dilluns, 29 de setembre del 2008

Abducció

Em desperto sense saber molt bé on, no hi veig, sento mal a tot el cos i no puc moure les extremitats, alguna cosa me les lliga. Em costa recordar. On sóc? Què ha passat?

A poc a poc em retornen els records, sí, estàvem al nostre prat, tranquils, gaudint de la frescor del matí, a la nit havia plogut i ara la humitat feia que l’aroma de la gespa ho envaís tot. On estic ara fa una ferum estranya, molt desagradable.

Més records, menjàvem fruits dolços recent agafats dels arbres, una femella em mirava directament als ulls, semblava estar disposada a acceptar-me, començàvem el joc, jo m’apropava, ella em bufava com si no em volgués, jo m’apartava i tronava apropar-me, ella em deixava que la olorés, però al moment que m’hi apropava més s’esmunyia.

Estàvem a punt d’unir-nos quan vam sentir aquell soroll. Sí, ara el recordo, un soroll esgarrifós, no l’havia escoltat mai, vam començar a córrer cercant la cova, allà seríem a raser. Vaig sentir una punxada, no sé com es va fer de nit i no recordo més.

Suposo que és nit tancada, però és una nit estranya, no plou però fa fred, no veig les llums de la nit, ni les petites ni les grans que solquen la nit d’un extrem a l’altre. Dec ser en alguna cova, però no recordo cap cova com aquesta.

Sento uns sorolls, no sé identificar on, tinc por, crido esperant que algú em respongui, no res, sols la remor de fons, una remor llunyanament semblant a les trepitjades d’un animal petit. De sobte es fa de dia, no és un dia normal, la llum és massa intensa i ha aparegut de cop, tanco els ulls i intento moure’m per cobrir-me, aquesta llum em fa mal, no puc evitar fer un crit.

La remor s’ha fet més propera, miro d’obrir els ulls, sols veig ombres, ombres difuminades, que no acabo d’identificar, semblen petits animalons que es mouen a distància, com si en tinguessin por, por de mi. Les ombres es van definint, els éssers que em rodegen em recorden llunyanament la meva gent, si no fos per la mida, molt més petits que nosaltres.

Però em fan por, tenen un no sé què a la mirada que em fa desconfiar d’ells, tracto de parlar-los, però no m’entenen, o no m’escolten. Un s’apropa amb una mena de branca, molt recta, me la clava al coll, sento la punxada i un dolor intens, com si m’entrés alguna cosa a dins.

Intento moure’m però em costa cada vegada més fins que m’és impossible, el cos no em respon, sols puc mirar a l’ésser que tinc just al davant, sembla una femella, em passa la mà pel cap, desconec perquè, tot es fon de nou, no sé que passa, m’estic adormint encara que no vulgui ...


Anàlisi de la nova espècie descoberta, aspecte exterior.

Aspecte general: Homínid, totalment cobert de cabell, molt semblant a la llana, Tot sembla indicar que l’espècimen és un mascle.
Pes: 300 – 400 kg.
Extremitats: 4, mans, sis dits en cadascuna, no s’aprecia cua ni similar.
Cap: dues vegades l’humà, dos ulls, frontals, un orifici de respiració i alimentació a la mateixa superfície, equivalent a la boca, dins aquesta es detecta una protuberància que podria correspondre a les dents, no s’aprecia cap protuberància similar al nas. Coll curt.
Cos: 2 m d’envergadura, s’aprecien dues línies de protuberàncies al llom que podrien correspondre a la columna vertebral.

Evacuació i genitals: Orifici suposadament rectal, protuberància fàl·lica d’un radi de 3 cm i una longitud de 6 cm, no es detecta cap tipus d’òrgan testicular extern.

Intel·ligència: No sembla tenir un llenguatge complex ja sigui oral o per signes, no s’ha pogut observar estratègies complexes davant la nostra presència, Tanmateix no es descarta un nivell avançat.

Observacions:
No ha estat possible la captura de cap altre espècimen, tot i procurar no espantar-los ens van detectar molt aviat esmunyint-se dins les coves de la zona. Per les restes observades s’alimenten de fruites. S’ha d’estar alerta, dins les coves són letals.

El zoòleg de l’expedició va morir en entrar rera una suposada femella dins una de les coves. Aquest informe l’omple el cap de l’expedició, prego disculpeu els meus pocs coneixements de zoologia. Hivernem l’espècimen per al seu trasllat a la Terra.

divendres, 26 de setembre del 2008

Brigada de recuperació (2/2)

Voldria iniciar aquesta història dient que es relaten els viatges interplanetaris de la nau ST-1347, explorant mons nous i descobrint noves civilitzacions, però la veritat és que es tracta de la nau de transport anomenada Bella Lola, de matrícula ST-1347, dedicada a fer transports de tot tipus per a la Corporació Espacial del Sistema Solar.

El sergent, sense pensar-s’ho va intentar disparar contra meu. La seva cara va ser un poema en veure que l’arma no responia. – No s’escarrassi, sergent, aquest matí he activat l’inhibidor, les seves armes no funcionen, però les nostres sí. – Vaig treure’m de la butxaca una pistola del segle vint, d’aquelles que funcionaven amb pólvora, la Mariah també va treure’s la metralladora de sota la taula, davant la mirada atònita dels militars.

El sergent va deixar el fusell a terra i els seus homes van fer el mateix. – Inspectora, això sí queda fora de les seves atribucions, puc comptar amb vostè ara? – La Isis, que encara estava espantada, va respondre tremolant. – No, vull dir sí, ara queda clar qui s’ha saltat les normes. – Doncs agafi això. – Li vaig llençar una metralladora que ella va caçar al vol per grata sorpresa meva.

Desprès d’assegurar-nos que els militars no es mourien vam portar el sergent a una cambra diferent de la seva. – Quan arribem el lliurarem als tribunals. – Li vaig dir. – No aconseguirà fer res sense nosaltres. – Potser no, però el responsable serà vostè.

El vam tancar i vam tornar cap al pont. – Què penses fer amb els altres. – Em pregunta la Mariah. – Els tancarem per separat i negociarem el seu ajut d'un en un. – Quan els vam tenir tots tancats els hi vaig fer una visita individual, el primer era un veterà poc donat a desobeir ordres, malgrat el vaig amenaçar amb la possibilitat de ser jutjat la seva fe cega en el seu superior el feia no creure'm.

El segon era un soldat novell, estava espantat, sabia, perquè li ho havien explicat a l'acadèmia, que una rebel·lió li podia suposar el final de la seva carrera i fins i tot la presó. - Sempre ajudarà que col·labori amb nosaltres, a la fi fins que no va entrar al pont no sabia el que anaven a fer. - Però si col·laboro amb vostès mai més no podré tornar al cos. - Potser, però les forces espacials hi han d'altres cossos, i el seu no és el més respectat, perdoni'm que li digui.

En un intent de quedar bé amb tothom, inútil per cert, em va oferir la seva col·laboració a canvi que no denunciés els seus companys. - Excepte el seu cap. - D'acord. - Santa innocència, l'únic que pagaria amb presó seria el cap, tots els altres tenien l'eximent de desconeixença

El tercer era també un veterà, no vaig haver de negociar. - Vostè vol que li ajudi, no cal que ho digui i doni-ho per fet. - Em puc refiar de la seva paraula? - Els meus superiors m'havien demanat un informe sobre l'actitud del meu cap, volen netejar la imatge del cos i el meu cap forma part de la brossa.

Vaig fer una ullada al seu historial. - Te un historial ple d'insubordinacions vostè. – Ha, ha, em coneixen com la dalla. De fet li he de felicitar pel cop de mà d'abans, m'ha estalviat haver de matar el meu cap. Faria vostè un gran servei al cos. - Ja m'ho van proposar però lo meu no són les armes.

Aconseguida la col·laboració de dos dels soldats vam iniciar la recerca del satèl·lit. El vam localitzar a unes instal·lacions segurament militars. vaig revisar tan ràpid com vaig poder la informació que en teníem, el sistema polític era semblant al del segle XXI a la Terra, totalment corrupte. Vaig demanar a la Mariah que muntés una andròmina que pogués passar per un arma sofisticada.

El següent pas va ser esbrinar amb qui havíem de tractar, un micro-satèl·lit de recerca que portaven a la brigada ens va ajudar a localitzar el cap de la instal·lació, vam carregar l'andròmina a la llançadora i m'hi vaig acoblar el traductor i vaig posar l'atordidor en marxa. Em van deixar a la porta del mòdul on era el cap, mentre ells amb la llançadora anaven al hangar on estava el satèl·lit.

Vaig entrar sense fer soroll, l'home no va aixecar el cap – No li han ensenyat a saludar? - Em va dir sense mirar-me. - Sols quan em miren. - L'home es va aixecar espantat pel soroll metàl·lic de la veu. - No s'espanti, i no faci cap bestiesa, sols vull negociar. - Qui? Què és vostè? - Això és una mica llarg d'explicar, deixem-ho en que se'ns ha caigut un aparell i el tenen vostès.

No gaire tranquil l'home em preguntà. - Suposem que el tenim, per què li hem de tornar? - Veurà, amb la seva tecnologia actual no podran fer servir aquest aparell fins d'aquí a uns dos-cents anys, i per a nosaltres hi ha informació que ens resulta vital, de fet jo sóc el diplomàtic, podem negociar, però si jo no torno o torno sense el satèl·lit en unes hores hi ha un cos del soldats que arrasaran aquestes instal·lacions i tenen per costum no deixar viu a ningú.

L'home va riure. - Conec aquesta estratègia, jo la he fet servir sovint, el problema és que per fer-la servir no s'ha de servir aigua bruta al final. - el traductor havia fallat, segurament era una expressió similar a fer el fatxenda. – Te raó, potser això li ajudarà a entendre’m. - Li vaig disparar amb l'atordidor, un tret bàsic, que el va fer tremolar una mica, molt molest però innocu. - Això sols és un arma defensiva.

L'home, astorat, va seure i es va calmar. - Si us plau no m'ho torni a fer. - No pateixi, no m'agrada fer aquestes coses. - Bé, vol negociar, suposem que els hi torno el seu aparell, que hi guanyo? - S'imagina això mil vegades més potent? - Li vaig dir brandant l'atordidor. – Capaç de destruir un edifici sencer a més de cinc quilòmetres. – Què són els quilòmetres?

Bona pregunta. Vaig veure una mena de regle graduat a sobre la taula. – Això serveix per amidar distàncies? – Sí. – Em permet? – L’home m’ho va atansar, vaig fer que l’ordinador el comparés amb un regle de trenta cm. Cada marca corresponia aproximadament a un cm i mig. – segons els càlculs cinc quilòmetres serien com 335000 unitats d’aquestes. – Interessant.

A l'home se li van encendre els ulls. - Quants? - Un de sol, després el podran replicar quantes vegades vulguin, a la fi és un aparell molt senzill. - Quan vol fer l'intercanvi? - Ara. - Vam sortir del mòdul i ens vam encaminar al hangar, li vaig indicar que obrís la porta gran i va entrar la llançadora, la cara de l'home veient-la maniobrar a dos metres del terra era un poema.

Quan es va posar i es va obrir la rampa encara es va sorprendre més. - Tenen moltes d'aquestes? - naus petites? Moltes. - En tenen més grans? - Sí però no acostumen a aterrar, per aterrar en fem servir aquestes. - La Mariah va baixar l'andròmina mentre els soldats entraven el satèl·lit, o el que quedava d'ell a la llançadora.

Li vaig mostrar l'aparell. - Com pot veure és d'ús senzill, sols s'ha d'apuntar i després prémer en aquest botó. - Al fer-ho va sortir un raig de llum vermella cap a l'exterior. - No s'espanti, la càrrega actual és de simulació, per les pràctiques. - La Mariah m'hi va atansar un cilindre metàl·lic. - Aquesta és la càrrega de foc real, sols ha de substituir una per altra.

Li vaig donar la suposada càrrega i ens vam acomiadar. Una vegada dins de la llançadora vam sortir el més ràpid que vam poder abans no se n'adonés de l'engany. - Mira que ets! - Va dir la Mariah. - Què li has posat a la “càrrega”? - Res. - I el làser? - Làser? És un led d'aquells vells i a més s'ha fos al prémer el botó, havia d’estar encès mentre el premies. – Navegant, no vull ser mai el seu enemic, és molt perillós vostè. – Va dir el soldat veterà.

Camí de tornada a la SSF-0101 el soldat veterà em va demanar d'enviar un informe al seu cos i jo vaig comunicar tota la història al coronel. En arribar ja ens esperaven, tant el coronel com els superiors de la unitat. Van portar-se detingut el sergent. El soldat veterà era en realitat un oficial i la seva missió era impedir les accions del sergent. – Què passarà amb els altres dos soldats? – Li vaig preguntar. – Res, van actuar sota les ordres del sergent. Ens quedaríem sense soldats si els anem fent fora per obeïr.

La inspectora em va comunicar que havia de fer algunes gestions i la Mariah i jo teníem alguns serrells per tractar, serrells que tractaríem fent una visita a la zona civil de la nau.

dilluns, 22 de setembre del 2008

Brigada de recuperació (1/2)

Voldria iniciar aquesta història dient que es relaten els viatges interplanetaris de la nau ST-1347, explorant mons nous i descobrint noves civilitzacions, però la veritat és que es tracta de la nau de transport anomenada Bella Lola, de matrícula ST-1347, dedicada a fer transports de tot tipus per a la Corporació Espacial del Sistema Solar.

- A la nostra curta estada a la SSF-0101 vaig fer una visita mig personal mig oficial a que havia estat el meu sogre, el coronel Raishki, membre de les forces espacials de defensa de la Terra des de la seva creació, tot i no ser precisament un amant dels combats i menys de la parafernàlia militar, estricte amb les normes això sí, però mai no he entès que fa a l'exercit un home com ell.

- A la visita em va demanar dos favors, un d'urgent, el transport del contingent senirià, l'altre, més delicat i secret, ens trobaríem amb una llançadora militar amb una missió de recuperació, no us puc donar més informació. Em va demanar que els controlés, de fet hauràs vist que hi ha una caixa que no pertany a les senirianes i que s'ha quedat a la nu. - Sí l'he vista, però cal una clau electrònica.

- I la tinc jo. Ara el que haurem de fer és portar-la a una de les cambres que quedarà en reparació. - Perdoni'm. - Digui inspectora. - Què hi ha? - Armes. - Per als militars? - Per controlar-los, són un cos, en paraules del coronel, massa efectius, nosaltres haurem de posar-hi el seny. - Ah no! Jo no estic obligada a fer ús d'armes, sóc una inspectora de la Corporació.

- D'acord, així li demanaré que, arribat el moment es tanqui a la seva cambra i no intervingui. D'acord? - Sí. - I tu, Mariah? - Jo mai no he disparat un arma. - No et costarà gens, les pilotes si les llençaves bé a la cara dels altres. - Que encara et fa mal la carona? - Voleu deixar-ho, si us plau. Puc comptar amb tu? - Ja saps que sí. - Ens trobarem amb ell d'aquí a poc, inspectora, si vol ja es pot retirar, nosaltres anem a la bodega per la caixa.

De camí a la bodega la Mariah va rumiant, penso que potser la he espantada. - Què et preocupa? - ... No, res, almenys d'això de les armes, suposo que no penses fer-les servir d'entrada. - I ara! Però hauríem d'estar preparats per fer-ho. - Ja m'ho imagino. - Llavors que et preocupa?

La Mariah se m'avança i obre la porta de la bodega, la caixa està en un racó, insereixo la clau, s'obre la trampa del teclat i premo el codi de seguretat, un clec indica que la caixa és oberta, aixequem la tapa. - No sé si serà millor de portar la caixa sencera que no pas tot això a braç. - Jo diria que la caixa, fem servir un carro. - Passarà pels passadissos? - Crec que sí, però no tinc tan clar que passin per la porta de la cambra.

Vam muntar la caixa a sobre el carro i mentre l'empenyíem li vaig tornar a preguntar. - Així què és el que t'està fent donar voltes al cap? - Res, bajanades, la comandant seniriana que em va fer un retret. - Sobre el tracte cap a elles? - No, sobre el tracte cap a tu. - Es va posar lleument vermella, em vaig imaginar el que li havia dit. - Segur que t'ha explicat la seva meravellosa societat. - Sí ... - Tot i que se li haurà oblidat d'explicar-te que abans d'acabar amb els clergues va haver-hi una guerra entre dones.

Els ulls de la Mariah, s'obriren empesos per la curiositat. - De debò? - Va ser una lluita entre aquelles que volien mantenir el sexe exclusivament com a mitjà de reproducció i les que volien fer-ho servir per apaivagar les lluites entre els homes. - I van guanyar? - Les guerres no es guanyen mai, van haver de pactar, va ser amb el temps que es van imposar les tesis menys restrictives, i fins i tot es van reconèixer les relacions homosexuals, fins aleshores prohibides.

Al arribar a la porta vam haver d'aixecar la caixa amb les mans, la vam deixar al terra i li vam posar uns quants estris a sobre. - Amb la història de les senirianes t'has escapolit del que havia dit. - Mentre deia això la Mariah s'envermellia de nou. - No sé pas que vols que digui. - Si tenia raó la comandant. - Ah! Es clar que no, no hi tens cap obligació. - Però tu voldries?

Ara el que envermellia era jo. - Potser sí ... però no si et sents obligada, sols si també tu vols. - Se li va dibuixar un somriure immens, fins i tot diria que els ulls li espurnejaven, se m'apropà i feu un petó als llavis i després es va fer fonedissa per la porta.

L'alarma de l'escànner avisava de la proximitat d'un objecte, al arribar al pont vaig poder comprovar que eren els nostres nous convidats. Vaig avisar la Mariah pel comunicador per que es preparés per l’acoblament de les dues naus.

L’operació d’acoblament va durar una mitja hora, desprès van entrar els nostres hostes, quatre militars poc xerraires, carregats amb material. – Benvinguts, sóc el navegant d’aquesta nau. – A partir d’ara les ordres les dono jo, se’m pot dirigir a mi com sergent. – Em sembla que s’equivoca. – Li vaig lliurar les ordres del coronel, on em posava a mi al capdavant de l’operació.

El sergent se les va mirar amb cara de pocs amics. – Això és molt irregular, un civil no pot dirigir una operació militar. - Això no és del tot cert, de totes maneres aquesta operació no és militar, és diplomàtica amb suport militar, una mica diferent, oi sergent?

L’Home assentí de mala gana. – La tècnic els hi portarà a les seves cambres, el material l’hauran de deixar a la bodega. – És material sensible, l’hem de tenir controlat en tot moment. – No pateixi, la tècnic els hi prepararà una zona de seguretat a la bodega, de totes maneres sols hi viatgen vostès a la nau. – I vostès dos? – Tres, hi ha la inspectora, però nosaltres som tripulació, no passatge.

He de reconèixer que sempre m’han agradat les lluites dialèctiques amb els militars, i, fora del meu antic sogre, les hi he guanyades sempre. De totes maneres aquests no eren un cos normal, dins el seu historial hi havia més d’una operació que es podria haver resolt diplomàticament i que s’havia complicat amb la seva intervenció indiscriminada.

L’objectiu era un planeta on s’havia enllestit al industrialització i estaven fent les primeres passes per a la creació d’elements electrònics. Feia temps que s’havia instal·lat un satèl·lit de seguiment, es fa amb tots el planetes que poden fer el salt a l’espai, també es va fer amb la terra en el seu moment.

El satèl·lit va tenir una avaria que el va fer caure al planeta, s’havia calculat que en cas d’entrar a l’atmosfera el satèl·lit es volatilitzaria sense deixar rastre, però, per alguna raó no va ser així.

El següent problema era la regió on havia caigut el satèl·lit, un país altament combatiu amb els seus veïns, acostumat a arrasar-los quan eren més febles que ell, però que ara estava en hores baixes, amb una aliança en contra seu que els impedia de fer qualsevol atac sense rebre en tots els fronts.

Una tecnologia caiguda del cel podia suposar donar-los un nou tipus d’armament i fer caure la balança del seu costat. L’objectiu era localitzar les restes del satèl·lit i recuperar-les.

Aquí era on les meves ordres i les de la brigada diferien. Jo havia de recuperar l’aparell evitant al màxim la intervenció armada i la brigada l’havia d’aconseguir a qualsevol preu.

Amb la Mariah vam muntar un sistema de rastreig del senyal, i li vaig demanar a la Isis que preparés un protocol de primer contacte. – No sé si estic autoritzada a fer-ho. – Em va dir per no fer la pregunta més directa. – No pateixi, si en un moment hem de fer res que pugui ser fora de les seves atribucions li ho faré saber.

En el moment que arribàvem al planeta va passar allò que esperava. La brigada va entrar de cop al pont, amb les armes carregades i el sergent em va encanonar amb el fusell. – Prenc el comandament de la nau. – Això, sergent, és una rebel·lió i li sortirà car.

divendres, 19 de setembre del 2008

Als toros

Mai no havia trepitjat una plaça de toros, encara més, quan em van dir que havia d’acompanyar a aquell client estranger a veure’ls m’hi vaig encarar al meu cap. – Ja, i després, si vol, el porto de putes. - La seva mirada assassina em va travessar de pit a esquena. – Els toros són un art! No faci comparacions obscenes!.

Si no fos perquè m’hi anava el sou l’hauria engegat en aquell moment, bàsicament perquè al despatx sí que hi havia d’altres que els hi agradava allò que en diuen la festa, i l’ordre era per fer-me la guitza.

Fent el cor fort, diumenge vaig anar a buscar al client a l’hotel. – Torros mucho bonito espectáculo. – digué en un castellà macarrònic. – A mí me gustaba más el número de los leones comiendo cristianos. – Sorry, I don't understand – Dont worry. - Vaig pensar que no entendria la ironia. Me’l vaig portar a la monumental, feien sortir sis pobres bèsties de quatre potes a morir a mans d’un grapat de bèsties de dues potes per a delir d’un ramat de bèsties de dues potes també.

Sí sense haver vist l’espectacle mai ja em semblava una barbaritat veient el que li feien en aquells pobres animals donaven ganes de fer una bajanada. Va haver-hi un moment que vaig haver d’entrar per no vomitar allà mateix, em vaig penedir, hauria hagut de fer-ho.

Un paio que era la meu costat, en plena eufòria, em va dir: Ónde ezté una güena corria que ze quite er fumbo. – I els toros, vaig pensar jo, però no em vaig atrevir a dir-ho en veu alta, no era el moment de muntar una tangana, malgrat hi tenia ganes.

Però, ves per on, el tercer de la tarda m’havia de donar una alegria. Ja la sortida va ser diferent, així com els altres van sortir esverats, perduts, esbufegant, aquest va sortir caminant tranquil·lament, es va parar tot just sortir de la porta, va fer una ullada al seu entorn, va avançar una mica cap a on era el torero i es va girar.

El só posterior va ser totalment escatològic i preludi d’una enorme tifa que va caure als peus del destre, després el toro començà a caminar cap a la zona d’ombra, va abaixar el cul i la resta de cos a continuació quedant estirat a la sorra.

El torero i els seus ajudants s’esveraven per fer moure l’animal, però aquest no atenia a raons. L’esbroncada era general, fora de mi, que m’estava pixant de riure, les cares de la gent eren d’autèntics energumens.

Al final van fer sortir els mansos i el toro es va aixecar i se’n va anar cap a dins sense cap problema. N’estic segur que si li haguessin obert la porta hauria entrat ell sol. – ¿Qué le harán ahora? – Li vaig preguntar al barrut del costat – Zi por mi fuere lo tiraria barranco abajo, que azco de toro, Dioz. – Donat que no en trauria l’aigua clara vaig optar per no insistir.

La resta de la bretolada va ser més o menys igual, no, no van sortir toros pasotes, vull dir que es van anar carregant els toros que sortien de la mateixa manera que els dos primers.

Però el sisè, setè pels meus comptes, va ser la gran sorpresa. Va sortir esverat, accelerat, frenat al poc de sortir, va mirar al seu entorn fins que el torero va posar el peu a la sorra, llavors, mentre el destre li ensenyava el drap esperant que el brau anés a la tela el toro va enfilar-lo clarament.

Una de les banyes es va escolar entre les cames, crec que foradant-li una de les cames, el va aixecar per sobre seu, mentre la tela, crec que se’n diu capot, sortia cap a un costat amb l’espasa, el torero feia un vol d’uns quatre metres aterrant a la sorra de cap.

L’animal va girar sobre les seves potes i, fent cas omís dels ajudants del torero i les seves teles, s’abraonà de nou sobre el cos del destre, enganxant-lo per la panxa i tornant-lo a enlairar caient aquest sobre la sorra fet un ninot envermellit.

Els crits de pànic de la plaça eren esgarrifosament divertits, la sorra amarada de sang del torero brillava d’una manera especial, un dels ajudants s’hi va posar entre el torero i el toro, però, com si s’hagués posat davant d’un tren va ser envestit, arrossegat i trepitjat per l’amo de la sorra.

La festa va acabar quan un parell d’ajudants van tirar de les cames del destre traient-lo de la trajectòria d’aquella fura i, aixecant-lo pels braços, se’l van portar a dins.

La sortida dels mansos va fer que el toro es calmés i després d’un quart d’hora l'entressin a les quadres. El client es dolia de la mala sort del torero, hi havia gent que plorava amargament i jo, bé, jo intentava dissimular la cara de content que de bon segur portava.

Al dia següent la mort del torero era notícia a tots els diaris. El meu cap em va preguntar, sense voler aprofundir, que tal havia anat. – Pot pensar, amb tot el que va passar ... – Ja, l’entenc, ho sento no és el que esperava, pensava que amb això vostè entendria la festa. – No, si d’entendre-la ja la entenc, coses que passen. No? – Sí, coses que passen.

Com comprendreu, el meu sou val mes que una poca-soltada, però em vaig quedar amb les ganes de dir-li: No ho sabia, ara ho sé, m’agraden els toros, m’agraden molt els toros que passen de ser torejats, però, sobretot, m’agraden els toros si es traginen el torero, potser és que em vaig criar veient pel·lícules d’Errol Flinn on el botxí era el que acabava morint.

dilluns, 15 de setembre del 2008

Senirians (2/2)

(Aquesta història comença aquí)
Després de fer una dormida d’unes quantes hores m’hi vaig aixecar amb el cap més emboirat que no pas quan vaig jeure. Vaig anar al pont, amb Salem, la comandant també hi era. – Ha dormit bé? – Em va preguntar. – No gaire, la veritat. Salem, he de fer res d’especial? – No, no hi ha alarmes, portem velocitat constant ... Si vols pots mirar de dormir una estona més. – No, gràcies, és el teu torn. – Com vulguis, ens veiem dins d’unes hores. Comandant. – Que dormi bé, navegant.

Salem va sortir cap a la seva cambra, jo em vaig quedar amb la comandant. – Ja s’ha mirat el que li vaig deixar? – Sols la presentació, però li prometo que m’ho miraré. – Li puc preguntar? – El que vulgui. – No acabo d’entendre molt bé com funcionen socialment. Vull dir, tenen matrimonis o res semblant?

La comandant es va repenjar en la cadira. – Matrimonis? Vol dir parelles d’home i dona units per tota la vida? – Mes o menys, sí. – No pas. – Llavors com es formen les famílies? – Famílies? – Sí pares, fills. – Entenc. Veurà a l’hora de procrear es formen parelles que es mantenen unides fins que la dona pareix, després es dissolen, la dona es fa càrrec del fill fins els dos anys i l’home s’encarrega d’ell dels dos als quatre, amb quatre anys el nen passa a dependre d’una entitat educativa elegida pels pares.

- I si la mare no supera el part? – A diferència dels humans els parts senirians no comporten cap risc per la mare, la complicació la tenim per quedar-nos prenyades, sols tenim una possibilitat per any i tractem de tenir al menys dos fills. – Llavors els fills deixen de tenir contacte amb els pares amb quatre anys? – No pas, la relació amb els fills és per sempre, però no com l’entenen vostès. Ara fa un mes vaig estar amb els meus tres fills unes magnífiques vacances.

- I el pare? – Els tres pares, doncs deuen acabar les seves vacances amb els seus fills hores d’ara. – Ha dit tres fills, ja ha superat el mínim. – Sí, vaig optar a un naixement vacant. – No l’acabo d’entendre. – Intentem mantenir una població estable, però no totes les dones arriben a tenir dos fills, algunes no en tenen cap, això és tradueix en naixements vacants, per als que s’ha de demanar permís, mai no s’arriba al quatre fills si no és una situació molt especial. - I són tots heterosexuals?

La comandant va fer una ganyota. – Què te a veure? A l’hora de mantenir l’espècie cadascú ha d’assumir el paper que li pertoca biològicament, altra cosa és quan es vol sexe. – Ara m’he perdut. – Veurà, no som estrictament heterosexuals, hores d’ara a la colònia ha hagut sexe entre homes, com aquí pot haver-hi ara sexe entre dones ... com li explicaria ... vostè te ganes de menjar i li agrada un plat determinat, però no hi ha i sí hi ha d’un que no és tant del seu gust. Se’l menjarà? – Probablement. – Doncs nosaltres amb el sexe actuem igual, si no tinc un home i tinc ganes i trobo una dona que també en te ens passem una bona estona.

Em sorprenia el grau de desinhibició que en tenia la comandant. – Però mai no han tingut problemes morals amb el sexe? – Potser es refereix a prohibicions religioses? – Per exemple. – Fa quatre mil anys vam acabar una guerra religiosa de la millor manera possible, no va quedar ni un sol sacerdot, la religió va ser prohibida i perseguida fins la seva total extinció. Als nens se’ls hi ensenya de petits que el fanatisme quasi ens va destruir.

- I si algú s’inventa una religió? – Això va ser dur al principi, com rebatre idees no demostrables, vinculades a un dogma. Però al final vam trobar la solució, religió comparada, és fulminant. – No diu que estan prohibides totes les religions? – Excepte la del Déu Sohni. Abans que em pregunti Sohni, en el meu idioma significa mentider, fals.

- Van estar treballant en això durant cinquanta anys, plantejant totes les possibles demandes d’aquest déu, de tal manera que comparant qualsevol religió nova amb aquesta quedés perfectament assimilada, si són iguals i una és falsa l’altra també ho és. – I per què no fer servir arguments científics? – És inútil fer-los servir contra la “voluntat de Déu”.

- I d’altres tipus de moral? – Quan extirpes la religió de la societat, els impediments morals sols poden sortir del consens entre tots, de l’ús de la informació i del sentit comú, si no tinc un déu que castiga el sexe no puc dir que el sexe és dolent.

La conversa es va estendre unes hores, la comandant parlava amb delir de la seva cultura i de la seva espècie, però no semblava que això impliqués un menyspreu d’altres cultures i espècies. De fet li vaig haver de fer cinc cèntims de temes sobre humans, li costava entendre el concepte de país i insistia en que no acabava d’entendre com no érem una societat matriarcal.

- La veritat no li sabria acabar d’explicar, de fet, hores d’ara tampoc no podem dir que sigui una societat estrictament patriarcal. – Però sempre hi ha la preponderància d’un dels sexes. – Sense dubte, tanmateix les diferències són minses. – Potser esteu en una fase intermèdia. –Potser. Em perdonarà la gosadia, però amb tot el que m’ha explicat se’m fa una espècie sospitosament perfecta, idíl·lica. – Te raó, i he de reconèixer que tenim molts defectes, malgrat hem acabat amb les guerres no som una espècie molt vessada a la ciència mèdica, per exemple, encara patim malalties greus.

- També teníem un problema amb els vells, afortunadament ara no és sacrifica a la gent però fa cinc-cents anys encara es feia morir als que superaven els seixanta anys, es creia que eren la font d’una malaltia que minvava la població infantil.

- Van esbrinar la causa de la malaltia? – No, vam esbrinar quina no era la causa. – Afortunadament es va reduir el nombre de morts infantils. Jo no estic vessada en aquests temes però el contacte amb els humans i la teoria de ... com és la paraula? ... evolució? – Sí, la teoria de l’evolució. – Doncs ens va donar una explicació plausible, havíem mutat i ja no érem febles davant aquella malaltia.

Sense quasi ni adonar-me la nau havia fet la part més llarga del recorregut. Salem va tornar i va prendre el control de la nau. En unes hores arribaríem a la base de la colònia. El planeta que volien colonitzar era un desert en la superfície amb llacs i rius soterranis, sense més vida que uns incipients bacteris innocus.

Encara estaven en fase de construcció a la superfície del planeta i la vida es desenvolupava en el port estel·lar, pel que sembla, el fet que no hi hagués dones senirianes va ser perquè la seva nau va tenir un accident i van morir totes. Pel que sembla, els senirians sempre viatgen per separat homes de dones. No vaig preguntar-li perquè a la comandant.

En arribar al port vam poder veure el moll totalment ple d’homes, semblaven estar agrupats i mantenien una certa calma, però mentre fèiem l’operació d’atracament vaig poder observar que les seves cares semblaven angunioses. – Estan desesperats. – Va dir-me la comandant, amb un posat trist.

En acabar l’atracament vaig anar a obrir les comportes de la bodega perquè poguessin sortir, mentre els homes es mantenien quiets, les dones s’anaven apropant a ells, com si sabessin d’antuvi amb qui havien d’anar. – Hem fet un repartiment previ, jo, com que hauré de parlar de temes administratius amb ell després em dedicaré al regidor. A més és molt suggerent. – Va dir amb un somriure.

Quan pràcticament havien sortit totes les dones vaig veure que el regidor s’apropava, tot i que va començar parlant la seva llengua en veure’m se m’hi va dirigir – Bon dia, ... i gràcies. No se’n fa el càrrec de com estàvem aquí. – La comandant el va agafar de la mà i se’l va apropar, acaronant-lo efusivament, parlant-li amb una veu fluixa i diria que eròtica, no puc saber el que es deien, però puc assegurar que no estaven parlant de temes administratius.

Abans de tancar la bodega vaig fer una ullada al moll, més que una zona de treball semblava una festa molt pujada de to. Salem se’m va apropar i em va dir. – Crec que aquí hem acabat la feina. – Sí jo també m’ho penso. ... Volia ... Pensava ... – Volies? Pensaves? Què vols dir res? – No, és el mateix ... Quan ho tingui més clar. – Tu mateixa, ja saps on sóc. Ens toca anar-nos, tenim una altra feina, quan siguem en ruta porta’m la Isis i us l’explico.

Pensava que la comandant s'havia oblidat d'acomiadar-se però uns moments abans d'iniciar les maniobres de sortida es va posar en contacte amb tots dos agraint-nos el viatge.

divendres, 12 de setembre del 2008

Vides perdudes (segon lliurament)

El seu amic de sempre, de tota la vida va ser el Puntas, li deien així perquè sempre portava aquells claus petits de fuster a la butxaca, claus que sempre acabaven a la cadira del mestre més feble. El Puntas li havia posat com malnom oficial Flautista, bàsicament perquè la seva única habilitat era xiular com una flauta, si més no ells s’ho pensaven.

Ell el seguia amb devoció, era un heroi, capaç de sortir-se’n de les situacions més compromeses, però a ell no li passava el mateix, no sabia perquè però sempre acabava pagant els plats trencats.

Així va ser que mentre el Puntas es feia un lloc entre el lumpen local, visitant la presó sempre per temes menors, el Flautista s’hi empassà més d’un delicte que en realitat havia comès el seu heroi, el Puntas.

El Flautista s’hi passà la vida a l’ombra del Puntas fins al moment en que, en un atracament on, com de costum, el Flautista havia de parar els cops, el Puntas va rebre al pit d’un la bala accidental policia inexpert i tremolós.

I així va ser que, ja sense el més que sospitós aixopluc del Puntas, el Flautista va empassar-se un parell d’anys a la presó i sortí d’ella sense saber on anar. No tornaria al barri, sabia que sense el Puntas ell no hi feia res, no hi contaven, fins i tot algú li tenia certa recança, encara que mai no havia sabut perquè.

Amb el que tenia del pas per la presó, únic moment on havia viscut d’un sou, s’instal·là en una pensió barata del centre antic, d’aquelles de parets menjades per la humitat, sòcols simulats amb pintura negra. Passà les nits d’una barra de bar a una altra, augmentant el volum d’alcohol geomètricament a cada nit que passava fins despertar un matí, tirat en un banc d’un parc, rodejat de vòmits i pixum.

S’aixecà, no recordava res i no reconeixia on era, va fer-se una repassada, afortunadament la brutícia no era seva però havia perdut la cartera, o potser la hi havien robada. Merda! Allà anaven els darrers cent euros, els que li haurien hagut de permetre menjar aquell dia.

Tot i el seu historial delictiu va decidir apropar-se a una comissaria per denunciar la pèrdua de la documentació. – A la fi ara estic net. – El funcionari que el va atendre va escriure maldestrament la denúncia en una Olivetti tronada, fent servir paper carbó per a les còpies.

En un atac de sinceritat li va dir al funcionari. – Si busca la meva fitxa a l’ordinador hi veurà que acabo de sortir de la presó, però en els pocs dies que porto no he fet res de dolent ... de bo tampoc, però això no és delicte. – El funcionari se’l mirà per sobre les ulleres. – Ordinador? Si sé el que és un ordinador és perquè el meu fill en te un a casa, això que veu aquí és l’última meravella de la tècnica. – Li va replicar donant copets a la Olivetti.

Després es quedà pensant, mentre treia la denúncia de la màquina i la hi oferia per signar-la, encara li va dir. – Faci’s un favor, cerqui una feina, per mal pagada que sigui, i no caigui de nou, Flautista. – Es queda sobtat, aquell policia el coneixia! – Vostè no se’n recorda de mi perquè jo era un marrec, però en conec molt bé la seva història. Sap? El millor que li ha passat a vostè a la vida és que el Puntas la dinyés.

Desprès de lliurar-li la còpia de la denúncia li atansà uns papers que en tenia al calaix. – Miri, aquí en te una llista dels albergs per transeünts, allà pot fer nit de tant en tant, així, almenys alguna nit no haurà de pagar cap pensió. En aquest altre hi ha els menjadors socials. I faci’m cas, vostè no és un mal home, el seu pitjor delicte ha estat no saber elegir.

L’home va sortir de la comissaria amb el cap cot, una llàgrima rebel baixava galta avall, va passar per la pensió a recollir el poc que li quedava i va caminar sense pensar-hi, pel seu cap va passar la llista de delictes que s’empassà per afavorir al Puntas, recordà els seus menyspreus camuflats com misericòrdia i maleí al Puntas, i es maleí ell per no haver obert els ulls.

L’estómac li va dir que era hora de dinar, va aixecar el cap i va mirar al seu entorn, no coneixia aquell barri, no era conscient de quant havia caminat i tenia gana, l’olor a menjar que sortia dels pisos i dels bars tampoc no ajudaven. Va mirar el paper dels menjadors, just en aquell carrer hi havia d’haver un.

Va caminar ràpidament cap al número que indicava la llista, era la porta d’una església evangelista, ja se’ls coneixia aquests, hauria d’aguantar un sermó abans, durant i desprès del dinar. Tenia gana, a la fi sols era aguantar la feina apostòlica d’aquells guillats a canvi d’un plat calent.

El menjar no estava malament, un plat de brou amb cigrons, un tall de pit de pollastre, sec, molt sec, i una poma que tenia la pell més arrugada que ell. Era menjar i gratis, bé se’l va menjar mentre escoltava la veu del pastor en un vídeo i en acabar els van convidar, i com negar-se, a l’ofici.

Aquelles històries de Déu no anaven amb ell, però li va sobtar una frase, una frase que ja havia sentit abans, “vostè no és un mal home.” En sortir del menjador ja feia fosc, va pensar per un moment que cercaria l’alberg, però aquella nit sols tenia ganes d’una cosa, posar punt i final a una vida i encetar una altra. Va enfilar la carretera sense pensar-hi gaire, pas a pas deixà enrera la ciutat, en cap moment no va pensar on anava, l’únic que volia era deixar la ciutat.

dijous, 11 de setembre del 2008

Onze de setembre del 2008

Jo, senyor, sóc fill d’emigrants, els meus avis i els meus pares van haver de deixar la seva terra, no cercaven pas un somni, cercaven una oportunitat, ningú no els hi va regalar res, és cert, però allà no l’haurien tinguda, jo no l’hauria tinguda.

Jo, senyor, vaig néixer sota l’ombra d’un traïdor, d’un criminal i encara és hora que el vegi comdemnat i desnonat de tot perdó.

Jo, senyor, vaig haver d’aprendre una llengua que no és la dels meus pares i no és la de la meva terra, que va ser imposada a sang i foc, menyspreant la resta.

Jo, senyor, vaig ser inscrit en una religió que jo no vaig elegir, no pas pel caprici patern sinó per la imposició d’uns brètols que es consideren enviats de Déu.

Jo, senyor, treballo dur cada dia, mantinc la meva família, les despeses de la meva ciutat, les del meu país i als llestos d’altres territoris que viuen de la meva solidaritat obligada.

Jo, senyor, visc en un país tip d’oferir diàleg a canvi de garrotades, i és per això, senyor, que no vull seguir lligat a l’estat suprem que ens ofega i ens menysprea.

Jo, senyor, sóc català, i vull que la meva terra sigui lliure, que podem decidir amb qui i com som solidaris, que no hagi de plorar per fer servir la meva llengua, que mai més un traïdor no ens governi, que mai cap més religió no pugui imposar-se.

Jo, senyor, vull la independència de Catalunya.


Josep Benet Borrajo Fernàndez (Skorbuto)

dilluns, 8 de setembre del 2008

Dona desconeguda

DONA DESCONEGUDA Ivan Kramskoy 1883


La vaig veure passar per primera vegada fa uns dies, amb el seu posat altiu, displicent, ufanós. Vaig sentir el desig de tenir-la al mateix temps que em sentia ofès per la seva mirada, per aquella sensació de menyspreu que irradiava. El carruatge es va perdre tres carrers avall i vaig sentir la necessitat de sortir darrera d’ella, per sort algú em va treure dels meus pensaments a temps.

Ahir, però, estava sol quan ella va passar, amb la mateixa mirada, amb el mateix posat, semblava més una estàtua que una persona. Lliure de cap compromís vaig seguir el carro des d’una certa distància, accelerant el pas quan van girar cap al carreró i caminant més lent quan el vaig tenir a la vista.

El transport es va parar davant una casa senyorial, el carreter va baixar d’un salt, va estendre l’estrep i agafà la mà de la dona, ella es va aixecar lentament, amb passes curtes i lentes s’apropà a la vora del carro, el carreter li deia alguna cosa que jo no entenia. Va acabar de baixar del carro lentament, pas a pas.

Amb els peus a terra no es va deslliurar del servent qui la va portar a dins la casa d’on va sortir sols ell, va pujar al carro i se’n va anar pel carreró del costat de la casa, després, ja a peu i sol, s’encamina cap a on jo estava. Vaig dissimular, però ni tan sols va reparar en la meva presència.

Quan va girar la cantonada vaig decidir el camí de tornada, ja havia fet prou el gamarús per un dia. Vaig tornar a la cantina, potser em trobaria algun conegut amb qui beure una cervesa. Però a qui vaig trobar va ser el carreter, mai no havia parat atenció en que fos ell qui guiava el carruatge de la dona i sempre l’havia vist a la cantina.

M’hi vaig apropar, vaig demanar una gerra i vaig encetar una conversa amb ell, vam parlar de bajanades, sobre notícies i altres temes variats, però no trobava peu per preguntar-li per la dona. Així que vaig optar per començar pel carro. – Vostè és carreter oi? – Cotxer és més correcte, un carreter porta carros amb càrrega, jo porto un cotxe de senyors, senyora en el meu cas.

L’Havia aconseguit, tot i que pensava que em costaria més, parlaríem de la dona. – Ja em disculparà la meva incultura, no volia pas ofendre’l. – I ara! Ningú no neix ensenyat. – És curiós, havia parat atenció al cotxe, és molt elegant i sembla robust, però no pas que sols portés una senyora, encara que ara que el diu ... – Sí, pobre senyora, una dona jove, sap, i vídua, ni un any va durar el senyor, malaguanyat, que en pau descansi.

El cotxer es persignava a l’hora que deia aquelles paraules. Estava disposat a saber tot el que pogués d’ella i més. – Què és el que va passar? Si no és molt preguntar. – Va emmalaltir, els metges no li trobaven res i cada vegada estava pitjor fins que un dia ja no va despertar. Imagini’s la situació una cega, amb molts de diners això sí, vídua i amb la família lluny, tan lluny que si no fos per mi i per la minyona no tindria ningú.

En aquell punt el meu desig per la dona es va afegir al desig econòmic, segur que aquella casa podia ser una mina. Sols havia de deslliurar-me del cotxer i, potser, de la minyona. – Ja, i es deuen organitzar perquè no estigui sola mai. – L’home, ben begut, em va dir que no sempre. – No li digui a ningú però els dijous al vespre s’hi passa més de quatre hores totalment sola, clar, fora la hem d’ajudar, però a casa s’hi mou talment com si veiés.

El meu cap ja estava dibuixant una estratègia. – Ja, però algun de vostès hi deu ser a la zona del servei, no? – I ara! És l’única estona lliure que tenim, la senyora és molt religiosa i ens sentiria, així que sortim per separat i ens trobem a una pensió que hi ha a la vora .... Vostè ja m’entén.

Mentre em deia això feia un gest de complicitat prou eloqüent. Vam seguir parlant fins que la borratxera de l’home ja no el deixava encertar amb les paraules, per tal de poder observar la casa i veure per on podria entrar el vaig acompanyar, va ser un recorregut lent i esgotador, amb prou feines es mantenia dempeus i me’l vaig haver de mig carregar a les espatlles.

La porta de servei de la casa era al costat oposat de la principal, just a una banda de la cotxera, l’home va cercar la clau dins les butxaques amb bastant dificultat, les va trobar però va ser incapaç d’obrir la porta, m’hi vaig oferir a fer-ho, s’ho va pensar però al final va accedir, lògicament la clau va acabar a la meva butxaca.

El vaig ajudar a arribar a la seva habitació, un forat petit amb un llit sense capçalera i una tauleta de nit vella i corcada. Vaig deixar-ho al llit tal com anava i vaig sortir. Vaig córrer esverat cap a cal ferrer, li vaig explicar que havia perdut la meva clau i que si l’amo se n’adonava em faria fora. Em va fer una còpia.

Vaig tornar a la casa i vaig provar la clau, funcionava, vaig tornar a tancar i vaig deixar la clau original a terra, el cotxer pensaria que ens va caure i no la canviarien. Al dia següent els vaig veure passar de nou, el cotxer em va saludar amb la mà, li vaig respondre, ella seguia amb el posat tot i que ara ja no em semblava ofensiu, sabent que era cega entenia que no em dirigís la mirada.

Apuntava el vespre quan m’hi vaig arribar a la casa, mig amagat rera un arbre d’una casa propera vaig observar com sortien la minyona primer i el cotxer després. Potser no calia més però els molt babaus s’esperaven a la mateixa cantonada de la casa on ja s’hi feien la primera repassada.

Vaig entrar dins la casa, la porta que permetia accedir a la zona noble estava al final del passadís, vaig entrar mirant de no fer soroll, al principi no vaig encendre cap llum, no fos cas que algú des del carrer em veiés, em vaig assegurar que les finestres eren tancades i vaig encendre una làmpada que en tenia tres espelmes.

El mobles corresponien a una casa senyorial, però a mida que obria calaixos i portes descobria que tot era buit. Esverat per no haver trobat res vaig pujar les escales, si no em podia portar res de valor si més no em beneficiaria la cega. Porta rera porta em vaig trobar cambres buides, alguna cadira trencada, pols, res. Ni objectes de valor ni dona, res.

Vaig baixar de nou, emprenyat per no haver trobat res, no entenia, on era la cega? On eren la vaixella, els coberts, els cèntims? Un dolor incisiu i punyent al cap és l’últim que recordo. Quan obro els ulls el cap encara em fa mal, no sé on estic, escolto soroll, quan tracto de moure’m descobreixo que estic lligat i estès a sobre d’una taula. – Deslligueu-me! Fills de puta! – Així que l’havies matat? Doncs crida molt per haver-la dinyat.

És la veu del cotxer, veig la seva cara a sobre meu. – Què tal pallús? – Mal parit! Deslliga’m! – I ara! Que soparíem si et deslligo? No pateixis però que no et torturarem. – Què estàs dient? On és la dona, la cega? – Nena! Pregunta per tu.

Se m’apropa i em mira, és ella, la dona del cotxe, però ara porta el vestit d’una minyona i la seva mirada no és la mateixa. – Au! Ja m’ha vist, acaba la feina. – Què voleu dir? Què em voleu fer? – No pateixis home! – Em respon ell.


S’asseu al meu costat mentre esmola un tallant. – Saps és un problema de supervivència, no és res personal. Pensaves buidar la casa i cardar-te-la, tots penseu el mateix. El problema és que la cega ja ens la vam menjar fa temps, al marit també. Un cos ens dura un mes, més o menys, ells eren uns nou vinguts, i tu, com els altres abans que tu, no sou res, no sou ningú. Nosaltres tampoc. Demà el teu amo pensarà que has escampat la boira, farà buidar la teva cambra i contractarà un altre per fer la teva feina.

La por s’apodera de mi. –Però quin mal us he fet? – Ningú, sols que hem de menjar i no pretendràs que treballem per poder comprar carn quan és tan fàcil d’aconseguir. – S’aixeca i em posa una mà al front. – Jo de tu tancaria els ulls. – Si us plau, no! – Veig com el tallant cau directament cap al meu coll.

divendres, 5 de setembre del 2008

Senirians (1/2)

Voldria iniciar aquesta història dient que es relaten els viatges interplanetaris de la nau ST-1347, explorant móns nous i descobrint noves civilitzacions, però la veritat és que es tracta de la nau de transport anomenada Bella Lola, de matrícula ST-1347, dedicada a fer transports de tot tipus per a la Corporació Espacial del Sistema Solar.

Tal com m'havia proposat en Salem i desprès d'assegurar-me que es recarregava energia i es feia la revisió protocol·lària, em vaig dedicar a voltar per la part civil de la nau. És podria dir que és una ciutat en l'espai, pel que he llegit havia esta dissenyada més per ser una base mòbil que no pas una nau.

Estava pràcticament a l'extrem oposat de la nau respecte el moll quan vaig rebre una trucada del Salem. - Hola Mariah, ho sento però tenim feina, caldria que te'n tornessis a la nau, t'estaran esperant un grup de senirianes, les hem de traslladar amb urgència a una de les seves colònies. - Quins idiomes parlen? - Saben parlar Tecsper*, perquè suposo que no en coneixes cap del seus. - Sospito que no. Trigaré una mica. - Ho saben, jo torno en acabar totes les gestions i sortirem així arribi.

Vaig aprofitar que passava un transport petit per preguntar-li al conductor la manera més ràpida d'arribar al moll. - Jo la porto, també hi vaig a la zona de molls. - Gràcies. - El conductor era un harkià gran, diuen que sols són uns centenars, provinents d'una expedició que van caure en un forat de cuc inestable i no va poder tornar al seu sistema.

Li vaig agrair al harkià que em deixés al moll, ell com feien amb tot aquell amb el que tractaven em va donar un holograma del seu planeta. - Si per casualitat el veuen, si us plau, digueu-nos-ho, frisem per tornar a casa. - És difícil que el veiem, no ens movem fora del quadrant, però si m'assabentés d'alguna cosa us informaria.

Allà estaven les senirianes, vaig cercar la comandant, estava de mal humor. - Em prego em disculpi no he pogut arribar abans. - No és per vostè, el navegant ja ens va avisar que no estaria, és la seva companya, ha estat molt grollera. - La meva companya? Vaig pensar, La Isis! - Què ha passat? - La hem confós amb vostè, i ens ha dit quatre fresques i ha entrat a la nau sense més. El navegant haurà de saber això.

Com vaig poder vaig tractar de corregir el comportament de la Isis, li vaig explicar a la comandant que muntaríem el pis de dalt de la bodega amb cambres, que el dissenyaríem a l'ordinador, les vaig convidar a entrar i vaig portar la comandant davant de l'ordinador. - Vol cambres individuals? - Millor en grups de quatre. - Vostè podria ocupar una de les cambres que te la nau.

La comandant, amb un somriure, em va preguntar. - No coneix gaire la nostra cultura oi? - No, la veritat.- Seré amb les meves noies, com correspon. Desprès, si vol li explicaré tot. Podem tenir una sala central per poder fer exercicis? - Vaig fer una simulació de planta amb les cambres en dues fileres rodejant un espai obert, a la comandant li va semblar bé. - Però ja li adverteixo que són plafons de metall no són cambres d'hotel, ho sento. - No pateixi estem acostumades a fer-nos nostre qualsevol espai.

Vaig donar l'odre a l'ordinador i en vint minuts la planta estava muntada. Les vaig acompanyar, i els hi vaig mostrar. Immediatament es van repartir per les cambres instal·lant els llits i donant a aquelles sales metàl·liques un aspecte bastant més acollidor. - Desconec els seus costums a l'hora de menjar. - Li vaig dir a la comandant. - Ah! Sí, no ha de patir, mengem d'una manera bastant similar als humans. - i agafant-me el braç i em veu baixa em va mig confessar. - I ens delim per tastar coses diferents.

Al poc va arribar Salem. - Bon dia, comandant, està tot en ordre? - Quasi tot navegant, sols tinc una queixa. - La comandant no semblava disposada a perdonar la Isis. - La ... inspectora ha dit? - vaig assentir. - ens ha tractat sense cap respecte, ja sap com som els senirians pel que fa al tracte. - Si m'ho permet m'informaré bé del que ha passat i actuaré en conseqüència, em perdonarà que em porti la Mariah? - En absolut, és la seva nau.

Vaig anar amb en Salem. Pel camí li vaig explicar el que m'havia dit la comandant respecte l'afer amb la Isis. - Sento no haver arribat abans que ella. - Això no el pots controlar. - Fes-la venir al pont, i vine tu també, sisplau.

La vaig trobar a la seva cambra, semblava emprenyada. - El navegant ens vol veure. - A les dues? - Sí. - Vam arribar al pont, en Salem ens va indicar que asseguéssim. - Inspectora, ens podria explicar que ha passat quan ha arribat? - M'he trobat un grupet de turistes bloquejant l'entrada de la nau i explicant-me no sé quines històries sobre portar-les a les seves cambres i no sé que més. - Ja, i que va fer vostè? – No les hi vaig atendre, això no és una nau de passatge.

En Salem rumià un moment. - Inspectora, primer de tot, aquí qui diu si la nau és de passatge o no sóc jo. Segon, s'hauria de repassar el temari de diplomàcia que segur que va haver de fer dins els seus brillants estudis. La seva actitud podia haver produït un conflicte diplomàtic, però fossin o no turistes despistats no s'ha d'engegar ningú. Mai. M'ha entès?

El color de la cara de la Isis va canviar dràsticament. - Jo .. Ho, sento, tinc un mal dia. - No cal que ho juri. Sortirem en una estona, vull que busqui la comandant i li presenti les seves excuses, i, sentint-ho molt, hauré d'informar els seus superiors. - No sé exactament quin era el mal dia que havia tingut la Isis, però que l'esperit de Murphy la rondava era un fet.

Desprès se'm va dirigir a mi. - Mariah, sisplau, desprès d'iniciar el viatge aten la comandant i la seva gent en el que calgui, aquesta gent porta un viatge desastrós i ja haurien d'estar en destí. - En tindré cura.

Quan la nau ja havia sortit m'hi vaig trobar amb la comandant, venia acompanyada d'una de les seves ajudants. - Que en podríem fer servir els nostres intercomunicadors? - Li vaig cercar un canal que poguessin fer servir sense causar interferències, l'ajudant se'n va anar després de rebre algunes ordres, suposo perquè els hi va donar en el seu idioma. - Li agraeixo. - No ha estat res. – M’hauria de posar en comunicació amb la colònia, és possible? – Per suposat, acompanyi’m si us plau.

Vaig portar la comandant al meu lloc al pont. – Salem, navegant, la comandant s’ha de comunicar amb la colònia. – Bon dia comandant, endavant, vol que la deixem sola? – No pas, gràcies, de fet és possible que li hagi de preguntar. – Vaig indicar a la comandant que fes servir el meu lloc, la comandant va seure i activà el programa de comunicació.

A la pantalla aparegué un Senirià neguitós, parlava atropelladament, amb cara de desesperació. La comandant, amb un posat d’autoritat i amb una veu ferma li va respondre, quasi renyant-lo. – Navegant, podria dir-me quant trigarem si us plau? – Unes setanta hores, he posat els motors al màxim. – Gràcies. – Va seguir la xerrada amb el regidor de la colònia que va acabar acomiadant-se, vaig interpretar, quasi amb un plor.

La comandant es va aixecar, va donar les gràcies de nou al Salem, vam sortir totes dues, l’anava a acompanyar fins les seves instal·lacions quan em va deixar anar. – No acabo d’entendre els humans. Dues dones i un home en aquesta nau i aquest home està faltat de sexe?

La pregunta em va avergonyir. – Perdoni, comandant, no sé si l’acabo d’entendre. – Ha vist com estava el regidor? – Sí. – Porten seixanta dies sense sexe, si passessin trenta dies més en comptes de dos-cents homes en tindríem una massacre. Pensava que amb els humans passava igual.

Encara em vaig sentir més avergonyida. – Llavors vostès són ...? – Som ...? – treballadores del sexe? – No em vaig atrevir a dir prostitutes per no ofendre-la. La comandant després de rumiar va riure. – en la nostra cultura no existeix aquest concepte, som una societat matriarcal i col·lectiva, el sexe és practica per mantenir l’espècie per una banda i la pau per una altra, sobretot els homes són més violents a mida que tenen menys sexe, i per passar-ho bé per suposat.

La comandant em va mirar, esperant la resposta a la seva pregunta inicial. Tot i que se’m feia difícil vaig tractar de respondre-li. – Bé, amb els humans no és tan clara ni contundent la relació entre sexe i violència, tot i que sí que hi ha. Pel que fa al Salem ... bé ... no sé si s’haurà adonat ... – Què porta un exosquelet? – Sí, és tetraplègic, i fins on jo sé no pot ...

La comandant va restar un moment en silenci. – Sí, és més difícil, però no pas impossible, també en tenim nosaltres casos així i ningú no es queda sense la seva part de carícies i dedicació. Nosaltres no en tenim el concepte que vostès en diuen amor, però he conegut prou humans per reconèixer certes mirades, les que tenen vostès dos.

La veritat és que la comandant em va fer sortir els colors. – No crec que ell ho acceptés. – Vaig acabar dient. – Au va! Som les dones les que posem les normes, en humans i en Senirians. Potser voldria fer un curset accelerat amb les meves noies, hi ha un grup que s’està especialitzant. – Desprès de desplegar un somriure còmplice va desaparèixer darrera la porta de la sala.

Durant una estona vaig donar-li voltes al cap, fins que vaig decidir oblidar el tema i vaig posar mans a les meves obligacions, tot i que cap no era urgent. En acabar la feina vaig decidir anar a dormir, portava més de vint hores sense fer-ho, l’espai enganya al cos en aquest aspecte.

Mai no tanco la meva cabina si no sóc a dins, en Salem sempre truca primer i la Isis no es passa ni per accident. De totes formes em vaig sorprendre quan al entrar vaig trobar a sobre la taula una unitat de memòria, l’etiquetat no l’entenia, vaig posar l’ordinador en mode segur i vaig introduir la unitat.

El primer que vaig veure va ser un missatge de la comandant. – Com que he vist que li resulta una mica violent tractar aquests temes en públic m’he pres la llibertat de passar-li aquest manual d’entrenament, tot i que no està traduït al Tecsper és prou gràfic com perquè no calgui escoltar les explicacions.

*Tecsper és l'idioma artificial estàndard que parlen els humans com a llengua comuna, a més de la pròpia local.

dilluns, 1 de setembre del 2008

Vides perdudes, 1er lliurament

Ella l'havia perdut tot desprès de morir el seu marit, un home a l'antiga, que manegava el sou al seu caprici donant-li a la dona lo just per pagar el lloguer i comprar quatre queviures. Així va descobrir que la cartilla del banc havia passat més temps en vermell que en negre i que, no tan sols no hi havia un cèntim sinó que en devia més del que mai podria pagar.

Així va haver de fer la maleta amb les quatre peces de roba que tenia i la bossa de mà amb la documentació i un pot de Channel 5 que algú li havia regalat feia molts anys. Amb la xavalla que portava al moneder, s'hi va anar a l'estació d'autobusos amb la idea de tornar al seu poble.

Va arribar dotze hores desprès amb l'estomac buit. Recordava la casa d'una amiga d'infància de la que feia molt de temps que no en sabia res. Quan va arribar al carrer enlloc de la casa d'una planta s'hi va trobar un edifici de vuit plantes. Per sort a l'altra banda encar hi era l'adroguer, si més no la botiga.

Va entrar, al mostrador hi havia una dona jove, quasi una nena, va pensar. - Perdoni'm què no hi és el senyor Ramon? - El senyor Ramon? No conec ningú amb aquest nom. - Sí, un senyor calb, amb ulleres de pasta negra, prim. - Esperi, vostè deu preguntar per l'antic amo. - Sí, si. - És mort ja fa molts anys. - Vaja! Però potser em podries dir, on hi han aquest pisos del davant, abans hi havia una casa petita. Saps res de la família que hi vivia?

La noia se la mirà amb cara de pena. - La casa la recordo, la van tirar avall fa uns quinze anys per construir els pisos. De la gent que hi vivia no en sé res, jo la casa la vaig conèixer ja buida. Potser li sabrien dir a l'ajuntament, però ja fins demà no el trobarà obert. - Gràcies nena.

Va sortir, la gana li removia l'estomac, va caminar pels carrers del poble tractant d'esgarrapar els records dels llocs que encara no havien estat canviats. Tot caminant es va trobar a la plaça del poble, amb l'església i l'ajuntament. Va recordar els diumenges al matí, tot anant a missa amb la mare i després jugant amb les amigues i envermellint-se amb els nens quan aquests començaven a apropar-se amb d'altres intencions diferents a tirar-les de les trenes.

Va seure en un banc i va plorar en silenci, havia tornat al poble, però ja no era el seu poble, era una estranya. Llavors va veure algú, l'aspecte que tenia podia arribar a fer por, però aquella cara, el coneixia! - Miquel! - va cridar a l'hora que s'aixecava. L'home va girar la cara i la va mirar. - Manela? - Sí, Miquel, quant de temps! - Tu no t'havies cassat amb el bandarra del Pere?

Aquella pregunta li va girar les entranyes. - Sí, em vaig casar amb en Pere i ens vam anar a Barcelona, però és mort, ja fa un mes, d'això. - Malparit! Se te'n va emportar després de deixar prenyada la Marina. No ho sabies, oi? Doncs sí, O pensaves que lo d'anar a Barcelona era per millorar?

Les llàgrimes sortien sense aturador quan recordava el dia que li ho va dir. - Ens anem ara mateix! M'ha sortit una oportunitat de negoci que ens farà viure com reis! Au, fes les maletes que marxem aquesta nit. - Mai no ho havia entès, tenia una bona feina i vivien bé, no calia buscar sort a d'altres llocs, però era el seu marit i la muller ha de fer cas al seu marit.

El cor se li encongia recordant quan va morir la mare i el seu marit no la va deixar anar. - No se'ns ha perdut res en aquell poble de mala mort. A la teva mare ja la enterraran allà, que a mi no em va voler mai.

El borratxo seguia escopint paraules feridores. - Vint anys, vint, vaig haver de carregar amb el seu bastard, fins que es va morir de sobredosi, va ser el millor que va fer a la seva vida, morir-se. I ara em diràs que coi se t'ha perdut a tu aquí? - Ella se'l mirava de fit a fit. - I la Marina? On para? Ella era la meva amiga. - Si, ja es va veure que s'entenia bé amb vosaltres, ja. Es va morir també. No va superar a mort del bord i me la vaig trobar amb un pot de pastilles buit al costat.

El Miquel es va mirar la dona. - Però a tu la vida t'ha anat millor, tens bon aspecte, fins i tot em vindria de gust fer un clauet amb tu. - L'agafà del braç tirant d'ella cap a un racó mentre ella cridava – Deixa'm Miquel! - No et facis l'estreta, meuca, a la fi el teu marit t'ha posat es banyes de ben segur tot el temps. Posa-li tu ara.

Sense saber molt bé com es va lliurar del borratxo, que va començar a cridar. - filla de puta! M'has obert el cap! Meuca! Bagassa! - Un municipal va córrer cap a ells. - Què ha passat aquí? Miquel! Coi! Què t'ha passat? - Aquesta bandarra que em volia robar! - No! Agent, ell em volia violar! - El Miquel? Senyora, vostè no és d'aquest poble oi? El Miquel no li faria mal a una formiga.

Al poc estava els cotxes de la policia i el de la Guàrdia Civil, ella veia com ningú no se la creia i com el Miquel hi tenia tot el crèdit. Se la van portar a la caserna de la Guàrdia Civil oblidant la maleta al bell mig de la plaça.

Després dels tràmits de rigor la van tancar, al poc li van portar menjar, si més no aquella nit dormiria amb l'estomac ple. De bon matí, en arribar La sergent, màxim responsable de la caserna del poble, la van fer anar de nou a les oficines.

Desprès de la identificació de rigor la sergent va tancar la carpeta i se la va mirar de dalt a avall. - Senyora, jo me la crec més a vostè que no pas al bandarra del Miquel. Me'l conec prou bé, el problema és que si ara cursem la denúncia d'intent de violació se'm tirarà al damunt tot el poble, sols els hi fa falta això, que la nena que mana ara al cos els hi toqui un “sant” com el Miquel.

La dona se la mirà. - I què em passarà a mi llavors? - Faré que retiri la denúncia, però serà millor que se'n vagi del poble. - No tinc on anar! Jo sóc filla d'aquest poble però no em queda ningú, el marit es va morir i no em van quedar més que deutes, arribo aquí i m'assabento que la meva amiga havia tingut un fill del meu home i que tots dos són morts! Faci'm un favor faci servir la pistola aquesta que porta. Engegui'm un tret i acabem això d'una vegada.

La sergent s'havia aixeca't per consolar-la i l'abraçava. - Jo no en puc fer això, senyora! Miri, ara li buscaré una llista ... Sí, la tinc aquí, miri és una llista d'albergs per a transeünts, normalment es pot fer nit dues vegades seguides. La portarem a la parada del cotxe de línia i li pagarem el bitllet fins a la ciutat, allà li recomano que vagi a l'ajuntament, sempre hi ha alguna manera per que l'ajudin a tornar a Barcelona i allà posis en contacte amb alguna associació segur que la hi poden ajudar.

La sergent va agafar les claus del cotxe, i va acompanyar la dona a la parada, es va estar amb ell fins que va arribar l'autocar, li va pagar el bitllet i encara li va donar cinquanta euros. - És tot el que porto a sobre. Si més no tindrà per comprar alguna cosa per menjar. I faci'm cas, torni a Barcelona.

L'autocar va enfilar la carretera cap a la ciutat, tot i que no era gaire lluny va tenir temps de pensar en tot el que li havien dit, tot el que havia passat, tot el que havia sabut desprès de tant de temps. Però com se li va acudir tornar? Ni tan sols havia pogut anar a veure la tomba de la mare. De sobte una idea va ennuvolar-li el cap, la maleta! Havia perdut la Maleta!