit diré que la política d’Israel, molt influenciada pels seus propis fanàtics religiosos, és del tot condemnable, que el que ha estat fent durant aquest temps és, en si mateix un error descomunal i un crim.
No cal dir que és un crim quan mates criatures, quan destrosses col·legis i hospitals, quan tires avall la casa d’una família perquè un dels fills ha optat per la via violenta. Em poso en el lloc del pare, d’un pare que podria estar inicialment en contra de la decisió del seu fill, i em veig passant a l’altra banda, de no donar suport a la lluita armada a donar-li-ho plenament.
Ho sento però no em puc callar, i potser el que diré no agradarà a algú però crec que Israel va camí de convertir-se, definitivament, en la nova Alemany nazi.
I ho sento pels bons israelians, ho sento perquè acabaran pagant pels seus veïns fanàtics, ho sento perquè el preu que pagaran per ser el país del poble elegit serà tan alt que tornaran a perdre’l.
I ho sento pels bons palestins, perquè quan tot se’t gira en contra l’únic que pots fer és unir-te als que estan com tu i tancar els ulls a allò que ens hauria de preocupar a tots.
I ho sento per nosaltres perquè tot el que s’està sembrant aquests dies el tornarem a recollir com ja el vam recollir, i sabem quin sabor te el fruit que donarà. I ho sento perquè després de tants milers d’anys encara no hem après que a les guerres sols hi ha perdedors, potser uns més que els altres però tots perdedors, i que sols acaben d’una manera, a la taula de negociacions, d’igual a igual, oblidant qui ha guanyat les batalles.
Però veig clar i diàfan que per molt que tots diguem no s’aturarà aquesta bogeria, i em pregunto una vegada més quina merda de món estem donant als nostres fills i em pregunto si arribarem al maleït 2012 al que tenen tanta por alguns.
8 comentaris:
No he entès mai el conflicte, en l'origen més origen si, però d'això fa molts anys i ja podrien haver acabat amb tantes rancúnies. Per mi tots són fanàtics religiosos, uns i altres i simpatia cap, però sempre el menys poderós i més desafavorit ens desperta més simpatia. Que d'altra banda, el qui els hi va dir que eren el poble escollit i que el seu territori era aquell ja va tenir mala llet i va posar el dit a la nafra, només anar a sembrar discòrdia.
Joana: Sovint el motiu del conflicte deixa de tenir sentit i tens raó simpatia per cap, tant els uns com els altres posen per sobre de la gent els seus desitjos.
En tot cas parlava de l'Israel que podria ser, si alguna vegada són capaços de viure en pau amb els seus veïns.
Lo de poble escollit sempre el dic com a ironia, si fos jueu odiaria aquest concepte, el seu déu els ha deixat en l'estacada moltes vegades, com tots els déus.
Aquesta lluita armada és ta absurda com la resta. Territori, religió, raça, tots motius irracionals i que no justifiquen matar.
Copmarteixo la teva ràbia i la teva impotència, Skorbuto. És surrealista com funciona el nostre món; surrealista i impossible d'entendre: ocupen un territori, en foten fora els seus "inquilins", els assetgen en els minúsculs espais on els permeten malviure... i tot això amb el vist-i-plau de la puta "comunitat internacional", un eufemisme per dir "púrria que governa els països del món".
De vegades penso que més valdria que petés tot plegat; els quatre que quedessin al món tindrien l'oportunitat de començar de zero.
Opressors i oprimits... morts i assassins... les dues cares de la mateixa moneda... Aquí si poguessin farien el mateix. Però és clar... aquí van de demòcrates, seria massa descarat.
Som nosaltres els qui hem de començar a estirar el fil a casa nostra mateix, i veurem fins on arriba. Més lluny del que tothom es pensa, segur.
A mi això del poble escollit sempre m'ha fet molta "gràcia" també.
YJo no crec que Hamas sigui un grup de lliberació de res es un grup de terroristes islamics que volen imposar el seu fanatisme religios a els Palestins.La lluite es absurda i el conflicte es podria haver aturat molt temps de fet i han fronteres pactades que malgrat no hio son per grups extremistes jues , ni paletins , podrien ser una solució si las conntroles una força de pau internacional.
Ana, Ferran i Joana: Totalment d'acord.
Lluna: Aquí ja van fer el mateix, de totes maneres hores d'ara no es poden permetre segons quines bestieses.
Striper: de tot el que dius, l'únic en que no estic d'acord és en el concepte terrorista, ho sento però sols l'acceptaria si tractessim també el govern israelià de terrorista, a la fi també ells estan impossant-se per mitjà del terror. Respecte a les fronteres, el poderós, Israel ha esta el primer en no respectar-les, cal recordar-ho, el mur de la vergonya s'estén més enllà de territori israelià passant per propietats palestines, siguin o no jihadistes. On t'apuntaries tu si cada dia haguessis de apssar un control a peu per anar a treballar o al metge mentre els israelians passen en cotxe sense parar?
Publica un comentari a l'entrada