Voldria iniciar aquesta història dient que es relaten els viatges interplanetaris de la nau ST-1347, explorant mons nous i descobrint noves civilitzacions, però la veritat és que es tracta de la nau de transport anomenada Bella Lola, de matrícula ST-1347, dedicada a fer transports de tot tipus per a la Corporació Espacial del Sistema Solar.
- A la nostra curta estada a la SSF-0101 vaig fer una visita mig personal mig oficial a que havia estat el meu sogre, el coronel Raishki, membre de les forces espacials de defensa de la Terra des de la seva creació, tot i no ser precisament un amant dels combats i menys de la parafernàlia militar, estricte amb les normes això sí, però mai no he entès que fa a l'exercit un home com ell.
- A la visita em va demanar dos favors, un d'urgent, el transport del contingent senirià, l'altre, més delicat i secret, ens trobaríem amb una llançadora militar amb una missió de recuperació, no us puc donar més informació. Em va demanar que els controlés, de fet hauràs vist que hi ha una caixa que no pertany a les senirianes i que s'ha quedat a la nu. - Sí l'he vista, però cal una clau electrònica.
- I la tinc jo. Ara el que haurem de fer és portar-la a una de les cambres que quedarà en reparació. - Perdoni'm. - Digui inspectora. - Què hi ha? - Armes. - Per als militars? - Per controlar-los, són un cos, en paraules del coronel, massa efectius, nosaltres haurem de posar-hi el seny. - Ah no! Jo no estic obligada a fer ús d'armes, sóc una inspectora de la Corporació.
- D'acord, així li demanaré que, arribat el moment es tanqui a la seva cambra i no intervingui. D'acord? - Sí. - I tu, Mariah? - Jo mai no he disparat un arma. - No et costarà gens, les pilotes si les llençaves bé a la cara dels altres. - Que encara et fa mal la carona? - Voleu deixar-ho, si us plau. Puc comptar amb tu? - Ja saps que sí. - Ens trobarem amb ell d'aquí a poc, inspectora, si vol ja es pot retirar, nosaltres anem a la bodega per la caixa.
De camí a la bodega la Mariah va rumiant, penso que potser la he espantada. - Què et preocupa? - ... No, res, almenys d'això de les armes, suposo que no penses fer-les servir d'entrada. - I ara! Però hauríem d'estar preparats per fer-ho. - Ja m'ho imagino. - Llavors que et preocupa?
La Mariah se m'avança i obre la porta de la bodega, la caixa està en un racó, insereixo la clau, s'obre la trampa del teclat i premo el codi de seguretat, un clec indica que la caixa és oberta, aixequem la tapa. - No sé si serà millor de portar la caixa sencera que no pas tot això a braç. - Jo diria que la caixa, fem servir un carro. - Passarà pels passadissos? - Crec que sí, però no tinc tan clar que passin per la porta de la cambra.
Vam muntar la caixa a sobre el carro i mentre l'empenyíem li vaig tornar a preguntar. - Així què és el que t'està fent donar voltes al cap? - Res, bajanades, la comandant seniriana que em va fer un retret. - Sobre el tracte cap a elles? - No, sobre el tracte cap a tu. - Es va posar lleument vermella, em vaig imaginar el que li havia dit. - Segur que t'ha explicat la seva meravellosa societat. - Sí ... - Tot i que se li haurà oblidat d'explicar-te que abans d'acabar amb els clergues va haver-hi una guerra entre dones.
Els ulls de la Mariah, s'obriren empesos per la curiositat. - De debò? - Va ser una lluita entre aquelles que volien mantenir el sexe exclusivament com a mitjà de reproducció i les que volien fer-ho servir per apaivagar les lluites entre els homes. - I van guanyar? - Les guerres no es guanyen mai, van haver de pactar, va ser amb el temps que es van imposar les tesis menys restrictives, i fins i tot es van reconèixer les relacions homosexuals, fins aleshores prohibides.
Al arribar a la porta vam haver d'aixecar la caixa amb les mans, la vam deixar al terra i li vam posar uns quants estris a sobre. - Amb la història de les senirianes t'has escapolit del que havia dit. - Mentre deia això la Mariah s'envermellia de nou. - No sé pas que vols que digui. - Si tenia raó la comandant. - Ah! Es clar que no, no hi tens cap obligació. - Però tu voldries?
Ara el que envermellia era jo. - Potser sí ... però no si et sents obligada, sols si també tu vols. - Se li va dibuixar un somriure immens, fins i tot diria que els ulls li espurnejaven, se m'apropà i feu un petó als llavis i després es va fer fonedissa per la porta.
L'alarma de l'escànner avisava de la proximitat d'un objecte, al arribar al pont vaig poder comprovar que eren els nostres nous convidats. Vaig avisar la Mariah pel comunicador per que es preparés per l’acoblament de les dues naus.
L’operació d’acoblament va durar una mitja hora, desprès van entrar els nostres hostes, quatre militars poc xerraires, carregats amb material. – Benvinguts, sóc el navegant d’aquesta nau. – A partir d’ara les ordres les dono jo, se’m pot dirigir a mi com sergent. – Em sembla que s’equivoca. – Li vaig lliurar les ordres del coronel, on em posava a mi al capdavant de l’operació.
El sergent se les va mirar amb cara de pocs amics. – Això és molt irregular, un civil no pot dirigir una operació militar. - Això no és del tot cert, de totes maneres aquesta operació no és militar, és diplomàtica amb suport militar, una mica diferent, oi sergent?
L’Home assentí de mala gana. – La tècnic els hi portarà a les seves cambres, el material l’hauran de deixar a la bodega. – És material sensible, l’hem de tenir controlat en tot moment. – No pateixi, la tècnic els hi prepararà una zona de seguretat a la bodega, de totes maneres sols hi viatgen vostès a la nau. – I vostès dos? – Tres, hi ha la inspectora, però nosaltres som tripulació, no passatge.
He de reconèixer que sempre m’han agradat les lluites dialèctiques amb els militars, i, fora del meu antic sogre, les hi he guanyades sempre. De totes maneres aquests no eren un cos normal, dins el seu historial hi havia més d’una operació que es podria haver resolt diplomàticament i que s’havia complicat amb la seva intervenció indiscriminada.
L’objectiu era un planeta on s’havia enllestit al industrialització i estaven fent les primeres passes per a la creació d’elements electrònics. Feia temps que s’havia instal·lat un satèl·lit de seguiment, es fa amb tots el planetes que poden fer el salt a l’espai, també es va fer amb la terra en el seu moment.
El satèl·lit va tenir una avaria que el va fer caure al planeta, s’havia calculat que en cas d’entrar a l’atmosfera el satèl·lit es volatilitzaria sense deixar rastre, però, per alguna raó no va ser així.
El següent problema era la regió on havia caigut el satèl·lit, un país altament combatiu amb els seus veïns, acostumat a arrasar-los quan eren més febles que ell, però que ara estava en hores baixes, amb una aliança en contra seu que els impedia de fer qualsevol atac sense rebre en tots els fronts.
Una tecnologia caiguda del cel podia suposar donar-los un nou tipus d’armament i fer caure la balança del seu costat. L’objectiu era localitzar les restes del satèl·lit i recuperar-les.
Aquí era on les meves ordres i les de la brigada diferien. Jo havia de recuperar l’aparell evitant al màxim la intervenció armada i la brigada l’havia d’aconseguir a qualsevol preu.
Amb la Mariah vam muntar un sistema de rastreig del senyal, i li vaig demanar a la Isis que preparés un protocol de primer contacte. – No sé si estic autoritzada a fer-ho. – Em va dir per no fer la pregunta més directa. – No pateixi, si en un moment hem de fer res que pugui ser fora de les seves atribucions li ho faré saber.
En el moment que arribàvem al planeta va passar allò que esperava. La brigada va entrar de cop al pont, amb les armes carregades i el sergent em va encanonar amb el fusell. – Prenc el comandament de la nau. – Això, sergent, és una rebel·lió i li sortirà car.
- A la nostra curta estada a la SSF-0101 vaig fer una visita mig personal mig oficial a que havia estat el meu sogre, el coronel Raishki, membre de les forces espacials de defensa de la Terra des de la seva creació, tot i no ser precisament un amant dels combats i menys de la parafernàlia militar, estricte amb les normes això sí, però mai no he entès que fa a l'exercit un home com ell.
- A la visita em va demanar dos favors, un d'urgent, el transport del contingent senirià, l'altre, més delicat i secret, ens trobaríem amb una llançadora militar amb una missió de recuperació, no us puc donar més informació. Em va demanar que els controlés, de fet hauràs vist que hi ha una caixa que no pertany a les senirianes i que s'ha quedat a la nu. - Sí l'he vista, però cal una clau electrònica.
- I la tinc jo. Ara el que haurem de fer és portar-la a una de les cambres que quedarà en reparació. - Perdoni'm. - Digui inspectora. - Què hi ha? - Armes. - Per als militars? - Per controlar-los, són un cos, en paraules del coronel, massa efectius, nosaltres haurem de posar-hi el seny. - Ah no! Jo no estic obligada a fer ús d'armes, sóc una inspectora de la Corporació.
- D'acord, així li demanaré que, arribat el moment es tanqui a la seva cambra i no intervingui. D'acord? - Sí. - I tu, Mariah? - Jo mai no he disparat un arma. - No et costarà gens, les pilotes si les llençaves bé a la cara dels altres. - Que encara et fa mal la carona? - Voleu deixar-ho, si us plau. Puc comptar amb tu? - Ja saps que sí. - Ens trobarem amb ell d'aquí a poc, inspectora, si vol ja es pot retirar, nosaltres anem a la bodega per la caixa.
De camí a la bodega la Mariah va rumiant, penso que potser la he espantada. - Què et preocupa? - ... No, res, almenys d'això de les armes, suposo que no penses fer-les servir d'entrada. - I ara! Però hauríem d'estar preparats per fer-ho. - Ja m'ho imagino. - Llavors que et preocupa?
La Mariah se m'avança i obre la porta de la bodega, la caixa està en un racó, insereixo la clau, s'obre la trampa del teclat i premo el codi de seguretat, un clec indica que la caixa és oberta, aixequem la tapa. - No sé si serà millor de portar la caixa sencera que no pas tot això a braç. - Jo diria que la caixa, fem servir un carro. - Passarà pels passadissos? - Crec que sí, però no tinc tan clar que passin per la porta de la cambra.
Vam muntar la caixa a sobre el carro i mentre l'empenyíem li vaig tornar a preguntar. - Així què és el que t'està fent donar voltes al cap? - Res, bajanades, la comandant seniriana que em va fer un retret. - Sobre el tracte cap a elles? - No, sobre el tracte cap a tu. - Es va posar lleument vermella, em vaig imaginar el que li havia dit. - Segur que t'ha explicat la seva meravellosa societat. - Sí ... - Tot i que se li haurà oblidat d'explicar-te que abans d'acabar amb els clergues va haver-hi una guerra entre dones.
Els ulls de la Mariah, s'obriren empesos per la curiositat. - De debò? - Va ser una lluita entre aquelles que volien mantenir el sexe exclusivament com a mitjà de reproducció i les que volien fer-ho servir per apaivagar les lluites entre els homes. - I van guanyar? - Les guerres no es guanyen mai, van haver de pactar, va ser amb el temps que es van imposar les tesis menys restrictives, i fins i tot es van reconèixer les relacions homosexuals, fins aleshores prohibides.
Al arribar a la porta vam haver d'aixecar la caixa amb les mans, la vam deixar al terra i li vam posar uns quants estris a sobre. - Amb la història de les senirianes t'has escapolit del que havia dit. - Mentre deia això la Mariah s'envermellia de nou. - No sé pas que vols que digui. - Si tenia raó la comandant. - Ah! Es clar que no, no hi tens cap obligació. - Però tu voldries?
Ara el que envermellia era jo. - Potser sí ... però no si et sents obligada, sols si també tu vols. - Se li va dibuixar un somriure immens, fins i tot diria que els ulls li espurnejaven, se m'apropà i feu un petó als llavis i després es va fer fonedissa per la porta.
L'alarma de l'escànner avisava de la proximitat d'un objecte, al arribar al pont vaig poder comprovar que eren els nostres nous convidats. Vaig avisar la Mariah pel comunicador per que es preparés per l’acoblament de les dues naus.
L’operació d’acoblament va durar una mitja hora, desprès van entrar els nostres hostes, quatre militars poc xerraires, carregats amb material. – Benvinguts, sóc el navegant d’aquesta nau. – A partir d’ara les ordres les dono jo, se’m pot dirigir a mi com sergent. – Em sembla que s’equivoca. – Li vaig lliurar les ordres del coronel, on em posava a mi al capdavant de l’operació.
El sergent se les va mirar amb cara de pocs amics. – Això és molt irregular, un civil no pot dirigir una operació militar. - Això no és del tot cert, de totes maneres aquesta operació no és militar, és diplomàtica amb suport militar, una mica diferent, oi sergent?
L’Home assentí de mala gana. – La tècnic els hi portarà a les seves cambres, el material l’hauran de deixar a la bodega. – És material sensible, l’hem de tenir controlat en tot moment. – No pateixi, la tècnic els hi prepararà una zona de seguretat a la bodega, de totes maneres sols hi viatgen vostès a la nau. – I vostès dos? – Tres, hi ha la inspectora, però nosaltres som tripulació, no passatge.
He de reconèixer que sempre m’han agradat les lluites dialèctiques amb els militars, i, fora del meu antic sogre, les hi he guanyades sempre. De totes maneres aquests no eren un cos normal, dins el seu historial hi havia més d’una operació que es podria haver resolt diplomàticament i que s’havia complicat amb la seva intervenció indiscriminada.
L’objectiu era un planeta on s’havia enllestit al industrialització i estaven fent les primeres passes per a la creació d’elements electrònics. Feia temps que s’havia instal·lat un satèl·lit de seguiment, es fa amb tots el planetes que poden fer el salt a l’espai, també es va fer amb la terra en el seu moment.
El satèl·lit va tenir una avaria que el va fer caure al planeta, s’havia calculat que en cas d’entrar a l’atmosfera el satèl·lit es volatilitzaria sense deixar rastre, però, per alguna raó no va ser així.
El següent problema era la regió on havia caigut el satèl·lit, un país altament combatiu amb els seus veïns, acostumat a arrasar-los quan eren més febles que ell, però que ara estava en hores baixes, amb una aliança en contra seu que els impedia de fer qualsevol atac sense rebre en tots els fronts.
Una tecnologia caiguda del cel podia suposar donar-los un nou tipus d’armament i fer caure la balança del seu costat. L’objectiu era localitzar les restes del satèl·lit i recuperar-les.
Aquí era on les meves ordres i les de la brigada diferien. Jo havia de recuperar l’aparell evitant al màxim la intervenció armada i la brigada l’havia d’aconseguir a qualsevol preu.
Amb la Mariah vam muntar un sistema de rastreig del senyal, i li vaig demanar a la Isis que preparés un protocol de primer contacte. – No sé si estic autoritzada a fer-ho. – Em va dir per no fer la pregunta més directa. – No pateixi, si en un moment hem de fer res que pugui ser fora de les seves atribucions li ho faré saber.
En el moment que arribàvem al planeta va passar allò que esperava. La brigada va entrar de cop al pont, amb les armes carregades i el sergent em va encanonar amb el fusell. – Prenc el comandament de la nau. – Això, sergent, és una rebel·lió i li sortirà car.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada