dilluns, 1 de desembre de 2008

Al principi (2/2)

Quan vaig acabar l’escola, dos anys després, amb els meus germans a cura de l’escola fins que jo tingués on viure i amb que mantenir-los. En mig d’una guerra, que a més semblava que seria prou llarga, les opcions de trobar una feina que no fos vinculada a l’exèrcit havien de ser minses.

Un dia em van trucar de l’escola, volien tenir una reunió amb mi. A la reunió em van presentar una parella, s’oferien a mantenir els meus germans en acollida mentre no em podés fer càrrec. – Perdré la custòdia? – No pas, no et traiem els teus germans, tractem d’ajudar-te. – Amb el cor en un puny vaig accedir, l’historial d’aquella parella era exemplar.

Vaig trobar una feina ajudant a un transportista mentre intentava seguir els estudis, a la fi, volia tenir una professió que em permetés mantenir els meus germans. Un dia, el que era el meu cap, em va recomanar que entrés a l’exèrcit. – És arriscat, d’acord, però aquí també en cauen bombes i jo no et puc pagar el que et pagarien ells, a més, podries seguir els estudis, la NU està entestada en tenir gent preparada per quan acabi la guerra.

Li vaig fer cas i vaig entrar a l’exercit de les Nacions Unides, he de dir que en cap moment no em van dir que allò serien flors i violes, de fet el primer que em van dir va ser. – Saps que si entres en combat les possibilitats que tornis sa i estalvi són d’u entre deu mil? Saps que si caus en mans de l’enemic no seràs fet presoner? – Que vol dir? – Que et mataran allà mateix, el Papa no vol presoners.

He de reconèixer que vaig estar a punt de sortir corrents, però una foto a la taula em va frenar. – És la seva filla? – No, la vaig conèixer mentre escapàvem dels atacs del Papa. Era l’únic somriure en aquell munt de gent. – En quin vaixell va anar ella. – Vaixell? A nosaltres ens van rescatar al mig del desert, quan ens perseguia l’exèrcit islàmic. La vaig veure per darrera vegada des de l’helicòpter, absolutament sola al mig del desert. Vaig entrar a l’exèrcit per ella.

No vaig preguntar més, vaig signar el document d’enrolament i vaig entrar a l’exèrcit, un exèrcit format amb l’objectiu d’acabar una guerra estúpida, preparat més per a la defensa que no pas per a l’atac. Amb el temps vaig acabar els estudis i vaig anar ascendint, tot i que no van ser els estudis que havia pensat en un principi.

Vaig estudiar astrofísica, el nostre sant Grial era tornar a la ISS, L’estació espacial on havien perdut la vida dues-centes persones quan el llançament de l’Ariane va ser estroncat per l’entrada dels exèrcits evangelista, mormó i dels guerrers de Jehovà a la Guyana. Durant anys vam preparar tot per poder fer el viatge, fins i tot vam experimentar algun llançament. Tot ens deia que fins que no acabés la guerra no podríem fer res.

Un dia va aparèixer de nou, jo en tenia quaranta i tres anys, un acord entre les universitats i l’exèrcit va fer que uníssim esforços. En un dels descansos entre xerrades per posar-nos al dia dels nostres coneixements vaig poder parlar amb ella. – Tenies raó, els vaixells van arribar. – Ella va somriure. – Penso que et confons de persona.

Em vaig quedar astorat, aquella cara era la d’aquella noia sense cap dubte. – Disculpa’m potser tens una germana? – No. – Una cosina que s’assembli molt a tu? – No, i no insisteixis. Em confonen molt. – Et van rescatar en algun lloc? – No, vaig fugir d’un camp de concentració de l’exèrcit hebreu i vam poder passar a l’altra banda de la línia de foc de pur miracle. – Et prego que em disculpis però hauria jurat ... – No cal, em faig el càrrec. Era de nit, feia mal temps i estaves esgotat de carretejar dues criatures, Segurament era una al·lucinació.

Allò era una d’incoherència manifesta. – Si no estaves allà com saps que era de nit? Com saps que feia mal temps? Si sols t’he dit que els vaixells van arribar, com saps que tenia dues criatures amb mi? – Ella em va mirar amb un somriure, el mateix somriure d’aquella nit. – Això ja no importa. – Vaig pensar una estona llarga mentre li mirava als ulls. – Tens raó, segurament era una al·lucinació.

Vam treballar colze amb colze durant molts anys, les arrugues anaven envaint la meva cara i les meves mans començaven a tremolar, ella es veia més gran però molt menys envellida que jo. Fos com fos la meva vida s’apagava. Ara ja fa uns anys que no treballo, tinc seixanta-sis anys i no he vist acabar la guerra.

Durant aquests anys hem assistit a l’assassinat d’Aderramà primer a mans del seu fill, Abderramà segon, i el d’aquest a mans d’Abderramà tercer, actual Papa de la cristiandat reunificada, Califa de l'Islam i Gran sacerdot dels jueus. Hem vist com els soldats que fèiem presoners, en intentar tornar eren crivellats.

La guerra està estancada, l’exèrcit Papal no te prou força per trencar les nostres línies, però el nostre exèrcit avança molt poc a poc i sovint evitem prendre-li posicions civils, hem vist massa vegades l’aviació Papal arrasant les seves pròpies ciutats abans de retrocedir.

Ella, hores d’ara, ella és una de les assessores més carismàtiques del govern de la NU tot i els seus problemes de mobilitat, vuitanta anys són molts anys per a qualsevol. Es diu que és la cap de la xarxa d’espionatge i que el Papa ha emès una fàtua condemnant-la per bruixeria. Davant de tantes bestieses sols espero que un dia acabi aquesta guerra i que els meus nebots puguin viure en pau.

2 comentaris:

glamboy69 ha dit...

Genail relat, no sé perqué m'a recordat a Miquel Houelebeq i les seves profecies apocalíptiques a "Possiblitat d'una illa"!

Ens llegim (i a veure si més sovint ara q tinc temps!)

skorbuto ha dit...

Disculpa que hagi trigat tant en respondre, Sento dir que no l'he llegit, però m'ho apunto (li demanaré a Papa Noel, que als reis ja els hi demano l'abdicació)