divendres, 19 de setembre de 2008

Als toros

Mai no havia trepitjat una plaça de toros, encara més, quan em van dir que havia d’acompanyar a aquell client estranger a veure’ls m’hi vaig encarar al meu cap. – Ja, i després, si vol, el porto de putes. - La seva mirada assassina em va travessar de pit a esquena. – Els toros són un art! No faci comparacions obscenes!.

Si no fos perquè m’hi anava el sou l’hauria engegat en aquell moment, bàsicament perquè al despatx sí que hi havia d’altres que els hi agradava allò que en diuen la festa, i l’ordre era per fer-me la guitza.

Fent el cor fort, diumenge vaig anar a buscar al client a l’hotel. – Torros mucho bonito espectáculo. – digué en un castellà macarrònic. – A mí me gustaba más el número de los leones comiendo cristianos. – Sorry, I don't understand – Dont worry. - Vaig pensar que no entendria la ironia. Me’l vaig portar a la monumental, feien sortir sis pobres bèsties de quatre potes a morir a mans d’un grapat de bèsties de dues potes per a delir d’un ramat de bèsties de dues potes també.

Sí sense haver vist l’espectacle mai ja em semblava una barbaritat veient el que li feien en aquells pobres animals donaven ganes de fer una bajanada. Va haver-hi un moment que vaig haver d’entrar per no vomitar allà mateix, em vaig penedir, hauria hagut de fer-ho.

Un paio que era la meu costat, en plena eufòria, em va dir: Ónde ezté una güena corria que ze quite er fumbo. – I els toros, vaig pensar jo, però no em vaig atrevir a dir-ho en veu alta, no era el moment de muntar una tangana, malgrat hi tenia ganes.

Però, ves per on, el tercer de la tarda m’havia de donar una alegria. Ja la sortida va ser diferent, així com els altres van sortir esverats, perduts, esbufegant, aquest va sortir caminant tranquil·lament, es va parar tot just sortir de la porta, va fer una ullada al seu entorn, va avançar una mica cap a on era el torero i es va girar.

El só posterior va ser totalment escatològic i preludi d’una enorme tifa que va caure als peus del destre, després el toro començà a caminar cap a la zona d’ombra, va abaixar el cul i la resta de cos a continuació quedant estirat a la sorra.

El torero i els seus ajudants s’esveraven per fer moure l’animal, però aquest no atenia a raons. L’esbroncada era general, fora de mi, que m’estava pixant de riure, les cares de la gent eren d’autèntics energumens.

Al final van fer sortir els mansos i el toro es va aixecar i se’n va anar cap a dins sense cap problema. N’estic segur que si li haguessin obert la porta hauria entrat ell sol. – ¿Qué le harán ahora? – Li vaig preguntar al barrut del costat – Zi por mi fuere lo tiraria barranco abajo, que azco de toro, Dioz. – Donat que no en trauria l’aigua clara vaig optar per no insistir.

La resta de la bretolada va ser més o menys igual, no, no van sortir toros pasotes, vull dir que es van anar carregant els toros que sortien de la mateixa manera que els dos primers.

Però el sisè, setè pels meus comptes, va ser la gran sorpresa. Va sortir esverat, accelerat, frenat al poc de sortir, va mirar al seu entorn fins que el torero va posar el peu a la sorra, llavors, mentre el destre li ensenyava el drap esperant que el brau anés a la tela el toro va enfilar-lo clarament.

Una de les banyes es va escolar entre les cames, crec que foradant-li una de les cames, el va aixecar per sobre seu, mentre la tela, crec que se’n diu capot, sortia cap a un costat amb l’espasa, el torero feia un vol d’uns quatre metres aterrant a la sorra de cap.

L’animal va girar sobre les seves potes i, fent cas omís dels ajudants del torero i les seves teles, s’abraonà de nou sobre el cos del destre, enganxant-lo per la panxa i tornant-lo a enlairar caient aquest sobre la sorra fet un ninot envermellit.

Els crits de pànic de la plaça eren esgarrifosament divertits, la sorra amarada de sang del torero brillava d’una manera especial, un dels ajudants s’hi va posar entre el torero i el toro, però, com si s’hagués posat davant d’un tren va ser envestit, arrossegat i trepitjat per l’amo de la sorra.

La festa va acabar quan un parell d’ajudants van tirar de les cames del destre traient-lo de la trajectòria d’aquella fura i, aixecant-lo pels braços, se’l van portar a dins.

La sortida dels mansos va fer que el toro es calmés i després d’un quart d’hora l'entressin a les quadres. El client es dolia de la mala sort del torero, hi havia gent que plorava amargament i jo, bé, jo intentava dissimular la cara de content que de bon segur portava.

Al dia següent la mort del torero era notícia a tots els diaris. El meu cap em va preguntar, sense voler aprofundir, que tal havia anat. – Pot pensar, amb tot el que va passar ... – Ja, l’entenc, ho sento no és el que esperava, pensava que amb això vostè entendria la festa. – No, si d’entendre-la ja la entenc, coses que passen. No? – Sí, coses que passen.

Com comprendreu, el meu sou val mes que una poca-soltada, però em vaig quedar amb les ganes de dir-li: No ho sabia, ara ho sé, m’agraden els toros, m’agraden molt els toros que passen de ser torejats, però, sobretot, m’agraden els toros si es traginen el torero, potser és que em vaig criar veient pel·lícules d’Errol Flinn on el botxí era el que acabava morint.

9 comentaris:

el Bixo ha dit...

Segons l'Estatut dels Treballadors, tenim Dret a negar-nos a acomplir ordres "irregulars" o il·lícites, per molt que vinguin del nostre cap. En cas que ens demandés per desobediència, amb una mica d'ingeni, podríem defensar-nos fàcilment al·legant la nostra objecció de consciència a presenciar tortures i assassinats. =P
Ningú no pot obligar algú altre a presenciar aquest barroer i cruel espectacle.

skorbuto ha dit...

Bixo: Primer de tot benvingut. Tens tota la raó, però és una ficció, i com a ficció ens està permés d'acomodar la realitat als nostres interessos. De totes maneres estàs segur que a ningú no li ha passat d'haver de fer una cosa per a la feina que li repatejava l'estòmac, tot i tenir la llei del seu costat?

Lucrècia de Borja i Bairén ha dit...

a poc a poc han anat treient de la programació de festes de molts pobles l'acte de les vaquetes, almenys ací al País Valencià. I espere que això (encara que lent) continue extenent-se també al món dels bous... paciència...

el bixo: sí, tu nega't, que desrpés ja et negaran ells també qualsevol "favor" que demanes, o et carregaran a la feina que ningú no vol...

ciber-besets sense banyes

Núr ha dit...

Des que vaig tornar de la Xina sempre que sento a parlar de toros o en veig en algun zapping, recordo una nit en un bar a Beijing, un bar d'estudiants estrangers, de tot arreu del món, i també estudiants xinesos joves. Érem quatre noies catalanes, un noi català i un noi de Madrid. Aquella nit retransmetien toros, així com la nit anterior havien retransmès un partit de futbol en què crec que jugava Nigèria... La comparació em va sembla horrorosa. I quan vaig veure que tothom seguia aquell «espectacle» amb curiositat i amb ganes de veure la mort del toro em vaig sentir ben avergonyida, perquè tothom ens mirava i ens somreia i ens deixava anar aquell «ole!, ole!». Crec que és força complicat explicar-los que no ens agraden els toros, que això és una tradició que no és nostra i tot plegat. I més a gent com són els xinesos... que aquests sí que «xina sólo hay una y no...».

Jo no hi hauria anat. El dia que m'hagués tocat anar-hi hauria agafat cagarrines o alguna cosa així! I si em diuen que es mentida els diria «Són els nervis i el terror que em provoca anar-hi i si no voleu que el client em vegi vomitant i desventrant-me, no m'hi haguéssiu fet anar!»

...i olé!

Petonet i somriures!! :)

Núr ha dit...

Per cert!!! Per quan una altra obra culinària de l'artista que tens a casa?? :D

el Bixo ha dit...

Doncs no, no estic gens segur que no hi hagi hagut mai ningú que hagi desobeït el cap, tot i tractar-se de quelcom tan fastigós (si és possible) com els toros. De tota manera, només intentava posar-me en la pell del protagonista, perquè jo tinc clar que -amb la llei al costat o sense- en ma vida m'obligarà ningú a presenciar aquest cruel espectacle. I si això és el que pretén el meu cap, ja pot anar-se'n de dret a prendre pel sac. Pel que fa a els "favors" que em podrien negar ells a mi, Lucrècia, és una cosa que no em preocupa; és evident que en aquest lloc de treball no m'hi mereixen. Fotria el camp.

Salut!

Ferran ha dit...

Això dels toros és una barrabassada, un espectacle indigne dels temps en què vivim. És la mateixa bestiesa que si, avui dia, es fotessin grups de cristians a la plaça per enfrontar-los als lleons.

Tan de bò acabi sent prohibida, la "fiesta", aquí i arreu!

Salut.

skorbuto ha dit...

Bixo: Insisteixo que n'estic d'acord amb tu, però quan de tu depèn una família t'asseguro que arribes a empassar-te bilis bullent.

Lucrecia: Afortunadament aquí al país valencià del nord :) també és un costum que va en recessió, però encara l'haurem d'aguantar un temps.

Núr: Fins i tot amb familiars, llunyans afortunadament, n'he tingut discussions sobre el tema.

Ferran: Això dels cristians l'explico sovint, però no l'entenen, o no volen entendre'l, temps al temps.

Respecte al meu nen dir-vos que ha acabat els estudis i està treballant d'ajudant de cambrer a un important hotel de Barcelona, potser algun dia acabarà a cuina però hores d'ara li agrada més sala, com que te tota la vida pel davant que faci el que vulgui mentre sigui de profit.

Eli ha dit...

Doncs ja som dos....
M'agraden els toros, vius i en llibertat.. no torturats per aquesta colla de malparits....
El que seria incapaç de fer és anar a la plaça... Jo crec que haguès simulat un mal de ventre per no anar-hi...
Realment, hi ha coses que no entenc...Com poden disfrutar i dir que és ART?

Ai, deu... no sé on anirem a parar...
;-(