dilluns, 29 de desembre del 2008

Gea

La porta de la Dern s’obre, ella surt amb el braç sagnant, de seguida l’atenen, per sort és una ferida superficial. El cap d’operació entra a la sala visiblement emprenyat. – Però com se t’acut? Tu no saps les connotacions que pot tenir això? Segur que has obert una altra línia de temps, ja veuràs tu quan arribi el director.

La noia se’l mira amb el cap alt. – M’importa un rave! Ningú no els anava a treure d’aquell camp, haurien estat convertits en soldats, meuques o morts en algun dels experiments que hi feien. Ho sento, però no em podia quedar de braços creuats. Acceptaré les conseqüències.

El director entra a la sala, la noia calla i acota el cap, espera un bona reprimenda, però està convençuda que no podia fer res més. El director seu davant d’ella, somriu. – Que tal el braç? Sols és una rascada, cou, però la bala no va entrar. – El metge acaba l’explicació. – És una cremada, de fet el projectil ni tan sols va tocar la pell.

El Director se la mira abans de tornar a parlar. – Quants viatges porta? – Tres amb aquest. – Exacte, i què havia de cercar? – Havia de cercar a La Mare, a Gea. – Tenim testimonis que en els tres llocs hi era Gea. Vostè l’ha vista? – No, francament penso que és un mite, com a historiadora no puc acceptar altra explicació.

El director riu lleument. – Perdoni’m però no n’estic d’acord. – No la he trobada, senyor. – Nosaltres sí. – La dona es queda palplantada. – On? – Temps al temps, senyora. Es troba forta per un petit viatge? – En el temps de nou? – No pas, a conèixer una gent, uns avis. – No acabo d’entendre. – Temps. – Diu el director.

Dins el vehicle el director li pregunta. – Com és que els seus pares li van posar aquest nom? – Els pares sempre parlaven d’ella, de tot el que havia fet, de com havia anat convencent tothom per no fer de la guerra una manera de viure, de lluitar per aconseguir la pau, si més no a una banda del front. – I per això li van posar Gea? – Sí.

El vehicle arriba a la porta d’una llar d’avis, tots tres entren a l’edifici, arriben a una sala on tres ancians miren algunes revistes. Una d’ells aixeca la vista, de sobte se li il·lumina la mirada. – Gea! – Em coneix? – L’anciana li agafa la mà amb la seva mà tremolosa. Els altres dos avis també se li apropen, la mateixa mirada. – Som nosaltres. – En diu un. – Ens vas treure d’aquell camp, jo sols tenia cinc anys llavors.

El cap s’acosta al director. – Ja em perdonarà però no entenc ni un borrall. – No pateixi, acabarà entenent. Senyora, si no l’importa vull que conegui algú més. – Porta la desconcertada noia a una habitació. – No esperi gaires diàlegs, te l’Alzheimer molt avançat. – La dona és estesa al llit, gira el cap mirant on entren, una sola paraula surt de la seva boca. – Mare. – La noia mira totalment perduda al director.

El director agafa una fotografia i li atansa. – La recorda? – La noia mira la fotografia, és ella amb una nena, recorda la foto de la primera missió. – No vaig saber negar-m’hi. Va ser un error. – No pateixi per això ara. – Li diu el director deixant la foto al seu lloc. – Tornem al centre, hem de parlar molt avui.

De tornada al centre entren a la sala de reunions, si es tractés d’una reunió tècnica seurien a la taula de la sala petita, ella sap que aquesta sala sols s’utilitza per prendre decisions importants. Espera el pitjors dels resultats, no ha estat una historiadora seriosa i responsable, se la ha jugada i ha perdut.

El director fa una pregunta a l’aire. –Han tret alguna conclusió de tot el que han vist? – El cap respon. – Senyor director, jo no acabo d’entendre aquesta darrera visita, però crec que ens hem equivocat enviant la Gea en aquests viatges, tanmateix jo hauria hagut de veure que ens equivocàvem des del primer moment, tindrà la meva dimissió a la seva taula aquesta tarda, si m’ho permet.

El director li respon amb un somriure. – Molt lloable. Vostè Gea, Què en pensa. N’estic d’acord, jo no sóc la persona adient per aquesta cerca, no he sabut mantenir-me al marge. Ho sento, però no crec que el meu cap hagi de pagar per les meves culpes. – Veig que tenim un molt bon equip, d’altres s’estarien tirant les culpes els uns als altres.

En aquell moment entren un parell de persones, són historiadors documentalistes. – Passin i seguin sisplau. – Els hi diu el director. – Poden fer-nos un resum de tot el que han esbrinat? – L’home inicia l’explicació. – Sabem que Gea és un personatge real perquè hi ha gravacions d’imatges des de que va començar la carrera de física fins a la seva mort.

La dona llavors explica. – Malgrat tenim una partida de naixement, no en sabem res d’ella abans del moment esmentat pel meu company. No hi ha adreces, no hi han fitxes d’escoles, no hi han revisions mèdiques ... res.

La Noia intervé. – Però és possible que amb la guerra es perdés aquesta informació. – Sí. – Replicà l’home. – Però dels diferents viatges per esbrinar les dades abans de la guerra no hem aconseguit res. – Resumint. – Acaba la dona. – Gea sols existeix a partir del seu ingrés a la universitat, fora dels tres moments on tenim testimonis que la van veure, els que vostès van investigar.

La noia s'estira a la cadira. – Doncs no la hem trobada. – Si la hem trobada. – Diu el director. – Perdoni’m jo era allà i ella no. – Vostè l’ha dit. – Què vol dir? – Que vostè, Gea, era allà...

La noia es queda callada un moment. – No. Això no és pas possible! Jo no puc ser ella. – Els nens, els avis l’han reconeguda, recordi la foto, recordi els tres viatges, sols hi havia una Gea en tots tres moments, Vostè.

Un silenci profund envaeix la sala, a Gea se li escapen algunes llàgrimes. – Això vol dir ... I si dic que no? – Encara no li he fet cap pregunta. – Però la faig jo. Què passa si m’hi nego a tornar, si no vull ser la Gea de la història? – Interessant pregunta. Com sabrà el temps es una mena de xarxa de fils, fils que es separen cada vegada que algú pren una decisió. Permeti’m.

El director crida algú, aquest entra a la sala. – Ens podria explicar que ha estat investigant? – Es clar. Vinc d'un fil de la història on Gea no hi és, te poques variants i poc significatives. – La noia, li talla. – I? – El resultat, senyora és un punt i final, Abderramà tercer guanyarà la guerra contra els laics, a continuació entrarà en guerra contra l'aliança de la fe asiàtica, després intentarà fer una sola religió erigint-se en Déu.

L’home calla un moment. – Això provocarà un cisma i una nova guerra, nuclear, no guanyarà ningú. Senyora, els que quedem hem encetat la cerca intertemporal amb un sol objectiu, abandonar el nostre fil, lliurar-nos d’una mort segura. Poques persones poden dir que són claus a la història, però vostè n’és una.

Gea, compungida, pregunta al director. – I ara? – Tenim un equip que registrarà el seu naixement, tot serà com el real, nom, cognoms, lloc, pares ... excepte l’any de la data de naixement. Quan torni estarà inscrita a la universitat, estudiarà físiques, però al seu historial també constarà la seva carrera d’història. També estudiarà literatura, enginyeria informàtica, matemàtiques ...

Gea talla al director. – Perdoni, però, física, mates? Si mai no se m’han donat bé el nombres. – Quina és l’arrel quadrada de 2? - 1,414213, però això m’ho vaig aprendre de memòria. – En quin any va començar la guerra santa? – Ja li he dit que el nombres no se’m donen bé. – Recorda l’arrel de 2 amb sis decimals i no recorda un any de quatre dígits? Senyora, vostè no recorda l’arrel de dos, fa el càlcul mentalment. No pateixi sortirà ben parada de tots els estudis.

Gea, assumint que no li queda altra sortida, pregunta. – Quan hauré de tornar? – El director, amatent, li contesta. – En qualsevol moment d’aquí a sis mesos, tanmateix allà hi serà en un moment determinat abans de qualsevol record. De totes maneres seguirem amb vostè, no podrem intervenir més enllà del que ens deixin les variants temporals però sempre serem en contacte.

– Però no podré tornar. – Podrà si és imperatiu, però sempre hi haurà de retornar. - Gea, rumia un moment. – El meu pare sempre deia que som esclaus dels nostres actes. I la mare deia que prenia les decisions amb el cor i que en tindria problemes. Si em veiés ara! Si no els importa voldria anar a donar una volta, a pensar. – Faci, no és fàcil assimilar-ho tot de cop.

La Gea abandona la sala, el cap, que fins ara havia callat, pregunta al director. – Vostè ... vostè ho sabia des del principi, no? – Des del moment en que vostè em va passar el seu currículum. – I no m’ho podia haver dit? La he esbroncada per fer el que s’esperava que fes. – I arriscar-nos a que crear un altre fil? – Quanta més gent hem enviat al passat com a ella? – Pel moment és l’únic cas.

El cap es queda pensant. – I ara? Quina serà la meva feina? – Fora bo que l’ajudés des d’aquí, que li donés suport en els moments durs, que seran molts, a més li haurem de donar un cop de mà amb una visita a Abderramà tercer.

A la facultat de ciències físiques Gea busca l’aula, un home se li apropa. - Et puc ajudar? – Sí gràcies, cerco aquesta aula. – Li respon mentre li ensenya un paper. – Ah! Ets nova! Com et dius? – Gea ... – Gea! La mare terra. Em sembla que jo seré el teu tutor aquest curs.

Mentre la invita a seguir-lo li explica. – Saps alguna cosa de viatges en el temps? És un tema que m’apassiona. – Ja ho pot ben dir, doctor Dern. – Saps qui sóc? – n’he llegit alguns dels seus articles. – Però com saps que sóc doctor? Amb prou feines m’ho van dir ahir. – Si li dic que sóc endevina? – Au va! – El professor riu.

divendres, 26 de desembre del 2008

Una visita no desitjada

El Papa entra a la seva cambra, darrera d’ell es tanca la porta, al quadre de control posa el codi de bloqueig, mai no s’està segur davant d’un atac dels aliats del maligne. Seu a l’escriptori i encén l’ordinador, ha de revisar el sermó que es llegirà demà a totes les esglésies, mesquites i sinagogues del món fidel.

És a punt de comença a rellegir-lo quan una veu l’espanta. – Bona nit, Abderramà. – Qui és vostè? Com ha entrat aquí? Avui no he demanat cap servei sexual i a més no m’agraden les velles com vostè. – Gràcies home, quaranta anys per a tu, que tens cinquanta, és ser vella? Ah! Sí, oblidava que t’agraden les criatures, quin fàstic, però avui aquest no és el tema.

El Sant pare es mira la dona. – Sembla que no sàpigues amb qui tractes tu. – Si ho sé, i si pogués ho evitaria, però ets qui ens ataques i no tinc més remei. – Encara no m’has dit qui ets, meuca. – Gea, el meu nom és Gea. – Gea? La bruixa que ha aconseguit que els fidels de mig món donin l’esquena a la fe? La bagassa que fa que els meus soldats no intentin tornar? Què els meus esp ...

Abderramà no acaba la frase, Gea somriu. – Què els teus espies es canviïn de bàndol, si més no la majoria? Sí, sóc jo, però el mèrit no és meu, és teu, el nostre pobre i imperfecte sistema és un paradís al costat del teu món. Bé, ara que ja saps qui sóc et diré a que he vingut.

El Sant pare es gira. – No vull saber res de tu, ara vindran els guàrdies. - Ja ho sé. – I saps que et passarà? – Quan es gira torna a estar sol. – Maleïda bruixa! – Sona l’intèrfon de la porta. – Santedat! La guàrdia! – El Sant pare obre la porta. – Magnífic, us he de felicitar per la vostra efectivitat, era sols un simulacre, us podeu retirar. – Els soldats, desprès de reverenciar al pontífex, tornen al seu lloc.

El Papa tanca la porta i torna a introduir el codi de seguretat. – Molt ràpids, sí, però no prou com per enxampar-me. – Altra vegada tu? No sé com ho fas, ni m’importa, ves-te’n. – Vull que et rendeixis. – El Papa se la mira amb mitja rialla. – Si estem guanyant la guerra. – N’estàs molt segur. – Quant fa que no feu un atac en condicions? Sols pareu els nostres cops. Ni un sol intent de conquerir cap ciutat, ni una sola batalla aèria que no comencem nosaltres.

Gea seu a una cadira. – Tens raó, no ataquem ciutats ni pobles, volem que la gent pugui viure, sols responem els teus atacs. Saps, hi havia una antiga sèrie de ficció on apareixia un jugador imbatible en el seu joc, sempre guanyava, fins que va trobar algú que li va guanyar, saps per què? – Francament no m’importa, però segur que m’ho dius.

Gea va somriure. – I tant, el seu contrincant, a diferència de tots els altres, en comptes d’intentar guanyar-lo es va dedicar a respondre tots i cadascun dels seus moviments, fins al moment en que el campió va cometre una errada, i una altra, i altra ...

El sant pare, assumint que hauria d’escoltar-se-la tant si com no, li segueix la conversa. – Ja, molt interessant, però això és la guerra santa, no pas un joc. – Sí, és una guerra, per això t’estic demanant que et rendeixis. T’explicaré que jo sé tot el que passarà i sé les seves conseqüències, i tu perdràs la guerra i moriràs.

Sa Santedat s’aixeca enfurismat. – Bruixa! Això no és veritat! Jo passaré a la història com a Déu fet home, la gent tindrà por de mi fins al final dels temps! – En això darrer tens raó, la història et recordarà amb por, tanta que mai més no tornarà a haver-hi un papa, un califa ni un sacerdot suprem, tant que les religions perdran tot el pes que en tenien, tant que totes deixaran de parlar de déus absoluts per parlar d’espiritualitat, de l’ésser humà.

El Papa se la mira incrèdul. – I com és suposa que ho fareu? – És curiós però ho faràs tu, tu sembraràs la llavor de la teva destrucció, tu signaràs amb sang i mort la teva pròpia condemna. Això, es clar si no et rendeixes. – Ja, i si em rendeixo? – llavors tu i els teus sereu jutjats pels vostres crims, desprès dels anys de condemna us permetrem d’estar a una illa, on podreu pregar el vostre déu sense molestar ningú.

Abderramà riu. – Ja, i podrem tenir les nostres meuques, i les nostres prerrogatives, i tots serem feliços! – No, sereu aïllats, sense servei de cap tipus, i menys les criatures que violes impunement. No esperis una gàbia d’or, ets un criminal, t’estic oferint un judici just i la vida, res més.

El sant pare, s’aixeca i s’apropa la porta mentre crida. – Ja n’ha prou d’aquest color, mai no em rendiré. Mai! I menys ara que estic guanyant. Ara mateix faré venir la guàrdia i que et portin a presó, demà et cremarem a la plaça de Sant Pere, Bruixa! - En girar-se torna a estar sol. – Com collons s’ho fa la mala puta? Rendir-me! Somia!

El pontífex seu de nou a l’ordinador, esborra el que tenia escrit i en comença un de nou, esverat per la visita, carrega contra Gea, anomenant-la reina de les bruixes, explicant la seva capacitat per aparèixer i desaparèixer a voluntat, que la identifica com a servidora del maligne i pregant perquè mori i es cremi eternament a l’infern.

dimarts, 23 de desembre del 2008

Inútil

El món és ple d’inútils, i jo, no ho dubteu en sóc un d’ells. Pensareu que faig aquesta declaració en un estat de depressió, no us ho cregueu pas, si d’una cosa estic orgullós és de ser un inútil.

La meva història comença allà quan acabava a primària, ningú no donava un duro per mi, els pares em van apuntar a la F.P. d’auxiliar administratiu perquè era on s’enviava a tot aquell que no havia aprovat la E.G.B. malbaratant, de pas, una professió de futur.

I tot i que la comptabilitat no m’entrava ni amb calçador, que la professora de mecanografia es desesperava davant els meus minsos progressos, que correspondència mercantil, la feina més mecànica que s’hagi vist mai a una oficina, se’m resistia i a taquigrafia vaig aconseguir reinventar l’escriptura rúnica, vaig acabar amb un títol d’auxiliar administratiu.

D’acord amb els estandards educatius de l’època, res del que vaig estudiar em va servir a la feina, afortunadament en el meu cas, desgraciadament una cosa és escalfar la cadira d’un pupitre i una altra fer el mateix a una empresa.

De totes maneres vaig aprendre aviat que havia de fer per sortir-me’n. Tenia un trepa com a cap, un paio que estava disposat a trepitjar el coll a qui fos amb tal de pujar. Tan sols tenia un problema, se li veia el llautó. Per a mi, però, allò va ser una benedicció, per a ell també, si més no els primer temps.

I és que si tinc una habilitat, que he sabut mantenir a raser és la de saber fer caure en un altre les culpes dels meus nyaps. Un dels casos fou aquell on el meu departament havia d’enllestir una comanda molt important, tant que en depenia la pèrdua d’un client.

El generador de la comanda, i màxim responsable era el cap del meu cap, persona poc agradable i que tenia al meu cap entre cella i cella. Per un error, de les vint pàgines de la comanda ens va arribar una de duplicada, la duplicació no venia pas per una reimpressió sinó perquè algú havia picat dues vegades el mateix.

Una trucada al telèfon del meu cap, que vaig atendre jo, ja que ell era al magatzem enllestint el lliurament, ens informava de les línies que no s’havien de servir i que al dia següent la comanda estaria corregida. Qui em parlava era el cap del meu cap, però va oblidar de preguntar amb qui parlava.

Jo, en la meva ineficiència, no vaig prendre nota de res i vaig baixar a dir-li de paraula al meu cap. Ell, amb una brillantor als ulls que delatava una jugada mestra, em va demanar. – Sap amb qui ha parlat? – Diria que no, el nom no me l’ha demanat. – Pots oblidar-ho? – El què? – Perfecte.

El meu cap va cridar la seva secretària, agafant-la del braç i en veu baixa li va xiuxiuejar alguna cosa. – Vol que faci res? – Vaig preguntar. – No, ja pots tornar amunt. – Em va respondre. Jo vaig obeir i vaig tornar a la meva taula on em dedicà a acabar la sopa de lletres que tenia a mig fer.

Al dia següent es va convocar una reunió d’urgència, el cap del cap del meu cap, el cap del meu cap i el meu cap. La comanda havia arribat malament i el client la tornava i el perdíem, els crits s’escoltaven més enllà de l’edifici. De sobte, van sortir tots tres, el cap del meu cap al davant, enfurismat. – Qui collons va agafar el telèfon ahir tarda? – Ningú no va parar boca.

El meu cap, cofoi. – Ja t’ho he dit, els tenia tots a baix, al magatzem. – Una merda! Jo vaig parlar amb algú. – Segur que vas trucar a d’altre departament. – Això voldries tu! – Prou crits. – Va dir el cap del cap del meu cap, i a un gest seu tots tres entraren de nou al despatx.

Al cap de mitja hora, va sortir el meu cap, portava un somriure tan ample que li devia fer mal, va cridar la seva secretària. – Truca al client, desviu-te demanant-li excuses, demana-li que t’envií la caixa on vam posar el que estava repetit a ports deguts i li envies això que manca a ports pagats. Quan l’hagis ensabonat prou me’l passes al despatx que li donaré la segona capa.

I així va ser que el meu cap va ocupar el lloc del seu cap, la seva secretària, amb la que compartia més coses que no pas feina, el seu lloc, i jo vaig ser traslladat a una taula a prop del seu despatx sense un objectiu especial, però amb un interessant augment de sou.

Va arribar un dia, però, que la parelleta es va discutir, ella no era una mosqueta morta i va voler pujar, a més tenia per la mà tot el que havia fet el meu cap, sabia, portava el control dels comptes derivats, es a dir, aquells on el meu cap desava els cèntims que li robava a l’empresa.

Jo en tenia coneixement d’aquests comptes, tot i que no en tenia accés. La ment maquiavèlica de la secretària va fer que, accidentalment, m’apareguessin al control de tresoreria, tema que portava jo i del que havia de fer un informe per la reunió mensual. Ella, malgrat la realitat deia el contrari, no en podia tocar ni un compte.

Així jo vaig fer l’informe sense assabentar-me, vaig fer les quatre còpies de rigor, una pel meu cap, una altra pel cap del meu cap, una altra per al cap del departament de vendes i la meva, per saber que collons els hi havia donat, que tinc molt mala memòria.

Mentre feien la reunió veia com la secretària s’estirava a la seva cadira amb un somriure malèvol, mirant-me somrient, de tant en tant. Em va cridar. Vaig anar a la seva taula i em va dir. – No has notat res d’estrany a l’informe? – Jo? No. – No hi havia tres comptes nous? – Vaig rumiar una mica. – Sí, i?

Ella va riure, aquests comptes no havien d’estar, són els comptes del mal parit. – Ostres! I ara que faig? S’emprenyarà com una mona! Em fotrà al carrer! – No, bonic, no pateixis. Ara sortiran. Tu no parlis, deixa’m a mi.

Efectivament van sortir en un moment, la mirada del meu cap era la d’un assassí, el cap del meu cap em va preguntar. – Ens pot explicar d’on han sortit aquests comptes? – Del programa, senyor. – Sí, això ja m’ho imagino. Vull dir, quan i qui els ha creat? – No ho sé, senyor.

Llavors la secretària es va aixecar i en veu alta i clara va dir. – Les vaig crear jo va un any, per ordre del meu cap, des de llavors he portat el control dels tres comptes, aprofitant que el sistema permet tenir-les aïllades. – El meu cap es posà blanc.

El cap del meu cap s’oblidà de mi. – Llavors, senyora, com és que ara apareixen? – Jo pensava que eren uns comptes especials per a l’empresa fins que em vaig adonar que era on el meu cap desava els cèntims que ens anava robant a tots, per això les vaig alliberar fent que apareguessin a l’informe.

El cap del meu ex cap va seure. – I com sé jo que vostè no te a veure més que el que ha explicat? – Li puc justificar totes i cadascunes de les sortides dels comptes, veurà que mai no ha anat a parar ni un duro als meus. Més li facilitaré tots els meus comptes personals per què pugui investigar-los.

En aquells moments el meu ex cap abaixava el cap sabent-se derrotat, traït, la mala puta, amb perdó, sempre havia fet els traspassos als comptes d’ell i n’havia tret els cèntims en efectiu, havia sabut mantenir un ritme de vida raonable al seu sou i ningú no la podia associar a una rossa minifaldera, mastegadora de xiclet, que signava com Vane i que era la que treia els cèntims del banc.

I així va ser com el meu ex cap va desaparèixer de la meva vida, la secretaria es va convertir en la meva cap i amant del seu cap, i jo vaig tenir un altre gratificant augment de sou, aquesta vegada em vaig quedar a la mateixa taula, la meva cap em volia a prop. – Ets massa perillós per tenir-te lluny, i mira que n’ets d’inútil.

No! No la jutgeu malament, això per a mi era una lloança, de fet també es va deslliurar del seu cap i amant, assumint les regnes de l’empresa, en aquest cas la meva intervenció no va ser necessària, tot i així em va mantenir a prop, la meva poca traça feia que a través meu enxampés tots els trepes que li anaven al darrera. Fins i tot una vegada vaig gaudir del premi d’una vetllada amb ella.

Així que ja sabeu, no perdeu el temps fent mèrits com a bons treballadors, el món és dels taurons i de les rèmores, dels trepes i dels inútils, els bons treballadors mai no arriben enlloc.

divendres, 19 de desembre del 2008

Vides perdudes, cinqué lliurament

Sempre havia tingut clar qui manava, ell. Res no importava que mai no hagués acabat la bàsica i ella tingués estudis i que el sou d’ella fos superior al seu. L’home sempre és superior a la dona, les dones són curtes, no entenen el món.

Estava enamorada, o potser ja no, però es devia a la família, així li ho havien ensenyat, poc importava que ell la canviés per un partit de futbol, que arribés a casa fent pudor a tabac i cervesa mentre ella havia atès els fills i la casa.

Més d’una vegada ell s’havia fet fonedís durant dies i mai no havia donat cap explicació, ell no havia de donar-ne, era el senyor de la casa. En aquestes situacions ella callava. Què fer sinó? Fins el dia que, esgotada de tanta absència injustificada, va preguntar-li directament. – És maca?

Ell se la mirà contrariat. – Què vols dir? – Què si és més maca que jo? – Qui? – La meuca amb la que t’allites quan no vens a casa. – La resposta d’ell no va ser una negació, ni tan sols una excusa, el só sec de la mà estavellant-se contra la cara va ser l’únic que va escoltar com a resposta abans de caure a terra.

Ell, aixecat i enfurismat se li apropà amenaçant. – Tu no tens res a dir del que jo faci! La teva obligació es tenir cura de la casa i els fills! I a callar! – Dit això agafà el tabac i la jaqueta i sortí de casa donant un cop de porta.

Feia hores que era de nit, l’amo del bar, que l’havia escoltat sense atendre, li va dir que era hora de plegar. Ell mirà el rellotge. – Coi! Si que és tard, a veure qui dorm ara.

Quan arribà a casa la clau no entrava. – Merda! Si que n’estic de begut avui! Clar, la mala puta aquesta m’ha posat de mala llet! – premé insistentment el timbre però ningú no obria. Colpejà la porta amb força cridant la dona, però sols aconseguí que sortissin els veïns.

Seguí amb la batussa a la porta i cridant cada vegada més fins que arribà la policia. – Aquesta és casa meva. – Ens ha d’acompanyar. – Per què? Jo sóc un bon ciutadà. – Sisplau, acompanyi’ns, hi ha una denuncia contra vostè. – L’home, fora de si, cridà. – Me n’assabentaré del cabró que m’ha denunciat i l’hi trencaré la cara!

Els policies opten per emmanillar-ho i emportar-se’l, arriben a la comissaria i després dels llargs prolegòmens que provo ca la paperassa l’informen. – La seva dona és a l’Hospital, la denúncia és per agressió i l’ha posada la seva família. – El cabró del meu sogre! – No, la seva mare, la de vostè.

L’home riu descregut. – La mare? La mare no m’ho faria això! – A mi tant m’és, sàpiga que queda detingut, te dret a un advocat, a no dir res, cosa que li recomano, a ... – Vull veure la meva dona! – Això és del tot impossible. Ara l’acompanyaran a la cel·la. Te advocat? – Qui es pensa que sóc un potentat? – Cridarem un d’ofici. Bona nit.

Han passat més de dos anys, el judici li va ser dur, un per un li van negar tots els seus drets, els que ell considerava els seus drets, una per una van caure totes les seves expectatives. De res no va servir exigir la seva supremacia com a home, ningú no li va donar la raó en res. L’havia perdut tot i no l’entenia.

Tenia prohibit apropar-se a casa, així i tot ho va fer, va prémer el botó de l’intèrfon, No va reparar en la veu femenina que preguntava. – Obre! Sóc jo. – Qui és vostè? – el teu marit! – S’equivoca de pis. – No m’equivoco pas, obre’m.

La porta no es va obrir, va tornar a picar. – Qui? – Aquesta vegada la veu és d’home. – Això li he de preguntar jo a vostè. Què fa a casa meva? – Torna a tenir el silenci per resposta. Una avia surt i ell entra, puja al pis i pica a la porta, surt un home i darrera d’ell la dona. No és la seva dona, no els coneix.

L’home del pis li pregunta amenaçant. – Què vol? – Crec ... Aquesta era casa meva ... – L’home del pis es relaxa. – Fa ja dos anys que hi vivim nosaltres. – Ja, i la gent que hi vivia? – No sabem, no els vam conèixer. – Gràcies, i perdoni.

Casa seva ja no és casa seva, el bar on passava les hores roman tancat, els vidres plens de pols li diuen que no obrirà. Se’n recorda d’ella, no el va anar a visitar a la presó, no el va escriure, no el va telefonar, amb ella havia estat curós, l’hi havia regalat tantes coses, havien compartit uns claus esplèndids ...

Va picar a la porta, algú mirà per l’espiell, la porta s’obre. – Hola! – Què vols? – Fa molt de temps que no sabia de tu. – Ja, però és que jo no vull saber de tu. – Perquè? – Mira maco, jo cardava amb tu i tu atonyinaves la teva dona, no penso deixar que jo sigui ara l’atonyinada. – Jo mai no et vaig tocar! – Ja. Escolta, no fem això més llarg. Apa, siau.

La porta es tanca, l’home acota el cap, camina sense rumb pels carrers, troba un bar de mala mort, pudor a suor, tabac i alcohol vessat. Demana una ampolla i es serveix una copa, davant seu un home parla sol, explica una història que sembla la seva, l’amo del bar el fa fora en acabar-se el darrer cop.

Li pregunta a l’amo quan li porta una altra ampolla. – Aquell home, el que parlava... – Aquell? Aquell explica sempre la mateixa història, és el borratxo del barri, ves a saber, jo no el conec i no m’importa.

Per la seva ment passen tots i cadascun dels moments de la seva vida, per un moment pensa que hauria hagut de ser d’una altra manera, que podia haver-ho sigut ... Immediatament es recupera. No, la societat està podrida, ell és un home com cal, un home, home. I l’han comdemnat injustament, i li han tret tot injustament.

Ell sap que farà, buscarà la dona, la posarà al seu lloc, i ella obeirà, com ha de ser. I tornaran a ser una família, i seran feliços, i ensenyarà al seu fill els secrets de la vida, el portarà a un bordell de luxe, amb meuques joves, d’aquelles amb les mamelles apuntades cap amunt.

Ja no recorda el nombre de l’ampolla, no recorda que pensava fa un moment, no recorda on hauria d’anar, si es que havia d’anar enlloc, sols sent l’escalfor de l’alcohol a la sang, caminaria ferm si el terra no fos tan inestable. S’asseu en un banc, sense ni adonar-se s’estira i s’adorm.

La nit ha estat freda, la sirena d’una ambulància trenca el silenci de la matinada, el sanitari mira el cos del banc. – Un altre borratxo. Sembla que no ha superat la nit. – Li pren el pols. – Encara belluga. Au porteu la llitera, aquest avui li ha tocat la loteria.

Quan obre els ulls veu una sala blanca, asèptica, no hi ha ningú més. Crida. Entra un infermer. – M’havia de tocar el marieta. – Pensa mentre el veu entrar. – On sóc? – A l’hospital. – Què em passa? – Hipotèrmia. – Què collons és això? - Que ha estat a punt de dinyar-la, pel fred. – Em vull anar. – Ha d’esperar que la metgessa li doni l’alta. – Collons de món.

L’infermer segueix fen les seves tasques sense parar-hi atenció a l’home. – Sap. No tinc res, me l’han tret tot, la casa els fills, la dona ... i tot perquè la vaig posar al seu lloc. Si sols li vaig donar una bufa! – I la llei l’ha posat a vostè al seu lloc. – No, si a vostès els maricons ja els hi va bé el món així. Però jo sóc un home, home!

L’infermer es somriu. – Miri, primer de tot, no sóc, com vostè diu, maricó, però tampoc no m’ofèn, però vostè d’home, home, poc o gens. En el que te raó és que el món així ja m’hi va bé, i en aquest món la seva actitud, la seva prepotència sobra. – Sense esperar resposta l’infermer surt de la cambra deixant l’home bocabadat.

Al poc entren dues dones, una és una infermera, l’altra la doctora. – Segueix en coma. – Diu la doctora. – Pel quadre que te no crec que arribi a aquesta nit, No amputarem les cames no val la pena fer-lo patir més, Deixem-ho anar. – Ell intenta parlar, dir-li que està allà que les sent que no vol morir, que vol ...


Nota d’aquest que escriu: Dir que m’ha estat molt difícil escriure aquest text, que volia fer-ho perquè, a la fi, també ells són vides perdudes, que de cap manera no vull justificar els seus actes, però que, tot i la seva culpabilitat, són la mostra que alguna cosa s’ha fet malament.

dilluns, 15 de desembre del 2008

La gran onada

LA GRAN ONA DE KANAGAWA Hokusai 1829-1833

Aquell matí la ciutat es va aixecar esfereïda per les tremolors del sòl. L'emperador, neguitejat pel batibull de gent que s'acumulava a les portes del palau feu cridar els sacerdots dels tres déus per consultar-los la interpretació dels fets. - Segur que Déu està enfadat pel menyspreu que suposa que adoreu aquests de falsos. - Deia un dels sacerdots amb vehemència.


Altre dels sacerdots s'aixecava escridassant el primer. - És el meu Déu qui està emprenyat, i el teu és tan fals com el d'aquest altre. - Mira-te'l a ell – Digué el tercer. - Quina facilitat que te per decidir que el bo és el seu. - L'Emperador se'ls mirava avorrit, ja era costum aquesta discussió. - El que queda clar és que Déu, sigui un, l'altre o l'altre, està més emprenyat que un mona.

Tots tres sacerdots a l'hora van cridar. - No blasfemeu! - malgrat després van assentir quasi seguits. - Enfadat i molt. - I tant. - No us feu una idea. - I així que he de fer? - preguntà l'emperador. - Matar els heretges! - van cridar tots tres a l'hora. - Ja, però com sé jo qui és el bo?


Un vell amb parracs entrà a la sala mentre els sacerdots s'hi discutien. - Senyor. - Va dir. - Oblideu de fer content cap déu. - I tu qui ets vell? - Qui sóc no importa, porto anys estudiant a la muntanya els llibres antics, i en ells es parla d'això, d'aquestes sacsejades.


Els sacerdots clavaren les seves afilades mirades en el vell, mormolant entre ells paraules que no arribaven a les oïdes de l'emperador. - Senyor, d'això se'n diu terratrèmol. - Els sacerdots rigueren. - I d'un forat a terra que te aigua se'n diu pou, ja veus. - El vell, ignorant els sacerdots continuà. - Pel tipus de moviment es tracta del ressò d'un terratrèmol llunyà, de mar endins.


L'emperador, malgrat no acabar de creure-s'ho, l'escoltava atent, si més no era una explicació diferent. - I què es suposa que hem de fer? - Si d'aquí a la nit no passa res més, oblidar-ho, però si el mar se'n retira feu que la gent corri a la muntanya, quan més alt millor, perquè després el mar tornarà, però tornara com una onada gegant que arrossegarà tot el que trobi al seu pas.


El sacerdots ja no reien, mormolaven entre ells, mirant despectivament el vell. - Què en fareu cas d'aquest sonat? - No veieu, senyor, que diu bajanades? - L'emperador, mirant al vell li digué. - Ves vell, torna-te'n a casa teva, no crec que el mar se'n retiri si no hi ha màgia pel mig.


El vell, cap cot, se n'anà. Poc després un soldat entrà esbufegant i cridant – Senyor! Senyor! El mar! - Què dius? - El mar, senyor, ha desaparegut, els vaixells ja no suren al port i alguns s'han tombat cap a un costat. - Que hem de fer senyors? - Va dir als sacerdots.


Aquests, esvalotats pels fets, van començar a cridar. - El vell! El vell és un bruixot, feu-lo capturar i feu-lo matar, Déu ens ho agrairà. - L'emperador va enviar un escamot a la recerca del vell i el portaren a la plaça. - Vell, desfés l'encanteri i torna el mar al seu lloc i moriràs sense patir, si no ho fas el foc acabarà amb tu. - Li cridà.


El vell se'l mirà abans de respondre. - Senyor, feu-me cas si us plau, que la gent corri a la muntanya, no hi ha temps a perdre. - Com que no obeeixes moriràs pel foc. - Feu un senyal i els soldats el posaren a la pira i li prengueren foc.


El vell mirava el mar, una llàgrima queia per la seva cara, a l'horitzó una línia fosca es dibuixava mentre una brisa marina envaïa la ciutat. Al poc la brisa era vent i la línia era més gruixuda i una remor començava a fer-se notar. Algú va cridar. - El mar torna! - i tots corregueren cap al port i la platja a veure com les aigües tornaven.


El foc cremava la part més llunyana al vell, aquest alçà la vista cap a l'emperador i, plorant, cridà. - Per què no m'heu fet cas, senyor? - L'aigua arribà al port i a la platja en una onada baixa, per sobre de la primera una altra onada superà el moll i s'endinsà a la ciutat portant-se la gent pel davant.


Una tercera arribà sense temps que les altres se'n retiressin i arribà fins a la plaça apagant la pira. - Bruixeria! - Cridaren llavors els sacerdots. Mentre miraven de sortir d'aquella trampa. Una quarta cobrí les cases baixes i s'empassà la pira i el vell, una cinquena va superar l'alçada del palau, engolint-se l'emperador i els sacerdots.


Quan hores després les aigües van tornar al seu lloc ningú no va poder donar la raó al vell, ningú no va sobreviure a l'aigua enfurismada, ningú no va poder dir-li a l'emperador que s'havia equivocat, que havia d'haver escoltat el vell. Anys després algú va trobar les ruïnes de la ciutat si era algú amb preguntes es va preguntar que havia passat, si era algú amb respostes va afirmar que Déu s'havia emprenyat.

divendres, 12 de desembre del 2008

Una balconada llunyana


Va ser el meu primer amor, un amor en la llunyania, segellat per la desconeixença d'un infant. La recordo jugant a la balconada, aquella balconada on mai no vaig estar, que veia des de la balconada de casa, tan lluny aleshores que mai no em vaig plantejar d'anar més enllà.


Jo era un marrec que no aixecava un pam del terra, ella, ella devia ser un any més gran, una diferència d'edat abismal en aquella època. Sovint la roba estesa l'amagava de la meva vista i sols podia fer-me a la idea del que feia al escoltar la seva veu, sovint esmorteïda pel pas d'algun vehicle pel carrer, aquell carrer que la convertia en inabastable.

Ja no recordo la seva cara, ni tan sols si era rossa o morena, d'alçades no en parlem, la cara arrodonida o allargada, la veu ... Totes les veus de la infantessa sonen agudes al meu cap, però la d'ella, ja desproveïda de paraules, la recordo melosa i encisadora, capaç de mantenir-me quiet durant eterns minuts mirant aquella balconada llunyana. Potser ella ja no hi és o potser sí, jo ja fa temps que vaig anar-me'n i potser ella no va ser mai conscient d'aquell admirador minúscul a l'altra banda del carrer.


dilluns, 8 de desembre del 2008

Sopar de Nadal

Atia el foc sense forces, feia temps que les seves mans ja no podien fer bufar el bufador prou fort com per revifar el foc d'una bufada. A voltes i sense voler parar-s'hi, mira el calendari de La Caixa, Encara no hi havia anat pel proper i el darrer full ja estava marcat.

Pel seu cap passen, melangiosos tots els nadals d'anys passats, amb els fills primer, fent-los patir amb el tió, mes tard amb els nets, com cridaven, totalment esvalotats, com els mes grans es pujaven a l'escala per veure-hi més enllà de la cortina, i els fills apartant-los i fent-los una aclucada còmplice perquè no diguessin res.

El temps, però, passa més lleuger a mida que un es fa vell, i els nets ja són grans, algú li ha portat un besnét, però no tots venen ja per nadal, malgrat van passant, tots tenen sogres i pares per atendre.

El fill gran, que es va separar, ha de fer cabrioles per poder ser amb totes dues famílies, com ell diu, fent broma, està maleït per haver acabat amb la primera parella com amics, sort d'això la que fora la seva jove encara li porta els nets de tant en tant.

Potser hauria de sentir-se feliç de tenir una família així, però es troba sol, sol i trist, ella ja fa anys que ja no hi és. Recorda totes les bones estones, i també en recorda de dolentes, perquè serà que fins i tot aquestes les troba a faltar?

Un cotxe para a l'exterior de la casa, dues ombres s'apropen en silenci, el gos no borda, fins i tot es diria que plora, quin protector per la casa! Pensa mentre s'apropa a la porta.

El gos salta mentre gemega, rodola, corre d'una banda a l'altra, una veu li crida. - Au! Para que ets un bestia! Que em tacaràs el vestit! - Son la neta i el net més grans. - Què avi? Estàs preparat? - Què encara no t'has vestit? Vinga home! Que ens esperen. - Estic en un moment, però he d'apagar el foc i posar menjar al gos. - Ves a vestir-te ja ens fem càrrec.

Puja per les velles escales de cargol, arriba a la cambra i es vesteix lentament per sortir, sent com el net canvia l'aigua del gos mentre li fa manyacs, la neta apaga el foc de la llar. Recorda quan eren petits, els dos primers, entremaliats, belluguets, galifardeus. Se li dibuixa un somriure a la cara en recordar aquells temps.

El viatge en cotxe li fa recordar quan sortien els caps de setmana, els nens al darrera, feia poc que s’havia posat la norma de portar cadiretes, recorda els peatges, per sort ja no existeixen, tanmateix ja no és el mateix, ara ja no es condueix, es navega, poses l’adreça on vols anar i el vehicle fa tot el recorregut, ja ni semàfors no calen, volar els cotxes no volen però el pilot ja no fa gaire més que intervenir en decisions de ruta.

En arribar es troba la família sencera, l’esperen tots, els ulls se li amaren, tots, els fills, els nets, el besnét dins el cotxet, fins i tot la ex del fill gran. Tots seuen a taula, després de saludar-lo, tots seuen a taula parlen de com ha anat tot, de la situació política, de les darreres, tristes, noticies que venen d’Espanya on un cop d’estat ha portat el país a la dictadura.

Un dels nets li pregunta a l’avi. – Però qui és aquest que s’ha proclamat president? – És el net d’un polític nefast de quan Catalunya encara era part d’Espanya. Va ser el primer ex-president de govern condemnat a presó. – Tan de mal va fer? – Molt de mal fill, molt de mal.

El net més gran també comenta. – El meu soci, fins ara a Espanya, va arribar ahir, diu que estaven obligant a batejar-se als que no ho estan. – Res de nou, fill, jo estic batejat, quan vaig néixer també era obligatori. – I el govern de la Unió no farà res? Ells també hi pertanyen. – Ves a saber, en aquestes coses Europa encara va coixa.

Un dels fills, que en treballa al govern de l’estat, intervé. – No és oficial, però sembla que ja s’ha donat ordre a l’exèrcit d’entrar, en un parell de dies hi veurem aquest pendó a la presó. – O hi haurà guerra. – Intervé un altre. – Els militars espanyols semblen estar amb ell. – Esperem no veure-ho, qualsevol guerra es una desgràcia. – Acaba ell.

La resta de la nit passa entre xerrades més informals, amb rialles i records. – Pare, recordes quan la mare preparava aquells sopars que no ens podíem aixecar? – I tant! I mira que quan anàvem a comprar jo la hi anava frenant. Però és que era un problema de família, sempre cuinaven “sobrer”, que volia dir que hi quedava teca per tres dies. – Tots riuen. – Però eren boníssimes, i tot i queixar-nos-en de la quantitat menjàvem fins ja no poder.

El net torna amb la política. – L’altre dia ens van explicar a classe com ens vam fer independents, però no el vaig entendre. – es fa un silenci profund. Fins que l’avi comença a parlar. – Va ser amb el referèndum per a la formació de la Unió, una consulta feta a tota Europa i que es confirmava per circumscripcions, a Espanya pel que llavors es deien autonomies.
- El resultat va ser decebedor pels nacionalistes espanyols, Andalusia, Extremadura, Castella i València votaven en contra, la resta de comunitats a favor. Això implicava que s'havia de fer un segon referèndum i aquelles comunitats que votessin afirmativament passarien a formar part de la Unió, les que votessin en contra no, Espanya moria de totes totes.

El net, insisteix. - Però va haver-hi guerra, no? - Sí, desgraciadament sí. Va morir molta gent durant els cinc dies, molts innocents, molta gent desarmada i, al final de tot, tot va acabar a la taula de negociacions, les guerres no es guanyen mai.

El llarg sopar acaba, l’acompanyen a la seva cambra, mentre no es dorm va recordant tot el que ha viscut, tot el que ha patit perquè els seus nets tinguin un país, imperfecte, com tots, però lliure. Els pensaments encadenats el porten al somni, un somni llarg i profund.

divendres, 5 de desembre del 2008

Meeting

M’havia sorprès aquella invitació, jo, que ni tan sols sortia a l’organigrama de l’empresa, que era un absolut desconegut per a la majoria de gent i que els pocs que em coneixien sols sabien de mi per correu electrònic o alguna visita esporàdica, havia estat invitat a un esdeveniment, un meeting que en diuen, de l’empresa.

Com que la meva lucrativa feina, per a ells no per a mi, es desenvolupa a casa del client, que és qui més en coneix tot i que em te en la mateixa posició dins l’organigrama (enlloc), vaig suposar que es tractava d’una reunió de tot el personal, tanmateix vaig treure el vestit d’anar a les entrevistes de l’armari, el vaig desenfundar i me’l vaig posar.

Encara m’hi entrava, tot i que ja feia més de deu anys que me l’havia comprat d’oferta al meu proveïdor habitual, una gran superfície plena de productes per comprar amb preus cars que semblen barats. Vaig agafar el metro i me’n vaig anar a la reunió o el que fos allò.

Tan bon punt vaig entrar una hostessa degudament uniformada i amb el somriure reglamentari em va demanar el meu nom per comprovar la llista, efectivament hi era, m’hi van acompanyar a una sala on ja hi havia algú deixant anar un soporífer discurs sobre l’estat de l’empresa, els reptes de futur i lo bones i bons que estàvem totes i tots.

Cinc discursos del mateix calibre més tard qui feia de moderador de la taula va donar per acabada la tortura, perdó el meeting i ens convidava al còctel posterior, per cert encara no entenc que cony s’ha de moderar quan hi ha cinc persones que fan cinc discursos seguits i no se’ls hi impedeix.

La sala on es feia el còctel era un espai obert, enorme, amb varies taules amb menjar repartides estratègicament, una taula que feia les vegades de barra lliure i tot de tauletes amb tovallons de paper i uns objectes decoratius de forma indefinible.

Donada la meva fama en aquell ambient, vaig anar passejant dissimuladament tastant tot el que m’oferien els cambrers que s’hi passejaven amb safates. Tot i que no sóc gaire donat a la beguda també m’hi vaig administrar un parell de gots d’alcohol aromatitzat, un darrera l’altre, que tan sols tinc dues mans i a l’altra portava el menjar.

Pel que fa als convidats vaig veure que, tot i que parlaven entre ells també s’estaven pel tema, així doncs no era difícil veure una executiva tractant de parlar a l’hora que s’empassava un tall de formatge d’un sol cop. També em vaig adonar que alguns s’estaven servint més coses que no pas les que hi havia a les taules, feia molt de temps que no veia tantes mans a sobre de tants culs.

En el moment que vaig voler fer ús dels serveis, tenia pipí, vaig poder observar com una parella passava d’estar perfectament nuada a estar separats un metre l’un de l’altre i observant el magnífic blanc de les parets, oposades, vaig entrar al lavabo i, per la cua de l’ull vaig veure com entraven al de dones i es tancaven.

Si no fos perquè jo no em sentia estrany, vull dir que no sentia que estigues borratxo, diria que el menjar o la beguda havien de tenir alguna cosa, sinó no s’explica que el nombre de mans als culs hagués augmentat ostensiblement tot i que moltes mans ja no hi eren al cul sinó que exploraven altres racons.

També vaig poder comprovar que els serveis estaven mal insonoritzats, ho vaig saber quan els gemecs de la parella d’abans van inundar la sala. He de dir que aquell fet va ser com el tret de sortida, les converses havien anat minvant i es podia observar algunes parelles, no sempre mixtes, que feien servir la boca per altra activitat.

Em va sorprendre notar que el volum de gent de la sala anava minvant, simulant desconeixement m’hi vaig apropar a una de les hostesses i li vaig comentar. – Sembla que la gent se’n va cap a casa. – L’hostessa, fent un somriure trapella va respondre’m en veu baixa. – Estan visitant els despatxos. – Ja. – Li vaig dir sabent de que parlava.

Veient el caire que prenia la reunió vaig decidir fer una darrera volta per acabar de sopar i anar-me’n. Mentre feia la volta encara m’hi vaig trobar la cap de recursos humans enfeinada amb algú que no coneixia i el cap de vendes també enfeinat amb algú que tampoc no coneixia.

La darrera persona que em vaig trobar va ser una de les secretàries que ja s’havia enfundat en l’abric i anava cap als ascensors. – Hola. – Vaig saludar, ella es va girar i es va quedar parada. – Hola. T’han invitat? – Sí. Què no havien de fer-ho? – De fet, no, era una reunió per l’alt staff, jo sols vinc a controlar que tot funcioni. – Doncs es veu que funciona. – Ella va envermellir una mica. – Això ja no depèn de mi.

Vam agafar junts l’ascensor i vam sortir del meeting. Abans d’acomiadar-se em va demanar. – Sisplau, no comentis que has estat aquí, em sembla que va ser un error a les llistes i si se n’assabenten qui haurà begut oli seré jo, no pas el cap. - I a qui li hauria d’explicar? No pateixis, ningú no ho sabrà. - Ens vam acomiadar i no vaig saber més fins el dia d’anar a recollir el lot de Nadal, junt amb el sobre amb la felicitació hi havia una nota anònima que em pregava silenci i un taló de tres zeros.

dilluns, 1 de desembre del 2008

Al principi (2/2)

Quan vaig acabar l’escola, dos anys després, amb els meus germans a cura de l’escola fins que jo tingués on viure i amb que mantenir-los. En mig d’una guerra, que a més semblava que seria prou llarga, les opcions de trobar una feina que no fos vinculada a l’exèrcit havien de ser minses.

Un dia em van trucar de l’escola, volien tenir una reunió amb mi. A la reunió em van presentar una parella, s’oferien a mantenir els meus germans en acollida mentre no em podés fer càrrec. – Perdré la custòdia? – No pas, no et traiem els teus germans, tractem d’ajudar-te. – Amb el cor en un puny vaig accedir, l’historial d’aquella parella era exemplar.

Vaig trobar una feina ajudant a un transportista mentre intentava seguir els estudis, a la fi, volia tenir una professió que em permetés mantenir els meus germans. Un dia, el que era el meu cap, em va recomanar que entrés a l’exèrcit. – És arriscat, d’acord, però aquí també en cauen bombes i jo no et puc pagar el que et pagarien ells, a més, podries seguir els estudis, la NU està entestada en tenir gent preparada per quan acabi la guerra.

Li vaig fer cas i vaig entrar a l’exercit de les Nacions Unides, he de dir que en cap moment no em van dir que allò serien flors i violes, de fet el primer que em van dir va ser. – Saps que si entres en combat les possibilitats que tornis sa i estalvi són d’u entre deu mil? Saps que si caus en mans de l’enemic no seràs fet presoner? – Que vol dir? – Que et mataran allà mateix, el Papa no vol presoners.

He de reconèixer que vaig estar a punt de sortir corrents, però una foto a la taula em va frenar. – És la seva filla? – No, la vaig conèixer mentre escapàvem dels atacs del Papa. Era l’únic somriure en aquell munt de gent. – En quin vaixell va anar ella. – Vaixell? A nosaltres ens van rescatar al mig del desert, quan ens perseguia l’exèrcit islàmic. La vaig veure per darrera vegada des de l’helicòpter, absolutament sola al mig del desert. Vaig entrar a l’exèrcit per ella.

No vaig preguntar més, vaig signar el document d’enrolament i vaig entrar a l’exèrcit, un exèrcit format amb l’objectiu d’acabar una guerra estúpida, preparat més per a la defensa que no pas per a l’atac. Amb el temps vaig acabar els estudis i vaig anar ascendint, tot i que no van ser els estudis que havia pensat en un principi.

Vaig estudiar astrofísica, el nostre sant Grial era tornar a la ISS, L’estació espacial on havien perdut la vida dues-centes persones quan el llançament de l’Ariane va ser estroncat per l’entrada dels exèrcits evangelista, mormó i dels guerrers de Jehovà a la Guyana. Durant anys vam preparar tot per poder fer el viatge, fins i tot vam experimentar algun llançament. Tot ens deia que fins que no acabés la guerra no podríem fer res.

Un dia va aparèixer de nou, jo en tenia quaranta i tres anys, un acord entre les universitats i l’exèrcit va fer que uníssim esforços. En un dels descansos entre xerrades per posar-nos al dia dels nostres coneixements vaig poder parlar amb ella. – Tenies raó, els vaixells van arribar. – Ella va somriure. – Penso que et confons de persona.

Em vaig quedar astorat, aquella cara era la d’aquella noia sense cap dubte. – Disculpa’m potser tens una germana? – No. – Una cosina que s’assembli molt a tu? – No, i no insisteixis. Em confonen molt. – Et van rescatar en algun lloc? – No, vaig fugir d’un camp de concentració de l’exèrcit hebreu i vam poder passar a l’altra banda de la línia de foc de pur miracle. – Et prego que em disculpis però hauria jurat ... – No cal, em faig el càrrec. Era de nit, feia mal temps i estaves esgotat de carretejar dues criatures, Segurament era una al·lucinació.

Allò era una d’incoherència manifesta. – Si no estaves allà com saps que era de nit? Com saps que feia mal temps? Si sols t’he dit que els vaixells van arribar, com saps que tenia dues criatures amb mi? – Ella em va mirar amb un somriure, el mateix somriure d’aquella nit. – Això ja no importa. – Vaig pensar una estona llarga mentre li mirava als ulls. – Tens raó, segurament era una al·lucinació.

Vam treballar colze amb colze durant molts anys, les arrugues anaven envaint la meva cara i les meves mans començaven a tremolar, ella es veia més gran però molt menys envellida que jo. Fos com fos la meva vida s’apagava. Ara ja fa uns anys que no treballo, tinc seixanta-sis anys i no he vist acabar la guerra.

Durant aquests anys hem assistit a l’assassinat d’Aderramà primer a mans del seu fill, Abderramà segon, i el d’aquest a mans d’Abderramà tercer, actual Papa de la cristiandat reunificada, Califa de l'Islam i Gran sacerdot dels jueus. Hem vist com els soldats que fèiem presoners, en intentar tornar eren crivellats.

La guerra està estancada, l’exèrcit Papal no te prou força per trencar les nostres línies, però el nostre exèrcit avança molt poc a poc i sovint evitem prendre-li posicions civils, hem vist massa vegades l’aviació Papal arrasant les seves pròpies ciutats abans de retrocedir.

Ella, hores d’ara, ella és una de les assessores més carismàtiques del govern de la NU tot i els seus problemes de mobilitat, vuitanta anys són molts anys per a qualsevol. Es diu que és la cap de la xarxa d’espionatge i que el Papa ha emès una fàtua condemnant-la per bruixeria. Davant de tantes bestieses sols espero que un dia acabi aquesta guerra i que els meus nebots puguin viure en pau.

divendres, 28 de novembre del 2008

Al principi (1/2)

Les onades xocaven contra els penya-segats fent una remor densa, la humitat amarava els vestits fent que el fred s’obrís pas en les nostres carns. En algun racó algú lluitava amb un aparell de ràdio atrotinat cercant alguna emissora que encara funcionés. Una dona plorava a prop meu amb el cos del seu nadó als braços.

Va ser allà quan la vaig veure per primera vegada, ella tenia, potser, vint anys, jo en tenia setze. Se’m va apropar amb un somriure a la cara. – Com esteu? – Com podem estar? Malament, i tu? – Els vaixells arribaran d’aquí a poc i ens anirem. – Amb aquesta mar? Seria un miracle, a més com baixarem a la platja?. – Malgrat tot vindran. – se’n va anar cap a un altre grup sense dir més.

En aquell moment vaig pensar que feia el cor fort amb esperances vanes, a la fi sempre cal alguna cosa que t’empenyi a viure. Entre la remor de les ones va sorgir un soroll, un soroll que ja havia escoltat altres vegades, un soroll que sempre havia significat mort i destrucció.

Vaig abraçar els meus germans i vaig tancar els ulls, aquesta vegada no sortiríem corrents, ja no ens quedaven forces, deixaríem que l’exercit vaticà acabés amb les nostres vides. Mentre el soroll dels helicòpters es feia més fort i els llums ens enfocaven vaig recordar el dia que vam perdre els pares.

Era un dia laborable qualsevol, com qualsevol dia havíem anat a escola i els pares a la feina, el dia anterior m’havia discutit amb el pare per una fotesa i no ens havíem demanat perdó. Recordo que quan vam sortir de casa els pares miraven les notícies, El Sant Pare havia declarat la Gihad contra els laics, representats per les Nacions Unides.

Per a mi, en aquell moment allò era una bajanada, poc sabia que unes hores després ens ficarien a tots en autocars i ens traurien a tota velocitat de la ciutat, poc sabia que pocs minuts després escoltaríem el soroll dels bombardeigs, poc sabia que els ulls enrogits del pare i els plors de la mare no eren per les meves entremaliadures, poc sabia que el missatge que havien rebut els pares mentre jo estava a la meva habitació, maleint la meva dissort com a bon adolescent, eren indicacions per a l’evacuació del matí.

El govern havia preparat una evacuació imminent dels menors des de les mateixes escoles, els adults sortirien ordenadament rera nosaltres en els vehicles propis, els que en tenien i amb passatgers d’entre els que no tenien. L’exèrcit vaticà va atacar molt abans de l’esperat, transgredint, violant els acords per protegir la població civil.

Més tard ens van reunir a tots en un camp de refugiats, alguns es van retrobar amb la seva família, nosaltres no. A mida que s’anaven els més afortunats els altres miràvem d’establir-nos per passar la nit. Els meus germans e preguntaven pels pares. Com se li diu a una criatura de cinc anys que els pares no tornaran?

Aquella nit va ser la primera que vaig sentir aquell soroll, un nombre indefinit d’helicòpters del Vaticà van metrallar sense compassió el camp de refugiats, vaig tenir la sort de poder amagar els meus germans fora de la zona d’atac. No vaig dormir, crec que des d’aquell dia no vaig tornar a dormir. Amb les llums de l’alba l’atac va acabar, la ràdio vaticana donava la noticia que les forces laiques havien atacat els camps de refugiats, però l’escut vaticà lluïa fluorescent en aquells helicòpters.

Vaig obrir de nou els ulls, el soroll seguia però no havien trets, vaig mirar un dels aparells, era nit fosca i no es distingia cap marca, em va semblar que alguns aparells aterraven a prop nostre, no entenia res. Per què no disparaven?

Un soroll diferent es va sentir provenint d’on havien aterrat. Vaig pensar que aquesta vegada ens atacarien des de terra. Vaig veure les ombres apropar-se, traient les forces d’on no les tenia em vaig aixecar i vaig començar a cridar. – Estem aquí! Dispareu d’una puta vegada! No ens feu patir més! Cabrons!

Una figura es va plantar davant meu a contrallum. – Pots caminar? – Sí. – La veu era de dona, va agafar el meu germà en braços. – Agafa la nena i agafat a mi. – Sense saber com ni perquè vaig obeir. Vam arribar a un dels helicòpters, portava l’anagrama de les Nacions Unides i el de la Creu Roja.

Encara no havíem pujat a l’aparell vam sentir més motors. – Merda! Ja arriben. Pugeu, ràpid! – Mentre acabàvem de pujar un caça va passar per sobre els nostres caps. – Per fi! – Va dir la dona mentre feia pujar més gent. Vaig veure la dona amb el nen mort. En veu baixa li vaig dir a la dona que ens havia portat. – Ja ho sabem.

L’helicòpter va aixecar-se, des de l’alçada la vaig poder veure de nou, enmig del camp, sola, em va semblar que saludava amb la mà. Més lluny vaig veure com els caces feien passades sobre un punt on deixaven anar ràfegues que sovint acabaven en una explosió. Més tard sabria que aquell punt era una divisió de l’exèrcit vaticà que avançava per evitar l’operació de rescat.

Després d’una llarga estona volant vam poder aterrar en un vaixell on, com van poder, ens van acomodar, ens van donar de menjar i beure i, per torns ens van fer una revisió mèdica d’urgència. El cadàver del nen el van posar en un taüt i d’acord amb la mare, el van incinerar. La veiés on la veiés sempre portava el gerro amb ella.

Vaig aprofitar durant tot el trajecte per cercar aquella nena, potser no vam coincidir, potser anava en un altre vaixell, el cas és que no la vaig trobar i, tot i que tothom sabia de qui parlava, ningú no sabia res d’ella.

Després de l’arribada al port ens van portar a una escola amb dormitoris a tots els que no hi teníem els pares. Les famílies que hi eren juntes els hi van buscar pisos, sovint molt petits, però on podien, si més no, ser a resguard del mal temps.

dimarts, 25 de novembre del 2008

Oblit i perdó

Senyor Rouco. Vostè ens crida a que oblidem i perdonem el que va passar, no tan sols durant la guerra sinó també després. Curiós, curiosa posició d’un ens, el que vostè representa, que no va perdonar ni una acabada la guerra. Tanmateix podria estar d’acord, a la fi, quan dos es barallen la solució està en el pacte i en oblidar la rancúnia. Però hi ha un parell de coses que ballen, un parell en genèric, no anem a numerar ara.

Una d’elles és que normalment un conflicte acaba quan tots dos bàndols perden, es a dir quan s’ha de pactar el final del conflicte en el convenciment que no hi ha altra sortida. Altre punt important, senyor Rouco, és el fet que, quan s’oblida s’ha d’oblidar tot, i aquí tenim un problema.

Com podem oblidar quan cada vint de novembre hi ha gent que recorda a un criminal anomenat Francisco Franco Bahamonde? Com hem d’oblidar quan a les afores de Madrid n’hi ha un monument a la barbàrie anomenat El Valle de los caidos?

Hem d’oblidar els escamots venjadors que, acabada la guerra, es passejaven en la nit per eliminar aquells que algú havia denunciat, sense proves, sense ni tan sols un judici, sols un tret al cap com a justícia divina?

Aquells quins familiars van ser “executats”, han d’oblidar-los? Oblidaria vostè al seu pare a la seva mare, al seus avis? O mouria cel i terra per saber on són enterrats?

Hem d’oblidar que vostès, a dia d’avui, ens neguen el dret a desfer allò que era obligat durant la dictadura? Perquè, senyor Rouco, jo no vull ser declarat apòstata, que vol dir que renego del que creia, sinó que vull ser esborrat del llibre dels cristians, doncs no vaig ser batejat en llibertat sinó obligat pel sistema polític.

Així doncs, senyor Rouco, si vol oblidar alguna cosa, oblidi’s de nosaltres, calli senyor Rouco, calli per sempre. Oblit mai, mai oblidarem totes les bestialitats dels vencedors i perdó, mentre quedin deutes pendents, tampoc. Ni oblit ni perdó.

divendres, 21 de novembre del 2008

Mutacions

Ella era una noia moderna, amb treball, volia viure fora casa els pares i no volia ni parlar de tenir fills, ell era un xic més pragmàtic, si se’n pot dir així, estava disposat a passar pel jutjat si això feia que les famílies no s’esvalotessin i dels fills ja n’hi hauria temps de parlar.

Van trobar un pis i el banc els hi va donar la benedicció per comprar-ho, això sí, després d’haver revisat fins i tot les calces i calçotets que portaven. Van entrar al seu niu, assumint que els canvis de la casa els farien a poc a poc, a mida que poguessin.

Al principi feien junts les tasques de casa, planxar, fregar, els plats, la rentadora i el que calgués. No en tenien cotxe, i quan el sogre els hi deixava el portaven per torns, malgrat el sogre sempre li donava les claus en ell.

Al llarg del temps ella comença a no voler agafar el cotxe. – Tu l’entens millor. És massa gran. Estic cansada, porta’l tu... – Fa feines de casa abans ell s’hi pugui posar. – Jo vaig més ràpida. – O s’aixeca a mig veure una pel·lícula i les fa malgrat ell es queixi de la seva actitud.

Un dia, sense solta ni volta s’entesta en explicar-li com s’ha de posar la rentadora, després d’un any sencer fent-lo i recriminant-li que no ho vol fer quan ell li exigeix que el deixi fer, que no l’hi ha d’ensenyar res, que sempre l’ha posada i no hi ha problema.

Comencen les discussions estúpides. – Què faig per sopar? – Qualsevol cosa. – Uns ous ferrats? – Sí, ja va bé. – Una truita de patates? – El que sigui menys feina. – Un bistec amb patates fregides? – No havies dit ous de primer? Doncs uns ous– És que és poc. – Jo en tinc prou. – No en tens prou. – Deixa-ho que ja em faig un entrepà. – No aprecies la meva feina! – No aprecio que et vulguis passar hores a la cuina en comptes d’estar amb mi.

Un dia arriba la frase fatídica. – Podríem tenir un nen. – Però si no en volies. – Però ara vull. – T’acabes de quedar sense feina, esperem una mica. – Tu no m’estimes. – Si t’estimo, però si el tens sense tenir feina desprès et costarà més de trobar-ne. – Així en podré tenir cura. – I jo?

La criatura arriba, ell intenta implicar-se al màxim, biberons, bolquers, el metge, però la casa depèn ara del seu sou, i ella es sempre a casa i quan ell arriba ja queden poques coses a fer, la majoria auxiliars i sempre les que mai li han agradat. – Que has planxat la roba i m’has deixat per netejar la pols? Saps que no tinc problema a planxar i em rebenta passar un drap on ja està net. – Però jo planxo més ràpid que tu. – No és veritat, però i què? A tu et rebenta planxar.

A poc a poc ell deixa de fer coses a casa, si arriba i estan fetes què pot fer? I discutir cada dia és un avorriment. Sense voler-ho està fent d’home de la casa, no planxa, no posa rentadores, neteja la pols i arregla endolls, penja quadres i canvia la bombona de Butano. És ell el que porta el cotxe sempre i el que te cura de l’economia familiar.

Quan ella li pregunta ell tracta d’explicar-li, però fora del – quin saldo hi ha? – Mai no pot anar més enllà. – Hauries de tenir un sou més alt, t’hauries de canviar de feina. – I per què no hi treballes tu? – I qui s’estarà pel nen? – Hi han escoles bressol, hi han cangurs. – Ni parlar-ne!

Un dia es desperta en nit fosca. Sap que no és feliç, sap que no era allò el que volia. En aixecar-se prepara el cafè, el posa pels dos, se’l pren, es dutxa i es planxa la camisa i el pantaló. –Què fas? Això l’he de fer jo. – Per què? – Per què ho faig millor. – I? – Com què i? – Què no necessito que em planxis res.

Ella no se sap avenir, encara es considera una dona moderna i això xoca de front amb el sentiment que el seu home li està fent la feina. Quan ell torna a la nit es troba tota la roba planxada fins i tot te preparat el que es posarà demà, jersei, pantaló, camisa, mitjons, calçotet.

En aixecar-se fa el cafè pels dos, se’l pren, es dutxa, agafa un calçotet i mitjons del calaix, planxa el pantaló del dia anterior que és net, sols l’ha portat un dia. En aixecar-se ella s’enfada. – Per què no has agafat la roba que t’he deixat preparada? – Perquè jo ja sé fer-ho. – No em respectes gens! – Sí et respecto, però no sóc un incompetent a qui se li hagi de donar tot fet. – Ets un desagraït. – Potser.

Ella sembla feliç si més no fins on arriba l’economia, si el seu home li fes cas i es busqués una altra feina la cosa canviaria, te la casa lluent, el sopar és a punt quan ell arriba, la roba neta i planxada. Ell cada dia triga més en arribar, fa temps abans de sortir de la feina, a la fi és més feliç allà que a casa.

Un pesat sentit de la responsabilitat l’allunya d’un cop de porta, com s’ho faria ella sense el seu sou? Ha passat tant de temps des de l’última feina d’ella! Però cada vegada se sent més sol, més deslligat de la casa on viu, més arraconat per la seva realitat, uns dies s’aixeca volent canviar-ho tot, i d’altres llença la tovallola sense més, sense desig de lluitar.

Els dies passen sense aturador, i res fa presagiar cap canvi a millor, ja no pensa en ella amb desig, ja no espera sentir-la al seu costat. Al seu cap es dibuixa una fantasia, sap que mai no s’acomplirà però ell la viu en silenci mentre mira la televisió, quan s’allita, quan deixa refredar el cafè al bar de sota la feina.

dilluns, 17 de novembre del 2008

Sirenes

El cos surava a l'aigua, empés per les onades s'apropava cadenciosament a la platja fins que una darrera onada el va deixar a la sorra. Ens vam apropar encuriosits, tot i que en un principi hauria semblat un cos humà van haver-hi uns quants detalls que cridaven l'atenció.

La pell estava formada per una mena d'escates, disposava de dues protuberàncies, si fa no fa, on nosaltres tenim els braços, però vistes de prop semblaven unes aletes llargues que recordaven les de les balenes, si bé als extrems hi havia uns palmells que recordaven les nostres mans.

La diferència estava en la cua, indubtablement no eren cames, la similitud amb la cua d'un tauró era absoluta, fins i tot en la seva orientació vertical, no pas horitzontal com la dels mamífers aquàtics.

Respecte al cap, tot i tenir unes dimensions semblants a les nostres i un aspecte homínid no disposava d'un nas i d'orelles sinó d'agalles. Quedava clar que es tractava d'un peix, un peix que podria ser el responsable del mite de les sirenes.

Mentre arribava la gent de salvament d'animals marins, vaig explicar als presents el que em semblava, descartant en absolut que fos un “humà marí”. Quan van arribar es van fer càrrec de l'espècimen. - Tota una troballa. - Li vaig comentar al cap. - Sí, de tant en tant el mar ens sorprèn amb una nova espècie. - Vull ensenyar-li una cosa.

El cap em va mirar sorprès però en comptes de donar-li més explicacions m'hi vaig encaminar cap a unes roques de la platja, ja lluny de a gent li vaig explicar. - Hi ha un altre cos. - Què diu! - Una cria. - On? - Ara arribem, però això no és el més sorprenent.

Darrera les roques li vaig ensenyar el cos de la cria, ja sense vida. - Quan la vaig trobar encara bellugava, no va durar gaire però li puc assegurar que se'm va abraçar, com si fos un nen humà. - Què vol insinuar? - No res, sols tracto d'explicar el que va passar.

M'hi vaig apropar a un racó i vaig agafar un objecte. - Com diria d'això? - Vaig dir brandant l'objecte. - Sembla ... Per tot el que es belluga! Sembla una espasa! - Jo diria que ho és, però no és de metall, això sembla fet a partir d'una espina, de tonyina? Tauró? - Li vaig lliurar l'espasa. - Jo no hi entenc gaire d'animals, entenc que l'han d'estudiar però els hi demanaria que ho fessin amb molt respecte, potser no estem tan sols com pensàvem.

L'home em va agrair la col·laboració, va avisar alguns del seu equip i se'n van emportar el cos de la cria i l'espasa. Un temps després vaig rebre un correu, no havien pogut esbrinar de quin peix era l'espina de l'espasa i havien constatat que el cervell de l'ésser era prou desenvolupat com per correspondre a un animal social complexe, com els simis.

divendres, 14 de novembre del 2008

Àngels

Relats conjunts: Àngels


Els vaig conèixer ja fa molt de temps, quan encara era un nen, deien que pertanyien a una organització religiosa, però mai no els havia vist a les misses de mossèn Carles, el cura del barri. He d’aclarir que en aquell temps jo anava a missa, si fa no fa, cada diumenge.

Ahir, després de molts anys, Mossèn Carles em va trucar, ella, la Pepita, havia mort. En arribar al tanatori vaig trobar el Manel, abatut, amb els ulls envermellits, en veure’m es va aixecar i se’m va abraçar, no sé com però m’havia reconegut després de tant de temps.

En tota l’estona no va dir ni paraula el vaig ajudar a seure i em vaig retirar una mica. – Gràcies per venir. – Em va dir algú, em vaig girar, era Mossèn Carles. – No res. La Pepita i el Manel van ser sempre un exemple per a mi.

Vam parlar llargament sobre la història de la parella, de la seva dedicació als altres, dels problemes que van tenir amb el règim anterior, de la seva presència constant allà on hi havia problemes.

Llavors va ser quan se’m va acudir. – El que no he sabut mai és quina era la seva religió, catòlics no eren, oi, mossèn?. – Al mossèn se li va dibuixar un somriure. – Han estat sempre la meva prova de foc. Són absolutament ateus.

Tot i que jo en sóc em vaig quedar palplantat, mentalment vaig repassar els meus records de la parella, efectivament mai no els hi havia sentit parlar de possibles déus, ni fe, ni res semblant. – I com t’ho vas fer? Perquè recordo que eres molt taxatiu en aquestes coses. – Vaig aprendre la lliçó.

Mai no hauria pensat que mossèn Carles digués allò. – Què vols dir? – Vaig aprendre d’ells que no cal creure en cap Déu per ser una bona persona. També em va ajudar El Seguí. Te’n recordes d’ell? – No gaire, la veritat.

Mossèn Carles va començar una dolorosa explicació. - Era el més fervorós dels creients, les seves almoines eren fins i tot ostentoses, no va fallar a cap ofici de diumenge o festes assenyalades, semblava un cristià modèlic.

Mossèn Carles va callar, arrossegat per ves a saber quins pensaments. – I? – Li vaig preguntar traient-lo del seu silenci. – Tot es va trencar el dia que la policia el detenia per abusar dels seus fills. Quan vaig parlar amb ell i exclamava que ell estava en el seu dret, que ho deia la Bíblia.

Vaig fer un esforç per recordar quin passatge podia ser interpretat així. – Ja em perdonaràs però d’on va treure aquesta conclusió. – Hi ha uns quants passatges de l’antic testament que, convenientment barrejats, li donen la raó. Aquell dia em vaig plantejar de deixar els hàbits.

Aquella confessió em va esglaiar. – Això sí és una sorpresa. I per què no ho vas fer? – Aquell home. – Va dir assenyalant al Manel. – Em va venir a veure, li vaig explicar el que pensava fer i em va deixar anar: “I què farà la gent sense tu? Ja em perdonaràs, al teu Déu que li donin, però a tu la gent et necessita, no els pots fallar.”

El mossèn tornà a enfonsar-se durant una estona, desprès continuà. – Vaig escriure al bisbat explicant-los el que pensava, donant-los opció a canviar-me per un altre. Et juro que era un escrit que em podia portar de dret a l’excomunió. Mai no vaig rebre resposta.

Francament mai no m’hauria pensat que un sacerdot fos capaç de dir-me el que em deia el mossèn. – Llavors, per què segueixes? – Vaig entendre que la meva missió no era estendre la paraula d’un Déu.

- I doncs? – Crec en un ser anomenat Déu? No, ja no, però no importa, mai no ha importat, Déu no importa, importa la gent, la resta són bajanades. – Estàs segur que els hi va arribar la carta? Amb el que dius podrien fer-te fora d’una volada. – Va arribar, vaig preguntar al Bisbe, sols em va dir que l’havia llegit i que tenia fe en mi.

- No sé si dir que són uns poca-soltes o que t’estava donant la raó. – Importa? – No, de fet no. – Ara se’ns en va la Pepita, i això vol dir una sols cosa, arriba la nostra hora, la del Manel, la meva ... però és que queda tant per fer!

El que molts esperaven com un respons va ser el discurs d’un amic en el comiat. Algú, a la sortida em va preguntar. – Tu creus en els àngels? – Amb ales i espases flamejants? No.


dilluns, 10 de novembre del 2008

Els grups que odio.

La veritat és que sóc molt permissiu amb la música, dic amb la música, no pas amb el soroll, i em rebenten els babaus que van al cotxe amb allò que diuen música a tope i amb els vidres abaixats. Que tots ens quedem a gust quan ens tirem un pet, però això no vol dir que als altres es hi agradi ensumar-ho.

Però el meme va de grups i/o cantants que odio. Tot i que el meu criteri musical és prou ample com per que m'agradin el Beatles, el Rolling Stones i fins i tot Elvis, Algunes coses d'U2, Pink floid, Oldfield, Oasis, etc ... etc ... etc ... I he de reconèixer que n'estic enamorat d'Enya, sí tinc uns quants que no suporto:

Las Ketchup: I el seu aserejé dels collons, vaig tenir l'oportunitat d'escoltar una altra cançó del disc, i com em sospitava dir que canten com el cul és un eufemisme, i no és que tinguin pronunciació accent andalusos, no. El problema és que desafinen cosa mala i les lletres semblen fetes per un nen (o una nena) de tercer de primària.

Hombres G: Aquests són més propers a la meva època, eren dolents llavors i ho són ara, i com descobreixi el capoll que els va contractar per que cantessin al Palau de la Música més val que comenci a còrrer perquè vull posar en pràctica la cançó dels pica-pica.

Los Pecos: Dir que cantaven malament és elogiar-los, he escoltat portes desengreixades sonar millor que ells. Vaig vomitar el dia que vaig sentir que executaven, sumarialment, Mediterraneo.

Enrique y Ana: Ves per on la nena la perdonaria, a la fi els executats haurien de ser els pares, però al Enrique del Pozo, donava ganes de llençar-lo al seu cognom. Afortunadament avui per avui, fa de crític de famosos de carrera, com ell (Sóc a la tele perquè sóc famós i sóc famós perquè surto a la tele).

I en l'últim lloc vull reunir els incomentables: El Koala, Georgy Dann, La piltrafa abans anomenada Àmbar, més abans anomenada Tamara, King Africa, Tata Golosa i segur que me n'oblido d'un munt que de bon segur estaran a la SGAE i els haurem de mantenir sols perquè han editat un disc.

Em perdonareu però en comptes de dir a qui li passo us proposo que el feu si us ve de gust.

divendres, 7 de novembre del 2008

Armagedon

Mare? Hola mare ... Em sembla que no hi podrem comptar, mare, ell no voldrà, està disposat a acabar amb tot abans d’escapar ... No mare, no puc deixar-ho anar, no puc impedir que faci mal però puc impedir que se’n vagi. Mare, sols volia acomiadar-me ... Mare, no ploris, tu saps millor que jo que l’he de fer. T’estimo mare, t’estimo.

L’home penja el telèfon, amb el dors de la mà s’eixuga una llàgrima furtiva. La televisió emet proclames incitant a l rebel·lió i informant de la caiguda progressiva del centres de repressió del règim.

L’home apaga la televisió i surt de la cambra fent una ullada general, una ullada de comiat, sap que no tornarà en aquesta cambra. Tanca la porta i camina pel passadís cap al despatx de sa Santedat.

Sa Santedat està remenant documents. – Benvolgut Salim! Sort que has arribat, en un moment estic, destruïm tot això i escampem la boira. Això és sols una batalla, ens refarem i acabarem guanyant la Jihad.

Salim tanca la porta i tecleja alguna cosa al forrellat electrònic. – No cal home! Ningú no entrarà ja aquí. – Tampoc no sortirà ningú. – Què dius? – Que no sortirem d’aquesta sala, si no és que desactives el sistema de destrucció de la ciutat. – Ni parlar-ne, les ciutats santes no cauran mai en mans dels ateus.

Salim s’asseu en una cadira davant la mirada inquisidora de sa Santedat. – No m’hauries de demanar permís per seure? Ja saps que te’l dono sempre. – No el necessito. Desconnecta la bomba. – Au va! Que no és hora de bromes. – No bromejo.

Salim clava la mirada en sa Santedat, una mirada profunda, angoixant. – Saps? Des del principi he volgut acabar amb tu. Tota la meva vida l’he dedicada a sabotejar-te. Sinó com penses que han pogut arribar fins a la base i llençar el coet sense cap resistència?

El màxim sacerdot, para i s’asseu davant de Salim. – Per què? – Vas matar els meus pares quan em vas allistar a la Madrassa principal, vas fer servir la meva germana per al teu plaer personal fins que et vas atipar i la vas matar. Clar, tu no en sabies que érem germans, els meus pares havien intentat salvar-la de les teves urpes allunyant-la de mi.

En Salim s’aixeca i se li encara. – Sols t’ha salvat de la mort la mare, ella no vol que moris, però si fos per mi fa anys que hauries mort. – Has parlat amb la puta vella bruixa? – Mare! És la mare! Fill de puta! I sí, he parlat amb ella, he plorat com un nen amb ella, com el nen que no em vas deixar ser.

Salim s’aparta del patriarca donant-li l’esquena. – No pots arribar a saber quants comdemnats he enviat a l’altra banda fent-vos creure que els havia ajusticiat. I encara així quants no he pogut salvar. – Heretge! – Heretge no, simplement enemic, el teu enemic. Desconnecta la bomba i sobreviurem.

El Sant Pare s’aixeca i agafa en Salim per la camisa sacsejant-lo. – Obre la puta porta, traïdor! – No Abderramà, no ho faré, o desactives la bomba, que sols tu pots fer-ho, o morirem tots dos aquí. – Què creus que les altres ciutats santes no seran destruïdes? He donat ordres d’activar les bombes, i tots els majors em són fidels.

Salim riu mentre es desempallega de sa Santedat. – El problema és que no han rebut les teves ordres. Jo controlo els canals de comunicació i han rebut l’ordre de rendir-se. I tens raó, t’eren fidels i no s’han cregut l’ordre, però no els hi ha arribat la contrasenya, i d’altres han obeït i hores d’ara lliuren les ciutats sense oposar resistència.

El Sant Pare torna a seure. – Què he de fer per què obris la porta? – Desconnecta la bomba. – No! Però que t’ha promès aquella vella? – Això és el més divertit, saps? No m’ha promès res, fins i tot m’ha demanat que m’oblidés de tu, que fugis, que em salvés de l’explosió.

Sa Santedat s’acomoda al sofà i amb prepotència es dirigeix a Salim. – Així que t’has cregut totes aquestes històries de la puta vella! Fill meu. No te n’adones què el meu poder la supera? Quan sortim d’aquí reuniré els meus fidels i marxarem sobre les ciutats, netejant-les d’ateus, bagasses i maricons.

Salim somriu. –Has perdut, s’ha acabat, sols tens dues opcions, morir o afrontar el judici que t’espera. I jo sé que tens por a morir. – Jo no tinc por a morir! Jo dono la vida i la trec! Sóc el teu salvador! Sóc el teu Déu!

Salim esclata a riure. – Al final l’has dit! No saps quant de temps esperava que ho diguessis. El meu Déu! – Era això volies que t’ho confirmés? Ja sabia jo que no em podies fallar. Au va! Anem. – T’equivoques. Sabia que la teva supèrbia t’ho faria dir, però no t’ho reconec. Tu no ets cap Déu, ets un homenet, curt de gambals, degenerat i barroer. Desconnecta la bomba! Ja!.

- Així que t’han alienat els Fills de la Terra, aquest servidors del diable. – Salim riu. – I ara! Jo sóc el Fill de la Terra, jo vaig crear l’organització. A més si tu ets el Déu d’aquesta tragèdia jo no en sóc el servidor del diable, sóc el diable, sóc el teu enemic, el que vol acabar amb tu i la teva obra.

Els ulls de sa Santedat es claven en Salim plens d’ira. – Ara l’entenc! Què cec he estat! Em recordo de Pere, em cridava des de la foguera, t’estan enganyant! T’estan enganyant! I jo pensava que realment era ell el traïdor.

La cara de Salim s’enfosqueix. – T’equivoques, a Pere no el vaig traïr jo, estava amb mi, no lluitava però em donava suport. A qui temia era d’Abraham, era ell qui et volia trair, volia anar més enllà d’on tu havies anat volia fer l’única religió i exterminar jueus, cristians i musulmans que s’hi neguessin.

– Perdona, però Abraham era cristià! – Era un fanàtic, educat com a cristià a la seva infància, convertit al judaisme de jove i acabant a l’Islam. Tenia el pitjor de totes tres religions. Es creia Déu, com tu.

Encuriosit el Papa li diu. – I com és que no el vas trair? O perquè no vas deixar que acabés amb mi? A la fi és el que vols. Ah, no, Abraham va morir al front, en una emboscada dels ateus. – Tornes a equivocar-te. Vaig ser jo, amb els meus homes, qui va acabar amb ell, jo vaig fer l’emboscada, vaig valorar que seria més perillós que tu, bàsicament perquè no es refiava de mi.

El Sant Pare, neguitós, s’apropa a l’ordinador, engega el monitor i activa el visor de temps. – Sols queda un minut. Va, obre la porta, si ho fas allargaré el termini i encara podrem fugir. – No l’has entès, no fugirem, no fugiràs.

Els dos homes queden en silenci, un enfront l’altre, el temporitzador va minvant inexorable. Cinc, quatre, tres, dos. –Què n’ets de cabró! – Diu el sant pare mentre s’aixecà en un intent desesperat de parar el compte enrere. Zero. El fong atòmic s’eleva sobre la Meca, l’ona expansiva destrueix tot al seu pas, els cossos cremats per la radiació es fonen amb la superfície. El palau Papal ja no és més que un munt de pols radioactiva.

dilluns, 3 de novembre del 2008

Punt i final (1.0)

El camí fins al poble va ser inusualment tranquil, ni tan sols els sorolls del bosc, que sols s’escoltaven en dies de poc tràfec, arribaven a les nostres orelles. Tanmateix ningú no va fer cap observació, no sé si ningú no es va adonar o si no gosaven dir-ho. Jo, personalment no m’atrevia a parlar.

Un tossal era el límit del bosc, i des d’allà es veia el poble sencer i més enllà les runes d’un castell. Res no semblava estrany fora de l’absència de moviment. Un poble com aquell, amb plaça gran i encreuament de camins acostumen a ser un batibull de gent.

Vam baixar el pendent fins l’entrada del poble, delimitada per un parell de cases petites, segurament de pastors donat que al darrera en tenien un tancat.

Res no indicava que hagués ningú al poble, el silenci sols es trencava pel soroll de les nostres botes trepitjant el terra. Les finestres i portes eren tancades i les xemeneies no treien fum.

Ens vam parar davant de la casa gran, em va tocar a mi picar a la porta. – Hi ha algú a la casa? – Vaig cridar mentre colpejava la fulla de la porta amb la culata del meu fusell. Ningú no va respondre.

Vaig mirar el caporal que em feu un gest amb el cap, vaig donar un cop al pany fent que la porta s’obrís. Atemorit vaig fer les primeres passes endins l’edifici, res no semblava estrany, fora d’algunes peces de roba tirades a terra.

Rera meu entraren tres soldats més, un parell van pujar les escales mentre un altre m’acompanyà per les diferents estances de la planta baixa. Res d’estrany, fora que no hi hagués ningú i aquelles peces de roba que semblaven estar per tot arreu.

Vam sortir de la casa quan els altres dos soldats baixaren. – Ni una ànima caporal, sols roba a terra. – Roba a terra? Això no és una vivenda, examini la roba, digui’m quin tipus de roba és.

Amb els tres soldats i un parell més tornarem a entrar per inspeccionar els diferents manyocs. – Aquí hi ha un pantaló i una camisa ... a dins la camisa hi ha una samarreta i a dins el pantaló hi ha la roba interior, sembla d’home. – Uns calçotets. Qui més?

- Aquest d’aquí sembla de dona, hi ha una faldilla i ... és un uniforme, com d’uixer. – Te roba interior a dins? – Sí. – Vull que mireu si hi ha restes de sang, o de cossos.

Els soldats varen remenar les piles de roba, sols roba, sense sang, sense cossos, sense cap pista del que hagués pogut passar. Vaig observar un dels pilons que no s’havien tocat, la roba semblava caiguda, però el fet que els peces estiguessin unes dins les altres...

Mentre els soldats seguien fent la cerca vaig sortir a parlar amb el caporal, li vaig explicar el que estàvem trobant. – I quina conclusió en treu? – Cap que no sigui absurda. – Provi. – Tal com estan les peces de roba, fora de l’absurd que sembla, jo diria que els cossos s’han evaporat.

Vaig esperar que el caporal m’escridassés per la bajanada que acabava de dir, però no ho va fer, sols va rumiar un llarga estona. – No s’han evaporat, han estat desmaterialitzats.

Vaig estar a punt de riure’m. Una bajanada com aquella, en boca d’un altre soldat hauria estat suficient perquè tothom rigués, però ho deia el caporal. – Perdoni’m senyor, però no l’entenc. – Ara us ho explicaré. Crida els que estan a l casa.

Ens va fer seure a terra, en cercle, allò no era usual, menys en aquell caporal, amant de les normes i de les formes militars. Es va posar de peu entre dos soldats i va començar un discurs totalment heterodox.

- Nois, noies, - Mai no havia començat així una arenga. – el que ha passat en aquest poble és la prova fefaent que la guerra ha canviat de nou. Per molt que busqueu al poble no hi trobareu cap ésser humà ni cap animal fora d’alguns insectes i les plantes.

- No us faré ara una explicació científica per a la que no tinc prou coneixements i la majoria de vosaltres no acabaria d’entendre. A partir d’ara hi ha una nova arma, que funciona amb no sé quins collons d’ones, que pot desmaterialitzar quasi tots els éssers vius dins la zona d’atac.

- A partir d’ara som un possible blanc per al enemic sense possibilitat de defensa, l’única manera de lliurar-nos, pel moment, de ser eliminats és disgregar-nos. Us hauria de dir que ens separéssim en grups de menys de quatre i que tornéssiu a la caserna.

El caporal va callar durant una estona abans de tornar a parlar. – Torneu a casa. – Una remor s’estengué entre la tropa. - No aneu més de tres junts, tampoc no tingueu gaires esperances de trobar ningú a casa vostra. Res més.

El caporal em cridà. – Que s’organitzin per destí, màxim tres junts, i que vagin sortint esglaonadament, deu minuts entre cada grup. – Les armes? – El caporal pensà un moment. – Tan és, d’aquí a poc no quedarà ningú.

Si el discurs del caporal m’havia trasbalsat aquelles paraules em van esglaiar directament. Vaig organitzar els soldats perquè anessin, si més no, de dos en dos i els vaig repartir encarats a les sortides del poble que més s’esqueien als seus destins.

El caporal enviava un missatge xifrat per la ràdio mentre feia sortir els grups, ja es ponia el Sol quan tan sols quedàvem el caporal i jo. – Senyor, crec que és el nostre torn. – Han sortit tots? – Sí. – Doncs anem.

Anava a agafar l’aparell de comunicacions per portar-lo quan em va parar. – Deixa-ho. Ja no cal. – I si ens donen alguna ordre? – Qui? – Vol dir ... – Vull dir. Anem.

Vam caminar una llarga estona esperant que la nit ens protegís, en silenci. Temia fer cap pregunta, encara així al cap d’unes hores em vaig atrevir a parlar. – Això vol dir que hem perdut la guerra? – Si fos això ... – Què vol dir?

El caporal deixà de caminar. – Potser podríem parar i dormir aquí. Et sembla noi? – Sí, senyor. – Vam treure els sacs de la bossa i unes llaunes. Vam seure a terra i vam menjar el contingut de les llaunes.

El caporal, amb la mirada perduda, començà a parlar. – Ja fa uns mesos va caure una nau extraterrestre. – No em digui que ens volen envair. – El caporal esbossà un somriure. – No ho crec. Va ser un accident, sols passaven.

- Llavors? – La nau portava un regal inesperat, un sistema de transport per no sé quins collons de infra espai o quelcom semblant. El cas és que, quan els científics el van saber fer funcionar van informar d’un lamentable accident.

- Què vol dir? – En una de les proves havien desmaterialitzat un voluntari i ja no el varen poder recuperar. Van informar de quin era l’error que havien comès sense adonar-se que estaven cometent un altre.

- Ja em perdonarà però quin error es pot cometre al informar d’un accident? – Ja has vist el poble. L’alt comandament va oblidar la idea de transportar tropes amb allò i va dedicar tots els recursos a convertir-ho en l’arma més letal.

Em vaig quedar rumiant. - Vol dir que el poble l’han atacat els nostres? – No pas. D’alguna manera l’enemic, que estava patint els nostres atacs, va aconseguir l’arma, l’únic problema és que ningú no ha pensat en les conseqüències.

– Llavors s’ha acabat tot? – Tot. Ves per on els extraterrestres podran colonitzar el planeta sense gaires problemes si els hi ve de gust. Si no t’importa vull dormir. Bona nit. – Bona nit caporal.

divendres, 31 d’octubre del 2008

Big Brother XXV (2/2)

En arribar es treu la identificació li torna a fer la cantarella – Bon dia, Mossos, homicidis. Voldria fer-li unes preguntes? – Ai mira! Ara m’interrogaran. Em posarà les manilles també? – Li diu mentre li ofereix les mans juntes pels canells.

El policia somriu. – No senyora. Em permet? - Pregunti, pregunti, encara que ja m’imagino el que em preguntarà, el share oi? Doncs sí, s’ha disparat i a la mateixa velocitat que la bala que s’ha carregat el maricó del Ramon. – Era un problema que fos homosexual? – El problema és que no feia el seu paper, havia de ser un macarra ionqui, fins i tot l’havíem d’enxampar foten-se un xut.

El policia es sorprèn. – Pensaven facilitar-li el què? – Res, home, demani a atrezzo la xeringa ja veurà que és de pega. El problema és que el Ramon tenia més ploma que el magatzem de la Montblanc, havia de forçar una de les noies, simulat es clar, doncs havia de veure l’escena amb la noia tirant d’ell per fer veure que se la estava ficant.

El policia pren notes a l’agenda mentre li deixa anar una altra. – Perdoni’m però on queda la realitat? – La Merceditas riu. – Al carrer, això és un xou, una pantomima, són una colla d’arreplegats que fan d’actors. – Ja, però el Ramon és mort. – Sí.

La Merceditas es mira el policia esperant. – Em deia que el share havia pujat. – Si, la mort d’aquest babau ens ha salvat, començaven a parlar de tancar el programa, ja no és el mateix ... Quins temps aquells del “¿Quién me ha puesto la pierna encima?”. Érem tan innocents!

La Merceditas es queda pensant en ves a saber quantes coses d’edicions passades. – Qui podria pensar en donar l’arma a l’acusat? – Jo mateixa. Altra cosa és portar-ho a terme. De fet la idea que havia donat jo era donar-li una pistola d'atrezzo i simular una ferida greu. Sarasa a l’hospital i macarra nou.

El semblant de la Merceditas s’ha enfosquit. – Però algú ha preferit que fos més real. – Senyora, tot i agrair-li la sinceritat li recomano que no digui segons quines coses. – La Merceditas riu. – Em podria estar inculpant. oi? – Exactament. – Estic segura que algú va rajar més del compte.

El policia no dona crèdit al que escolta. – A qui es refereix? – Ai no! Això és més difícil, qualsevol dels babaus d’amunt. – El Senyor Marazzotti? – La Merceditas riu. – Sí, és un mafiós, però no crec que sigui tan babau. Ha de ser un dels que estaven a la reunió, desprès parlarien amb algun dels productors o de la gent de control i aquest el va entendre com una ordre. - Em donaria els noms? - Doncs, de fet li hauria de dir que no puc, però són uns paparres.

La Merceditas escriu en un paper la llista amb els noms dels presents a la reunió i la hi lliura al policia, ell li fa una ullada. - Tots peixos grossos, algú d'ells li sembla tan agosarat? - Babau, la paraula és babau, i sí, els que li he posat un segon nom al costat, els primers estaven a la reunió, els segons són els empleats amb qui tenen contacte. - Li agraeixo la informació, ja no la molesto més. - Magnífic perquè entro en antena ara mateix. Quedi's a veure'l si vol. Parli amb la ... la nena aquesta d'allà fora. - La Carme? - Sí, ella.

Qui no es quedaria a veure com es fa un programa si més no una estona? El policia parla amb la Carme que, no gaire contenta per haver de preocupar-se d'invitats li assenyala una cadira. - Sobretot no faci cap soroll. - Ell seu i roman en silenci, esperant l'espectacle. La Merceditas seu al sofà que hi ha davant les cambres mentre esbronca a tort i dret.

Quan el regidor fa el senyal es produeix la més sublim de les metamorfosis, la Merceditas està compungida, amb unes bosses als ulls degudes al temps que porta plorant pels desgraciats fets. - Benvolgut públic, sóc la primera, i amb mi tots els que fem el programa, que estem trasbalsats per la mort del nostre estimat Ramon.

La Merceditas fa un llarg sospir. - I de la sort que ara correrà el Gumer, pobre. Què deu haver passat pel seu cap per fer aquesta barbaritat? - Deixa anar quatre llàgrimes recent sortides del pot que amaga al mocador. - Però la vida continua, hem de fer el cor fort i seguir endavant. Això és el que els hi hem dit als habitants de la casa.

La gravació es va realitzant progressivament, amb talls on la Merceditas alterna retrets injustificats amb lloances immerescudes i les bosses dels ulls són retocades per una maquilladora. En un dels talls el policia aprofita per acomiadar-se de la Carme i indirectament de la Merceditas.

Pel camí sona el mòbil, és el jutge encarregat del cas. - Sí senyoria, porto una llista de gent ... Què vol dir amb que ha cantat? ... La idea era anar a casa però si vostè és a la comissaria ... Sí senyoria en un tres i no res hi arribo.

A la comissaria es reuneix amb el seu cap i el jutge. - Així que te una llista de gent? - Sí, me l'ha donada la senyora Mercedes aquesta. Tot i que jo, hauria apostat que estaven tots a l'all, fins la dona de la neteja si m'apuren. - Interessant, però trobo a mancar tres noms, el senyor Marazzotti, La Merceditas i la seva filla.

- Senyoria, si us plau, no hauria de dir la senyora Mercedes. - Al judici serà la senyora Leandra Gómez, però ella és la Merceditas de la tele de sempre – No es diu Mercedes? – I ara! Mercedes Milà es deia la primera presentadora del programa fins al 2010. Al que anàvem, el Gumersind Porras ha tingut a bé col·laborar amb la justícia.

El policia es mira als altres dos desconcertat. - Per què? - Molt senzill, el Ramon Casases era un pinxo, de fet havia aconseguit lliurar-se d'anar a presó, per un delicte de robatori sense força, al estar al programa. Qui està a la garjola és el nuvi, un armari de dos cossos afeccionat al culturisme. - I ? - Que estava a dues cel·les de la del Gumersind Porras. Dues hores, en sols dues hores el teníem cantant òpera.

Desprès de riure tots una estona el policia es plany. - Així potser aquesta llista no ens servirà de res. - S'equivoca, com va dir vostè mateix estan tots en l'all. A la reunió, a més del de la llista eren en Marazzotti, Merceditas i la seva filla la Carme Artigues, a més del Gumersind a qui van explicar el que havia de fer, li van assegurar la defensa jurídica, un examen psiquiàtric explicant que s'havia trastocat i deu milions de’euros.

- Perdonin però és la paraula d'ell contra la dels altres. - I la llista. Em sembla que tindrà molts interrogatoris aquests dies, si algú se li resisteix em truca i tindrà una ordre de detenció al cinc minuts. - I Marazzotti? - He enviat un requeriment per que es presenti en vint-i-quatre hores, sinó el detindrà la Interpol. - El policia es queda pensant. - I que passarà amb el programa? - Sospito que ja no hi haurà Gran germà vint-i-sis.

Acabada la reunió el policia torna a casa, la seva companya està mirant el programa. - Vine a veure que diu la Merceditas. - Ja sé el que dirà vaig veure la gravació. - Que no, que és en directe. Mira quins ulls que porta. - Si i ara dirà que estan trasbalsats per la mort del Ramon. - Les paraules de la Merceditas repeteixen la cantarella. - I ara sospirarà – Un sospir surt de la gola de la Merceditas – I ara dirà que també els preocupa la sort del Gumer, i li cauran quatre llàgrimes.

La dona apaga l'aparell. - Com es que ho saps tot? - És gravat, es ficció, aquesta nit les dues lesbianes es follaran la beata, semblarà una violació però no és més que un muntatge. L'única realitat és la mort d'un gai perquè no sabia fer de macarra. - Quin gai? - El Ramon era gai. - Però si era un xulo putes! - Ell li somriu. - Au! Mira-ho, ja em diràs si tinc raó o no, o no m’ho diguis, ja sé que és així.

Ella se’l mira una mica decebuda. – Llavors? – Llavors el xou començarà demà, quan tots els directius inclós en Mazzarotti i la Leandra, passin per les meves mans abans d’entrar a la garjola, això si que serà veritat. – La Leandra? – Sí, se’n diu Leandra, això de Merceditas el van fer per aprofitar la tirada de la presentadora anterior una tal Milà. – Doncs quina merda, no? – Sí, una merda autèntica.